El blog d'en Joan Ferran

19.3.10

MÉS CLAR ENCARA... SI ÉS POSSIBLE


Gemma Vialcanet (El Debat).- Cèlebre per ser un personatge que parla sense embuts i diu el que pensa, Joan Ferran ha estat de nou aquests dies a l'ull de l'huracà mediàtic per les seves opinions sobre l'entrevista de Terribas al president Montilla. Encara viva la polèmica, Ferran ens rep al Parlament amb ànim tranquil i torna a la càrrega.
"Hi ha sectors nacionalistes que s'esforcen a intentar deslegitimar el senyor Montilla", assegura taxatiu. Fidel a la seva famosa frase de la 'crosta nacionalista' defensa que els mitjans a Catalunya han de ser "nacionals i no nacionalistes".

--Es sent desautoritzat pel seu partit en relació amb les seves opinions sobre l’entrevista de la directora de Televisió de Catalunya Mònica Terribas?--
El meu comentari era una apreciació personal. Vaig reconèixer, reconec i si es mira el meu bloc ho veurà, que valoro la bona feina i la qualitat professional de la senyora Terribas. Pot preguntar tot el que vulgui i més, fins on vulgui i quan vulgui, però l’únic que deia és que al President se li havia de donar temps per poder-se explicar. I això ho vaig dir amb tota la correcció i amb tota l’educació que crec que un és capaç. I a més, vaig posar de relleu que des de que la senyora Terribas és directora de la Televisió de Catalunya a la comissió de la Corporació al Parlament, les crítiques no li han vingut de part meva, sinó de Convergència i Unió.
--Creu que el tracte a Montilla en aquestes i altres entrevistes o en l’incident de Nadal, és equiparable al tracte que es va donar a Maragall i Pujol?
No recordo com eren amb Maragall o Pujol, però sí que percebo que el President de la Generalitat, sigui el que sigui, ha de precisar d’un tractament no privilegiat, però sí diferent. Parlo des del punt de vista que no se li pot demanar respostes lacòniques, sinó que ha de tenir el seu temps per fer un raonament, donat que les preguntes que se li fa són transcendents. Preguntes sobre la crisi, sobre relacions internacionals o sobre relacions entre partits, és a dir, qüestions que no són superficials i que precisen del seu temps. És l’únic que reclamava, que el senyor Montilla tingui el seu temps.
--Però comparant amb altres presidents, considera que hi ha un tracte diferent?
Potser el que hi ha és que cada president té el seu caràcter i la seva manera de fer i cadascun d’ells acotava el terreny a la seva manera.
--Creu que això és atribuïble a què alguns sectors nacionalistes no reconeguin a Montilla com a president?
Hi ha sectors nacionalistes que s’esforcen en intentar deslegitimar el senyor Montilla
--Es penedeix d’haver encunyat el terme de ‘crosta nacionalista’. Ha jugat el paper de ‘dolent de la pel•lícula’ com alguns li atribueixen?
Crec que no se’m va interpretar de la manera que jo desitjava. No me’n penedeixo en absolut. Vaig posar de relleu que al llarg de molts anys s’havia sedimentat una manera de fer que calia canviar. La nova llei de la Corporació permetia aquest canvi de formes, d’estil i en la jerarquia. És a dir, que el Govern nomenés a dit el director general implicava una dependència governamental i fer tot l’organigrama en el mateix sentit feia que no primés la professionalitat, sinó la confiança política. I eliminar allò que vaig anomenar ‘la crosta nacionalista’ volia dir precisament eliminar un assentament de treballar durant vint-i-tres anys d’aquesta manera. Els meus adversaris públics òbviament ho van fer servir per intentar fer-me veure com una persona que volia eliminar la llibertat d’opinió i la llibertat de professió. Però crec que el temps ha col•locat a tothom al seu lloc i ara comença a entendre’s allò que estava plantejant.
--La crosta ja ha caigut?
Hi ha algunes inèrcies de funcionament que continuen sent antigues, però crec que estem en el camí d’avançar cap a la professionalització i la desgovernamentalització. De fet, els comandaments de la radio i de la televisió publica ara no depenen del caprici del president de la Generalitat, abans sí.
--Què caldria per acabar amb aquestes inèrcies?
Aplicar amb tota la seva filosofia la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
--Responen els mitjans de comunicació públics a la Catalunya real?
Els mitjans públics de Catalunya han de ser nacionals, i com que han de ser nacionals però no nacionalistes, vol dir que no poden abraçar-se, ni dirigir-se, ni alimentar-se ni tenir una clientela d’un 20-25% de la població. Els mitjans s’han d’obrir a tots els sectors del país i aleshores serà quan seran nacionals de veritat, quan siguin capaços d’integrar dins del seu servei públic sensibilitats polítiques, filosòfiques i religioses molt diferents.
--Com aconseguir-ho?
Construint un univers simbòlic que sigui compartit per tothom o per una major part de la població del país. Per exemple, amb un llibre d’estil, una definició conceptual de Catalunya, amb un tractament dels continguts que sigui obert i plural a tots els sectors o amb un llenguatge que sigui assumible per un senyor que pot ser independentista, però també per un senyor que sigui del PP. Hi ha un denominador comú en el llenguatge que ha de ser suficientment neutre i asèptic perquè qualsevol persona, sigui del sector que sigui, se senti còmoda amb aquesta ràdio i televisió pública.
