El blog d'en Joan Ferran

29.10.10

MARCELINO CAMACHO



Nunca olvidare la voz de Marcelino Camacho desde el centro de la galería en la carcel de Carabanchel . Anuncio, a gritos, el fin de la guerra del Vietnam y la derrota del imperialismo americano en Asia. Tampoco olvidare jamas las charlas y los largos paseos en aquel patio de prisión en el que los internos jugaban al fútbol y vociferaban. La calidad humana de Marcelino, sus solidos principios y carácter firme, pero dialogante, eran para los que compartiamos ausencia de libertad todo un ejemplo a seguir. Más alla de las afinidades políticas estara siempre presente su recuerdo entre la gente que vivimos la transición y su nombre figurará escrito en letras de oro en la historia del movimiento obrero y sindical. Descanse en paz este gran luchador y amigo.Hasta siempre Marcelino.

26.10.10

ARTUR MAS CALLA Y EL SILENCIO LE ACUSA



El estilo y el contenido de una campaña electoral podrá agradar al personal o no. Contra gustos dicen que no hay nada escrito. Pero lo realmente curioso y relevante es comprobar, por ejemplo, si lo que nos cuentan sus slogans tienen visos de verosimilitud, si son creíbles y entendibles.El PSC ha lanzado una frasecita que no anda exenta de acierto y oportunidad. Cuando afirma desacomplejado:"Artur Mas de lo mismo" da en el clavo. Y el clavo aparece remachado cuando en los medios de comunicación aparece una libreta inculpatoría, o la noticia de que los peritos de la Agencia Tributaria detectan zonas oscuras y indicios de financiacion irregular de CDC. Todo ello "conseguido"mediante una trama que tenia como centro recaudador el Sr Millet, y como receptor la Fundación Trias Fargas. Mas se niega a reconocer y aclarar las dudas y las evidencias inculpatorias.El lider convergente se ha colocado en una actitud que los asiduos ,a las dependencias judiciales y comisarias, conocen como "en negativa".Tecnica, esta, consistente en negar todas las pruebas aunque sean obvias e irrefutables. Mal estilo este y impropio de la política aunque se practique habitualmente en ámbitos y sectores amigos de lo ajeno. Mas de lo mismo seria fatal para la salud democrática del país, Mas silencio es cobertura de aquello que ha campado a sus anchas durante todo el periodo convergente y que los gobiernos de izquierdas intentaron a liquidar: Mas callada por respuesta es un insulto a la ciudadania.
La cúpula de CDC debe dar la cara, el silencio no exculpa, no sirve, oculta la verdad.

24.10.10

PER UN PSC SENSE COMPLEXES...



PSC lliure de càrregues

Poques hores després de que el president José Montilla afirmés sentir-se orgullós de la feina feta pel govern tripartit i afegís que aquest tipus de coalició ja no es la convenient pel futur del país, tothom s’ha afanyat a fer declaracions. El més veloç ha estat l’Artur Mas assegurant que “diguin el que diguin ara, tornaran a formar el tripartit”. I ho ha fet inquiet per què alguns indicadors apunten ja una certa mobilització del vot socialista. Darrera seu, en Joan Herrera, no ha esmerçat esforços per dir que no voler reeditar el tripartit és una rendició, abans d’hora, davant d’una hipotètica victòria del líder convergent. Interessat el xicot. Herrera sap que la única forma per la qual IC pot continuar governant és la que contempla una presidència de la Generalitat en mans socialistes. Però, en permetran vostès que, modestament, expliqui en quatre ratlles el que al meu entendre és el més important de tot plegat. A saber: el retrobament del PSC amb sí mateix, amb la seva essència i valors, amb el seu projecte, amb el llenguatge i les idees que li són propis. Montilla ha dit que no renega de l’obra feta i això esta be. Tots sabem que els governs tripartits varen trencar amb el passat pujolista per encetar una nova i fructífera etapa a Catalunya caracteritzada per aconseguir més autogovern i finançament que mai. Perfecte, però aquest fet necessari i històric, pel bé del país, li ha costat als socialistes pagar un alt preu en detriment de la seva proposta política. Ara, avui, un PSC desacomplexat i lliure càrregues verbalitza, i desitja, marcar amb nitidesa el perfil del seu projecte. Ha començat a fer-ho. Catalanisme i federalisme dins de Espanya? Sí. Estatut? També. Polítiques socials? Com mai. Amb quines forces? Amb les que, a casa nostra, més d’un cop han fet una opció de vot progressista.

