El blog d'en Joan Ferran

30.5.11

JO HE SIGNAT...PERÒ VULL ANAR MÉS LLUNY ENCARA



MANIFEST PER UN NOU SOCIALISME CATALÀ
El diumenge 28 de novembre de 2010 el vot dels catalans i catalanes va posar fi a la primera etapa de govern progressista a la Generalitat de Catalunya, d’ençà de la recuperació d’aquesta institució. Amb la victòria de la dreta en les seves diverses expressions polítiques, i singularment en la que encarna la coalició Convergència i Unió, ha acabat una experiència de govern de l’esquerra plural que havia despertat moltes esperances en aquell 2003 que ara ens sembla remot. Les eleccions locals del 22 de maig de 2011 han suposat també un abrupte final per a molts governs de progrés, incloent-hi el de Barcelona. Serà més endavant quan, dissolts els tels que esforçadament s’han teixit al seu voltant, es podrà jutjar amb l’adequada distància històrica, confegint l’anàlisi amb major rigor, quina ha estat l’aportació dels governs encapçalats pel PSC.
Ara bé, només és en aparença que aquests canvis de govern marquen un final de cicle pel socialisme català. Les causes d’aquest, molts dels elements que ens han llastat, eren presents des de temps abans, contribuint a gestar la situació en què ens trobem ara. El socialisme català, cal constatar-ho, ha estat abocat inexorablement a obrir una nova etapa. En la formulació del caràcter d’aquesta nova etapa del PSC es troba ara, en gran mesura, el desllorigador de la redefinició del marc polític que ja despunta.
El XIIè Congrés del PSC, posposat fins la tardor de 2011 per raó de la celebració de comicis locals el dia 22 de maig, no pot limitar-se únicament, en veient les corrents de fons que sacsegen la nostra societat, i que singularment han eclosionat en aquest mateix mes de maig, a una renovació de lideratges personals. Cal que aquest Congrés esdevingui l’inici d’un autèntic procés que assenti de nou les bases del nostre projecte col·lectiu, no pas abjurant del nostre bagatge, sinó assumint-ne el millor com a punt de partida per avançar i créixer. Aquest procés no podem permetre’ns — ni volem permetre’ns — impostar-lo.
Som els i les militants del PSC el qui hem d’entomar aquest enorme repte. Hem estat convocats a un procés de reflexió i debat, que volem fecund, serè i ambiciós. Que d’aquest procés en resulti una autèntica regeneració del discurs, el projecte i l’organització socialista a Catalunya, i que siguem capaços de posar les bases per construir al voltant d’aquest projecte una majoria social i política àmplia depèn, enterament, de nosaltres.
L’hora és greu, i és temps, per tots i totes nosaltres, d’ésser responsables i generosos, per deixar de banda personalismes i apriorismes, per recuperar l’orgull i la il·lusió, i per subratllar que el del PSC és avui, com ho va ser en el moment de la seva fundació, un projecte col·lectiu capaç de mobilitzar enormes energies i d’agregar múltiples sensibilitats i orígens en la persecució d’un ideal comú.
Volem un Congrés obert: Els i les militants socialistes no podem acceptar un Congrés en què es pretengui que els delegats i delegades escriguin en paper pautat. S’ha de produir un ampli i autèntic debat pel que fa a les idees i propostes, i pel que fa a l’organització del Partit, prioritzant les primeres front al també important debat sobre les persones i equips en qui finalment haguem de delegar responsabilitats. Ens convoquem a promoure’l, propiciar-lo i assegurar-lo, per damunt, per dessota i també més enllà de totes les inèrcies.
Volem un Partit transformador: El socialisme no pot limitar-se a gestionar de manera benintencionada l’actual estat de coses. El fracàs de l’ordre social i
econòmic vigent a l’hora de generar societats justes i equilibrades és tan evident que no cal estendre’s pas gaire per argumentar-ho. La crisi d’enormes dimensions que estem vivint està essent afrontada, paradoxalment, amb receptes caduques, carregades de dogmatisme, que s’han demostrat contraproduents i que només estan contribuint a aprofundir i agreujar la situació econòmica i social. No podem assumir que aquest model obsolescent sigui l’únic possible. El nostre objectiu i compromís és crear les condicions per a una profunda transformació social, fer impossibles les relacions de dominació entre les persones, organitzar el combat polític per assolir un societat de persones lliures i iguals, solidàries, que cooperen entre si per al progrés i el benestar comú, i amb ple respecte a l’entorn natural. Cal obrir nous camins, i transitar-los amb la convicció i la confiança en què les persones som perfectament capaces d’organitzar-nos d’una manera més justa i millor. Aspirem a governar per transformar la realitat en un sentit radicalment democràtic, i per empoderar a les persones, fent-nos útils per a canviar allò que els condiciona i aportar solucions.
Volem un Partit reinventat: Si volem resultats diferents, no podem seguir assajant sempre les mateixes fórmules. Volem un partit valent i que parli clar. Volem un partit fort i obert alhora, viu, plural, integrador, coherent, proper, vibrant de debat i propostes, desbordant d’activitat i mobilització, i amb un fort arrelament social. Calen canvis organitzatius que tornin a equilibrar les dinàmiques internes per donar nou impuls al caràcter coral i democràtic d’aquest fabulós projecte col·lectiu que suposa organitzar i vertebrar els anhels de desenes de milers de persones en un esforç únic pel socialisme. Calen també canvis en la relació amb el conjunt de la societat, fent la nostra organització més flexible, més permeable i també, és clar, més capaç d’impregnar amb els seus valors i idees el debat general.
Volem una política amb sentit: Hem viscut uns anys en què ha crescut enormement el que s’ha anomenat la desafecció política, que no és altra cosa que el descrèdit d’una determinada configuració de la representació política dels ciutadans i ciutadanes. Un nombre creixent de persones s’ha sentit allunyada d’un joc polític percebut com a enclaustrat, absent i autoreferenciat, que no ha sabut entendre en el seu conjunt les inquietuds i aspiracions de moltes persones que, malgrat tot, es neguen a resignar-se. Alguna cosa fem malament. La política, però, entesa com la faceta de l’activitat humana en què cada persona es preocupa per la cosa pública, se’n forma una opinió, i hi intervé d’una o altra forma, ens és tan natural individualment com necessària per organitzar la convivència en societat. Volem promoure que la gent es repossessioni i es reapropiï de la política. En aquest punt, per tant, reclamem que el socialisme català esdevingui un impulsor de l’aprofundiment democràtic i la regeneració del país, una transició cap a una política amb sentit, on es combinin elements participatius i representatius per afavorir una deliberació pública de qualitat i orientada a la inclusió de tota la ciutadania.
Per això,
Volem assentar de nou les bases del projecte socialista: Amplis sectors socials ens estan recordant, al carrer i a les urnes, que cal que sorgeixi una esquerra en la qual es sentin representats. Podem i volem posar dempeus un potent i ampli moviment socialista, vertebrat al voltant de la seva expressió política, el PSC, però necessàriament acompanyat d’una esquerra social, sindical i cultural — que també està en procés de repensar-se — , treballant colze a colze per la
construcció d’una democràcia social avançada. Això requereix un procés en el qual, democràticament, teixim noves aliances socials sobre les quals s’ha d’articular una majoria transformadora, una majoria que constituïrà un nou subjecte polític amb les persones que ara formen part del PSC, però també amb totes aquelles que, compartint amb nosaltres valors i idees, no han participat fins ara, activament, en la nostra organització. Si hi ha un moment en què aquesta tasca és ensems urgent i necessària, és aquest. Esperem a més que això propiciï un procés paral·lel al conjunt del socialisme de l’Estat i d’Europa. Ha de començar a algun lloc, i ha de començar en algun moment. Per què no aquí? Per què no ara?
Fem una crida a totes les persones que coincideixin amb nosaltres en què cal tornar a posar els fonaments del socialisme català, ja siguin afiliades al PSC o no, a que es sumin a aquest manifest i el difonguin, a fi de propiciar en tots els àmbits possibles no només el debat sobre idees i propostes per al futur del socialisme, tasca que resulta ineludible, sinó també l’articulació d’un moviment que reclami l’obertura d’aquest procés, refundador en un sentit ampli.
Ho devem a totes aquelles persones que estan esperant de nosaltres una reacció, perquè volen veure una esquerra conseqüent i eficaç, ensems moderna i amb ambició transformadora, però també ho devem a totes aquelles persones que potser ara mateix no esperen res de nosaltres, i que malgrat tot estan indignades amb un estat de coses certament injust, que nosaltres aspirem a subvertir per assolir un societat radicalment democràtica. A totes aquestes persones ens volem adreçar en aquest procés del qual n’ha de sortir un PSC en qui facin confiança els qui s’esforcen per ajudar a néixer una societat justa i lliure.
Catalunya, maig de 2011

