QUÈ FARÀ EL GOVERN AMB LA TELE I LA RÀDIO ?

INCOGNITES A LA RÀDIO I TELE PUBLIQUES

Gairebé fa una eternitat. A començament dels anys vuitanta Catalunya es va dotar, no sense dificultats, d’una ràdio i televisió pública fetes exclusivament en llengua catalana. Al llarg del temps la creixent influencia social i política d’aquests mitjans, creats sota l’aixopluc del poder pujolià, no va estar absenta de polèmiques i consideracions. La cadena de comandament de caràcter vertical o les recomanacions i supeditació dels continguts als desitjos del poder, foren objecte de contínues crítiques per part de professionals i partits polítics. Podríem afirmar sense equivocar-nos que a Catalunya estem immersos, des de l’any 1995, en un procés de reflexió –tant a nivell parlamentari com professional, empresarial i social- per assentar un sistema comunicacional que combini el públic i el privat, un sistema capaç de donar servei al país. Debats parlamentaris, informes d’experts, mocions com la del desembre de 1999, llei del CAC (2000), llei Audiovisual (2006) i de la CCMA (2007) donen fe d’un procés d’elaboració legislativa amb notables nivells de consens. I el cert és que, la resultant de tot plegat, va generar unes institucions –el CAC i la CCMA- importants pel país i homologables amb les d’Europa, amb un nivell democràtic i de qualitat notables. Però, vet aquí que hom té la impressió de que les turbulències polítiques i econòmiques estan desestabilitzant l’arquitectura comunicacional pública del nostre país. La recent reforma de la llei de la CCMA impulsada pel govern convergent, amb l’adquiescència del PP, sota arguments d’austeritat i agilitat administrativa són interpretades, tant en els ambients polítics com professionals, com una regressió als temps del més pur intervencionisme governamental. La concentració de poders en la figura del president del Consell i l’elecció de la cúpula de la CCMA per majoria simple parlamentària en són una mostra. Un CAC lligat políticament i escapçat econòmicament arrodoneix l’esmentat procés regressiu. Els que considerem que la comunicació és quelcom més que un negoci, o un bé mercantil, estem preocupats. Els que pensem que la comunicació és un bé social imprescindible pel funcionament democràtic ens sentim enganyats. A ningú se li escapa quina és la influència dels mitjans de comunicació en la configuració de l’opinió pública... Però, això no és tot. La crisi ha obert altres fronts i ha fet sagnar ferides que en època d’abundància solen cicatritzar amb el bàlsam de la generositat subvencionadora. Ara això sembla haver-se acabat. Fins i tot algú de l’àmbit governamental afirma que sobra personal i treballadors en els mitjans públics, que l’externalització és beneficiosa –no sol dir per a qui-, que cal canviar de model i que emmirallar-se en la BBC és un somni només factible en unes altres coordenades. Sembla mentida que després de gairebé vint anys de discussions, lleis i profundes reflexions ara -des de el Govern- tot es circumscrigui a un lacònic “no hi ha diners”, “alguna cosa hem de fer”... L’assumpte s’embolica. Cauen els ingressos per publicitat, apareixen sous desorbitats a la tele poques setmanes després de que els treballadors, en assemblea, acceptin retallades salarials. Els sindicats s’exclamen tot esperant, en candeletes, iniciar les negociacions d’un Contracte Programa que ha de determinar el seu futur, i el de la CCMA. Però aquesta negociació s’ajorna a l’espera d’un nou informe... I per reblar el clau, ningú té clar –i el Govern calla al respecte- què passa amb el canal d’esports o amb el d’HD. Tampoc ningú entén, per exemple, que si la subvenció pel 2012 per a TV3 és de 235 milions d’euros dels quals, segons afirma la Direcció, per què 48 milions (el 20%) aniran a parar a productores privades, en produccions associades (32 M) i coproduccions (16 M). Òbviament aquestes xifres superen en escreix les obligacions legals sobre ajusts a la indústria privada. És més, a no tota se l’ajuda igual... Hi ha fins i tot qui es pregunta sobre quins criteris es fan servir per a les contractacions. Uf! Diuen que a la sí del Govern s’enfronten dos fulls de ruta diferents sobre el que han de ser els mitjans públics de la Generalitat. Un és el dels que volen traspassar sense pressa, però sense pausa, l’essència i la funció del que ha estat la CCMA a un important grup privat. Un altre es el dels que desitgen la recuperació pel Govern del control polític sobre els mitjans al més vell estil pujolià. Per a una altra ocasió deixarem la discussió sobre l’univers simbòlic, el criteri, l’enfoc i el tractament d’aspectes referits al grans conflictes o la política internacional. Enguany la cúpula de la CCMA, en teoria, té l’obligació de complir amb els objectius del Mandat Marc del sistema públic audiovisual català aprovat pel Parlament en relació a les seves obligacions vers la ciutadania. Aquest mandat exigeix consolidar el model actual millorant-lo i garantir-ne el finançament. La pregunta és de manual: Quina voluntat política hi ha al respecte? Misteri.
Article també publicat a www.eldebat.cat