El blog d'en Joan Ferran

30.5.14

SOCIALISTAS FOREVER





NO SE APELOTONEN

 
Por favor, amigos: No se apelotonen; procedan con calma; las cosas bien hechas requieren su tiempo. Es cierto, los resultados electorales interpelan a la familia socialista. Es evidente que muchos ciudadanos con su abandono o abstención han mandado señales de alerta a las direcciones socialistas. Otros, legítimamente, han optado por cambiar de buque insignia camino de otros puertos. Aceptémoslo, las cosas han ido así y vienen dadas por circunstancias que ahora no pienso desgranar. Pero estamos ahí, en una encrucijada, discutiendo sobre si son galgos o podencos. Transmitiendo a nuestros sufridos seguidores, votantes y simpatizantes un mensaje excesivamente ‘internista’, orgánico.
 ¿Qué fue antes el huevo o la gallina? ¿Qué es más urgente un congreso o unas primarias? ¿Todo el poder a los delegados o a los soviets?... Versión ciento cincuenta mil, todo ello, de las viejas polémicas. Alguien dijo que las primarias llegaron aquí para quedarse. ¡Háganse! Hágase también el congreso y utilícese para meditar acerca del nuevo tiempo político que se abre ante nosotros. Nos hallamos ante una situación inédita que va más allá de los resultados de unas elecciones europeas. Reestructuremos la casa, abramos puertas y ventanas. De acuerdo, pero más allá de los procedimientos y los cambios de protagonistas es imprescindible esbozar un proyecto político tan creíble como factible. El brindis al sol anunciando un giro a la izquierda ya no es suficiente, suena a gastado. Insisto, corremos el riesgo de encallarnos en los procedimientos y no abordar algo tan esencial como el nuevo rol de los socialistas tanto en España como en Cataluña.
Recuerdo las palabras de Martin Schulz en el mitin de los socialistas celebrado en Barcelona con Valls, Valenciano y Felipe González. Afirmo, el alemán, que a lo largo de la historia la socialdemocracia, como corriente de pensamiento político, ha demostrado una gran capacidad de adaptación a los cambios y los tiempos. Sus sucesivas reconversiones han estado presididas siempre por unos referentes asentados en la justicia social, la libertad y los derechos de las personas. Comparto esta apreciación en lo que tiene de optimista de cara al futuro.   Pues bien, manos a la obra. Para este viaje va a ser necesario, en primer lugar, asumir la magnitud de la derrota. Tras ello, y sin melodramas al uso, habrá que proceder a un relevo de personas – cuando sea el momento oportuno y sin presiones exógenas- que no puede ser un ‘ritornello’ ni una recuperación de políticos ‘vintage’. Más tareas pendientes. Con la que ha caído en este país es imprescindible convertirse en un referente resistencial. Eso solo se logra con una propuesta programática e ideológica solvente y factible, tanto a medio como a corto plazo…
Por favor, amigos y compañeros de viaje: No nos apelotonemos. ¿Primarias?: Sí. ¿Congreso?: También, pero al mismo tiempo lo dicho. Urge esbozar un proyecto comprensible que dé respuesta a las exigencias de la nueva sociedad que emerge.  O eso o le ‘déluge’.

26.5.14

SOBRE LOS RESULTADOS ELECTORALES....









