El blog d'en Joan Ferran

31.1.10

ARTUR MAS NO HO TE CLAR...



Mas: una de freda, una de calenta

Que CiU ha entrat en precampanya electoral és una evidència que constatarem setmana rere setmana fins al dia de les eleccions autonòmiques. La proclamació aquest proppassat diumenge, al pavelló de la Vall d’Hebron, d’Artur Mas com a candidat, augura una llarga campanya on no hi faltaran declaracions i contra declaracions, apel·lacions a la il·lusió i mil coses més. Ens envairan vídeos, CD’s, manifestos, pancartes i les clàssiques tanques publicitàries que competiran amb altres en un intent de seduir al ciutadà. Fins i tot la indústria editorial jugarà a oferir-nos llibres que recullin les reflexions dels líders, malgrat que l’autor veritable del text potser sigui un becari. Altres optaran per comercialitzar una biografia benvolent del candidat escrita per una bona narradora. Per exemple, penso en Pilar Rahola. Res a objectar al respecte. Aquest clima preelectoral és el que toca, és legítim. Però, tot just al costat de la llum, els somriures i les bones intencions, hi trobem també les pegues.
Artur Mas diu no voler parlar de pactes postelectorals. Crec que fa bé i que ha interioritzat la lliçó del notari i el preu de fingir al·lèrgia al PP. Diu, també, que ara no és moment de parlar de segons quines coses perquè urgeix un esforç col·lectiu per sortir de la crisi econòmica i moral que viu Occident. D’acord però, dit això, se’m fa difícil comprendre com un grup, amb la cultura de govern que atresora CiU, decideix convertir una comissió d’investigació sobre els incendis a l’Horta de Sant Joan en un pim-pam-pum. Pensen vostès que aquest és el missatge il·lusionador del que ens parla Mas?
És aquest estil diferent al practicat pel PP?
El pavelló de la Vall d’Hebron va contemplar l’any 2002 un acte de CiU similar al d’aquest proppassat diumenge. Aquell any també hi hagueren globus, llums i banderes però, mesos després, Artur Mas no va saber guanyar. Ha passat el temps. Les coses han canviat. Cert... però la confiança del ciutadà s’ha de saber guanyar fora de casa, sense l’aixopluc dels amics, el papà i la mamà... I això l’Artur encara no ho té clar

30.1.10

JO PENSO COM CARLES NAVALES....I TU ?



Cap al trencament del consens social?

En contra del criteri del ministre de Treball, el socialista català Celestino Corbacho, el Govern va aprovar ahir divendres retardar l'edat de jubilació dels 65 anys actuals fins als 67, com a part del pla de reforma de les pensions que pretén garantir el manteniment del sistema a mitjà i llarg termini.

Que la ministra d'Economia no sigui conscient de la transcendència política de tal decisió, no m'estranya, però si m'ha sorprès, i molt, que el president Zapatero s'hagi pres la qüestió tan a la lleugera: tot ha passat en poques hores
i, a més, pocs dies després que molts jubilats hagin vist retallat el seu poder adquisitiu en no rebre els cèlebres 400 euros anuals, fet sobre el qual se suma l'1% d'augment de les pensions, que fa pujar a molts d'escalafó en la declaració de renda, fet que comporta pagar més impostos, i, en conseqüència veure minvada la seva pensió.

M'ha sorprès moltíssim l'augment de l'edat de jubilació, ja no per si escau, ni perquè finalment siguin moltes les formes que puguin escollir-se. El que no he entès és com el president està a punt de tirar per la borda el principal mèrit del seu mandat: el consens social.

Quan algú, dintre o fora d'Espanya, qüestiona la política econòmica del Govern, sempre apareix alguna veu amb autoritat moral, que intervé dient que el gran actiu de Zapatero és la pau social, no aconseguida pels seus antecessors, i que és fruit de la seva relació amb els sindicats, als quals el president donava una importància privilegiada.

