El blog d'en Joan Ferran

28.11.10

TORNAREM A LLUITAR...





Si, Artur Mas ha guanyat



Artur Mas ha guanyat clarament les eleccions catalanes. Res a dir i molt respecte pel vot emès pels ciutadans del nostre país. La campanya, com tantes altres, ha tingut de tot: joc brut i net, paraules amables i exabruptes de tota mena però el resultat és inqüestionable. Ara toca reflexionar i digerir. Els que han guanyat hauran de pensar que no tot ha estat fruit dels seus propis mèrits. Els que hem perdut caldrà que corregim errors i esbrinem les veritables raons de les coses. No s’hi val centrifugar. Quan José Montilla va aconseguir fer govern mitjançant una majoria d’esquerres CiU i Mas varen negar la legitimitat democràtica de l’executiu tripartit. Ara no succeirà això. Artur Mas ha guanyat i ho ha fet com marquen els cànons. Durant quatre anys ha triomfat la tàctica de CiU de negar l’obra de govern i tots sabem que la comunicació d’aquesta obra, per part dels seus actors principals, ha fracassat. També han fet acte de presencia negativa les “singularitzacions” excessives dels socis etc. Tot plegat ha pesat molt més que Millet i el quatre per cent de Ferrovial i la Trias Fargas. Si ,però... I ara què? L’esquerra difusa i pusil·lànime correrà- com ja ho ha fet en campanya- a demanar l’escalf dels nous posseïdors del poder polític. L’altra esquerra, la que té un projecte per Catalunya i Espanya, haurà de recuperar el discurs i la identitat que li és pròpia posant de manifest la manca de propostes eficaces dels avui guanyadors. Com és sabut, per a ells, arribar al poder ha estat, confessem-ho, relativament fàcil. Són temps de dretes i xenofòbia i Europa està immersa en una regressió que no sabem on pot arribar. Així d enrevessades les coses CiU comprovarà que governar el present esdevé una tasca difícil i dura. Ep! gaudiran dels cent dies de gràcia propis dels que s’estrenen. Setmanes després encara podran esgrimir l’argument de que la caixa era buida i que Madrid ens maltracta, etc. Hauran fet temps, si , però tots sabem que tard o d’hora aquestes excuses de mal pagador s’esmicolen davant la opinió de la ciutadania si no troba resultats positius als seus problemes. El fum reparador aromàtic/patriòtic que ens ha venut CiU s’esvairà i sols quedarà el contorn d’una carcassa buida. Soc dels que pensa que això no trigarà gaire en succeir i que,en aquell moment, caldrà tornar a estar preparat per marcar el camí amb el cap clar i bones idees al servei de la ciutadania.

26.11.10

Més de 20.000 persones omplen de gom a gom el Palau Sant Jordi

25.11.10

LA FORÇA DEL PSC...TOTS AL SANT JORDI !!!


22.11.10

A SIS, A DOS ? ...CiU NO VOL COMPLICACIONS



Sobre un debat a dos...

Amb motiu de les eleccions autonòmiques la televisió pública catalana ens ha ofert -com a premi de consolació- un debat multi bandes on ha succeït el què era previsible que passés però... sorpresa! amb un últim minut estel·lar del president demanant un cara a cara. Tothom té dret a debatre i tots els partits mereixen el seu temps per ser escoltats però, en unes circumstàncies com les actuals, hagués estat més interessant assistir a una confrontació entre els dos candidats amb més possibilitats d’arribar a governar la Generalitat. Per què no ha estat possible això fins ara? Per què no hem gaudit fins al dia d’avui d’ un debat cara a cara? Doncs molt senzill, amb excuses de mal pagador i després dels despropòsits verbalitzats per en Felip Puig, a CiU no l’interessa escalfar l’ambient. Les enquestes marquen com a guanyador al nacionalisme conservador. Els analistes ens diuen que el votant filo convergent està motivat i el progressista d’esquerres desmobilitzat. Davant d’aquestes circumstàncies.. què l’interessa al senyor Mas? Doncs molt senzill, ell i la seva gent volen que els dies i la campanya transcorri sense sobresalts, sense tensions i amb l’efecte d’una adormidera sobre el votant progressista. No fos cas que una sotragada despertés una part d’aquest 35% d’indecisos que sovint han confiat el seu vot en les esquerres. Potser d’aquí prové la negativa de CiU de fer un parell de “cara a cara” amb José Montilla.
Cadascú interpretarà el debat multi bandes d’ahir segons l’interessi. Això és natural i legítim però esdevé trist que el candidat més ben situat a les enquestes s’hagi vist obligat a debatre pel cop d’efecte del president quan sonava la campana. Ah! i en català
.

