El blog d'en Joan Ferran

26.11.12

MAS I ORIOL PUJOL .. I DURAN ?








I ARA QUÈ?


Diuen que fins i tot els “pensadors” de  La Vanguardia han arribat al convenciment de que el nostre país és més ingovernable avui que abans de l’estiu. Sembla ser també que, malgrat els ajuts dels directius de TV3 afins a Homs, el vaixell que navegava rumb a Ítaca ha perdut el nord. El seu capità esta atorrollat i a la sala de màquines l’atmosfera és densa, irrespirable. Ves per on la ‘voluntat d’un poble’ ha aconseguit fer tornar a la crua realitat a més d’un xicot fet de pinyols i pinyes. De poc han servit les espècies i additius de la cuina del CEO, la publicitat institucional amb missatge subliminal ni les fotografies al capdavant de la manifestació del dia 11... Posats a jugar a camuflar la realitat de les retallades i la nefasta gestió governamental convindran amb mi que les senyeres estelades, i la retòrica patriòtica, esdevenen més creïbles en boca dels xicots d’ERC que en mans dels beneficiaris d’en Millet. Vinga, m’arrisco. Sóc dels que pensa que sense les malaltisses portades de “El Mundo” el resultat de CiU encara hagués estat pitjor. Però no és de totes aquestes qüestions del que els vull parlar avui. Si algú encara té fam de morbo polític pot buscar en molts diaris l’anàlisi detallada del fracàs artúric i serà satisfet amb escreix. Tan sols desitjo plantejar un parell de temes per a la reflexió:
1) L’estratègia d’alguns –dins i fora del PSC- per segmentar i trencar la unitat del vot del principal partit d’esquerres a nivell d’estat, capaç de ser alternativa de govern, ha fracassat. Aquí i allà són molts els que volen desarmar la capacitat de canvi inherent al vot socialista. Una dispersió de vot permetria el predomini del vot conservador a tota Espanya que afavoriria al PP. Paral•lelament, a Catalunya, la desvinculació electoral del PSC dels seus col•legues espanyols permetria a CiU regnar amb comoditat a Palau i pactar a plaer amb la dreta de Madrid. Doncs no senyors, els socialistes catalans malgrat totes les dificultats han resistit i no s’han auto lesionat.
2) Els resultats del socialistes catalans no han estat bons. Han fet sonar per tercera vegada consecutiva les alarmes. El perill d’esvair-se existeix. A can PSC cal reflexionar i canviar moltes coses. Cal reconquerir la confiança dels ciutadans i això només s’aconsegueix retornant amb humilitat a la casella de sortida. Cal abandonar el tacticisme i tornar a defensar allò que, genèticament, és propi de les esquerres.
Fàcil tot plegat? Gens ni mica i lent. El lloc dels socialistes és al costat dels que ho passen malament i dels que temen pel seu futur i el dels seus fills. Enguany és més necessari que mai defensar tot allò que va aconseguir el món del treball al llarg de dècades de lluites socials. La dreta ho vol eliminar. Així doncs: Humilitat, criteri, valors i combat... molt de combat en defensa de les idees i del poble treballador.

21.11.12

LA VERITAT ENS FA LLIURES.....MALGRAT TV3


19.11.12

SOBRE ELS INFORMES ANÒNIMS







CDC, BÀLSAM DE TIGRE O CIRURGIA?


Ara que es torna a parlar insistentment del cas Millet, i del finançament irregular de CDC, m’atreveixo a recomanar de nou la  lectura del llibre “Música Celestial” de Manuel Trallero. L’obra és molt completa i documentada. Descriu, fil per randa, tot el que es sap i es pot imaginar sobre el cas del Palau.
Un servidor de vostès va formar part de la Comissió d’Investigació parlamentària creada al respecte. Comissió que, com gairebé totes les d’aquesta naturalesa, treballava sota pressió mediàtica i bel•ligerància política. En seu parlamentària varen comparèixer els inculpats, treballadors, secretàries, interventors, empresaris, advocats i polítics... Uns varen callar respectuosament, altres feren servir la ironia com a escut protector, alguns la insolència. Molts es reservaren el que sabien o patien amnèsia. Malgrat tot, la feina d’alguns esforçats diputats va donar fruits. Rastrejant factures i coincidències numèriques en talons i xifres les sospites esdevenien certeses. Totes les dades dibuixaven hipòtesis que enguany, sabem, són estudiades amb deteniment pel senyor jutge. Recomanacions anònimes adreçades a Angel Colom de l’estil: “Ves a veure en Millet”; préstecs milionaris a polítics en retirada, empreses que facturaven sense treballar, diners per a la Cultura convertits en fulletons electorals... Patètic, si senyors. La reacció de CDC davant tanta evidència va ser la centrifugació, la negació i la cobertura de la ferida amb un bàlsam de tigre que sols guaria els seus. Considero que la situació exigia cirurgia i responsabilitats però, d’això, res de res. Segurament CDC tornarà els diners, potser el jutge castigui a algú però la tifa hi és i encara fa pudor.
Doncs bé, jo no se que hi ha de veraç en l’esborrany que ha publicat “El Mundo”. Pel bé de la democràcia i la salut política del país preferiria que res fos cert. El temps dirà. Però, el que si sé és que moltes de les sospites de corrupció avui no existirien si, en el serial d’en Millet, la cirurgia hagués funcionat des del primer moment. Des de les files convergents es va relativitzar i negar tant l’evidència que, avui, qualsevol acusació impresa és susceptible de ser considerada veritat pel ciutadà.

16.11.12

I SI TV3 DIGUÉS LES COSES CLARES COM QUINTÀ?






