El blog d'en Joan Ferran

27.6.10

YA NADIE CREE EN LAS EXCUSAS DE LOS CONVERGENTES


El sonido del silencio

El 19 de febrero de 1964 Paul Simon dio los últimos retoques a lo que sería una de esas canciones que gozan de un extraño atractivo atemporal: “El sonido del silencio”. La letra de la misma, trabajada con mimo, contiene metáforas suficientes como para abrirse paso sin dificultad en la mente de los humanos. La cadencia de su melodía consiguió penetrar en el oído de las gentes hasta devenir el clásico que hoy es. La canción clama invitando a romper el mutismo entre las personas que, aún estando cerca, se ignoran. No en vano dice: “Nadie se atrevía a romper el sonido del silencio. ¡Bobos! –Les dije- no sabéis que el silencio crecerá como un cáncer”.
Pues bien, lleva un par o tres de semanas funcionando la Comisión de Investigación creada en el Parlamento catalán para averiguar si existió, o no, una financiación irregular de CDC. Los trabajos de la susodicha Comisión se desarrollan en medio de otro silencio menos artístico, literario o musical que el que nos legaron Simon & Garfunkel. Un silencio hecho en base a una “ormetá a la catalana” donde nadie sabe nada sobre nada y donde los papeles se pierden y la amnesia es una enfermedad contagiosa. Los dirigentes convergentes andan profundamente nerviosos y preocupados por los trabajos de la Comisión. Intentan una y otra vez entorpecer las tareas acordadas de antemano discutiendo los límites de la Comisión. Tan pronto proponen ampliar el orden del día o el ámbito de la investigación, como clausurar los trabajos de la misma. Tan pronto se abstienen en una votación, como reclaman cantidades ingentes de documentación que saben no podrán leer ni digerir intelectualmente. El objetivo de CiU es enredar, crear confusión, presentarse ante los ciudadanos como víctimas de una conspiración cuyo último objetivo es la cabeza cercenada y en bandeja de Artur Mas. Pues no. La realidad no es así, las metas a lograr nada tienen que ver con la coyunturalidad de un proceso electoral y sí, mucho, con la sospecha de una financiación irregular tramada, y orquestada, a lo largo de más de una década. Afortunadamente ante el conchabeo, las mentiras manifiestas y el mutismo de algunos de los comparecientes, las personas que trabajan honestamente en el Palau de la Música nos contaron -por ejemplo- que no conocían a un señor llamado Oller (quien afirmaba haber trabajado durante años para el Palau) y de quien la juez sabe, en cambio, que facturó encargos millonarios de difícil justificación (a nuestro entender para CDC). Son tantas las coincidencias entre las entradas y salidas de dinero, las facturas falsas, las empresas fantasma y las anotaciones de la “libretita” de la señora Gemma Montull, que nos hemos atrevido a definir esta comisión de investigación como: “la de los silencios, amnesias y papeles rotos”. Por si todo ello fuera poco, se da también la paradoja de ver como la documentación solicitada a las administraciones llega rauda y veloz mientras que, un puñado de convenios firmados entre la fundación convergente Trias Fargas y el Palau, se resisten a llegar a manos de los diputados. ¿A qué viene tanta ocultación de datos?
Alguien afirmó en su día que las comisiones de investigación no sirven para nada positivo y sí para enturbiar la imagen de los políticos y la política. Seguramente algo de cierto habrá en ello, pero también contienen una faceta positiva: la de la denuncia, la de la enmienda, la del correctivo a aplicar. Tanto es así que, tras el hundimiento del túnel del Carmel, las conclusiones de aquella Comisión nos permiten afirmar hoy que la obra pública en Cataluña goza, ahora, de mayores cuotas de seguridad y solvencia que antaño. Por otra parte, las conclusiones acordadas tras el debate de lo acaecido en el incendio de Horta de Sant Joan, han permitido marcar pautas en la mejora, la prevención y extinción de incendios. Hoy se invierte mucho más tanto en prevención como en dotaciones y equipos de extinción…
Así las cosas, creo que la Comisión de Investigación sobre la presunta financiación de CDC debe cerrar sus trabajos, cuando corresponda, con el compromiso de cortocircuitar cualquier tipo de financiación irregular de los partidos y evitar, en el futuro, que el dinero destinado a la cultura pueda ser utilizado para confeccionar siquiera un vil pasquín electoral.
No lo duden, el sonido del silencio de los conjurados caerá, tarde o temprano, ante el redoble de los tambores de las evidencias. El silencio pasará. Nada es inoportuno si prevalece la verdad.