20.11.10

QUEDA UNA SETMANA...




Un govern Montilla sense croses

Carles Navales al Diari de Girona
En un moment que Artur Mas va anunciant en veu baixa la paralització de la remodelació de l'hospital Trueta o la suspensió de la informatització de les aules escolars i, a més, es nega a debatre-ho cara a cara per televisió amb el president Montilla, aquest ens diu que necessita un altre mandat per acabar i consolidar les reformes socials empreses, com única manera d'evitar que la dreta acabi fent-les desaparèixer.El nostre president anuncia que no tornarà a presentar-se, però afegeix que vol quatre anys més per consolidar l'Estatut i la cohesió social amb "un govern compacte, reduït i sòlid" o, dit d'altra manera, que sigui tot el contrari del Govern actual.Té sentit el que ha dit? Crec que sí. A les passades eleccions hi havia dos possibles governs: PSC-ERC-ICV o CiU-ERC. L'opció CiU-PSC quedava descartada en posar CiU com a condició sine quanon que el president fos el seu, l'Artur Mas, quelcom que no podien acceptar els socialistes després de tantíssims anys de president nacionalista.En cas de no haver pactat PSC amb ERC, què hauria passat? Doncs si amb un president socialista l'independentisme s'ha disparat, imagini's amb un de nacionalista i amb ERC al seu govern. Què ha fallat? Sens dubte allò que ningú preveia: la llarga marxa fins saber la sentència del Tribunal Constitucional; el desmarc d'ERC vers el president, que va prometre no fer; la desinformació de TV3 i CatRàdio, i podríem seguir.Serà capaç el president i candidat Montilla de convèncer els seus que ara les coses poden ser diferents? Que es poden consolidar les reformes socials i, a l'hora, situar en primer terme els valors de la tolerància i el respecte a la diversitat, en lloc de la intolerància i l'enfrontament amb els ciutadans de la resta d'Espanya? Li queda una setmana per convèncer-nos.

18.11.10

DURAN I LLEIDA "EL ESTRECHO"



LE LLAMABAN "DARDANELOS"...PERO NO ERA VERDAD

De un tiempo a esta parte Duran Lleida ejerce de censor moralista metomentodo. Hace unos días nos aconsejaba incrementar la natalidad sin atreverse -no fuera caso que fuera pecado- a decirnos cómo hacerlo. Creo recordar que meses atrás también disparó impertérrito contra los colectivos homosexuales. No satisfecho con ello hoy descubre orgías en vídeos juveniles (Un servidor no concibe una orgía individual. Duran debería saber que eso tiene otro nombre) e incluso se atreve a calificar como "soez"el orgasmo.
Volvemos a las andadas. Las costumbres, la moral y la estética según Duran deberían retroceder a los cánones de aquellos años donde el bikini era considerado una prenda inmoral. ¡Cuanta hipocresia! Las exigencias formales del democristiano se tambalean cuando él se suelta y -por ejemplo- pregunta a una entrevistadora de la Sexta si lleva ,o no, sujetador.
¡Cuánta delicadeza!
A veces la moralina, hija de la represión, es mala cosa, traiciona, pone en evidencia.
El vídeo de una joven votando y gimiendo puede agradar o no. Cierto, pero es inocuo, no hace daño a nadie. Genera sonrisas en lugar de crispación o mal humor. Identificar sexo y placer con sordidez, cosa sucia o soez es retroceder en el túnel del tiempo a la época donde bailar era pecar. La represión es mala consejera. Puede provocar complejos, culpabilidad e incluso trastornos mentales. No lo olvide, sr Duran, y recuerde aquello tan dicho de "quien este libre de culpa que tire la primera piedra"...por cierto, he repasado los programas electorales de CiU y PSC y he hallado, en el texto socialista, muchas más propuestas concretas que en el de los nacionalistas.

17.11.10

¿QUIENES SON LOS AMIGOS POLITICOS DE SALVADOR SOSTRES?