29.5.11

LES RECLAMACIONS ?.... A FELIP PUIG !!



“DEIXEU ELS MOSSOS EN PAU”
Ja fa un cert temps, en època del govern d’esquerres, vaig escriure un article titulat “Deixeu els mossos en pau”. Avui voldria ratificar, de nou, la mateixa afirmació. Després de més de trenta anys de democràcia la policia autonòmica catalana ha esdevingut un dels cossos de seguretat amb millor acceptació entre la ciutadania. Una policia que té com a principal tasca encomanada vetllar pel compliment de les lleis, garantir la seguretat dels ciutadans i el funcionament harmònic de la nostra societat. Algú podrà adduir que més d’un cop han saltat a la llum pública conflictes o accions poc correctes per part d’alguns dels seus membres. És clar que sí. Tot col•lectiu humà, i professional, té en el seu gremi elements que no actuen com correspon. No crec que calgui recordar en aquestes línies les històries de jutges corruptes, capellans, metges, polítics, periodistes i altres mortals... No pretenc dramatitzar ni relativitzar res, no, però considero que seria injust que, partint dels incidents de plaça Catalunya del proppassat divendres, algú jugués a llençar porqueria contra uns agents que es limitaven a complir ordres que emanaven d’un poder legítim. Abans de seguir vull deixar clar que sóc dels que pensa que és compatible i factible la preservació de l’espai públic amb els drets de concentració i manifestació. Ambdues coses no són antagòniques si es dona una escrupolosa observança de les regles del joc.
Els fets violents ocorreguts a la plaça de Catalunya mereixen ser reprovats i estudiar a fons perquè varen succeir. D’acord, no ho discuteixo, però potser abans caldrà esbrinar si l’operació policial va estar ben organitzada, si es varen tenir en compte les variables que podien entrar en escena i les circumstàncies, sempre complexes, d’una concentració nombrosa de persones. Caldrà tenir en compte, com diuen alguns sindicats policials, si es va planificar correctament la retirada ordenada fins els furgons dels efectius ubicats entre els concentrats...
Torno a insistir. No matem al missatger. Deixem els mossos en pau i demanem explicacions al polític que pren les decisions al respecte: el conseller d’interior.

