SOBRE EL TABÚ MONARQUIA /REPÚBLICA

Tothom parla del Rei i la seva família, de la crisi de la casa de Borbó, de la possibilitat d’un sistema republicà a Espanya... Sembla ser que, afortunadament, per determinats temes la utilització d’eufemismes i paràfrasis s’ha extingit de sobte. Millor. Enguany tan sols Alicia Sánchez Camacho gossa pressionar TV3 perquè no emeti un documental, retocat, que duu per títol: “Monarquia o República”. I és que, amics meus, en la societat del nostre temps els tabús es desfan poc a poc com un terròs de sucre en cafè calent. La por a parlar sobre certes institucions, persones, costums o realitats -fruit de pressions ideològiques, religioses o polítiques- es desinfla. Ho fa lentament, cert però, a hores d’ara per sort, gairebé tot es pot criticar, tocar o dir. La Constitució també?... Els tabús cauen i els tòtems son tan líquids que, amb una mica d’escalfor, esdevenen cossos gasosos.
Deixeu-me que faci una confessió: Mai he cregut en les monarquies parlamentàries i menys en les absolutes. Unes fan olor a ginebra anglesa i les altres a càmfora. Tampoc en les de matriu teocràtica, aquestes es passen d’encens. Per mi tots els homes i les dones son iguals davant la llei i les forces de l’ univers. La sang blava només existeix en els llibres de comtes de la nostra infantessa. Les dinasties són records pretèrits, sovint tristos, i plens de diademes, púrpura i d’un altre tipus de sang... Aquest cop roja.
Em considero políticament un republicà convençut en el sentit ample del terme. Si m’exigiu més concreció pujaré al tren de les utopies i acceptaré un bitllet que em dugui a un mon lliurement federat sense injustícies socials... Però, això són figues d’un altre paner.
Iñaki Urdangarin té problemes judicials. La família reial es en boca de tots. Diaris, mitjans de comunicació i analistes de tota mena hi suquen pa. Obvi. El nostre és un país democràtic que garanteix la llibertat d’expressió. També diuen que la justícia és igual per a tothom (no sé si es pot aplicar això al cas Baltasar Garzón...)
Doncs bé, he de confessar que he sentit tristor al veure com, a les portes d’un jutjat mallorquí, algunes persones s’embolcallaven en les banderes de la República per escridassar el gendre del Rei. No em sembla bé aquesta acció. Si la Monarquia està periclitada -que ho està- ha de deixar pas a un altre model d’Estat. Haurà de ser com a resultant del convenciment, de la paraula, de la raó i la voluntat de les urnes. No fora bo que uns canvis d’aquesta naturalesa arribessin forçats de la ma del soroll mediàtic generat al voltant d’una circumstància puntual. Ep! D’acord, tot el deshonesta que es vulgui. No és amb rampells adobats de demagògia que la democràcia s’enforteix. Les llibertats es consoliden millor si els seus fonaments estan construïts amb pensaments, projectes i voluntats de ser col•lectives i compartides per una amplia majoria.

EL CONGRÉS DE CDC I LA 'GENERACIÓ SOBIRANIA'

ELS SOLDATS D’ ARTUR MAS

La història, sovint, sembla tendir a repetir-se de forma inexorable. Quan la crisi colpeja sense pietat, quan les coses no funcionen, quan el futur esdevé incert, quan la por fa forat i la seguretat s’esvaeix, apareix en escena quelcom semblant a allò que, George Steiner, va descriure com a “noves mitologies”. Fenomen aquest últim que es projecta sobre determinats sectors de la societat amb la pretensió de ser l’antídot que tot ho cura, de donar solucions miraculoses a tots els problemes.
Fa pocs dies un dels diaris de major tirada del nostre país narrava els moviments de determinats ambients juvenils de CDC davant la proximitat del seu proper congrés nacional. El rotatiu predeia l’arribada d’una nova generació de sobiranistes als òrgans màxims de direcció del partit. Apuntava també l’arraconament d’alguna de les velles i veteranes figures. Aquesta circumstància, en sí, no té res d’extraordinari. Hem vist com en altres formacions polítiques de casa nostra –ERC, IC, PSC...- han actuat de manera similar. Fins i tot algú, irònicament, va arriba a dir que en el museu de la política havia arribat la moda de substituir les velles obres artístiques per litografies... Però, aquest no és el tema que avui ens ocupa.
No és cap secret que Artur Mas, el seu govern i el partit que li dona suport viuen en pecat mortal, en contínua contradicció. El pacte, més que pressupostari, amb el PP, arrodonit amb el que afecta als mitjans de comunicació, no concorda amb la xerrameca sobiranista que pretén endolcir la crua realitat d’un acord global amb l’espanyolisme més recalcitrant. Ep! Espanyolisme recentralitzador actual, no pas de fa un any enrere. Que em diuen de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions que torna a Madrid? I de la pretensió de vetar el català al Senat? I...
Tanta contradicció, tant contrast passaria més desapercebut si no fos per les manifestacions públiques d’aquella part interna, llenyosa i dura de CDC, que coneixem com el “pinyol”. Quan ens diuen: ”No som ni socialdemòcrates ni lliberals, som simplement convergents” quina por! Recorden els que deien coses semblants fa un cert temps?
Però, l’apoteosi bel•licista medieval l’hem trobada amb un xicot del “pinyol” exclamant cofoi: “Som oficialistes, soldats del president Mas”. Ui,ui,ui! Una nova mitologia essencialista creix entre nosaltres amb soldadets i fe cega. Quina por!

