El blog d'en Joan Ferran

28.6.11

ICETA HA DE FER JA UN PAS ENDAVANT.....



ICETA, HAS DE FER EL PAS !



Ja és hora! Les darreres setmanes han estat prolixes en declaracions, articles, insinuacions i manifestos genèrics d’intencions al voltant del XIIe congres del PSC però, afortunadament, sembla ser que algú ja comença a posar fil a l’agulla.
Celebro i saludo la iniciativa dels companys de la corrent “Esquerra Socialista” que , en un document fet públic, ja marquen i proposen algunes mesures d’indubtable valor polític. Se’ls hi nota la bona intenció de recuperar l’ essència progressista i socialista del nostre partit. Celebro, també, la presentació en societat del manifest “Per un nou socialisme català” que desitja iniciar en el futur immediat del PSC un nou camí genuïnament d’esquerres .
Però, dit això. em sembla rellevant que una de les persones més actives intel•lectual i políticament del PSC , Miquel Iceta, haguí donat les primeres puntades per teixir i bastir una nova etapa del socialisme català. Iceta deixa enrere la retòrica introductòria del escrits ben intencionats i comença a concretar. La seva musica sona be i la lletra te un indiscutible compromís.
Que ens diu el company Iceta?
Doncs que en primer terme cal parlar clar. Que cal denunciar els efectes perversos del sistema capitalista i que es fa necessari regular i limitar els mercats si no volem que la seva lògica ens retalli drets i prestacions socials. Que els moviments especulatius s’han de combatre , entre altres mesures, amb una taxa sobre transaccions financeres i clàusules ambientals i socials. Guerra al paradisos fiscals.
Iceta també planteja avançar cap els Estats Units d’Europa amb polítiques coordinades en el terreny social i econòmic.
Comparteixo amb el company Miquel la idea de que el manteniment dels beneficis del Estat del Benestar nomes serà viable amb una reforma fiscal i amb mesures com , per exemple, la recuperació de l’impost de patrimoni i una fiscalitat ecològica. Les mesures destinades a la regeneració democràtica en institucions i partits també es avançada per Iceta: Primàries a tots els nivells, flexibilització organitzativa del PSC, dret a vot a partir dels 16 anys...
Els temes estan oberts i algú, com en Miquel, ja els planteja sense embuts i amb propostes concretes. Però encara en falten. Ara caldrà tirar endavant les propostes i solucions que ens demana el carrer – les dels 15 M i les dels oblidats que no parlen enlloc- mitjançant un guio d’acció amb mesures especifiques sobre l’atur, els acomiadaments i les prestacions socials..
Els temps son difícils. La situació social i econòmica complexa i delicada. Les incerteses grans i els perills múltiples. Per tot això, i moltes coses, més crec que el PSC ha de trobar un primer secretari capaç de conjugar totes eles sensibilitats existents en el partit. Fer aquesta tasca, donades les circumstancies actuals, no serà feina fàcil però molts socialistes volem tenir la garantia de que la nova etapa que encetarem no estarà presidida per renuncies ideològiques, lluites inter generacionals ni per diletantismes. Menys encara per un gir estrambòtic camí d’un suposat centre inexistent.

26.6.11

DURAN I LLEIDA EL PRO "LOBBYSISTEMA"







DURAN I ELS ANTISISTEMA

Les epístoles setmanals que el president d’Unió, Josep A. Duran i Lleida, adreça als seus deixebles polítics no tenen parangó. En elles parla de tothom i de tot, recomana feines a tort i a dret i, fins i tot, amenaça amb un sobtat fi de legislatura. Són tantes i variades les temàtiques que aborda Duran que esdevé difícil comentar-les amb deteniment. Però, que ningú pateixi, de ben segur que d’aquí a poc temps en farà un recull i alguna ànima caritativa del món editorial les publicarà per fer feliç a la parròquia democristiana. Això sí, d’aquí a unes dècades els estudiosos de la història deixaran anar una rialleta compassiva en llegir segons quines afirmacions. Anem al gra. En la darrera epístola als democristians Duran escriu:

“això em permet reafirmar-me en la idea que a Barcelona, a diferència de Madrid, hi ha un gran contingent d’antisistemes i que les autoritats de la ciutat comtal tenen una gran responsabilitat... Barcelona ha estat i és la capital dels antisistema”.
Buf! Aquest Duran no té remei. Encarna l’ànima més carca i conservadora del país camuflada sota corbata moderna, posats educats i paraules ambigües. La seva tècnica en l’art del camuflatge ideològic és tan depurada que costa de entreveure el seu pensament profundament conservador. Sovint he arribat a pensar que fins i tot molta gent del PP està a anys lluny, vitalment parlant, del conservadorisme existencial del Duran. O almenys no ens enganyen.
Fa anys i panys que Barcelona és una ciutat amb una pulsió social, cívica i política diferent a altres ciutat del món. Barcelona fou anomenada la Rosa de Foc, Barcelona va ser la capital del No a la guerra, Barcelona fou capdavantera en la lluita antiglobalització, Barcelona... La capital catalana fou vanguarda en la lluita antifranquista i ho és en mil coses més. Sols les ciutats dinàmiques i vives poden permetre’s el luxe de tenir de tot, agradi o no. Potser si, potser l’ideal barceloní de Duran és convertir la nostra ciutat en una capital provinciana on els visitants puguin comprar carquinyolis, ratafia i poca cosa més.
Hi ha antisistemes a Barcelona? És clar que sí, com també hi són presents a les grans metròpolis del món, a Berlín, Paris, Londres... A Barcelona hi ha de tot. També trobem qui amb diners de la cultura fa política i qui exerceix la política fent de lobby. Aquests últims no hi ha manera que ningú els dugui a la presó...
No és el primer cop que Duran verbalitza les seves pors. Diu comprendre algunes de les propostes dels “indignats” però, s’afanya en puntualitzar que són utòpiques i inviables. Són tantes les coses que contrarien al líder d’Unió!
Permeti’m-me per acabar un altra botó de mostra. Tinc les meves raons per sospitar que Duran i Lleida no li ha agradat la desfilada barcelonina de carrosses repletes de gais i lesbianes celebrant el dia de l’Orgull Gay. Tampoc li deu fer gràcia els milers d’estrangers que vindran a observar-la convençuts de l’atmosfera de tolerància que es viu a la ciutat comtal. Aquests també són antisistema? Però aquest cop Duran no dirà res. Ja va dir fa temps el que pensa al respecte
.