Joan Ferran
para el diario "El Mundo"

I ARA QUÉ XICOTS DE LA CATDEM I CDC ?




DIMITIRÀ ALGÙ ?...

Millet i companyia...

No fa gaire algú va dir que les comissions d’investigacio només serveixen per intoxicar, fer mala maror i augmentar la desafecció política. No és cert. Malgrat alguns efectes col·laterals perversos i no desitjables, l’experiència ens diu que les conclusions de les comissions d’investigació dutes a terme fins ara han estat d’extrema utilitat. Ho van ser les recomanacions i exigències al voltant de l’obra pública després de l’esfondrament del Carmel, ho van ser també el conjunt de mesures destinades a la prevenció d’incendis fruit d’analitzar la tragèdia d’Horta de Sant Joan. Les comissions d’investigació serveixen per corregir les actuacions, governamentals o no, que afecten negativament a la nostra ciutadania. Ens indican com cal millorar el que està mal fet reclamant responsabilitats a qui pertoqui etc.
Així les coses, i a la vista de les noves dades que han aparegut als mitjans de comunicació, avui és més urgent que mai esvair els dubtes sobre un suposat finançament irregular de CDC. Factures falses, anotacions comprometedores, noms i un munt de pistes ens diuen que no tot és net en les relacions entre el senyor Millet, Ferrovial, la Fundació Trias Fargas i CDC.
Fora bo que, més enllà de fer-se l’orni i la víctima, els representants de Convergència entonessin el mea culpa i afrontessin la crua realitat que els envolta i els acusa. A hores d’ara el personal comença a sospitar que en Pasqual Maragall es va quedar curt parlant del 3 per cent. L’opinió pública ja sap, o intueix, que no tot eren flors i violes entre Millet i CDC.

24.6.10

QUEREMOS UN IMPUESTO::.





IMPUESTO SOBRE LAS TRANSACCIONES FINANCIERAS :
EL MOMENTO DE LA VERDAD PARA MERKEL Y SARKOZY

Al finalizar la cumbre fanco-alemana que mantuvieron ayer por la tarde, Nicolás Sarkozy y Angela Merkel declararon querer llevar adelante el pedido de un impuesto a las transacciones financieras (TTF) a la reunión del G20, programa para la semana próxima en Toronto.Fue necesario que se produjera una crisis financiera de inigualada amplitud , seguida de una enorme crisis europeas para impulsar a los gobernantes de los dos países más influyentes de la Unión europea a considerar la adopción de esta histórica propuesta de Attac ; en efecto Attac defiende desde hace doce años la creación de impuesto de ese tipo, con el objeto de poner dique al mismo tiempo a la especulación financiera y a generar nuevos recursos destinados a financiar las necesidades ecológicas y sociales mundiales.Frente a la firme oposición de sus homólogos del G20 (Canadá, Australia. EEUU entre otros) la probabilidad de llegar a un acuerdo sobre esta propuesta es por lo menos mínima y los aires altermundistas de nuestros dos jefes de estado tienen ostensibles alientos electoralistas. Cansados de las múltiples declaraciones sin resultados y de los efectos de mancha mediática, juzgaremos al señor Sarkozy y a la señora Merkel según sus actos y les ordenamos : - no negociar su renuncia al TTF con la aceptación de un impuesto bancario que encuentra pás apoyo de los jefes de gobierno del G20, pero cuyos efectos sobre la regulación financiera son nulos.- a defender un impuiesto lo suficientemente alto para que tenga un impacto drásticamente disuasivo sobre la especulación financiera.- a que cualesquiera fuere la decisión del G20 a mostrar su decisión poniendo en marcha este impuesto en el plano europeo, y en su defecto en la zona euro, al regreso de la reunión de Toronto.
Attac
Montreuil, 15 junio 2010

21.6.10

NAVALES SIEMPRE SUGERENTE......