27.5.11

FELIP PUIG FA CÀNDID EL SEU PERSONATGE DEL "POLONIA"





NOTA DE PREMSA PSC




“El conseller Felip Puig s’ha extralimitat amb els acampats de la Plaça Catalunya fent evident la seva incapacitat de negociació i diàleg”

Joan Ferran recorda al titular d’Interior que les tasques de neteja i la retirada d’elements perillosos no és incompatible amb el dret de manifestació dels indignats

El diputat socialista, Joan Ferran, considera que el desallotjament per part dels Mossos d’Esquadra dels acampats de la Plaça de Catalunya de Barcelona evidencia “la incapacitat de negociació i diàleg” del conseller d’Interior, Felip Puig, que ha demostrat una “manca de perícia que ha acabat provocant greus problemes per a la ciutat, com col·lapse de trànsit, comerços tancats o carrers tallats”.
“Puig hagués pogut resoldre la concentració pacíficament, sense carregar, dialogant i arribant a acords, però la seva impaciència i la seva poca traça l’han portat a tirar pel dret en una situació en la què s’hagués pogut dialogar i pactar”, ha afegit el diputat socialista .
El dirigent de PSC ha recordat al conseller d’Interior que “les tasques de neteja i retirada d’elements perillosos de la Plaça Catalunya no és incompatible amb el dret de manifestació dels indignats, que fins al dia d’avui s’han comportat sempre de forma pacífica”.
El diputat, que ha reconegut en tot moment la tasca abnegada i difícil del cos dels Mossos d’Esquadra, ha lamentat finalment “la falta d’encert en el moment de prendre decisions per part de Felip Puig”.

24.5.11

SOBRE EL PROPER CONGRÉS DEL PSC....




El resultat global de les eleccions municipals, i la pèrdua de Barcelona, ha reanimat el debat i les veus que urgeixen un congrés del PSC el més aviat possible. Puc estar bastant d'acord amb aquestes pretensions. Però, dit això, sóc dels que pensa que aquest procés de profunda introspecció i renovació - alguns demanen que es faci a la velocitat de la llum- requereix, en canvi, el seu temps i un ritme serè, pausat. Els mesos que ens separen de la propera tardor són l'espai de temps suficient, i necessari, per assolir amb èxit la fita d'un bon congrés. No s’hi val a improvisar, treure quatre resolucions a corre cuita i fotografiar un munt de rostres seductors, joves i amables per satisfer la demanda o la curiositat mediàtica. Tampoc fora bo un conclau presidit per retrets , acusacions o menysteniment de la feina abnegada d'altres companys... No. El PSC no pot ni ha d’actuar arrossegat pel que un bon amic meu anomena “temps mediàtic”, sinó que ho ha de fer amb perspectiva històrica, amb un projecte polític pensat a mig i llarg termini. El PSC, i l’esquerra en general, més enllà del resultat d’unes eleccions, ha de reflexionar sobre els nous reptes que se’ns venen a sobre i que han provocat la desorientació de milers de progressistes arreu del món occidental. En Raimon Obiols ens deia fa poc, en un diari d' àmplia difusió, que calia recuperar la voluntat d’entendre els reptes i els canvis de la societat. Absolutament d’acord. Però tan important com entendre el que succeeix és l’actuar col•lectivament sobre aquests canvis en base a uns valors i unes idees que han estat, i són, els propis de les esquerres. Caldrà explicar sense complexes a treballadors i classes mitges que avui es senten políticament orfes on és l’origen, i quina matriu té, la crisi actual; caldrà exposar el perquè de les mesures d’emergència adoptades pels governs, la seva raó de ser i els imperatius provinents de Pirineus enllà. Caldrà despullar el sistema, dir-li que va nu i obrar en conseqüència. Caldrà parlar amb claretat però no caure mai en el parany de utilitzar, en ple segle XXI, el lèxic de Rosa Luxemburg.
No és sols els PSC qui està engripat. És l’esquerra europea en el seu conjunt que està empiocada sota els efectes col•laterals de una crisi econòmica, i de referents, que situa a molts països del continent en mans de polítics populistes, quan no xenòfobs. Contempleu, sinó, el creixement de Plataforma per Catalunya, o els resultats del PP a la ciutat de Badalona. I es que, amics meus, més enllà de la conjuntura puntual, més enllà de la confecció d’equips de direcció partidària i de fabricar candidats, els socialistes hem de decidir fins a on cal donar la batalla de les idees en defensa d’allò que portem en els nostres gens fundacionals i no ha caducat.
Modestament penso que l’elecció d’un nou primer secretari, o l’existència d’un grup parlamentari del PSC a Madrid, esdevé important sí, però secundari, davant el repte de decidir quina és la frontera, la línia vermella a no traspassar, al voltant d’aspectes irrenunciables del pensament de les esquerres. Quins són avui al meu entendre aquests temes? Doncs, per exemple, la creació de consciència, organització i acció col•lectiva enfront dels efectes perversos de la proposta neoliberal i l’hegemonia mediàtica de la dreta. O, per què no? El combat contra els apologetes de les privatitzacions a dojo i el desmantellament de l’Estat del Benestar. A tot això podem afegir-hi el combat ideològic enfront l’actual onada neopopulista contra la immigració i els que són diferents. O, si més no, la defensa del pluralisme i dels drets individuals restablint valors de referència i qualitat en el sistema democràtic...
Després de tanta pragmàtica difuminació de idees que ens eren pròpies, en benefici de la governabilitat i de la bona gestió, ha arribat l’hora de marcar novament posició i recuperar amics, discurs, relat, presència i influència social. Cal recuperar el que algú ha anomenat recenment "la militància social" i escoltar la veu de la plaça pública.
Tornant a les coses concretes de casa, a Catalunya, el PSC ha de defensar l’autogovern, un model federal per Espanya, la convivència civil i lingüística i la cohesió social com a eixos del que ha de ser un programa alternatiu a la proposta que prediquen els nacionalistes d’Artur Mas. La eficàcia de la feina opositora al Parlament de Catalunya no s'ha mesurar pel seu grau de contundencia sinó pel seu nivell de ressò social. Però aquesta voluntat dels socialistes de ser alternativa de govern, per ser sòlida, s’haurà de sustentar en uns fonaments clarament diferenciats dels de la dreta. Les polítiques socials juguen aquí un paper central però també el tractament específic al fenomen immigratori, l’atur juvenil o la marginació social entre d’altres. Tant és així que, a curt termini, el programa i la praxis del gestors socialistes als ajuntaments-sigui al govern o a la oposició- haurà de vèncer les inèrcies i les pressions d’un discurs que ja triomfa a molts indrets d’Europa i que es sustenta en les pors i la inseguretat. L’esquerra té valors de futur i precisa que algú els defensi sense ambigüitats. A casa nostra aquest algú és i ha de ser, en primer terme, el PSC. De forma immediata ho pot apuntar ja en el seu discurs precongresual la ponència marc però no n’hi haurà prou. La veritable prova del nou tindrà lloc en el procés de debat intern, a celebrar tot seguit, i que ha de cloure amb un nou equip de direcció, és obvi, però també amb l’elaboració un relat i un discurs suficientment renovat i d’acord amb els temps que corren.