24.6.11

APERITIU CONGRESSUAL....6ª PART




PSC, EL NOM O LA COSA
Entendre el missatge, els missatges, que envia la societat als partits polítics que governen, o han governat, no és fàcil. No ho és perquè no són unidireccionals si no múltiples. No demanen ni diuen una sola cosa si no vàries. Sovint, el que s’expressa avui al carrer és contradictori, i el vot que es diposita a les urnes pot ser tan itinerant com volàtil. Això sí, hom pot intuir la marea de fons que banya la platja de la nostra societat, i aquesta marea ens diu que cal canviar coses.
Alguns amics em pregunten què cal fer de manera immediata al PSC. Per quina, o quines persones, cal apostar per tal de reeixir com a partit polític que pretén ser alternativa de govern i també i sobretot, no ho oblidem, impulsor d’una societat més justa. La meva resposta és clara: urgeix, abans de res, assumir la necessitat de canviar les coses i el mètode de fer-les. Les aspiracions personals de dirigir un partit polític són respectables i legítimes però cal, prèviament, definir col•lectivament un projecte i un criteri comú. Sols així després es pot dipositar la confiança en un equip de direcció capaç de vèncer les inèrcies del passat i construir noves dinàmiques amb mètodes participatius. Aquest equip, per anar bé, haurà de practicar la deliberació com a mètode a l’hora de prendre decisions i dirigir. La tècnica del “nucli dur” o succedanis pot haver estat útil i exitosa durant un cert temps però ja ha passat a la història. Qui pretengui la seva reedició s’equivoca.
Deia a l’inici d’aquestes línies, que entendre el missatge de la ciutadania esdevé complicat per la seva pròpia naturalesa contradictòria. És un signe del temps que corren. D’ara en endavant la feina dels socialistes ha de consistir en intentar reencisar a molts homes i dones del país al voltant d’una alternativa progressista correctora dels errors del passat, defensora dels drets adquirits i implacable en la denúncia dels efectes perversos i antisocials de l’ofensiva neoliberal.
La renovació del PSC no arribarà mitjançant un càsting triant la direcció entre un munt de cares amables, triomfadores o fotogèniques. El repte és quelcom més complex. Caldrà abans de res comprendre el present, fixar un nord i després començar a fer de nou camí sense oblidar que sabem qui som i d’on venim. Som socialistes d’arrel democràtica i a partir d’aquests fonaments volem bastir la nova alternativa del segle XXI.


Els amics del diari digital Catalunyapress m'han demanat un breu comentari ...és aquest article que publico.

21.6.11

APERITIUS CONGRESSUALS....5ª PART




COMENÇA EL "CASTING"




Llegeixo la premsa i quedo astorat. Molts es fan un tip de parlar de renovació i reformes organitzatives i, a l’hora de la veritat, continuen tocant les cançonetes de sempre però, canviant de solistes. Ahir, sense anar més lluny, un dels que es postulen –legítimament, no ho discuteixo- per aparèixer en primera línia del PSC deia sense tallar-se un pel:
“No renuncio a estar en el núcleo duro de la dirección, sea Primera Secretaría, presidente o secretario general adjunto”...
Doncs no companys, no. Esdevé del tot legítim aspirar a dirigir el nostre partit però, després de tant parlar de reformar, canviar, compartir, obrir i discutir plegats, ara resultarà que estem disposats a reproduir, o reeditar, un “núcleo duro” que ho decideix tot en petit comitè. Però per reblar el clau també es completa la idea amb la proposta de copar aquest sanedrí amb alcaldes tot afirmant:
“hay siete u ocho alcaldes que debiéramos tener más responsabilidades..” ...En el "núcleo",es clar.
Vaja home! Que en lloc de procurar una nova direcció partidària més permeable i des professionalitzada ara hem de fer un gir a la “institucionalitis”. I la cirereta del pastís la trobem quan se’ns diu:

“Ahora toca un mayor peso de la Catalunya no metropolitana en el partido... Por que se identifica más con determinados valores del país”
A on hauré escoltat abans això i en boca de qui?
Ui,ui,ui...Torna el discurs de la Catalunya profunda?


Inspiren aquestes ratlles la lectura d’una entrevista al diari El País del 21/6/2011 de Pere Rios

20.6.11

JIMÉNEZ TIENE LA OBLIGACIÓN MORAL DE EMPLAZAR A OBIANG




A la ministra Trinidad Jiménez







El Parlament de Catalunya aprobó recientemente, por unanimidad, una resolución sobre la situación política en Guinea Ecuatorial que instaba a evitar, por todos los medios, dar apoyo político o institucional al régimen dictatorial y corrupto de Teodoro Obiang. Insistía también en trasladar el texto aprobado al Congreso de los Diputados. Dicha resolución –insisto- votada unánimemente, aconsejaba llevar a término actuaciones políticas y diplomáticas para conseguir la instauración de una democracia real en el país.
Es sabido que durante este mes de junio va a tener lugar en Guinea la cumbre de la Unión Africana en la que está previsto que la ministra española, Trinidad Jiménez, acuda como invitada.
Coincidiendo en el tiempo la oposición guineana reunida en Barcelona ha firmado, e impulsa mayoritariamente, un manifiesto que expresa consideraciones similares a las aprobadas en el Parlamento Catalán y que se haya también en una propuesta similar presentada en el Congreso español para su debate y posterior aprobación.
Por todo ello sería justo, solidario y democrático que la señora ministra leyera, explicara o expusiera el contenido de dichas resoluciones en el Plenario de la Unión Africana. Esta medida podría lavar, en parte, anteriores despropósitos y complicidades de algunos políticos hispanos y las continuas faltas de decoro democrático cometidas respecto a Obiang.
No considero necesario recordar a la señora ministra que en Guinea Ecuatorial aún se tortura, que no existe independencia entre el poder político y el judicial, que las detenciones se prodigan y los derechos humanos se conculcan diariamente. Por todo ello considero que una lectura de los textos sobre Guinea, aprobados unánimemente en las instituciones democráticas españolas, puede cobrar en la cumbre de la Unión Africana un extraordinario valor político y democrático.

