SOBRE LA TELE I LA RÀDIO PUBLICA

EL QUE HE APRÉS DE LA MÒNICA

Venim d’èpoques diferents i potser de lectures i anhels juvenils diferents. Probablement el seu univers simbòlic tingui poc a veure amb el meu. Intueixo, també, que les seves idees respecte al que li convé al país no coincideixen amb les meves. Segur! A un servidor li faria gràcia una república federal i a ella, sospito, que un altra cosa ven distinta. I què? Sortosament la nostra societat estima la diferència i permet la polèmica civilitzada, la controvèrsia. Durant els darrers anys he tingut ocasió, en el marc de la Comissió de Control Parlamentari dels Mitjans Públics, de preguntar, criticar i debatre amb Mónica Terribas –i altres- sobre la ràdio i televisió dependents de la Generalitat. Ha hagut de tot: acords i desacords, alguna sortida de to, alguna estridència i moltes coses a mig dir en benefici de tots. I, en honor de la veritat, he de confessar humilment que he après molt d’alguna de les respostes formulades en la cambra catalana. A un polític exigent, incisiu i impertinent, sovint li va de meravella que, des d’un sector professional tan vinculat a la seva feina com el periodístic, algú li demani que es situï en el paper de l’altre; que li digui que la seva percepció de la realitat no va més enllà de ser la “seva “ visió. Alguna de les respostes de la fins ara directora de TV3 em, ens, varen fer reflexionar. Estic convençut de què a la Mónica moltes consideracions dels diputats també la van fer pensar. El balanç sembla doncs positiu. Recordo per exemple com, en certa ocasió, i en període preelectoral, tots els grups polítics vàrem reclamar insistentment a la directora de la tele més minuts de pantalla. Alguns dels peticionaris ho feien, fins i tot, esgrimint cronometratges i gràfiques comparatives. Terribas fastiguejada i inquieta, després d’escoltar els gemecs victimistes de tots plegats, ens va renyar amb contundència provocant estupefacció entre el personal. Ens va dir, per començar, que no disposava de prou mitjans per fer un seguiment de les nostres demandes. Aquest va ser l’argument, diguem-ne, tècnic. Però, el que em va impactar va ser quan, amb un punt de mal humor i molta raó, ens va dir que els polítics en campanya intentaven fer notícia de la propaganda, que allò que es deia en determinats actes i mítings no passava de ser una repetició d’eslògans de dies anteriors... I era cert. Però, més enllà d’aquesta circumstància puntual la cosa tenia el seu calat. S’ha de sotmetre un mitja públic de comunicació a l’exigència de construir notícia on no hi ha notícia? Era, o és, conseqüent aquest requeriment amb el discurs d’ubicar els criteris informatius i professionals per damunt d’altres consideracions? Al fil de situacions i preguntes com aquestes, i moltes d’altres, es va fer evident la necessitat d’obrir un debat serè i profund sobre les relacions entre periodisme i política... Però, això avui serien figues d’un altre paner. Insisteixo. Des de galàxies diferents, aquesta exdirectora de TVC valenta, decidida i professional ens deixa deures per fer i exàmens pendents. M’agradaria seguir escoltant-la per què, de la Mònica, s’aprèn i hi ha passió per servir.