El español Montilla
Carles Navales
Mejor entenderíamos al presidente Montilla si nos dijera que él es un catalán que quiere lo mejor para España y un español que quiere lo mejor para Catalunya, y rematara añadiendo: “Catalunya es una nación que ya tiene Estado: el Estado español”.Nadie duda que lo piensa, pero nadie le ha oído decirlo. Y es que, quizá, sea el lenguaje de los políticos uno de los principales motivos de distanciamiento ciudadano con la política.Una vez, oí a un diputado de ERC, que podría serlo de cualquier otro partido, decir que era inaudito que la red ferroviaria de la primera corona no cumpliera el horario. ¿Tan difícil es decir: “Lucharé para que los trenes de cercanías lleguen a la hora”? Y si el lucharé le pareciera fuerte, pues sustitúyase por un trabajaré, que es menos etéreo.Para explicarnos su obra de gobierno, espero que el presidente Montilla diga alguna vez: “Además de soportar día sí día no las incoherencias de ERC, la falta de apoyos de CiU, los ataques a mi gobierno del PP catalán y del PP español a Catalunya, las puyas constantes del Tribunal Constitucional, la contrapropaganda de TV3 y de bastantes medios a la obra de gobierno; …, a pesar de todo ello, aún me ha quedado tiempo para construir una escuela y un CAP por semana; más carreteras que nunca, …” y seguir con todo lo hecho.¿Tanto cuesta hablar claro?
Publicado en La Razón

20.6.10

ARTUR MAS: NI CARN NI PEIX, NI SOPA NI PURÉ...



No és de fiar

Alguns diuen que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya està al caure. Potser sí. També és probable que la resultant final de les deliberacions no agradi a la majoria dels catalans i algú, aprofitant l’ocasió, en faci un ús partidista i interessat. Pot passar, estem en període electoral. Però, el que em sembla més rellevant de tot plegat han estat les declaracions del president Montilla afirmant: “no vull ni un pas enrere”. Aquestes breus paraules contenen, en essència, la posició no sols del president de la Generalitat si no també dels socialistes en el seu conjunt.
Fa quatre anys que l’Estatut funciona, fa quatre anys que el Parlament de Catalunya legisla i el govern actua. I el més important és que la intenció és continuar fent-ho en el mateix sentit. Malauradament alguns han abandonat, interessadament, el vaixell estatutari per intentar fer veure que desitgen nous horitzons. La seva ambigüitat i cinisme és tal que arriba, fins i tot, a la pretensió de ponderar el grau de maduresa i els desitjos dels ciutadans catalans.
Compte! Corren temps difícils en el terreny econòmic i social. Temps idonis per a la venda de receptes miraculoses i idees redemptores. Són temps de demagogs i falsos messies...
Ara més que mai els ciutadans volen que es parli clar i català, sense paranys i ambigüitats. Artur Mas no ho fa. Perfumat amb enquestes favorables ha decidit jugar a no ser ni carn ni peix, ni sopa ni puré... No és de fiar.

18.6.10

José Saramago - falsa democracia

16.6.10

MAS: SOBIRANISME PER FASCICLES...





NOTA DE PREMSA PSC

El portaveu adjunt del grup Socialistes-CpC, Joan Ferran, ha afirmat avui, en relació a la comissió d’investigació sobre un presumpte finançament irregular de CDC, que “vam haver de recórrer a la Mesa del Parlament per delimitar les funcions d’aquesta comissió” perquè “s’intenta des de la federació difuminar el seu objectiu”. Després de les primeres compareixences, Ferran ha constatat “un pacte de silenci clamorós sobre moltes coses que s’acompanya de tesis de fons que es confirmen” i “un nerviosisme i una incomoditat que porta CiU a intentar embolicar la dinàmica de la comissió”.
En roda de premsa al Parlament, el portaveu socialista s’ha referit al “silenci com a resposta de preguntes molt eloqüents” que s’està produint a la comissió d’investigació i ha assegurat que, a mesura que aquesta avanci, “els dubtes aniran en augment, ja que hi ha pagaments del Palau per feines que no s’han fet i en període electoral, notícies que parlen de desviaments a paradisos fiscals i gent incapaç de respondre a les preguntes que se li fan”.
Segons Ferran, CiU qüestiona la dinàmica parlamentària i això “denota nerviosisme i ganes de difuminar, col·lapsar i crear confusió”.