Adjunto manifiesto firmado mayoritariamente por la oposición guineana en España







MANIFIESTO “CATALUNYA PER GUINEA” 20 DE JUNIO



Dadas las circunstancias políticas en la que está sumergida Guinea Ecuatorial en los últimos tiempos, los aquí reunidos exigimos:
1) Liberar los presos políticos de forma inmediata.
2) Permitir el regreso de los exiliados residentes en el extranjero de forma inminente.
3) El inicio de un proceso democratizador que establezca las bases de un sistema democrático, en el que se recojan los derechos inherentes a las personas y los pueblos.
4) Que todas las fuerzas políticas firmantes, y todas las que se adhieran en el futuro, presenten una propuesta conjunta de exigencia de reformas políticas.
Estas consignas las manifestamos expresando nuestro apoyo explícito a los opositores de Guinea Ecuatorial para que puedan ejercer su libertad de expresión y reunión de forma pacífica, lejos de la represalia a la que se están viendo abocados.



Barcelona 20 junio 2011

19.6.11

DURAN LLEIDA NO TÉ REMEI




ELS PECATS DE DURAN



El fariseisme de Duran i Lleida no té mesura. El seu cinisme tampoc. En el marc del primer Consell Nacional d’Unió Democràtica, celebrat després de les eleccions municipals, el líder democristià ha gosat culpabilitzar al PSC del rol “predominant” del PP a Catalunya. Quina barra! En la dinàmica política dels nostres temps Duran i Lleida juga, en el fons, el paper d’infiltrat “popular” a l’espera d’unes eleccions generals susceptibles de ser guanyades per Mariano Rajoy. És el paradigma d’una determinada transversalitat de dretes. Duran oblida que va ser ell, amb la seva precipitació i insistència, qui va provocar les maniobres que van concloure amb la supressió de l’impost de successions. El democristià sabia que aquesta era la condició sine qua non que el PSC havia situat damunt la taula per decidir el seu posicionament davant el debat pressupostari.
El narcisisme de Duran i Lleida el duu no sols a criticar el model opositor que ha decidit practicar el PSC, si no que també s’esforça en aparèixer a qualsevol preu en l’escenari mediàtic. A Duran el treu de polleguera que el critiquin però, ell no s’està de disparar indiscriminadament a tort i a dret. Ahir, sense anar més lluny, aconsellava a Zapatero perquè abandonés la presidència i deixés pas a un altre dirigent del PSOE. Poca estona abans criticava la política lingüística del PP mentre llençava dards enverinats al cor d’Alfredo Pérez Rubalcaba. És tan forta la seva necessitat de marcar perfil, de fer-se notar, que fins i tot critica veladament al portaveu de la seva coalició governamental insinuant que no s’explica prou bé.
Aquest Duran no té remei. Narcís, irascible, gelós i malpensat, sublima els seus problemes assenyalant als demes amb un to que no és el que correspon a un dirigent polític de primera línia. Duran peca i tots sabem de que.


Quanta raó té Vila d’Abadal!

18.6.11

SE EMPEÑAN EN EQUIVOCARSE....



MAS; ENTRE RECORTES Y BLOQUEOS

El gobierno que preside Artur Mas anda convencido de que el refrán: “no hay mal que por bien no venga” le cae como anillo al dedo. Veamos. El ejecutivo catalán debía afrontar estos días un tenso debate presupuestario no exento de contestación popular. Los recortes anunciados en Educación, Sanidad y Servicios Sociales habían disparado las movilizaciones y protestas en multitud de centros sanitarios, escuelas y entidades de carácter social. Pero zas! Como quien no quiere la cosa, el cerco y acoso de los “indignados” a la cámara catalana –y la ira de unos pocos sobre los diputados- ha fosilizado el debate y ha dirigido el objetivo de la cámara hacia unos incidentes que han obviado la discusión sobre el contenido de los presupuestos. Los bloqueadores, dicen, pretendían denunciar la maldad de las cuentas gubernamentales, pero el resultado de su acción ha sido otro muy distinto. Lo que hoy satura los informativos de los medios de comunicación y de la prensa escrita es el debate sobre la naturaleza del movimiento 15M, la violencia callejera organizada y las políticas de seguridad. No comparto la osadía del diputado, López Tena, que detecta oscuras maniobras del gobierno convergente para distraer la atención sobre sus políticas de recorte. Mi nivel de maquiavelismo no llega a tanto. Ahora bien, sí que me atrevo a afirmar que los acontecimientos ocurridos en las puertas del Parlament han contribuido a la difuminación del debate, y a que los presupuestos sigan su rumbo sin ser cuestionados ni debatidos suficientemente, fuera y dentro de la cámara. Como colofón a los sucesos de la Ciudadela ya se ha iniciado una agria polémica sobre la idoneidad de los dispositivos de seguridad planteados por la Conselleria d’Interior con objeto de garantizar la normalidad institucional. Dicen que Felip Puig está en el alero. Tanto, que hasta el futuro alcalde, Xavier Trias, ha llegado a cuestionar la efectividad de las medidas y del dispositivo aplicado para la contención de los manifestantes. En fin, si alguien planificó condenar a la clandestinidad la disección del presupuesto 2011 lo ha conseguido. En pantalla sólo hallamos la imagen del manifestante airado, del policía cabreado y del político acosado.
Pero aunque el foco de la atención mediática se haya trasladado momentáneamente a los temas de orden público, no por ello se ha de olvidar la trascendencia que tienen las cuentas de la Generalitat en el futuro inmediato de nuestro país. A mi modesto entender, el gobierno de Artur Mas tenía la obligación de presentar unas cuentas contra la crisis y ha presentado unos números que golpean la cohesión social. Por mucho que los edulcoren, en las cifras que contienen, no encontramos respuesta ni equilibrio, ni prioridades sociales. Son resignados ante los efectos de la crisis e ineficaces en la lucha contra el paro. Son tan insolidarios como imprudentes en la gestión de las finanzas públicas.
Quedan aún algunas semanas hasta su aprobación definitiva pero, durante este espacio de tiempo, urge constatar, para que la ciudadanía no se lleve a engaño, que el gobierno convergente ha colocado a votación unos presupuestos prorrogados que aprovechan la necesaria austeridad para implementar recortes con efectos estructurales en nuestro modelo de bienestar. Nada volverá a ser como antes. Argumentan los voceros del gobierno, y el conseller Mas Collell, que la crisis nos golpea y que los ingresos han descendido. Cierto y obvio, pero conviene recordar que tampoco fueron fáciles las cuentas de los años precedentes (2008-10) y las cosas se hicieron de forma diferente. A estas alturas de la cuestión vale la pena explicar que los presupuestos son lo que sus redactores quieren que sean. Son una elección de prioridades, no están predeterminados. Los actuales, a mi juicio, contienen recortes inasumibles que nos publicitan como imprescindibles pero que esconden una concepción conservadora que lamina conquistas y derechos sociales. En ellos se imponen sacrificios a sectores populares y clases medias, mientras que a los más ricos –Duran dicta- se les obsequia con regalos fiscales.
El portavoz del gobierno, Francesc Homs, justifica la acción del ejecutivo aduciendo que las decisiones que toman han recibido el beneplácito ciudadano en las recientes elecciones municipales. Error, grave error. En cinco meses este gobierno que lidera Mas ha asestado más golpes irreparables a las políticas de bienestar que nadie antes. La percepción directa de estos recortes sobre la ciudadanía comienza a percibirse. No tardara en pasar factura, pero el mal ya estará hecho.

