El blog d'en Joan Ferran

26.2.14

SOBRE REFERENTS,CITES I AL.LUSIONS...

 




Acceptem-ho, vivim en un temps de dubtes on les veritats revelades han deixat de ser-ho. Tot sembla ser un xic més insegur que abans, fins i tot menys previsible. Desconeixem fins a on arribaran els efectes nocius i perversos de la crisi econòmica i quines conseqüències tindrà sobre el país i la seva cohesió social. Ignorem quina serà la capacitat de resistència dels damnificats de les retallades i la intensitat de la revolta que s’endevina. A hores d’ara resulta difícil mesurar com es manifestarà electoralment l’enuig i la fatiga del ciutadà i com, això, repercutirà sobre la vida dels partits o del joc democràtic. Caldrà observar amb atenció els resultats de les eleccions europees i fer-ho, no sols des d’una lectura en clau espanyola, sinó també en clau continental. Tindrem temps per parlar abastament de tot això..
. Doncs bé, permeteu-me a partir d’aquest conjunt d’enigmes apuntats baixar al detall, a les petites coses irrellevants però que sovint insinuen d’altres importants. He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte. Aquest fenomen l’han viscut, en major o menor grau, UDC, EUA i el PSC entre d’altres. Les diferencies discursives han forçat als protagonistes dels debats a cercar referents, o ‘doctrines’ si vostès volen, per tal de consolidar argumentaris o, si menys no, armar-se de raons per la polèmica. Per exemple: Fa pocs dies el conseller Santi Vila, en un article a La Vanguardia, va tenir la ‘gosadia’ de valorar la figura de Puig i Cadafalch per damunt dels presidents Macià i Companys. Anatema! El rebombori va ser espectacular. Una allau de reaccions de tota mena va caure sobre el conseller -un dels més creatius i dialogant que té el govern de CiU- acusant-lo gairebé de traïdor per desconsideració. Ja veuen, l’atmosfera esta tan carregada que sovint citar a terceres persones pot resultar perillós fins i tot per un addicte al sistema.
A can PSC també passen coses semblants. No és cap secret que uns quants discrepen obertament de les directius de l’executiva del partit (això és legítim) i contradiuen els acords adoptats per la majoria (això no ho és tant)... però aquest no és avui el tema..
Al fil del què afirmava abans respecte els referents on emmirallar-se m’ha sobtat la utilització, per part de Joan Ignasi Elena, d’una cita del que fou fundador del Partit Comunista Italià, Antonio Gramsci, com a missatge o lema per encoratjar als seus companys de dissidència. Deia així la cita en qüestió: “Organitzeu-vos perquè necessitarem tota la vostra força”.
Ràpidament m’ha vingut a la memòria quelcom que en el seu dia va dir Michel Foucault respecte del pensador sard: “Gramsci és un autor més citat que llegit” Doncs potser sí. Considero que és un autor que no hauria de ser citat a granel, fora de context. El seu pensament polític i filosòfic és ple de matisos i complements, les frases aïllades no poden transmetre mai en plenitud el seu ideari. Gramsci a partir de Maquiavel i del seu Princep va especular abastament sobre el paper del partit polític, del rol dels seus quadres i militants, propugnant una dinàmica de funcionament intern participativa i creativa on l’organització esdevenia un ‘intel•lectual orgànic’ destinat a crear una hegemonia social camí d’aconseguir la hegemonia política i el poder. Aquesta organització -no oblidem l’època en que Gramsci va teoritzar- també contemplava una exigència d’homogeneïtat de criteris programàtics i d’acció, una disciplina.
El model de partit que varen bastir els Gramsci, Bordiga i Togliatti d’aquells temps té poc a veure a les picabaralles internistes i l’atmosfera desideologitzada que es respira a Can PSC. Compte doncs amb els referents que es poden convertir en bumerangs durs i cruels. A un servidor, per exemple, li molen més els Consells Obrers de fàbrica dels que parlava Gramsci que no els sindicats actuals.... Però som al 2014!!! .
També pots llegir aquest artícle al blog de Carlea Marti:
http://socialismevedesocietat.wordpress.com/