FELIP PUIG I LA SEGURETAT A CATALUNYA

Seria agosarat asseverar que el conseller Felip Puig ha obert la porta de la Llei del Talió, o a les milícies armades d’autodefensa. No seria just. Però, dit això, no és cap frivolitat afirmar que ha deixat la finestra de la cuina sense passar el forrellat. Una finestra que només amb una petita empenta de res permet accedir a la casa, anar al rebost, agafar el ganivet del pa i sortir al carrer- o al bosc- a la recerca de desaprensius. La gent es queixa de robatoris i Felip Puig demana col•laboració ciutadana. Correcte, d’acord, però caldrà explicar que la fal•lera de privatitzar ha arribat tant lluny, que no és cap disbarat sospitar que alguns volen canviar el model de seguretat del país.
Diu el conseller que el govern català va escàs de recursos, que té dificultats per garantir satisfactòriament les exigències de seguretat del moment. Ens estan demanant per casualitat que contractem seguretat privada? Insinua Puig, de forma vergonyant , que el ciutadà organitzi grups d’ autodefensa?
Aquest país les ha vist de tots els colors. En la memòria col•lectiva encara balla el record del sometent, dels “paseillos” , del pistolerisme groc, les Patrulles de Control i els conflictes ètnics entre veïns d’un mateix barri. De seguir per aquest tortuós camí encara recuperarem el paisatge del desert de Tabernas i el cartell dels westerns que diu:” Wanted”.
Compte amb la finestra de la cuina que Puig ha deixat mal tancada. La negligència de les administracions - o el laissez faire conscient de les mateixes- ha permès que en molts països la seguretat sigui cosa de privats. També que algunes institucions penitenciaries ho siguin i que exercits de mercenaris no dubtin en fer negoci i presència en els conflictes africans, en el post de la guerra. Recorden l’ Iraq?
No vull dramatitzar, però cal exigir que el Govern, a més de garantir la seguretat dels ciutadans, ha de transmetre seguretats i no incerteses. No s’hi val centrifugar responsabilitats eludint les pròpies, ni penjar a dojo xapes de sheriff al més valent de la colla.

ÉPATER LE BOURGEOIS !

Avui és un dia un xic estrany. Fa fred i fa sol. Els estudiants valencians ja no protesten al carrer demanant calerons per la calefacció. A hores d’ara ja van prou calents després de provar la goma dura i el cop d’escut al cap. Sí, van força cremats, perquè algú els ha titllat d’enemics fent – oh, lapsus linguae!- servir terminologia militar. Per reblar el clau, un deixeble de Monsenyor Escrivà de Balaguer ha gosat dir que entre els nois que patien fred a l’escola hi havia infiltrats i radicals. Radicals, infiltrats? Potser si... Probablement anaven uniformats, protegits amb armes antiavalots i a les ordres d’un comandament amb un component lacti fermentat.
Avui és un dia estrany. Hi ha més de deu mil persones que no cobren, que estan esperant, la Renda Mínima d’Inserció des del mes de maig i aquesta no arriba. La grip col•lapsa les urgències dels grans hospitals i el Govern segueix amb retallades...

El carrer Ferlandina de Barcelona perd el seu nom després d’un rètol roig i negre de la CNT i un aparador ple de llibres que ens recorden la perversitat del sistema capitalista. Ho fa entre les taules i terrasses dels bars que donen entrada a una plaça farcida de skateboards, el soroll de les rodes colpejant esgraons mig trencats i les rialles dels nens. Allí ,tot just a mà esquerra, darrera del Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona i davant del vitralls de la Llibreria Central, hi ha un mur on es declina la paraula “Ravalejar”. Uns metres al seu costat algú ha enganxat un seguit de fotografies en blanc i negre. El mur s’ha omplert de cares, de gent, de persones de totes les edats i condició que han perdut la seva llar en mans de caixes i bancs. La paret parla, descriu. Les fotografies suporten, en un raconet de la imatge impresa, l’anagrama de l’entitat confiscadora. Impressiona, de debò. Aquell munt d’ulls vius ens miren i ens interroguen. Aquells rostres no són figures triades de les “fàbriques satàniques” de William Blake, no. Són els nostres coetanis amb problemes, els nostres veïns que demanen ajut, que han perdut el seu cau.
Deia abans que avui és un dia estrany. Ens diuen que la Reforma Laboral es fa pel nostre bé i alguns només es preocupen d’ella perquè envaeix competències catalanes....país! Altres reclamen de nou el penyal de Gibraltar; uns tercers fan carantoines per esdevenir una mena d’ Elvis Presley i poder aconseguir una “Cita a Eurovegas”. Uf!
Diuen que la primavera ha fet aparició a la ciutat de València. Som-hi, doncs! Quan la temperatura puja venen ganes de fer gresca, de épater le bourgeois.
Ho diu la vella cançó:
“ En Maurici sap què fer, trobarà els companys i sortirà al carrer”

LES MANIOBRES DEL SERGENT PEPE HOMS...