17.6.11

APERITIUS CONGRESSUALS.......4ª PART



Els companys i amics de la corrent Esquerra Socialista m’han fet arribar un manifest que vol contribuir al debat previst en el proper congres del PSC. Benvingut sigui. Fa anys que conec als companys d’aquesta corrent d’opinió interna i puc donar fe de la seva entrega abnegada a les idees del socialisme. Avui ,en el seu escrit, proposen un munt de temes que caldrà debatre intensament, però n’hi ha un parell que em semblen molt interessants per ser tinguts en compte de manera immediata. Per exemple:
A) La crida a la gent que considera urgent una recuperació dels valors propis de l’esquerra perquè s’organitzi i coordini de cara al congres del PSC al voltant d’un front comú
. B) La crida a reconstruir un discurs sobre paràmetres genuïnament socialistes allunyat de contaminació identitaria d’arrel nacionalista.


Crec que son molts els companys del PSC interessats en aplegar esforços per aconseguir credibilitat i centralitat política a partir de una nova militància social i institucional bastida sobre plantejaments d’esquerres i no de renuncies.


ANTE EL XII CONGRESO DEL PSC: APORTACIONES DE ESQUERRA SOCIALISTA PARA POTENCIAR UNA ALA IZQUIERDA Y EL FORTALECIMIENTO DE LOS VALORES ESENCIALES DEL SOCIALISMO

Ante los malos resultados electorales registrados primero el 28-N y después el 22-M, que ha puesto de manifiesto nuestra perdida de posicionamiento político y como consecuencia nos demuestra la falta de sintonía con la mayoría de la sociedad, y ante las importantes y concurridas concentraciones de ciudadanos, a su cabeza, los jóvenes, por “una democracia real, ya”, exigiendo soluciones reales para los sectores populares desfavorecidos en el ámbito de la vivienda, empleo, salud y servicios sociales, etc., que entendemos como una rotunda llamada de atención acerca del descontento generalizado, en aplicación de unas políticas de recorte en temas fundamentales, que merman los logros conseguidos por la ciudadanía, representada en la clase trabajadora, entiéndase también las pequeñas y medianas empresas, donde el autónomo es fuente principal.

En este contexto, los socialistas hemos de reaccionar y, a partir de un puñado de preceptos irrenunciables contenidos en nuestra declaración de principios- y si es necesario recuperar algunos que frívolamente han sido descolgados- lograr sintonizar de nuevo con nuestro electorado natural, la clase trabajadora, es indispensable.

ESC (Esquerra Socialista de Catalunya del PSC) constituida 1981, y coordinada con IS (Izquierda Socialista) del PSOE, aglutinante de los sectores más combativos en la defensa de políticas económicas y sociales a favor de la clase trabajadora y sectores sociales más desfavorecidos, comprometidos en la elaboración y defensa de políticas por la paz y de solidaridad internacional, preocupados en desarrollo sostenible y ecológico, y en consonancia con nuestras posiciones ideológicas frente al neoliberalismo que sufrimos constantemente por parte de los mercados financieros y otros poderes.

Comparecemos para participar ante los debates que se suscitarán ante el XII Congreso para evitar la actual deriva de los valores del socialismo, corremos el riesgo ante la desorientación ideológica y oportunista, por preocuparnos sólo de recuperar las instituciones solo desde el mantenimiento del poder por el poder, olvidando el poder real de estas para la transformación de la sociedad y eso nos conduzca a la destrucción del Partido Socialista como instrumento de transformación social.

Sin Memoria no hay Recuerdos, y sin Recuerdos no existe Identidad, en nuestro proyecto no puede haber ningún intento que nos haga prescindir de las identidades. Los resultados electorales parecidos no será superable con facilidad, si no tratamos previamente elaborar un discurso serio, riguroso, coherente, sobre la causa de la crisis, de las anteriores crisis y de las posteriores que habrá, teorizando que éstas son causas del sistema capitalista, que es injusto, explotador, y causante de todas las guerras habidas y por haber. En el citado congreso XII del PSC deben darse pasos eficaces en dicha dirección, para marcar la ruta de una nueva actividad militante y discurso de los socialistas para, a partir de ahí, recuperar la hegemonía ideológica y cultural en el conjunto de la sociedad, premisa previa para recuperar el poder en las instituciones perdidas.

En Esquerra Socialista somos conscientes de estar viviendo unos momentos especialmente delicados para la política de izquierdas. A la vez, entendemos que en Cataluña fuera de nuestro partido no hay espacio para el socialismo democrático. Por eso, ante la celebración del XII Congreso del PSC. Es de obligado deber nuestra participación en nuestro congreso, igual que lo hemos hecho en todos los anteriores, elaborar diversas propuestas de tipo programático, organizativo, de profundización democrática y de los comportamientos éticos, de ahí que este nuestro primer documento de toma de contacto de cara a facilitar su divulgación inicial masiva, por lo que optamos por sintetizar nuestros criterios manifestamos que:

 Dar un paso más en la profundización de la democracia actual, necesitamos reformar las leyes actuales de participación democrática, acercarnos al ciudadano, hacerlos participes y potenciar la participación de estos en las instituciones, para una eficiente recuperación ideológica y de funcionamiento, hay que pronunciarse y apoyar: una reforma democratizadora de la Ley Electoral, por las listas abiertas; contra la concentración de cargos políticos e institucionales; por una renovación de cargos, evitando que los elegidos puedan permanecer en un mismo cargo más de dos mandatos, con las excepciones acordadas tras debate en los órganos pertinentes.

 Debemos encabezar la lucha por la organización territorial y el desarrollo de un Estado federal y en ese contexto, hemos de colocar en la cabecera de nuestra hoja de ruta la proclamación de la III República, que sin ser un tema urgente, si ha de ser un objetivo irrenunciable.