20.5.11

NURIA DE GISPERT PARLA DE LA DICTADURA SOCIALISTA...






La fada del Parlament te constipada la vareta màgica. Ahir, senyalant a uns quants demòcrates de tota la vida i amb veu de conjur, els va voler transformar en dictadors amb trenta anys d’ ofici. No fa gaires dies el circuit elèctric de les votacions morganiques va emmudir i l’ordre del dia es va capgirar segurament perquè la vareta es va espifiar...
Què tindrà la vareta màgica de la fada que començà a esternudar?
Ja ho entenc....Les fades no voten a les consultes sobiranistes perquè el seu talent –màgic, es clar- no pot barrejar-se amb el dels mortals comuns i vulgars. Les fades no parlen fora de lloc, ni beuen cervesa emulant les reines angleses, ni tenen vicis ni desitjos estranys....Les fades sòn perfectes. Sòn com les bruixes però en bonic, de conte tendre i angelical, sòn de veritat sense ser-ho....Però hi ha moments en el que les fades perden el seu encant blau cel i la seva capacitat de fer encanteris. Si , aquests moments esdevenen molt durs per nens i nenes , per grans i petits. La crua realitat s’imposa i apareix davant els humans amb tota la seva nuesa...si la fada ja no exerceix de fada, què és?
Però això ja seria un altre conte...

19.5.11

MASCARELL DESCARRILA ANTE LA PUERTA DEL SOL



Ferran Mascarell se ha contagiado de la visión nacional/provinciana de la historia y la política. Ha afirmado, sin rubor, que las protestas de la Puerta del Sol, o de la Plaza Catalunya, son causa de la falta de una "identidad compartida". Me atrevo a sugerir a Mascarell, y demás miembros del Govern, que lean al profesor Paolo Virno (Napoles 1952) Catedrático de Semiótica y Etica de la Comunicación, autor del libro"Gramática de la Multitud" con el deseo de que recuperen elementos para el análisis más alla de los latiguillos identitarios.


...la nueva Multitud no es un torbellino de átomos a los que todavía les falta la unidad, sino la forma de existencia política que se afirma a partir de una Unidad radicalmente heterogénea en relación al Estado: el Intelecto público. La multitud no concierta pactos, ni transfiere derechos al soberano, porque dispone ya de una «partitura» común; nunca converge hacia una voluntad general porque comparte ya un general intellect. 1) La Multitud obstruye y desmonta los mecanismos de la representación política. Se expresa como un conjunto de «minorías activas», de las que ninguna aspira, sin embargo, a transformarse en mayoría. Desarrolla un poder refractario a la idea de hacerse gobierno. El hecho es que cada uno de los elementos de la multitud parece inseparable de «presencia de los otros», inconcebible fuera de la cooperación lingüística o de la acción-en-concierto que esa presencia implica. Pero la cooperación, a diferencia del tiempo de trabajo individual o del derecho de ciudadanía individual, no es una «substancia» extrapolable o conmutable. Puede ser sometida, es cierto, pero no representada ni, mucho menos, delegada. La Multitud, que tiene su modo de ser exclusivo en la acción-en-concierto, está infiltrada a montones por Kapos y Quisling de todo tipo, pero no acredita contrafiguras o testaferros. Los Estados del Occidente desarrollado se resignan de ahora en adelante a la irrepresentabilidad política de la fuerza de trabajo posfordista; se refuerzan incluso, sacando de aquella una legitimación paradójica de su reestructuración autoritaria. La dura e irreversible crisis de la representación ofrece la ocasión de liquidar todo simulacro residual de «esfera pública», de desarrollar sobremanera, como hemos dicho, las prerrogativas de la Administración en detrimento del cuadro político-parlamentario, de hacer habitual el estado de urgencia. Las reformas institucionales elaboran reglas y procedimientos necesarios para gobernar a una Multitud sobre la que ya no puede sobreimponerse la fisionomía tranquilizante del Pueblo. Interpretado por el Estado poskeynesiano, el debilitamiento estructural de la democracia representativa se muestra como un estrechamiento tendencial de la democracia tout court...

