El blog d'en Joan Ferran

21.12.12

TRIAS ACTIVITAT ZERO...





LES BOLETES DE TRIAS

 
L’alcalde Xavier Trias no gasta  neumàtics perquè no circula. No se’l veu fer gaires coses ni a ell ni al seu equip de govern. La seva activitat principal, com a autoritat gestora de la ciutat, rau en exercir tasques de representació i intentar passar desapercebut al màxim. El binomi: poca activitat -poca critica ha esdevingut el full de ruta, fins ara, del grup municipal convergent. Festetes? Moltes però, idees poques. No hi ha projecte de ciutat ni discurs. Xavier Trias és l’alcalde dels copets a la esquena i el somriure fàcil però poca cosa més. Això sí, és afortunat. Gaudeix del silenci còmplice de mitjans de comunicació ben subvencionats. Si home, aquells que en el seu dia es varen entestar en destruir l’acció de govern de l’alcalde Jordi Hereu. Per cert, una gestió exitosa des del punt de vista econòmic que avui permet a Trias prestar diners al seu correligionari, Artur Mas, en lloc d’invertir a la ciutat.
Tot i així els mandataris de la capital catalana l’espifien. Fa pocs dies que ha ressuscitat el tema de la reforma de la Diagonal i han ficat la pota a la galleda amb declaracions i propostes desafortunades. La protesta de comerciants i veïns no s’ha fet esperar i s’ha estès a altres indrets de la ciutat. Quin panorama tan pobre! És més, comença a transcendir que l’equip de govern convergent és un olla de grills, i que les relacions entre regidors són tenses. Diuen, per exemple, que les relacions entre Ardanuy (Unió) i Ciurana (CDC) no són massa cordials... Però deixem-ho aquí. Són festes nadalenques i és temps de concòrdia i no de retrets...
Ah! Aprofitant que parlem del Nadal no puc resistir, en canvi, la temptació de riure com un napolità davant les boletes-pessebre que han instal•lat en un raconet de la plaça Sant Jaume. Els ciutadans contemplen les boletes amb perplexitat. Sembla com si s’haguessin empeltat de Trias i volguessin passar desapercebudes tot complint l’expedient. És més autentica la caseta del vigilant del pessebre que les esfèriques amb la Verge i el Nen.....Ep! Tampoc es perdin l’impagable missatge, fet vídeo, que el senyor alcalde ha adreçat als funcionaris. Encara riuen. Patètic tot plegat. Debilitat en la gestió, hibernació, absentisme, desert d’idees, rialletes i, això si, bon “rollete” és el que ofereix Trias a la ciutat. Poca cosa més.
  Dels pressupostos ja en parlarem un altre dia.

MUTUALISME, NATURA I POLÍTICA...


  QUI ÉS QUI EN AQUEST CONTE DE NADAL....NATURAL?

Alguns crancs ermitans empren com a refugis i protecció conquilles de cargols sobre les quals s'hi troben implantades actínies o anemones de mar, dotats de filaments urticans, de caràcter defensiu.Aquest fet protegeix els ermitans dels seus nombrosos depredadors.D'altra banda, les actínies obtenen com a benefici les restes alimentaries que es cruspeix el cranc...

19.12.12

UN BIENNI FOSC ?








¿HACIA UN “BIENIO OSCURO”?



