El blog d'en Joan Ferran

31.5.12

ALGUNOS POLITICOS ESPAÑOLES Y GUINEA....


Sobre la situacion de Wenceslao Mansogo

Las organizaciones internacionales Human Rights Watch (HRW), Physicians for Human Rights y EG Justice han denunciado en un comunicado las condiciones carcelarias en que se encuentra el responsable de Derechos Humanos de la formación opositora legal ecuatoguineana Convergencia para la Democracia Social (CPDS), Wenceslao Mansogo, así como la decisión de las autoridades de suspender a uno de sus abogados, Ponciano Mbomio Nvó, por haber criticado al Gobierno en los alegatos finales de la causa. Un tribunal de primera instancia de Bata, capital económica de Guinea Ecuatorial (región continental), condenó el pasado 7 de mayo a tres años de prisión a Wenceslao Mansogo por "negligencia profesional" en relación con la muerte de una paciente en su clínica privada. La sentencia condena también a seis meses de prisión menor a la anestesista Asunción Asumu. El Gobierno guineano ha asegurado que el juicio se llevó a cabo en el marco de la "independencia garantizada del sistema judicial". "El médico Wenceslao Mansogo Alo, quien además de defensor de Derechos Humanos es uno de los líderes de la oposición política y fue condenado el 7 de mayo de 2012 a tres años de prisión tras un proceso judicial impulsado por motivos políticos, fue trasladado a una celda apartada, con unas condiciones higiénicas deplorables, en la cárcel central de Bata el 18 de mayo, sin que mediara ninguna explicación", afirmaron las tres ONG en un comunicado. Según información obtenida por Human Rights Watch, "las condiciones de su reclusión son ahora significativamente más deficientes respecto de cuando se encontraba detenido con otros internos". "A su vez, uno de los abogados de Mansogo, Ponciano Mbomio Nvó, fue suspendido en el ejercicio de su matrícula profesional por un período de dos años después de haber criticado al Gobierno durante los alegatos finales en el marco de esta causa", añade el texto. "En primer lugar, el doctor Mansogo no merece estar en prisión, y ahora las autoridades gubernamentales agravan la situación encerrándolo en una celda que se asemeja a un calabozo", afirmó el director para África de Human Rights Watch, Daniel Bekele. "El hostigamiento contra Mansogo debe cesar, y las autoridades deberían asegurar que reciba un trato acorde con estándares básicos de Derechos Humanos", añadió. Diversas organizaciones de Derechos Humanos, entre ellas Amnistía Internacional (AI), EG Justice, Human Rights Watch y Physicians for Human Rights, han repudiado la detención y la condena de Mansogo, a las cuales vincularon con motivaciones políticas, prosiguió el comunicado. "Todas estas organizaciones han exigido su liberación", agregó. Concretamente, AI ha denunciado que durante el juicio, celebrado los días 4 y 5 de abril, "la acusación no presentó ninguna prueba que sustentara los cargos de negligencia profesional". Aparte, "los Gobiernos de España y Estados Unidos también han expresado su preocupación a través de declaraciones y han instado a que se respeten plenamente los derechos de Mansogo", aseguraron las ONG. "La injusta condena de Mansogo constituye un ataque no solo contra un defensor de Derechos Humanos, sino además contra todos sus pacientes", afirmó el director en Washington de Physicians for Human Rights, Hans Hogrefe. "La persecución de profesionales médicos se ve potenciada por el perjuicio que esto supone para comunidades enteras", advirtió. PONCIANO MBOMIO Asimismo, Human Rights Watch, Physicians for Human Rights y EG Justice han manifestado su preocupación por las represalias contra Mbomio. "El colegio de abogados de Guinea Ecuatorial había anticipado su intención de suspender la matrícula de Mbomio y finalmente tomó esta determinación el 27 de abril", aseguraron. "La resolución se comunicó formalmente a Mbomio el 21 de mayo", añadieron. En la decisión, según el comunicado, se indicó que Mbomio había ignorado las normas de la asociación al pronunciar "opiniones, juicios y críticas contra el Gobierno y sus instituciones" en los alegatos finales del juicio contra Mansogo. Los responsables del colegio de abogados, según las organizaciones, son "todos ellos jueces designados por el presidente del país". Según el comunicado, el poder judicial de Guinea Ecuatorial "carece de independencia". Diversos abogados que han trabajado en casos con fuertes implicanciones para los Derechos Humanos o la seguridad nacional han afirmado que en muchas ocasiones "los jueces indican a los abogados que deben consultar sus decisiones con la presidencia", aseguraron las tres organizaciones. En estas condiciones, prosiguieron, "no es habitual que se disponga la absolución o liberación de acusados en la instancia de apelación, especialmente cuando se trata de opositores del Gobierno". Mbomio ha presentado una denuncia ante la Unión Internacional de Abogados, en la cual solicita la anulación de la orden de suspensión dispuesta por la asociación de abogados de Guinea Ecuatorial. Si bien espera poder seguir ejerciendo la abogacía en Guinea Ecuatorial hasta que se resuelva este asunto, se desconoce si efectivamente podrá continuar dicha práctica, según las ONG. "En 2008, Mbomio ya había sido suspendido durante un año en circunstancias similares", recordaron. "Ponciano Mbomio tiene derecho a la libertad de expresión, tanto dentro como fuera del tribunal", expresó Joseph Kraus, director de programas y desarrollo de EG Justice, una organización de derechos humanos con sede en Estados Unidos que fue fundada por un exiliado de Guinea Ecuatorial. "La decisión de castigarlo por su enérgica defensa del doctor Mansogo durante el juicio, además de ser incompatible con la legislación de Guinea Ecuatorial, vulnera los estándares internacionales y debería ser revocada sin demora para que pueda continuar su importante labor", advirtió. Europapress