Guanyarà les eleccions Mas o ‘La Vanguardia’?

Alfons Quintà


Mai a Catalunya un diari (La Vanguardia) formalment privat – si bé subvencionat fins a les orelles – no havia estat tan decisiu en unes eleccions. Un dia si i un altre també, veus com Mas afirmen el que objectivament és una follia irredemptista. Però tot seguit és envernissada per TV3, RAC-1  (ràdio del grup Godó) i, a l’endemà per La Vanguardia. Més que mai, se’ns pot aplicar el mite de la caverna de Plató: la realitat és transformada en ombres falsejadores. Diuen que estem en el segle XXI. Mas parla d’ Estat-nació, en uns temps en que aquell model està, sortosament, en crisi, com he escrit centenars de vegades des de fa més de vint anys. Però no passa res, es callarà que Mas no és cap avantguarda en res, sinó que te molt de kitsch i encara més de messiànic i de perillós per la pacificació del necessari debat i per l’economia.
NI DIARIS NI GOVERN, DIRIA JEFFERSON
Mas mai no citarà Thomas Jefferson, que avançant-se al seu temps, el 1787 va afirmar “si se’m deixés decidir entre tenir un govern però no pas diaris, o bé diaris però no pas un govern, no dubtaria ni un moment en preferir això darrer”. L’admirable autor de la Declaració d’Independència dels Estats Units no s’hagués pogut ni imaginar el que ara patim aquí. Durant dos anys hem tingut un govern del qual una de les seves poques i reeixides polítiques ha estat afeblir la llibertat de premsa. Gairebé no tenim diaris ni hem tingut govern, com ho acredita que Mas s’oposi sempre a tractar del seu balanç. Mas pot deure la seva possible victòria –però sense majoria absoluta– a un diari i a un grup privat de comunicació. Tindria sentit que li pagués el gran favor privilegiant-lo encara més respecte a la competència. És democràtic un país on la molt vil TV3 i un grup mediàtic superajudat dominen la informació? No cal ser un erudit per veure que tot plegat representa una reculada respecte a la llibertat real d’ informació. Ningú que s’ho miri des de la neutralitat no pot negar-ho. Són poques faves i fàcils de comptar.
SANITAT I COMUNICACIÓ PRIVADES I “CONCERTADES”
Un meu amic, director d’un mitjà gens partidista fa un símil entre la sanitat i la comunicació social. “Vam tenir, però només en el seu inici – em diu, fent-me una manyaga intel•lectual – una TV3 de qualitat i amb voluntat de ser de servei públic. El mateix va passar durant molt més temps, amb la sanitat. Ara Mas ha destrossat fins i tot el concepte de servei públic, potenciant, amb resultats desastrosos, no sols una sanitat privada concertada, sinó també una comunicació social privada concertada, sempre amb el poder. Les dues són pitjors, més cares i més manipuladores. Hem fet dos pans com dues hòsties, pel que fa al nostre dret a llibertats reals, com la de viure, estar sa i estar informat objectivament”. Malgrat això moltes persones s’hi resignen, com si subvencionar diaris pogués ser assumit com mètode per guanyar eleccions. Un diari que ho practiqui hauria de ser sancionat pels seus lectors, que haurien de preferir formar-se ells mateixos i lliurement la seva opinió. Estem reculant en la nostra capacitat de formar-nos una opinió com èssers lliures. El total de la suma de la “soviètica” TV3, RAC-1 i La Vanguardia debilita encara més la nostra democràcia, ja ben instal·lada en un “sistema de despulles”(“spoils system”). Emportat per una demagògia delirant, Mas compta amb un aparell mediàtic que empara, com si fos una banalitat, la seva constant desmesura. Molts diaris d’aquí i ara no exerceixen de contrapoders ponderats, una funció vital en la democràcia,
PROPIETARIS DE DIARI I PARTITS DE RUGBI
Sempre hi ha relació entre informació i política. Però hi hauria d’haver límits. Jordi Pujol em va dir moltes vegades en privat que, si no s’hagués inclinat per l’activitat política, li hagués agradat ser propietari de diaris. També em va explicar reiteradament que en el tractament de la informació, els periodistes han de servir als propietaris dels mitjans de forma semblant a com els jugadors de rugbi intenten afavorir al seu equip quan han de servir la falta dita “touche”. Es produeix quan la pilota toca la línia de banda, o va més enllà, o un jugador l’ha traspassat. Un jugador ha de llençar la pilota per sobre d’una filera de membres dels dos equips. Procurarà ajudar als seus però haurà de complir diverses regles perquè la represa del joc sigui considera vàlida. En síntesi, deia Pujol pare, calia que els periodistes ajudessin al seu amo, però dissimuladament. Ara la dissimulació ha fet figa. Per tant, La Vanguardia ha perdut credibilitat, saltant-se més regles deontològiques que mai. És com el desaparegut Mundo respecte al PSUC o el Tele/Exprés en relació al PSC, quan ambdós diaris eren de Sebastià Auger. O com l’ Avui, en particular quan el dirigia Josep Faulí, respecte a CDC. Tots aquells diaris ho han pagat car. També Le Monde va perdre credibilitat i tiratge quan el 2003 Pierre Péan i Philippe Cohen van publicar el seu llibre “La cara amagada de Le Monde: del contrapoder als abusos de poder”. Els pecats comporten penitència, deien les àvies.
  DE SEGUIR EL RUMB A INTENTAR MARCAR-LO