23.2.14

EL SOROLL COM A ARMA








'ENTRISME'  A LA CATALANA



Allà pels anys 30 algunes formacions polítiques, influïdes per les teories de  Leon Trostki, varen decidir la seva incorporació a grans partits de masses amb l’objectiu d’intentar influir, modificar o alterar els seus plantejaments polítics, programàtics i organitzatius. Amb aquesta tàctica, anomenada ‘entrisme’, es pretenia ocupar l’ala esquerra dels partits de la Segona Internacional foragitant les seves direccions reformistes i radicalitzant la praxi política de les mateixes. Com és prou conegut, en els manuals de ciència política i en el jargó revolucionari, es va definir aquesta tàctica amb el mot ‘entrisme’. Molts han estat els moviments i partits que han viscut al llarg de la seva història aquest fenomen. Així, a mitjans del passat segle, per indicació de Leon Trotski, el Partit Laborista anglès va experimentar internament l’aplicació d’aquesta tàctica amb corol•laris diversos. És de sobres sabut que aquest fenomen es perllongà durant molts anys a molts partits i moviments de tots països i continents. Prou notori, per exemple, va ser en el Regne Unit l’activisme al respecte de personalitats com l’actriu Vanessa Redgrave.
A casa nostra, malgrat les instruccions del pare de l’Exèrcit Roig, l’oposició d’esquerres d’orientació marxista va preferir constituir el POUM abans de penetrar a la sí del PSOE, o del PCE. Fins i tot, durant els primers anys de la democràcia, el PSOE va comptar en els seus rengles amb una corrent ‘entrista’ trotskista anomenada Nueva Claridad. Però, d’això fa molt de temps. D’aquell vell entrisme de caire revolucionari i radical en queda ben poca cosa. El que resta és residual i esta protagonitzat per petits cenacles fortament ideologitzats.
Han passat els anys i a la sí de moltes formacions polítiques es tornen a detectar tàctiques i pràctiques ‘entristes’. Grups que, sense nodrir-se d’un pensament altruista o reformador, es poden considerar com la reedició d’un nou entrisme sense continguts però amb interessos. Un entrisme que no va més enllà de les petites batalles de Palau per aconseguir protagonisme i poder. Batalles on sovint les diferències ideològiques són escasses, o bé es fan servir com a coartada o justificació. Proliferen en alguns partits conflictes on l’ego pesa més que l’essència...
És obvi que cal democratitzar i regenerar la política. És evident que cal aplicar i assajar noves formes participatives –tipus primàries- i obrar amb transparència total. Es clar que sí! Però, per altre banda, no deixa de ser curiós i sospitós que enguany, en ple debat sobre el futur de Catalunya, els partits que propugnen terceres vies basades en el diàleg i el pacte (PSC, UDC, EUA...) hagin vist proliferar i multiplicar-se col•lectius crítics decidits a denunciar suposats centralismes democràtics, caça de bruixes, maniobres del l’aparell i cultes a la personalitat.
 Per ventura no serà això un entrisme a la catalana?
també a www.catalunyapress.com

19.2.14

EL HÁBITO NO HACE AL MONJE






   ERC: ¿SOCIALDEMOCRATA?

