SOBRE ALGUNS ESTATISTES QUE JA NO SON CATALANISTES

Mesurar el catalanisme?

On és la màquina que mesura el grau de catalanisme del personal i dels partits polítics? Qui té la propietat i l’exclusivitat? Qui la pot emprar amb impunitat per després anatemitzar altri?

Sempre he sostingut que el catalanisme és un sentiment cívic multi temàtic i transversal. Una pulsió que es manifesta defensant la llengua i la cultura, les institucions i la voluntat d’autogovern d’un país que vol fer valer la seva singularitat.

La crisi econòmica i social, les retallades de serveis, les privatitzacions, l’augment de l’atur junt amb un discurs de govern basat en la centrifugació de responsabilitats, ha dut molts sectors de la nostra ciutadania a blasmar de la política, dels polítics i de l’Estat. Sovint amb raons de pes, segur, però també molts cops induïts per interessos partidistes i electorals camuflats sota un munt de banderes.

 El catalanisme polític i cultural del nostre país no pot deteriorar-se fins caure en un simple estatisme de consigna maniquea. L’acció independentista és legítima i respectable. Faltaria més! Però, l’antídot als nostres mals no és la fabricació exprés d’un mini estat. En un mon globalitzat, en una Europa on els grans estats cada cop pinten menys, quin creieu que podria ser el paper d’un petit estat?

Insisteixo, el catalanisme no pot quedar reduït a un estatisme de conjuntura. És quelcom més. La seva força rau en ser un sentiment cívic transversal capaç de combinar unió i llibertat. I és que a fi de comptes –com deien els vells marxistes- l’estat no passa de ser res més que un aparell de dominació de classe. Tant és així que jo m’atreviria a suggerir, a més d’un insigne “patriota”, que allò que esdevindria realment útil per a Catalunya, en la situació actual, seria aconseguir un grapadet de poltrones al Bundeskbank.