El blog d'en Joan Ferran

16.11.12

I SI TV3 DIGUÉS LES COSES CLARES COM QUINTÀ?






Guanyarà les eleccions Mas o ‘La Vanguardia’?

Alfons Quintà


Mai a Catalunya un diari (La Vanguardia) formalment privat – si bé subvencionat fins a les orelles – no havia estat tan decisiu en unes eleccions. Un dia si i un altre també, veus com Mas afirmen el que objectivament és una follia irredemptista. Però tot seguit és envernissada per TV3, RAC-1  (ràdio del grup Godó) i, a l’endemà per La Vanguardia. Més que mai, se’ns pot aplicar el mite de la caverna de Plató: la realitat és transformada en ombres falsejadores. Diuen que estem en el segle XXI. Mas parla d’ Estat-nació, en uns temps en que aquell model està, sortosament, en crisi, com he escrit centenars de vegades des de fa més de vint anys. Però no passa res, es callarà que Mas no és cap avantguarda en res, sinó que te molt de kitsch i encara més de messiànic i de perillós per la pacificació del necessari debat i per l’economia.
NI DIARIS NI GOVERN, DIRIA JEFFERSON
Mas mai no citarà Thomas Jefferson, que avançant-se al seu temps, el 1787 va afirmar “si se’m deixés decidir entre tenir un govern però no pas diaris, o bé diaris però no pas un govern, no dubtaria ni un moment en preferir això darrer”. L’admirable autor de la Declaració d’Independència dels Estats Units no s’hagués pogut ni imaginar el que ara patim aquí. Durant dos anys hem tingut un govern del qual una de les seves poques i reeixides polítiques ha estat afeblir la llibertat de premsa. Gairebé no tenim diaris ni hem tingut govern, com ho acredita que Mas s’oposi sempre a tractar del seu balanç. Mas pot deure la seva possible victòria –però sense majoria absoluta– a un diari i a un grup privat de comunicació. Tindria sentit que li pagués el gran favor privilegiant-lo encara més respecte a la competència. És democràtic un país on la molt vil TV3 i un grup mediàtic superajudat dominen la informació? No cal ser un erudit per veure que tot plegat representa una reculada respecte a la llibertat real d’ informació. Ningú que s’ho miri des de la neutralitat no pot negar-ho. Són poques faves i fàcils de comptar.
SANITAT I COMUNICACIÓ PRIVADES I “CONCERTADES”
Un meu amic, director d’un mitjà gens partidista fa un símil entre la sanitat i la comunicació social. “Vam tenir, però només en el seu inici – em diu, fent-me una manyaga intel•lectual – una TV3 de qualitat i amb voluntat de ser de servei públic. El mateix va passar durant molt més temps, amb la sanitat. Ara Mas ha destrossat fins i tot el concepte de servei públic, potenciant, amb resultats desastrosos, no sols una sanitat privada concertada, sinó també una comunicació social privada concertada, sempre amb el poder. Les dues són pitjors, més cares i més manipuladores. Hem fet dos pans com dues hòsties, pel que fa al nostre dret a llibertats reals, com la de viure, estar sa i estar informat objectivament”. Malgrat això moltes persones s’hi resignen, com si subvencionar diaris pogués ser assumit com mètode per guanyar eleccions. Un diari que ho practiqui hauria de ser sancionat pels seus lectors, que haurien de preferir formar-se ells mateixos i lliurement la seva opinió. Estem reculant en la nostra capacitat de formar-nos una opinió com èssers lliures. El total de la suma de la “soviètica” TV3, RAC-1 i La Vanguardia debilita encara més la nostra democràcia, ja ben instal·lada en un “sistema de despulles”(“spoils system”). Emportat per una demagògia delirant, Mas compta amb un aparell mediàtic que empara, com si fos una banalitat, la seva constant desmesura. Molts diaris d’aquí i ara no exerceixen de contrapoders ponderats, una funció vital en la democràcia,
PROPIETARIS DE DIARI I PARTITS DE RUGBI
Sempre hi ha relació entre informació i política. Però hi hauria d’haver límits. Jordi Pujol em va dir moltes vegades en privat que, si no s’hagués inclinat per l’activitat política, li hagués agradat ser propietari de diaris. També em va explicar reiteradament que en el tractament de la informació, els periodistes han de servir als propietaris dels mitjans de forma semblant a com els jugadors de rugbi intenten afavorir al seu equip quan han de servir la falta dita “touche”. Es produeix quan la pilota toca la línia de banda, o va més enllà, o un jugador l’ha traspassat. Un jugador ha de llençar la pilota per sobre d’una filera de membres dels dos equips. Procurarà ajudar als seus però haurà de complir diverses regles perquè la represa del joc sigui considera vàlida. En síntesi, deia Pujol pare, calia que els periodistes ajudessin al seu amo, però dissimuladament. Ara la dissimulació ha fet figa. Per tant, La Vanguardia ha perdut credibilitat, saltant-se més regles deontològiques que mai. És com el desaparegut Mundo respecte al PSUC o el Tele/Exprés en relació al PSC, quan ambdós diaris eren de Sebastià Auger. O com l’ Avui, en particular quan el dirigia Josep Faulí, respecte a CDC. Tots aquells diaris ho han pagat car. També Le Monde va perdre credibilitat i tiratge quan el 2003 Pierre Péan i Philippe Cohen van publicar el seu llibre “La cara amagada de Le Monde: del contrapoder als abusos de poder”. Els pecats comporten penitència, deien les àvies.
