El blog d'en Joan Ferran

12.8.12

UN PREGONER A LA CANONJA...AMB INTENCIÓ!




PREGÓ DE FESTA MAJOR DE LA CANONJA AGOST 2012

Benvolgut Senyor Alcalde, Regidores i Regidors de la Corporació Municipal,Autoritats. Benvolgudes canongines i canongins, amics i amigues. Permeteu-me que comenci la lectura d’aquest pregó de Festa Major agraint a l’ alcalde de l’ajuntament de La Canonja, senyor Roc Muñoz, la seva deferència en nomenar-me pregoner de la Festa Major del 2012. Es per a mi un gran honor.
Tot va començar una tarda de primavera en acabar la presentació d’un llibre. El senyor alcalde se’m va adreçar per preguntar-me si em plauria fer el pregó de La Canonja. Sense pensar-ho dos cops vaig dir de seguida que si. Sóc una persona que té en el seu haver un nombre major de “si” que de “no”. Però també jugaven en la resposta afirmativa altres factors. A saber i primer factor: L’optimisme. Aquest no és el meu primer pregó i he pogut comprovar, amb el pas del temps, que bona part dels meus desitjos expressats o llegits en forma de pregó es fan realitat. Fa uns quants anys, bastants, al populós districte de Sant Marti de la ciutat de Barcelona, vaig tenir la gosadia de demanar la cobertura parcial de la Gran Via de les Corts Catalanes en la seva entrada a la capital de Catalunya, i el desig va esdevenir un fet. L’obra va costar a les administracions un munt de milions i avui és una realitat, els veïns estan contens. Més endavant, en altres indrets i festes majors, he demanat escoles bressol, biblioteques i equipaments esportius... i molts d’ells han arribat. No m’he parat a pensar mai si aquest fenomen té quelcom de màgic o forma part, senzillament, de l’esforç de les administracions per fer la vida més fàcil i agradable als ciutadans. Tant se val, però per si un cas, pareu compte del que us pugui desitjar avui perquè tard o d’hora pot arribar. El segon factor que em va impulsar a donar un sí automàtic a llegir el pregó ve de la mà dels records d’infantesa, d’una certa nostàlgia del temps passat. I un cop aquí em permetran unes referències de caire personal. De petit vaig córrer i jugar pels carrers de La Canonja. El meu avi era de Nulles. El meu pare de Valls. Ben a prop d’aquí he tingut família fins fa pocs anys: la tieta Lluïsa. La bona senyora va adquirir, a bon preu, un habitatge pel seu únic i estimat fill. La visita periòdica a la tieta sempre incorporava una parada a La Canonja per veure la casa destinada al nen de la mare. La pobra dona no va poder veure mai els seus propòsits acomplerts. Son fill va preferir fer l’amor i no la guerra; va triar cantar cançons farcides de flors i de llibertat al més pur estil del que es feia aleshores a la ciutat de San Francisco. El noi va volar fins al festival de Woodstock, va llegir els poemes d’ Allen Ginsberg... No va tornar. Aquella època era molt diferent de l’actual. Enguany sigui per la crisi, el preu dels pisos o la manca de feina, sigui per la permissivitat dels pares moderns, o els bons àpats que prepara la mare, els fills acostumen a marxar granadets – si ho fan- de la llar familiar. Avui set de cada deu joves, d’edats compreses entre els 20 i els 29 anys, viuen a casa dels pares. Molts dels que van marxar tornen. Us convido a reflexionar al respecte. El tercer factor per acceptar l’encàrrec del senyor alcalde te molt a veure amb la política i la història del nostre país. Ho recordo amb nitidesa. Eren les nou del mati i quatre minuts d’un quinze d’abril. Alguns diputats encara lluïen al trau del vestit una petita bandera de la República Espanyola. El president del Parlament català, Ernest Benach, va donar llum verda al primer punt de l’ordre del dia que era “Debat i votació del dictamen de la Comissió d’Afers Institucionals sobre el Projecte de llei de creació del municipi de La Canonja” . La llotja del Parlament era plena de gom a gom i tot varen ser paraules de satisfacció, de reconeixement de la identitat d’un poble que no es resignava a deixar de ser qui era. Paraules creuades de gratitud envers les reivindicacions dels canongins i les canongines. Paraules amables i considerades entre polítics poques hores abans enfrontats com adversaris. A partir d’aquell instant la litúrgia va ser l’ habitual de la cambra catalana. En primer lloc prengué la paraula el conseller de Governació i Administracions Públiques. Després els diputats dels diferents grups i, quan el marcador de les votacions va mostrar el “si” de cent vint-i-sis llumetes verdes, varen esclatar les emocions en forma d’aplaudiments sostinguts. Gran i inoblidable jornada la d’aquell quinze d’abril. Vet aquí doncs, senyores i senyors, algunes de les raons per les quals tinc l’honor de ser davant de vostès: La màgica, la nostàlgica i la historicopolítica. Pocs dies desprès de la paraula donada al senyor alcalde vaig venir a fer, de nou, un tomb per La Canonja. Volia