EL SOROLL COM A ARMA

‘






'ENTRISME'  A LA CATALANA

Allà pels anys 30 algunes formacions polítiques, influïdes per les teories de  Leon Trostki, varen decidir la seva incorporació a grans partits de masses amb l’objectiu d’intentar influir, modificar o alterar els seus plantejaments polítics, programàtics i organitzatius. Amb aquesta tàctica, anomenada ‘entrisme’, es pretenia ocupar l’ala esquerra dels partits de la Segona Internacional foragitant les seves direccions reformistes i radicalitzant la praxi política de les mateixes. Com és prou conegut, en els manuals de ciència política i en el jargó revolucionari, es va definir aquesta tàctica amb el mot ‘entrisme’. Molts han estat els moviments i partits que han viscut al llarg de la seva història aquest fenomen. Així, a mitjans del passat segle, per indicació de Leon Trotski, el Partit Laborista anglès va experimentar internament l’aplicació d’aquesta tàctica amb corol•laris diversos. És de sobres sabut que aquest fenomen es perllongà durant molts anys a molts partits i moviments de tots països i continents. Prou notori, per exemple, va ser en el Regne Unit l’activisme al respecte de personalitats com l’actriu Vanessa Redgrave.

A casa nostra, malgrat les instruccions del pare de l’Exèrcit Roig, l’oposició d’esquerres d’orientació marxista va preferir constituir el POUM abans de penetrar a la sí del PSOE, o del PCE. Fins i tot, durant els primers anys de la democràcia, el PSOE va comptar en els seus rengles amb una corrent ‘entrista’ trotskista anomenada Nueva Claridad. Però, d’això fa molt de temps. D’aquell vell entrisme de caire revolucionari i radical en queda ben poca cosa. El que resta és residual i esta protagonitzat per petits cenacles fortament ideologitzats.

Han passat els anys i a la sí de moltes formacions polítiques es tornen a detectar tàctiques i pràctiques ‘entristes’. Grups que, sense nodrir-se d’un pensament altruista o reformador, es poden considerar com la reedició d’un nou entrisme sense continguts però amb interessos. Un entrisme que no va més enllà de les petites batalles de Palau per aconseguir protagonisme i poder. Batalles on sovint les diferències ideològiques són escasses, o bé es fan servir com a coartada o justificació. Proliferen en alguns partits conflictes on l’ego pesa més que l’essència...

És obvi que cal democratitzar i regenerar la política. És evident que cal aplicar i assajar noves formes participatives –tipus primàries- i obrar amb transparència total. Es clar que sí! Però, per altre banda, no deixa de ser curiós i sospitós que enguany, en ple debat sobre el futur de Catalunya, els partits que propugnen terceres vies basades en el diàleg i el pacte (PSC, UDC, EUA...) hagin vist proliferar i multiplicar-se col•lectius crítics decidits a denunciar suposats centralismes democràtics, caça de bruixes, maniobres del l’aparell i cultes a la personalitat.

 Per ventura no serà això un entrisme a la catalana?
també a www.catalunyapress.com