El blog d'en Joan Ferran

25.7.13

CiU - ERC...JOC DE PARAULES









ELECCIONS PLEBISCITÀRIES ?





Diu la gent que el nom no fa la cosa, que el que importa és la realitat en si. I és cert. Tan cert com que alguns voluntariosos i abnegats escribes segueixen entossudits en fabricar miratges a mida, reescrivint històries i llegendes, adjudicant noms nous a velles coses. En aquest país ens han venut aventures, viatges insulars i propostes de tota mena. Recordo que no fa pas gaire anys Jordi Pujol ens parlava de Lituània. La via lituana va ser objecte d’admiració per més d’un dels que, actualment, tenen despatx prop del Pati dels Tarongers. Ara bé, cal dir i reconèixer que enguany les mirades s’han dirigit a terres balcàniques. Coses de la moda. En vigílies del 2014 la via kosovar fa gracia a més d’un. Per vies que no ens faltin!
Però darrerament hom pot arribar a pensar que als catalans ens agrada embolicar la troca a partir de les paraules, del seu significat, de la semàntica. Tant és així que hem invertit un munt d’hores parlant sobre el que és, i no és, el ‘dret a decidir’ o el terme autodeterminació.
Doncs bé, alguns partint del supòsit de què la consulta no veurà la llum i que Artur Mas convocarà eleccions amb la intenció de guanyar, han popularitzat un altre parell de parauletes. Són per interpretar al gust del consumidor: Plebiscit, procés plebiscitari, eleccions plebiscitàries... Mots, hipòtesis i frases mig fetes que comencen a circular amb un nou intent de fer créixer “la cosa” a partir d’un bateig amb aigua beneïda de monòtona repetició.
Va ser el prestigiós jurista, i politòleg Mauricie Duverger qui, en la seva obra Institucions polítiques i dret constitucional, va establir la definició del terme plebiscit tot contrastant-lo amb referèndum. Deia el doctor Duverger que anomenem plebiscit, per exemple, al vot de confiança a un home.
 Estem disposats a convertir les eleccions catalanes en això? Estem disposats a un reduccionisme tan programàtic com polític?
Els plebiscits al llarg de la historia han estat emprats majoritàriament per règims autoritaris i per legitimar annexions o fusions entre estats. Nasser el va emprar per ésser reconegut com a líder d’una República Àrab Unida de nova creació... Les democràcies modernes intenten fugir dels models que obliguen al ciutadà a acceptar o refusar l’adhesió a una sola proposta política davant l’opció de poder triar entre vàries.
  Siguem clars, si a casa nostra el que es pretén és aconseguir una majoria parlamentària per aplicar una Declaració Unilateral d’Independència no perdem el temps inútilment, que CiU i ERC ho proposin ara, avui, que tenen suficient força parlamentària per fer-ho. És fins aquí on ens volen fer anar amb segons quines paraules? Aquest país necessita, en primer terme, resoldre els seus problemes d’ordre social i econòmic. Catalunya no pot continuar, dia sí altre també, exposada a les ocurrències del polític de torn. Això genera inseguretats de tota mena que només serveixen per esmolar la llengua de tertulians i fer bullir l’olla d’escribes contractats.