 Para avanzar hemos de hacer una apuesta inequívoca por los derechos de las minorías, por un laicismo que fomente la responsabilidad individual y social y con una apuesta por un crecimiento sostenible. También hemos de colocar en el frontispicio de nuestro ideario la solidaridad intergeneracional a la vez que una actitud exigente pero abierta con la inmigración. Hemos de dar la batalla sin cuartel a la discriminación, la pobreza y la marginación. De igual modo la defensa de los derechos de los más vulnerables ha de ser una de nuestras señas de identidad.

 Más allá de estas cuestiones básicas de la política catalana si queremos ser fuerza política hegemónica hemos de repensar como se conecta con la juventud y como rehacemos un discurso ideológico no dogmático pero que ilusione y que ligue con las nuevas realidades sociales en un mundo postindustrial y globalizado.

 Se necesita una profundización democrática interna, y que el Consell Nacional recupere y ejercite plenamente, con todo rigor y ética, la función de máximo órgano de dirección del Partido Socialista de Catalunya entre congresos. Y en consecuencia en los demás órganos internos “Consell de federación” “asambleas de las agrupación” etc.

 La Comisión Ejecutiva nacional y las demás deben recoger en su seno, como mínimo, a un representante de las corrientes (como Esquerra Socialista) existentes dentro del PSC, a fin de que las posiciones políticas se adopten previa discusión y escucha de todos los puntos de vista existentes. De esta forma nadie se sentirá excluido y el Partido se hará más fuerte y cohesionado.

 Aplicación de los principios federalistas a lo largo y ancho de toda la organización: Las organizaciones o Agrupaciones locales son el Partido en su ámbito, por lo tanto deben elegir con toda libertad sus representantes a ámbitos políticos superiores del Partido de forma libre, respetando la parte proporcional debida a cada corriente minoritaria existente en la Agrupación, correspondiéndole el derecho a designar y controlar a sus representantes en los Ayuntamientos y las políticas que éstos defienden y aplican en los mismos. En cuanto a si tener grupo propio por parte del PSC en el Congreso, pensamos es más importante y prioritario tener o recuperar un discurso propio, socialista, que no una nueva estructura para repetir lo mismo.

 Hemos de hacer que la democracia interna funcione de forma intensa y las decisiones fluyan de forma ordenada y eficiente de abajo hacia arriba. Hay que regular de forma racional el sistema de elección por primarias, que es un buen sistema poco regulado y menos estructurado. Es fundamental que las bases entiendan que son el punto de partida de la política y de la acción de su partido. El debate entre militantes es necesario, pero no suficiente. A día de hoy, necesitamos las aportaciones de aquellos que forman nuestro entorno ideológico más próximo.

 Por otra parte y dado que la situación de crisis actual en gran parte viene ocasionada por la irresponsabilidad de las entidades financieras hemos de trabajar, sabedores de nuestras limitaciones, por una banca de Estado que actúe con criterios de servicio público. De esa manera, se podría dirigir el crédito en cada lugar hacia donde realmente convenga. Poner fin a la especulación irresponsable y los beneficios insaciables del capitalismo, que son el origen de la crisis que ha arruinado a trabajadores y empresarios de la pequeña y mediana empresa. arrastrando todo lo que encuentra a su paso. Con esta fórmula ayudaría ha acabar con el caos que hoy impera en el sistema financiero mundial.

 Nos pronunciamos por llegar a acuerdos con sectores ideológicos afines a fin de articular y comparecer en el Congreso como una fuerte ala izquierda y hacemos un llamamiento a los militantes socialistas del PSC a organizarse y participar con o junto a Esquerra Socialista de Catalunya en la elaboración de textos políticos y su defensa en las Agrupaciones a fin contribuir a la actual descompensación del PSC y de que el Partido tenga mayoritariamente un discurso de izquierda y socialista.

 En el próximo congreso ha de ser el punto de partida del reame del socialismo democrático en Cataluña. Hemos de llegar a acuerdos y resoluciones que nos marquen el camino a seguir a corto y medio plazo. Ahora bien, las soluciones a los problemas complejos nunca son sencillas ni rápidas; en consecuencia hemos de ser conscientes de que le camino será largo y no exento de dificultades. Siendo esta la única manera para conseguir que el PSC sea el partido hegemónico de la izquierda en Cataluña y como tal una alternancia de poder real a la derecha nacionalista.

14.6.11

APERITIUS CONGRESSUALS... 3ª PART





La Ponència Marc del proper congrés socialista recomana una implicació/relació del PSC amb sectors ciutadans que anomena de “sobiranisme d’esquerres”. Res a objectar al respecte. Tots els sectors socials i grups d’opinió són bons interlocutors per construir projectes col•lectius progressistes de cara al futur del país. Això si, tants sols una consideració/pregunta al respecte: Es plantejarà el PSC la recuperació d’una gran franja de ciutadans que podríem catalogar com "autonomistes fatigats" de tanta discussió estatutària/identitària?
El sociòleg Carles Castro sosté en el seu llibre “Retrato electoral de Catalunya” la tesi de que un gruix considerable de vots socialistes han marxat en direcció PP i Cs a causa de una no identificació amb el discurs oficial del PSC . Han de tornar a l'esquerra.


Per cert, un bon amic em diu que a Lleida “Algú confon centralitat amb centre. No és el mateix espais electorals i ideologia”. És veritat...



Ara permeteu-me un petit exercici en forma de conte:




LA PARÀBOLA DEL LLENYATAIRE
En aquell temps, de mil paraules i poca escalfor, un bon llenyataire d’un bosc del nord-est solia recollir fullaraca, fusta seca i pinassa per fer foc a la llar. A casa seva s’aplegaven germans, amics i convidats per comentar penes i alegries, rialles i preocupacions. La vida rutllava i tothom compartia el nom de les coses, l’amor als arbres i els somnis de primavera...
Un mati, ple de llum i blau de cel, el nostre llenyataire va decidir partir bosc enllà. Després de caminar i caminar va ensopegar amb una arboreda d’espècies diferents i sota bosc peculiar. Fascinat per la frondositat que apareixia davant seu decidí aplegar fulles i branques i a casa va tornar. A la vora del foc va narrar als presents el seu descobriment lloant-ne virtuts i exagerant detalls. Però ai! Posseït per la novetat i embadalit per nous olors i paisatges el bon llenyataire va deixar de rastrejar el bosc conegut que s’oferia al seu abast i li brindava amb generositat la fusta. S’escapolia sovint. Tant llargues eren les absències del bon home que la seva llar aviat va deixar de ser punt de trobada. Els vells amics preferien recollir-se en les seves cabanes farcits d’enyorança.
El llenyataire maldava per anar a collir la llenya i la fusta dels camps llunyans d’altres gents de costums acomodades. Va intentar cantar les seves cançons i xiular una vella melodia, però res... A fi de comptes no deixava de ser un intrús contaminat.
Es més, sovint, quan tornava a casa, ja havia perdut pel camí la mitat de la seva carrega empaitat per les preses i els sotracs.
En veritat us dic que el pas del temps fa els homes savis. El bon llenyataire va descobrir que la millor fusta era la del seu bosc, que el millor escalf era el de la seva gent, que les millors cançons les seves. Que intentar fer foc amb la fusta humida dels altres era la garantia d’un gran fum, si però... Qui el guaria de l’abandó i les intoxicacions
?