NI AVESTRUCES NI ESPABILADOS



Esta vez no vale la táctica del avestruz. El PP ha ganado las elecciones en España y ERC lo ha hecho en Cataluña. La gestualidad y el verbalismo radical de los talibanes que mandan en CiU han derivado votos convergentes a las cuentas de los republicanos; estos ha obtenido el 23,6% de los sufragios (549.052), mientras los chicos de Artur Mas cosechaban el 21,8% (548.640). Pero no despistemos. Es una evidencia que el PSC solo ha recaudado el 14,2% de las papeletas escrutadas (358.465) veinte puntos menos que en el 2009, e Iniciativa- empeñada en fagocitar socialistas desencantados- se ha tenido que conformar con un discreto10,2% (258.476). Casi un empate con un PP en apuros. Algún articulista ha calificado a IC como: “hoy referente de la tradición de izquierdas”… ¡Cuánto voluntarismo hay por el mundo de los escribas! En la foto faltan los 158.000 votos de Ciudatans , los 117.056 de Podemos y los 32.000 de UpD…
Visto lo visto tan absurdo es aplicar la táctica del avestruz, negando evidencias, como la del listillo espabilado, empeñado en sumar votos alegremente, afirmando que el 55% de los catalanes está por la ‘consulta’ y, consecuentemente con ello, simpatizan con la secesión. Error del avestruz y suspenso en matemáticas para el espabilado. Veamos; en unas elecciones donde el soberanismo ha puesto todo su empeño en plantearlas como un mensaje inequívoco a Europa no llegar al 50% de participación es, a mi modesto entender, un fracaso. ¿O no sabemos contar? Con respecto a las últimas autonómicas, celebradas hace 18 meses, CiU y ERC pierden 472.000 votos. Algunos de los sonrientes entusiastas de la noche electoral deberían reflexionar. Entre el ji-ji y el jajá de los patriotas y los detractores del bipartidismo algunos obvian que en Europa se ha colado mucha irracionalidad de extrema derecha y de extrema izquierda. Al igual que debe reflexionar un PSC sobre el que han caído recientemente las siete plagas de Egipto. A saber: el desgaste de los gobiernos Zapatero y Tripartitos, los casos de corrupción, las disputas internas, el acoso de algunos medios de comunicación, el transfuguismo, la ambigüedad mal entendida y peor calculada y la renuncia a parte de su ADN original. Y lo peor es que alguna de estas plagas amenaza con regresar.
En resumen: El nivel de abstencionismo persiste, el bipartidismo está tocado, Artur Mas sobrevive más cautivo que antes, el secesionismo sigue enlatado donde estaba, los pequeños crecen y hacen ruido mientras Europa aparece cada vez más compleja… ¿Y la ‘centralidad’? Pues de momento sin padre ni madre.

23.5.14

PEL VOT, PEL DIÀLEG I CONTRA ELS ENGANYS Declaració de Federalistes d’Esquerres sobre les eleccions al Parlament Europeu




El proper diumenge, 25 de maig, les ciutadanes i ciutadans de la Unió Europea decidirem lliurement el nostre futur, elegint les persones que ens representaran al Parlament Europeu. Aquesta institució ha adquirit una rellevància creixent perquè cada cop pren decisions més importants per a la nostra vida quotidiana, i a partir d’ara també elegirà el President de la Comissió Europea, l’òrgan executiu de la Unió. Anar a votar és una gran oportunitat per expressar alhora el nostre suport a la unitat europea i la nostra aposta per un canvi en les polítiques econòmiques i socials que han prevalgut en els darrers anys. I per expressar el nostre rebuig als replegaments identitaris, euro-escèptics i nacionalistes.
Catalunya té l’oportunitat de votar, de decidir, amb tots els europeus i europees, a favor d’una Europa més federal que intergovernamental, per una Europa més unida, igualitària i democràtica, que afegeixi una unió política i fiscal a la unió monetària. Els estats-nació estan quedant obsolets per fer front als problemes d’un món cada vegada més interconnectat. És necessari un espai públic europeu i una acció a escala europea a favor del creixement econòmic i l’ocupació, a favor de la distribució de la riquesa i en contra dels nivells escandalosos de frau fiscal i evasió. Una acció que permeti reforçar, i no enderrocar, el model social europeu i les iniciatives existents per frenar el canvi climàtic i protegir el medi ambient.
Una Europa més unida i democràtica, que desenvolupi polítiques socials ambicioses a nivell europeu, és el millor per als treballadors i treballadores catalans, per al nostre progrés i la nostra economia, també és el millor per a Espanya i és una condició necessària per superar la crisi econòmica en el conjunt de la perifèria d’Europa. Denunciem com especialment lamentables i profundament irresponsables les especulacions cada cop més obertes de líders sobiranistes catalans sobre la possibilitat d’una sortida de la Unió Europea, contradictòries amb les aspiracions de la majoria de la societat catalana, que sempre ha estat capdavantera en el seu suport al projecte europeu. Seria un error històric imperdonable passar de ser un dels motors d’Europa a intentar ser passatgers sense bitllet en l’Europa de l’euro. Aquells que intenten portar Catalunya a una suposada terra promesa, però que no tenen ni projecte, ni aliats, a nivell europeu, estan en realitat enganyant al poble de Catalunya i portant-lo a un carreró de difícil sortida.
Finalment, fem una crida al diàleg i a la responsabilitat adreçada als líders polítics de Catalunya i de tot Espanya perquè a partir de l’endemà de les eleccions s’inicïi un procés de diàleg estructurat, obert i generós per part de tothom. I oferim les idees i els valors propis del federalisme europeista com a punt de trobada, com a gran projecte col·lectiu de futur per a la gran majoria de la societat catalana i la gran majoria de la societat espanyola.
Barcelona, 20 de maig de 2014

18.5.14

SENSE ESCRÚPOLS......





