REFLEXIO DE JORDI MENENDEZ

MAS NO ÉS TARRADELLAS

 

No, certament el president Artur Mas no s’assembla al president Josep Tarradellas. Tarradellas no hauria anat mai a Madrid a sacralitzar una discrepància, una nova derrota. Si el president Tarradellas hagués actuat així, no hauríem tingut el restabliment de la Generalitat ni el retorn del seu president legítim. Mas no ha volgut aquest escenari. No és el que li convé per als seus interessos electorals. Però Mas tampoc no és ni Prat de la Riba ni Macià, malgrat que ara, darrerament, diu que s’hi vol emmirallar. Prat de la Riba va pactar amb l’Estat Espanyol i, tot aprofitant el marge legal i institucional d’aquell moment, va construir els millors instruments per fer avançar l’autogovern. Macià no és només Prats de Molló. Macià és qui va pactar amb la República la creació de la Generalitat amb un Estatut d’Autonomia que donava a la nostra Nació moltes menys capacitats de les que ara gaudim. La irresponsabilitat del president Mas i la insensibilitat política del president Rajoy ens porten a un carreró sense sortida. Separatistes i separadors tindran, en aquest escenari, el millor dels seus moments. Alguns em duen, “això posa el PSC contra les cordes”. Jo els contesto: el problema no és per al PSC, el problema és per a Catalunya. I per als catalans. Per als ciutadans que hauran de patir un llarga, llarguíssima situació de tensió, de conflicte, de incertesa i de risc. Em deia un amic: “que la prudència no ens faci traïdors”. No sé què respondre-li. De fet jo de traïdor ja me’n sento, així m’han qualificat. Però una cosa és el desig passional d’uns manifestants – que legítimament expressen un malestar més que justificat – i una altra és la responsabilitat d’un governant d’oferir solucions concretes i tangibles per als problemes presents a la societat. Aparentment Mas està instal·lat en l’eufòria. Ahir, a la plaça de Sant Jaume, semblava el gran triomfador. Però, més enllà de l’agitació i les banderes, algú em pot dir quina bona notícia ha generat el govern de Catalunya en dos anys? El president del nostre govern no ha estat capaç de posar en marxa una política de reactivació econòmica que ens ajudés a sortir de la crisi. Ben al contrari, avui tenim més endeutament, més atur, menys creixement industrial i més pobresa al país que fa dos anys. El president Mas no ha estat capaç de defensar l’estat del benestar, que tan ens ha costat construir. Avui tenim menys serveis públics i de menys qualitat. I el que és més important, tenim menys equitat. Avui comencem un curs escolar amb més alumnes i menys mestres. I per damunt de tot, amb una sensació de que el govern ha abandonat l’escola pública a la seva dissort. I el president Mas no ha estat capaç de millorar l’autogovern. Cap de les noves potencialitats de l’Estatut ha estat desenvolupada. Vivim el retrocés més important en el nostre autogovern després de 30 anys de democràcia, de la ma del projecte de recentralització conduit pel president Rajoy i el Partit Popular. Cap nova competència, cap correcció dels perjudicis de la sentència del TC, cap millora en el nostre sistema de finançament. Només paraules i agitació. Però cap resultat. I ara què? Tot apunta, certament a unes eleccions anticipades, en clau plebiscitària. Molt bé. Hi haurà eleccions. I Mas les guanyarà. No en tinc cap dubte. I els socialistes quedaran/quedarem emparedats entre separatistes i separadors. Tampoc no en tinc cap mena de dubte. Però, … i després de les eleccions , què? Enmig d’una situació econòmica i social d’emergència, ens passarem dos, tres, quatre, … quants anys discutint sobre la independència del nostre país? Preferim viure en la tensió de la incertesa, en el risc del precipici, que explorar la negociació política con tantes vegades ha fet Catalunya al llarg de la seva història?