El blog d'en Joan Ferran

31.3.11

DURAN I LA ROBA INTERIOR DELS JOVES "TRANSGRESSORS"


Duran i Lleida ja no sap què fer ni què dir per fabricar titulars i sortir a la foto.El líder dels demòcrata cristians, i portaveu de CiU al Congrés, ha justificat i defensat la reintroducció dels uniformes a les escoles catalanes per evitar "que els joves mostrin la seva roba interior". Després d'aquestes afirmacions en López Tena ho tindrà difícil per insinuar que Duran té interessos a la cadena Intimissimi. Però el cert és que Duran se les pensa totes per tal de que la seva homilia/carta setmanal als militants d'Unió vagi més enllà dels fidels. Duran persegueix alliçonar, moralitzar, marcar camí -potser no "Camino"- i omplir tots els espais mediàtics que sigui possible. Això si, el que encara no ens ha dit Josep Antoni és quin color ha de tenir els uniformes ni quina textura, si n'hi han d'haver d'hivern i d'estiu i si, sota les teles, es permès o no una roba interior estil tanga, o si cal recórrer als coneguts "boxers".

No se que pot haver impulsat al senyor Duran a pontificar sobre l'indumentària dels nostres nois i noies. No crec que les seves paraules escrites vinguin inspirades per un sentiment igualitari consistent en que no es percebi el poder adquisitiu de les famílies. No crec que participi en una creuada contra el consumisme i la passió per les marques... No. Darrera les tesis del demòcristia hi trobem l'essència d'un vell intervencionisme moralitzant i un xic antiquat però rentable políticament parlant.

Duran -que se les dona sempre de modern- hauria de saber, acceptar i comprendre que els joves acostumen a ser transgressors per naturalesa, afortunadament gairebé per inèrcia vital. Només ens faltava això! Aquest govern, a més de retallar prestacions socials a dojo, ara pretén dictar-nos com ha de vestir el jovent.... no fos cas que es vegi el melic del personal.

30.3.11

Paco Ibañez - Poemas Vol III - 09 Érase una vez

TRIAS , LA SÒNIA RECASENS I ELS LLOPS


BALLANT AMB LLOPS


TV3 ho ha dit ergo deu ser veritat. Dues llobes s'han escapat dels seus habitacles al zoològic de Barcelona. Es desconeixen les veritables causes que han propiciat que aquests bons animals desitgin sortir en llibertat a donar un tomb. Però tranquils...la gent d'ordre vetlla per tots nosaltres i Xavier Trias ha encarregat a la seva col·lega , i també regidora, Sònia Recasens, que esbrini si l'alcalde Jordi Hereu, en un atac de permisivitat, ha ordenat deixar la porta de la gàbia oberta de bat a bat. No obstant cal estar tranquils Artur Mas no ha retallat les trucades telefòniques i ha comunicat a Felip Puig la seva intenció d'estudiar la possibilitat de establir controls als accessos de l'àrea metropolitana. Altres fonts ens han dit que aquest mati una dona ha trucat als bombers per que ha vist sortir un cos pelut de la banyera sense poder ho identificar amb seguretat. Per reblar el clau un oient d'en Manel Fuentes ha enviat, indignat, la següent frase a un diari digital:

"deixen anar óssos al Pirineu i ningú diu res, s'escapen un parell de llops, mig domesticats i farts de menjar, del zoo i criden al exercit..Hi ha molt ecologista de carmanyola!".

Fins i tot Jordi Pujol ha dit que tot el país està trasbalsat per la presencia del vell enemic estepari.

I si això succeeix en Jordi Portabella ja rumia la creació d'un zoo audiovisual amb "loro"bicolor. Els del PP -com que tenen peles- diuen que qui vulgui veure bitxos sempre té l'opció de fer un safari .Si home, que de llops i llobes ells en coneixen uns quants de ben a prop i no passa res.