PAOLO VIRNO

18.5.11

XAVIER TRIAS : LA MÀ OCULTA DE LES RETALLADES




VIRREI O ALCALDE?

La capital de Catalunya necessita un alcalde, no un virrei. Barcelona precisa d’un polític, tan jove com madur, capaç de continuar l’obra transformadora de la ciutat que vàrem iniciar les formacions polítiques progressistes. Hereu és aquesta persona. L’únic, que en una situació de crisi com l’actual, és capaç de moure cel i terra per tal de defensar els serveis de la ciutat. L’actual alcalde va forçar, i aconseguir, que el Parlament de Catalunya votés una resolució que blindava els serveis compromesos per la Generalitat a la ciutat per damunt de les retallades. Insisteixo: Barcelona necessita un alcalde progressista i no un virrei d’un rei Artur entestat en reduir serveis públics afavorint interessos privats. Mantenir escoles, hospitals, serveis socials i culturals són els objectius de l’alcalde Hereu. Els interessos del virrei Trias beuen de les fonts de la privatització i la demagògia respecte a temes com la prostitució, la seguretat o la neteja.
Xavier Trias ha dit sentir fàstic d’unes imatges que mostren la seva persona lloant Josep Mª Aznar però, el cert és que tots sabem que un triomf de qualsevol dels candidats de la dreta, esdevindria automàticament un pacte de conseqüències letals per Barcelona.
Els debats electorals que s’han fet fins ara ens mostren que el candidat amb més preparació és Hereu. Un alcalde que ha sanejat econòmicament l’ajuntament, i que no ha aplicat retallades de serveis, que ha lluitat contra corrent amb les enquestes i alguns mitjans de comunicació entregats a CiU... Xavier Trias és el paradigma de la vella política convergent. Aquella que va relegar la capital de Catalunya a un segon pla i va menystenir els barris populars. La “bonomia” de Xavier Trias és tan fictícia com negativa seria la seva presència a l’alcaldia. Per tal de mantenir-se en el poder no dubtaria ni un sol instant -ja ho va fer- en supeditar-se als desitjos del PP. Virrei del rei de les retallades i presoner de Fernández Díaz, votar avui a CiU és sinònim de regressió. Votar a Hereu és força. És força per avançar, per sortir de la crisi, per lluitar contra les retallades de CiU.

El meu twitter: @Joanferrans

SOBRE LES RETALLADES A LA RÀDIO I TELE PÚBLIQUES..




Preguntes a membres del Consell de Govern de la CCMA i a directius de TVC i Catalunya Ràdio:






- Quins han estat els criteris informatius emprats per TVC i Catalunya Ràdio per tal d'informar objectivament sobre les mobiltzacions contra les retallades del govern Mas?


- Creuen vostes que la cobertura de la informació sobre la jornada del 14 de maig s'ha ajustat a la magnitut de les mobilitzacions?


- Quantes entrevistes i informacions prèvies a ls mobilitzacions s' han dut a terme a Catalunya Ràdio i a TV3 amb els protagonistes del 14 M, i quan temps d'emissió s'ha emprat en cobrir la informació?


- Quins son els mitjans humans i materials emprats en la cobertura informativa del 14M?

15.5.11

DURAN NO VOL ENTENDRE EL CLAM DELS CIUTADANS CONTRA LES RETALLADES




Duran s’equivoca tant!

D’un temps ençà Durant Lleida s’equivoca força. Va ficar la pota quan va visitar al dictador guineà Teodoro Obiang, i també quan va presumir de saber el sentit del vot de la vicepresidenta el 10 d’abril. Els seus socis convergents diuen que a casa seva les coses no van del tot bé. Vila d' Abadal explica obertament que ja va sent hora de canviar lideratges a Unió, mentre que una adquisició de la última fornada, com Eva Parera, es veu rellevada del seu càrrec de portaveu tan sols quatre mesos després d’haver assumit aquesta funció...
Doncs sí, Duran s’equivoca i força. Potser els errors li venen de la seva obsessiva pretensió d’esdevenir sempre el protagonista de les notícies. Potser el seu afany per mantenir-se a tota costa en el “top-ten” dels polítics millor valorats el fan xerrar més del compte. I és clar, qui té boca s’equivoca.
Dissabte passat milers de catalans vàrem sortir al carrer per lluitar contra les retallades que prepara, i pensa aplicar, el govern de CiU. Més de 200 entitats, sindicats, funcionaris i professionals varen expressar públicament el seu rebuig als plans del govern convergent. Per cert, un govern que després de fer regals fiscals als més rics en èpoques de restriccions, vol fer servir com a cortina de fum els 1400 milions que deu el govern central, que ningú s’ha negat a pagar, i ningú ha sabut negociar. Excuses.
Duran Lleida s’equivoca quan afirma amb desvergonyiment, i ràbia continguda per l’èxit de la convocatòria, “que ha estat una manifestació protripartit amb la complicitat del PP”. S’ha de ser molt curt de gambals per no adonar-se de la realitat. La multitudinària manifestació del dia 14 celebrada a Barcelona, com les d’altres indrets de Catalunya, són un símptoma, un senyal d’alarma llençat per gent de tot tipus i condició que ens diu, a tots plegats, quelcom tan senzill com: Mas, ves amb compte, estem disposats a lluitar.