Passejant Pasqual


D’això que us explicaré fa ja un munt de temps. Va succeir una nit d’estiu. La comitiva de l’alcalde de Barcelona, com és tradicional a les festes del barri de Sants, anava visitant els guarniments del diferents carrers. A prop del carrer Galileu un grup de brètols varen insultar i increpar al llavors alcalde Pasqual Maragall. No va ser una escridassada com les viscudes en altres ocasions. Aquest cop la cosa duia molt mala llet. Feia temps que els adversaris polítics de l’alcalde feien córrer que la primera autoritat de Barcelona era un alcohòlic, que anava al despatx sempre begut. Fins i tot en alguns indrets de la ciutat s’havien vist parets pintades i repartit pamflets amb aquesta injúria. Ja sabem que la mesquinesa d’alguns no té límits. La cosa va acabar malament. La comitiva va seguir endavant com si res mentre uns quants vàrem fer de mur de contenció suportant empentes, insults i cops; molts cops de puny i algun trau. Confesso que aquells incidents em van fer mal i no pas físicament si no moralment, perquè aquella agressivitat destil•lava odi. Al llarg de molts anys un servidor i molts companys més vàrem anar gastant joventut, il•lusions i energies per una causa política però també per les persones que la representaven. Ara potser no és el moment d’inventariar l’entrega i el sacrifici realitzat per milers de persones per aconseguir que Pasqual Maragall fos alcalde o president de la Generalitat. No me’n penedeixo, ho tornaria a fer. Segurament altres podrien explicar o escriure les mil i una batalles lliurades de manera altruista per defensar el nom, l’honor i la causa que representaven els Maragall i el PSC. Em diran que el temps passa i les coses canvien. D’acord. Tothom és lliure d’evolucionar i emprendre el camí polític que creu més oportú, malgrat que hom puguem arribar a pensar que en algunes d’aquestes ‘transicions’ hi ha molt més de ressentiment que d’ideologia. Dit això, permeteu-me que consideri, que pensi, que hi ha coses que no són ni ètiques ni elegants, que costen d’entendre. Per respecte i consideració a tots aquells que ens vàrem trencar la cara per defensar la imatge i l’honor de Pasqual hi ha coses que no s’han de fer.
Intentar construir un nou país sense escrúpols és condemnar-lo a que neixi mort.

17.5.14

'MORALIDADES ACTUALES'.....de RAFAEL BARRETT







Los escritos, las ideas y el pensamiento de Rafael Barrett tiene buenos e ilustres padrinos. Augusto Roa Bastos dice de él que marcó el camino literario a seguir a los escritores paraguayos que le sucedieron. Jorge Luis Borges lo considero un literato genial y digno de ser leído afirmando que mucha letra a su alrededor se le antojaba, por contraste, ñoñería. Dicen sus hagiógrafos que mantuvo amistad con Valle Inclán, Maeztu y otros ‘jóvenes del 98’. Gregorio Morán, en el 2007, publico un excelente estudio sobre la vida y obra de este cántabro de Torrelavega que moriría en América a la temprana edad de 34 años. Por cierto, autor escasamente conocido en España a pesar de haber vivido parte de su accidentada juventud en Madrid.
Rafael Barrett (1876-1910) fue un librepensador radical, bravucón y rebelde, defensor de causas perdidas y de los débiles. La controversia, la huida y la polémica le acompaño a lo largo de toda su vida; incluso me atrevería a decir que después de su muerte también. El movimiento libertario le ha reivindicado siempre como uno de los suyos – no en vano escribió el texto que llevaba por título ’Mi anarquismo’- aunque, al respecto, Gregorio Morán sostiene, en su trabajo biográfico, que etiquetarlo como anarquista es un despropósito. Más allá de la polémica sobre su ideario me resulta interesante todo cuanto escribió este paraguayo de adopción.  Interés especial suscita, en estos tiempos de desconcierto y pensamiento único, la recopilación de artículos publicados bajo el nombre de ‘Moralidades actuales’.
La radicalidad y el estilo atemporal de este autor es de rigurosa actualidad; desprende crítica social, deviene un soplo de aire fresco lleno de vitalidad que nos da fuerzas para arremeter contra lo injusto, contra la manipulación política, religiosa y moral tan al uso en momentos de fuerte crisis económica y social. Rafael Barrett aliña la calidad de su obra con un humanismo impregnado de una acida crítica social. Profeta accidentado de un futuro imperfecto uno de sus aforismos dice así:
‘Un ladrón es un financista impaciente’.
Como colofón sugiero la lectura de este pequeño cuento con enseñanzas...