Algo no cuadra, o quizás sí. Leo en las páginas de un periódico en crisis la noticia de que ERC pretende convertirse en un referente socialdemócrata para los catalanes. El titular me sorprende, pero aún más comprobar como en página contigua -no sé si por casualidad- un extenso artículo narra los problemas y vicisitudes por los que atraviesa el PSC. Para remachar el tema también da cuenta, el rotativo en cuestión, de las actividades de un grupo de socialistas díscolos dispuestos a participar y oficiar en la liturgia de otros partidos. No me detendré ahí, en la vida política el rol de los ‘tontos útiles’ está más que estudiado.
Que nadie se lleve a engaño, los interesados en descuartizar el socialismo catalán son los mismos que se han conjurado para reventar la formación política que dirige Duran Lleida; los mismos que ya no dudan en lanzar dardos envenenados contra sectores de EUA e IC que no son partícipes del discurso soberanista. Para los nacionalistas exacerbados cualquier puente de conexión partidaria entre Catalunya y España, susceptible de actuar como una tercera vía, debe ser laminado, cualquier salida negociada obturada. Los partidarios del choque de trenes quieren llegar hasta el final, no les importan las consecuencias del impacto ni la probable fragmentación social del país. Y es en ese escenario, en esa atmosfera saturada, donde cada cual intenta aprovechar su oportunidad. IC compite con ERC para atraer a sus filas a los socialistas disidentes. ERC hurga en las contradicciones, tanto de CiU como del PSC, para crecer y aparecer como un partido transversal y solvente. Mientras tanto Artur Mas intenta recuperar energías, fagocitar todo lo que se mueva dentro de Unió Democrática de Catalunya a la espera de salir airoso de las elecciones plebiscitarias que se avecinan.
Pero volvamos por un momento al inicio de estas líneas. Un servidor de ustedes no sabe si la actual cúpula de los republicanos ha estudiado, o al menos leído, las tesis de Karl Kautsky o de Otto Bauer. Tampoco sabe si en los cursillos de formación de cuadros de ERC se aconseja la lectura del texto de Eduard Bernstein que lleva por título “Las premisas del socialismo y las tareas de la socialdemocracia”. Sospecho que ni las bases, ni la dirección de ERC, tampoco sintonizan demasiado con aquella otra socialdemocracia más atrevida que encarnaron Rosa Luxemburgo o Karl Liebknecht. Por contra tengo la impresión que los referentes históricos de ERC se hallan en ámbitos no precisamente de matriz socialista. Pero abandonemos los clásicos y diseccionemos las acciones y el discurso presente de la gente que capitanea Oriol Junqueras. Modestamente considero que ERC no es de izquierdas. Me explicaré: No se puede alardear de socialdemócrata cuando se da el salto desde el internacionalismo a la prioridad absoluta de lo nacional; desde la defensa de la igualdad a la vindicación de la diferencia; desde la razón en marcha a la tradición identitaria; del cosmopolitismo al conservacionismo cultural; cuando se pasa del universalismo al particularismo y a la sustitución de las clases por las identidades; del pueblo explotado a la nación oprimida, etc. Por mucho márquetin que se quiera, con esa hoja de servicios, deviene difícil considerarse continuador, en pleno siglo XXI, de la vieja escuela de las ‘Internacionales’ obreras.
Con todo no deja de ser chocante este intento de definición socialdemócrata de ERC cuando su praxis política indica todo lo contrario. Recientemente, sin ir más lejos, pudimos oír en un medio de comunicación a la diputada Gemma Calvet, afirmar que “ERC no es un partido de izquierdas, sino humanista” ¡Se nos apareció Silo! Y qué decir de la adscripción de su diputado europeo al grupo parlamentario más heterogéneo y pintoresco de Bruselas y no al de los socialistas-progresistas. Pero, más allá de estos detalles casi anecdóticos, uno asimila la verdadera esencia de ERC cuando ésta aprueba, y vota, los presupuestos antisociales del gobierno convergente; uno la mira con recelo cuando su líder máximo rinde homenaje a controvertidos personajes políticos como los hermanos Badia… Ergo, amigos míos, no son homologables.

16.2.14

DESCANSA EN COLLIURE..







22 F: "ESTOS DIAS AZULES… "



En Colliure descansan los restos de Don Antonio Machado Ruiz. Le llegó la visita de la muerte en el Hotel Bougnol-Quintana un 22 de febrero de 1939. Cuentan que en uno de sus bolsillos  se encontró, dobladita, un nota manuscrita con la famosa frase hamletiana “Ser o no ser”. También un verso que decía: “Estos días azules y este sol de la infancia”.
Probablemente este próximo 22 de febrero sobre la tumba de Antonio Machado en Colliure no faltarán ni la bandera tricolor, ni las flores.
A finales del siglo XIX un nutrido grupo de escritores, poetas y pensadores se dio a conocer con nuevas propuestas literarias, con nuevos pensamientos a la búsqueda de valores distintos de los de la vieja España. La pérdida de la guerra y las colonias de ultramar, la crisis política, la inutilidad manifiesta de la obsoleta estructura política, ideada por Cánovas del Castillo, ya no representaba la España real. En ese escenario un grupo de intelectuales se lanzó con fuerza a la búsqueda de valores estéticos, literarios e ideológicos de nuevo cuño. Antonio Machado estaba ahí, junto a ellos, junto a personalidades como Azorín, Unamuno o Valle Inclán. La gran preocupación de toda aquella generación –que hemos llamado del 98- fue España. Antonio Machado cantó como nadie el paisaje castellano, gestó poesía de la nostalgia al tiempo que glosaba y admiraba la sencillez de la cultura popular. En Juan de Mairena nos mostró también su talante de pensador… Trabajador incansable y de obra prolífica se integró, durante la guerra civil, en el colectivo Alianza de escritores  Antifascistas. Luego vino la derrota de la democracia. Como los presidentes Azaña o Companys y miles de republicanos partió, a través del Pirineo, para el exilio. Una tarde fría, el 28 de enero de 1939, cruzó la frontera francesa. Apenas un mes más tarde su vida expiro. Han transcurrido 75 años de la muerte del poeta. Antonio Machado creyó que su misión era “eternizar lo momentáneo” y a fe que su prosa y poesía lo consiguió. Sospecho que en la Catalunya oficial del monotema pocos políticos van a evocar como se merece el compromiso, el trabajo y la aportación literaria del insigne poeta. Ya se sabe, por nuestros pagos se estila más la exaltación de otros eventos a todas luces más rentables desde la óptica política y emocional. Pero eso sería otro tema…
Del Machado comprometido me gusta recordar (quizá por similitudes con la actualidad) un fragmento de la carta que dirigió al escritor ruso David Vigodsky que decía así:
“Querido Vigodsky, me tiene usted del lado de la España joven y sana, de todo corazón al lado del pueblo, de todo corazón también enfrente de esas fuerzas negras…:”
Probablemente este 22 de febrero la bandera tricolor y las flores rendirán, de nuevo, homenaje al poeta.