13.5.11

¿QUE ES LO QUE UNE A DURAN CON OBIANG?




Acerca de cómo Duran engaño a Artur Mas…

La mezquindad de Duran Lleida no tiene límite. Criticado por los amantes de la democracia por su reciente visita/cómplice al dictador guineano, Teodoro Obiang, ha jugado a corresponsabilizar de sus fechorías -engañándole- al presidente de la Generalitat, Artur Mas, y lo ha conseguido.
A instancias y insistencias de Duran, en plena celebración de las jornadas solidarias “Cataluña para Guinea” ,el líder de Unió orquesto el encuentro del embajador guineano en España con el flamante y recién estrenado president de la Generalitat. Flaco favor el suyo al señor Mas. La jugada sucia, interesada y cómplice de Duran ha sido utilizada por el régimen de Obiang para difundir la fotografía del encuentro, dentro y fuera de Guinea,en un momento histórico en el que muchos demócratas están alzando la voz contra los atropellos del sátrapa.
Triste servicio el de Duran Lleida a Mas, a la democracia y a los derechos humanos que dice defender desde los valores del cristianismo.
Nunca los intereses económicos dejaron de ser tan oscuros para ser tan evidentes
.

12.5.11

TOTS A LA MANIFESTACIÓ CONTRA EL GOVERN DELS MERCADERS!




Prou retallades!
Manifest del 14 de maig

Des de l’esclat de la crisi el 2007 fins ara, aquesta s’ha anat fent més persistent i profunda. Ara, el 2011, tots els governants parlen d’ajustaments pressupostaris, retallades socials i fons de rescat per a països amb problemes de finançament.

Malgrat que els governs i la ciutadania sabem que el culpable de la crisi ha estat el sistema financer, amb la complicitat dels poders públics i els organismes internacionals neoliberals, totes les mesures impulsades per la Unió Europea van exclusivament adreçades a garantir la remuneració dels interessos dels mercats financers i bancaris, i a desballestar el model social europeu.

Així, hem vist com, en contra de tota lògica democràtica i fins i tot econòmica, els líders europeus s’aplanaven davant les exigències del sistema financer internacional i s’oblidaven de les necessitats dels ciutadans i ciutadanes en nom dels quals governen, perquè els han votat en diferents conteses electorals.

A Catalunya, el nou Govern anuncia cada dia noves retallades amb l’excusa de la mala gestió del Govern anterior i de la manca d’entesa amb el Govern de l’Estat. Aquestes retallades sembla que són més que solucions per sortir de la crisi: som davant d’un canvi de model social, davant la transició d’una gestió pública i pública concertada a una de privada i mercantilitzada.

Si el nostre model social fos destruït, els ciutadans i ciutadanes viuríem conseqüències gravíssimes, ja que perdríem una sèrie de drets conquerits i reconeguts, i patiríem la falta de resposta adequada dels serveis de primera necessitat, com ara la sanitat, l’educació o l’assistència social.
Per això, les entitats socials signants, representants de la societat civil organitzada catalana, creiem que ha arribat el moment d’exterioritzar el nostre rebuig i la nostra denúncia més enèrgics a aquests tipus d’actuacions.

No podem acceptar ni acceptarem resignadament la inevitabilitat de les mesures que volen imposar-nos i volem demostrar el nostre rebuig a les retallades fiscals. L’eliminació d’impostos executada pel Govern només beneficia els rics i buida el tresor públic. Ens manifestem per un model redistributiu que, entre d’altres, prevegi un sistema de fiscalitat progressiva, ambiental i solidària.

La sortida de la crisi no es pot fer a costa dels serveis públics, que garanteixen la dignitat, la igualtat d’oportunitats, l’equitat i la justícia al conjunt de la ciutadania, ni a costa de la desaparició de la cultura, gairebé totalment, de l’àmbit públic.

Per sortir de la crisi no tolerem les retallades a l’ensenyament públic ni la liquidació d’un sistema nacional de salut eficient; no permetrem la fractura social ni l’exclusió de les persones més febles de la societat. Exigim que es preservi el sistema de salut públic, universal i de qualitat. I per això refusem tot el que signifiqui debilitar aquest sistema públic: mesures com el corepagament, la retallada indiscriminada de la despesa, la precarietat laboral, la retallada de prestacions i de serveis necessaris, els concerts a proveïdors privats, etc.

Estem en contra de la culpabilització dels treballadors i treballadores dels serveis públics, que pateixen injustament en la seva pròpia pell les retallades salarials i la destrucció d’ocupació pública de qualitat. Donem suport a les seves justes reivindicacions i mobilitzacions, que no han fet més que començar, així com la dels sectors privats i l’economia social que hi estan directament relacionats.

Un cop més, estem convençuts i convençudes que una sortida social de la crisi és possible. Una societat democràtica, com la nostra, és capaç de repartir els seus costos en termes de justícia, equitat i solvència a mitjà i llarg termini. No creiem en una sortida que comporti afeblir l’actual model social ni hi donem suport.

Per tot plegat, fem una crida enèrgica i decidida al conjunt de la societat catalana perquè es rebel•li en contra de les retallades socials que volen imposar-nos i, més concretament, a participar activament a la manifestació que hem convocat el proper dia 14 de maig a la ciutat de Barcelona.