COP D’ESTAT A LA “CORPO”

Hi ha moments en l’ activitat parlamentària en els que les paraules perden el seu significat i la gesticulació del polític esdevé una tímida ombra xinesa sense sentit, sense cos. Hi ha instants en els que la retòrica de l’ orador enfilat al faristol és buidor, ocasions en les que l’aritmètica simple, però sense cor, és prou forta per rebentar una peça arquitectònica construïda amb molt d’esforç al llarg dels anys. Això ha succeït a casa nostra. Aquesta darrera setmana una determinada majoria parlamentària, integrada per convergents i populars, ha decidit modificar unilateralment tres, sí tres, lleis de l’àmbit audiovisual que eren el fruit d’un treball unitari i consensuat sense interrupció des de finals dels anys noranta.
Sota l’argument de l’austeritat, i l’excusa d’agilitar els organismes finançats per l’administració, s’ha produït una modificació substancial de l’estructura i funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA) i del Consell Audiovisual de Catalunya(CAC). Ambdues institucions han vist com, de manera descarada i unilateral, s’ha procedit a facilitar la concentració de poder en mans de poques persones, i com aquestes arriben als llocs de comandament mitjançant un filtre controlat pel govern de torn. Lamentable i decebedor tot plegat per a un munt de gent orgullosa de la seva tasca professional, de la seva dedicació com a servidors públics.
A començament dels anys vuitanta va veure la llum un grup de comunicació públic (la CCRTV) sota la tutela i empara de la Generalitat de Catalunya. Aquell grup, inicialment modest, amb el pas del temps es va anar configurant com un punt de referencia pel que fa a la qualitat de la seva programació, el seu caràcter innovador i una bona reputació internacional farcida de premis i mencions. Durant aquell període de assentament i creixement sostingut la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va estar subjecta a fortes polèmiques i discussions de caràcter polític. Tant es així que és va fer palesa la exigència, formulada per partits i professionals, de dur a terme un debat monogràfic i aprofundit sobre la naturalesa i el caràcter del servei públic de comunicació català. L’objectiu era aconseguir la despartidització i gestió professionalitzada dels mateixos. No sense entrebancs, poc a poc i consensuadament, va anar quallant un comú denominador, un discurs compartit, al voltant d’una arquitectura legislativa audiovisual. Es així com es va consolidar la idea inicial de treballar conjuntament per tal d’enfortir una indústria i un model audiovisual que dugués, com a motor impulsor, la voluntat de treballar per la normalització cultural i lingüística del país. I no sols això, sino que aquella tasca es considerava que havia de dur-se a terme mitjançant l’articulació d’un model mixt de finançament econòmic on, les aportacions de les administracions, es veiessin complementades amb ingressos procedents de la publicitat privada; també de la comercialització dels productes generats a la sí de la pròpia Corporació.
La marca, la garantia de tot plegat venia adobada amb l’exigència d’uns determinats estàndards de qualitat, professionalitat i pluralisme en els continguts informatius. Per cert, més d’una vegada hem sentit dir als mateixos que ara han votat la reforma involutiva que, en les societats democràtiques, el paper dels mitjans de comunicació públics són els garants de la llibertat d’expressió, l’accés a la cultura i el pluralisme ideològic.

Fins al dia de avui, després del debat monogràfic del 1999 i de l’ encadenada elaboració de lleis consensuades, el producte resultant ha estat unes institucions, la CCMA i el CAC , a l’alçada de les millors d’Europa, amb uns nivells de qualitat democràtica notables, exitoses en el seu paper cultural i lingüístic i activadores d’indústries audiovisuals. Cal dir que sovint aquests organismes han estat sotmesos a discussió, matisació i discrepància en l’ àmbit parlamentari. Lògic, normal i desitjable si es té en compte el paper rellevant que, des de l’activitat política, s’atorga als mitjans de comunicació. CAC i CCMA ratllen l’excel•lència si contrastem la situació actual amb l’ existent abans dels acords legislatius.
Tornem al present. La involució legislativa que han pactat descaradament populars i convergents és un veritable cop d’estat en l’àmbit de la comunicació publica. És el pròleg a una situació no desitjada que comportarà restriccions de drets laborals, tutela política de continguts i un retorn a les etapes de la televisió i la ràdio a gust del polític de torn. I, el més greu de tot plegat és que posa en perill el model construït laboriosament entre totes les forces polítiques catalanes al llarg dels darrers anys. Ha estat precisament el PP l’únic partit que ha gosat negar, reiteradament, el rol dels mitjans de comunicació públics catalans. El PP és l’únic partit que, de forma clara i escrita en els seus documents congressuals, advocà per la privatització de les cadenes autonòmiques. El PP ha estat l’únic partit que ha posat entrebancs a la llengua catalana via judicial... L’actitud de CiU respecte les lleis modificades esdevé incomprensible donada l’animadversió manifesta, i sostinguda en el temps, dels populars respecte TV3. És conscient l’actual govern Mas de que el model televisiu del PP té una realitat que duu el nom de Telemadrid? Recorda l’executiu català que els artífexs de l’apagada de la tele catalana al País valencià va ser inspirada des de les seus del Partit Popular? Serà cert el rumor que ambdós partits treballen per afavorir a un privat?

