LES ARMES DE CiU
ORIOL ENTRE CALAMAR I PLANYIDERA
Plou sobre mullat i alguns donen gràcies a Déu per aquesta pluja. La sentència del TSJC ha esdevingut un element més de crispació a incloure en la ja llarga llista de temes que compliquen la vida quotidiana als ciutadans de Catalunya. Un munt de gent es pregunta per què uns quants es passen per l’entrecuix aquell vell axioma que diu: “si una cosa funciona... perquè tocar-la i complicar-nos la vida?” Sí, una vida quotidiana que té damunt seu l’espasa de Damocles d’una crisi econòmica, social i de valors.
Sempre m’ha semblat mesquina la utilització dels temes lingüístics per recol•lectar quatre vots. Darrera la llengua i la cultura d’un poble s’hi troben sentiments profunds susceptibles de ser explotats maliciosament amb interessos de curta volada. El paradigma d’aquesta utilització infame de la llengua la trobem en un PP que l’ha utilitzat a nivell espanyol per, junt amb l’Estatut, fabricar un anticatalanisme de via estreta. Però també hem de dir amb claredat que a CiU “totes li ponen” i que, en una situació de desgavell governamental –amb motiu de les retallades, la sanitat o la PIRMI- l’aparició de la polèmica sobre la llengua aconsegueix difuminar la nefasta gestió de l’Executiu i permet a Artur Mas, de passada, fer-se el valent sense cap risc.
Això sí, Mas compta amb l’ajut inestimable d’un Oriol Pujol que aconsegueix un sincretisme d’utilització política excepcional: el de la simbiosi de les planyideres i el calamar.
Oriol políticament plora i es lamenta de l’agressió a la llengua al mateix temps que llença tinta a la conflictivitat i descrèdit que provoquen les polítiques antisocials del seu govern. Uns, els del PP i C’s, ataquen amb la llengua. Altres, CiU, s’amaguen darrera d’ella per difuminar la incompetència de les seves malifetes governamentals.
En les declaracions del portaveu convergent Oriol Pujol hi trobem les dues vessants, la del plor i la de l’embolica que fa fort, i això, amics meus, serveix durant un cert temps. Però tard o d’hora el calamar acaba a la xarxa de les seves pròpies contradiccions.
Plou sobre mullat i alguns donen gràcies a Déu per aquesta pluja. La sentència del TSJC ha esdevingut un element més de crispació a incloure en la ja llarga llista de temes que compliquen la vida quotidiana als ciutadans de Catalunya. Un munt de gent es pregunta per què uns quants es passen per l’entrecuix aquell vell axioma que diu: “si una cosa funciona... perquè tocar-la i complicar-nos la vida?” Sí, una vida quotidiana que té damunt seu l’espasa de Damocles d’una crisi econòmica, social i de valors.
Sempre m’ha semblat mesquina la utilització dels temes lingüístics per recol•lectar quatre vots. Darrera la llengua i la cultura d’un poble s’hi troben sentiments profunds susceptibles de ser explotats maliciosament amb interessos de curta volada. El paradigma d’aquesta utilització infame de la llengua la trobem en un PP que l’ha utilitzat a nivell espanyol per, junt amb l’Estatut, fabricar un anticatalanisme de via estreta. Però també hem de dir amb claredat que a CiU “totes li ponen” i que, en una situació de desgavell governamental –amb motiu de les retallades, la sanitat o la PIRMI- l’aparició de la polèmica sobre la llengua aconsegueix difuminar la nefasta gestió de l’Executiu i permet a Artur Mas, de passada, fer-se el valent sense cap risc.
Això sí, Mas compta amb l’ajut inestimable d’un Oriol Pujol que aconsegueix un sincretisme d’utilització política excepcional: el de la simbiosi de les planyideres i el calamar.
Oriol políticament plora i es lamenta de l’agressió a la llengua al mateix temps que llença tinta a la conflictivitat i descrèdit que provoquen les polítiques antisocials del seu govern. Uns, els del PP i C’s, ataquen amb la llengua. Altres, CiU, s’amaguen darrera d’ella per difuminar la incompetència de les seves malifetes governamentals.
En les declaracions del portaveu convergent Oriol Pujol hi trobem les dues vessants, la del plor i la de l’embolica que fa fort, i això, amics meus, serveix durant un cert temps. Però tard o d’hora el calamar acaba a la xarxa de les seves pròpies contradiccions.
posted by Joan Ferran @ 4:48 p. m.
<< Home