Mañana el parlamento de Catalunya debatira una resolución pidiendo la libertad  de  Wenceslao      Mansogo e instando al gobierno español a ejercer presión sobre el dictador Obiang para la inmediata puesta en libertad del doctor Wenceslao.Sabemos que algunos politico españoles no han tenido reparos en legitimar la dictadura guineana  con visitas de cortesia y amables fotografias. Bono y Duran recientemente se dejaron adular por Obiang

29.5.12

PRESENTACIÓN EN MADRID DE "DESTAPANDO A DURAN"

Duran Lleida vuelve a la pasarela, vuelve a exhibirse. Ansioso por borrar la mala impresión que dejo entre muchos ciudadanos su agresiva campaña propagandística para las Elecciones Generales, reaparece con fuerza intentando ocupar un espacio entre los hombres sensatos, con sentido común.
En Cataluña lo intenta ejerciendo de “conseguidor” y mediador entre las partes que discuten el llamado Pacto Fiscal. En villa y corte intenta que su verbo sea bálsamo y no hiera nuevas sensibilidades. El personal aún no ha olvidado los ácidos comentarios que vertió acerca de jornaleros andaluces y extremeños, de gais y lesbianas...
Vuelve, está ahí, hecho un figurín encorbatado de seda con la intención de que alguien perdone su soberbia y olvide su ira…Pero nada mejor que un libro dedicado a Duran Lleida para saber de que pie calza y adentrarse en el personaje.

PRESENTACIÓN DE LA OBRA:
“DESTAPANDO A DURAN LLEIDA,EL FIN DE UNA APARIENCIA” Editorial La Lluvia
MIERCOLES 30, 19.30h.
Librería LA MARABUNTA. Torrecilla del Leal 32. MADRID

28.5.12

MASSA NERVIS I RETRETS A LA POLITICA CATALANA

Pacte fiscal i febre inquisidora

L’exconsellera d’Educació del govern Pujol fins al 2003, Carme Laura-Gil, ha demanat mitjançant un escrit al seu blog, el cessament de la vicepresidenta Joana Ortega, acusant-la de fer de portaveu a la sí del govern del líder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida. No contenta amb descobrir de nou la sopa d’all Gil acusa de passada al líder democristià de prendre-li el pel a Artur Mas. Li recrimina defensar més els interessos espanyols que els catalans. La senyora Gil, òbviament, és lliure d’opinar allò que li vingui en gana, ara bé, no l’hem escoltat mai fer cap comentari crític sobre les fugides endavant del portaveu Francesc Homs quan improvisa avançaments electorals sense encomanar-se a ningú... O sí?
Una altra. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, també s’ha apuntat a fer de Torquemada a la catalana. Ha demanant a Artur Mas “que faci quadrar als seus consellers i conselleres amb el tema de la hisenda pròpia”. Uf! Sembla mentida però aquí tothom es creu amb dret d’esmenar la plana a propis i estranys. Fins i tot a aquells, o aquelles, sobre les que no es té cap dret, afinitat o coneixença. En moments tan complicats com els actuals, des del punt de vista econòmic i social, res és absolutament blanc o negre. Avui els matisos són més necessaris que mai. La suma de criteris amb denominador comú és gairebé un imperatiu i Duran ho sap. Pere Navarro també.
 Els maximalismes, les “receptes pures” són cada cop més un inconvenient. Uns opten per llançar-se a la piscina des de la comoditat de no haver de retre comptes perquè ja s’han jubilat; altres ho fan des de l’Arcàdia dels que no han de governar en molt de temps. Ja veuen, esdevé fàcil exercir de Torquemada quan no tens responsabilitats. Ara faré jo d’inquisidor. Un servidor, per exemple, està molest perquè el grup socialista a l’Ajuntament de Barcelona es va abstenir a la votació de l’IBI... Que s’ho facin mirar!