L’altre aspecte que ha saltat a la palestra de forma descarnada ha estat el referent a les restriccions de la publicitat en la ràdio publica. En aquest terreny el portaveu del govern, senyor Homs, s’ha retratat. Després de donar suport incondicional a les esmenes dels populars sobre una“ desaparició lenta” de publicitat a la ràdio es va afanyar en explicar el que és inexplicable, es va contradir per acabar donant llum verda als desitjos dels populars.
El cop d’estat als mitjans de comunicació públics és un fet. Malgrat tot sóc dels que pensa que el procés d’ involució es pot aturar amb una combinació intel•ligent de pressió parlamentària - per això es va crear la Comissió de Control Parlamentari - i sindical, amb una exigència ciutadana en la línia de no tolerar, de protestar activament, contra qualsevol indici de desviament del rol democràtic i pluralista que tenen assignats tant el CAC com la CCMA.
Ho vaig manifestar en el debat del Ple del Parlament: La comunicació és més que un negoci, és quelcom més que un bé mercantil. És un bé social. Desitjaria que ningú el fes malbé a canvi de quatre esmenes pressupostàries i un parell de cadires en un Consell de Govern.
Joan Ferran / diari PUBLICO

ELLOS SE JUNTAN

ASALTO a la “CORPO”
Que en el Parlament de Catalunya se practica el oficio de votar siguiendo los cánones de la llamada “geometría variable” no es ninguna novedad. Que entre sus señorías se prodiguen risas y arrumacos cuando llegan a acuerdos y transacciones, es lo más normal del mundo. Todo ello forma parte del civilizado arte de pactar, de consensuar. No obstante, hay cuestiones que escapan a la estricta lógica parlamentaria. Hay acuerdos contra natura que confunden a propios y extraños, que lanzan sobre la política y sus actores principales el perfume de la incoherencia, el estigma de lo falso, de la comedia, de lo fútil.
PP y CiU se han aliado para tomar al asalto a la radio y televisión pública catalanas. Lo han hecho con el objetivo de recortar no sólo aspectos económicos, sino también los políticos y derechos laborales adquiridos. La reforma de las leyes audiovisuales consumada con la suma de votos de ambas formaciones conservadoras ha helado el corazón a más de uno. Algún despistado aducirá que en esa confluencia de intereses parlamentarios no observa nada de extraordinario, que el voto puede ser coincidente con cualquiera de los grupos que tienen representación en la cámara, y que esa situación se da con frecuencia en cualquier lugar donde la democracia haya sentado sus reales. Cierto, pero lo que no suele acontecer cada día es la complicidad entre planteamientos tan antagónicos como los que hasta hace poco esgrimían respecto a los medios de comunicación públicos populares y convergentes. ¿Qué ha sucedido? ¿Por qué extraño milagro el nacionalismo catalán tolera que el nacionalismo español hinque el diente en el santo sanctórum, en la fábrica del universo simbólico catalanista? ¿Cómo es posible que el Partido Popular obvie benevolente su eterno discurso respecto a los contenidos de la radio y televisión pública catalana? O quizás la pregunta deba formularse de otra manera. ¿Por qué CiU acepta un pacto de esta índole con un partido que veta TV3 en Valencia y lleva el tema de la lengua a los tribunales?
Misterios de la ciencia, a no ser que detrás de tanta pantomima se encuentren las claves que sitúan sobre la mesa sindicatos y partidos políticos de la oposición. A saber: Bajo la excusa de la austeridad, el gobierno de Artur Mas quiere “sanear” sus medios de comunicación y, de paso reconquistar -añorando las épocas de Jordi Pujol- el control político de sus órganos rectores. El PP en cambio prefiere ver pasar, muerto por inanición, el cadáver de su enemigo. Procura, en estos tiempos de incertidumbre, hallar un plácido lugar al sol donde el dardo envenenado de las palabras y las imágenes no surque los aires. Los chicos de Alicia aprovechan la ocasión para ejercer de voceros de algún que otro interés privado.
¿Resultado del asalto a la “Corpo”? Medios de comunicación públicos de la Generalitat heridos de muerte. Síntomas manifiestos de control político gubernamental en detrimento de la pluralidad y el libre ejercicio de la profesión periodística. Escasez de recursos económicos, laminación de la publicidad en beneficio de terceros y mengua de capacidad competitiva con otros actores presentes en el mercado audiovisual. Ruptura del consenso político alcanzado tras más de diez años de elaboración conjunta de las leyes audiovisuales catalanas. Parón a una concepción de la comunicación concebida como un bien social y no como un sujeto estrictamente mercantil. Involución y perjuicio a la calidad de los servicios a la ciudadanía.

Joan Ferran ...Publicado en El MUNDO

CiU & PP...ON SON ELS PROGRESSISTES ?

