El blog d'en Joan Ferran

2.1.13

MAS CITA BRECHT I HOMS FA ...

 
EL RIDÍCUL
 
He estat uns dies fora de circulació i, en tornar a la meva estimada Barcelona, no he pogut resistir la temptació de repassar la premsa endarrerida. No sé perquè ho he fet. Això de mirar les coses passades no sempre és útil. De vegades el desconeixement o la ignorància al voltant de determinats temes ens estalvien angoixes i mal humor.
Doncs sí, he llegit amb preocupació les esperpèntiques declaracions de Francesc Homs, flamant conseller de Presidència de la Generalitat, dient que: “Madrid fa temps que ha dictat la sentencia de mort sobre Catalunya”... Em preocupa que un home tan proper al president Mas, i en nom del Govern, digui coses com aquesta. Ell solet s’ha situat a l’alçada d’un Monago qualsevol. A hores d’ara encara no em puc creure que l’amic Quico s’hagi empeltat tan ràpidament de l’histrionisme que gasten alguns polítics del Partit Popular.
Però... Ah! La meva sorpresa no acaba aquí. Repasso les paraules del President Mas adreçades a la nació i, on esperava trobar cites de Torras i Bages, Cambó -o com a molt de Rovira i Virgili- reconec el pensament i les idees de Bertolt Brecht . Això sí, amanides i triades per fer-ne un us particular. Brecht, autor de més de dos mil poemes, aconsellava que la seva obra i pensament fos llegit preferentment dins d’una antologia en la que fos possible trobar, entre línies, un fil històric, ja que la seva obra havia estat sempre relacionada directament amb una realitat canviant. Quin país!
  I per reblar el clau contemplo la llarga ombra que projecta l’alcalde de Badalona, Garcia Albiol, vestit amb túnica i turbant pels carrers d’Oman i l’Orient Mitja... Molts encara recordem la seva campanya contra les mesquites a casa nostra i el seu “especial afecte” pels emigrants.
Doncs això no és tot. M’assabento que un sector del públic del Catalunya-Nigèria xiula Cruyff per adreçar-se en castellà a l’auditori... També que altres, en lloc de cercar un espai prou digne per dedicar a Moisès Broggi, volen que la Plaça d’Espanya canviï de nom...
I és que, amics meus, al final farem allò que el President Tarradellas sempre va voler evitar: el ridícul.