13.2.14

MÉS I MÉS I MÉS.....SOBRE EL 2014




SI CAROD, FATIGATS i FASTIGUEJATS




L’exvicepresident el govern català, Josep Lluís Carod-Rovira, ha presentat en societat el seu darrer treball, un llibre que duu un títol molt ‘imaginatiu’: 2014. No hi ha cap dubte que en Josep Lluís domina la tècnica d’escriure. Com a bon filòleg sap jugar amb les paraules perquè aquestes diguin el que diuen i insinuïn cent coses més. Malgrat el seu art sempre he pensat que la seva veritable habilitat es manifesta quan fa de retratista, quan assenyala amb el dit allò que és obvi i ho explica com a novetat. Tothom sap que enguany fa 300 anys de la Guerra de Successió però, va ser ell el que va retratar i acolorir l’efemèride. A hores d’ara no sabria dir si Carod és un creatiu, un artista, o més aviat un retratista. El cert és que ell en la seva època parlamentària arrodonia les seves intervencions afirmant: “Com deia el poeta...” i, la veritat, els il•lustres diputats no varen saber mai si el literat citat era ell mateix o bé, aquestes al•lusions, esdevenia un homenatge als milers de poetes anònims que hi ha al món.
Doncs bé, bromes a banda, amb motiu de la presentació del seu 2014 Carod ha tornat a gaudir d’uns instants de projecció mediàtica per dir la seva. Fidel al seu estil ens ha suggerit que cal un govern de coalició per consolidar el procés independentista a l’hora que afirmava que Artur Mas és un home sincer i que: “hi ha fatiga d’Espanya, la gent està cansada”.
El retratista Carod ha disparat sense flash i en la seva fotografia hem trobat un munt d’ombres que fora bo il•luminar convenientment. Encerta l’exvicepresident quan sosté que la gent està –estem- fatigats. De què? Doncs , per exemple, de la consulta com a plat únic; dels que diuen representar-nos a tots i a ells no els ha votat ningú; de les Belen Esteban del Star System televisiu català; dels columnistes/portaveus que tradueixen a la resta de mortals les tribulacions del govern convergent; dels comentaris apocalíptics del conseller Homs i els seus informes; de les homilies setmanals –teòricament adreçades als militants d’Unió- de Duran Lleida; de les declaracions de Rull i Turull experts en aldarulls; dels missatges subliminals de TV3 i dels que no ho són tant; d’una ràdio i televisió nacionalista i poc nacional; dels que es fan els ofesos i dels que ofenen; de l’oposició que no és oposició i ens fot el sermó; dels que no saben res dels comptes a Suïssa; de les mil i una balances fiscals; de Marianos, Sorayas, Sorayos i de la del Pedal; dels prínceps i princeses ignorants; de les retallades amagades i mai comentades; del tres per cent suposadament inexistent i del vint-i-sis per cent d’atur permanent...
Sí, amic Carod. D’això i d’algunes coses més estem fatigats i fastiguejats.
També el  pots lleguir a www.catalunyapress.com 

11.2.14

NO VOLEN FINESTRES OBERTES....








CARLOS FUENTES I 'CATALUNYA OPINA'