"Dime con quien andas y te diré quien eres".El refranero popular es sabio. Y lo sabido es que, Salvador Sostres, es amigo de grupitos y fundaciones con ideario afín al nacionalismo conservador que propugna Artur Mas.
Un rápido repaso de hemeroteca nos muestra que, mas allá de las estridencias al uso, sus artículos y opiniones persiguen la beatificación de los postulados convergentes y lanzar puyas o anatemas contra los adversarios politicos de CDC. Sostres para CiU es tan útil como incomodo,tan burdo como necesario cuando se pretende agredir al contrario, tan tertuliano afín al nacionalismo -cuando conviene-como personaje descomocido cuando yerra. Sostres ha llagado al cenit de los despropósitos con sus bromitas obscenas y escatologicas respecto a las féminas , el sexo y la juventud. Artur Mas haría bien en manifestarse al respecto. La afinidad/complicidad de Sostres con los postulados convergentes exige un desmarque inmediato por parte de los dirigentes de la formación nacionalista. El que calla otorga, cada cual es ,en ultima instancia, responsable de los peones rompedores que arroja a la arena comunicacional...y, Sostres, pertenece a la galaxia de Artur Mas aunque no le plazca a este que se sepa.

ARTUR, ALICIA, JOAN ...Y OTROS CHICOS DEL MONTÓN



No lo duden, esta campaña electoral pasara a la historia por las meteduras de pata antológicas y despropósitos de algunos de sus protagonistas. Joan Puigcercos soltó los instintos del subconsciente y le traiciono el verbo; pero, en lugar de arreglar las cosas, se empecina en construir un discurso que gusta a cuatro amigos pero repele hasta la nausea a los que no pensamos como él.
Alicia Sanchez Camacho con su famoso vídeo juego tampoco se queda manca al respecto. Como representante genuina de la "derechona" de nuestras tierras gusta centrifugar responsabilidades hacia subalternos o empresas contratadas. La "maravillosa" Alicia practica el vil deporte de los ejecutivos desaprensivos consistente en depositar los errores sobre las secretarias para maquillar las culpas propias. Puede ser que los creadores del vídeo juego se escedieran en su celo creativo. No lo discuto, ahora bien, algún dirigente político debió ordenar su inclusión en la pagina web. ¿No ?
Y como colofón de ocurrencias el rey Artur dice que no desea pisar la piel de plátano que le colocan sus adversarios bajo los pies, pero él no ha cesado de mover hilos e influencias para intentar detener lo que se supone el desarrollo y ritmo natural de las actuaciones judiciales. Ya ven país, el nuestro, rico en Mairenas, Arieles ,Laportas... y demás.

14.11.10

DURAN I LLEIDA I LES "URTICARIES"



Ai Duran, Duran!

Sembla com si la visita de Benet XVI hagi despertat en Josep Antoni Duran i Lleida una vocació més evangelitzadora que política. Observaran que no és el primer cop que li surt la vena de predicador moralista. Aquest proppassat diumenge, el secretari general de CiU, va arribar a afirmar sense rubor que “el tripartit no és favorable a la família, els seus plantejaments no passen per acceptar la seva importància a la societat”. Després de dir això, Duran va fer tal panegíric de la natalitat i de la necessitat d’engendrar fills que... Uf! més d’un haurà recordat velles polítiques natalistes d’altres temps no gaire democràtics. Això sí, Duran va obviar que va ser durant la darrera època de CiU que es varen reduir els ajuts a les famílies amb infants a càrrec. I tots sabem també que, per a CiU, la diversitat de models familiars de fet no existeix. Han estat precisament els governs d’esquerres els que en set anys han incrementat un 40% els ajuts a les famílies amb infants. I també que durant aquest temps s’han construït 15 places d’escola bressol cada dia etc.
Les idees natalistes del líder democristià estan fora d’època, són un anacronisme. Avui en dia pocs creuen que el valor central de les polítiques familiars hagi de ser fomentar la natalitat, si no més aviat donar suport a les famílies per què sigui més fàcil tenir i cuidar dels fills i dels familiars en situació de dependència.
Quan Duran i Lleida acusa les esquerres de tenir “urticària” quan es parla de la família s’excita i perd, sens dubte, una part de la pau espiritual que de ben segur va interioritzar durant la visita del Papa. És una pena.