La historia de los pueblos de España es  prodiga en bienios y sexenios. Quizás por ello los bautiza, les pone nombre, los califica. Así hemos podido estudiar, bajo el epígrafe de “bienio progresista”, ese par de años comprendidos entre julio de 1854 y julio de 1856 en los que el Partido Progresista laboro para reformar y modernizar, bajo el cetro de Isabel II, el sistema político español. Durante ese bienio se prosperó en el terreno de las libertades de expresión, imprenta y asociación. Emergieron los partidos republicanos y el incipiente movimiento obrero comenzó a caminar y luchar con seguridad. También se avanzó en el ámbito de las reformas económicas…
Otro bienio digno de mención, desde una óptica modernizadora, fue el denominado “reformista” o “reformador”. Es el comprendido entre los meses de abril de 1931 y 1933.Durante este periodo se gestó la Constitución de 1931 y se acometieron profundas reformas en el ámbito militar, religioso, autonómico, agrario y educativo. La coalición republicano –socialista, presidida por Manuel Azaña, se esforzó de sobre manera para sacar al país de su atraso. Pero… ¡Ah! También existen agujeros y regresiones en nuestra historia contemporánea. El “bienio negro” de los años 1933-1935 está ahí, en los libros de texto. Lo gestionaron las gentes de Alejandro Lerroux y la derecha nacional-católica de la CEDA como avanzadilla de la rebelión militar que vendría después . Por cierto, fueron un par de años no exentos de sobresaltos como la Revolución de Asturias de 1934, o la proclamación, por Lluís Companys, de un efímero Estat Català en el seno de la República Federal Española.
Pues bien, todos estos bienios tienen un denominador común: fueron adjetivados con posterioridad por analistas e historiador puesto que, “a priori”, era imposible prever su permanencia temporal, su crono. Hoy en cambio, merced al pacto entre CiU y ERC, podemos aventurarnos y afirmar que nos hallamos ante la crónica de un bienio anunciado. Sí, tenemos en perspectiva dos años de tregua parlamentaria en la que –a pesar y por encima de la crisis- la política va a girar alrededor de una consulta difusa tras la cual no se adivina nada concreto.
El elemento más destacado de la legislatura, que acabamos de estrenar, es que lleva impresa fecha de caducidad mientras la crisis deambula como un elemento secundario para los “esforzados” pactistas.
Mucho me temo, amigos lectores, que este va ser el “bienio oscuro” -el bienni fosc”-. Un par de años sin soluciones para los problemas sociales que nos torturan y mucha retórica itaquiana. Una época con liderazgos débiles, con un parlamento fragmentado, con una ciudadanía disgustada y desorientada que ve como peligran tres décadas de cohesión social…Y, todo ello, como colofón de un irresponsable sueño de tarde de verano y un mal cálculo electoral.

16.12.12







EL PSC REPRÈN EL VOL



  Poques vegades aquests suposats òrgans de direcció política dels partits- que s’anomenen Consell Nacional- fan honor al seu nom i a la funció que els hi encomanen els estatuts de les seves respectives organitzacions.
Aquest proppassat cap de setmana tant Unió, com CDC, ERC i PSC han celebrat sessions plenàries d’aquests organismes per tal de legitimar les decisions que, segurament, un grup més reduït i executiu de dirigents ja havia decidit. No obstant tots sabem que, més enllà de la funció legitimadora d’acords, les sessions dels consells nacionals partidaris tenen també l’objectiu mediàtic de cridar l’atenció per a “col•locar” els missatges de torn.
Doncs bé, a can PSC el seu Consell Nacional ha exercit plenament les seves funcions directives de manera impecable des de el punt de vista, diguem-ne, filosòfic. Gairebé una cinquantena d’intervencions plenes de contingut han desfilat per la tribuna dels oradors. Això és bo, molt bo. I ho és no sols per la dinàmica interna dels socialistes catalans, si no també per muscular la vida democràtica del país i democratitzar la vida interna dels partits. El PSC ha reconegut solemnement que no està en un bon moment i que ha errat més d’un cop a l’hora de proposar polítiques. Enhorabona. Diagnosticar correctament la malaltia esdevé el primer pas, el principal, per guarir-la. El PSC és conscient de que si CiU no hagués punxat estrepitosament en el seu intent d’entronitzar com a “conductor” Artur Mas, i en els càlculs parlamentaris, avui estaria a l’UCI i no al divan del seu Consell Nacional. Però les coses són com són i, potser per primer cop en els darrers mesos, els socialistes catalans poden començar a reflexionar, sense bilis i amb serenitat, com afrontar el futur en el seu òrgan deliberatiu i directiu. Sóc del parer que a la seu del carrer Nicaragua s’ha interioritzat que la socialdemocràcia del segle XXI té problemes de resposta pràctica i programàtica en el món occidental; que les institucions on governen no gaudeixen d’instruments per a combatre els efectes perversos del capital i, finalment, que a Catalunya s’ha instal•lat una fragmentació política paral•lela a un alt grau de tensió social. Per reblar el clau de les complicacions els darrers resultats electorals ens mostren que gairebé tots els partits s’allunyen un xic d’allò que algú va anomenar “centralitat”. La governabilitat esdevé difícil per a tothom i al PSC li cal meditar al respecte, és un partit amb vocació de govern.
  Sóc dels que pensa que al nostre país un col•lectiu d’esquerres com el PSC ha de recuperar les seves senyes d’identitat, el seu perfil natural i la seva ubicació política fugint del seguidisme que li volen imposar els seus adversaris. Els socialistes catalans –si volen recuperar la possessió de la pilota- han d’encapçalar la resistència contra les injustícies en terrenys com la sanitat, l’educació o les polítiques socials. Si el PSC vol reeixir s’ha d’implicar a fons en les mobilitzacions ciutadanes cercant la unitat d’acció de les esquerres i complementant això amb una acció opositora ferma al Parlament i als ajuntaments on no governa. Segurament caldrà que la nova direcció del PSC, escollida tot just fa un any, millori substancialment la seva praxis combinant millor les iniciatives, les decisions i la seva corresponent comunicació. Segur que si. Però també caldrà que el PSC, en el seu conjunt, sigui capaç de recuperar i reagrupar totes les terminals, els contactes i relacions que ha anat perdent pel camí i que són presents als punts neuràlgics de la societat catalana. El PSC ha de defensar els seus objectius programàtics acordats congresualment. Ha d’interioritzar que debat i pluralisme intern no són sinònims d’improvisació i manca de criteri estable.
El PSC té davant seu una nova oportunitat per obrir-se i escoltar, cert, però no pot deixar d’encarar el futur amb humilitat, criteris i valors propis. Avui des de l’oposició, dema ja es veurà.