Mas, el paradigma de l’ambigüitat política

Sobre les declaracions d’ahir d’Artur Mas sobre un possible referèndum per la independència, Joan Ferran ha considerat que el líder de CiU “és el paradigma de l'ambigüitat política” ja que té “una actitud esquizofrènica: a Madrid fa veure que té un sentit d'Estat espectacular i a Catalunya ens aplica un sobiranisme per entregues, que no és ni total, ens l'aplaça en el temps, ens el dóna per fascicles”.
“Mas presenta l'ambigüitat disfressada d'un aplaçament, però al mateix temps ens diu que és independentista i que està compromès amb el Govern en la defensa de l'Estatut”, ha dit Ferran, per qui el líder de CiU “es val de l'Estatut per un tema de rendibilitat electoral”. “A Mas li interessa marcar un horitzó llunyà que no es compromet a assolir amb l'objectiu de treure un rendiment a les properes eleccions”, ha conclòs

15.6.10

MAS SOBRE LA AGRESION A LA FLOTILLA DE LA PAZ



¡QUÉ DÉBIL Y RIDÍCULA DECLARACIÓN DEL CONSEJO DE SEGURIDAD DE LA ONU!
El Consejo de Seguridad se lamenta por las pérdidas de vida de los activistas pacíficos que llevaban ayuda a una Gaza sitiada por el más poderoso ejército de esa zona. Se lamenta y ¿por qué no condena? ¡Este Consejo no condena para nada la acción criminal de Israel ocurrida en aguas internacionales! La acción israelí es peor que la de los piratas somalíes que sí son atacados por barcos de guerra. ¡Qué bonitas y bien estudiadas palabras usa este Consejo que no ayudan para nada a los sitiados en Gaza! Claro está, detrás de esta declaración se encuentra la Mano Nostra del Imperio norteamericano y de sus aliados más cercanos. No me puedo explicar que los países que, en su gran mayoría no están de acuerdo con los crímenes de Israel, sigan haciendo de comparsa a un país que se arroga el derecho del poder sobre todos los demás. Se me olvidaba subrayar que el señor Obama se ha mostrado preocupado por estos hechos. ¿Qué es lo que realmente le preocupa? ¿Acaso la vida de los inocentes, la vida de los millón y medio de palestinos hacinados en Gaza y sometidos a un increíble cerco, peor que el que sufrieron los judíos en el guetto de Varsovia? No parece ser esta su preocupación. No hay duda que este señor al igual que todos sus predecesores protege a Israel, aún a pesar de todos los crímenes que éstos cometan, porque la influencia de los ricachones judío-americanos es determinante para la continuidad del sistema presidencial norteamericano, en donde dos partidos, que de hecho representan los mismos intereses, son elegidos por una masa norteamericana social y políticamente alienada, para continuar por el mismo camino de enriquecer más a los ya muy ricos que dirigen esta orquestación detrás de las bambalinas. Si lo único que falta es que al terminar la sesión se pongan de pie y canten el himno de USA y después el de Israel. Subraya ese Consejo que la situación de Gaza no es sostenible. ¡Cómo si fuese algo que se conoce ahora y no ya hace tres largos años! ¡Cuántos años más ha de esperar ese sufrido pueblo palestino para ver un poco luz al final del camino? ¿Y qué hace este Consejo para cambiar este orden de cosas? ¿Acaso va a tomar medidas contra Israel, aunque sean medidas suaves? Pues, nada, absolutamente nada. Ni lo pensemos siquiera. Hay allí un nuevo Calígula dirigiendo este “nuevo senado romano”. Dicen que la única solución es la de dos Estados. Pero si eso es ya muy antiguo, lo único que Israel no hace nada para que se lleve a efecto esa solución. Además, no olvidemos que los verdaderos agresores son los que invadieron esas tierras apoyados en fuerzas militares bien equipadas contra campesinos mal armados. Es que nos estamos olvidando que allí hay agresores y agredidos desde 1948. Y que los agresores no son los palestinos. A ellos les quitaron sus tierras y ahora se pretende que se negocie el último quinto de tierra que todavía poseen, si es que realmente le queda todavía ese quinto a los palestinos. El Consejo apoya las voces de preocupación del crimen cometido contra los activistas en alta mar. Aunque no habla para nada de crímenes, sino de pérdidas de vidas, como