21.10.10

EL PP DESTILA GROLLERIES....



Pensament tavernari

Tots sabem que el cervell humà no és indiferent a tot allò que li arriba de l’exterior. Un paisatge, una imatge o un aroma determinat pot conduir la nostra imaginació per camins insospitats. Les persones som receptors permanents de milers de missatges de tot tipus. Uns engresquen, altres preocupen, entristeixen o ens fan feliços. I no passa res. La vida és així. Però, és precisament el pensament civilitzat dels humans el què és capaç de seleccionar allò de convenient, o d’inconvenient, que hi ha en la transmissió de les nostres sensacions –siguin íntimes o no- envers els altres.
Tots sabem, o hauríem de saber, quines són les regles del joc de la convivència i la bona educació. La grolleria verbalitzada per l’alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, respecte a la fisonomia facial de Leire Pajín, no és pròpia d’un polític que pretén representar a tota una ciutat. Però, és clar, alguns fatxendes són com són.
Fa pocs mesos un sociòleg italià ens explicava que la popularitat de Sílvio Berlusconi rau en que personifica i encarna els pitjors defectes italians. Tant és així, que en les seves sortides de to, lèxic i aventures amoroses, s’identifiquen amb ell un gran nombre de ciutadans. Doncs bé, comencem a preocupar-nos per què des del rengles del Partit Popular es detecten, afloren i visualitzen els pitjors –i sovint amagats- baixos instints tavernaris de la nostra societat. De què parlo? Doncs molt senzill, del que ens diuen el Sr. Albiol i la Sra. Camacho sobre la immigració; del que expressa l’alcalde de Valladolid o del que capaç de destil·lar el pensament autoritari de Fernandez Diaz.

19.10.10

Artur Mas de lo mismo JSC

17.10.10

SAP ARTUR MAS TOTA LA VERITAT ?



Col·labori senyor Mas!

La Comissió Parlamentària d’investigació sobre el possible finançament irregular de CDC va aconseguir omplir de dades les planes dels diaris i els mitjans de comunicació durant una bona temporada. Molts ciutadans varen poder observar, perplexes, com un munt d’irregularitats i “coincidències” entre Felix Millet i les finances de CDC eren menystingudes per dirigents convergents al·legant, en la seva defensa, que tot era fruit de la imaginació de quatre periodistes i dels obscurs interessos polítics dels seus adversaris. Ara, de nou, davant l’aparició d’un llibre de despeses on hi figuren aportacions econòmiques a CDC i noms comprometedors per la cúpula del partit, tornem a escoltar, en boca d’Artur Mas, la clàssica i trist resposta que no resolt res i ho embruta tot. Mas diu que considera sospitós que apareguin ara, a les portes de les eleccions, nous documents implicant alts càrrecs del seu partit. Doncs no. Hi ha coses encara més sospitoses en aquest assumpte.
És o no és sospitosa la lentitud del procés? És o no és sospitós el menystenimen d’un informe de l’Agència Tributària? Són o no són sospitosos els silencis, els noms apareguts, la coincidència entre factures i xifres que vinculen a Ferrovial amb la Fundació Trias Fargas? És o no és sospitós el secret que guarda gelosament Àngel Colom respecte a qui el va adreçar a veure en Félix Millet? CDC enlloc de centrifugar les culpes hauria d’explicar-se. Els silencis sospitosos generen rumors i aquest tipus de rumors enverinen la credibilitat de la política. Artur Mas hauria de ser el primer interessat en saber si sap tota la veritat. Jo, per exemple, a l’amic Artur li donaria un bon consell tot dient-li:
-Senyor Mas, pregunti vostè al senyor Xavier Trias si va ser ell –o no- qui va dir-li a Angel Colom la famosa, i orfe, frase que diu “ves a veure en Millet”.
Després d’aquest exercici li recomano també que parli de nou amb Osácar, amb Colom, amb Palay, etc. I després expliqui-li tot al jutge. Col·labori senyor Mas!