Venen temps difícils per a la pluralitat i la lliure opció informativa en els mitjans  de comunicació. Temps de retallades econòmiques i precarietat professional, també d’intens desproporcionats de control polític. Vivim en un país on la televisió i ràdio públiques juguen a projectar un univers simbòlic que te poc de nacional i si molt de nacionalista. Ens governa un executiu amb un departament de Presidència –com en l’època de Jordi Pujol- que encarrega estudis per conèixer el color i la tendència política de periodistes, articulistes i opinadors. Vivim en un país on els ajuts en espècie, externalitzacions, noticies i  filtracions en exclusiva a determinats grups mediàtics son quelcom més que sospitosos...
Ara sembla que li toca el torn de rebre al programa ‘Catalunya Opina’ que emet el Canal Català i modera, amb neutralitat exquisida, Carlos Fuentes. Un servidor de vostès era habitual d’aquest programa i he de dir que mai –MAI- m’he sentit condicionat ni corregit en l’ús de la meva llibertat d’expressió. Amb Carlos aquestes coses no succeeixen, en altres llocs si, en dono fe.
Es probable que el tarannà d’aquest franciscà honest molesti a molta gent perquè diu les coses clares. Carlos defensa els dèbils sense por permetent que gent molt diversa ens expressem en absoluta llibertat en els seus programes. Aquesta lliure expressió sovint –en soc conscient- toca la fibra d’alguns quan parlem de la Monarquia, dels jutges, dels partits, de Catalunya o la corrupció...
Estic segur que molta gent trobarà a faltar la presencia de Fuentes i del 'Catalunya Opina' amb convidats con Nart, Cañas, Colomines, Espot, Galdon, Ramoncin, Villarroya o Fernandez Deu, entre d'altres . El ciutadà , la gent del poble, que gaudia d’una finestra senzilla, però sincera, per mirar el mon es sentirà de nou estafada. Altres lamentarem la pèrdua d’un espai de llibertat.
L’afany d’alguns per imposar-nos el pensament únic es vol reforçar amb una estudiada operació per reduir també la possibilitat de triar. Gràcies a Fuentes per la bona feina. Seguirem opinant encara que sigui a contracorrent, segur.

9.2.14

AMB I SENSE CRISTINA.....







BYE, BYE MONARQUIA


Sembla que el nostre destí i el nostre dret a la informació estigui lligat al consum monotemàtic, a un menú de plat únic fins a exhaurir les existències. Quan no és la Consulta és la Monarquia i sinó els greuges i les picabaralles amb el govern central. No demano obviar temes, ni silencis, ni passar de puntetes sobre res; tan sols somio fugir de certa saturació informativa. Tant se me’n dóna si la princesa Cristina baixa la rampa que la du al jutjat en cotxe blindat o en patinet. Per a mi és intranscendent si declara durant sis hores inspirada en el somriure cínic de Roca Junyent o si ho fa plorant. M’agradarà, això sí, que es faci justícia sense cap altra consideració afegida capaç de deteriorar o determinar el resultat. Tots som, al meu entendre, iguals davant la llei.
L’afer Urdangarin-Cristina ha donat peu aquests dies a moltes reflexions sobre el rol de la monarquia en la societat espanyola del segle XXI i sobre la necessitat de que aquesta institució enceti una nova etapa  més útil i transparent. No és el primer cop que això succeeix. La societat espanyola ha contemplat recentment des de divorcis i aventures diverses amb elefants, fins a sospites de que hi ha dipòsits monetaris dormint plàcidament a la Confederació Helvètica. Diuen que tot té un principi i un final, i crec que és cert. Em perdonaran la gosadia però considero que la institució monàrquica espanyola està cremant les seves darreres calories, les seves possibilitats de perdurar. El país ja no la considera ni respecta com abans, malgrat que molts li reconeguem el seu paper positiu en un determinat moment històric. Insisteixo un cop més, la força i la credibilitat de les institucions, les idees i les persones sovint s’acaba. De vegades pels canvis socials i el pas del temps, de vegades pels propis errors. Això ha succeït al nostre país i no hi ha marxa enrere, malgrat que alguns girin els ulls cercant la imatge de l’hereu i de la seva muller.
A Espanya fins al dia d’avui ha conviscut amb la monarquia un cert “republicanisme tolerant” però, a hores d’ara, les coses estan canviat a una velocitat de vertigen. Al voltant de tema del Cap d’Estat discrepo de molts dels meus companys socialistes catalans i espanyols. Jo ja no crec en la renovació d’aquesta monarquia ni en la seva capacitat d’arbitratge. Considero que els republicans de cor i convicció ja hem pagat al monarca el peatge pel seus serveis prestats al país. Ara cal –amb seny, sense presa i tranquil•litat- recollir les ànsies de canvi que emergeixen de la societat espanyola i catalana tant en el terreny institucional com en el polític i social.
Pots llegar aquest article a www.catalunyapress.com

5.2.14

SINTOMAS...










