PSC, ENTRE EL REENCÍS I L’ACCIÓ
L’esquerra europea no viu precisament el seu millor moment de hegemonia política. L’onada conservadora al vell continent, quan no populista, i els resultats de les darreres eleccions a casa nostra, posen de manifest les dificultats en què es troben les opcions i propostes socialdemòcrates. Sembla com si en les societats en les que gaudim de drets civils consolidats, pau, i una certa prosperitat– això sí, immersos en una greu crisi econòmica global -les aspiracions i demandes de treballadors i classes mitges hagin deixat de ser assumides pels partits progressistes generant-se un divorci i una llunyania entre els representats i els seus representants habituals. On és el problema? Per quina raó la difusió del missatge polític esdevé un assumpte dificultós per les esquerres i no pas per a la dreta?... Hom es pot arribar a preguntar: --No s’hauran instal•lat les formacions de l’esquerra en una longitud d’ona incapaç de captar la remor de fons que sorgeix de l’home del carrer? O bé: --Perquè sovint són insensibles a la queixa, justifiquen les renuncies ideològiques, la crisi de lideratges i obsolescència organitzativa dels seus partits?
Aquestes qüestions, i moltes més, són les que haurà d’abordar aquesta tardor el Congrés del PSC i els d’altres formacions polítiques del país. Tant és així que, ja a hores d’ara, comencem a conèixer propostes de candidats a llocs de direcció, documents, declaracions vàries i un seguit de moviments “deliberatius” de tota mena. El twitter treu fum i les xarxes permeten a tothom dir la seva. Però, segons la meva modesta opinió, la clau de recuperació de la iniciativa dels socialistes no rau tan sols en la tria d’un bon lideratge, ni en quatre autocrítiques, ni en declaracions de bones intencions. Tampoc en la tala indiscriminada d’arbres vells que ja han donat prou rendiment apostant, acríticament, per noves especies de les que encara no sabem quina és la dolçor del seus fruits. No. Dic això perquè trobem en gairebé en totes les propostes, i manifestos fets fins ara, un diagnòstic comú fet en base a senyalar monòtonament mancances que són evidents, i necessitats futures que esdevenen òbvies. Renovar, reforçar, reconstruir, obrir, recuperar... Són paraules i desitjos comuns en totes les veus que diuen voler aportar nova saba al socialisme català. D’acord. Però, no n’hi ha prou amb una litúrgia congressual i un catàleg de missions. En una situació com la present soc partidari de marcar la diferència discursiva envers els altres. Si realment volem aconseguir reencisar a amples sectors de la societat venent la bondat transformadora de la política –que hi és- no podem acceptar el mestissatge entre la dreta i l’esquerra en el terreny discursiu. Una confusió d’aquest tipus ens conduiria inexorablement a la configuració d’un sistema polític sense contrast, sense definició, viuríem immersos en un magma central del que només es lliurarien pols extrems, a dreta i esquerra, que no afavoririen precisament el pluralisme. L’atmosfera del “tots són iguals” esdevindria el brou de cultiu on el germen de l’antipolítica, el populisme i els nacionalismes de tota mena farien el seu agost.
Hi ha qui diu que la condició imprescindible per a reactivar la política és la que passa per designar un adversari i posicionar-se en relació amb ell. Al socialisme del segle XXI li cal ocupar políticament un espai on li sigui possible la contraposició entre esquerra i dreta. No fa gaire, Jordi Borja, escrivia sobre la necessitat immediata de reconstruir la cultura d’esquerres a partir de repensar el projecte de societat cap al que s’aspira com a ideal. I deia que un projecte de societat no s’inventa, si no que neix de la memòria històrica, la crítica teòrica i la dinàmica dels moviments socials que expressen valors de llibertat i igualtat. Evitar des del socialisme les reflexions que qüestionen el model capitalista ens desarmaria totalment. Insisteixo, necessitem, més enllà dels rituals congressuals, un guió atractiu d’acció basat en la creació de consciència i activitat col•lectiva enfrontat als efectes insolidaris i perversos de l’oferta neoliberal. Cal batallar contundentment contra el desmantellament de l’estat de benestar. Cal no sucumbir a la tirania de la demoscòpia ni al discurs xenòfob i defensar els drets de les persones. Els socialisme català s’ha de comprometre amb una transformació democràtica d’ample espectre, capaç de redistribuir rendes i poder. El pragmatisme no ens ha d’allunyar del relat que ens és propi i ens obre les portes de les places públiques i la militància social.