13.6.11

TAL FARÀS TAL TROBARÀS...




LA PINÇA
La dreta del país, maquillada o no, amb vaselina o sense, s’uneix i passeja el seu idil•li confiant que la feblesa i contradiccions dels seus adversaris la mantindran en el poder un munt d’anys. Carques i conservadors no volen ni sentir parlar de la societat liquida, ni de la naturalesa cada cop més volàtil del vot ciutadà. Duen taps a les oïdes per no escoltar la veu del carrer i tanquen els ulls per no llegir les pancartes de la indignació. El PP oblida els deliris sobiranistes del reietó Artur i CiU els recursos de Don Mariano davant el Constitucional o els boicots al cava català. Quanta amnèsia! Ah! I tot això succeeix al mateix temps que en el cor de la patronal espanyola els sectors cavernícoles disparen dards enverinats contra Joan Rosell enyorant els vells temps de l’aznarisme. I un “Diccionario Biográfico” de la Acadèmia de la Història ensucra el règim franquista i... Sí, vivim una època força especial on ningú sembla ser qui era i on esdevé possible qualsevol disbarat. Veiem sino: Izquierda Unida ha fet realitat els somnis de la dreta més reaccionaria del país facilitant l’arribada a les alcaldies de caps de llista populars mitjançant la pràctica, actualitzada, del trist mètode de “la pinça”. La bona disposició "marianista" de IU a Espanya ha permès que el PP aconsegueixi l’acumulació de poder municipal més gran des de la recuperació de la democràcia. Gaspar Llamazares, i Cayo Lara, afirmaven, fins fa dos dies, que volien garantir “mayorías de izquierdas” (?). A Catalunya també tenim uns quants exemples al respecte de la mateixa medicina... Doncs bé, trist i preocupant tot plegat malgrat estar convençut que el temps ho cura tot i col•loca a cadascú al seu lloc, fins i tot als marges
.

10.6.11

APERITIUS CONGRESSUALS ....2ª PART




DES DE LA INTIMITAT...












“Quiero que la gran mayoría, la única mayoría, todos, puedan hablar, leer, escuchar, florecer. No entendí nunca la lucha sinó para que ésta termine”.
Pablo Neruda. Confieso que he vivido
-


Confesso que he militat. Que ho fet des de que l’adolescència va transformar el meu cos de nen en un altre d’home jove. Que ho he fet partint d’aquell espontaneisme radical dels que volíem canviar el mon de base fins a recalar en el pragmatisme d’allò que és considerat com a “políticament factible”. Si, han estat molts els dies i les nits gastats entre fum de cigarretes, pamflets i la cola enganxifosa destinada a lliscar per damunt del rostre imprès dels polítics triats i destinats a manar.
Si, confesso que he militat molt. I no em penedeixo de haver-ho fet. Ans al contrari, ho seguiré fent –si la ment continua lúcida- sigui quin sigui el racó del mon on es trobi el meu cos.
Si, confesso que he militat. He tingut, i tinc enguany , l’honor de formar part de la direcció d’un gran partit, lliure i democràtic com el que més. També he patit, i pateixo encara, les molèsties, problemes i entrebancs per haver expressat obertament, taxativament, el que penso sense embuts. No retiro res del que he dit, escrit, o fet malgrat ser conscient de que he comés –com tothom- milers d’errors. Reconec haver estat contundent i dur, poca solta i , fins i tot, agressiu i un pel mal educat. I què, amics? Estic convençut que la gent prefereix la paraula estrident d’un desvergonyit, un xic fatxenda, abans que la rialleta clàssica dels sepulcres blanquejats criats entre modals educats i suaus, acostumats a enverinar des de la foscor conspirativa.
Les coses són com són. Les derrotes electorals acostumen a ser senyals del cel que indiquen l’obertura de la veda. A partir d’ara és lícit que tothom jugui a cercar una peça per capturar i, fins i tot, eliminar de la partida. Alguns sublimen els seus fantasmes així, confiant en les engrunes que poden arribar a caure de la taula... què hi farem!
Si, confesso que he militat, i també emprat un mètode d’anàlisi de la realitat que ens envolta que ja no s’estila, a saber: el materialisme dialèctic. La veritat es que aquest materialisme dialèctic mai m’ha aconsellat renovar, recanviar o aventurar reformes polítiques ni organitzatives en base a l’edat biològica dels protagonistes de la història. Admeto que sempre he confiat en les idees i els programes, independentment de les arrugues i plecs que atresora la pell dels humans; però els temps estan canviant i potser algun aprenent de bruixot vol aplicar la eutanàsia política preventiva. Quina bogeria!
Si, confesso que soc dels que creu que moltes coses hauran de canviar, que caldrà recuperar el missatge genuïnament socialista que ens és propi, segur que sí. Els meus adversaris de discurs són aquells que s’esforcen en amagar l’essència perversa del sistema capitalista.
Però, dit això, deixeu-me que afirmi contundentment que penso batallar per un petit –si, petit- grapadet de conviccions. Veiem-ne algunes, a tall d’exemple:
-Perquè la deriva neoliberal, tecnocràtica i administrativista d’alguns “moderns” no s’apoderi d’una socialdemocràcia ferida que precisa recuperar -en temps durs- la seva frescor primigènia.
-Perquè el llenguatge, els conceptes i les qüestions socials marquin les pràctiques polítiques i organitzatives i no les identitàries.
-Perquè convé afirmar, i defensar, que la jubilació de les persones en el àmbit de l’activitat social i política no ha d’arribar marcada pel cronòmetre, sino per la seva eficàcia al servei de la causa noble que els inspira i la confiança que els altres dipositen en ells. Recórrer a la contradicció entre generacions esdevé propi d’un pensament acientífic i reaccionari.
Confesso que he militat, que desitjo seguir-ho fent, i que ho faré des de qualsevol indret de la societat sense aspirar a córrer cap cursa per arribar entre els guanyadors. Això si, aixecant la veu, tant des d’el vèrtex com des de la base, per dir el que calgui.

