El blog d'en Joan Ferran

30.9.12

MONTSERRAT TURA NO ÉS MASCARELL













25N :  SOCIALISME, FEDERALISME, CATALANISME


Montserrat Tura i Pere Navarro han pres la paraula al faristol del Consell Nacional del PSC. Després de les seves disertacions els consellers socialistes han votat lliurement, en urna i de forma secreta, al seu candidat preferit per  les eleccions autonòmiques del 25 de novembre. Prèviament ambdós han explicat als consellers la seva visió de la política catalana, les seves intencions. Ella ho ha fet emprant la poesia, ell la prosa. Pere Navarro ha recaptat més adhesions i Tura ha aconseguit força aplaudiments i respecte, molt de respecte i consideració.
Posteriorment l’exconsellera ha dit en declaracions als mitjans de comunicació – que no comparteixo- que no desitja anar a les llistes socialistes en aquesta contesa electoral. A alguns oportunistes, amb perill de fagocitació, els ha faltat temps per intentar captar a Tura amb cants de sirena. S’han equivocat. Montserrat Tura, fidel al seu estil, ha criticat aquells que tenint una determinada militància canvien de formació per tal de conservar el càrrec. Chapeau Montse!. Tura no és Mascarell. És més, tinc la convicció, perquè la conec i aprecio, que treballarà més que mai per fer que la candidatura federal-socialista encapçalada per Pere Navarro obtingui un bon resultat. No tots són/som iguals.

28.9.12

LA PROPOSTA PSC: SERENOR I CANVI TRANQUIL



SERENOR I CANVI TRANQUIL


Que alguns volen fer mal i deixar fora de joc als socialistes és una evidència; i que s’han conjurat per fer-ho també. Ho vendran vestit de mil maneres i assenyalaran amb dit incisiu els  errors que comet, o pugui cometre el PSC. No ho dubteu, el preu que han de pagar els socialistes catalans per les seves faltes és , i serà, infinitament superior a l’exigit a altres forces polítiques. Ser alternativa té un cost, i en aquest context el PSC, si vol avançar, haurà d’evitar ensopegades i contradiccions. Alguns analistes i tertulians posen el dit a la nafra dels socialistes de bona fe. Altres, en canvi, han esdevingut mercenaris il•lustrats dedicats a omplir planes de diari al dictat. Vaticinant dia sí, dia també, que el projecte dels socialistes catalans està fora de lloc perquè el gran Artur ha estat capaç de fer oblidar les retallades amb vol d’estelades. Són els escribes d’un nou pensament únic català. S’imposa, doncs, relativitzar una mica les coses. Ara toca, com diu l’himne patri, passar d’aquesta gent tan ufana i tan superba.
El projecte polític de la gent del PSC descansa fonamentalment sobre tres pilars: la defensa de l’autogovern de Catalunya, de l’Espanya federal dins una Europa unida, construïda sobre un eix social que relliga el conjunt. Doncs bé, també és un bon moment històric i polític per explicar-ho de nou. A casa nostra gairebé ningú discuteix el fet que els governs centrals s’han comportat, aquests darrers anys, de forma un xic matussera amb els catalans. I també és evident que la societat catalana s’ha tornat més exigent envers les relacions amb una Espanya més sorda que abans. Però no és menys veritat que quelcom que han denunciat unànimement totes les forces parlamentaries catalanes -excepte CiU, és clar- a saber: Artur Mas ha fracassat com a governant i practica la vella estratagema consistent en la fugida endavant sense valorar-ne les conseqüències. Això sí, hem de reconèixer que en aquest camí a Ítaca per fascicles CiU ha començat a devorar, sense indigestar-se, el discurs i l’electorat de ERC i SI.
Hi ha qui diu que vindran temps difícils propiciats per la falta de cintura de la gent de Mariano Rajoy o per més d’un bocamoll al servei del govern català. Uns i altres estiraran la corda que mai s’hauria de tensar però, és en moments històrics com l’actual que cal, més que mai, seny i propostes factibles que permetin avançar. El país necessita serenor i un canvi tranquil. La proposta federal del PSC - que inclou reformes profundes de l’estat, de la Constitució i un nou sistema de finançament pactat - és possible. Segurament més beneficiós, a curt termini, que una independència per entregues.