10.10.10

A CiU LI FALLA LA MEMÓRIA



Sobre els bons... I els dolents

Hi ha qui diu que un dels errors del primer govern tripartit català va ser no explicar, a fons, com va trobar d’escurats els calaixos de la Generalitat. Molts encara ens preguntem el per què d’aquella omissió de llum i taquígraf. La polèmica i les crítiques al voltant de l’emissió de bons ha servit per recordar que el darrer govern de CiU –amb Artur Mas com a Conseller en Cap- va deixar un dèficit de més de 1200 milions que no es corresponia amb el suposat superàvit de 288 anunciat pels executius convergents. Però això avui és aigua bruta, però passada, i prou empastifat està el país, i enfeinada la justícia amb el cas Millet, com per remenar altres coses.
Dit això, no deixa de sorprendre les crítiques llençades des de la dreta catalana al voltant de la decisió del govern d’emetre bons d’inversió de la Generalitat per aconseguir liquiditat. Torpedinar una mesura d’aquestes característiques no fa més que generar incertesa i inseguretat sobre la salut financera de la Generalitat. Mal servei al país aquest, i més provenint d’una persona que opta a ser elegit president. Artur Mas sovint s’omple la boca de Concerts inviables i paraules adreçades als mercats i la societat civil. Faria bé doncs, en reflexionar i reconduir les seves crítiques.
En aquest projecte d’emissió de bons hi participen més d’una quinzena d’entitats (La Caixa, Banc de Sabadell, BBVA, etc.) que han manifestat la seva confiança en l’operació ideada pel govern. Així les coses, fora desitjable donar via lliure als bons i que callessin els “dolents”.

7.10.10

LA CRUA REALITAT I EL DEBAT DEMOCRÀTIC



S’hauran d’acostumar

Sí, s’hauran d’anar acostumant. Fins ara –vagin vostès a saber per què- els defensors de les tesis i posicions independentistes no han trobat qui els contradigui de forma seriosa, sistemàtica i contundent. Les formacions polítiques del país que no contemplen en els seus programes la secessió, com un dels objectius a assolir, s’ha dedicat a altres coses. Uns, els del PSC, a governar i a no introduir elements de discòrdia amb els seus socis d’ERC. Altres, els del PP, a “deconstruir” totes les propostes i actuacions dels governs socialistes sense cercar el cos a cos amb la galàxia independentista mentre CiU es dedicava a marejar la perdiu. Però, és clar, les eleccions són a tocar de dit i és l’hora de situar els arguments, els objectius i les idees damunt la taula. CDC ho ha fet de forma intermitent, amagant i mostrant en funció de l’auditori, practicant l’ambigüitat que la caracteritza i no sense desavinences amb la gent d’Unió. El fraccionat mon del sobiranisme també... Però, ai! Novetat. Des dels rengles socialistes alguns han començat a dir, i a explicar, el què consideren perniciós i pervers de la proposta independentista i els efectes col·laterals que es poden despendre en el terreny econòmic i de la cohesió social del país. I és clar, la galàxia sobiranista acostumada a la rialleta benevolent s’ha trobat de sobte –per exemple a un Corbacho- que per damunt de les banderes qüestiona la viabilitat dels seus projectes. I ja hi som! El cor sobiranista s’enfada i mostra polifònicament el seu enuig titllant d’espanyolista tot allò que sigui negar el projecte microestatista dels seus prohoms.
Doncs sí. S’hauran d’anar acostumant al debat democràtic i a la crua realitat. Els que pensem que la independència implica decadència,ho direm. Els que creiem que l’economia del país en sortiria mal parada ho explicarem tant com calgui. I si considerem que això esberla la cohesió social ho combatrem mitjançant el discurs i el raonament. Ho farem perquè creiem en la democràcia.