Prou retallades!

Defensem els nostres serveis públics!

11.5.11

TRIAS , CAMPIÓ DEL PESSIMISME





TRIAS: DE LA CALDERETA MENORQUINA AMB MILLET AL PESSIMISME AUTODESTRUCTIU ESTIL PP..





Un bom amic, professor universitari, em fa arribar un e-mail que diu:



La publicitat radiofònica de CiU destaca que el ”canvi necessari” a Barcelona ha de passar per “l’experiència i el sentit comú” que, a parer seu, adornen el seu candidat a l’alcaldia.
Experiència no se li pot negar a Trias. Porta 27 anys a primera línia política. El 1984 ja era director general de l’Institut Català de la Salut. El 1988 va ser nomenat conseller de Sanitat, on es va estar fins el 1996 (quants ambulatoris, caps i hospitals va fer construir a la capital durant el seu mandat?) quan va ser nomenat conseller de la Presidència, el 2000 cap de llista de CiU al Congrés dels Diputats i des de 2003 regidor a l’Ajuntament.
Ara bé, sentit comú?
Sentit comú és dir, com va fer ahir, que Barcelona és la capital “de la prostitució, les màfies, les drogues i el botellón”?
Caram, quin sentit comú el de l’experimentat Trias
...

9.5.11

ENTRE ALBIOL I RAHOLA...




Garcia Albiol i Pilar Rahola s'han enfadat. Es desafien mútuament a un cara a cara després de que la Pilar fes el pregó de la seva ciutat, Badalona. Garcia Albiol és especialista en culpabilitzar la immigració de tots els mals existents i en encendre els ànims del personal. És un piròman de la política de cos llarg amb idees curtes. Després d'engreixar els instints més baixos d'uns quants badalonins, el candidat "popular", espera obtenir una bona collita de vots irats per aconseguir l'Alcaldia...


Pilar Rahola escriu bé, molt bé diria jo. Fabrica llegendes artúriques d'espases esmolades disposades a escapçar els quatre brots tendres que encara conserva l'anomenat estat del benestar. Això sí, ens alarma amb la seva "Republicà Islàmica d'Espanya" que -de ser llegida amb intenció- potser podria arribar a donar arguments i fer feliços els amics xenòfobs d'Albiol.


Doncs bé, a tots dos els recomano un llibre excel·lent, educat, ben escrit i rigorós: "La mirada del otro", de Rafael Jorba, editat per RBA. Les seves pàgines inviten a reflexionar sobre la por envers els altres, els conflictes al voltant de les identitats, el populisme, la telescombreria, i la demagògia... Val la pena.

7.5.11

MASCARELL EL CONVERS DEUCENTISTA



La Feria, Mascarell i la fe dels conversos

No s’ho perdin. L’altre nit molts no ens ho podien creure. El flamant conseller de cultura del govern de les retallades, Ferran Mascarell, visitava la Feria d’Abril de Catalunya davant la sorpresa de molts dels antics parroquians que no l’havien vist gairebé mai passar per allí. Ferran Mascarell, que atresora en el seu currículum una llarga llista de càrrecs vinculats a l’activitat político/cultural (regidor, tinent d’alcalde, diputat i conseller de cultura en un govern d’esquerres i un de dretes), no acostumava a freqüentar els ambients que envolten La Feria. Però, vet aquí que els miracles i les conversions paulines afavoreixen, no sols el pas de l’esquerra a la dreta, si no que també permeten aflorar “la sensibilitat” envers una menystinguda –per alguns- activitat de cultura popular.
Diuen que la fe dels conversos va més enllà que la dels vells creients. Potser sí, però la prèdica dels nous en abraçar la fe sempre estarà sota la sospita d’oportunisme. Després d’anys i panys de veure com alguns han relegat a l’armari de les andròmines les activitats d’un munt d’associacions i entitats, titllant-les de subproductes culturals nostàlgics, esdevé una paradoxa de difícil comprensió veure com s’eleven amb perfums de rebujito i s’embolcallen amb l’aroma dels fregits.
Evolucionar és humà i la política obre infinitat de camins evolutius envers noves idees i plantejaments, cert. Però, hi ha conversions paulines que esdevenen sarcasme... Ho és que potser La Feria d’Abril comença a produir miracles?

5.5.11

CLERIES: UN CONSELLER QUE PERD EL CONTROL..





Josep Lluís Cleries ha perdut les formes. Ha actuat com un hooligang exaltat al llarg del debat parlamentari que ha tingut lloc avui al voltant de les retallades del govern Mas en matèria de serveis socials. Desprès de mentir en seu parlamentària, dient que l'anterior govern va extraviar més de 30000 expedients, s'ha vist contradit aquesta tarde per la ex consellera d'Acció Social ,Carme Capdevila, amb dades i arguments.

Cleries, oblidant el càrrec institucional que ostenta, creu que encara pot actuar com un diputat senglar i mentir per difuminar la seva incapacitat per gestionar les polítiques socials del nostre país en uns moments de crisi com els presents.

Les retallades indiscriminades que ha plantejat el govern Mas son aquí, els que volen negar l'evidència s'equivoquen, no es així com es generen consensos i es surt solidàriament de la crisi. Artur Mas i el seu govern han de prioritzar i no intentar confondre al ciutadà ajornant decisions ni excusant-se amb l' enemic exterior...això està molt gastat.