Uf! Quina angoixa! Albiol està que treu fum pels queixals. No en teníem prou amb la invasió de la cotorra argentina, la tortuga de Florida, el cranc vermell, el mosquit tigre, el silur , el musclo zebra i els senglars del Tibidabo per Sarrià que ara criaran els llops a Ciutat Vella

29.3.11

XAVIER TRIAS: PATGE A BARCELONA DEL REI RETALLADES


Enguany no sé si Xavier Trias va poder assaborir la tradicional caldereta menorquina de llagosta amb el seu amic Fèlix. Tampoc sé si prepara una campanya publicitària amb pomes verdes dibuixades amb diners destinats a la cultura vehiculats mitjançant una tapadora en format de fundació política. No ho sé. El cert és que m'esgarrifo quan l'escolto parlar dels diners emprats en publicitat electoral per allò, tan evangèlic, de "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra"...

Ara bé, quan Trias esdevé el paradigma del cinisme oportunista és quan gosa votar, al ple de l'Ajuntament, a favor de que la Generalitat compleixi tots els compromisos contrets amb la ciutat de Barcelona, quan es fa l'orni respecte a les tesis pro retallades dels seus col·legues de partit. Trias va votar a la plaça Sant Jaume:

"posar en funcionament de forma immediata els equipaments educatius, sanitaris i socials de la ciutat de Barcelona que ja estiguin construïts i garantir la finalització de les obres en equipaments previstes per l'any, així com la seva posada en funcionament 2011..."

La tesi/opinió de l'alcalde Hereu sobre les característiques del candidat convergent es confirmen. A saber: Trias no té ni autonomia ni criteri propi, ha esdevingut el patge Xavier- missatger d'Artur "Rei de les Retallades" - no aporta projectes ni il·lusions per la ciutat que pretén governar. A la bandolera duu pomes ràncies, la factura d'una comprometedora "caldereta" i unes grans tisores.


Algú sap qui va ser l'autor de la famosa frase "ves a veure en Millet"?

27.3.11

UNA CIMERA A L'AIGÜERA


NO N'HI HA PROU AMB...


No n'hi ha prou amb quatre papers lliurats a darrera hora i set hores de reunió. No n'hi ha prou amb buscar un marc regi i un càtering digne i sense luxes. No n'hi ha prou amb muntar un estudiat decorat a joc amb el vestit de l'amfitrió i al més pur estil americà. No n'hi ha prou en fer servir la coneguda tàctica Tarradelles de dir que tot ha anat bé i no ésser cert. No n'hi ha prou amb omplir-se la boca de crides a la responsabilitat i a la il·lusió fent ji-ji-ja-ja. No n'hi ha prou amb aconseguir la valoració positiva dels articulistes de sempre... No, no n'hi ha prou amb tot això. És més, si després de tot aquest festival, el president de la Generalitat enlloc de fer una reflexió autocrítica només troba paraules per titllar els retrets a la cimera com un "intent d'enderrocar al govern" es que Artur Mas no ha entès res.

La cimera és a l'aigüera. Sí senyors. Damunt dels marbres de la cuina catalana només trobem quatre propostes de mínims i una bona cassola de frustració. El govern de la improvització, i dels canvis constants d'opinió, ha cremat la seva primera oportunitat de surar. No ha sabut condimentar els acords ni fer-los agradables, ni a l'olfacte ni al gust.

Diu Artur Mas que a tots ens jutjaran per l'esperit positiu i no per la bronca. D'acord, però convindran amb mi que no es pot empaquetar fum, per després etiquetar-lo i intentar vendre-ho. Això és, en llenguatge de la gent del carrer, un intent d'aixecar-nos la camisa.