ORTEGA Y MASCARELL COMO SINTOMA




Acostumbrados a mecerse entre los algodones de la televisión pública catalana, o de los escribas y voceros subvencionados, algunos personajillos del gobierno catalán no soportan escuchar las verdades del barquero. Que alguien refute sus tesis -no por repetidas hasta la náusea, ciertas - les incomoda, no lo pueden resistir. Están tan habituados al bálsamo de los convencidos, a la exigencia de los que tienen prisa, que son incapaces de mostrarse afables y considerados cuando, desde una peana cualquiera, alguien contradice su fe.
  Dicen que la vicepresidenta de la Generalitat, Joana Ortega, frunció el ceño y no aplaudió la intervención de la presidenta andaluza durante la conferencia de ésta en el fórum Barcelona Tribuna. ¿Cuál fue la razón? Se preguntarán ustedes. Algunos analistas perspicaces insinúan que las tesis de la dirigente socialista tenían tantos puntos en común con las del democristiano, Josep Antoni Duran i Lleida, que la consellera evitó retratarse. O quizás no, vayan ustedes a saber que oscuros vericuetos hay en las catacumbas de Unió Democrática de Cataluña. Susana Díaz arrolló, desplegó una amplia propuesta de actuación política inmediata no exenta de dificultades, pero factible. Contradijo el manido argumento del expolio fiscal, del ‘España nos roba’, en una línea similar a la desarrollada recientemente por Josep Borrell. Reconoció la necesidad de reformar la Constitución Española, la de modificar el sistema de financiación imperante y propuso reformar el Senado entre otras muchas cosas. ¡Ah! Pero lo que seguramente escoció a la vicepresidenta de la Generalitat fue algo que comienza a ser vox populi. Susana Díaz osó afirmar que Artur Mas conduce a Cataluña a un callejón sin salida y a la sociedad catalana a la fragmentación. Y así fue como, con cuatro verdades, se perdieron las amistades. Joana Ortega no soltó ni una sola palmadita sorda de cortesía. El señor Isidre Fainé sí lo hizo y Godó también. Todo un síntoma.
San Pedro negó tres veces y otros, en apenas tres días, descubrieron la luz redentora del nacionalismo conservador a la que adosaron unas hipotéticas ‘estructuras de estado’. El converso Ferran Mascarell, faro de la cultura oficial catalana y adaptador de las tesis de Marta Harnecker al ideario convergente, también se inquietó con el llamamiento a la unidad de acción, a la lucha conjunta, que reclamo José Sacristán en la gala de los Premios Gaudí. Raudo, al día siguiente, el conseller aprovechó una recepción oficial para contradecir las palabras del actor masajeando la cultura española –faltaría más- al tiempo que desdeñaba la unidad propuesta por Sacristán. Paradigma, este Mascarell, de la transición del internacionalismo al particularismo, de la unidad de acción al ‘nosaltres sols’ con la excusa del autogobierno.. ¿Y qué me dicen ustedes de la cara de póquer que puso Artur Mas cuando Jordi Évole le mostró, ante Felipe González, una campañita esperpéntica de CiU? Sí, recuerden, aquella que lleva como lema: “La España subvencionada vive a costa de la Cataluña productiva”… Un Artur Mas sorprendido y ruborizado alegó que él jamás se hubiese expresado así, que aquello seguramente era cosa de algún incontrolado (¿Francesc Homs?). De acuerdo, pero convendrán conmigo que el problema radica en si él, en su fuero interno, piensa así.
Ya ven. Una no aplaude ni por cortesía institucional, otros replican, centrifugan o niegan las evidencias. Están tan obcecados persiguiendo el conejo blanco de Lewis Carroll que se incomodan e inquietan cuando terceros hablan, razonan, proponen, se mueven y actúan. Les molesta la emergencia de nuevas vías, les irrita que alguien enarbole alternativas o insinúe una salida del agujero en que nos han metido. Todo un síntoma.
También puedes leerlo en www.cronicaglobal.com

3.2.14

LA 'SEVA' ÉS DE LA CEBA....

  







250 MILIONS


"Com pot dilapidar TV3 tants diners per oferir el que ofereix? I aquesta és la part divertida de la història. Tenim una televisió que ens ha aïllat del mon"