6.10.10

PARA EL CORO INDEPENDENTISTA DECLARADO Y PARA EL CRIPTO TAMBIEN....




¡Lo que faltaba por ver! Tras escuchar estoicamente, en boca de algunos, durante meses y años que la solución a nuestros males es un estado propio para Catalunya, y que la crisis se solventaría con el advenimiento de la independencia, el coro soberanista se ha enfadado con Corbacho por que ha osado afirmar que “independencia es sinónimo de ruptura y retroceso social”. Pues sí, lo es. Y hay que decirlo claro por que nuestros mercados, nuestras relaciones de vecindad y nuestros lazos con otros pueblos de España se verían afectados negativamente... Lo es porque la Catalunya actual nace fruto de mil mestizajes que siendo catalanes conservan - y no desean perder- raíces en otras tierras. Lo es por que el país es bilingüe y le apetece seguir siéndolo, sin problemas.
El coro soberanista acusa a Corbacho de utilizar el argumento del miedo sin reparar que, durante unos cuantos años, hemos aguantado la venta - legítimamente, sin duda- del ungüento independentista curalotodo y sin rechistar. Pues bien. Ya va siendo la hora de llamar a las cosas por su nombre. Vender “independencia” es vender inseguridad, es ahuyentar inversiones, es cortocircuitar canales comerciales; es un engaño dado que, en un mundo globalizado, problemas como el paro, la crisis o el medio ambiente no conocen fronteras. La emergencia de un nuevo micro estado implicaría más gasto, más burocracia y mayor debilidad en los foros internacionales. La secesión cercenaría la sociedad catalana en dos mitades confrontadas en función de su opción nacional.

Las elecciones autonómicas catalanas están cerca. Unos, como Artur Mas, en ambientes “distinguidos” amagan hipócritamente sus intenciones pero es de sobras conocida la irresponsable huida hacia adelante del coro soberanista a cambio de un puñado de votos.
El proyecto que proponemos los socialistas contrapone a la segregación y jibarización del estado, la unión federal; al discurso identitario el de los derechos civiles; al mini estado el estado plurinacional.
¡Líbranos Señor de liderazgos mesiánico-populistas y aventuras sin buen fin!

3.10.10

ERRORS I HORRORS DE CiU



De segona mà

Fa poques setmanes explicava en aquesta mateixa columna que els dirigents de CiU –a la vista d’algunes enquestes que els hi eren favorables- ja es rifaven entre ells càrrecs i conselleries. Fins i tot diuen que alguns, en Quico Homs, ja explica que es veu com a futur conseller d’Interior en substitució de Joan Saura. Error, greu error, més propi del compte de la lletera que no pas d’un polític que intenta arribar a la Terra Promesa després de travessar el desert de Wadi Rum. Però, els dies van passant i l’electorat comença a donar símptomes de moviment. La corba ascendent dels nacionalistes no sols s’ha aturat si no que dona senyals de descens i, la gent d’esquerres, veu venir de nou al llop i reacciona. Tímidament, és cert, però comença amb obres.
L’altre element usat ad nauseam pels cercles convergents, i mitjans de comunicació que els són pròxims, ha estat el suposat assassinat dels anomenats sectors “catalanistes del PSC”. Segon error. José Montilla ho va dir prou clar al Consell Nacional del PSC: tot el PSC és catalanista, desitja el compliment de l’Estatut i treballa per un encaix federal en Espanya. El president ha reblat el clau amb incorporacions com les de Montserrat Tura a la seva llista electoral...
Doncs bé, després de definir polítiques i triar candidats, potser ha arribat l’hora d’assenyalar tot allò de “ritornello” que presenta Artur Mas quan ens parla de què ell és el canvi. Felip Puig es canvi? Ho és Núria Gispert, Espadaler, Teixidor i Cia...? No! És clar que no. Són recanvis usats, gastats, de segona mà.