24.3.11

FERRAN MASCARELL: ADÈU AL "GLAMUR"


Ferran Mascarell, el "socialdemòcrata errant", calla i és fa el distret. L'alcalde , Jordi Hereu, ha dit que l'ajuntament de Barcelona està disposat a suplir la retallada en despesa cultural que prepara el govern d'Artur Mas -deu milions d'euros aquest any- a canvi que la Generalitat es comprometi, no només a tornar els diners, sinó a reprendre el 2012 el nivell pressupostari del 2010. La resposta?: El silenci i una fotografia còmplice de Ferran Mascarell amb un altre autoproclamat "socialdemòcrata", Xavier Trias, per fer veure que defensen la cultura , els seus equipaments i els interessos de la ciutat. Pura comèdia! Això si, Xavier Trias vota a favor, en el ple municipal, de que el govern de CiU tiri endavant els compromisos pendents i signats amb Barcelona. Quina barra! Des del govern Mas diuen que les retallades tenen vida pròpia i que no es poden aturar malgrat traspassar les línies vermelles del que representa el benestar social. Moments difícils, doncs, pels amants de la retòrica feta de paraules buides. La realitat és dura i la coherència escassa quan es presumeix de progressisme i s'assumeixen postulats de dretes. El glamur dels encisadors de serps, com el perfum, s' evapora en no res. Sovint més de presa del que un es pensa.

20.3.11

PP-FERNÁANDEZ DIAZ: "MOLTS D'ELLS HAN DE SER IMMIGRANTS"


Xenofòbies emmascarades


Sóc conscient de que ens trobem ja en plena campanya electoral per triar els nous equips municipals a les nostres ciutats i pobles. Comprenc que tots i cadascun dels partits intentin mobilitzar els sectors socials que són afins a les seves candidatures, al temps que intenten convèncer als indecisos i nous votants. Tot això, i molt més, és fruit del joc democràtic i és bo que així sigui. Però hi ha gent que juga amb foc, hi ha gent que intenta un benefici immediat, automàtic, i que és capaç d'encendre-ho tot sense importar-li les conseqüències. Aquest és el cas de personatges com Garcia Albiol i els seus correligionaris. Aquest és el cas d'un PP cada cop més escorat a la dreta extrema. L'últim episodi d'aquest camí envers els extrems l'ha protagonitzat l'Alberto Fernández Díaz. L'etern candidat -a tot tipus d'eleccions- intenta calcar la tàctica i l'estratègia del seu company badaloní, i ho fa apel·lant els instints més baixos del personal insinuant una relació d'automàtica correspondència entre delinqüència i immigració. Per a en Fernández Díaz i la seva gent qualsevol estadística convenientment manipulada, qualsevol dada és susceptible de convertir-se en una sentència condenatoria, en una veritat absoluta. Provablement l'Alberto no serà mai alcalde de Barcelona. Potser repeteixi resultats a les eleccions municipals i, fins i tot, guanyi algun regidor més. Tant se val. El que resulta més preocupant d'aquesta història és com la seva maquillada però clara xenofòbia pot anar penetrant, com un verí silenciós i eficaç, dins l'imaginari col·lectiu creant pors i desconfiances. Hi ha tesis que engendren "Anglades", hi ha discursos demagògics capaços d'esberlar la societat. A hores d'ara el perill immediat no és tant un triomf electoral del PP si no la difusió imperceptible d'una xenofòbia emmascarada.

18.3.11

LES PARADOXES DE XAVIER TRIAS I CIA...


La política catalana no deixa mai de donar sorpreses i produir situacions paradoxals. Tant es així que, sovint, aquells que aixequen banderes de suposat canvi o renovació, en enlairar-les, se'ls hi veu la taca... o son veritables peces de museu o antiquari.
La primera paradoxa que vull comentar ha pres cos d'home, de candidat, en la figura de Xavier Trias quan gosa concórrer a les eleccions afirmant que representa el canvi.... que ell es el canvi !! Tothom sap els anys que fa que s'arrossega pels despatxos de les institucions del país, encara és present, en la nostra castigada retina, el seu vot alegre i entusiasta a la entronització de José Maria Aznar.
La segona gran paradoxa te lloc quan, l'amic Trias, ens diu que el model dels socialistes esta caducat i ell corre a buscar el suport, i es fotografià sense rubor, amb un camaleònic Ferran Mascarell. Vergonya els hi hauria de donar a tots dos!!
La tercera de les paradoxes la trobem, fent una rapida comparativa, entre les llistes electorals que encapçalen respectivament Jordi Hereu i Xavier Trias. Es obvi que el procés de primàries a "vitaminitzat" l' alcalde i que les incorporacions anunciades a la seva llista ho són de personalitats no sorgides dels rengles partidaris fent bona la voluntat d' obrir la seva candidatura a nous sectors ciutadans. A la llista de Trias repeteixen un munt de velles andròmines i conservant relíquies polítiques dels anys vuitanta que ja veuen la poltrona com un moble tan particular com entranyable.