22.9.12

ARTUR MAS HA FRACASADO




ARTUR MAS HA FRACASADO


Artur Mas, pocos instantes después de abandonar el palacio de la Moncloa, sin complejos y con una estudiada escenografía, ofrecía una rueda de prensa en la que anunciaba su desencuentro con Mariano Rajoy. Mentón en ristre, con una calculada frialdad, brindaba al mundo  una moralina que decía así: “es muy importante que desde los gobiernos se cuente la verdad, porque esta es la única manera de entenderse y tener credibilidad”. Magnífica reflexión sino fuera por aquello tan sobado de la paja en ojo ajeno. Tras la manifestación del pasado once de setiembre la política catalana se ha movido inmersa en una extraña agitación. Emergen nuevas exigencias e ilusiones en nuestra sociedad; cierto, pero paralelamente a ellas aumenta también la sensación de que algo no marcha bien, de que algunos andan improvisando sin ponderar el estropicio social y económico que puede provocar la insensatez de las aventuras improvisadas. Algunos dicen que ha llegado el momento de definirse y hablar claro, marcando posición. De acuerdo, pero no sin antes seguir el consejo presidencial de verbalizar las verdades. Ahí va una sin tapujos: Artur Mas y sus “magníficos” consellers han fracasado estrepitosamente como gobernantes del país. Su permanencia al frente del ejecutivo catalán habrá sido la más efímera de nuestra historia reciente. Tras su mandato Catalunya es, hoy, una comunidad con recortes, deudas y índices de paro superiores a los de hace dos años… Sigamos contando verdades: Artur Mas ha faltado a su palabra y a los acuerdos políticos suscritos con el PSC que facilitaron su investidura; Artur Mas se ha servido temporalmente del PP para trampear situaciones para, luego, dejarlos despreciativamente en la estacada. Aprovechando su cargo, y con el concurso de más de un medio de comunicación, no ha dudado en esgrimir un nacionalismo de corte económico con la archiconocida zanahoria del Pacto Fiscal. ¿Objetivo?: difuminar la calamitosa acción del gobierno mientras desmantelaban lo mejorcito del Estado de Bienestar. Pero esto no es todo amigos. Mas no solo ha fracasado sino que también nos ha engañado intentando capitalizar la ya famosa manifestación de la Diada. Eso sí, desbordado, se ha visto impelido por una corriente subterránea que le aprieta la entrepierna sin saber con seguridad hacia donde debe caminar en la fabricación del nuevo estado. Así las cosas ha llegado para todos el momento de optar, de tomar posición política. Y esto afecta incluso a los ciudadanos silenciosos que contemplan, perplejos, los movimientos insensatos del actual gobierno. Los que opinamos que no conviene romper con España abogamos por el dialogo, por rediscutir si es necesario la actual arquitectura del estado y sus mecanismos en una perspectiva federal. ¿Cómo? Sin fracturar ni fragmentar. Con relaciones y acuerdos bilaterales si es menester. Con nuevos pactos fiscales más equitativos y justos… Soplan vientos de adelanto electoral. El debate de política general que tendrá lugar en el parlamento catalán quizás sea el último de esta jibarizada legislatura. El estrépito de la cuestión identitaria ocultará nuevamente el eje social y su problemática. Eso es lo que quería la derecha nacionalista de CiU. Lo han conseguido. Quizás, viajemos rumbo a Ítaca. No lo sé, pero no estaría nada mal que, antes de embarcar, Artur Mas asumiera públicamente su fracaso como presidente por mucho que hoy levite sobre una nube de vapores patrióticos.
Articulo J.Ferran publicado en El Mundo