Doncs bé, això és el que acaba de posar-se a la vora de l'abisme. Sabent que és aquest un dels seus grans actius, per no dir el principal, quina pressa hi ha! És un error o un precedent?, es pregunten alguns sindicalistes amics meus. De moment, la confusió està sembrada, i, el pitjor, el fet és el fet: la mesura s'aprova en Consell de Ministres sense negociar-la, i ni tan sols consultar-la, amb els sindicats.

No descobreixo cap secret si dic que als sindicats els fa la sensació que a Zapatero el collen els predicadors de la flexibilitat laboral sense seguretat per al treballador; en aquest cas, ja deu saber el president el que es fa.

Ningú entén que, en plena negociació de la reforma laboral, es tregui de la màniga una mesura que afecta directament l'estructuració del mercat laboral al complet. I, tan greu com el que estic dient, no s'aborda de debò la qüestió de la posada al dia de l'Estat de benestar amb serietat. Estem anant a empentes i rodolons, amb decisions parcials o per sorpresa, sense una visió a llarg termini que contempli la qüestió social en la seva globalitat.

De les pensions es pot parlar molt. Per a mi el model és el d'alguns països avançats en els quals tots, rics i pobres, reben la mateixa quantitat de diners, i on s'accepta que puguin continuar fent determinats treballs retribuïts. Això sí, sempre hi ha d'haver un ventall amb una edat inicial i un topall d'edat, que tant poden ser els 67 com els 65 o 70. I és que, com en la flexibilitat laboral, la qüestió no està en la forma, sinó en el fons, i el fons és que tots i cadascun dels treballadors tinguin la seguretat que ells i els seus fills estan protegits per l'Estat. I, aquesta seguretat, té un punt de garantia: que les reformes socials siguin pactades amb els sindicats, únics representants legítims, ara per ara, del conjunt dels assalariats i els aturats.
Carles Navales.
Director de la revista "La Factoria" > revistalafactoria.eu < .
Diari
de Girona.

29.1.10

ARTUR MAS ,DE SOBRENOM: L'ERRÀTIC


L' objectiu d'en Mas? : Erosionar al Govern


Les hemeroteques donen sorpreses enverinades i ajuden a dibuixar el perfil ,o la trajectòria, de les persones. Dels polítics encara més.
Essent Conseller en Cap Artur Más es va comprometre a no demanar mai la creació de Comissions d’investigació parlamentàries encara que es trobés a l’oposició i, fins i tot, va assegurar que només serveixen perquè els polítics “es tirin els plats pel cap”. Vuit anys després CiU impulsa al Parlament de Catalunya una comissió d’investigació que tothom percep que té, com objectiu, erosionar al Govern en el seu front polític més feble: IC-Verds.
Pels passadissos del Parlament Artur Mas s’està guanyant a pols –entre periodistes, diputats i tertulians- el sobrenom de l’erràtic.
Per què?.Doncs molt senzill: canvia constantment d’opinió. La seva política és nòmada. Ho és respecte a les comissions d’investigació, però també respecte a l’energia nuclear o sobre l’horitzó polític que ha d’ assolir Catalunya. El líder convergent passa del notari als pactes amb el PP, de la retórica independentista al regionalisme particularista.
L’erràtic Mas sap que les properes eleccions són la seva última oportunitat per intentar arribar a la presidència de la Generalitat, per aquesta raó no té inconvenient en desplaçar-se per la política canviant sense rubor de discurs constantment.
L’alcalde d’Ascó li ha donat una lliçó de fermesa i rigor. Duran i Lleida un altre de seny demanant-li que no faci de timbaler del Bruc... però ,com dèiem abans, les hemeroteques acostumen a ser cruels: Quan no hi han bases sòlides ni principis no és estrany que t’apliquin el sobrenom de: l’erràtic.

28.1.10

DE ORWELL A OBAMA.... ¿QUIEN CONTROLA EL PRESENTE ?