La quarta paradoxa, i última per avui, esdevé quan sentim dir a Trias que Hereu és caduc i obsolet. L'alcalde recorda sovint que quan ell era jovenet, i encara no es dedicava a la política, ja veia a Puigdollers i Trias amb xofer i cotxe oficial. Sabran aquest parell el que és una T10?

16.3.11

HOMS Y DURAN : LA LUCHA POR EL MEGÁFONO


En ese concurso de vanidades que se ha convertido CiU, Francesc Homs ha marcado territorio respecto a Duran Lleida. Ha proferido irritado un: "Lulu c'est moi",o lo que es lo mismo: "Yo soy el único portavoz del gobierno". Pero la envidia es mala consejera y, pocos instantes después de esta tajante afirmación, el pluscuamperfecto y valorado líder de Unió, Duran Lleida, se ha despachado a sus anchas descubriendo lo descubierto, aprovecahando el maremoto, para declarar:"lo que hay que hacer es controlar toda y cada una de las centrales nucleares"...Y es que Duran prodiga tanto sus declaraciones y se obsesiona tanto en crear titulares que tampoco se ha arrugado ante la posibilidad de lanzar un nuevo torpedo -de "estadista español"- a la linea de flotación del meollo soberanista de CDC: '"yo no soy independentista...en Catalunya no hay un sentimiento mayoritario independentista".

El esfuerzo y el empeño de Duran por combatir en mil frentes y aparecer en todas las refriegas le llevó incluso, el pasado domingo, hasta el extremo de suplantar las funciones de Xavier Trias en una replica a las manifestaciones del alcalde Jordi Hereu.

Es tanta la competencia, tanto el afan por destacar, tantos los celos y tan evidente la pugna por aparecer como la voz de CiU en esta tierra que la incomodidad relacional se ha instalado ya entre los miembros de la coalición. Las contundentes declaraciones de Homs hacen bueno el viejo refrán aquel que decia:"dime de qué alardeas y te diré de qué careces" y no dejan de ser un aviso para navegantes a la búsqueda de rumbo y norte.

13.3.11

DURAN I MAS... REIS DE LES EXCUSES



Duran i la fàbrica de fum


Diuen que Josep Antoni Duran i Lleida, fruit d'un narcisisme mai prou satisfet, pateix d'un greu defecte, a saber: el de fer tots els possibles per no quedar mai fora de pantalla, per no passar desapercebut i, és clar, aquesta fal·lera de presència mediàtica el du a parlar i opinar sobre tot allò que esdevé susceptible de convertir-se en un titular. Tant és així que, en la Convenció municipal d'Unió, va fer pública la intenció del grup de CiU al Parlament de suprimir totalment l'impost de successions. Poca gràcia li devia fer a Artur Mas aquest "avenç informatiu" d'en Duran quan s'ha vist obligat a fabricar una notícia complementària dient que compta amb el PP per tirar endavant la mesura.

Però, l'afany de notorietat del dirigent d'Unió no para aquí i ja actua com un ressort automàtic contestant, també, a les polèmiques que sorgeixen en l'àmbit municipal barceloní -arraconant l'anacrònic Xavier Trias- per contestar Jordi Hereu tot dient-li que no demani inversions de la Generalitat per Barcelona perquè "el Tripartit no va deixar un duro al calaix". Ja veuen, Duran és incansable i no en té prou amb parlar a les Corts si no que també vol fer de parlamentari català i de cap de l'oposició de l'Ajuntament de Barcelona. Quin personatge!