si estás se hubiesen perdido por obra del cielo. ¡Qué declaración más singular! Cómo la singularidad del Big Bam. No tiene ningún contenido. Quedan fuera todos los actos criminales de los judíos contra personas desarmadas y acusadas (por ellos) de terroristas. Una retórica muy de moda para justificar cualquier crimen y el terrorismo de Estado. A Irán se le condena y se le somete a castigos por una razón puramente subjetiva ?que ese país tendría intenciones de fabricar la bomba atómica?, en cambio, no se toma ninguna medida contra Israel que sí que la posee y que es un país agresivo y criminal y que no tiene ningún respeto por los derechos humanos. Pero claro, se le pide, escuche bien usted que lee esto, no se le exige, se le pide que no siga por esos delictuosos caminos. ¡Qué debilidad mostrada frente al sionismo criminal! ¡Qué diferente es la actitud contra Irán que no ataca a ningún país y que vive en paz con todos sus vecinos! Toda esta declaración mueve a risa. Claro está, que no es una risa de felicidad, sino una risa amarga por el show, el teatro del que se hace presente, como si fuese una obra de mal calidad en un teatro de pacotilla. Lo peor de todo es la comparsa de países que dicen estar apoyando a los palestinos por ser ellos también árabes, algunos de los cuales mantienen relaciones diplomáticas con ese Estado delictual, gracias a las subvenciones que le entrega USA. Pero, no todo ha sido una ganancia para Israel. El asesinato de 9 ciudadanos turcos que eran miembros de los voluntarios de la ayuda humanitaria ha volcado a Turquía contra Israel. Y la pérdida de Turquía es importante. Además de que era su único aliado en Oriente Medio, es uno de los países que tiene frontera común con Irán y con toda seguridad que los sionistas contaban con el espacio aéreo turco ante una eventual acción de sus aviones contra las instalaciones nucleares de los iraníes. Y probablemente todavía Turquía no ha tomado todas las medidas contrarias a la política deshumanizada de Israel. Existe la probabilidad de que se cree un frente antiisraelí en Oriente Medio, encabezado por Turquía y al cual se le sumaría Siria. También es muy probable que las relaciones bilaterales entre Turquía e Irán mejoren mucho. Irán, por su gran avance tecnológico y científico, es hoy por hoy un fuerte polo de atracción a los países musulmanes de esa región. Es de esperar que las declaraciones emitidas por el premier turco Recep Tayyip Erdogan no queden sólo en declaraciones y declamaciones, sino que se transformen en una realidad, de otra manera es muy difícil que se presione al gobierno judío para que mejore las condiciones humanitarias del pueblo palestino. Hasta ahora son condiciones atroces, con cerca de 10.000 presos políticos, la mayoría de ellos sin haber sido llevados a un tribunal y sin protección ni de abogados ni de tribunales. Además, los integrantes de la flotilla humanitaria fueron maltratados y hasta torturados durante su estadía en Israel, algo inaceptable para la nación turca. Pero la declaración más importante que hizo el premier turco fue la de dejar sentado que Hamás no es una organización terrorista, sino que son resistentes que luchan por defender su tierra. Esta declaración coloca a Turquía lejos de la EU y de USA que son una comparsa de Israel en considerar a esta organización como terrorista y por tanto expuesta a todo tipo de sanciones internacionales. La tensión internacional que se ha creado en el Mediterráneo va subiendo de intensidad, sobre todo con el anuncio de Irán de destacar navíos de guerra, para proteger un nuevo convoy de ayuda humanitaria a Gaza. Es algo muy difícil que pueda llegar a ocurrir, ya que Israel recurriría a la fuerza militar y eso provocaría una escalada de la violencia que podría generar una nueva guerra en Oriente Medio. Las declaraciones hechas por el ayatollah Alí Jamenei puede ser sólo una forma de crear mayor tensión y preocupación a los israelitas, al mismo tiempo que concentra la atención del mundo árabe en Irán, creciendo con eso la simpatía de esos pueblos hacia el actual régimen iraní.
Publicado en Grano de Arena