BIENVENIDOS AL MUNDO DE ORWELL
John Pilger
En 1984, George Orwell describía a un super Estado, Oceanía, cuyo lenguaje bélico convertía las mentiras que "al introducirse en la Historia se convertían en verdades. ‘Quien controla el pasado’ decía el lema del Partido, ‘controla el futuro: y quien controla el presente controla el pasado’".Barack Obama es el líder de la actual Oceanía. En dos discursos que cierran una década, el premio Nobel de la Paz afirmaba que la paz ya no era la paz sino una guerra permanente que "se extiende más allá de Afganistán y Pakistán" hacia "regiones caóticas, Estados fallidos, enemigos difusos". A eso lo calificaba de "seguridad mundial" y nos pedía agradecimiento. Se dirigió al pueblo afgano, invadido y ocupado por Estados Unidos, para afirmar con cinismo: "No tenemos interés alguno en ocupar vuestro país".En Oceanía, la verdad y las mentiras están íntimamente imbricadas. Según Obama, el ataque estadounidense contra Afganistán en 2001 tenía la autorización del Consejo de Seguridad de la ONU pero no hubo tal autorización. Dijo, además, que "el mundo" apoyó la invasión tras los atentados del 11 de septiembre de 2001. La verdad es que, en los 37 países donde Gallup llevó a cabo encuestas, salvo en tres, la oposición fue abrumadoramente mayoritaria. Afirmó que Estados Unidos invadió Afganistán "cuando los Talibán se negaron a entregar a Osama Bin Laden". Pero, según el gobierno militar de Pakistán, en 2001 los Talibán intentaron en tres ocasiones negociar la entrega de Ben Laden para que fuera juzgado, y su oferta fue rechazada.Incluso la manipulación de los atentados del 11-S para justificar la guerra es falsa. Dos meses antes del atentado contra las torres gemelas, el gobierno Bush informó al ex diplomático paquistaní Niaz Naik, que el ataque militar estadounidense tendría lugar a mediados de octubre. El régimen Talibán de Kabul, que Clinton había apoyado en secreto, ya no se consideraba lo suficientemente "estable" como para garantizar a Estados Unidos el control del petróleo y los oleoductos hasta el mar Caspio. Así que había que actuar.Pero la más audaz de las mentiras de Obama es que hoy Afganistán es "un refugio seguro" para los atentados de Al Qaeda en occidente. Su propio consejero de seguridad nacional, James Jones, decía en octubre que en Afganistán había" poco más de 100 miembros" de Al Qaeda. Y según los servicios de espionaje estadounidenses, el 90 por ciento de los Talibán, no lo son sino " miembros de tribus localizadas que se consideran enemigos de Estados Unidos porque es una potencia ocupante". La guerra es un fraude y sólo las personas cortas de entendederas pueden creerse la marca Obama sobre la "paz mundial".Bajo la superficie, sin embargo, hay un objetivo mucho más grave. Para el general Stanley McChystal, condecorado por sus escuadrones asesinos en Iraq, la ocupación de Afganistán es un ejemplo para todas las "regiones caóticas" del mundo todavía fuera del alcance de Oceanía. Es lo que se conoce como Coin (contra-insurgencia), que agrupa a los militares, a las organizaciones humanitarias, psicólogos, antropólogos, medios de información y mercenarios de las relaciones públicas. Con una jerga sobre corazones y mentes victoriosas, incitan a la guerra civil: tajiks y uzbecos contra pastunes.Eso es lo que han hecho los estadounidenses en Iraq al destruir una sociedad multi-étnica. Levantaron muros entre comunidades que en otra época se casaban unos con otros; llevaron a cabo la limpieza étnica de los sunníes y expulsaron del país millones de personas. Los medios afines lo denominaron "paz". Académicos estadounidenses comprados por Washington, y "expertos en seguridad" a los que informaba el Pentágono, aparecían en la BBC para difundir las buenas nuevas. Como en 1984, la mentira era la verdad.Algo similar está previsto para Afganistán. Se obliga a la gente a desplazarse a "zonas objetivo", controladas por los señores de la guerra, financiados por la CIA y por el comercio de opio. El que esos señores de la guerra sean bárbaros resulta irrelevante. "Podemos vivir con eso", decía un diplomático de la época Clinton al imponerse de nuevo la opresiva sharia en un Afganistán "estable" gobernado por los Talibán. ONG occidentales favorecidas, ingenieros y especialistas agrícolas se harían cargo de la "crisis humanitaria" para "garantizar" el sometimiento de las regiones tribales.Esa es la teoría, y funcionó más o menos en Yugoslavia, donde la partición étnico-sectaria hizo desaparecer una sociedad en otros tiempos pacífica, pero fracasó en Vietnam, donde el "Plan estratégico Hamlet" de la CIA, elaborado para acorralar y dividir a la población del sur y, de esa forma, derrotar al Vietcong- palabra comodín de los estadounidenses para denominar a la resistencia, equivalente al "Talibán" de nuestros días.Tras las bambalinas de mucho de lo que ocurre están los israelíes, que llevan desde hace tiempo aconsejando a los estadounidenses en las aventuras tanto de Iraq como de Afganistán. Limpieza étnica, muros, puestos de control, castigos colectivos y vigilancia continua, se dice que son las innovaciones israelíes que les han servido para robar la mayor parte de Palestina a sus habitantes autóctonos. Sin embargo, a pesar de sus sufrimientos, los palestinos no se han visto irreparablemente divididos y, aunque parezca increíble, siguen existiendo como nación.Gran parte de los precursores del Plan Obama, de quienes el galardonado con el premio Nobel, sus generales y sus relaciones públicas quieren que nos olvidemos, son los que fracasaron en el propio Afganistán. Los británicos en siglo XIX y los soviéticos en el XX intentaron conquistar aquel país agreste mediante la limpieza étnica y tuvieron que marcharse, eso sí tras terribles derramamientos de sangre. Sus monumentos son los cementerios imperiales. La fuerza del pueblo, a veces incomprensible, con frecuencia heroica, ha dejado la semilla bajo las nieves, y los invasores la temen."Es extraño", escribía Orwell en 1984, "pensar que el cielo es el mismo para todos, en Eurasia o en Asia oriental o aquí. Y las personas que viven bajo ese cielo son también muy parecidas- en cualquier lugar del mundo... gentes ignorantes de su propia existencia, mantenidas separadas por barreras de odio y mentiras, pero casi exactamente iguales- gentes que... atesoran en sus corazones, entrañas y músculos la fuerza que un día podría cambiar el mundo".
Traducido del inglés para La Haine por Felisa Sastre
Publicado porATTAC

