EL REI NO ÉS UN PIGMEU....

ELEFANTS, REIS I PIGMEUS
Fa uns anys un conegut naturalista i explorador explicava que quan un pigmeu caça i dona mort a un elefant no esdevé del tot feliç, ans al contrari, una tristor infinita s’apodera de la seva ànima. El petit home caçador sol encomanar-se al deu Komba, pare de totes les criatures vives, i li demana perdó per haver occit una porció de vida. No satisfet amb això, declina menjar d’aquella carn i deixa que sigui la seva gent, la tribu, els que gaudeixin del nutritiu àpat. És més, dies després, sota la lluna plena, aquests pigmeus del Gongo ballen una dansa ritual que reprodueix els darrers moviments del paquiderm abans de jeure mort. Els pigmeus recol•lecten, cacen i maten per menjar, mai per fruir de la sang. Alguns governs africans han promulgat lleis i prohibicions vàries per tal d’impedir la captura d’elefants, o la mort indiscriminada d’aquest gran mamífer fitòfag amenaçat d’extinció. El nombre de exemplars vius ha quedat reduït a una dècima part dels existents fa cinquanta anys. Els furtius, el mercat negre d’ivori i el valor econòmic dels ullals ha fet bona part de la feina exterminadora.
Permetin-me una obvietat: El rei d’Espanya, ètnicament, no es un pigmeu. Ell no ha de matar grans herbívors per aconseguir menjar, ni ha de córrer dia i nit amb arcs i fletxes per capturar una presa. Sempre ha tingut plat a taula. No perdré el temps ara en detallar el preu d’un safari a Botswana. Tampoc faré la suma resultant de les despeses de transport, atenció sanitària i seguretat extra del monarca. Tot plegat ho trobaran vostès en qualsevol diari digne i independent del país... Això sí, un servidor de vostès –que té molt d’animalista- pensa el següent: Algú que gaudeix matant elefants és molt probable que resti indiferent i insensible al patiment dels humans més febles. I a partir d’aquest fet i de molts altres, amics meus, comprovo que la meva passió republicana es dispara fins a nivells insospitats.