He criticat molts cops durament les polítiques i les actuacions del Partit Popular. Ara bé, quan ho he fet he intentat obviar el recurs fàcil de criminalitzar-lo en funció del seus avantpassats ,dels seus vells referents. Considero el Popular ,avui, un partit més del joc democràtic. No m’agraden les veus d’aquells que juguen a deslegitimar-lo. Dit això, i explicitada la meva convicció que el PP ha esdevingut un partit totalment “normal” permetin-me expressar una vegada més, la meva absoluta disconformitat amb els seus postulats.
El PP defensa –al meu entendre- polítiques neoliberals, conservadores , restrictives dels drets de les dones, dels drets civils i de les persones. Sovint els seus plantejaments ideològics són profundament reaccionaris. Són dreta pura i dura; molts cops són la reencarnació a ras de terra d’ idees periclitades però conservades en formol en cenacles de sectors immobilistes.
Alguns articulistes, i uns quants patriotes de bona fe, s’escandalitzen al contemplar com CiU i PP pacten, dia rere dia, un munt de temes importants tan a nivell parlamentari com institucional. Lògic, què esperaven? La coincidència política cal situar-la en les coordenades dreta-esquerra. Ambdós son grups de dretes i conseqüentment les seves posicions poden ser força coincidents en el terreny social malgrat divergir en l’ identificador nacional. És al voltant d’aquest raonament que intueixo que molts diputats, i consellers del govern liderat per Artur Mas, troben un punt de justificació dels pactes però....i els que diuen no ser gent de dretes? I els que es vanten de ser progressistes?
Descartat l’eix de coincidència “nacional” amb el PP i ubicats espacialment en un altre hemisferi ...com poden justificar, per exemple, Santi Vila o Ferran Mascarell, el maridatge posicional de CiU amb la dreta del PP?

BEBO A TV3....

Que quedi ven clar abans de que algun susceptible comenci a parlar més del compte. M’encanta veure les pel•lícules doblades al català. Considero que la tasca de la nostra televisió pública, envers la normalització lingüística, és extraordinària i, cabdal, la seva aportació a la cultura del país. Establertes aquest parell de premisses crec que no cal passar-se de la ratlla. M’explicaré. Fa pocs dies vaig tenir ocasió de veure de nou, a tv3, Chico y Rita. No fa gaires setmanes vaig gaudir d’aquest magnífic producte cultural en una sala comercial de la meva ciutat. He de confessar que, més enllà de les dimensions de la pantalla, vaig trobar a faltar quelcom. Quelcom que segurament tenia a veure amb la cadència de les veus, amb el to melós del accent cubà, amb aquella parla que rodola fins transportar-te més enllà de l’oceà.
El castellà que es parla a les illes del Carib es de fàcil comprensió a casa nostra i , per la peculiaritat del film, trobo desencertat el seu doblatge a la llengua catalana. Comprenc la subtitulació de les frases en anglès...però no m’avinc a renunciar a la musicalitat de la versió original i crec que els telespectadors tampoc. Faig aquesta afirmació partint de la base del coneixement generalitzat, a tot Catalunya, del idioma original emprat.
Salvant distàncies. S’imaginen vostès a un Mario Moreno, Cantinflas, traduït a un idioma diferent al original? Un servidor no se l’imagina ni tan sols adaptat a la correcta dicció de la llengua castellana.
Chico y Rita és, sens dubte, una creació excel•lent. Part substancial del seu encant rau en el bàlsam de les seves veus i en la força de la seva música. Millor no tocar el que és natural, comprensible i funciona. No creuen?

DURAN Y PUJOL PAREJA DE FRIVOLOS PROVOCADORES

Podrían haber optado por callar pero no ha sido así. Duran Lleida y Oriol Pujol han dejado clara – si me aceptan la terminología marxista- su “posición de clase”. Uno y otro arremeten contra los sindicatos por no doblegarse ante la Reforma Laboral que propugna el Partido Popular. Ambos insinúan que es conveniente capar el derecho de huelga y los avances obtenidos a lo largo de muchos años de combate por la justicia social. Desde su acomodada cotidianidad burguesa tildan de conservadoras a las organizaciones de los trabajadores exigiéndoles “ideas” contra la crisis. La desfachatez de la gente de derechas parece no tener límite. Pretenden culpabilizar a los más débiles cuando todo el mundo sabe que ellos son, precisamente, los ideólogos y cómplices del desaguisado. Ellos aquí, y sus correligionarios europeos allá, nos sumergen en un caldo de sufrimiento sin precedentes. Recortar, privatizar y centrifugar responsabilidades…esa es la política de los nuevos gestores de la cosa pública. Ahí ya no valen patrias, ni supuestos expolios, ni banderas; a esa gente les une el mismo cordón umbilical que, de un tiempo a esta parte, recorre la vieja Europa.
Hace ya unos cuantos siglos alguien invento un arma misteriosa conocida bajo el nombre de “Fuego Griego”. El ingenio fue utilizado por los bizantinos y los cruzados. Su uso en las batallas navales resulto tan eficaz contra los enemigos que, poco tiempo después, se empleó en los asedios de fortalezas y en múltiples armas arrojadizas. El llamado Fuego Griego ardía sobre el mar y también bajo las aguas, sembraba el pánico entre los enemigos, prendía en cuerpos y ropajes merced a resinas y ungüentos que favorecían la combustión…
En la Grecia actual la conflictividad social adquiere un aire pre insurreccional. La exigencia de sacrificios a los de siempre, y la torpeza de algunos políticos, han activado otro tipo de incandescencia griega susceptible de prender en cualquier lugar de nuestro país. Las declaraciones de Oriol Pujol respecto a los sindicatos son tan frívolas como provocadoras. La bendición de Duran Lleida a la Reforma, su poco oportuna y tendenciosa reflexión acerca el derecho de huelga, son nafta pura y azufre. Ingredientes suficientes para que en medio del hartazgo ciudadano cuaje el “Fuego Griego” del siglo XXI