observar-la amb uns altres ulls. Descobrir-la de nou. Des del mirador, les formes de les químiques es fixaren en la retina. Al carrer, sota els arbres, gent jove rient i parlant a la terrassa d’un bar em van transmetre vibracions positives. Un bon cafè i un passeig pels carrers i les placetes varen despertar un munt de records d’ aquells anys d’ infantesa. Anys del “Desarrollisme” on molts ministres es deien López –López Rodo, López de Letona o López Bravo- i els cotxes duien noms com “Dos cavalls”, 600, Renault 4/4 i també, els dels nous i ràpids Gordini , Ondine i Dauphine (coneguts aquests últims popularment, pel nombre d’accidents mortals que se’ls hi atribuïen, com els automòbils de les vídues). Però d’això fa molt de temps i puc afirmar amb convicció que La Canonja ha canviat positivament. Escriu Olga Xirinacs, en un dels seus llibres, que La Canonja és un poble amb una gran sensibilitat artística. Ens parla dels seus músics reconeguts. Ens recorda el mestre Gols, fundador de l’Orfeó Canongí, fent esment a una partitura de fox-trot per piano, “Darling”, que va veure la llum el 1918. Cita, la nostra escriptora, el violinista Antoni Brosa i la pianista Rita Brosa. També els cantants Paquita i Pau Vila i l’ insigne escultor Salvador Martorell. Clou el seu escrit amb versos de poeta, amb les paraules ben trenades de Francesc Roig... Però em dispensaran que avui no parli gaire de persones il•lustres ni del Castell de Masricart, ni de les obres d’arranjament que s’hi faran. Ni de l’església de Sant Sebastià i del seu conegut campanar. Ni dels gegants de La Canonja: Bià i Esperança, del correfoc, la coral o els grallers. No cauré en la temptació de discutir apassionadament sobre si la recepta, del suculent i famosíssim Braç de Fabiola, es va idear aquí o a la Ribera d’Ebre, o a Valdepeñas, Ciudad Real, com pretenen alguns. No. Tampoc m’entretindré dient que l’ajuntament de La Canonja és, en els temps que corren, una “rara avis”, una espècie a protegir doncs ha esdevingut un dels pocs consistoris de l’estat espanyol econòmicament sanejat; és a dir, que no té cap deute pendent amb els seus proveïdors i que manté a ratlla la pressió fiscal que és de la seva competència. No. M’agradaria fer-los viatjar mentalment fins l’indret que va inspirar la novel.la que ha fet famós a Joseph Conrad; un indret força allunyat d’aquí, farcit de llegendes narrades en mil llibres d’aventures i pel•lícules de cinema. Acompanyi’m, sis plau, fins al cor d’Àfrica a un indefinit lloc primitiu on la vida encara transcorre com fa milers d’anys. I permeti’m una petita introducció al tema que pretenc exposar. Fa uns anys un conegut naturalista i explorador explicava que quan un pigmeu caça i dóna mort a un elefant no esdevé del tot feliç, ans al contrari, una tristor infinita s’apodera de la seva ànima mentre corre selva endins fins trobar les fulles de plantes aromàtiques que li serviran per netejar la llança impregnada de sang de la seva víctima. Després, el petit home caçador, sol encomanar-se al deu Komba, pare de totes les criatures vives, i li demana perdó per haver occit una porció de vida. No satisfet amb això, declina menjar d’aquella carn i deixa que sigui la seva gent, la tribu, els que gaudeixin del nutritiu i proteic àpat. És més, dies després, sota la lluna plena, aquests pigmeus del Congo ballen una dansa ritual –el ball dels elefants- que reprodueix els darrers moviments del paquiderm abans de jeure mort. Els pigmeus recol•lecten, cacen i maten per menjar, mai per fruir de la sang, mai per plaer ni cobdícia. Alguns governs africans han promulgat lleis i prohibicions diverses per tal d’impedir la captura d’elefants, o la mort indiscriminada d’aquest gran mamífer fitòfag amenaçat d’extinció. El nombre d’ exemplars vius ha quedat reduït a una dècima part dels existents fa cinquanta anys. Els furtius, el mercat negre d’ivori i el valor econòmic dels ullals han fet bona part de la feina exterminadora. Altra gent rica, poderosa i amb un bon plat a taula sembla gaudir matant paquiderms damunt un potent tot terreny mitjançant sofisticats rifles de mira telescòpica...però això seria un altre tema. No ho he oblidat. Som a La Canonja, sens dubte i en ple segle XXI. Però aquestes petites faules de pigmeus caçadors d’ elefants semblen –segons tots els indicis- haver pogut succeir aquí, fa milers d’anys, just a pocs metres d’on ens trobem ara mateix. Hem trobat restes prehistòriques, fòssils, ullals, ossos, eines per caçar...i tot força interessant. El municipi de La Canonja ha aconseguit recuperar la personalitat que li fou robada en temps de dictadura i s’ha guanyat un merescut espai en el terreny polític i cultural. Cert, però permeti’m una nova gosadia. Tinc la convicció que en el seu territori dorm un tresor d’incalculable valor que no està fet de pedres precioses, joies i diners sinó d’història