La Vanguardia sempre havia navegat mirant la direcció del vent polític. Era una seva característica. Mai no havia volgut determinar un rumb precís, com fa ara. En el passat, si el penell indicava una nova direcció del vent, aviat canviava el director, que normalment estava entre el centre i la dreta o el centre i l’esquerra. Ara això ja no va així. Es veuen fins i tot moments en que no se sap qui mana a qui, com passà a la “Iskra” (Guspira) en un històric conflicte entre Lenin i els menxevics. El tema era si havia de manar el periòdic o el partit. Llavors al menys hi havia un conflicte ideològic i polític real. Ara ni això. En efecte, estant el PSC com està, el conflicte de veritat està en un marc social força homogeni, on La Vanguardia hi té o hi tenia la majoria dels seus lectors. Però n’ha abandonat uns per servir uns altres del mateix bloc. Està clar que hi ha una burgesia catalana que està dividida per les cabòries irracionals de Mas. No està en joc cap model social, sinó que tots som víctimes d’un aventurisme usat per una persona molt aïllada, dins el seu propi partit. Però Mas ha sabut formular un messianisme, una barbaritat que sovint ha acompanyat les grans crisis, com la que patim. També ha sabut usar en benefici partidista el diner públic de les subvencions.
TRIAR ENTRE MAS I DURAN LLEIDA
Per dir-ho encara més clarament, tan lector típic de La Vanguardia són els que han caigut en la mitologia de Mas com els que tenen el realisme – ara silenciat, però ben viu, com em consta molt bé – de Duran Lleida. Aquesta és una línia de fractura real que La Vanguardia no hauria d’aprofundir: És jugar a enfrontar uns seus lectors amb un altres seus lectors. Ara bé, uns disposen de les subvencions de la Generalitat i els altres no. No pot ser, en absolut, que a La Vanguardia no hi hagi qui sàpiga que, després del 25-N, hi continuarà havent, de manera creixent, un combat intern a CiU i fins i tot a CDC, sigui quin sigui el resultat els comicis. El diari ho callarà? Ho camuflarà? Entrarà en una lluita interna? En tot cas, veurà que s’ha ficat en un problema més complex del que diu, però no pas més complex del que necessàriament ha de saber. Jo no sóc cap geni, ni tinc el número de telèfon de l’ Esperit Sant, ni fabulo. El que sé, i escric, ho saben molts i molts més. Però no ho escriuen. Que La Vanguardia hagi canviat tant i ningú no se’n queixi obertament no ens honora, com a poble, ni tampoc honora a cap diari. Ni ajuda a tenir una opinió lliure, sorgida de la possibilitat real de crear-se cadascú un criteri personal basat en fets no esbiaixats.
LES SUBVENCIONS, FET CABDAL
Una dada especialment visible és que el canvi d’actitud de La Vanguardia no parteix de cap reflexió interna ni, encara menys, d’una evolució racional de la línia editorial. Es tracta una entesa de superestructures, és a dir, entre la propietat del diari i una de les cúpules de CDC, la de Mas, mentre la seva raó de ser passaria per les immenses subvencions que La Vanguardia ha rebut i rep de la Generalitat. Amb aquelles subvencions, l’ esperit de defensa de la llibertat d’ informació pot quedar conculcat, a l’espera de que pugui ser afectat per la lletra concreta de disposicions europees. Jo les desitjo i no pas per aplicar-les només a un diari o a un tipus de comunicació social. Vaig dirigir un diari i mai no vaig demanar cap subvenció, excepte una de minúscula, al ministeri de Treball del govern central, per pagar els professors d’un breu curs, ben real, i molt convencional, de formació de redactors. És obvi que, un dia o altre, algú pot fer una comparació respecte a la quantitat i la utilitat dels mateixos diners públics, emprats en sanitat, ajuts socials o educació, en comptes de subvencions partidistament utilitàries. Hi ha un gran llibre a escriure. A qualsevol altre país europeu ja n’haurien aparegut una dotzena, alguns d’ells destacant inefables informacions de La Vanguardia sobre l’actual campanya. O sobre els seus silencis, amanits de tocades de flabiol, en sanitat, educació o ajuts socials. Mas se les pot llegir sense por de posar-se nerviós. No li baixarà el seu cofoisme.
JORDI PUJOL I LA VANGUARDIA
Citar que el primer entrebanc polític de Jordi Pujol fou amb La Vanguardia té un valor històric. Però no serveix per entendre el present, ans el contrari ho pot fer més difícil. En canvi té interès l’obsessió que va tenir Jordi Pujol per La Vanguardia des de l’ inici de la Transició. Hi jugà un paper clau el periodista Manuel Ibáñez Escofet ( 1917-1990) que aviat Pujol nomenà assessor oficial seu ( amb sou) en matèria de premsa, quan ja era, des del 1976, sotsdirector de La Vanguardia amb un director molt trasbalsat pels canvis polítics i amb un coneixement parcial de Catalunya. Sota Pujol, el diari va passar a ser fet per Ibáñez, amb una inclinació política pel pujolisme molt marcada. La incompatibilitat era manifesta, però va durar fins que hi va haver un acostament entre Xavier Godó i Felipe González. La superposició de salaris i funcions era escandalosa. Canvis a La Moncloa van determinar canvis a La Vanguardia. O sigui una banalitat.
NEIX LA TELEVISIÓ DE LA GENERALITAT
A l’estiu del 1982, vaig ser nomenat per un càrrec amb el nom més llarg al que ningú pugui aspirar: “Director General del Projecte d’Empresa Pública de Producció i Emissió de TV de Catalunya”, adscrit a la presidència de la Generalitat. Malgrat que en va córrer irracionalment el rumor, jo mai no havia aspirat a ser res respecte a la futura TV pública, encara que el President Tarradellas també me l’havia ofert, rebutjant-lo a l’instant. La segona vegada, en oferir-ho Pujol, al llarg de dos anys, amb molts sopars d’amagatotis en el seu despatx privat, tocant a Banca Catalana, vaig acceptar, sense entusiasme però disposat a fer-ho el màxim de bé possible. Mai no vaig arribar a veure ni un sol paper – ni un de sol, excepte una resposta a una carta de recomanació – de la persona que abans havia d’haver fet alguna cosa en aquell tema. Res de res, Poc temps després vaig creure que havia d’explicar les idees del projecte als partits, cosa que vaig fer discretament i privadament. Res de notes de premsa. També ho vaig fer, sempre calladament, amb Xavier Godó i a Antonio Asensio. El primer no va mostrar cap interès i el segon massa. Ara bé, llavors tothom creia que d’aquell projecte no en sortiria res de bo, atès la pèssima trajectòria de Pujol (editorials compreses) en el terreny de la comunicació social . Corresponien a la seva vocació frustrada ja al·ludida. La llista de fracassos de Pujol era, en efecte, enorme: Edigsa, Gran Enciclopèdia Catalana, Oriflama, Destino que havien de ser seguits pels d’ El Correo Catalán, Avui i segurament altres.