21.9.12

REFLEXIO DE JORDI MENENDEZ



MAS NO ÉS TARRADELLAS
 
No, certament el president Artur Mas no s’assembla al president Josep Tarradellas. Tarradellas no hauria anat mai a Madrid a sacralitzar una discrepància, una nova derrota. Si el president Tarradellas hagués actuat així, no hauríem tingut el restabliment de la Generalitat ni el retorn del seu president legítim. Mas no ha volgut aquest escenari. No és el que li convé per als seus interessos electorals. Però Mas tampoc no és ni Prat de la Riba ni Macià, malgrat que ara, darrerament, diu que s’hi vol emmirallar. Prat de la Riba va pactar amb l’Estat Espanyol i, tot aprofitant el marge legal i institucional d’aquell moment, va construir els millors instruments per fer avançar l’autogovern. Macià no és només Prats de Molló. Macià és qui va pactar amb la República la creació de la Generalitat amb un Estatut d’Autonomia que donava a la nostra Nació moltes menys capacitats de les que ara gaudim. La irresponsabilitat del president Mas i la insensibilitat política del president Rajoy ens porten a un carreró sense sortida. Separatistes i separadors tindran, en aquest escenari, el millor dels seus moments. Alguns em duen, “això posa el PSC contra les cordes”. Jo els contesto: el problema no és per al PSC, el problema és per a Catalunya. I per als catalans. Per als ciutadans que hauran de patir un llarga, llarguíssima situació de tensió, de conflicte, de incertesa i de risc. Em deia un amic: “que la prudència no ens faci traïdors”. No sé què respondre-li. De fet jo de traïdor ja me’n sento, així m’han qualificat. Però una cosa és el desig passional d’uns manifestants – que legítimament expressen un malestar més que justificat – i una altra és la responsabilitat d’un governant d’oferir solucions concretes i tangibles per als problemes presents a la societat. Aparentment Mas està instal·lat en l’eufòria. Ahir, a la plaça de Sant Jaume, semblava el gran triomfador. Però, més enllà de l’agitació i les banderes, algú em pot dir quina bona notícia ha generat el govern de Catalunya en dos anys? El president del nostre govern no ha estat capaç de posar en marxa una política de reactivació econòmica que ens ajudés a sortir de la crisi. Ben al contrari, avui tenim més endeutament, més atur, menys creixement industrial i més pobresa al país que fa dos anys. El president Mas no ha estat capaç de defensar l’estat del benestar, que tan ens ha costat construir. Avui tenim menys serveis públics i de menys qualitat. I el que és més important, tenim menys equitat. Avui comencem un curs escolar amb més alumnes i menys mestres. I per damunt de tot, amb una sensació de que el govern ha abandonat l’escola pública a la seva dissort. I el president Mas no ha estat capaç de millorar l’autogovern. Cap de les noves potencialitats de l’Estatut ha estat desenvolupada. Vivim el retrocés més important en el nostre autogovern després de 30 anys de democràcia, de la ma del projecte de recentralització conduit pel president Rajoy i el Partit Popular. Cap nova competència, cap correcció dels perjudicis de la sentència del TC, cap millora en el nostre sistema de finançament. Només paraules i agitació. Però cap resultat. I ara què? Tot apunta, certament a unes eleccions anticipades, en clau plebiscitària. Molt bé. Hi haurà eleccions. I Mas les guanyarà. No en tinc cap dubte. I els socialistes quedaran/quedarem emparedats entre separatistes i separadors. Tampoc no en tinc cap mena de dubte. Però, … i després de les eleccions , què? Enmig d’una situació econòmica i social d’emergència, ens passarem dos, tres, quatre, … quants anys discutint sobre la independència del nostre país? Preferim viure en la tensió de la incertesa, en el risc del precipici, que explorar la negociació política con tantes vegades ha fet Catalunya al llarg de la seva història?

18.9.12

LA QUIMERA SIN CHAPLIN...