13.11.10

LA TRAMPA DEL PP




Les hemeroteques han esdevingut una de les millors medicines per recuperar automàticament la memòria i situar les coses on corresponen. Si vostès fan l’exercici de repassar els mesos previs a les diferents conteses electorals que han tingut lloc al nostre país comprovaran com, de forma recurrent, alguns partits situen amb oportunisme el centre del debat al voltant de la immigració. Constataran, també, com alguns apliquen –explícita o implícitament- una correspondència mecànica entre delinqüència, seguretat i immigració. I ja hi tornem a ser.
Una onada d’intolerància i xenofòbia recorre Europa. És un fantasma que cobra forma corpória i que duu gravat l’esperit de l’ extrema dreta emprant conceptes i simbologies sospitoses. A Catalunya i Espanya aquesta corrent política tan sols s’ha manifestat descaradament mitjançant la Plataforma per Catalunya que encapçala l’ultra Josep Anglada. Però, no siguem ingenus, l’absència nítida d’aquestes formacions es deu a que el gran partit conservador del país, el PP, els hi serveix de refugi, de contenidor. Allí hi trobem personatges difuminats en el conjunt però també indicis programàtics clars d’ escorar envers el fonamentalisme xenòfob. Determinat plantejament de debat “obert” sobre la immigració és una trampa on el que menys els importa és solucionar temes i el que interessa és esgarrapar vots a qualsevol preu.
Diuen que les campanyes electorals serveixen per contrastar programes, projectes i posicions, cert. La immigració és un tema important i cal parlar-ne, d’acord. Ara bé, l’ús agitatiu, mesquí i demagògic del fenomen immigratori esdevé un atemptat a la convivència i la cohesió social. Ahir, com avui, ens han parat la trampa. No hi caiem de quatre potes, si-us-plau.

7.11.10

SOBRE L'ANTICLERICALISME.....I LA LLIBERTAT



Creu i deixa creure

Sempre m’ha fet gràcia aquella màxima que diu: “viu i deixa viure”. Tant és així que sovint faig esforços per convèncer a veïns i amics quan –per petites incomoditats de la vida urbana- s’exclamen o es queixen. Acostumen a fer-ho quan la Marató distorsiona el ritme circulatori de la ciutat, quan el Barça juga o guanya, quan un concert o el piromusical col·lapsa els accessos de Montjuïc, etc.
La vida quotidiana d’una capitat com Barcelona està farcida d’esdeveniments com a conseqüència del seu propi dinamisme i riquesa cultural. Dit això, em sembla perfecte que Benet XVI visiti la capital catalana, com també trobo raonable que ho faci el Dalai Lama, Sarkozy, o Lady Gaga. Som una ciutat i un país plural i oberts al món. Som acollidors. També sóc dels que pensa que en el fons de moltes religions s’hi troben valors transversals que faciliten els camins que porten a la pau, al benestar i a la fraternitat entre els pobles. L’humanisme cristià conté a la seva sí un fons extraordinari de valors i referents positius que són fàcilment assumibles per creients i no creients, etc. Però, aquest “viu i deixa viure” fora bo que el poguéssim fer extensiu a tothom, i el complementéssim amb un “creu i deixa creure”.
L’anticlericalisme dels anys 30 bevia de diverses corrents ideològiques, cert. Però, també s’alimentava d’un determinat posicionament polític i social –malgrat honroses excepcions- de la jerarquia eclesiàstica. L’anticlericalisme de postguerra molts el varen interioritzar a l’observar que el dictador Franco passejava sota pal·li. O no?
I que em diuen vostès de l’anticlericalisme del segle XXI? Pot ser són les mateixes decisions de la jerarquia catòlica les que generen prevencions i rebuig entre amplis sectors de la ciutadania, incloent-hi els catòlics com es obvi. Quines? Doncs per exemple les opinions sobre l’univers homosexual, la posició respecte l’ús del preservatiu, els casos de pederàstia, la polèmica de l’avortament, la intervenció en l’esfera de la política, i mil coses més.
Un famós Papa va posar en pràctica una dinàmica que es va anomenar “aggiornamento”... Però, d’allò ha passat molt de temps.