EL PARLAMENT ESMENA LA COMPLICITAT INMORAL DE DURAN I BONO AMB EL DICTADOR OBIANG



Resolució 90/IX del Parlament de Catalunya, de suport a l'inici d'un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial
Tram. 250-00086/09
Resolució
1. El Parlament de Catalunya expressa el suport a l’inici d’un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial, que superi la dictadura de Teodoro Obiang i finalitzi la repressió i la vulneració dels drets fonamentals.
2. El Parlament de Catalunya manifesta la conveniència d’evitar donar suport al règim dictatorial i corrupte del general Obiang i en dóna trasllat al Congrés dels Diputats i a altres institucions pertinents de l’Estat espanyol i de Catalunya.
3. El Parlament de Catalunya trasllada al Govern de Catalunya, al Govern de l’Estat espanyol, a la Unió Europea i a altres organitzacions internacionals la necessitat de dur a terme les actuacions polítiques i diplomàtiques pertinents per a l’establiment d’un estat democràtic, de dret i social a la República de Guinea Equatorial.

9.6.11

APERITIUS CONGRESSUALS ...1ª PART




El temps precongressual ha començat i, amb ell, la proliferació de manifestos, papers, missatges i moviments de seducció diversos. Hi ha qui, fins i tot, es prodiga venent ja la seva vàlua com a potencial primer secretari (o secretària). La factura telefònica creixerà, no ho dubteu. Alguns altius esdevenen amables i altres ens atabalen amb una retòrica feta a base d’un posat afectat ,o transcendent, com si ens trobéssim a les portes del judici final. Els egos superlatius sempre m’han molestat perquè considero que primer cal discutir, parlar i definir les idees abans que bastir candidatures. El gremi dels restauradors agrairà a més d’un, i una, la seva frenètica activitat. Això sí, sempre queda el recurs d’aixecar la bandera d’un tema recurrent –tots sabem quin- que permet una posició estètica singular i diferenciada com a coartada...
Els mitjans de comunicació estan atents a les nostres disquisicions i alguns, afortunadament no tots, voldrien veure’ns sumits en una espiral auto destructiva que deixés el camí aplanat al pensament únic d’arrel conservadora. Doncs bé, farem tots els possibles per no donar peu a la caricatura fàcil, o interessada, dels nostres adversaris tan del front de la política com del de les idees. Però també és temps d’anar insinuant algunes posicions encara que sigui de manera provisional i improvisada. Per exemple:
-Percebo, després d’ una lectura ràpida de la ponència marc , com si renunciéssim a anomenar la bestia que du per nom “capitalisme” i a denunciar la crueltat de la seva lògica explotadora, consumista i embrutidora. M’explicaré, cal buscar amb lupa, o microscopi, una crítica clara al sistema capitalista com a tal. Sembla com si tinguéssim por a dir les coses pel seu nom quan, als carres i places del país, els ciutadans identificant amb claredat quina és l’essència de la crisi i qui son els culpables d’ella malgrat viure difuminats entre sigles bancàries i multinacionals. No pretenc amb aquest apunt improvisat plantejar un retorn al lèxic ni als mètodes d’ acció del segle XIX, no. Ara bé, crec que no hem d’amagar el fil argumental primigeni que va donar carta de naturalesa al “socialisme” com a concepte antagònic i superador de “capitalisme”.
Segon exemple:
-L’esquerra no pot centrar la seva activitat, tan sol, en intentar construir una alternativa de govern a la dreta vencedora de les eleccions. Els socialistes no podem asseure’ns a esperar el desgast de la dreta construint alternatives de govern administrativistes. En els temps que corren molts sectors socials esperen de nosaltres una proposta político/vital diferenciada que vagi més enllà de la cursa electoral. Els raonaments tecnocràtics i el culte a la “bona gestió” ja no entusiasmen ningú. Avui és més urgent la presentació d’un discurs global engrescador i participatiu que no un catàleg de promeses difícils de complir.
Petita qüestió com a colofó per seguir demà:
- Sóc dels que pensa que abans de tenir “Grup propi” potser és més important tenir “Criteri propi”...Es a dir: recuperar el nom i el contingut de les coses.

5.6.11

CiU ENTRE ELS PRESSUPOSTOS I LA LLEI ÒMNIBUS...



QUE ELS VOTI SA...
Es veia venir. La negativa del govern convergent que presideix Artur Mas de fer públics els pressupostos de la Generalitat, abans de les eleccions municipals, era un símptoma. Darrera de tanta dilació en el temps, i dels números amagats, ara hem visualitzat el propòsit de retallar i desmantellar mesures de l’estat del benestar que anteriors governs varen construir amb molt d’esforç. Diuen que, amb un parell de lleis, els convergents pensen abatre la feina de set anys. Que això és fàcil d’explicar, que ho explicarà brillantment Francesc Homs en un tres i no res. Davant de tanta prepotència cal dir que els pressupostos que pretén fer-nos aprovar CiU aprimarien tant els serveis públics que aquests esdevindrien ineficients afavorint, com qui no vol la cosa, uns quants que fan negoci amb els problemes i necessitats de la gent.
Algú ha gosat demanar “responsabilitat patriòtica” a sindicats i grups d’esquerra però, sembla ser que, malauradament, no podrà ser satisfeta aquesta petició. Perquè? Doncs molt senzill, perquè Artur Mas i la seva gent han dinamitat un acord signat per la Investidura que tenia com a elements bàsics la preservació dels actuals models educatius i sanitaris i això, estimats lectors, ha saltat pels aires. Com també ho ha fet el desig de no posar en qüestió les plantilles de metges, mestres i mossos etc... Quan un govern ataca la qualitat dels serveis que reben els ciutadans, després d’haver renunciat a ingressos que s’obtenien entre els mes rics, aquest govern no mereix ni el sacrifici dels treballadors i classes mitges, ni tampoc l’ajut dels partits progressistes.
Cal ajustar la despesa? Sí, és clar que si! Però, ajustar no implica destruir els nivells de benestar assolits si no prioritzar. Si el govern de CiU vol aconseguir un vot als pressupostos, més significatiu que el de Joan Laporta, haurà de marcar uns objectius de recuperació, oferir confiança i il•lusió procurant un augment d’ingressos que sols pot arribar mitjançant una fiscalitat justa i progressiva. Però ai!... Tot sembla indicar que el govern no en té prou amb uns pressupostos ignominiosos i ha decidit reblar el clau amb una “llei òmnibus” destinada a desconstruir tot allò que faci aroma d’esquerres. Paciència i lluita...”Gira el món i...”