24.5.12

ALCALDABLES, IBI I ESGLÉSIES

Xavier Trias fa regar els carrers durant el dia convençut que això millora la imatge de la seva gestió en l’àmbit de la neteja. Les caigudes dels vianants, les esquitxades, els turmells trencats i altres problemes dels ciutadans no li interessen. Porta de cap un objectiu: Cal compensar la caiguda en picat de la percepció de seguretat que, amb l’ajut de Felip Puig ,va voler imprimir al transport públic de la ciutat. Fum, tot va ser fum, com hem pogut comprovar recentment. Malauradament Trias és un alcalde instal•lat sobre el bonic camí que va deixar l’anterior equip municipal i aprofita la inèrcia positiva d’una ciutat orientada al futur. Viu de rendes generades per gent que no són de la seva corda. Això sí, ell prefereix cremar la benzina de la Fórmula 1 abans que pagar la calefacció de les escoles bressol, prefereix mostrar-se sumís a les retallades/Mas que exigir el que, en el seu dia, va ser promès a la capital de Catalunya. Trist però real tot plegat. L’oposició, si té ganes de criticar, té material al seu abast per una estona llarga.
A can PSC sembla que molta gent s’anima a provar sort en el fenomen quasi eurovisiu de les  primàries. Apareixen alguns noms als diaris i molts més mons en les converses privades. Tothom parla de presentar equips nous amb capacitat per defensar “transversalment” la realitat social de la gran ciutat. Que si Jordi Martí, que si Albert Solé, que si Rocío Martínez-Sampere... Uf! Si perdem tant temps en fer especulacions ens faltaran energies per mostrar al món mundial l’absentisme del senyor Trias i la seva manca de projecte de ciutat.
Permeteu-me, no obstant , una confidència: No trobo gaire cosa de nou en el estira i arronsa de les propostes municipalistes dels diferents partits. Tot sembla una repetició de inacabables debats anteriors .Òbviament hi ha temes de tractament imprescindible al voltant de la neteja , la prostitució  o la seguretat...D’acord, però un servidor de vostès pensa que les coses estan canviant, tant, que cal ser un pel agosarat i començar a qüestionar allò que sovint hem apartat per no ser “políticament  correcte”.
M’agradaria que tot aquell que vulgui accedir a un lloc de comandament especial -com una alcaldia- digui, per exemple, si està disposat a cobrar l’IBI a les esglésies. Ànim doncs, comença un temps de definicions clares i poca ambigüitat. Més endavant ja preguntarem per la Monarquia, els privilegis, els grups de pressió...






20.5.12

CiU....LES COSES CLARES !!

Rahola: What does CiU want?

Sempre he dit que la polifacètica Pilar Rahola escriu molt bé i sap trobar el tema oportú per comentar-lo, amb el seu particular estil, en el moment oportú. La columna que signa aquest diumenge a La Vanguardia venia  encapçalada per una petita-gran pregunta en la llengua de Shakespeare i Cameron: Where’s PSC? Entre línies i després de constatar uns quants temes irresolts de Can PSC –cal donar temps al temps- clou el seu article amb una recomanació adreçada a l’univers socialista per tal de què canviï algun dels seus vells paradigmes i s’apunti a un gran acord nacional. Doncs bé, anem a suposar, que és molt suposar, que el PSC –Partit que vol ser alternativa- decidís trenar acords amb CiU. La primera pregunta, la més immediata seria: Què vol CiU? Fins a on vol arribar? Pensa despenjar-se del seu soci “ideològic” espanyol? Està disposada la coalició a defensar el sostre alt que marca l’estatut? Molts podem admetre i acceptar la premissa que el PSC encara no s’ha refet dels resultats de les darreres eleccions. D’acord, però si la Pilar un dia d’aquests necessita inspiració, també pot dissertar sobre un portaveu del govern que amenaça dia sí, dia també, en avançar eleccions. O contrastar les opinions del conseller d’Economia amb altres consellers díscols. També pot indagar qui, dins l’executiu, els vol empènyer a un nou sis d’octubre... I és que, amics meus, a casa nostra l’economia i la política estan en una situació tan complicada que cal, entre tots, fer un esforç per saber que es vol i com aconseguir-ho. I aquest exercici a hores d’ara és urgent que el faci, en primer terme, el Govern. Confiem què Duran Lleida sigui capaç d’explicar-li a Pere Navarro en quina galàxia està la penya convergent.