JOAN BATLLE


Em pregunto com TV3 es pot polir 230 milions d'euros cada any (250 amb ingressos propis). No he pogut evitar comparar aquesta institució amb la Universitat de Girona. Resulta que amb un pressupost de 90 milions, pam més pam menys, cal mantenir més de 1.000 professors, 500 persones d'administració i serveis, un parc científic, un munt d'edificis, desenes i desenes de  laboratoris tecnològics i aules informàtiques que requereixen inversions permanents, i a més impartir centenars d'hores diàries de classe, fer recerca, formació continuada, màsters, etc. També caldria afegir-hi les partides petites que arribarien fins a aspectes tan poc acadèmics com tenir en condicions els lavabos necessaris per a un tràfic diari de més de 10.000 persones. No vull dir amb això que siguem eficients. Segurament tenim les ineficiències de totes les administracions públiques. Però tornem als 250 milions. Com pot dilapidar TV3 tants diners per oferir el que ofereix? I aquesta és la part divertida de la història. Tenim una televisió que ens ha aïllat del mon. Sèries de fa anys com Gent del barri, que ens obrien a la forma de viure en zones obreres de Londres, varen ser copiades en versió catalana. De les excel·lents sèries que crea la BBC, resulta que la màquina de projectar se'ls ha encallat a Mr. Bean. Seguim amb les produccions endogàmiques com El convidat, Gran nordEl foraster. Tenim una televisió per a jubilats, que s'apunten amb alguns amics a l'aplec de la botifarra del diumenge a Sant Miquelet de les Torrades, quan descobreixen, en el programa Divendres, que hi fan una fira. No m'entengueu malament. Aquests programes ja són correctes, i fins i tot necessaris, però per a televisions locals o regionals. TV3, en un país pràcticament sense competència mediàtica en llengua catalana, resulta que ens ha aïllat del món. Per aquest motiu només és líder pels pèls. Fins i tot sèries refrescants com Magnum ens feien gaudir de cultures i costums diferents, paisatges excepcionals, ens feien somiar, transmetien valors, i els malfactors sempre acabaven engarjolats, mentre que la nostra La Riera sembla que vol promocionar els valors de com fer calés a qualsevol preu, o com cal maltractar el personal si vols ser un triomfador. I si a més de ser un malparit resulta que ets homosexual, l'associació ja és doblement excitant. Els nostres dolents són el model a seguir. Com a mínim en aquest aspecte val a dir que TV3 està al dia i en consonància amb el país. Com deia el president Núñez, al sossi no se'l pot enganyar. També podríem parlar de les pel·lícules obsoletes dels caps de setmana, repetides mil vegades i de baix perfil. Tampoc tinc la certesa de si cal lloar el programa APM, el qual reconec que és divertit, però que basa el seu humor en l'escarni dels altres; una filosofia fàcil de fer riure, però a les antípodes del sentit d'humor intel·ligent de les sèries angleses. I si parlem del 3/24, què voleu que us digui? Mireu que en passen de coses al món cada minut! Doncs a TV3 normalment el món tanca a les 9 del vespre i no obre portes fins a l'endemà a les 9. I a partir de les 9 del matí, i fins a les 9 del vespre, a cada hora que passa hi trobem si fa no fa les mateixes notícies. Jo proposaria canviar el nom del programa per "l'hora de la marmota". A tot plegat cal afegir-hi la moda insensata de no traduir els comentaris d'aquells que parlen en llengües incomprensibles per a mortals com jo, que tenim ja la vista una mica malmesa, i no aconseguim de llegir sencers uns texts que desapareixen abans d'hora. De veritat algú creu que l'avorriment extrem d'El gran dictat pot aconseguir atreure el jovent o millorar la nostra llengua quan han d'escriure la paraula "hesgarrifullamenta"? I què em dieu de la lletania que ens encolomen dotzenes de vegades en les dues setmanes de període electoral, sobre la greu ofensa dels temps assignats per llei i que, per tant, els periodistes no volen signar les cròniques en senyal de protesta? Tan importants es creuen? De veritat pensen que ens afecta el més mínim que no signin dos minuts de crònica? Ho fan per a la seva pròpia endogàmia corporativa? Us imagineu que cada vegada que jo acabés una hora de classe m'acomiadés dels estudiants amb una solemne frase final, mirant fixament als alumnes, i dient-los: "Dr. Joan Batlle! UdG! Campus de Montilivi! Girona!" Tot plegat, patètic. El problema és que, com tot a la vida, t'hi acabes acostumant per fer país, et conformes, a base d'insistència mediàtica interioritzes que TV3 és la nostra, que si no la mirem nosaltres qui la mirarà, i no en redescobreixes la seva mediocritat fins que tornen a fer vaga, un acció que els honora. És en un dia de vaga quan s'agraeix un Telenotícies de 15 minuts en lloc de la xerrameca habitual pensada per allargar un programa més del necessari, vés a saber amb quina finalitat. És en un dia de vaga quan per fi saps el temps que farà demà mercès a un missatge curt, concís i suficient. És en un dia de vaga quan es pot veure alguna d'aquelles pel·lícules que el franquisme havia prohibit i que varen passar de llarg a la nostra generació. I també és en un dia de vaga quan penses que el programa d'en Cuní de tant en tant també és una opció, o quan optes per sèries americanes actuals les quals et tornen a mostrar un món que existeix, sovint prou dur com per no deixar-te indiferent, i que a més pots seguir en dual. Podria posar desenes d'exemples que són vox populi, però no vull avorrir els lectors. El que sí vull fer és una proposta al nostre President Artur Mas, el qual estic segur que compartirà plenament però que dissortadament no seguirà, malgrat ser una opció que ens donaria beneficis per partida doble. Si del pressupost de TV3 eliminem 200 milions podríem concedir 20.000 ajuts de 10.000 euros cadascun a 20.000 petites empreses, autònoms i joves emprenedors, que podrien sortir de la misèria, agafar moral, potenciar les seves iniciatives, recuperar la confiança en els governants i fer de pal de paller per activar l'economia. Sí, ho heu entès bé. Jo també he hagut de repassar els números atès que estava convençut que hi tenia un zero de més. I pel que fa als 30 o 40 milions sobrants, a fons perdut, haurien de ser suficients per tenir una televisió de més qualitat, i forçosament molt més competitiva si ho comparem amb d'altres cadenes privades, de producció prou correcta, i sense subvencions públiques. Ja entenc que això implicaria reconduir sous divins a terrenals, però estareu d'acord amb mi que, ara més que mai, cal tocar de peus a terra. Malgrat tot, com que sóc positiu de mena, tinc un bri d'esperança per al futur més immediat. Sembla que podrem seguir gaudint de vagues intermitents que ens permetran desconnectar de la nostra sense tenir mala consciència (a vegades em pregunto si no l'hauríem d'anomenar la seva).
PUBLICAT AL DIARI DE GIRONA   