QUIMERA
El concepto de quimera tiene su origen en el término latino chimaera, que a su vez deriva de un vocablo griego que significa “animal fabuloso”. En este sentido, se trata de un monstruo imaginario que, de acuerdo a la fábula, vomitaba llamas y tenía cabeza de león, vientre de cabra y cola de dragón.
Quimera de Arezzo


SOMOS

Somos un sueño imposible que busca la noche
Para olvidarse del mundo, del tiempo y de todo
Somos en nuestra QUIMERA doliente y querida
  Dos hojas que el viento junto en el otoño haaay...
Somos dos seres en uno que amando se mueren
Para guardar en secreto lo mucho que quieren
  Pero que importa la vida con esta SEPARACIÓN...
Somos dos gotas de llanto en una canción
  Larara rara lara ra la raraaa
  Larara rara lara ra la raraaaa
  Somos en nuestra QUIMERA doliente y querida
  Dos hojas que el viento junto en el otoño haaay...
  Somos DOS SERES EN UNO que amando se mueren
Para guardar en secreto lo mucho que quieren
Pero que importa la vida con esta SEPARACIÓN...
Somos dos gotas de llanto en una canción
Nada más que esto somos
  Nada maaas...
Somos UN SUEÑO IMPOSIBLE eso y nada más
Como el agua entre los dedos que no se puede atrapar
Somos un sueño imposible eso y nada más
  así se escapa nuestro amor con la esperanza de un QUIZAS
Somos un sueño imposible eso y nada más
Somos dos hojas de llanto en una canción eso y nada más
Somos un sueño imposible eso y nada más
  La OPORTUNIDAD se nos presenta como algo SUPERFICIAL
Somos un SUEÑO IMPOSIBLE eso y nada más
Un sueño imposible de alcanzar, así somos
Somos un sueño imposible eso y nada más
SOMOS ASIIIIII…
  Eddie Santiago

16.9.12

QUE DIU EL PSC? : UNIÓ I LLIBERTAT !



Més que mai: Unió i Llibertat!


La manifestació de l’Onze de Setembre ha sacsejat la política catalana, l’espanyola i inclús l’europea. Ho ha fet fins a l’extrem de despertar pors adormides i situar damunt la taula un munt de futurs imperfectes. A hores d’ara s’han dit tantes bajanades, en un sentit i en un altre, que l’atmosfera no para d’enrarir-se. Tant és així que potser va arribant l’hora de dir prou a l’allau de declaracions i contradeclaracions i passar, amb normalitat, a explicar cadascú amb nitidesa les seves posicions lluny d’espectacles televisius on la víscera pesa més que la raó i l’enraonar.
 Sabem que un munt de gent es declara, amb tota legitimitat, independentista i ningú s’ha esquinçar la toga. Tard o d’hora arribarà el moment de dipositar  vots a les urnes i sabrem així, pacíficament, la voluntat de les majories i el grau de silenci dels fins avui indiferents.
Sabem que altres es mouen tebis en terra de ningú, dubitatius i fins i tot expectants davant dels camins que obren alguns dirigents considerats gent temperada i possibilista. Aquests hauran de triar si l’aventura estatista paga la pena o és millor exercir de prudents en temps de crisi i turbulències. Molta paciència amb aquests i portes obertes si cerquen centralitats... Altres perseverarem en explorar sortides de diàleg i pacte –malgrat ser conscients que sovint ens han enredat- convençuts de què l’acord i l’entesa són els ingredients indispensables de les polítiques útils i ben fetes. Els que ens considerem catalanistes i federalistes pensem que avui, més que mai, el lema: Unió i Llibertat, adquireix un gran valor en sí mateix.
 Davant la trencadissa, la recomposició. Davant el greuge, exigència de reparació. Davant l’aventura irresponsable vers un horitzó d’incerteses, el pacte i l’exigència, tantes vegades com calgui, de respecte i consideració. Cap camí és fàcil. Cert però, el de la trencadissa és ple de verí, de perills, de inestabilitats i descohesió. Si obrim la porta del diàleg exigent i ferm, lluny d’exhibir feblesa podrem gaudir d’objectius factibles, possibles, útils...
Més enllà de les declaracions abrandades; més enllà de discurs apocalíptic i viatges sense barqueta i Ulisses, emergeix un sincretisme útil que veu en les fonts del federalisme modern i del millor catalanisme.
Al PSC el trobareu, com sempre, en aquests paràmetres federals, socials i nacionals .