26.1.10

ALBERT SAEZ Y LA PUBLICIDAD EN LA RADIO PUBLICA...

OJO ALBERT QUE LOS RECURSOS SON ESCASOS....
En el almuerzo-conferencia organizado por la Cambra de Comerç de Barcelona, el presidente de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals),Albert Sáez, se mostró dispuesto a debatir con sectores audiovisuales privados acerca de la conveniencia, o no, de seguir manteniendo la doble financiación –pública y publicitaria- de la radio dependiente de la Generalitat. Albert Sáez insinúo que, en el marco del Contrato Programa con que se dota desde el Govern a la CCMA, se podría abordar el tema en cuestión.
La ley de la Comunicación Audiovisual de Catalunya, en su articulo 31, deja muy claro que el servicio público audiovisual que oferta la Generalitat catalana se obtiene mediante un método mixto cubierto por las aportaciones presupuestarias de la administración, la venta de productos y con los ingresos del mercado publicitario.
La situación económica por la que atraviesan las administraciones –reducción de ingresos-no aconsejarían, al menos por el momento, modificar el actual tipo de financiación de la radio y la televisión públicas. No creo que al Conseller de Economía, Antoni Castells, le seduzca ampliar la cuantía de recursos destinada a tal efecto. Todo lo contrario. Estoy seguro que esta dispuesto a animar a los gestores del ente para que incrementen, en lo posible, sus ingresos en concepto de publicidad y venta de productos.Alerta pues, amigo Sáez, no vayamos a levantar expectativas que luego desgraciadamente no se puedan cumplir. La tele y la radio libre de cortes publicitarios son muy bellas pero también muy caras... y el horno no esta para bollos

24.1.10

ELS DEL PCC HO TENEN CLAR...



