MAS I ORIOL PUJOL .. I DURAN ?

I ARA QUÈ?

Diuen que fins i tot els “pensadors” de  La Vanguardia han arribat al convenciment de que el nostre país és més ingovernable avui que abans de l’estiu. Sembla ser també que, malgrat els ajuts dels directius de TV3 afins a Homs, el vaixell que navegava rumb a Ítaca ha perdut el nord. El seu capità esta atorrollat i a la sala de màquines l’atmosfera és densa, irrespirable. Ves per on la ‘voluntat d’un poble’ ha aconseguit fer tornar a la crua realitat a més d’un xicot fet de pinyols i pinyes. De poc han servit les espècies i additius de la cuina del CEO, la publicitat institucional amb missatge subliminal ni les fotografies al capdavant de la manifestació del dia 11... Posats a jugar a camuflar la realitat de les retallades i la nefasta gestió governamental convindran amb mi que les senyeres estelades, i la retòrica patriòtica, esdevenen més creïbles en boca dels xicots d’ERC que en mans dels beneficiaris d’en Millet. Vinga, m’arrisco. Sóc dels que pensa que sense les malaltisses portades de “El Mundo” el resultat de CiU encara hagués estat pitjor. Però no és de totes aquestes qüestions del que els vull parlar avui. Si algú encara té fam de morbo polític pot buscar en molts diaris l’anàlisi detallada del fracàs artúric i serà satisfet amb escreix. Tan sols desitjo plantejar un parell de temes per a la reflexió:
1) L’estratègia d’alguns –dins i fora del PSC- per segmentar i trencar la unitat del vot del principal partit d’esquerres a nivell d’estat, capaç de ser alternativa de govern, ha fracassat. Aquí i allà són molts els que volen desarmar la capacitat de canvi inherent al vot socialista. Una dispersió de vot permetria el predomini del vot conservador a tota Espanya que afavoriria al PP. Paral•lelament, a Catalunya, la desvinculació electoral del PSC dels seus col•legues espanyols permetria a CiU regnar amb comoditat a Palau i pactar a plaer amb la dreta de Madrid. Doncs no senyors, els socialistes catalans malgrat totes les dificultats han resistit i no s’han auto lesionat.
2) Els resultats del socialistes catalans no han estat bons. Han fet sonar per tercera vegada consecutiva les alarmes. El perill d’esvair-se existeix. A can PSC cal reflexionar i canviar moltes coses. Cal reconquerir la confiança dels ciutadans i això només s’aconsegueix retornant amb humilitat a la casella de sortida. Cal abandonar el tacticisme i tornar a defensar allò que, genèticament, és propi de les esquerres.
Fàcil tot plegat? Gens ni mica i lent. El lloc dels socialistes és al costat dels que ho passen malament i dels que temen pel seu futur i el dels seus fills. Enguany és més necessari que mai defensar tot allò que va aconseguir el món del treball al llarg de dècades de lluites socials. La dreta ho vol eliminar. Així doncs: Humilitat, criteri, valors i combat... molt de combat en defensa de les idees i del poble treballador.