LES PARAULES DE DURAN I ORIOL PUJOL SON UNA CRIDA A LA MOBILITZACIÓ

Duran i la reforma laboral

Sóc conscient que Josep Antoni Duran Lleida aquests dies deu estar un xic inquiet per un munt de coses. El dirigent d’Unió veu, amb una certa gelosia, com el seu afany de protagonisme i intermediació amb el govern de Madrid entra en competència amb el rol institucional de Joana Ortega i també, amb l’estudiada omnipresència d’Alicia Sánchez Camacho. Si a aquestes inquietuds de l’ego de Duran li afegim la proximitat d’un congrés, on algunes veus crítiques comencen a parlar de relleu –són més de 30 anys els seus al front d’Unió- i altres parlen de recuperar l’esperit sobiranista fundacional del partit de Carrasco i Formiguera, hom pot arribar a comprendre que Duran Lleida es precipiti, de nou, per la pendent de les declaracions desafortunades. Fixeu-vos. Sempre que el dirigent democristià viu sota pressió dona la nota. Ho va fer en campanya electoral amb gais, bisbes, jornalers i tutti quanti. Ho torna a fer ara quan les mels de la seva victòria electoral ja són dolçor d’hemeroteca i poca cosa més.
Duran es despenja, Artur Mas també, donant suport entusiàstic a la reforma laboral del PP, dient que la seva orientació és l’adequada. Però, no content amb això, demana amb emoció que el govern “d’una vegada reguli el dret a vaga”. Patètic.
Joan Coscubiela es feia la següent pregunta: Que li queda a Duran Lleida de l’encíclica “Mater et Magistra” de Joan XXIII? Poca cosa, diria jo.
El congrés que UDC ha de celebrar a Sitges (ciutat de congressos tradicionalment tumultuosos) durà com a lema “Catalunya, centralitat, humanisme, i justícia social”. Legítim, cadascú s’etiqueta com vol però, potser caldrà que algú expliqui perquè, amb Duran, Unió ha perdut la centralitat sotmetent-se al PP; perquè ha arraconat l’humanisme cristià defensant, tant , als que ho tenen més difícil que els camells passar pel forat de l’agulla, segons Jesucrist, per anar al cel; perquè se’n riuen de la justícia social fent la gara gara als que volen aplicar-nos una draconiana reforma laboral.

JORDI HEREU ...QUAN CREUS QUE JA S'ACABA..

JORDI HEREU

No penso lloar políticament la figura de Jordi Hereu. Ja ho fan uns altres. Un servidor ho va fer quan tocava i em tocava. Dire, tan sols, una obvietat comentada amb escreix: Allò que podríem anomenar, amb benevolència, “ecosistema polític” no li ha estat favorable; l’ha perjudicat més enllà dels seus errors particulars, que els ha tingut perquè es humà.
Jordi Hereu marxa de la primera línia de foc però no abandona la guerra. No tornarà ,de moment, a la taula on les estovalles oculten les puntades de peu.
Vull afirmar quelcom que és de domini públic : Jordi Hereu és un home honest. Ho és amb si mateix i amb els altres. És una persona “normal” i generosa. Potser per aquesta raó els addictes al glamur i el posat fi no l’han acceptat mai. És bona persona i em consta que sovint ha renunciat a la comoditat i l’interès personal per emprendre el camí col•lectiu dels combats apassionants.
Hereu estima i ha estimat Barcelona com el que més. Ho ha fet amb força i sense la ira que gasten els ressentits, amb amabilitat. La mateixa amabilitat que fa servir amb el tracte personal, amb el tu a tu.
Ho he escrit abans. No penso lloar al Jordi Hereu polític diré, tan sols, que es un treballador infatigable, honest , progressista i , per damunt de tot , una bona persona.
Benvingut, Jordi, al club dels ressituats que no renunciarem mai al combat per una societat millor.

Recuperem la vella canço de Raimon: "Quan creus que ja s'acaba torna a començar...

¿GARZON?... LA JUSTICIA ESPAÑOLA QUIERE SER PASADO...