2.10.10

CiU Y EL VICIO DE LA AMBIGÜEDAD



CiU y el Principio de Incertidumbre

Cuando en 1927 el físico alemán Werner Heisenberg formuló lo que se ha dado en llamar “Principio de Incertidumbre”, no podía imaginar que, ochenta años más tarde, el cantautor español, Ismael Serrano, popularizaría su teoría dando nombre a una bonita canción.
Los entendidos en física dicen al respecto del principio que: “cuanto mayor certeza se busca en determinar la posición de una partícula, menos se conoce su cantidad de movimiento lineal”. Y, salvando las distancias, eso mismo suele ocurrir en política cuando se aproximan unas elecciones y se pretende determinar la posición de los ambiguos, establecer la trayectoria de su movimiento o la velocidad que piensan imprimir al mismo. La coalición que lidera Artur Mas navega rebozada de ambigüedades y principios de incertidumbre. Entre la soflama “independencia o decadencia” lanzada por Felip Puig una noche triste de insomnio, o las palabras tranquilizadoras de Duran Lleida dirigidas a los empresarios, hay un profundo abismo. Un abismo donde la vaguedad convive con la incertidumbre, el titubeo con la indecisión.
La reforma laboral ha sido recientemente aprobada en las Cortes Generales tras largas y tensas discusiones. Cataluña y España acaban de salir de un conato de huelga general más estético que práctico, más sindical que general. La crisis económica persiste a pesar de los tímidos indicios de reactivación y el optimismo gubernamental. Trabajadores, autónomos y empresarios de todo calibre andan preocupados por su futuro inmediato y por el del país. Y claro, en esa atmósfera de desasosiego deviene un insulto a la inteligencia que se intente una exaltación de la incertidumbre como discursos político. El entorno inmediato de Artur Mas lo exacerba y lo practica. Así las cosas nos preguntamos: ¿ Se plantea CiU un perspectiva de ruptura con España a corto o medio plazo? ¿Está dispuesta la coalición de Mas-Duran a hipotecarse a cambio de un referéndum? ¿Cómo, cuándo y con quién piensa el nacionalismo conservador negociar el Concierto Económico? ¿Tienen los convergentes –más allá de la crítica- alguna idea nueva para salir de la crisis? La respuesta a tanto interrogante es un “no sabe, no responde” que consagra lo que hemos catalogado como el “principio de incertidumbre” en política. Pues bien, ante tanta barroca explosión de ambigüedad, el president de la Generalitat y su partido ofrecen concreciones, programas claros y nítidos que ofrecen seguridad a los electores. José Montilla plantea intensificar el combate contra los efectos negativos de la crisis económica y el desempleo. El president nos propone recuperar el Estatut en su totalidad; y piensa hacerlo desde una negociación política y paciente con el gobierno central basada en el proyecto compartido de una España plural en una perspectiva federal. Por último, la propuesta socialista que encabeza José Montilla dibuja un nuevo impulso a las políticas sociales que contribuyan a fortalecer el bienestar de los ciudadanos y su seguridad.
En el plazo de apenas dos meses, el 28 de noviembre, los catalanes tendrán ocasión de optar y dar su voto a los vendedores de incertidumbres preñadas de aventuras y finales inciertos, o bien, confiarlo al rigor, la seriedad y el programa claro y definido nacional y socialmente que defiende el PSC de José Montilla. Esas son las dos opciones en liza con mayores posibilidades de gobernar. El resto es aun más incertidumbre, discurso vacuo o fútiles cantos de sirena.
Publicado en El Mundo