17.5.12

PILAR RAHOLA I EL NOSTRE SÍSIF-MAS

Ai! Pilar Rahola cada dia esdevé més imaginativa a l’hora de escriure articles. Avui, en la seva columna de La Vanguardia, ens diu que "el president Mas sembla Sísif, el torturat rei d’Efira condemnat per Hermes a pujar eternament una pesada pedra, muntanya amunt, que sempre torna a rodolar. I com Sísif, ni el pes de la pedra, ni la muntanya, ni la caiguda són decisió de Mas, sinó de les variables externes i dels capricis de l’estat"...
 Doncs bé, un servidor de vostès avui té el dia pessimista i l ’imatge referencial mitològica que li ve al cap -al pensar en el president de la Generalitat- no és precisament la de esforçat Sísif. No. Artur Mas em suggereix més aviat la estampa del barquer Caront. Aquell barquer de l’infern que molts dimarts duu els seus passatgers en direcció al regne d’Hades, a les profunditats terrestres guardades per Cèrber.
 I és que, amics meus, Homs ens ha parlat tant dels perills grecs que hom somià amb tots els rius de l’Hades, de l’infern grec. Ve al pensament el Estix, el riu de l’odi, o l’Aqueront, el de la tristesa...Malgrat que el més freqüentat pel portaveu “dels millors” ha estat, sens dubte, el Còcit, el riu de les lamentacions.
 Si, i allí a la llacuna Estix diuen que tenia Caront la barca...On té el bot el Sísif contemporani del que ens parla Pilar Rahola?

16.5.12

LES TDT I LES NOVES SUBVENCIONS...






AMICS DE QUIN POBLE?



Recordo vagament haver llegit, ja fa molts anys, un escrit de Lenin, recollit en les Obres completes  editades per E. Progreso de Moscou, que duia per títol -en aquells temps gairebé tot arribava en castellà- ‘Quienes son los “amigos del Pueblo” y como luchan contra los socialdemocratas’. Si no em confonc Lenin pretenia respondre a tot un seguit d’articles d'un tal, Rússkoie Bogatsvo, que tenien l’objectiu de criticar els socialdemòcrates marxistes... Però, d'això fa tant de temps! Òbviament no reproduirem aquí ni una sola línia del text esmentat, ni l’acidesa dels comentaris que contenia.. No, tan sols treurem profit del títol en qüestió per, acte seguit, donar pas a comentar alguns dels ajuts que el Departament de Presidència, del govern de CiU, ha repartit entre les emissores de TDT del nostre país. Comprovareu qui són els “amigos del pueblo” i qui no. El Govern ha publicat al DOGC les subvencions concedides a emissores de televisió digital terrestre, en català o aranès, d’empreses privades, per a projectes que "fomentin i consolidin l’espai català de comunicació", corresponents a l’any 2011, d’import igual o superior a 3.000 euros.
D'aquesta manera, la cadena 8TV ha rebut 212.751 euros per "aliances entre empreses del sector de la cultura i dels mitjans de comunicació". Una altra subvenció per a la televisió del Grup Godó és de 59.823 euros per un idéntic concepte. Totes dues subvencions superen la xifra dels 272.000 euros. Altres TDT, és cert, també han rebut subvencions però, de quantia significativament inferior. La televisió de Manresa ha estat subvencionada amb uns 20.000 euros -quantitat similar a la destinada per Lleida Televisió- i Pirineus TV amb 34.000 euros.
En Vladimir ho tenia clar. Ell sabia qui era amic i qui no tant.

13.5.12

L'ÚLTIM SHOW DURAN LLEIDA

DURAN LLEIDA I LA BARCA

Aquest cap de setmana un munt de ciutats del planeta acollien el clam i les manifestacions de milers d’indignats i anti retalladors. Aliè a la moguda, a la ciutat de Sitges, l’inefable Josep Antoni Duran i Lleida, matisava amb vehemència el grau de sobiranisme del vell partit. El líder socialcristià deia als seus correligionaris que Unió és diferent que Convergència; que el menú que ofereix a la ciutadania no contempla la independència; que la secessió és un precuinat introduït a la carta del restaurant dels socis, no al seu... Per cert, tot sigui dit de passada, un restaurant sense solera ni història, fet a l’entorn d’un gran cuiner que ja no exerceix i que, quan ho fa, es passa amb el paprika i la mostassa.
  I es que, amics lectors, a mi en Duran Lleida em recorda sovint aquella clàssica imatge dels acudits -i les pel•lícules còmiques- on un home amb un peu al moll i un altre a la barca es va obrint de cames, lentament, fins caure al mar. Si. A Duran els talibanets de CDC l’han fet encastar un peu a la barca itaquiana. Ell dubta i dubta sense adonar-se que suaument, quasi imperceptiblement, s’allunya de la vora. De sobte, atemorit pel moviment i la por a la profunditat, Duran Lleida salta de nou al moll. Maleeix al barquer grenyut d’Osona i s’encomana als deus de les coses terrenes i a la verge dels Dolors Camats. Refet de l’ensurt parla als seus i els diu que cal esperar a que baixi la marea, que l’atmosfera esdevingui nítida i els vents favorables. Llavors, amb l’ajut de Déu, serà hora d’emprendre el camí fins la terra promesa. Ara –com deia el vell patriarca Jordi- “no toca”.