  DE SEGUIR EL RUMB A INTENTAR MARCAR-LO
La Vanguardia sempre havia navegat mirant la direcció del vent polític. Era una seva característica. Mai no havia volgut determinar un rumb precís, com fa ara. En el passat, si el penell indicava una nova direcció del vent, aviat canviava el director, que normalment estava entre el centre i la dreta o el centre i l’esquerra. Ara això ja no va així. Es veuen fins i tot moments en que no se sap qui mana a qui, com passà a la “Iskra” (Guspira) en un històric conflicte entre Lenin i els menxevics. El tema era si havia de manar el periòdic o el partit. Llavors al menys hi havia un conflicte ideològic i polític real. Ara ni això. En efecte, estant el PSC com està, el conflicte de veritat està en un marc social força homogeni, on La Vanguardia hi té o hi tenia la majoria dels seus lectors. Però n’ha abandonat uns per servir uns altres del mateix bloc. Està clar que hi ha una burgesia catalana que està dividida per les cabòries irracionals de Mas. No està en joc cap model social, sinó que tots som víctimes d’un aventurisme usat per una persona molt aïllada, dins el seu propi partit. Però Mas ha sabut formular un messianisme, una barbaritat que sovint ha acompanyat les grans crisis, com la que patim. També ha sabut usar en benefici partidista el diner públic de les subvencions.
TRIAR ENTRE MAS I DURAN LLEIDA
Per dir-ho encara més clarament, tan lector típic de La Vanguardia són els que han caigut en la mitologia de Mas com els que tenen el realisme – ara silenciat, però ben viu, com em consta molt bé – de Duran Lleida. Aquesta és una línia de fractura real que La Vanguardia no hauria d’aprofundir: És jugar a enfrontar uns seus lectors amb un altres seus lectors. Ara bé, uns disposen de les subvencions de la Generalitat i els altres no. No pot ser, en absolut, que a La Vanguardia no hi hagi qui sàpiga que, després del 25-N, hi continuarà havent, de manera creixent, un combat intern a CiU i fins i tot a CDC, sigui quin sigui el resultat els comicis. El diari ho callarà? Ho camuflarà? Entrarà en una lluita interna? En tot cas, veurà que s’ha ficat en un problema més complex del que diu, però no pas més complex del que necessàriament ha de saber. Jo no sóc cap geni, ni tinc el número de telèfon de l’ Esperit Sant, ni fabulo. El que sé, i escric, ho saben molts i molts més. Però no ho escriuen. Que La Vanguardia hagi canviat tant i ningú no se’n queixi obertament no ens honora, com a poble, ni tampoc honora a cap diari. Ni ajuda a tenir una opinió lliure, sorgida de la possibilitat real de crear-se cadascú un criteri personal basat en fets no esbiaixats.
LES SUBVENCIONS, FET CABDAL
Una dada especialment visible és que el canvi d’actitud de La Vanguardia no parteix de cap reflexió interna ni, encara menys, d’una evolució racional de la línia editorial. Es tracta una entesa de superestructures, és a dir, entre la propietat del diari i una de les cúpules de CDC, la de Mas, mentre la seva raó de ser passaria per les immenses subvencions que La Vanguardia ha rebut i rep de la Generalitat. Amb aquelles subvencions, l’ esperit de defensa de la llibertat d’ informació pot quedar conculcat, a l’espera de que pugui ser afectat per la lletra concreta de disposicions europees. Jo les desitjo i no pas per aplicar-les només a un diari o a un tipus de comunicació social. Vaig dirigir un diari i mai no vaig demanar cap subvenció, excepte una de minúscula, al ministeri de Treball del govern central, per pagar els professors d’un breu curs, ben real, i molt convencional, de formació de redactors. És obvi que, un dia o altre, algú pot fer una comparació respecte a la quantitat i la utilitat dels mateixos diners públics, emprats en sanitat, ajuts socials o educació, en comptes de subvencions partidistament utilitàries. Hi ha un gran llibre a escriure. A qualsevol altre país europeu ja n’haurien aparegut una dotzena, alguns d’ells destacant inefables informacions de La Vanguardia sobre l’actual campanya. O sobre els seus silencis, amanits de tocades de flabiol, en sanitat, educació o ajuts socials. Mas se les pot llegir sense por de posar-se nerviós. No li baixarà el seu cofoisme.