2.2.14

PSC .....¿HACIA DONDE HAY QUE MIRAR?










                       SUSANA



Sí, lo confieso. Cada vez que alguien pronuncia el nombre Susana mi mente vuela y me transporta hacia una bella melodía, hacia la canción que un buen día parió el músico y poeta canadiense Leonard Cohen. Dicen que la escribió a raíz de un encuentro con Suzanne Verdal, esposa del escultor Armand Vaillancourt. Cohen fue invitado por la dama a la casa que habitaba junto al río San Lorenzo, en Montreal. Lo que vino después fue inspiración, música y palabras de poeta…
A la capital catalana ha llegado otra Suzanne -en este caso una Susana que pasea junto a otro río más cercano- que también nos invita a viajar, a confiar en ella, a buscar salidas y no caminos yermos llenitos de bandoleros al acecho.
  La presidenta de Andalucía ha tomado la palabra en L’Hospitalet para manifestar su apoyo al PSC. También para alertar a los ciudadanos de cuan peligrosas pueden llegar a ser las aventuras de determinados sectores del soberanismo irredento. Susana Díaz ha hablado de reformar la Constitución, de federalismo, de pactos políticos y de un nuevo sistema de financiación como un conjunto de cuestiones susceptibles de ser tratadas de forma democráticamente consensuada. La Presidenta andaluza, obviamente, no es la señora de la canción que ‘te muestra donde has de mirar’ -And she shows you where to look- pero en su intervención en Barcelona ha trazado un camino a compartir. ¿Difícil? Sí, lleno de dificultades pero factible a medio plazo e ilusionante. La senda federal.
Lo dije hace un cierto tiempo. El socialismo en general no está en su mejor momento. De acuerdo, pero el empeño de algunos por dejarlo grogui no va a prosperar. Y no va a prosperar porque, guste o no, encarna en Catalunya una corriente de pensamiento político centenaria que ha sabido sobreponerse, a lo largo de los años, a todos los vendavales naturales y artificiales que la han golpeado. Seamos claros. Hay una operación orquestada de acoso y derribo contra el socialismo en Catalunya. Ahí andan conjurados competidores, adversarios, algunos medios de comunicación y resentidos. Unos pretenden la liquidación del PSC como sujeto político y reinar a su antojo. Otros sueñan con invadir el espacio que este ocupa en la coordenada derecha-izquierda. También los hay con deseo de satisfacer inconfesables ambiciones personales.
Visto lo visto, y a pesar del transfuguismo por fascículos que practican algunos, a los socialistas catalanes les toca hoy, más que nunca, combatir en defensa de los derechos sociales que cercena la derecha. Debe hacerlo resistiendo y recuperando su instinto de clase. Ha de hacerlo sin dejarse engatusar por cantos de sirena patrióticos. Quizás convendría a más de un izquierdista “de fin de semana” recordar lo que en su época escribió Federico Urales (Juan Montseny) en los años treinta y que aún hoy aún rebosa actualidad:
“las derechas quieren separarse de España no para dar más libertad a los catalanes, sino para darles menos”.
  En resumen: recortes, supresión de derechos sociales y eso sí, mucha recreación histórica. Afortunadamente, amigos, la música y la letra de ambas ‘Susanas’ insinúan hacia a dónde hay que mirar…
publicado en www.catalunyapress.com