de la humanitat més remota i desconeguda. Si el jaciment arqueològic del barranc de la Boella es confirma com una de les ocupacions humanes més velles d’Europa, i les proves materials ho demostren fefaentment, no dubtin vostès que, més enllà de poder explicar alguns misteris de l’evolució humana i dels ecosistemes de l’època, situarem en l’àmbit científic el nom de la Boella, i La Canonja, com a referents mundials en el terreny de la paleontologia. La Boella pot esdevenir, si es fan les coses ben fetes, com un dels més interesants jaciments del continent europeu. Sóc conscient que coincidint amb les darreres excavacions s’han fet importants obres i s’ha construït un mur de protecció per salvaguardar-lo de les torrentades. Sé que es pensa elaborar un pla director amb el noble objectiu d’aconseguir inversions i crear un centre d’interpretació...endavant! Conec també les intencions de l’ Institut Català de Paleoecologia Humana i evolució Social (IPHES) pel que fa a la socialització de la seva feina. Amics i amigues canongins no són sopars de duro el que us estic proposant ni el somni d’una calorosa tarda d’estiu. Crec sincerament que La Canonja viu un bon moment com a poble ple d’oportunitats. No les ha de deixar passar. Molts temes generals de caire econòmic i social s’escapen de l’àmbit de la seva competència i aquests s’han de resoldre on convingui però, dit això, no pot renunciar -estic segur que no ho farà- a treure els seus tresors a la llum. Deia abans que Olga Xirinacs ens parlava de La Canonja com un poble amb sensibilitat artística. És clar que si ! Ara caldrà afegir-hi un munt de noves passions que emergeixen de la terra, que ens fan tancar els ulls i visionar, mentalment, la carrera del rinoceront o els ullals d’un “mammuthus meridionalis” envoltat dels nostres avantpassats caçadors. I reflexionar també fins a on ha dut la mà de l’home l’evolució del món. Va arribant l’hora que formuli el desig per La Canonja del que els parlava en començar la lectura d’aquest Pregó de la Festa Major 2012. Som-hi doncs!: Vull que el jaciment del Barranc la Boella sigui un referent mundial “reconegut i conegut”, “visitat i estudiat”. -Per saber i recordar d’on venim. -Perquè és sabut que qui perd els orígens per la identitat. -Perquè les fronteres les hem anat posant els homes quan mai no n’hi havia hagut i potser fora bo que no n’hi haguessin. -Perquè les crisis, que abans eren naturals i enterraven mamuts, com a la Boella, ara les fabriquem els homes i les produïm de tot tipus: ètniques, físiques, econòmiques, bèl•liques, d’aigua, d’energia... Sí amics, ens hem complicat la vida. I, en definitiva, vostès, a La Canonja, avui dia de Festa Major, em fan pensar, amb optimisme, que són un referent, un bon element, que tenen material i fusta per lluitar contra les adversitats provocades per irresponsables, necis o pocavergonyes. Explicava Eudald Carbonell, en un llibre dedicat a la recuperació de la municipalitat d’aquest poble, que no és la biologia humana la causant de les diferencies en la conformitat de les emocions cap a les persones properes i els estranys, sinó els sistemes culturals, els valors i les institucions que vetllen per la diversitat i la transmissió d’aquesta diversitat cultural. Els canongins i les canongines han demostrat que un altre La Canonja era possible, ara tenen –tenim- l’obligació de pensar que un altre món millor, més just i més solidari és possible. I bé, el Pregó va arribant al seu final. Humilment els demano que em disculpin si m’he fet pesat, o les frases dites a corre cuita no han estat les adequades per una celebració tan solemne com la d’enguany. Bones intencions no m’ha faltat, els ho ben asseguro. En triar aquestes referencies tan especifiques dels tresors ocults al barranc de la Boella també he pretès , lògicament de forma modesta, retre homenatge a qui fou l’arqueòleg català, i prehistoriador, més universal de tots els temps, Pere Bosch Gimpera, Conseller de Justícia en el govern del president Lluis Companys i clar exemple d’ erudit, intel•lectual i científic català reconegut internacionalment que va morir a l’ exili mexicà. Ell, a més de traduir Homer a la llengua catalana i escriure multitud de llibres, va posar les bases del Servei d’investigació Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1915. Estic segur que si Bosch Gimpera encara visques ens faria treballar, nit i dia fins l’extenuació, per descobrir els secrets ocults de la nostra estimada terra i escriure el relat del seu passat. I ara sí que ha arribat l’hora de cloure aquest Pregó de la Festa Major 2012. Voldria que les darreres paraules fossin per desitjar-li al poble de La Canonja, al seu alcalde i a tots els membres del Consistori salut, benestar i felicitat.
Moltes gràcies. Visca la Festa Major ! Visca La Canonja!
Joan Ferran Serafini Diputat al Parlament de Catalunya