JORDI PUJOL I LA VANGUARDIA
Citar que el primer entrebanc polític de Jordi Pujol fou amb La Vanguardia té un valor històric. Però no serveix per entendre el present, ans el contrari ho pot fer més difícil. En canvi té interès l’obsessió que va tenir Jordi Pujol per La Vanguardia des de l’ inici de la Transició. Hi jugà un paper clau el periodista Manuel Ibáñez Escofet ( 1917-1990) que aviat Pujol nomenà assessor oficial seu ( amb sou) en matèria de premsa, quan ja era, des del 1976, sotsdirector de La Vanguardia amb un director molt trasbalsat pels canvis polítics i amb un coneixement parcial de Catalunya. Sota Pujol, el diari va passar a ser fet per Ibáñez, amb una inclinació política pel pujolisme molt marcada. La incompatibilitat era manifesta, però va durar fins que hi va haver un acostament entre Xavier Godó i Felipe González. La superposició de salaris i funcions era escandalosa. Canvis a La Moncloa van determinar canvis a La Vanguardia. O sigui una banalitat.
NEIX LA TELEVISIÓ DE LA GENERALITAT
A l’estiu del 1982, vaig ser nomenat per un càrrec amb el nom més llarg al que ningú pugui aspirar: “Director General del Projecte d’Empresa Pública de Producció i Emissió de TV de Catalunya”, adscrit a la presidència de la Generalitat. Malgrat que en va córrer irracionalment el rumor, jo mai no havia aspirat a ser res respecte a la futura TV pública, encara que el President Tarradellas també me l’havia ofert, rebutjant-lo a l’instant. La segona vegada, en oferir-ho Pujol, al llarg de dos anys, amb molts sopars d’amagatotis en el seu despatx privat, tocant a Banca Catalana, vaig acceptar, sense entusiasme però disposat a fer-ho el màxim de bé possible. Mai no vaig arribar a veure ni un sol paper – ni un de sol, excepte una resposta a una carta de recomanació – de la persona que abans havia d’haver fet alguna cosa en aquell tema. Res de res, Poc temps després vaig creure que havia d’explicar les idees del projecte als partits, cosa que vaig fer discretament i privadament. Res de notes de premsa. També ho vaig fer, sempre calladament, amb Xavier Godó i a Antonio Asensio. El primer no va mostrar cap interès i el segon massa. Ara bé, llavors tothom creia que d’aquell projecte no en sortiria res de bo, atès la pèssima trajectòria de Pujol (editorials compreses) en el terreny de la comunicació social . Corresponien a la seva vocació frustrada ja al·ludida. La llista de fracassos de Pujol era, en efecte, enorme: Edigsa, Gran Enciclopèdia Catalana, Oriflama, Destino que havien de ser seguits pels d’ El Correo Catalán, Avui i segurament altres.
