El blog d'en Joan Ferran

13.10.13

DEL 11-S AL 12-O







EL MALEÏT PÈNDOL



Es veia venir. Fins i tot els ciutadans més pasotes i despreocupats per la política d’aquest país podien endevinar el que dirien diaris, analistes i professionals de la cosa pública després de la manifestació del 12 d’octubre. Per a uns, un èxit de convocatòria sense precedents, i el cert és que hi va anar molta més gent que en anteriors ocasions. Per altres, com per al senador de CiU, Pere Macias, un ‘fracàs estrepitós’. Aquest cop a en Pere les xifres estimatives de la Guardia Urbana no li han fet gràcia. I els xicots de la premsa que diuen al respecte? Doncs ni ha per a tots els gustos, tendències i colors. Des de la prudència feta càlcul de ‘El Periódico’ que ens dibuixa en plena portada: “El 12-O se supera”; fins a la minimització absoluta que aplica el diari ARA d’una realitat que no li plau titulant: “L’espanyolisme toca sostre”. Una mica més lluny trobem La Razón, El Mundo o l’ABC que ens parlen de “El grito de la mayoria silenciosa”...
En aquest país tot comença a ser monòton, repetitiu, contradictori i previsible. Tinc la impressió que sovint estem mirant fixament un pèndol, un maleït pèndol que ve i va d’extrem a extrem del recorregut. Una oscil•lació el duu al punt de marxar d’ Espanya. La contrària al punt de restar quiets, immòbils, atrapats en el temps. I aquest pèndol, amics meus, en lloc d’adormir o hipnotitzar al personal el que genera és irritació, mal humor, greuges i enfrontaments. El seu constant anar i tornar desperten inquietuds i pors fins avui adormides. El radicalisme i les presses d’alguns independentistes, la saturació informativa monotemàtica que practiquen alguns mitjans de comunicació i la virulència verbal de determinats personatges públics escalfen els ànims. La supèrbia i poc ofici que arriba dels ministeris es fa insuportable. Tot plegat esdevé tediós i irrespirable.
  Aquest país té un munt de problemes irresolts. Atur, gana, pobresa i desafecció són a l’ordre del dia. El Govern s’amaga darrera un hipotètic viatge a Ítaca fent funcionar la màquina institucional amb un combustible republicà que ja ha arxivat – és obvi- el seu suposat origen esquerrà. Uns i altres, aquí i allà, ens volen distrets i embolicats en una guerra de banderes, de pàtries, de ‘diades nacionals’ i greuges varis. No podem ni hem de mossegar l’ham. Hem de ser conscients de que uns i altres volen excitar la part més estomacal i profunda dels nostres sentiments, dels sentiments de la gent. Mal assumpte aquest. Quan els pobles col•lectivament abandonen la racionalitat sabem que comença la barbàrie. Diguem-ho clar. Cada vegada la tensió política i social del país és més alta. Les darreres  picabaralles verbals al Parlament entre els grups i la presidenta en són una mostra i, de ben segur, en vindran d’altres. Comença a haver-hi massa gent que calla el que pensa perquè tem ser marginat o incomprès. Això no és bo. El país no pot contemplar passivament com gota a gota s’escola la seva cohesió social.
Guerra de banderes, de jornades patriòtiques, d’anatemes, d’insults... Sabem que ens enganyen els que fan anar amunt el maleït pèndol prometen un futur esplendorós. També ho fan, i desconfiem d’ells, els que duen el braç del pèndol fins l’altre extrem on regna la paràlisi liquidadora.
Sabrem trobar el punt d’equilibri?