3.11.10

ARTUR, MENOS SCARLETT Y MAS "SCLARECET MILLETCOLOSSOM"


Artur Mas intenta eludir sus responsabilidades como dirigente político de la formación sobre la que recaen serias dudas acerca de sus métodos de financiacion. Artur Mas pretende emponzoñar la imagen de la fiscalía diciendo que esta actúa al dictado de intereses partidistas y electoralistas.Se equivoca y cosecha ,así, las sospechas de miles de ciudadanos escandalizados por tanta desfachatez. El líder nacionalista no tuvo reparos en solicitar el teléfono móvil de Scarlett Johansson pavoneandose y ofreciéndose a llamarla si conquistaba la presidencia de la Generalitat. Hoy, Artur Mas es incapaz de balbucear cuatro explicaciones telefónicas "Sclarecet Milletcolomssom" y nos vende que lo pertinente es hablar de programas y propuestas. La propuesta de CiU no tiene nada de cambio,no pasa de ser la perpetuación del cambalache porcentual al puro estilo Millet.

2.11.10

COLOM I OSÀCAR HAURAN D'EXPLICAR ALLÒ QUE VAN CALLAR



El PSC exigeix a Mas que aclareixi el presumpte finançament irregular de CDC

El fiscal demana obrir peça separada del cas Palau de la Música per investigar les presumptes comissions rebudes per part de Convergència

Ferran creu que Àngel Colom i Daniel Osàcar hauran d'explicar allò que van callar o ometre a la comissió d'investigació del Parlament

El portaveu adjunt del PSC al Parlament, Joan Ferran, ha assegurat aquest dimecres que “són tants els detalls, les dades, i les proves que vinculen el cas Palau amb el finançament irregular de CDC”, que ja esdevé “urgent i imprescindible, per higiene democràtica, una explicació convincent per part del candidat de CiU, Artur Mas, al conjunt dels ciutadans”. Ferran ha reaccionat així després que el fiscal hagi demanat obrir peça separada del cas Palau de la Música per investigar les presumptes comissions rebudes per part de Convergència a través del Palau.
En un comunicat, ha lamentat que amb el seu “silenci”, Mas “fa un flac favor al bon nom de la política, i a través del seu silenci autoacusador només fa que generar més dubtes sobre la tasca dels servidors públics”. Ferran, que també va ser portaveu a la Comissió Parlamentària que va investigar l'afer, ha constatat que “potser ara, amb les noves revelacions que anem coneixent, Àngel Colom i Daniel Osàcar hauran d'explicar allò que van callar o ometre davant els representats públics'.
Segons Ferran, “la proximitat de la campanya electoral exigeix, més que mai, un exercici de transparència per tal que els ciutadans puguin anar a les urnes amb els comptes de cada partit ben clars”. El dirigent del PSC ha ressaltat que “davant el concert polifònic de dades acusadores, Mas ha d'explicar la lletra, la música i els autors de l'afer Trias Fargas-Palau”.
Nota agencia ACN

1.11.10

NI INDEPENDENTISTES NI DE DRETES....



Hi ha debat?

Fa pocs dies una columna de diari signada per Joan Barril ens deia -davant la proximitat de les eleccions autonòmiques- que “s’havia acabat el debat per què ja no hi havia res per debatre”. Entenc el fons de l’article de Barril i comparteixo algunes de les afirmacions que conté però, malgrat les indefinicions d’uns i els silencis d’altres, Catalunya haurà de triar inexorablement quina porta de futur vol obrir el 28N. Hi ha debat doncs, i és important.
El mes de novembre s’ha estrenat amb una campanya socialista tan educada com contundent: “ni independentistes ni de dretes. President Montilla”. El seu contingut és tota una declaració de principis. Emplaça al ciutadà dient-li que la proposta electoral socialista exclou els postulats de la dreta i també l’aventura independentista. A la vista de tot plegat hom pot preguntar: Hi ha debat? La resposta es evident: I tant que sí!
Dir no a les múltiples i fragmentades propostes dels independentistes vol dir treballar i confiar en la recuperació de l’Estatut i el perfeccionament de les dinàmiques polítiques de l’Estat espanyol. Dir no a les dretes, d’aquí i d’allà, vol dir seguir apostant per mesures socials com a antídot per amortir els problemes derivats de la crisi econòmica. Ambdues negacions contemplen en sí mateixes un munt d’afirmacions que són la columna vertebral del programa electoral que defensen José Montilla i la seva gent. Les diferències de model polític i social existeixen i el seu contrast implicarà debat malgrat que, a hores d’ara, tot sembli de cartró pedra.