EL COLUMNISTA I ELS SEUS TIGRES

No deixa de ser paradoxal trobar un columnista ciclotímic dissertant sobre els tres tristos tigres que –segons ell- configuren l’escenari post vaga general. La depressiva triada de l’il•lustrat escriptor la conformen sindicats, incendiaris, anarquistes incontrolats i una ciutadania desvagada immersa en un fatalisme farcit de decepcions. Afortunadament, quan un sent parlar de la suposada tristesa d’aquest grans i bells felins, el pensament sol viatjar a la obra de Guillermo Cabrera Infante. Ell sí que va saber, allà per les darreries dels anys cinquanta, descriure l’ambient nocturn de la ciutat de l’Havana fent servir la musicalitat de la parla cubana. I es que, amics meus, els tigres de Cabrera Infante enamoren; els del ciclotímic de casa nostra no. Aquests darrers només pretenen adjudicar tristor a allò que vol escarnir.
En els moments difícils cal ubicar-se amb nitidesa, sense equívocs. Davant la convocatòria d’una vaga general no valen les mitges tintes ni les columnes de Sant Simeó Estilita des d’on contemplar el món. Llegir als diaris segons quines consideracions sobre el món sindical en les circumstàncies actuals –encara que continguin veritats- implica alinear-se amb els retalladors, o exercir d’escriba al dictat dels poderosos. Dir que l’activitat sindical és un modus vivendi de quatre aprofitats és una irresponsabilitat que debilita, i devalua, un dels canals de negociació indispensable per garantir la pau social i el pacte entre les parts. Si les coses es compliquen encara més, molts dels que ara critiquen els sindicats els enyoraran. Per altre banda demonitzar genèricament el “progressisme” permet bastir un discurs reaccionari a més d’un laminador de llibertats. Compte doncs amb el que diem i escrivim.
La hemeroteca no perdona. Corria l’any 2002. El diari El País va publicar un article que també duia per títol “Tres tristes tigres” i el signava el mateix columnista que avui ens ocupa. En aquella ocasió els felins de l’articulista eren el pessimisme autodestructiu, el blindatge del discurs reaccionari i la indiferència. En aquell temps ens encoratjava a: “no tenir por a mirar als ulls d’un temps incert... a seguir indignant-se... a lluitar un cop, i altre també, per una mínima decència civil.
Posats a triar, un servidor, es queda amb la camada de la dècada anterior.