9.12.12

MAS I JUNQUERAS...PARAULES D'AMOR








Temps de trucades i passadís


Artur Mas no ha estat el primer polític  que s’ha equivocat avançant les eleccions, però això no l’eximeix de culpa. La patacada electoral de CiU no passaria de ser un problema intern de partit si no fos perquè el país no passa pel seu millor moment. Amb gent com el ministre Wert a Madrid provocant agres discussions i un PP que sembla voler recuperar per ús propi Covadonga, la cosa no pinta bé. I si per reblar el clau la coalició que ha de formar govern a Catalunya dona mostres de dissens, i els més que probables companys de viatge republicans juguen a “suggerir” noms patriòtics per cobrir conselleries, malament rai. I si ERC i CiU, per fer més digestiva la seva unitat d’acció trien com a boc expiatori Duran Lleida, la festa és completa.
Siguem sincers. CiU ha perdut centralitat política i ERC corre el perill d’ensopegar de nou en els mateixos esculls que la varen quasi eliminar fa unes dècades i afeblir durant el Tripartit. L’omnipresència republicana d’avui conté, en potència, tots els deserts del demà...
I els socialistes? El PSC no passa pel seu millor moment i necessita repensar què vol fer quan tingui l’oportunitat de tornar a ser gran. Enguany, almenys de moment, no pot beneir una situació engendrada des de la fugida endavant i la irresponsabilitat política del pinyol convergent. Les urnes han parlat i cal donar l’oportunitat als mini guanyadors per tal de què apliquin les seves propostes i aliances. El PSC no s’ha de “llençar a la muntanya”. És clar que no! Però tampoc pot fer d’escolanet en el ritual de les retallades ni perdonar el pecat de les il•legalitats.
 Segurament ERC i CiU pactaran la Mesa del Parlament, la investidura de Mas i un munt de coses més. No ho dubto però, tard o d’hora –a no ser que Junqueras vulgui exercir de marca blanca de CDC- ERC haurà de marcar perfil. Amb les retallades? Doncs sí. Amb els temes fiscals? També. La llista pot ser infinita i l’oposició (la de veritat) demanarà, per exemple, la derogació de molts acords parits a la llum de la llei Òmnibus. ERC, sense anar més lluny, es va comprometre  a derogar, per exemple, la contrareforma de la CCMA i del CAC. Insistirà al respecte?
El mapa polític català ha esdevingut infinitament més complex que abans. La ciutadania es mou, es mobilitza, perd la paciència. Cada dia es mourà més perquè les solucions als seus problemes reals no s’albiren en l’horitzó...i és que, amics meus, sembla que la centralitat ha saltat pels aires.

4.12.12

¿QUÉ OPINAN AHORA LOS AMIGOS ESPAÑOLES DE OBIANG?





REPRESIÓN EN GUINEA

¡LIBERTAD PARA DARIO!