GALLINAS

de Rafael Barrett

  Mientras no poseí más que mi catre y mis libros, fui feliz. Ahora poseo nueve gallinas y un gallo, y mi alma está perturbada. La propiedad me ha hecho cruel. Siempre que compraba una gallina la ataba dos días a un árbol, para imponerle mi domicilio, destruyendo en su memoria frágil el amor a su antigua residencia. Remendé el cerco de mi patio, con el fin de evitar la evasión de mis aves, y la invasión de zorros de cuatro y dos pies. Me aislé, fortifiqué la frontera, tracé una línea diabólica entre mi prójimo y yo. Dividí la humanidad en dos categorías; yo, dueño de mis gallinas, y los demás que podían quitármelas. Definí el delito. El mundo se llena para mí de presuntos ladrones, y por primera vez lancé del otro lado del cerco una mirada hostil. Mi gallo era demasiado joven. El gallo del vecino saltó el cerco y se puso a hacer la corte a mis gallinas y a amargar la existencia de mi gallo. Despedí a pedradas el intruso, pero saltaban el cerco y aovaron en casa del vecino. Reclamé los huevos y mi vecino me aborreció. Desde entonces vi su cara sobre el cerco, su mirada inquisidora y hostil, idéntica a la mía. Sus pollos pasaban el cerco, y devoraban el maíz mojado que consagraba a los míos. Los pollos ajenos me parecieron criminales. Los perseguí, y cegado por la rabia maté uno. El vecino atribuyó una importancia enorme al atentado. No quiso aceptar una indemnización pecuniaria. Retiró gravemente el cadáver de su pollo, y en lugar de comérselo, se lo mostró a sus amigos, con lo cual empezó a circular por el pueblo la leyenda de mi brutalidad imperialista. Tuve que reforzar el cerco, aumentar la vigilancia, elevar, en una palabra, mi presupuesto de guerra. El vecino dispone de un perro decidido a todo; yo pienso adquirir un revólver.
¿Dónde está mi vieja tranquilidad?
Estoy envenenado por la desconfianza y por el odio. El espíritu del mal se ha apoderado de mí. Antes era un hombre. Ahora soy un propietario...
Publicado en "El Nacional", 5 de julio de 1910.

15.5.14

LA SABIDURIA DE LOS CLASICOS......A RECUPERAR!!!