Però, aquest voler ser "Estrellita Castro" no passaria de l'anècdota si darrera d'ell no s'amagués el gran parany, la mentida gens pietosa. Tots sabem que la situació social i econòmica del nostre país és crítica. Tots estem disposats a sacrificis i renúncies però quan un govern s'atreveix a programar retallades indiscriminades, sense nord ni prioritzacions al temps que renuncia a un impost. que només es recapta entre els molts rics i poderosos, hom pot sospitar que no el mou un interès de país, si no altres coses.

El discurs de Duran dient que no hi havia un duro al calaix o l'esforç col·lectiu que demana al ciutadà Artur Mas fa aigües, no és creïble. Duran es repetirà com un anunci aquí i a Madrid. Artur Mas demanarà insistentment col·laboració però els ciutadans començen a comprovar que ambdós han estat uns grans venedors de fum.

10.3.11

DURAN I LLEIDA LO QUIERE TODO...NO DEJA NADA


Duran i Lleida ha conseguido, no sin reparos y dudas, el aval del Congreso de los Diputados para la compatibilidad de su labor parlamentaria con la representación de la Generalitat catalana en cuatro comisiones bilaterales con el Gobierno de España.
La presencia política de Duran en las instituciones recuerda la figura de aquellos grandes eucaliptos que crecen desmesuradamente y no facilitan la existencia de vida vegetal a sus pies. Ocupan el espacio aéreo al tiempo que desertizan el terreno. Eso si, despiden un aroma intenso y una fragancia que sirve de bálsamo para terceros interesados en disfrutar de sus propiedades.

El personaje en cuestión es secretario general de CiU, cabecilla deUnió, potavoz en Cortes de los nacionalistas catalanes, presidente de la comisión de Asuntos exteriores.... y piensa ampliar, ahora, su quehacer cotidiano con las reuniones y presidencias de...¡Cuatro comisiones mixtas!

Es tan grande la sombra y el espacio que ocupa el ego del "Eucaliptos Duran" que absorbe, el solito, todo el protagonismo del mercado relacional de CiU con el consiguiente mal humor de sus correligionarios y socios.

¿Podrá Duran compaginar tanto cargo? ¿Resistirá su agenda? ¿Mermara su rol de diputado en el Congreso?...El tiempo lo dira.

Pues bien, a pesar de lo expuesto, aun está por ver si la aventura polifacética de Duran es comestible desde una optica legal dado que, politicamente, nos parece inaceptable.
Seamos claros: El proceso acumulativo de funciones que protagoniza el líder de Unió - además de confuso y tramposo- deja al descubierto las insuficiencias del equipo gubernamental que capitanea, sin demasiado acierto, Artur Mas. Algunos, en Madrid, hacen la vista gorda ante el personaje pero en Catalunya hemos tenido multiples ocasiones para conocer lo que habita tras el ego de alguno de nuestros paisanos.

7.3.11

DURAN I LLEIDA: ENTRE L'EGO I LA LLAGRIMETA


Les crítiques de Duran i Lleida a TV3


El narcisisme de Duran i Lleida ha arribat a assolir un grau superlatiu. El democristià ha assegurat, en una entrada al seu blog personal, que se sent millor tractat als platós de TVE i Antena 3 que no pas a TV3 "tot i ser la nostra". Però el dirigent d'Unió no ha tingut prou amb aquesta afirmació i s'ha atrevit a afegir que "els platós de TV3, llevat del de Josep Cuní, fa molt que no els trepitjo".

No cal ser gaire intel·ligent per endevinar que és el que hi ha darrera d'aquesta política de la llagrimeta que han emprat Duran i Lleida respecte a TVC. Tothom sap que alguns puritans -anònimament-han mogut els fils per fer desaparèixer de la graella de la televisió pública catalana programes com "Infidels". Tothom comenta que la rumorologia, i el ventilador, contra el "Polònia" té paternitat i maternitat. Tothom sap també quin és el pensament, i l'obra, d'en Duran i Lleida respecte les televisions públiques i, sobretot, respecte a algunes privades a les que recentment a fet algun que altre favor.

La queixa lacrimògena de Duran i Lleida no deixa de ser un insult a la intel·ligència dels ciutadans catalans precisament en una etapa en la que els consellers, diputats i membres de CiU es prodiguen a la ràdio i televisió pública catalana més que la publicitat pagada.