12.5.12

EN EL HERALDO DE ARAGON ....

POLÍTICA Y LIBELO
MIGUEL ESCUDERO
Duran Lleida
«Es el político español en activo mejor valorado, el primero de la clase. Nos venden que es sensato, dialogante, que tiene sentido de Estado y que da gusto pactar con él. También que, a pesar de ser conservador y de derechas, es un hombre tolerante, abierto y homologable con otros líderes de la Europa del Norte…Pues no, señoras y señores. Disiento». Este párrafo se puede leer en este libro, ‘Destapando a Duran Lleida’ (Joan Ferran. La Lluvia, Barcelona, 2012. 132 páginas), que se subtitula ‘El fin de una apariencia’. Su autor es el diputado del Parlament de Cataluña Joan Ferran, historiador, socialista de pro y azote de los abusos nacionalistas (una especie del tío La Vara). Se trata de un libelo en cuanto libro pequeño, no en cuanto que calumnie, pues argumenta y elude los aspectos íntimos que deben quedar reservados en una sociedad civilizada. Nacido en el pueblo aragonés de Alcampell, Duran hizo en Lérida su licenciatura de abogado. A una pregunta de la prensa: «Con el descrédito que tiene la clase política, ¿cómo logra ser siempre el mejor valorado?», respondió: «Quizá sea un cóctel de sentido común, respeto, hablar el lenguaje de la calle, humilde, aunque sea inmodestia ». Y agregó: “Escucho a Shakira, Tchaikovski, El Canto del Loco, El Coro de Monjes delMonasterio de Silos… Soy dispar y diverso… Leo de todo. Devoré la trilogía de Larsson, por ejemplo… » Ferran lo acusa de impostor, «un figurín emperifollado » y nada consecuente con los valores del humanismo cristiano. Llegó a decir que el tripartito era «el único gobierno que pertenece a la Internacional gay y lésbica». Atacó a los jornaleros andaluces que cobran el subsidio del PER «para pasar una mañana o toda la jornada en el bar del pueblo».

8.5.12

LES RECEPTES ULTRALIBERALS DE MAS SON INSUPORTABLES

ARTUR MAS, EL SARKOZY CATALÀ?

Com Nicolas Sarkozy. Artur Mas va guanyar les eleccions dient que tenia capacitat per arreglar-ho tot, que li sobrava il•lusió. Com ell, va abraçar les receptes dels neoliberals i les ha començat a aplicar a tort i a dret. Com el petit Napoleó, també va explicar a tothom que calia dir les coses pel seu nom, que l’herència rebuda era infernal... Al temps que s’arrenglerava amb els emperadors de l’austeritat allà, i amb els artífexs de la Reforma Laboral exprés aquí. Com el seu col•lega francès, només iniciar el mandat, va fitxar pel seu govern “dels millors”, socialdemòcrates errants amb “mono” de gestió i poder. I, com li ha succeir a Sarkozy, amb el pas del temps el ciutadà ha observat que la cosa no va, que el copagament és una befa, que la sanitat empitjora, el funcionariat surt trasquilat, les escoles bressol són més cares i els poderosos continuen intocables... Sí, i per arrodonir la festa, un conseller amb aire prussià militaritza el país, pareix una web delatora i alarma al personal amb quatre contenidors cremats i la resurrecció de Fanelli. Per reblar el clau la tele es governentalitza i el fill d’un antic president català esvalota al personal dient que cal trencar la pell de brau... Buf! I tot això succeeix quan només han transcorregut catorze mesos de les eleccions catalanes! Però, no s’ho perdin: paral•lelament el rei de les aparences, Duran Lleida, es desviu a Madrid intentant jugar algun rol negociador sense cremar-se. Diuen que fa mèrits a l’espera d’un congrés, el d’Unió, amb auto entronització automàtica garantida. El líder democratacristià durarà al front del històric partit més que Haile Selassie (de iure 1931-1975). Patètic. He escoltat, i llegit després, la conferència que Jordi Miralles ha donat al Col•legi de Periodistes de Barcelona. M’ha agradat el seu diagnòstic de la situació política catalana i espanyola. El comparteixo. També les seves receptes per combatre les polítiques conservadores i neoliberals perjudicials pels sectors més desfavorits i febles de la societat. Jordi Miralles, a l’igual que es diu en les resolucions del darrer congrés del PSC, ha proposat iniciar una nova etapa política basada en l’entesa entre tots els progressistes del país. Ha afirmat que aquesta feina s’ha de fer al voltant d’un projecte compartit, des de baix, entre persones, associacions, col•lectius, sindicats i professionals. L’objectiu és articular una nova majoria de progres capaç d’assolir l’hegemonia social i cultural. En suma, un nou moviment de base social, cultural i política amb vocació d’esdevenir majoritària i vertebradora d’un pacte social adreçat a trobar una sortida solidària de la crisi. La dreta ens voldrà marejar amb productes efervescents de caire econòmic o identitari. No trigarà en demanar-nos suports incondicionals fent servir el vell parany consistent en: “amb mi o contra el país”. No hi caurem. Ells aquí, allà, a Paris o Berlin practiquen una formula que ha començat -amb Hollande- a fer aigües. Convé doncs, que l’esquerra plural, la socialdemocràcia, els sindicats i els nous moviments socials diguin prou i comencin a articular l’alternativa que la ciutadania necessita en defensa dels seus drets i qualitat de vida.