13.6.10

SOBRE BARCELONA I JORDI HEREU....




Per la Barcelona progressista !

Aprofitant errors, problemes i alguna que altra ensopegada en la gestió, alguns han jugat a enterbolir la política municipal barcelonina. No ho han fet en el terreny de la confrontació programàtica o de projectes malgrat que això seria el més lògic. En canvi ho han intentat mitjançant la propagació de rumors, la difusió de suposades desavinences i, fins i tot, amb la manipulació interessada de declaracions fetes a peu de carrer i des de l’espontaneïtat. Sí, des d’aquesta espontaneïtat i llenguatge planer que sovint s’exigeix dels polítics i que després és mal interpretat al gust del manipulador. Malgrat tot, en Jordi Hereu ha reiterat la seva voluntat de servei a la ciutat.
Aquests darrers dies s’han sentit moltes veus i s’han escrit molts articles al respecte. Legítim, cal dir-ho, però al meu entendre poc constructiu tot plegat. Algú ha arribat a dir –potser des d’una perspectiva històrica evolucionista- que Barcelona viu un moment de decadència. No ho comparteixo. Les ciutats no esdevenen mecànicament urbs floreixents o decadents. No, més aviat tendeixo a pensar que estan subjectes a canvis permanents a través d’un procés dialèctic que engendra, en la seva sí, elements de contradicció, de mutació. Hom pot acceptar avui que la ciutat, les ciutats, viuen circumstàncies i conflictes de difícil tractament o solució. Hom pot dir també que la complexitat dels moments en què vivim, tant en el terreny polític com social o econòmic, requereixen noves receptes per garantir la cohesió i el benestar. D’acord, però mai partint de la premissa de què ens trobem damunt d’un pantà d’aigües fètides sense oxigen. No és cert. Algú ens diu també que a Barcelona ens cal un projecte comú, un relat col·lectiu. Segur que sí. Però també li cal a Catalunya, Espanya, Europa, al món occidental... O no?
Aquest proppassat dissabte he passejat pel Paral·lel on un munt d’entitats cíviques, amb el suport de l’Ajuntament, i sota el lema: “Fem Paral·lel” han sortit al carrer fent festa i gresca. Al Paral·lel no vaig trobar-hi ni decadència, ni queixes, ni tristor, si no l’ocupació pacífica i lúdica del carrer sota el somni de recuperar el glamour del que fou anomenat Broadway barceloní. La festa traspuava optimisme però, ja se sap, a Barcelona hi ha de tot. En temps preterits aquesta avinguda també va donar aixopluc a dirigents obrers i nihilistes de tota mena.

10.6.10

NADA NUEVO BAJO EL SOL....



EL PACK

Metidos en la civilización de lo empaquetado nos hemos acostumbrado a las máquinas nespresso, los cubitos de sopa instantáneos y a las pastillas detergentes para lavavajillas. Tanto hemos evolucionado que esta técnica de envasado ha llegado incluso a impregnar el relato político de más de un articulista o tertuliano. Hoy, en el mercado del análisis político, podemos hallar “packs discursivos” útiles para escenarios diversos. Ayer un importante rotativo barcelonés publicaba un artículo no exento de pensamiento por packs. Decía algo así como:
“Es desesperante el desánimo que arrastra la ciudad. El virus de la desazón, la queja, la crítica, la desconfianza y la desorientación invaden las conversaciones cotidianas. La gente […] cree vivir un momento de decadencia”. Tras la lectura de este párrafo inicial me pregunté: ¿Dónde habré leído yo con anterioridad tales reflexiones? ¿en qué análisis? ¿Fue quizás en otro rotativo y lengua? ¿Cuántas veces?.

Pues sí; leí reflexiones similares respecto a la política catalana, su estatuto y la relación con España. También recuerdo algo parecido alrededor de la socialdemocracia y el futuro de Europa. Este denominador común también sirvió para ponderar el talante del gobierno de España y ahora el de Barcelona.

Y dentro de este mismo desarrollo narrativo, tras el pack pesimista inicial, suele venir una reflexión buenista / voluntarista que concluye con otro pack; ahora sí, rebozado de un optimismo que nos conmina a sumar voluntades y a efectuar un esfuerzo cooperativo entre los gobiernos y el tejido civil para recuperar un imaginario colectivo basado en una difusa transversalidad. Lo que sigue es el relleno típico y tópico acerca de los emprendedores y el modelo productivo. Es decir: pequeñas píldoras complementarias para sazonar un relato repetido que nos acabará recordando que el futuro está en nuestras manos. Obviedades que comparto y que en el fondo andan escritas en los textos programáticos de los partidos desde hace tiempo inmemorial ¿Novedades? ninguna, letras y frases recurrentes, la útil ambigüedad del pack/comodín para insinuar vaya a saber qué.

6.6.10

JO TAMBÉ VULL UN "DOCUMENTAL"...




La teva, la meva, la seva...?