UN PROJECTE PERIODÍSTIC INSÒLIT
Anys després que jo dimitís de TV, amb ferotge oposició per part de Pujol, malgrat que la seva intromissió era la raó principal de la meva dimissió, Lluís Prenafeta em va contactar per un projecte insòlit. Va dir que estava d’acord amb Xavier Godó i, sense precisions, amb persones de la Casa Real, per fer un diari català modern en castellà. Resultava bastant al•lucinat. Vaig dir que en podríem parlar i em va demanar un primer estudi econòmic previsional, que vaig efectuar. De seguida vaig veure que hi havia una relació diguem-ne complexa amb Xavier Godó. Era un matrimoni o un amistançament complicat, on la línia editorial de La Vanguardia i la publicitat de la Generalitat eren els plats forts, per no dir elements de troc. Sobtadament, Prenafeta em va demanar que anéssim a dinar a l’hotel Ritz de Madrid, a la seva meravellosa terrassa, Xavier Godó, Manuel Prado y Colón de Carvajal, ell i jo. Em va suggerir que agaféssim avions separats. Li vaig dir que era una ximpleria. Llavors anava sovint a Madrid, trobant-me per atzar amb moltes persones. Així, ens van trobar, “per atzar” a l’aeroport. En tornar el pretès secret –cosa d’ell -- va fallir del tot. En el mateix avió i a la ben reduïda classe preferent hi viatjaven també el llavors conseller de Cultura Joaquim Ferrer, acompanyat de l’escriptor Baltasar Porcel. També hi viatjava el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, acompanyat d'un parell de col·laboradors. Era anys abans de les Olimpíades i Maragall es va acostar a Prenafeta, que estava assentat al costat, per dir-li que volia parlar amb ell respecte a unes qüestions administratives relatives a un velòdrom. Quant al secretisme del dinar en sentit estricte, va ser escàs. Quan em vaig anar a rentar les mans, abans de començar a dinar, vaig trobar-me i parlar una mica amb el llavors catedràtic de Dret Mercantil Rafael Jiménez de Parga, que ens coneixia a tots, expressant-me la seva sorpresa per tan curiós dinar. Certament era singular.
PUJOL VOLENT CONTROLAR LA INFORMACIÓ
Allò va acabar en no res. Però el dinar va ser bo i animat. En recordo tot el contingut. Els meus tres companys de taula parlaren amb seriositat, així com interès real i concret. S’havia de fer un diari que fos una oposició controlada – l’ oposició de Sa Majestat podríem dir en termes polítics genèrics – a La Vanguardia. Però aquest no és el tema d’aquest article, sinó destacar la diguem-ne natural proximitat entre política, institucions i informació. Poc després, per indicació de Xavier Godó, vaig reunir-me amb el director tècnic de La Vanguardia, per treballar sobre el projecte. Però sobtadament i sense cap explicació, Prenafeta em va dir que havien canviat les “tres potes” del projecte, expressió que ell usava sovint. Mai no he sabut perquè, ni m’ha interessat saber-ho. Però va néixer un diari del qual en vaig dirigir, com havia fet amb TV3, tot el projecte, de cap a peus. Novament, també el vaig dirigir per poc temps. Mentre a TV3 vaig dimitir, en aquest altre cas vaig ser cessat, per raons que callo, malgrat que m’honorarien molt i molt, moltíssim.
PUJOL I EL PAIS A CATALUNYA
N’ he escrit per exposar la vella proximitat del grup Godó amb la política, potser més del que es donà o dóna en altres països. Ara bé, informativament i editorialment el que ara fa La Vanguardia és inèdit, en la democràcia. Molts anys abans havia format part de grup fundacional d’ El Pais, on vaig entrar un munt de setmanes abans de que sortís. Vaig ser durant sis anys el seu delegat a Catalunya, càrrec del que vaig dimitir perquè així ho vaig decidir, amb oposició expressa i formal del seu director de llavors Juan Luis Cebrián, i del seu principal accionista, Jesús de Polanco, persona de qui en conservo un gran record.
  SOPAR A LA CASA DELS CANONGES
Parlar del rebuig groller de Jordi Pujol a que El Pais s’instal·lés a Barcelona – malgrat la molt bona fe inicial de Polanco –donaria per un altre article. Potser seria encara més llarg, passant per un inefable sopar, en una “taula camilla” de la Casa del Canonges, amb només el llavors president Pujol, Polanco, Cebrián i jo. Explicar-lo seria molt aclaridor de la vella voluntat – aleshores més amagada – de Pujol, de voler posseir Catalunya com si fos una seva finca, usant descaradament el control de la informació. Per un fals pudor, o per vergonya aliena, ho vaig callar, excepte als amics propers, durant anys. Després ho he escrit discretament. Potser ho hauré d’explicar amb més detall. No tinc res que amagar, ans tot el contrari. Però, en tot cas, el pujolisme hi queda horriblement malament. Anant al present i al futur, resulta que després del resultat electoral en si mateix, el gran tema dels comicis que estan al caure és el paper de La Vanguardia. Ha jugat molt fort i a un joc molt perillós, el de l’excessiva proximitat entre informació – que si no és lliure no ho és – i un tipus de política, avui portada a nivells delirants per un Mas de qui no sé veure, en cap manera, que pugui fer bona fi. Ho crec no pas per intuïció, ni usant cap via deductiva, sinó per informació pura, que amb seguretat comparteixen dos eterns lectors de La Vanguardia. Són Josep Antoni Duran Lleida i Jordi Pujol Soley.
Alfons Quintà és director de www.eldebat.cat