--Els mitjans públics serveixen per normalitzar el català o per assegurar el nacionalisme com a ideologia dominant a Catalunya?
Els mitjans són imprescindibles per normalitzar el català. Per assegurar la ideologia nacionalista,diu ? Això és el que pretenen els nacionalistes. Una de les grans feines dels mitjans és donar un servei públic i donar-lo amb català perquè a Catalunya ningú omple aquest buit. És impensable una radio i televisió pública en castellà perquè això ja ho fan les d’àmbit estatal. Ara bé, es fa nació consolidant un col•lectiu humà molt ampli i divers a través d’una llengua, cultura i una manera d’enfocar política. Però des d’una manera àmplia i oberta perquè s’hi pugui incorporar tothom. No es tracta de fer uns mitjans per un àmbit reduït, sinó que cada vegada s’ha d’intentar tenir més clientela. A vegades quan es posen barems de caire nacionalista pots arribar a impedir que algunes persones que no ho són s’integrin.
--Considera que en els mitjans públics es discrimina els catalans que parlen castellà?
Les persones que parlen castellà s’han de sentir atretes i s’han de sentir seduïdes per la seva radio i televisió pública. Per tant, els mitjans han de parlar de coses que els interessi. De totes maneres, la integració d’aquestes persones es farà en la mesura que incorporin també el català en la seva quotidianitat. I precisament, fer servir els mitjans en català és el millor element per integrar-se.
--Comparteix l'opinió que TV3 és cara i que hauria de disminuir les aportacions públiques?
No. Això no vol dir que no hi hagi un esforç de contenció en la despesa i una optimització dels recursos que es donen. No obstant això, s’ha de garantir la funció de servei públic, d’informació veraç i fidedigne, ajustada a les exigències del país i que esdevingui com a element de normalització lingüística i d’integració nacional.
--La TVE ha eliminat la publicitat. Hauria de fer el mateix TV3?
A Catalunya el sistema mixt de publicitat està aprovat per llei. La nostra especificitat i els nostres recursos s’han d’obtenir així perquè sinó no seria rendible. No podríem mantenir la radio i la televisió publica només amb diners públics. El país no podria suportar-ho. És aquest sistema mixt el que permet que puguem donar aquest servei.
--Què li sembla el funcionament de Catalunya Ràdio?
Ha estat un èxit el canvi de conductors en els programes estrella?
Els últims resultats dels índexs d’audiència son molt bons i positius. Tots els organismes han de canviar i renovar-se. Hi ha molt de talent dins la ràdio i la televisió pública que no s’ha pogut manifestar. Cal donar encara oportunitats a tota aquesta gent que no els han acabat de donar el seu espai.
--I que li semblen les crítiques que versen sobre la parcialitat de Manuel Fuentes?
Pel que fa a Manuel Fuentes, només escoltant-lo un se n’adona que és suficientment objectiu i plural per repartir en tots els sentits i en la millor de les facetes. El seu programa és bo, té molta audiència, i com es diu vulgarment, no es casa amb ningú.
--No estaria d’acord amb què hi ha una espanyolització de la radio com diu CiU?
És una arma retòrica que fan servir, que ells saben que no és cert i que s’adiu a una manera de criticar la radio publica de l’etapa anterior. Ara que hem fet una llei, que tot està mes professionalitzat, em sembla un disbarat pretendre això.
--El darrer CEO indica que l’electorat socialista està desmobilitzat. A què ho atribueix?
Té alguna idea per canviar la situació?
Aquest fenomen sempre s’ha donat quan hi ha hagut una proximitat electoral com l’actual. Enquestes anteriors indicaven el mateix, que l’electorat socialista estava més desmobilitzat que el convergent. Què hem de fer? Cal explicar l’acció de govern, que se n’ha fet molta, i que ha quedat molt sotmesa als elements, als conflictes i a la picabaralla política, però hi ha molta cosa que s’ha fet des del govern catalanista i d’esquerres. Cal posar en positiu que el president Montilla ha defensat el que calia defensar: l’Estatut i el finançament quan tocava; que té molt sentit comú i que no esta per aventures. En un país en situació de crisi com l’actual es necessita gent que no perdi els estreps, que estigui ubicada en el pont de comandament sense deixar-se portar pels nervis i la rauxa. En aquest sentit, confio que vist els candidats que hi ha ell és la persona que pot donar més seguretat.
--Creu que d’aquí uns mesos hi haurà un canvi polític a Catalunya?
A diferencia de fa quinze o vint anys quan la política era previsible, jo ara no m’atreviria a dir res del que passarà perquè hi ha elements nous en l’escenari. Elements que es diuen Laporta, Nebrera, Anglada, Carretero; i que es diuen mal humor, crisi econòmica i desafecció. Tot això combinat pot donar resultats sorprenents, però sorprenents fins i tot, pels que creuen que són favorits.
--Faci apostes.
No m’atreviria a dir quants ni com, però en situacions de crisi, de desgavell i desencís apostes de tipus populista i messiàniques tenen el seu públic. El senyor Laporta i el senyor Anglada ho tenen bé. Però, una cosa es que entrin en l’espai parlamentari i una altra és que com a formació política vagin mes enllà d’una representació escadussera.
Entrevista realitzada per la redactora d’El Debat Gemma Vialcanet.