3.5.11

MAS CONTRA LA RÀDIO PÚBLICA




El Govern desisteix de recórrer una sentència que qüestiona la capacitat política de les nostres institucions per regular la radiodifusió a Catalunya



El director general de COMRàdio, Francesc Triola, explica que 'no hi ha precedent que la Generalitat de Catalunya admeti submisament una resolució judicial que li limita les competències'

Francesc Triola ha remarcat que el Consorci de Comunicació Local (CCL) ha recorregut al Tribunal Suprem la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que qüestiona algunes de les darreres adjudicacions de freqüències per part de la Generalitat de Catalunya, però ha mostrat la seva sorpresa pel fet que el Govern no hagi presentat recurs “ja que el TSCJ posa en qüestió una decisió de l’administració basada en la legislació audiovisual aprovada pel Parlament de Catalunya”.

El director general de COMRàdio assegura que no es poden trobar explicacions a aquest desistiment, “és realment excepcional que la Generalitat hagi admès submisament una resolució judicial que limita la seva actuació en una matèria en la qual té competències”.

Per Triola “recórrer la decisió del TSJC és defensar al Tribunal Suprem les competències de la Generalitat i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, responsabilitat que hauria d’exercir el Govern, i no només el Consorci de Comunicació Local”.

“Un cop el Tribunal Suprem informi a la Generalitat de la presentació del recurs de COMRàdio, tinc plena confiança en què se sumarà a la defensa del nostre ordenament jurídic” ha afegit el director general de COMRàdio, que també ha advertit que “la lectura que fa el TSJC arran del recurs contenciós administratiu de l'ACR no pot tenir només conseqüències en l'ús de freqüències per part del Consorci de Comunicació Local, que gestiona COMRàdio, sinó que va més enllà i qüestiona obertament la capacitat política de la principal institució del país i la capacitat tècnica de la nostra autoritat en matèria audiovisual”.

“No és cap sorpresa – ha reconegut Triola - que la patronal de les ràdios privades utilitzi totes les estratègies possibles per tal d’impedir l’enfortiment de les emissores de titularitat pública, però el que és incomprensible és que el Govern sigui l’espectador passiu d’un clar intent de que el paper les nostres institucions no sigui decisiu a l'hora d'ordenar l'espectre radioelèctric”.

“La legítima voluntat d'obtenir beneficis de l'explotació de freqüències per part de les ràdios privades no pot, en cap cas, anul·lar la clara voluntat dels mitjans públics de rebre el suport de les institucions per tal d'enfortir el seu paper de servei a la ciutadania, una vocació que està plenament reconeguda en el nostre ordenament jurídic, que la patronal privada pretén ara qüestionar”.
Ha conclòs Francesc Triola.

ATENCIÓN POLÍTICOS ESPAÑOLES:NINGUNA CONSIDERACIÓN PARA EL DICTADOR




LA OPOSICIÓN GUINEANA AVANZA EN SU LUCHA CONTRA EL DICTADOR OBIANG




El pasado sabado 30 de abril, con motivo de las Jornadas “Catalunya per Guinea” se reunieron en Barcelona varios líderes de oposición a Teodoro Obiamg. Como consecuencia de este encuentro se firmó un manifiesto "Para la democracia en Guinea" en el que se pide la libertad para todos los presos políticos y la posibilidad de regreso de los exiliados, que se inicie un proceso de democratización y que se presente una inciativa conjunta de democratización. El citado manifiesto fue firmado por líderes de los movimientos y partidos, MAIB, FRECOM y CPDS.

Texto del manifiesto en http://www.africanews.es/

1.5.11

PROU RETALLADES ! 14 DE MAIG TOTS A LA MANIFESTACIÓ!

MAS I MOURINHO REIS DE LES EXCUSES


Sembla mentida però, és veritat. Al nostre país troben articulistes i tertulians disposats a pontificar sobre la decadència de la "classe política" quan ells mateixos esdevenen els principals propagadors del pessimisme que du, sovint, al nihilisme o la desafecció. Sembla mentida també però, no deixa de ser cert que després del numeret ploraner de Mourinho -fent culpable de les seves desgràcies a forces ocultes- encara trobem emuladors del portuguès, com Duran Lleida, capaços de centrifugar les responsabilitats que els són pròpies. L'entrenador madrileny no ha aconseguit que el seu equip jugui bé al futbol i té un problema. Mas i Duran no aconsegueixen governar bé i, òbviament, generen un problema cívic de considerable repercussió social. Tant és així, que tothom intueix que s'excusen amb els milions que no arriben de Madrid per amagar la veritable naturalesa de les seves polítiques. A saber: debilitar l'esfera de la cosa pública en benefici d'uns quants privilegiats. Volen la prova? Com diu Carme Chacón, el regal a les grans fortunes mitjançant la supressió dels trams alts de l'impost de successions, la reducció de l'IRPF a uns poquets o l'augment de sou d'alguns alts càrrecs ho són.

Alguns prohoms del nacionalisme conservador -oblidant lliçons de la història- sostenen que no s'ha de fer oposició a cop de pancarta; fins i tot qüestionen la idoneïtat de les manifestacions del primer de maig. Doncs...Que es preparin! Els ciutadans d'aquest país estem disposats a defensar amb ungles i dents les conquestes socials. Ho farem amb pancartes, xiulets i tantes manifestacions al carrer com calgui.

Mourinho i Mas s'han atrevit a parlar de "joc brut" perquè ambdós són incapaços, un de jugar bé i l'altre de bastir una bona governança.