UN PROJECTE PERIODÍSTIC INSÒLIT
Anys després que jo dimitís de TV, amb ferotge oposició per part de Pujol, malgrat que la seva intromissió era la raó principal de la meva dimissió, Lluís Prenafeta em va contactar per un projecte insòlit. Va dir que estava d’acord amb Xavier Godó i, sense precisions, amb persones de la Casa Real, per fer un diari català modern en castellà. Resultava bastant al•lucinat. Vaig dir que en podríem parlar i em va demanar un primer estudi econòmic previsional, que vaig efectuar. De seguida vaig veure que hi havia una relació diguem-ne complexa amb Xavier Godó. Era un matrimoni o un amistançament complicat, on la línia editorial de La Vanguardia i la publicitat de la Generalitat eren els plats forts, per no dir elements de troc. Sobtadament, Prenafeta em va demanar que anéssim a dinar a l’hotel Ritz de Madrid, a la seva meravellosa terrassa, Xavier Godó, Manuel Prado y Colón de Carvajal, ell i jo. Em va suggerir que agaféssim avions separats. Li vaig dir que era una ximpleria. Llavors anava sovint a Madrid, trobant-me per atzar amb moltes persones. Així, ens van trobar, “per atzar” a l’aeroport. En tornar el pretès secret –cosa d’ell -- va fallir del tot. En el mateix avió i a la ben reduïda classe preferent hi viatjaven també el llavors conseller de Cultura Joaquim Ferrer, acompanyat de l’escriptor Baltasar Porcel. També hi viatjava el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, acompanyat d'un parell de col·laboradors. Era anys abans de les Olimpíades i Maragall es va acostar a Prenafeta, que estava assentat al costat, per dir-li que volia parlar amb ell respecte a unes qüestions administratives relatives a un velòdrom. Quant al secretisme del dinar en sentit estricte, va ser escàs. Quan em vaig anar a rentar les mans, abans de començar a dinar, vaig trobar-me i parlar una mica amb el llavors catedràtic de Dret Mercantil Rafael Jiménez de Parga, que ens coneixia a tots, expressant-me la seva sorpresa per tan curiós dinar. Certament era singular.
PUJOL VOLENT CONTROLAR LA INFORMACIÓ
Allò va acabar en no res. Però el dinar va ser bo i animat. En recordo tot el contingut. Els meus tres companys de taula parlaren amb seriositat, així com interès real i concret. S’havia de fer un diari que fos una oposició controlada – l’ oposició de Sa Majestat podríem dir en termes polítics genèrics – a La Vanguardia. Però aquest no és el tema d’aquest article, sinó destacar la diguem-ne natural proximitat entre política, institucions i informació. Poc després, per indicació de Xavier Godó, vaig reunir-me amb el director tècnic de La Vanguardia, per treballar sobre el projecte. Però sobtadament i sense cap explicació, Prenafeta em va dir que havien canviat les “tres potes” del projecte, expressió que ell usava sovint. Mai no he sabut perquè, ni m’ha interessat saber-ho. Però va néixer un diari del qual en vaig dirigir, com havia fet amb TV3, tot el projecte, de cap a peus. Novament, també el vaig dirigir per poc temps. Mentre a TV3 vaig dimitir, en aquest altre cas vaig ser cessat, per raons que callo, malgrat que m’honorarien molt i molt, moltíssim.
PUJOL I EL PAIS A CATALUNYA
N’ he escrit per exposar la vella proximitat del grup Godó amb la política, potser més del que es donà o dóna en altres països. Ara bé, informativament i editorialment el que ara fa La Vanguardia és inèdit, en la democràcia. Molts anys abans havia format part de grup fundacional d’ El Pais, on vaig entrar un munt de setmanes abans de que sortís. Vaig ser durant sis anys el seu delegat a Catalunya, càrrec del que vaig dimitir perquè així ho vaig decidir, amb oposició expressa i formal del seu director de llavors Juan Luis Cebrián, i del seu principal accionista, Jesús de Polanco, persona de qui en conservo un gran record.
  SOPAR A LA CASA DELS CANONGES
Parlar del rebuig groller de Jordi Pujol a que El Pais s’instal·lés a Barcelona – malgrat la molt bona fe inicial de Polanco –donaria per un altre article. Potser seria encara més llarg, passant per un inefable sopar, en una “taula camilla” de la Casa del Canonges, amb només el llavors president Pujol, Polanco, Cebrián i jo. Explicar-lo seria molt aclaridor de la vella voluntat – aleshores més amagada – de Pujol, de voler posseir Catalunya com si fos una seva finca, usant descaradament el control de la informació. Per un fals pudor, o per vergonya aliena, ho vaig callar, excepte als amics propers, durant anys. Després ho he escrit discretament. Potser ho hauré d’explicar amb més detall. No tinc res que amagar, ans tot el contrari. Però, en tot cas, el pujolisme hi queda horriblement malament. Anant al present i al futur, resulta que després del resultat electoral en si mateix, el gran tema dels comicis que estan al caure és el paper de La Vanguardia. Ha jugat molt fort i a un joc molt perillós, el de l’excessiva proximitat entre informació – que si no és lliure no ho és – i un tipus de política, avui portada a nivells delirants per un Mas de qui no sé veure, en cap manera, que pugui fer bona fi. Ho crec no pas per intuïció, ni usant cap via deductiva, sinó per informació pura, que amb seguretat comparteixen dos eterns lectors de La Vanguardia. Són Josep Antoni Duran Lleida i Jordi Pujol Soley.
Alfons Quintà és director de www.eldebat.cat