EL ANTIPATRIOTISMO 


de Rafael Barrett



  El día que no se  practique la guerra, se habrá debilitado la idea de patria. Tendremos siempre razones de matar o de morir, pero la patria habrá dejado de ser una de ellas, y en la perspectiva de la conciencia habrá pasado al segundo término. Respetar la vida propia y la ajena en absoluto, creer que nada vale la pena de sacrificarla, sería una irremediable degradación de la humanidad. Sería perder el vivificante contacto con la muerte. Declarar a la muerte inoportuna por esencia, declararla mala y enemiga, sería cegar las más profundas fuentes de perfección. No se suprimirá, pues, la guerra por sensiblería de mujer que se desmaya si ve sangre, sino en virtud de un razonamiento trascendentalmente utilitario. Acabará la guerra como empezó y se hizo en la historia: virilmente. La diosa patria, lo mismo que los demás dioses, caerá, cae, bajo el peso sutil de la crítica. El antimilitarismo es la forma actual del antipatriotismo. Se empieza a comprender que la guerra es un pésimo negocio social, y la patria una firma de crédito ficticio.
Las armas se han vuelto demasiado eficaces. Que perezcan por millones los soldados, y se despilfarre por miles de millones el tesoro público, aparecerá cada vez con mayor evidencia, sea cualquiera de los combatientes el que triunfe, una pérdida inevitable y necia para los dos y para el resto de la colectividad, un acto demente. Antes no lo era. Antes la guerra servía para abrir el comercio, mezclar y equilibrar las razas, arraigar los ideales religiosos, preparar la cultura; hoy la imprenta, el ferrocarril, el vapor y el teléfono hacen eso mucho mejor. Antes era la guerra algo previsto y habitual, un oficio casi apacible, de pocos riesgos y de aceptables rendimientos para los enganchados. Hoy, ya ruinosa por sus preparativos en tiempo de paz, se manifiesta como un cataclismo más propio de las épocas primitivas de la geología humana que de la delicada, precisa y compleja organización moderna. Es claro que este sentimiento de perjuicio, de asunto equivocado, de quiebra ineludible, no afecta primero a los generales que huyen el cuerpo y se engríen con cintajos, ni a los proveedores del ejército y de la armada, ni a los banqueros que lucran en la bolsa de la matanza y de las noticias impostoras, ni al enjambre de piratas de peor estofa que viven de los cadáveres y de la desolación como los buitres. Son la minoría. Los convencidos, los que a la fuerza ven claro, son los desposeídos y arreados al matadero, los que nada sacan de la siniestra rapiña, los que sin esperanza de botín, sin bella visión de la batalla ni divinidad que desde los cielos les ayude, van a que les machaquen la carne en el fondo de un agujero innoble, aplastados por las masas de metal que les envía una maquinaria invisible. Éstos son la mayoría. Éstos van siendo los mayores. Si no fuera por las bayonetas con que aún les podéis picar las espaldas, ¿con qué argumentos les arrancaríais a su tranquilo trabajo?
¿A qué concepto, a qué emoción apelaríais? -La patria lo quiere -le diríais tal vez.
-¿Qué es la patria? -preguntará el proletario-.
 ¿Es el templo? Está vacío.
 ¿Es la ciencia? No tiene fronteras.
¿Es la fortuna? Suele estar del otro lado de los mares.
¿Es mi linaje?
Las castas se confunden pacíficamente.
¿Es la tierra? No es mía. No eres tú mi compatriota, sino el proletario de la nación vecina. Deseáis mi vida para salvar no la patria, que habéis inventado, sino vuestra propiedad. «Soy francés, porque han escrito mi nombre en un papel. Me dices que Alemania me ha insultado, que debo vengarme. Si no me lo dijeras, nada sabría. Os habrán insultado a vosotros. Vengaos con vuestros propios recursos. No exijáis que defendamos vuestros bolsillos, repletos del oro que nos quitáis. Nuestros intereses no son comunes. ¿Y qué es Alemania? No hay Alemania, no hay más que alemanes. No sé qué alemanes me han insultado, pero estoy cierto de que no ha sido ninguno de los millones que como yo aran el campo en que ni siquiera nos enterrarán. ¿Que vienen, que invaden el país?
¡Pobres hermanos nuestros en esclavitud! Vienen espoleados por el terror, y aterrado marcharé yo contra ellos».
Hervé, el famoso antimilitarista francés, se ha levantado en el último congreso socialista de Stuttgart, y ha exclamado sencillamente: «Nuestra patria es nuestra clase; no hay patria más que para las gentes que comen bien». ¿Qué contestar? ¿Qué hacer? Lo de costumbre, meter en la cárcel a Hervé de cuando en cuando, y apedrearle desde la prensa conservadora. Entretanto, como las sectas nacientes se nutren de la persecución, los conscriptos escupen la bandera en los cuarteles y los regimientos desertan cuando se les manda hacer fuego sobre los ciudadanos. La segunda conferencia de La Haya ha fracasado lastimosamente, como era de prever ante su programa más reducido y cobarde que el de la primera. Un Hervé no fracasa. En primer lugar no está solo; además es un hombre. No llegaremos a la violencia de lenguaje de Quelch, que ha dicho: «La conferencia de La Haya es una asamblea capitalista... reunión de ladrones y de bandidos. No tiene otro objeto que ponerse de acuerdo para buscar los medios de reducir los gastos de sus robos y bandolerías». Reconozcamos, no obstante, que los apreciables delegados son ricos, es decir, insensibles; han empleado la existencia en pelear, intrigar, lucirse en los salones. No tienen noción de las verdaderas necesidades modernas; no sospechan las corrientes subterráneas que empujan a un Hervé. No son hombres, son correctos muñecos. No harán jamás nada. Los que lo harán todo son los humildes que protestan.
La modificación de la idea de patria y la paz universal constituyen una revolución extraordinaria. Como todas las revoluciones irresistibles, vendrá de muy abajo.
Publicado en "El Diario", 14 de noviembre de 1907.