6.5.12

TORNEM A COMENÇAR....

LA BASTILLA

François Mitterrand va celebrar la seva victòria electoral a la plaça de la Bastilla de Paris. Anys després, en el mateix indret en el què el poble francès va acabar simbòlicament amb el vell regim, Mélenchon va aconseguir fer vibrar, de nou, milers de ciutadans onejant banderes vermelles puny enlaire. Enguany François Hollande ha presidit la darrera festa de la Bastilla i ha dut la il•lusió, no sols als francesos, si no també a milers d’europeus. El canvi a Europa ha començat. Àngela Merkel haurà de prendre bona nota del que ha succeït a França i, també, dels resultats electorals que s’ha produït aquest cap de setmana en certs lands alemanys. No fa gaires anys alguns afirmaven, desacomplexadament, que el socialisme francès havia mort. No ha estat així. La majoria dels francesos han tornat a confiar en l’esquerra plural, en la socialdemocràcia.
I que em dieu del socialisme de casa nostra? Uns quants no paren d’escriure i pontificar dient que la socialdemocràcia i les esquerres estan febles, ferides de mort. Aquests, són els mateixos que fa un temps varen dir adeu i enterrar el socialisme francès. Ara callen. Em direu que Catalunya i Espanya no tenen res a veure amb el país veí... Potser sí, aquí som com som però, no oblidem que la socialdemocràcia és una corrent política centenària que ha estat capaç de ressorgir, com a au fènix, cada cop que la ciutadania ha cercat un bri d’esperança. Ahir vàrem assistir a una nova presa/festa a la Bastilla. Una nova Bastilla per encarar un nou futur per a Europa, Catalunya i Espanya.

3.5.12

PARA REFLEXIONAR "LE MONDE"