14.11.12

SOBRE LA VAGA GENERAL









SI, HE FET DE PIQUET...I QUÈ?



Algun mitjà de comunicació s’ha estranyat de veurem en un piquet. Com si els diputats, o ex diputats, fóssim éssers d’un altre planeta. Mentre això succeïa, el gran Duran Lleida satanitzava els parlamentaris que han optat per donar suport a les mobilitzacions dels sindicats. Maccarthisme en popa i a tota vela des de la suite del Palace madrileny! Si, he fet de piquet... i què? No ha estat el primer cop ni serà l’últim. Mai ho he amagat. Això si, ho he fet pacíficament ; raonant i enraonant amb la gent, explicant que cal lluitar de valent per aconseguir aturar l’ofensiva neoliberal de la dreta catalana i espanyola. La d’aquí s’amaga sota l’estel i els plecs de la bandera. La d’allà sota la faixa de la senyora Merkel i les exigències de l’ Europa dels mercaders. Sí, he fet de piquet...i què? Ens hem acostat a botigues, obres i establiments oberts de tot tipus per comentar ,amb els treballadors, la necessitat de mostrar el nostre rebuig a les privatitzacions i retallades. Sense coacció ni mal humor. Alguns, d’amagatotis, ens han dit que estaven treballant per por a perdre la feina. Tot just, poques hores abans, havien rebut un amenaçador avís d’acomiadament en cas que s’absentessin del treball. He vist agraïment en els ulls d’una noia -obligada a mantenir una persiana enlairada - quan li han dit que la tirés avall. Sí, he fet de piquet per què la “seva” televisió diu que aquesta vaga assenyala les polítiques de Rajoy i, això, nomes és una veritat a mitges. La ràdio i tele públiques catalanes estan segrestades pels xicots del pinyol convergent i els seus comissaris polítics a la CCMA i el CAC (Loppacher i Duart ). Vull explicar, he explicat, que les mesures laborals i socials del PP i de CiU son idèntiques; les mateixes andròmines sota diferents banderes. Sí, he fet de piquet i m’he emocionat veien a vells lluitadors, com Joan Alamillo o Garçavall, amb els “iaioflautes” desbordant més força i energia que mai en un intent per aturar que el tsunami de la dreta no s’emporti els fruits d’anys de lluites socials. Sí, he fet de piquet i he vist la ràbia continguda dels companys... Aneu en compta doncs, botxins i escribes a sou, perquè qui juga amb foc es pot cremar.

13.11.12

La mà negra del Govern a TV3 i al CAC: Duart i Loppacher








REBEL·LIÓ AL CAC

LOPPACHER DIMISSIÓ!


