ADÉU AL PARLAMENT CATALÀ...

WILLY BRANDT TENIA RAÓ

Un bon dia de novembre de 1992 el canceller alemany Willy Brandt va dir:

  “Les coses no es fan soles i poques esdevenen eternes. Cada nova època requereix noves respostes”.  

Doncs bé, sempre he cregut que a la política s’hi ha de entrar per idees i amb passió de servei per ser útil a la societat. Si aquesta passió s’apaga o afebleix -que no és el meu cas- cal deixar-la estar, cal marxar. De no fer-ho així, el subjecte polític en qüestió esdevé un impostor, un funcionari acomodat d’una màquina sense vida, rutinària. Potser avui un dels descrèdits més grans de la política vingui motivat per la manca de tremp i coratge d’alguns en la defensa no sols de les idees, sinó també dels interessos dels que els han fet confiança.

Aquest matí he comunicat a la direcció del PSC la meva decisió de no optar a les llistes electorals del proper dia 25 de novembre. Es al fil d’això que voldria fer una breu reflexió. Política, bona política, es pot fer gairebé a tot arreu. A la fàbrica, a la facultat, a l’associació de veïns o a una ONG... No cal ser càrrec electe, no cal estar remunerat ni cobrar dietes. Enguany la meva intenció es moure’m en algun d’aquests espais gratuïts on les coses es fan per que sí. En política, també, cal saber donar un pas al costat en el moment oportú. Són molts els companys i companyes desitjosos de servir al seu país, a la seva gent, a la seva classe social. Cal donar-los via lliure i oportunitat. Considero que no hi ha res més mesquí que aferrar-se a una cadira permetent que la rutina s’apoderi d’aquella vella passió inicial. Cal canviar, cal deixar pas.

  Avui he decidit doncs deixar el Parlament i seguir fent més política apassionada que mai. Ho faig pensant en la salut partidària i per higiene democràtica, i també per que vull ser coherent amb mi mateix. Aquest blog seguirà parlant i incordiant més que mai, i aquest que hi escriu seguirà batallant per l’utopia (?) d’un món sense classes, fronteres ni estats.

Demà més.