SALIR DE LA AUSTERIDAD
Como una sensación de asfixia. Es lo que padecen muchos ciudadanos en varios países de la Unión Europea (UE), afectados por tanta reducción, tanto recorte y tanto ajuste. Una sensación agudizada por la comprobación de que la alternancia política no modifica la “furia austeritaria” de los gobernantes. En España, por ejemplo, a una sociedad vapuleada por las brutales ­medidas de ajuste adoptadas a partir de mayo de 2010 por el Presidente (socialista) José Luis Rodríguez Zapatero, el candidato del conservador Partido Popular (PP) Mariano Rajoy prometió, durante la campaña de las elecciones generales del pasado 20 de noviembre, el “cambio” (1) y “devolver la felicidad”. Venció con mayoría absoluta. Pero nada más tomar posesión de su cargo, emprendió a su vez la más agresiva operación de recortes sociales de la historia reciente de ­España. Lo mismo ocurrió en otros Estados; en Grecia, por ejemplo, o en Portugal. Recordemos que, en este país, en junio de 2011, el socialista José Sócrates, después de imponer cuatro impopulares programas de “disciplina fiscal” y aceptar un no menos detestado plan de rescate de la troika (2), perdió las elecciones. Pero el vencedor conservador, Pedro Passos Coelho, ­actual Primer Ministro, muy crítico antes con las políticas de recortes de los socialistas, no tardó en afirmar, una vez elegido, que para cumplir con las exigencias de la UE, su objetivo era “aplicar una dosis aún mayor de austeridad” (3)... ¿De qué sirven entonces las elecciones si en lo esencial, o sea las políticas económicas y sociales, los nuevos gobernantes hacen lo mismo (incluso en peor grado) que los precedentes? Quienes se hacen esta pregunta dudan, de hecho, de la democracia. En el marco de la Unión Europea, se ha perdido el control ciudadano sobre una serie de decisiones que determinan la vida de la gente. En realidad, las exigencias –prioritarias– de los mercados están limitando seriamente el funcionamiento democrático. Muchos gobernantes (de izquierda y de derecha) están convencidos de que los mercados tienen siempre razón. Y de que el problema, según ellos, es precisamente la democracia, el debate público. Prefieren inversores competentes a “electores inconscientes”. Por su parte, los ciudadanos tienen el sentimiento de que, dictada por los mercados, existe en Europa hoy una agenda oculta con dos objetivos concretos: reducir al máximo la soberanía de los Estados y desmantelar por completo el Estado de bienestar. Si quedan dudas a este respecto, basta leer las recientes declaraciones de Mario Draghi, presidente del Banco Central Europeo (BCE), en las que afirma: “El modelo social europeo está muerto y quien dé marcha atrás en los recortes presupuestarios provocará una sanción inmediata de los mercados (...) En cuanto al Pacto Fiscal europeo (4), se trata en realidad de un avance político mayor porque gracias a ese tratado los Estados pierden una parte de su soberanía nacional” (5). Más claro, imposible. En realidad vivimos en una suerte de despotismo ilustrado en el que la democracia se define menos por el voto o por la posibilidad de escoger, que por el respeto de reglas y tratados (Maastricht, Lisboa, MEDE (6), Pacto Fiscal) adoptados ­hace tiempo o en vías de rati­ficación ante la indiferencia ­general, y que resultan verdaderas cárceles jurídicas sin posible evasión. De ahí, de nuevo, las preguntas de tantos ciudadanos defraudados: ¿sirve de algo votar, si estamos condenados a elegir gobernantes cuya función consistirá en aplicar reglas y tratados definidos una vez por todas? (7). Tenemos un caso de “disimulación democrática” ante los ojos: ­precisamente el del Pacto Fiscal europeo. ¿Por qué no existe un debate público sobre este Pacto, actualmente en vías de adopción, que va a condicionar la vida de millones de ciudadanos? Como el Mecanismo Europeo de Estabilidad (MEDE) del que depende, ese Pacto constituye un ataque brutal contra los derechos de los ciudadanos. Obligará para siempre a los Estados firmantes (entre ellos España) a reducir gastos sociales, salarios y pensiones. Priorizará además la autoridad de la Unión Europea sobre las ­políticas presupuestarias de los ­Estados miembros. Y limitará las competencias de los Parlamentos nacionales, restándoles soberanía y convirtiendo a veces a algunos países en meros protectorados europeos (8). ¿Se puede salir de semejante situación? Las elecciones presidenciales en Francia abren quizás una perspectiva. No tanto por los millones de electores que, hartos y desesperados, votaron por una extrema derecha antieuropeísta y xenófoba. Sino porque el propio candidato socialdemócrata François Hollande –favorito según todas las encuestas–, ha prometido, a ese respecto, cambiar las cosas. Consciente de que la elección del presidente de Francia afecta el curso de Europa, Hollande exige, en particular, añadir al Pacto Fiscal un paquete de medidas de estímulo, solidaridad y crecimiento. Y también que el BCE baje los tipos de interés y preste directamente a los Estados (y no a los bancos privados) para abrir de inmediato la senda de la recuperación. Aunque los cambios demandados son mínimos y sin duda insuficientes, Hollande se opone a la canciller alemana Angela Merkel y al Bundesbank, quienes dictan en realidad las políticas económicas y financieras de la UE. Pero el socialista francés precisó que si Alemania no aprueba estas modificaciones, Francia no ratificará el Pacto Fiscal. ¿Qué pasará si, una vez elegido, Hollande mantiene su idea de sacar a Europa de la “opresión austeritaria” y de la recesión, impulsando reformas estructurales y estimulando el crecimiento? Dos cosas pueden ocurrir. Primera posibilidad: los mercados, como avisó Mario Draghi, atacan de inmediato a Francia y la ponen contra las cuerdas; Hollande se acobarda, da marcha atrás, acaba inclinándose como sus amigos socialdemócratas Zapatero, Sócrates y Papandreu ante la especulación y se convierte a su vez en el líder de izquierda más impopular de la historia de Francia. Segunda posibilidad: sabiendo que en la UE nada se puede hacer sin Francia, segunda economía de la zona euro (y quinta del mundo), Hollande mantiene su posición y la radicaliza. Decide apoyarse en la movilización de las fuerzas populares europeas (empezando por las del Frente de Izquierda de Jean-Luc Mélenchon), recibe el soporte de muchos gobiernos europeos partidarios asimismo de políticas de estímulo y de crecimiento; ­consigue modificar la línea del BCE-Bundesbank. Y acaba por demostrar que cuando, en una democracia, el mandato del pueblo coincide con una firme voluntad política no hay objetivo que no se pueda alcanzar.
Ignacio Ramonet, editorial Le Monde Diplomatique
UDC: DURAN LLEIDA O UNA BLANCANEUS?