3.6.11

SOBRE EL CAMI FUTUR DEL PSC





TENIM UN LLENGUATGE QUE ENS ÉS PROPI





Si el PSC vol erigir-se com alternativa política a la majoria que articula la dreta nacionalista del nostre país no en tindrà prou amb l’exercici enèrgic de la critica parlamentaria que pugui fer des de l’oposició. Tampoc en tindrà prou amb una gestió correcta i eficaç realitzada des de els ajuntaments en els que encara governa. No. L’esquerra no serà mai capaç de vertebrar la seva desitjada “nova alternativa” si pretén fer-ho, sols, des de els escons de la cambra catalana o del Congres dels Diputats. El “nou” socialisme, per assolir l’èxit que somia de cara al futur, li cal la complicitat de vells i nous moviments socials compromesos amb els valors de progrés. Nomes mitjançant l’assumpció, i defensa, de principis que li son propis, i la incorporació de les noves exigències emanades de la societat actual, combinades amb les mobilitzacions socials, podem obrir les portes d’un nou període de progres. Mes enllà dels possibles retocs cosmètics propis dels processos congressuals i de les fixacions personalistes d’ alguns -consistents en discutir, gairebé sempre, al voltant del discurs que destil•len els nostres adversaris- convé recuperar el llenguatge genuí de l’esquerra no autoritària, internacionalista i participativa. Sense por i sense complexes. Que quedi ben clar. No estem plantejant tornar a les tesis del segle passat o de la transició, ni al simbolisme de barricades atapeïdes de glorioses banderes vermelles, no. Es tracta, tants sols, que allò que sabem que es fruit de la traïdoria del sistema ho combatem des de els arguments d’un socialisme humanista entès com un irrenunciable objectiu estratègic.

1.6.11



PSC, ENTRE EL REENCÍS I L’ACCIÓ
L’esquerra europea no viu precisament el seu millor moment de hegemonia política. L’onada conservadora al vell continent, quan no populista, i els resultats de les darreres eleccions a casa nostra, posen de manifest les dificultats en què es troben les opcions i propostes socialdemòcrates. Sembla com si en les societats en les que gaudim de drets civils consolidats, pau, i una certa prosperitat– això sí, immersos en una greu crisi econòmica global -les aspiracions i demandes de treballadors i classes mitges hagin deixat de ser assumides pels partits progressistes generant-se un divorci i una llunyania entre els representats i els seus representants habituals. On és el problema? Per quina raó la difusió del missatge polític esdevé un assumpte dificultós per les esquerres i no pas per a la dreta?... Hom es pot arribar a preguntar: --No s’hauran instal•lat les formacions de l’esquerra en una longitud d’ona incapaç de captar la remor de fons que sorgeix de l’home del carrer? O bé: --Perquè sovint són insensibles a la queixa, justifiquen les renuncies ideològiques, la crisi de lideratges i obsolescència organitzativa dels seus partits?
Aquestes qüestions, i moltes més, són les que haurà d’abordar aquesta tardor el Congrés del PSC i els d’altres formacions polítiques del país. Tant és així que, ja a hores d’ara, comencem a conèixer propostes de candidats a llocs de direcció, documents, declaracions vàries i un seguit de moviments “deliberatius” de tota mena. El twitter treu fum i les xarxes permeten a tothom dir la seva. Però, segons la meva modesta opinió, la clau de recuperació de la iniciativa dels socialistes no rau tan sols en la tria d’un bon lideratge, ni en quatre autocrítiques, ni en declaracions de bones intencions. Tampoc en la tala indiscriminada d’arbres vells que ja han donat prou rendiment apostant, acríticament, per noves especies de les que encara no sabem quina és la dolçor del seus fruits. No. Dic això perquè trobem en gairebé en totes les propostes, i manifestos fets fins ara, un diagnòstic comú fet en base a senyalar monòtonament mancances que són evidents, i necessitats futures que esdevenen òbvies. Renovar, reforçar, reconstruir, obrir, recuperar... Són paraules i desitjos comuns en totes les veus que diuen voler aportar nova saba al socialisme català. D’acord. Però, no n’hi ha prou amb una litúrgia congressual i un catàleg de missions. En una situació com la present soc partidari de marcar la diferència discursiva envers els altres. Si realment volem aconseguir reencisar a amples sectors de la societat venent la bondat transformadora de la política –que hi és- no podem acceptar el mestissatge entre la dreta i l’esquerra en el terreny discursiu. Una confusió d’aquest tipus ens conduiria inexorablement a la configuració d’un sistema polític sense contrast, sense definició, viuríem immersos en un magma central del que només es lliurarien pols extrems, a dreta i esquerra, que no afavoririen precisament el pluralisme. L’atmosfera del “tots són iguals” esdevindria el brou de cultiu on el germen de l’antipolítica, el populisme i els nacionalismes de tota mena farien el seu agost.
Hi ha qui diu que la condició imprescindible per a reactivar la política és la que passa per designar un adversari i posicionar-se en relació amb ell. Al socialisme del segle XXI li cal ocupar políticament un espai on li sigui possible la contraposició entre esquerra i dreta. No fa gaire, Jordi Borja, escrivia sobre la necessitat immediata de reconstruir la cultura d’esquerres a partir de repensar el projecte de societat cap al que s’aspira com a ideal. I deia que un projecte de societat no s’inventa, si no que neix de la memòria històrica, la crítica teòrica i la dinàmica dels moviments socials que expressen valors de llibertat i igualtat. Evitar des del socialisme les reflexions que qüestionen el model capitalista ens desarmaria totalment. Insisteixo, necessitem, més enllà dels rituals congressuals, un guió atractiu d’acció basat en la creació de consciència i activitat col•lectiva enfrontat als efectes insolidaris i perversos de l’oferta neoliberal. Cal batallar contundentment contra el desmantellament de l’estat de benestar. Cal no sucumbir a la tirania de la demoscòpia ni al discurs xenòfob i defensar els drets de les persones. Els socialisme català s’ha de comprometre amb una transformació democràtica d’ample espectre, capaç de redistribuir rendes i poder. El pragmatisme no ens ha d’allunyar del relat que ens és propi i ens obre les portes de les places públiques i la militància social.