12.9.12

Declaració del primer secretari del PSC, Pere Navarro, aquest matí al Parlament per valorar els actes reivindicatius de la Diada.

“El president de Catalunya no pot continuar mantenint-se al marge del clam que ell mateix va fer  seu”


La celebració ahir a Barcelona d’una de les manifestacions més multitudinàries de la nostra història, ha de portar els dirigents i les forces polítiques catalanes a fer un esforç de reflexió i treball comú per donar resposta no només a la manifestació en si mateixa sinó també a les diferents causes de tensió social i política que estan presents avui a Catalunya. Per aquests motius considero oportú traslladar al conjunt del poble de Catalunya les següents reflexions:
En primer lloc els socialistes comprenem els sentiments actuals de desencís i decepció en relació amb Espanya i amb la situació de crisi  que va portar ahir a molts catalans i catalanes a manifestar-se. El lema de la manifestació celebrada ahir reivindicava clarament la independència, però tots plegats ens equivocaríem si oblidessim als catalans i catalanes que conscientment no van participar ahir d’aquesta manifestació, però que poden compartir la preocupació sobre un autogovern insuficient i un finançament injust. O sinó tinguessim en compte als participants en la manifestació que sense compartir necessàriament la reivindicació independentista, perceben un maltracte fiscal a Catalunya, l’impacte de la crisi econòmica, la convicció que el sistema polític-institucional no és capaç de donar resposta als problemes de la ciutadania i, també, que no s’ha posat remei al cop rebut pel progrés de l’autogovern de Catalunya a causa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, a instàncies del Partit Popular. Moltes de les veus que vam sentir ahir a la manifestació reflectien de forma clara i contundent moltes d’aquestes reivindicacions.
En segon lloc, els catalans hem pogut percebre en la pràctica totalitat de les manifestacions i mobilitzacions que el poble de Catalunya ha realitzat de manera multitudinària des de fa gairebé dos anys un crit valent de rebuig contra les polítiques de regressió social que estan fent retrocedir el nostre model propi de cohesió. El patriotisme dels drets socials ha estat present també en la manifestació reivindicativa d’ahir, i estem convençuts que continua sent el principal i el més sólid motiu que aplega a la gran majoria dels catalans i catalanes sota un mateix horitzó nacional.
En tercer lloc, vull que els catalans sapiguen que he prés bona nota tant de l’èxit de la manifestació com del conjunt especialment complexe i plural de reivindicacions que han cristal•litzat a través d’ella, i que treballaré i concentraré tots els meus esforços per contribuir a resoldre els problemes que han motivat la protesta i també el desencís i el desànim de molts. Des del nostre compromís inequívocament democràtic, catalanista, federalista i d’esquerres, profundament convençut que res no ha de malmetre la unitat civil del poble de Catalunya, conscients que la màxima força de Catalunya només pot proporcionar-la la unitat de totes les forces polítiques catalanistes, conscients que la màxima responsabilitat recau sobre partits i institucions, i, de forma destacada, sobre el Govern d’Espanya i el Govern de Catalunya i els seus respectius Presidents. Ens adrecem al Govern d’Espanya per dir-li al President Rajoy que no pot continuar mantenint-se al marge de la qüestió catalana, que no pot continuar amagant el cap sota l’ala i que ha de donar una resposta inequívoca, a l’alçada de les expectatives del poble de Catalunya, tant pel que fa al pacte fiscal, com al conjunt de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Mai, en la curta història de la nostra democràcia havia crescut tant i en tant poc temps la tensió territorial entre els catalans envers la resta d’Espanya i és clar que les polítiques recentralitzadores i regressives del Partit Popular són protagonistes principals d’aquesta tensió mai coneguda. Per aquest motiu li exigim al President Rajoy un canvi clar respecte a la qüestió catalana impulsant la construcció d’un nou marc federal de relacions polítiques i institucionals entre Catalunya i Espanya.
Ens adrecem el Govern de Catalunya per dir-li al President de Catalunya que no pot continuar mantenint-se al marge del clam que ell mateix va fer seu. El resultat de la manifestació que ahir es va celebrar a Barcelona, impulsada des del Govern i animada pel propi Artur Mas, obliga al Govern i a CiU a abandonar definitivament la ambigüitat davant el conjunt del poble de Catalunya i a posicionar-se clarament sobre quin és el seu camí, el del pacte fiscal i per tant el de la negociació amb Espanya, o el de la independència, tal i com ahir molts catalans li van demanar. El President de la Generalitat té l’obligació de donar una resposta clara a la ciutadania sobre aquesta qüestió, un cop valorada la manifestació i té els instruments democràtics a través del seu Grup Parlamentari a la cambra catalana per definir iniciatives que, inequívocament, aclareixin al conjunt dels catalans quin és el seu rumb. El PSC seguirà treballant per la unitat civil del poble de Catalunya, per l’aprofundiment del seu autogovern, per un finançament just i per la cohesió social. Conscients com som que les llibertats nacionals i el progrés social han d’anar de la mà, perquè una cosa no pot ser sense l'altra, defensem i defensarem amb convicció els nostres principis i valors de llibertat, igualtat, fraternitat, justícia social, solidaritat i pau entre tots els pobles. Aquest és el compromís que volem ratificar solemnement el dia d’avui.