Les queixes de Duran, i la seva desconsideració envers Mònica Terribas, tan sols poden ser fruit de fosques maniobres al servei de ves a saber qui o malaltia narcisista.

6.3.11

CiU TINDRÀ BREGA ...NO HO DUBTIN


Tindran brega


Molt nerviosos i preocupats deuen estar la gent de CiU quan fan servir artilleria de gran calibre tot just començar la legislatura. Encara no han passat cent dies de la constitució del nou govern i ja disparen contra l'oposició fent servir armes de confusió massiva, tòpics i excuses de mal pagador. I ho han fet tots sense complexes, els de Convergència i els d'Unió indistintament.

Ha obert foc Josep Anton Duran i Lleida mitjançant la seva homilia setmanal -teòricament adreçada als militants d'Unió- en la que estirant el cinisme fins a l'infinit encoratja al PSC "a demanar al govern de l'estat sigui diligent a l'hora d'aplicar l'Estatut". Quina barra! Com poden demanar el compliment de l'Estatut una gent que ja ha renunciat a la seva defensa? Poques línies després ens diu sense vergonya "les retallades són l'herència imposada pel Tripartit". Quan d'oportunisme! Com si la crisi s'hagués inventat a Catalunya i Duran no defensés els interessos que sabem que defensa. Però, no queda aquí la cosa. La cara amable de la restauració neopujoliana, Joana Ortega, rebla el clau demanant "a l'oposició que estigui al costat del govern per preservar les polítiques de benestar". El que faltava pel duro! Excuses i més excuses per justificar, blanquejar i posar en marxa retallades amb la intenció d'afavorir interessos privats en àmbits tan fonamentals com la sanitat, l'educació o els mitjans de comunicació. I és clar, per aconseguir el festival complet calia fer sortir a escena a un esbojarrat Oriol Pujol perquè insultés al president Montilla titllant-lo de busca bregues pel sols fet d'haver denunciat la descoordinació governamental i la deriva teaparty del govern d'Artur Mas.

Doncs bé, que quedi clar i dit en català: els que busquen brega són aquells que amagant-se en la crisi volen retallar els drets socials de treballador i classes mitges... I la tindran. Caldrà que, a partir d'ara aixequem la veu amb força i preparem decidides mobilitzacions contra les retallades . Si volen brega la tindran al carrer.

4.3.11

INDEPENDENTISME O CANTONALISME EGOCÈNTRIC?


S' hi podrà estar d'acord o no. Pot agradar més o menys però l'opció independentista és legitima i respectable. Es clar que si! Ho és com qualsevol altre que es pugui manifestar mitjançant les regles i canals del joc democràtic. Ara bé, dit això, dins les diferents propostes que trobem a l'abast dels ciutadans hi ha de tot. Fins fa pocs mesos- quan Carod Rovira dissertava- ERC esdevenia un referent per a tots aquells que acompanyaven les consignes maximalistes amb un programa i un determinat discurs. Darrera les paraules de Carod i la seva gent es percebia un relat, un camí, un horitzó...Afirmo això per que es de justícia reconeixer que, dins del món de l' independentisme, ERC ha estat i és la formació que ha avançat més en el terreny d'una elaboració rigorosa de continguts programàtics. Malgrat això, paradoxalment, ha rebut mitjançant el vot dels electors un tracte dur, fins i tot injust. Una pena tot plegat per que desprès de haver escoltat dir a Carod:"El nacionalisme ha mort.Visca la nació!" hom tenia l'esperança de situar el debat polític en la esfera social i no en la de les identitats. Doncs bé,desprès de comprovar com ha esclatat la "bomba dels egos" a la si de SI un servidor ha arribat a pensar que alguns dels personatges "famosos" del nostre país estan més propers al cantonalisme egocèntric que a un plantejament independentista o estatista català. Es més, no voldria ser mal pensat ni profeta però, de cara a les eleccions municipals, tinc la impressió que dos narcisos no hi caben en el mirall de ERC.