13.5.14

Serge Reggiani "Ma liberté"


11.5.14

EUROPA...UN NOU PAIS








LA JAVELINA EUROPEA



No serà un servidor qui reprodueixi fil per randa la llegenda d’Europa i el seu rapte per part de Zeus. El gran Ovidi ja ho va fer fa segles malgrat que Heròdot tenia un altre teoria al respecte. Ara bé, cada cop que s’acosten unes eleccions europees un munt d’articulistes, polítics i historiadors ens expliquen com un enamoradís Zeus, transformat en un brau de pell blanca, s’acosta a la princesa fenícia Europa i es guanya la seva confiança fins l’extrem que, aquesta, accedeix a cavalcar damunt del seu llom. El desenllaç final del mite és prou conegut. El brau va córrer endinsant-se en el mar. La fenícia, atemorida, va mantenir l’equilibri aferrada fortament a les banyes del brau i, així, fins a arribar a l’illa de Creta. Allí Zeus li va revelar la seva veritable identitat. Aquesta llegenda fins aquest punt és prou coneguda però, sovint, els seus relators obvien els regals que Zeus va oferir a la princesa. A més d’un collaret, el deu de deus va obsequiar Europa amb tres presents més. A saber: un autòmata de bronze anomenat Talos. Un gos entossudit en no deixar de mossegar les seves preses, que duia per nom Lépale i una javelina que mai errava el blanc.
Doncs bé, potser ha arribat l’hora de fer servir la javelina. La Europa governada per la dreta camina vers la destrucció i privatització dels seus sistemes de protecció socials. La reducció de salaris, la precarietat laboral i augment de l’atur son un fet incontestable. A Europa, malauradament, la política s’ha subordinat als interessos econòmics dels poderosos. L’estat, que fins fa uns anys actuava com a bàlsam i garant de la lluita contra les desigualtats, enguany actua sota el criteri de les grans multinacionals obviant no sols la crisi social, si no també l’ambiental i energètica. Davant d’aquesta situació a Europa li cal emprar la javelina que li va llegar Zeus i no errar. Necessitem una UE que giri a l’esquerra, que situï les persones en l’epicentre de les seves polítiques. La javelina, i els vots, han d’aturar l’avenç despietat de la dreta i les seves polítiques antisocials. Per tot això i moltes coses més, no podem consentir que ningú ens desviï dels nostres objectius de progrés social amb cants de sirena localistes que ens venen paradisos nacionals impossibles. El combat d’aquest nou segle enfronta un cop més les forces del progrés i les de la reacció a nivell gairebé mundial. Aquest cop la nostra javelina europea no pot fallar.

7.5.14

FINS A FINAL DE MES.....





WHERE’S JOANA ORTEGA?