Nota de Premsa
Les conselleres del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Elisenda Malaret Garcia i Carme Figueras Siñol, fan pública aquesta nota de premsa davant la vulneració dels seus drets en no incorporar-se els seus vots particulars en l’acord núm. 168/2012 relatiu a la Queixa efectuada pel Grup  Parlamentari Popular de Catalunya sobre el tractament informatiu de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa”: Denunciem el fet que el President del CAC hagi volgut silenciar els vots particulars emesos en temps i forma correctes, trencant tots els precedents existents en el Consell pel que fa a la incorporació en els acords adoptats dels vots particulars emesos per algun conseller quan s’ha donat el cas. Ara, amb argúcies que posen en entredit el debat democràtic, s’ha volgut circumscriure a l’àmbit reservat de les actes els criteris formulats pels consellers discrepants en forma de vot particular com la llei empara. La legislació reguladora del Consell i la legislació de règim jurídic i procediment administratiu comú permeten que les conselleres o els consellers que discrepin d’un acord majoritari puguin formular vot particular per escrit . En relació amb aquest dret, l’article 20.2 de la Llei 26/2010 de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, estableix que el vot particular s’acompanyarà al text de l’acord aprovat. Per tant, en aquest cas, el vots particulars s’haurien d’integrar en el mateix acord en fer-se públic i això suposa que també haurien de ser coneguts pel seu destinatari.
 No ignorem que l’article 5 de l’Estatut orgànic i de funcionament del Consell estableix que els vots particulars s’han de fer constar en acta, però això no exclou que també s’hagin d’incorporar a l’acord tal i com determina la norma amb rang legal abans esmentada. En ares de la necessària transparència, que considerem que les decisions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sempre han de tenir, les conselleres esmentades transcrivim a continuació els textos íntegres del nostres vots particulars:
VOT PARTICULAR que formula la consellera senyora Carme Figueras i Siñol a l’Acord núm. 168/2012, de 7 de novembre de 2012 del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, relatiu a la Queixa efectuada pel Grup Parlamentari Popular de Catalunya sobre el tractament informatiu de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” (Informe 124/2012 de l’Àrea de Continguts del CAC)”. Em refermo en la proposta que inicialment vaig formular en la sessió del 6 de novembre de 2012 de la Comissió de Relacions amb la Societat i Educació en Comunicació Audiovisual del Consell, de la que en soc coordinadora, que crec que reflecteix de manera objectiva i equànime allò que es pot concloure de l’Informe 124/2012 de l’Àrea de Continguts del CAC sobre el Tractament informatiu a TV3 i Catalunya Ràdio de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa”, que analitza el període del 9 al 13 de setembre de 2012. La fonamentació de la meva proposta és la següent: En l’anàlisi efectuat en l’Informe de l’Àrea de Continguts s’han emprat les eines i els conceptes propis dels informes de tractament informatiu i de pluralisme, que bàsicament, se sustenten en la quantificació de l’atenció informativa i de la pluralitat d’actors així com la relació entre aquests actors i les informacions en les quals intervenen amb temps de paraula. Al meu entendre, aquestes dades ens permeten valorar l’equilibri respecte de les diferents opcions polítiques, però no són suficients per a valorar-ne la neutralitat informativa, com demanava el grup denunciant en la queixa formulada. Entrar en la qüestió de la neutralitat informativa requeriria d’un estudi diferent i més costós pel que fa al període de temps analitzat i a la integritat de les emissions. Si a partir de les dades de temps de paraula que consten a l’informe es fa una aproximació de quin és el posicionament respecte de la manifestació, tant dels actors individuals com de les agrupacions d’actors polítics, efectivament en resulta que s’ha observat un cert equilibri pel que fa a la presència de les diferents opcions en els teleinformatius. Per contra, de l’anàlisi de la freqüència de les entrevistes realitzades a TV3 i Catalunya Ràdio en els teleinformatius i en els magazins i altres espais informatius al llarg del període que constitueix la mostra, s’observa que les opinions crítiques amb la manifestació han tingut un paper residual a Catalunya Ràdio, només 3 d’un total de 31 entrevistats, i han estat absents a TV3, cap de les 12 entrevistes efectuades, en la programació analitzada. Aquesta conclusió es desprèn dels quadres següents de l’Informe 124/2012 esmentat: • Catalunya ràdio: Quadre 47 (actors polítics entrevistats en relació a la manifestació entre el 9 i el 13 de setembre de 2012) • TV3: Quadre 23 (entrevistes programa Els Matins), Quadre 44 (entrevistes Especial 11 de setembre) i Quadre 46 (Els Matins i Especial 11 de setembre). És per aquests motius que, al meu parer, l’acord adoptat pel Consell hauria d’haver estat el següent :
1. Constatar que, de l’anàlisi efectuada, se’n deriva el respecte al pluralisme polític i un cert equilibri pel que fa a la presència de les diferents opcions i opinions en els teleinformatius, però no tan així pel que fa a les entrevistes efectuades tant a TV3 com a Catalunya Ràdio.
2. Recordar, als prestadors de serveis Televisió de Catalunya, S.A. i Catalunya Ràdio, SRG, SA, que el compliment de la missió de servei públic establerta en l’apartat 3 de l’article 26 de la LCA s’ha de fer mitjançant la transmissió d’una informació veraç, objectiva i equilibrada, respectuosa amb el pluralisme polític, social i cultural.