HACE FALTA ESTAR CIEGO

Hace falta estar ciego,
tener como metidas en los ojos raspaduras de vidrio,
cal viva,
arena hirviendo,
para no ver la luz que salta en nuestros actos,
que ilumina por dentro nuestra lengua,
nuestra diaria palabra.
.
Hace falta querer morir sin estela de gloria y alegría,
sin participación de los himnos futuros,
sin recuerdo en los hombres que juzguen el pasado sombrío de la tierra.
.
Hace falta querer ya en vida ser pasado,
obstáculo sangriento,
cosa muerta,
seco olvido.

Rafael Alberti

CADENACCIO O JOC OFENSIU?

Queda molt partit per jugar. Tot just acaba de sortir al camp una nova alineació i encara es d’hora per saber quin rendiment donarà. Paciència, doncs. A la banqueta, malauradament, s’asseuen uns quants "cracs" que conserven el favor dels aficionats pel seu "joco bonito". Tant és així que hi ha qui pensa que al centre del camp, allà on es distribueix el joc i es generen les passades magistrals que faran gol, hauria d’ estar ocupat per esportistes experts i, capaços de servir en safata pilotes perquè les noves i rutilants adquisicions puguin marcar. Però la cosa es aixì...
L’equip ha saltat a la gespa d’un estadi ple de hooligans d’altres colors que no paren d’ escridassar, d’opinar malintencionadament, fins i tot d’insultar. Els seguidors propis resten callats, porucs i un xic atemorits per l’ambient. La veritat és que els darrers resultats obtinguts no han estat bons per guanyar ni la Lliga ni la Copa. De la Champions ni parlar-ne, perquè allí bufen vents finlandesos amb frankfurts adobats amb mostassa de Dijon- SarkoPen. Què hi farem!
Dèiem que el nou equip és al bell mig del camp i cal donar-li suport. D’acord però, com a comentarista de les jugades, voldria que algú – entrenador i equip tècnic- em fes comprensible el sistema de joc i la tàctica que convé seguir. També l’objectiu final. L’esquema serà un 3-3-4 o un 5-4-1? Farem joc ofensiu o “cadenaccio”?
Sospito, com és lògic, que jugarem a totes les categories i competicions ...Ho farem amb el conjunt de les grans ocasions o farem servir la pedrera només per la Copa?
Sí, l’equip és al camp i , humilment, crec que ha de posar-se taps a les orelles i fer el joc que cregui convenient. També haurem de menystenir els comentaris malèvols al voltant de l’entrenador o el massatgista. Tampoc s’ han de llegir els escrits dels “plumilles” que voldrien dissenyar, des de el seu despatx, el joc dels demés en benefici de tercers. Ull! també amb els nostres vells managers que es creuen dipositaris de la pedra filosofal. Prevenció davant de l’ adversari dialogant que no deixa de ser, en el fons, un competidor.
Totes aquestes consideracions s’haurien de tenir en compte però...sempre hi ha un però, cal jugar bé si el que es vol es guanyar.
Què vol dir jugar bé en les actuals circumstancies? Molt senzill:
-Anar a la nostra sense oblidar els resultats dels darrers matxs. Sense auto enganyar-nos.
-Que l’entrenador i equip tècnic marqui i expliqui amb claredat quin és el sistema de joc. Ofensiu, defensiu, al contra atac...?
-Dotar-nos d’ una tàctica.
-Dotar-nos d’un objectiu estratègic, amb un nord clar i definit.
-Ser capaços d’analitzar mancances, vèncer el voluntarisme esteril, valorar l’esforç i ser conscient de les forces disponibles.
-Recuperar moral de combat i fe en la victòria que ningú ens regalarà.
De fora vindran i ens diran que anem malament, que hem agafat la via Dolorosa, que tot és negatiu...Alguna cosa pot ser certa, cal reconèixer-ho, però... qui és el profeta capaç d’assegurar que d’aquí un mesos tot serà com és ara? Ningú, amics, ningú. Només cal donar un cop d’ull a la Lliga del país veí.
Resumint: Autocrítica, introspecció , consciència clara d’on som i ubicació.
Sistema de joc clar i lideratge, repartiment de rols i ,sobre tot, objectius i mètodes clars.
Aprofitament de totes les capacitats de la banqueta i l’experiència.
Taps a les orelles davant lectures perverses i cants de sirenes.

SOBRE EL DESIERTO....

El desierto es rico en ocasos y generoso en nuevos amaneceres. Abrasa y hiela, conmueve y aterra. Permite la contemplación de esas estrellas que jamás viste antes, mientras el frio se mete hasta el tuétano. Estimula la imaginación, consiente los espejismos más inauditos. Borra caminos, oculta viejas ciudades y permite soñar en supuestos oasis. Su aridez forja, endurece, facilita la introspección. Lanza al viento la eterna pregunta sobre el ¿Quién soy? Y el ¿Adónde voy?
El desierto contiene propiedades terapéuticas sanadoras del cuerpo y del alma. No en vano dicen que más de un dios, y montones de ascetas, hallaron en él la felicidad, la ausencia de dolor.
El desierto es bello. Sólo los estúpidos cierran los ojos a su fuerza cromática, a su ondulado vacío rebosante de cielo y arena. Atravesar el desierto puede llegar a ser una experiencia tan ineludible como fantástica, tan cauterizadora de mil heridas como hipnótica.
Para hollarlo conviene usar calzado cómodo y una buena chamarra. Es imprescindible portar un botiquín de primeros auxilios y agua en abundancia para combatir la sed.
El desierto puede ser inmenso pero es finito. Tiene límites, principio y final; no lo dudéis. Por todo ello quizás lo más importante, antes de iniciar la andadura, sea la conveniencia de trazar un rumbo, un norte, un objetivo. Orientaos como deseéis, mediante los astros o con brújula. Marcar un punto de llegada, prever la ruta y sus etapas, medid las fuerzas y, cuando todo sea conforme, echar a andar intentando que sean muchos más los que se incorporen a la caravana.

