SOBRE ALEJO, EXERCITS, BRUSSEL·LES I POLITICA

ADÉU A LES ARMES

  Lamentable, molt lamentable. Mentre el país es dessagna dia rere dia perdent inversions, llocs de treball i prestacions socials; mentre servidors públics, mestres, policies i infermeres veuen el seu sou en perill per l’efecte de les retallades i creix l’atur... a Brussel•les, prop del Manneken Pis, s’embolica la troca. Uns esforçats diputats europeus, jugant a les “hazañas anti belicas”, han donat protagonisme i publicitat gratuïta al més obsolet dels polítics espanyols. Em sap greu dir-ho però ho veig així. Ells saben que Alejo es un home tan culte com reaccionari, tan il•lustrat com paradigma d’un pensament provocador inquisitorial i precarlí. I es que, amics meus, avui blasmar, contradir i criticar a un personatge tan tètric com Vidal Quadras no deixa de ser un error polític que només es comprèn com a fruit d’una ingenuïtat benintencionada. Bona fe que, lluny d’asserenar els ànims del personal, pot empitjorar les coses.

Fixeu-vos. La Gran Place està d’enhorabona. Per unes hores ha esdevingut el centre d’atenció de tot Catalunya. A part del polèmic Alejo, també menjarà musclos i visitarà la capital belga el President Artur Mas. Diuen que ho farà com a primera etapa del seu intent d’internacionalització del contenciós català. Però, ai! Ell sap, positivament, que tot el que pugui fer i dir arreu del vell continent no passa de ser pirotècnia, que els grans mandataris europeus a aquestes alçades de la pel•lícula no estan per bromes ni focs artificials. Potser algú arribi a pensar que Mas és un xicot hàbil en l’art d’ocultar els problemes i les retallades sota una catifa estelada... però poca cosa més.

Exèrcit, guàrdia civil, mossos, internacionalització, ultimàtums... Uf! Massa pebre i olor a fum per ser digerit tot plegat per una ciutadania cada dia més esquilada en drets i recursos, cada dia més escèptica. Malauradament seguirem així un temps. No ho dubtin. El festival de greuges i desgreuges no ha fet més que començar. El més trist d’aquesta comedieta de coronels, soldats de levita i civils “espantats” per avions, és que ocultarà –mentre la gent aguanti- la realitat d’un país que acumula cada dia més dèficits socials. L’atur, la por dels inversors i la xarrameca arrauxada d’alguns no són un bon símptoma. Cal rebaixar la tensió i ocupar-se dels que ho estan passant malament. S’imposa, doncs, un oblit de la milícia des de l’òptica política i, conseqüentment, un adéu a aquest tipus d’armes que carrega el diable.