Les picabaralles en seu parlamentària continuen com sempre en les sessions de control als governs d’aquí i d’allà. Tothom insinua que cal esperar que passi el dia 25 de maig perquè, avui, qualsevol moviment o paraula pot esser interpretada partidàriament a conveniència, treta de context. Les eleccions són les eleccions i en el brogit de la campanya... ja se sap. És obvi, més d’un espera en candeletes incidències i resultats per treure’n conclusions interessades.
El Financial Times ha dit la seva, ha opinat sobre Catalunya. La recomanació de diàleg adreçada al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, és tan contundent i nítida com l’afirmació de que ni a Catalunya ni a Espanya els hi convé la ruptura o la independència. Deixeu m’ho aquí. Farem cas als que diuen que cal esperar a finals de maig per començar a dialogar sobre la futura articulació política del país. Portem tan temps amb el monotema que la cosa no vindrà d’un mes.
  Però, ja que el diari britànic ha obert el foc, permetin-me alguns suggeriments per d’aquí un mes a les parts citades pel rotatiu. A la gent del govern central els hi recomanaria una mica de creativitat, de imaginació, per tal de trobar espais atractius sobre els que parlar i pactar. Potser als ‘populars’ els hi aniria bé deixar-se anar una mica i jugar a la transgressió calculada encara que corrin el risc de pecar venialment. Si la cosa sortís satisfactòriament tots els honors se’ls podria endur el dialogant ‘estadista’ Mariano. Si la cosa anés fatal totes les culpes podrien centrifugar-se en direcció al intervencionisme pèrfid del Financial Times o la intransigència dels nacionalistes més radicals .
Al govern català, en canvi, li recomanaria que mogués la banqueta, que fes servir altres alfils en lloc dels Rulls o els Homs de torn. Aquests són personatges d’aparença hostil i excessivament bel•ligerants, escassament educats en les arts de la diplomàcia. A aquestes alçades de la pel•lícula costa entendre com el president Artur Mas deixa en boca i mans d’Homs la rèplica a tot el que ve de Madrid. Al conseller de Presidència sempre li ha faltat ‘finezza’.
On són les cares amables del Govern?
On és el gran pactista Santi Vila?
  On és la Vicepresidenta Joana Ortega? No hauria de tenir fil directe amb Soraya Sáenz de Santamaria? Per cert, la senyora Ortega ostenta també el càrrec de Consellera de Governació responsable de les Relacions Institucionals. Esdevé, per tant, incomprensible la seva ubicació en un discret segon pla a no ser que algú l’hagi castigada. I què em diuen de la feina assignada a la Comissió Bilateral Generalitat-Estat i a Duran Lleida?
Ja veuen, els dies van passant mentre a uns els hi manca imaginació política i a d’altres elegància i seducció.
 Esperem que després de les eleccions europees tothom mogui la fitxa pertinent que ens permeti sortir d’aquest perillós atzucac.

4.5.14





FORCADELL O LA DEFORMACIÓ PROFESSIONAL


Diuen els psicòlegs, i la Viquipèdia ho confirma, que la deformació professional és la tendència, o el vici, de veure les coses des del punt de vista de la pròpia professió. Aquest fet sovint implica una visió distorsionada de la manera en què es percep el mon i la realitat que l’envolta. Vostès em perdonaran però sospito que a casa nostra, i en determinats ambients polítics, cada cop és més freqüent trobar persones obsessionades al voltant del que s’ha anomenat procés sobiranista, consulta, o 9 de novembre. La deformació professional ha niuat entre nosaltres i s’ha fet un forat a determinats mitjans de comunicació. Un cas paradigmàtic al respecte és el que personalitza dia sí, dia també, la senyora Carme Forcadell. Aquesta dama està tan ‘professionalitzada’ i empeltada de consulta que ha esdevingut una mena de rei Midas a la catalana. Tot el que toca, tot el que respira, tot el que diu es converteix automàticament en consulta o independència.
Davant les eleccions europees la presidenta de l’ANC, exercint la feina que algú li ha encomanat, s’ha afanyat a demanar el vot per als partits que defensen la celebració de la consulta o l’anomenat dret a l’autodeterminació. Vaja, com si aquest parell de qüestions fossin les més transcendents del futur d’Europa i dels europeus i totes les altres una fotesa. La senyora Forcadell, i altres que també pequen de la mateixa deformació professional, ens volen fer oblidar que el que està en joc el 25 de maig són les polítiques europees a dur a la practica davant la crisi. Enguany cal triar quin tipus de polítiques públiques i socials es volen per l’Europa del futur. Posar l’accent en altres qüestions per distreure el personal és una vella tàctica sospitosa i poc recomanable. Depenent dels resultats electorals la presidència de la Comissió europea recaurà en un conservador, Jean Claude Juncker, o en el socialdemòcrata, Martin Schultz. Depenent del resultat s’executaran polítiques més o menys equitatives davant la crisi... O és que potser hem oblidat que hi ha confrontades unes opcions neoliberals i altres de progressistes? Exhortar als ciutadans catalans a tancar els ulls davant d’aquest fet i posar l’accent en altres qüestions no és de rebut. Pretendre que els europeus s’empatollin en els afers interns dels ciutadans espanyols és una ingenuïtat.
Ull! El tacticisme de curta volada d’alguns que es creuen a l’esquerra més d’un cop ha fet la feina bruta dels poderosos. Compte doncs! Per què la deformació professional tot ho justifica...i la crisi cavalca desbocada.
També el pots llegar a www.catalunyapress.com