11.9.12

ELS ALTRES 11 DE SETEMBRE




ALLENDE,TRIAS I EL CINISME POLÍTIC

Poques banderes i molta gent, com mai enguany. La plaça Salvador Allende ha estat aquest agitat Onze de Setembre escenari, una vegada més, d’un homenatge al que fou president xilè enderrocat pel general Pinochet. Sota un respectuós i emotiu silenci els presents l’acte han escoltat les darreres paraules del president emeses des de Ràdio Magallanes. Sí, aquelles sentides paraules que no han deixat de donar la volta al mon inoculant llavors d’esperança a tots els oprimits i lluitadors per la llibertat:
“mucho más temprano que tarde, de nuevo, abriran las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor..”
Després de la històrica al•locució el ritual de l’homenatge ha estat l’habitual. Himnes de Xile i Catalunya a tot volum per acabar amb la combativa i emotiva cançó que va popularitzar Quilapayun i va versionar Victor Jara: ”Venceremos”. Fins aquí cap problema em diran vostès. Doncs sí que ha sorgit un de problema, i significatiu. El govern municipal que encapçala Xavier Trias ha retirat el suport institucional a aquest acte que compta ja amb més de dues dècades d’antiguitat. Per què? Segurament no els hi deu agradar gaire sentir lloances adreçades a un socialista, per molt que estigui mort i ben enterrat, víctima d’un violent cop d’estat. L’excusa esgrimida podria haver estat la pressupostària perquè aquest tema dona per molt i està de moda... Però, tan se val. El cert és que allò que ha causat major enuig als assistents ha estat l’espectacular cinisme polític de la regidora, Francina Vila, depositant una ofrena floral a la memòria de Salvador Allende després de negar el pa i la sal als organitzadors. Trias i CiU s’han equivocat de valent obviant entitats i col•lectius veïnals. Permetin-me parafrasejar de nou al president xilè el que diu en la seva darrera al•locució:
  “Tengo la certeza de que, por lo menos, habra una lección moral que castigarà la felonia..”
Això espero.
 