3.3.11

ADEU AL POETA I COMPANY SALA CORNADÓ





En el capvespre

....Vindrà la mort
i tornaran les neus.
Sóc en el món dels rius,
de les albes que fuguen.
Vinc d'un país
on els homes no lluiten
i estimen solament.

1.3.11

GARCÍA ALBIOL: ¿VALIENTE O FACHA ?


Vuelven a las andadas. Javier García Albiol, candidato del Partido Popular a la alcaldia de Badalona, flanqueado por Doña Alicia Sánchez Camacho se ha soltado la lengua nuevamente hablando de los inmigrantes y la delincuencia. Según García Albiol la ciudad de Badalona es un polvorin, una ciudad sin ley azotada por los amigos de lo ajeno y el lugar donde centenares de inmigrantes solo aspiran a cometer delitos y holgazanear aprovechándose de las prestaciones sociales de la sociedad del bienestar. Tan largo como es este sujeto nos dice que no piensa callar y promete mano dura contra todo el que ose moverse un pelin más de la cuenta. Doña Alicia dice que es un valiente....otros piensan que es un facha. Comentan los que le conocen que es tan grande fisicamente como carca.
Durante las pasadas elecciones el Gran Wyoming, y ese encanto de artista llamada Beatriz Montañez, dejaron al descubierto la falsificación y la mentira de otro xenófobo de nuestros lares: Josep Anglada.
Pues bien, ya que la benemérita no puede hacer nada para corregir los desmanes de la Triple A - Alicia, Albiol, Aznar- que actúen nuevamente los chicos de la Sexta para que todo quede claro...
García Albiol: ¿Valiente o facha?

ALGUNES VERITATS SOBRE DURAN I LLEIDA


Ja va sent hora que algú expliqui algunes veritats sobre Josep Antoni Duran i Lleida. El líder democristià - aixoplugat sota la capa d'una bona valoració ciutadana- amaga actituds, posicions polítiques i declaracions sovint inexplicables, interessades i contradictòries. Sota el seu posat d'home seriós, responsable, pactista i conciliador i trobem molts cops frases enverinades que apuntant a la línia de flotació dels seus adversaris de dins i fora de Convergéncia i Unió. Tothom sap, i comenta, que la seva imatge pateix una erosió escassa degut a que mai ha estat sotmès a la crítica de la gestió; el ciutadans no han pogut comprovar encara la seva habilitat com a governant davant els conflictes. La seva imatge es visualitza tants sols com a conseqüéncia de negociacions i trobades on fa veure que exerceix de polític sensat i equilibrat. Doncs bé, fent créixer el seu perfil moderat, ara diu que no comprén aquest procés de consultes que alguns dels seus socis volen impulsar. També dispara contra el PSC tot dient que no defensa els interessos de Catalunya...I curiosament, afirma això, el mateix dia en que Artur Mas el fa corregir una "tortuosa" posició respecte la indústria de l'automòbil.

Avui, per reblar el clau, Duran es revesteix d'humilitat i confessa públicament que es va equivocar en el tema dels cotxes. Personalment no crec en la sinceritat de la seva rectificació. Les seves paraules son calculades amb fredor, son un replegament tàctic per conrear encara més el seu ego. Però estic segur que la hiper activitat que darrerament genera Duran deu procedir d'altres raons ocultes que encara no coneixem prou bé. Tant es així que avui penso pecar de sociovergent convençut. Per què? Doncs molt senzill, perquè coincideixo plenament amb l'excel·lent, i progressista, diputat de CDC, Carles Campuzano, quan diu no comprendre ni compartir els motius de la visita del duo DiB (Duran i Bono) a la Guinea del dictador Teodoro Obiang.

On és l'humanisme cristià que diuen practicar tots dos?

Quina vergonya!

Han pensat que potser d'aquí quatre dies aquest sàtrapa pot esdevenir una mena de petit Gadaffi acorralat?

Potser aleshores faran un nou acte d'hipocresia política i comdenaran el règim...

Resumint: sota l'aparença de rigor i serietat d'en Duran s'amaga un pou d'oportunisme i bona gestió -això sí- comunicativa.