 Ironías del destí. Sitges, la ciutat/paradís gai de Catalunya, acollirà els propers dies el congrés d’un partit en el que el seu màxim dirigent, Duran i Lleida, justifica les anomenades “teràpies reparadores” per "guarir" la homosexualitat. Més ironies de la historia. La blanca Subur, i els salons dels seus millors hotels, han estat sovint testimoni de com han ensopegat, i trontollat, figures de la política catalana intocables en altres temps. Recordo per exemple, com en aquesta ciutat, el PSC va viure una rebel•lió de les bases com a pròleg a un canvi generacional en la seva cúpula directiva. La historia, parafrasejant a Marx, no sé si es repetirà com a tragèdia o com a farsa...no ho sé. Cada formació política, cada partit, és un mon singular amb les seves icones, litúrgies, vicis i virtuts. I aquest cosmos, tan particular i argòtic, és contemplat pels de fora segons ens sembla. Som-hi, doncs... Com en els contes de fades, com en la pel•lícula de Julia Roberts: UDC, en el congrés de Sitges, haurà de decidir si vol seguir vivint sota la tutela d’una madrastra –en aquest cas padrastre- obsessionat amb les respostes del mirall i les aparences; o bé, es decideix a buscar la seva Blancaneus particular per iniciar una nova etapa en companyia d’un príncep blau. Sabem que -per viure noves i apassionants aventures- follets del bosc, i gnoms treballadors, no hi falten en la cort democristiana. Però... Ep! Compte! Tampoc es tracta de corre massa. No fos cas que, amb les presses, algú prengués mal. Sitges té fama de propiciar nous inicis...sense danys físics afortunadamnet.
 Després de més de trenta anys alguns habitants de la insula democristiana comencen a estar un xic cansats del personalisme duranià i de renuncies al voltant d’ alguns dels principis primigenis del ideari fundacional d’Unió. El bàlsam del poder no ho cura tot ni tothom es deixa comprar per quatre peles. No se si, en aquesta ocasió, Blancaneus arribarà puntual, o no, al palau del carrer Nàpols. Tan se val. Temps al temps. Els follets del bosc ja han marcat camí. També han advertit a la gent honesta sobre el perill de les pomes emmetzinades. Seran capaços de vèncer les males arts dels obscurs?

2.5.12

SI EL MON ES RADICALITZA...ELLS SERAN ELS RESPONSABLES!

Les organitzacions sindicals de Catalunya CCOO, UGT, USOC, CGT, IAC i I-CSC volen denunciar el creixent i preocupant protagonisme que estan agafant les polítiques de repressió i intimidació dels poders públics per a limitar les llibertats i negar els drets democràtics de la ciutadania.
Sota l’argument de “la necessitat de neutralitzar els violents”, el Govern central i el Govern de la Generalitat pretenen vincular la resposta sindical i ciutadana a les polítiques de retallades socials i laborals als desordres i la violència urbana, ignorant el caire social i pacífic d’aquella. Des de fa un temps advertim del gir autoritari del Govern del PP amb anuncis de modificació del Codi Penal per fer front al que diuen és un exercici excessiu d’alguns drets i llibertats. A casa nostra hem de denunciar ja accions absolutament desproporcionades, com la detenció de dos estudiants i un altre company, l’Isma, el Dani i el Javier, el dia de la vaga, i que encara segueixen a la presó, la detenció posterior d’una sindicalista de la CGT, tots ells encara en presó preventiva, la detenció a la mateixa fàbrica de SEAT a Martorell de dos delegats sindicals de CCOO i UGT, així com la creació d’una pàgina web dels Mossos d’Esquadra, de dubtosa constitucionalitat amb una exposició de fotografies i vídeos per a que la ciutadania col•labori en la identificació de persones suposadament violentes. Davant d’aquestes polítiques de repressió i intimidació dels poders públics, els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT, IAC i I-CSC fan una crida a les autoritats polítiques per a que cessin en la seva actuació repressiva contra el moviment sindical i assumeixin les conseqüències d’una vaga general que va tenir un seguiment massiu, i reclamen que les persones detingudes siguin posades en llibertat. No es pot fer un abús, per part d’algun jutge, de la utilització de la presó preventiva per a persones amb arrelament social i sindical que no generen cap alarma social. Els principals sindicats de Catalunya consideren inacceptable que es tracti a persones que exerceixen el seu dret a reivindicar canvis de les polítiques socials i econòmiques com si fossin delinqüents, i alerten que no permetran que el conflicte social obert per les injustes i ineficaces polítiques d’ajust i eliminació de drets derivi en un conflicte d’ordre públic.