3. Notificar aquest Acord a Televisió de Catalunya, S.A., a Catalunya Ràdio, SRG, SA i al Grup Parlamentari Popular de Catalunya, tot adjuntant a aquest acord l’Informe 124/2012 de l’Àrea de Continguts d’aquest Consell.
VOT PARTICULAR que formula la Consellera senyora Elisenda MALARET a l’Acord núm. 168/2012, de 7 de novembre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, relatiu a la Queixa del GPP sobre el tractament informatiu de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” Amb tot el meu respecte per les opinions del altres membres del Ple que han configurat la posició majoritària que ha permès l’adopció de l’Acord i que jo no puc subscriure, exposo la meva proposta que es basa en dos ordres de consideracions. En primer lloc, considero que l’acord adoptat no es fonamenta de manera raonada en l’anàlisi del contingut de les emissions expressat en l’informe corresponent que hauria de sustentar fàcticament la decisió. La declaració relativa al respecte del pluralisme polític no s’infereix directament com a conclusió de l’anàlisi realitzat. Així, no se sap si fa referència exclusivament als teleinformatius o abasta el conjunt dels programes de contingut informatiu analitzat –magazins i entrevistes també-, una mancança especialment greu quan no s’ha definit prèviament que s’entén per “respecte al pluralisme polític” ni tampoc s’explicita què significa que s’hagi observat “un cert equilibri pel que fa a la presència de les diferents opcions i opinions”. El caràcter genèric i imprecís d’aquestes afirmacions contrasta amb les dades que subministra l’informe. Així, és especialment punyent el repartiment dels entrevistats als teleinformatius de TV3 del 9 al 13 de setembre, cinc dies, només tres persones exclusivament amb una assignació de temps notable, Carme Forcadell, el dia 10 (26 min. 53 seg.), Francesc Homs el dia 12 (23 min. 4 seg.) i Oriol Junqueras el dia 13 (28 min. 5 seg.), tots ells actors de la convocatòria i participants significatius a la manifestació. En el format informatiu de les entrevistes no s’ha identificat cap veu que expressés una posició diferent. Les dades que subministra l’anàlisi sobre les entrevistes a Catalunya Radio són també il•lustratives i no permeten sostenir l’afirmació que es formula en l’Acord adoptat per la majoria. Així, del conjunt d’actors polítics entrevistats entre el 9 i el 13, d’un total de 31 persones, només 3 mostren una discrepància amb els organitzadors de la manifestació. Els mitjans públics de comunicació d’àmbit nacional no han donat veu de manera suficientment equilibrada a la diversitat de posicions existents entorn d’un tema controvertit d’àmbit nacional i la síntesi de l’informe que configura el suport fàctic de l’Acord posa de relleu determinades preferències en la selecció de les veus. En segon lloc, el segon punt de l’acord no és tampoc coherent amb les dades que subministra l’anàlisi efectuat pels serveis i fa referència a una vessant de les missions de servei públic que no té cap relació amb la controvèrsia plantejada. En la mesura que no s’ha pogut realitzar un anàlisi exhaustiu dels diferents formats informatius per examinar si s’han respectat els criteris que configuren el deure d’honestedat informativa que guia necessàriament la comunicació periodística subministrada pels mitjans de la CCMA, doncs no s’ha procedit a una anàlisi del relat de les diferents noticies subministrades no es pot tampoc afirmar categòricament que es compleix el deure de neutralitat i objectivitat que informa el treball periodístic; un deure reforçat per la configuració legal de la missió de servei púbic establerta en l’article 26.3 b) de la Llei de la Comunicació Audiovisual de Catalunya que recull l’obligació de “proporcionar als ciutadans una informació veraç, objectiva, equilibrada i respectuosa amb el pluralisme polític”, una obligació positiva que suposa l’altra vessant del dret a rebre lliurement una informació veraç que reconeix l’art. 20.1 d) de la CE. En el context decisori actual solament es disposa d’algunes dades puntuals que posen en evidència el pes assignat a determinades notícies que no semblen presentar un interès general evident. Així, consten presentats en els teleinformatius uns fets que difícilment tenen una projecció d’àmbit nacional. Es pot citar a títol d’exemple, “Vegin com es mobilitza la comarca d’Osona”” (1 min. 55 seg.) o “Una caravana de motos ve de Vic amb banderes estelades” (46 seg.). Tampoc es disposa de dades comparatives en relació a altres esdeveniments significatius per poder extreure conclusions determinants de la importància en temps de paraula atorgada a informacions subministrades els dies anteriors a la manifestació com, entre d’altres ”l’Ajuntament de Barcelona reforça el metro i canvia el recorregut de 40 línies d’autobús amb vista a la manifestació”, el dia 9 de setembre, en el teleinformatiu de TV3, (1 min. 40 seg.), una informació que es reitera l’endemà assignant-li encara més temps en el mateix espai (5 min. 31 seg.) o a Catalunya Radio en el mateix sentit el dia 10 (2 min. 58 seg.). És per aquests motius que, al meu parer, l’acord adoptat pel Consell hauria d’haver estat el següent :
1. Constatar que, de l’anàlisi efectuada, se’n deriva un cert desequilibri pel que fa a la presència de la diversitat de posicions, i molt especialment pel que fa a les entrevistes efectuades tant a TV3 com a Catalunya ràdio.
2. Recordar als prestadors de serveis Televisió de Catalunya, S.A. i Catalunya Ràdio, SRG, S.A., que el compliment de la missió de servei públic establerta en l’apartat 3 de l’article 26 de la LCA s’ha de fer mitjançant la transmissió d’una informació veraç, objectiva i equilibrada, respectuosa amb el pluralisme polític, social i cultural.
3. Notificar aquest Acord a Televisió de Catalunya, S.A., a Catalunya Ràdio, SRG, S.A. i al Grup Parlamentari Popular de Catalunya. Barcelona, 12 de novembre de 2012.