Foto: Organizadores del acto presentado por Eulogio Davalos

6.9.12

11 S...CiU PATEIX PÀNIC ESCÈNIC

EL GOVERN, ARA, AMAGA L’ESTEL


Coses de la vida. Sovint, en determinats mitjans de comunicació, fets rellevants són relegats a un segon terme i altres de significatius són obviats. Tot això depèn de qui sigui l’amo o el bon pagador de torn. Aquests darrers dies he trobat un munt d’escribes intentant matar, abans d’hora, el PSC. Ho han intentat per terra, mar i aire. Han dramatitzat fins la nàusea i han burxat en petites ferides per fer-les grosses. Aquesta agressivitat ja ha passat altres cops. No diré que hi estem acostumats, perquè un mai arriba a acostumar-se a certes mesquineses però, tant se val. La història sol demostrar que les grans corrents del pensament -com la socialdemocràcia, per exemple- no desapareixen de la nit al dia. Més aviat ressorgeixen com au Fènix amb vestits nous però sensibilitat semblant. La capacitat de reinventar-se de l’esquerra és proverbial. Doncs bé, alguns de tant mirar de blasmar i menysprear la gent que duu el color vermell al cor han obviat els drames dels que vesteixen de blau aixoplugats sota patriòtiques barres. Enlloc de retratar les contradiccions dels membres d’un govern de victimistes instigadors, que a l’hora de la veritat s’espanten i es fan els desentesos, callen. El veritable escàndol d’aquest 11 de Setembre és comprovar com la màxima autoritat del país actua com aquell famós Capità Aranya: que embarcava la gent a l’aventura i ell es quedava còmodament a terra ferma. Això han fet Artur Mas i la seva gent. Però l’obscenitat més gran de totes és aquella que els permet, sense rubor, aigualir el discurs i amagar l’estel sobre fons blau després de servir-se d’ell. Des dels rengles del catalanisme federalista no podem ni volem callar davant de tants despropòsits d’interessada matriu partidista. En un anunci televisiu de cerveses una cançó narra com a algú extravia un estel pel camí... Doncs bé, els del govern català enguany l’han amagat.

4.9.12

SOBRE ALGUNS ESTATISTES QUE JA NO SON CATALANISTES

Mesurar el catalanisme?

On és la màquina que mesura el grau de catalanisme del personal i dels partits polítics? Qui té la propietat i l’exclusivitat? Qui la pot emprar amb impunitat per després anatemitzar altri?
Sempre he sostingut que el catalanisme és un sentiment cívic multi temàtic i transversal. Una pulsió que es manifesta defensant la llengua i la cultura, les institucions i la voluntat d’autogovern d’un país que vol fer valer la seva singularitat.
La crisi econòmica i social, les retallades de serveis, les privatitzacions, l’augment de l’atur junt amb un discurs de govern basat en la centrifugació de responsabilitats, ha dut molts sectors de la nostra ciutadania a blasmar de la política, dels polítics i de l’Estat. Sovint amb raons de pes, segur, però també molts cops induïts per interessos partidistes i electorals camuflats sota un munt de banderes.
 El catalanisme polític i cultural del nostre país no pot deteriorar-se fins caure en un simple estatisme de consigna maniquea. L’acció independentista és legítima i respectable. Faltaria més! Però, l’antídot als nostres mals no és la fabricació exprés d’un mini estat. En un mon globalitzat, en una Europa on els grans estats cada cop pinten menys, quin creieu que podria ser el paper d’un petit estat?
Insisteixo, el catalanisme no pot quedar reduït a un estatisme de conjuntura. És quelcom més. La seva força rau en ser un sentiment cívic transversal capaç de combinar unió i llibertat. I és que a fi de comptes –com deien els vells marxistes- l’estat no passa de ser res més que un aparell de dominació de classe. Tant és així que jo m’atreviria a suggerir, a més d’un insigne “patriota”, que allò que esdevindria realment útil per a Catalunya, en la situació actual, seria aconseguir un grapadet de poltrones al Bundeskbank.