Jo no sé si és la meva, la teva, la seva o la d’uns quants que maneguen els fils. El que sí sé és que la paguem entre tots els ciutadans de Catalunya i que ens costa un bons calerons. Com ja es poden imaginar, parlo de TV3. No serà un servidor de vostès qui critiqui l’emissió en “prime time”, substituint el “Polònia”, del documental “Adéu Espanya?”; ni qui faci escarafalls o declaracions al respecte. No. Això de formular opinions sobre els mitjans de comunicació es tan perillós, interpretable i delicat -i un està tan escarmentat- que prefereixo que ho facin els posseïdors de les valoracions políticament correctes. Això sí, permetin-me uns granets de innocent ironia com a ciutadà de peu que paga els seus impostos i que forma part d’aquest 50% i escaig de persones que les enquestes declaren ser tan catalans com espanyols. Desitjaria que la televisió pública catalana ens obsequiés amb un programa documental, en horari de màxima audiència –no cal obviar el Polònia- sota el títol, per exemple: “La Solució Federal” o bé “Catalunya dins d’una Espanya federal”, etc. Posats a demanar, i si la direcció de la Corpo ho creu oportú, també es podria anunciar profusament el programa durant setmanes i convertir-lo en notícia en el Telenotícies. Fora bo també que professors, catedràtics i estudiosos de països com Alemanya, Estats Units, etc, on funciona un model polític de caire federal, poguessin explicar les virtuts i avantatges del seu sistema. Compte! Per evitar greuges comparatius amb “Adéu Espanya?” fora convenient que no es donés cabuda en el documental sol·licitat a cap veu contrària a les tesis federalistes, no fora el cas que es desvirtués el pretès objectiu compensador.
Alguns ens diuen amb molta solemnitat que els mitjans de comunicació de la Generalitat tenen una profunda vocació de servei públic adreçat a tota la societat catalana. Doncs bé, no ho discuteixo, però a més de dir-ho cal que aquest fet sigui percebut així per amplis sectors de la ciutadania. Ho és?

4.6.10

SOBRE ELS DOCUMENTALS I ELS ADEUS...




Reproducció de l'article aparegut a LA LUPA de Didac Boza que comparteixo...Jo també destijo en "prime time"un treball periodistic, pagat amb diners públics, sobre :"La Solució Federal"

"Naturalment, he vist el programa. Un exercici interessant el de la televisió pública depenent de la Generalitat en presentar en 'prime time' un contingut que aborda, obertament, un determinat punt de vista en una qüestió que sens dubte és rellevant i que és objecte de debat per a una part significativa de la societat catalana. Subratllo 'punt de vista' i 'part' de la societat catalana perquè em semblen dos elements clau si es vol analitzar amb una certa fredor el documental de la periodista Dolors Genovès i el gest de la seva emissió a hora de màxima audiència per Televisió de Catalunya.
És un fet objectiu que el programa no volia mostrar cap veu ni cap argument 'contra' l'opció independentista. Ni de Catalunya, ni tampoc de Grenlàndia, Escòcia o Quebec, països amb els quals es buscava el paral·lelisme. Es partia d'una tesi única, i és aquesta l'única que es volia demostrar.
No és cap invent nou. És un gènere documental que existeix, que pot ser absolutament correcte i resultar il·lustratiu i que té bons exponents recents en els treballs del nord-americà Michael Moore amb seus al·legats audiovisuals contra l'expresident George Bush. Se'n pot dir 'documental-propaganda', és un gènere gairebé tan antic com la cinematografia i pot estar bé si es fa amb prou rigor i qualitat.
Res a dir, si s'admet tot això. El documental emès per TV3 aquest dijous és una visió independentista sobre el debat Catalunya-Espanya. La seva difusió a la televisió pública és tant lícita com ho serà (?) l'emissió d'altres programes similars sobre aquesta mateixa qüestió però amb altres visions. Perquè a la societat catalana de més de 7 milions de persones hi són. Fora del tot lògic que hi fossin també a la televisió pública catalana.
Del contingut d''Adéu Espanya?', alguns apunts:Com era d'esperar (coincideix amb els avisos reiterats que ha fet el president Montilla) el to del documental troba en la situació de l'Estatut i el Tribunal Constitucional un aliment per la desafecció amb Espanya:
Diu la veu en off: “Segons els recursos presentats al Constitucional Catalunya no és una nació, no té bandera ni Diada Nacional, el poble de Catalunya no és sobirà, el Govern no pot tenir relacions bilaterals amb l'Estat, el català és una llengua de segona i els ciutadans continuaran pagant molts més impostos que els serveis que reben de l'Estat, amb crisi o sense crisi”.
L'espai televisiu posa molt d'èmfasi en la viabilitat econòmica de la independència. Empresaris i acadèmics parlen de la internacionalització de l'economia catalana i la veu en off sentencia: “L'economia catalana ja no depèn d'Espanya”. Malgrat aquesta rotunda afirmació, un dels acadèmics divideix en tres parts iguals la sortides de la producció catalana: un terç es queda a Catalunya, un terç va a la resta d'Espanya, i l'altre terç té el seu mercat a la resta del món.
En un dels passatges del programa en que es parla d'Escòcia apareix una de les claus del sobiranisme a Catalunya: l'obsessió per la batalla mediàtica. Els respresentats nacionalistes escocesos que apareixen a la pel·lícula (començant pel seu primer ministre, Alex Salmond) es queixen que “la totalitat dels diaris escocesos són contraris a la independència d'Escòcia perquè tenen la propietat editorial a Londres”. En canvi, en un altre moment del programa, el mateix Salmond dóna la culpa a Londres i als seus “ineficaços sistemes de control econòmic” quan ha d'explicar la fallida d'un sector financer propi que sí estava afincat a Escòcia.
La narració en off destaca que en el full de ruta marcat pel govern escocès cap a l'autodeterminació només hi ha una referència a Catalunya: “...el model de mitjans de comunicació públics catalans”.
Només cal haver tingut algunes hores de conversa amb amics independentistes i donar un tomb per la internet catalana per comprovar la importància que donen els sectors sobiranistes a la creació d'opinió, a la propaganda, o a la informació passada pel tamís d'una determinada visió del país.
Hi ha pocs dubtes que aquesta era la vocació del programa i la motivació principal d'alguns dels seus entusiastes més efusius.2