9.11.12

CONTRA EL PENSAMENT ÚNIC I L' AUTOCENSURA




POR “ A LA CATALANA”

Que aquestes eleccions catalanes son diferents d’altres ho diu molta gent. No és cap notícia ni novetat. Potser el partits i coalicions, amb opcions de treure algun diputat, siguin els de sempre, però les coordenades del debat polític no coincideixen enguany amb les del novembre del 2010. Les coses han canviat molt: la crisi econòmica, la macro manifestació, el Govern d’Espanya en mans del PP... Algú podia imaginar fa un parell d’anys, per exemple, que el lema dels socialistes catalans seria “Federalisme”? O que Convergència i Unió estarien jugant a la ruleta russa amb el tema de la independència? O que la polifacètica Alicia ens martiritzaria amb el mantra de la Constitució?... Cap futuròleg, ni analista de nivell, s’hagués atrevit mai a escriure sobre avions fent vol rasant pel Bergadà i la Cerdanya, ni a parlar de soroll de sabres. De ben segur que ningú hagués parat atenció, tampoc, a les declaracions d’un excitat militar jubilat. Pocs, fora dels independentistes pota negra, hagueren estat capaços d’especular al voltant d’una Catalunya fora d’Europa i del euro etc. Potser no estiguem encara davant d’un nou escenari però sí actuem davant un nou decorat. Un decorat, per cert, fet d’entusiasmes, banderes i televisions amb consigna governamental. Un fons de emocions múltiples sovint contradictòries i oposades que, sortosament, no han pertorbat la pau del país. Toquem fusta.
Però ha estat en mig del brogit de la precampanya que alguns han començat a parlar de la por, de l’ús de la por com a arma política. Sí, d’aquesta emoció que en els ser humans – en els animals també- serveix per avisar dels possibles perills. I, amb tot el enrenou, sembla que algú ha oblidat que és el temor, la por, la que permet activar l’individu perquè reaccioni davant situacions adverses. Artur Mas i la seva gent han jugat a fer por a partir de la por. Han triat criticar la por sana que és filla del dubte. Han jugat a desactivar el mecanisme preventiu que tenen les persones i les fa cauteloses, prudents i reflexives. Han optat per fer sentir culpabilitat a qui gosa manifestar neguits davant les incerteses del procés vers “l’estat propi”.
Mireu. És probable que Alicia Sánchez Camacho faci demagògia antiindependentista quan espanta la gent gran dient-los que perdran les pensions. No ho discuteixo. Però pocs avis respiraran tranquils si la resposta de torn és: - el PP els vol fer por. Aquesta rèplica no val. Ni aquesta ni cap d’aquelles confuses i boiroses, que fabrica el senyor Mas, respecte a la permanència a Europa, o sobre les repercussions econòmiques d’una secessió mal girbada, etc. No si val a tapar-se els ulls com els nens. Les preguntes persisteixen i els temes pendents també. Artur Mas hauria de saber que la forma més fàcil, i convincent, per eliminar la por sana, la por dels dubtes, és donar respostes. El clàssic “no sap, no contesta” no s’hi diu amb un pretès conductor de masses camí d’Ítaca. És el moment de ser clar, de dir la veritat sense subterfugis, d’explicar les dificultats i els entrebancs. A hores d’ara callar i contraposar emocions farcides de romanticisme - que el dirigent polític sap utòpiques- a la crua realitat dels fets esdevé partidista i mesquí. Artur Mas i alguns dels seus -no tots- practiquen la por “a la catalana”. Modalitat de censura que consisteix en culpabilitzar tot aquell que té la necessitat de fer preguntes incòmodes. Sovint, quan això succeeix, fan caure sobre el díscol l’estigma de PAPI (Propagador Antipatriota de Perills Inexistents)... i llavors l’autocensura funciona sola.

5.11.12

TV3 SOTA SOSPITA







TV3: ADÉU AL RIGOR, BENVINGUDA LA VERGONYA.


Que la ràdio i televisió públiques del país perdin credibilitat i rigor informatiu és un problema  molt seriós. Que TV3 perdi la vergonya, sense immutar-se, esdevé un drama democràtic. I es que, amics meus, som molts i de tots colors els que hem lluitat per preservar un model de servei públic de comunicació amb vocació de país. Un model on la llibertat dels professionals cohabités còmodament, sense conflictes, amb l’objectivitat i el pluralisme ideològic, social i polític de la nostra ciutadania.
Però, vet aquí, que una tele i ràdio nacional -com TV3 i Catràdio- deixa de ser un ens respectable en el precís instant en que traspassa la línia vermella que marquen els marges de l’objectivitat periodística; quan es fa tots els possibles per foragitar, de micròfon i pantalla, les veus dissidents amb el pensament uniforme que intenta imposar dia rere dia el Govern convergent.
Mal servei al país si la ciutadania percep -com comença a succeir- que les emissores públiques es van convertint, a marxes forçades, en un instrument en mans del govern amb intenció de popularitzar i difondre la proposta ambigu/messiànica d’Artur Mas. Mal servei al país quan es juga a sobredimensionar notícies i esdeveniments, o quan l’accent prioritari de la noticia recau sempre sobre temàtiques de caire sobiranista. Pobre representació del país real quan els entrevistats i convidats són, majoritàriament, personatges clarament identificats amb una determinada “visió” de Catalunya...
La defensa del pluralisme i l’objectivitat en els mitjans de comunicació públics ha estat una constant en el combat per a la defensa i preservació dels valors democràtics. Sabem que la majoria de treballadors i professionals dels mitjans de la Generalitat combreguen amb aquestes idees. Ara bé, vist el que estem veien darrerament a TV3 i Catalunya Ràdio puc afirmar que els directius i caps d’informatius s’han passat de la ratlla. Avui la informació es més tendenciosa que ahir. Continguts, les temàtiques triades i els convidats ens indiquen que el Govern fa servir els mitjans com a eina subliminar per arribar afavorir els postulats polítics d’Artur Mas. Els convido a repassar continguts i programació, facin llista de convidats i entrevistats... Observin, per exemple , com va ser tractat -i escarnit- el Manifest dels 300 Intel•lectuals espanyols pro federals en un programa matinal de TV3. Estic segur que es preocuparan. Garanties per evitar aquests fets?: Poques. Comprovaran que el organisme que ha de vetllar pel pluralisme als mitjans de la Generalitat (CAC) guarda silenci al respecte, senzillament perquè esta sota control d’un incombustible comissari convergent.
Catalunya mai serà lliure si renuncia a la objectivitat i pluralitat informativa.
No culpeu als professionals, molts d’ells sota amenaça d’ERO, sinó als jerarques ben pagats. No culpeu la veu del micró, tampoc la cara de la pantalla sinó la pressió sibil•lina i subterrània que exerceix l’atmosfera que destil•la el Govern de CiU. Un clima, una atmosfera, que propícia l’autocensura i la espiral del silenci. I és que malauradament, a hores d’ara, el problema de la llibertat dels professionals no rau, tan sols, en els famosos blocs electorals d’obligat compliment, sinó en un maccarthisme ambiental creat en base a un pensament política i patriòticament “correctes”.