MADRID, 4 (EUROPA PRESS)
El presidente de la formación opositora legal Unión Popular (UP), Daniel Darío Martínez Ayécaba, ha  sido detenido en el arepuerto de Malabo en el momento en que intentaba viajar a Madrid para reunirse con los ecuatoguineanos exiliados en España, según ha denunciado este martes la plataforma opositora Coalición de los Pueblos y Ciudadanos de Guinea Ecuatorial (CEIBA), de la que el detenido es coordinador adjunto. Según ha informado CEIBA a través de su cuenta en Facebook, Daniel Darío Martínez "ha sido bajado del avión y conducido a una celda por las fuerzas represoras del régimen" del presidente Teodoro Obiang Nguema "cuando se disponía, el día 3 del corriente mes, a tomar un vuelo para asistir, precisamente en Madrid, a una reunión convocada por esta coalición con el resto de la oposición en el exilio español". Daniel Darío Domínguez "todavía ostenta la presidencia legítima del partido político Unión Popular, duramente hostigado por el régimen, hasta casi su desaparición, sustituyendo a su directiva por otra afín al régimen", ha asegurado CEIBA. El dirigente opositor "no había sido acusado por ningún delito o falta hasta su detención y conducción a los infectos barracones del centro de represión conocido como Guantánamo, en Malabo", ha añadido, en referencia a un centro de detención policial popularmente conocido con el nombre de la base militar norteamericana en Cuba. "La coalición CEIBA y los ciudadanos de bien, deseosos de la libertad del pueblo guineano, no solo piden su inmediata puesta en libertad, sino denuncia este nuevo episodio de hostigamiento a la oposición, un paso en la represión perpetrado por el régimen que puede traer consecuencias graves en el seno de la comunidad guineoecuatorial", ha concluido la plataforma.
Este martes, la formación opositora legal Convergencia para la Democracia Social (CPDS) denunció la detención del presidente de UP y precisó que la orden de arresto "ha sido dada por el ministro de la Seguridad Nacional, Nicolás Obama Nchama". "Convergencia para la Democraia Social condena enérgicamente esta detención y pide a los Gobiernos de España, Francia y Estados Unidos, así como a las organizaciones defensoras de los Derechos Humanos, que hagan presión sobre el régimen dictatorial de Guinea Ecuatorial, a fin de que Martínez sea puesto en libertad de forma inmediata", afirmó el partido del diputado y excandidato presidencial Plácido Micó. CEIBA está formada por ciudadanos guineoecuatorianos de diferentes etnias e ideologías políticas que bogan por un Estado Federal democrático y social de derecho.
En España, la plataforma cuenta con el apoyo del PSOE, BNG, CiU, ERC, FAC, Izquierda Plural y Amaiur.

2.12.12

MAS A L'AVENTURA...










SÓN COM NENS!





A la Catalunya de Mas tocar de peus a terra  està castigat. I si a sobre has patit una operació de menisc encara més. Entre Duran i Lleida i un servidor hi ha una considerable distància política i ideològica. Lògic. Ell beu de les fonts del més pur neoliberalisme disfressat de social cristià, i el que subscriu aquest article de la tradició socialista autogestionària. Però aquesta distància d’orígens i plantejaments no ens impedeix coincidir en l’anàlisi de la situació concreta actual. Duran va encertar quan, pocs dies després de l’11S, va avisar als seus col•legues de les mil i una ànimes diferents que es varen aplegar al Passeig de Gràcia. El democristià va encertar, de nou, quan va alertar dels perills i la inconveniència d’unes eleccions anticipades. I potser també l’endevina quan -espantat per la realitat que l’envolta- demana ara refer ponts relacionals amb tothom. Duran mou fitxa i critica obertament l’aventurisme del pinyol convergent. El seu olfacte de vell polític li diu que les coses no van bé, que el país està pitjor avui que la primavera passada. I el que encara es més greu, percep que la sortida de l’atzucac, si té lloc, tindrà un preu molt alt per la coalició que lidera Artur Mas. Duran Lleida, i la gent d’Unió que li fa costat, no se’n refien d’ERC. Malgrat que la formació independentista hagi canviat de cap de cartell, la coincidència entre republicans i convergents és clara en un punt: ambdós voldrien veure la “sensatesa” realista de Duran fora de circulació.
 L’estratègia de CDC sembla prou evident: fer veure que s’està disposat a avançar pel viarany de la “Transició Nacional”-sense data de caducitat ni urgència- i, a canvi, els xicots que alliçona Junqueras faran la vista grossa davant les retallades i les privatitzacions del Govern. Solucions de curta volada n’hi hauran per donar i vendre. Alguns demanaran la dimissió del fals Messies adduint que no sap on és la terra promesa i com s’hi ha d’anar. Altres voldran la crucifixió d’en Duran després d’acusar-lo de quintacolumnista. Fins i tot hi haurà qui afirmi que Junqueras i Rovira no són més que una marca blanca de CDC per estirar el xiclet del referèndum intentant que duri i duri... Potser si que hi ha una mica de tot plegat en la política catalana d’enguany. No creuen?
Doncs bé amics, soc dels que pensa que l’escenari que ens ha deixat la irresponsabilitat d’avançar les eleccions no és precisament diàfan ni engrescador. En fa venir al cap la frase que clou la darrera i magnifica pel•lícula de Costa-Gavras, “El Capital”, quan el seu protagonista mirant el pati de butaques diu:
  “- Són com nens. Seguiran divertint-se i divertint-se fins que tot rebenti”