1.6.10

¿TIENE ISRAEL UN GOBIERNO CIVILIZADO ?



Comunicat de l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans sobre l’atac de les forces armades israelianes a la flota d’ajuda humanitària per a Gaza

L'Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans de la Generalitat de Catalunya expressa la seva condemna per la mort d’activistes aquesta matinada durant l’assalt de les forces armades israelianes a la flota d’ajuda humanitària que havia d’arribar a Gaza.

També considera molt preocupant el nou augment de la tensió a la zona que suposen aquests fets, i les conseqüències internacionals que pot tenir, a més de representar un atac a la mobilització que la societat civil internacional realitza per a reclamar la fi del bloqueig que es produeix sobre Gaza.

Els fets succeïts suposen en primer terme un nou atemptat de les armes contra la vida, però també un atemptat contra una iniciativa no violenta de suport al poble palestí. Es tracta d’un atac contra persones que portaven ajuda humanitària a una població, la palestina, que pateix diàriament la violació dels seus drets fonamentals; la violació de drets derivada de la ocupació, que comporta el bloqueig a l’accés als recursos bàsics i greus limitacions a la llibertat de moviment. En definitiva, els drets fonamentals, que formen part de la seguretat dels éssers humans, i que no poden ser respectats ni exercits a Palestina, han patit avui un nou atac.

Davant d’aquesta situació, la Unió Europea ha d’exercir la seva responsabilitat com a actor i part en el conflicte que afecta Israel i Palestina, per tal, en primer terme, de posar fi a l’atac contra els activistes a bord de la flota humanitària. També és necessària la reclamació d’una garantia al govern d’Israel per tal que deixi que aquest comboi arribi a Gaza, atesa la importància i necessitat de l’ajuda humanitària per al poble palestí. En darrer terme, la UE ha d’exigir responsabilitats per la greu acció israeliana, les conseqüències de la qual no poden ser silenciades ni obviades.

Des de l’Oficina fem una crida a les institucions, des de l’Estat espanyol fins a la Unió Europea i els organismes internacionals, per tal que es faci valdre el dret internacional davant d’aquest greu atac.
Tenim el convenciment que la recerca d'una solució política dialogada i el respecte pels drets humans són les úniques vies eficaces cap la pacificació de la zona i és en aquest sentit que la UE ha de prendre les decisions necessàries per a aconseguir la fi de les morts indignes i dels atacs als drets humans. La pau, la seguretat i la justícia són indubtablement drets de totes les persones de totes les comunitats i nacions que conviuen a l'estat d'Israel, a Palestina i a la resta d'estats de la zona.
Barcelona, dilluns 31 de maig de 2010