ESCOLES BRESSOL DE NOU EN LLUITA

Errors "made in Trias"

Durant els darrers anys del franquisme, i els primers de la democràcia, les lluites ciutadanes que impulsaven moviments veïnals i partits polític tenien moltes reivindicacions en comú. Es demanaven millores en el transport públic, en els serveis socials, zones verdes i una educació a l’abast de tothom, on les escoles bressol jugaven un paper rellevant. Les famílies exigien a les administracions escolaritzar als més menuts. Els ajuntaments progressistes, amb el de Barcelona al capdavant, varen posar en funcionament, amb grans esforços pressupostaris, una bona quantitat de places d’escola bressol. Unes escoles que varen ser admirades arreu per la seva qualitat pedagògica. Barcelona estava a l’avantguarda, i no sols això, el caràcter i el concepte d’escola bressol impulsat pel consistori eren totalment d’etapa educativa. És a dir, res de pàrquing de nens i tot de caire pedagògic.
Fa pocs dies a la plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona, s’hi varen aplegar un munt de famílies perjudicades per la política educativa de l’equip CiU-Trias. L’Ajuntament de Barcelona s’ha desentès de 135 famílies d’aquesta barriada, i posa en perill un munt de places públiques d’escola bressol. L’equip CiU-Trias es fa l’orni davant els compromisos adquirits de construir nous equipaments, per exemple les escoles Jaen i Caspolino, culpant –això ja és un clàssic- a l’anterior govern de la ciutat.
Xavier Trias està aplicant retallades a tort i a dret, malgrat haver rebut uns comptes sanejats i sense hipoteques. Trias s’amaga, està desaparegut de l’escena pública. Segurament avergonyit pel numerat improvisat de les Glòries, la pujada de tarifes del transport o del seu intent d’acabar amb la Rua. I, per si això era poca cosa, sembla que ara li ha arribat el torn als equipaments educatius de la ciutat. La seva actitud davant de la problemàtica de les escoles bressol és greu, molt greu. És una agressió a les famílies en allò que és més important, a saber: garantir l’educació i la cura dels infants més menuts en un temps on les famílies s’han d’espavilar, com mai, per poder viure amb dignitat.
Un nou error “made in Trias”.

ARTUR MAS AMIC DE SHELDON ADELSON?

MAS-COLELL: “¿Y QUIEN ES ÉL?”
La vella cançó que va popularitzar José Luís Perales, ja fa uns anys, torna a sonar pels passadissos del Palau de la Generalitat. La pregunta sobre qui és aquest personatge que es diu Sheldon Adelson, i en quín lloc l’executiu del senyor Mas es va enamorat d’ell, esdevé obligada.
Diuen que el inigualable conseller d’economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, està negociant amb el multimilionari americà d’origen jueu, Sheldon Adelson, la ubicació d’un gran centre d’oci , joc i casinos prop de Barcelona. Diuen que el govern català està interessadíssim en el projecte. Però...ai! La idea de tirar endavant una operació d’aquesta magnitut ja te molts pretendents. Esperanza Aguirre ha intentat dur a Madrid el complex d’oci ideat per Adelson mostrant-se disposada a canviar normatives vigents per facilitar la seva instal•lació a la capital de Espanya. Sabem que tècnics d’Hisenda han alertat de que, darrera de tot plegat, es vol fabricar un “paradís fiscal” amb capacitat de rentar diner negre en els casinos i sales de joc...
La pregunta és:Ha posat alguna condició prèvia Adelson per seguir parlant de negocis amb el govern?
Sheldon Adelson Gary va néixer a Boston el any 1933 i es el prototip del ‘self-made man’ nord-americà. Jueu radical, membre de l’ala més dura i conservadora del Partit Republicà, és un dels homes més rics del mon. Bon amic de Gingrich candidat ultra a la presidència dels Estats Units. El multimilionari no amaga el seu odi als palestins i el seu suport al sectors més extremistes i reaccionaris del seu país. Es propietari de instal•lacions hoteleres, casinos, centres de convencions a tot el mon.
¿Quins negocis i tractes vol fer Mas-Colell amb el falcó Adelson? ¿Quines intencions te el govern de la Generalitat respecte el projecte de Las Vegas Sands Corporation? ¿Esta al corrent el Govern Mas de les investigacions obertes pel govern americà sobre les activitats del senyor Adelson?
Seguin la cançó de Perales, ara que ja sabem “quién es él” haurien de investigar “a qué dedica el tiempo libre”.