Comunistes catalans

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el 12è Congrés del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). El fins ara secretari general, Marià Pere, ha deixat pas a una nova fornada de dirigents encapçalada per en Joan Josep Nuet. Hi he assistit com a convidat i he de dir, sense embuts, que m’ha agradat força el què he escoltat. Més enllà de les meves diferències ideològiques amb aquests companys de govern, comparteixo moltes coses de les que expliquen. Els del PCC tenen clar qui és l’enemic principal dels sectors populars del país, i quins són els orígens i les causes de la crisi econòmica. Denuncien amb claredat l’oligarquia financera que intenta manegar el món i també els ignominiosos interessos del capital. Ho fan sense renunciar a la seva memòria històrica però adaptant el seu llenguatge als nous temps, com ha de ser. I, pel que fa a casa nostra, son conscients del perill que pot representar per a Catalunya un govern de dretes nacionalista.D’un temps ençà es prodiguen en alguns mitjans de comunicació notícies i articles d’opinió a on es critica descaradament el pensament progressista i, fins i tot, les seves icones del passat. S’ha arribat a afirmar que l’esquerra es “cega”, que és incapaç d’afrontar els nous reptes que té la societat. Tanta bel·ligerància antiesquerrana no deixa de ser sospitosa, no és espontània. Personalment, al congrés del PCC, no hi he trobat ceguera si no clarividència. Els amics comunistes catalans saben molt bé qui genera la crisi i per què; distingeixen a primer cop d’ull qui és l’opressor i qui l’oprimit... I això, amics meus, en temps de tanta “transversalitat nacional” és d’agrair

23.1.10

CARLES NAVALES AVUI AL DIARI DE GIRONA...



Els partits polítics catalans ja es posicionen de cara a les eleccions autonòmiques de cap d'any. Surt com a favorita la coalició CiU, seguida del PSC.
Els primers tenen molt assumit que, de moment, van bé, alhora que estan convençuts que aquesta és l'última oportunitat per a Artur Mas i el seu equip: per a ells a la tercera va la vençuda i no es plantegen un no hi ha tres sense quatre.
Els socialistes van regalar al president Montilla en el seu aniversari un vídeo que mostrava com el segon pot arribar a ser el primer. És una vella idea publicitària basada en que l'esforç pot aconseguir allò que semblava impossible. No obstant, i a pesar de la bona voluntat dels autors, més aviat transmet que només pot guanyar-se si l'altre cau pel camí, a més de ser excessivament llarg i reiteratiu. Esperem que si arriben a la victòria sigui fruit de l'esforç i no de fenòmens extrapolítics.
Però, pot guanyar el PSC? Fem ciència-ficció i definim les condicions que podrien dur-lo a la victòria:

1.- Que la sentència sobre l'Estatut surti ara i pugui remuntar-se constitucionalment la seva part negativa.

2.- Que s'enfronti a la coalició CiU des d'altra coalició, formada per PSC i ICV, que van sumar més vots junts que aquells. La idea que hi poden perdre tots dos pels flancs, i que jo mateix sostenia fa quinze anys, ja està superada.

3.- Que trenqui amb ERC i governi en solitari fins a les eleccions, com a única forma de donar confiança a una important franja del seu electorat ja farta dels exabruptes i falta de lleialtat dels independentistes.

4.- Que la relació amb el PSOE sigui sòlida i s'expressi mitjançant una constant col·laboració entre els presidents Montilla i Zapatero.

5.- Que les qüestions centrals no es refereixin al nacionalisme sinó a la modernitat: les polítiques socials i de desenvolupament.

El PSC encara ha de definir la seva estratègia, que, per contra, CiU ja té bastant embastada sobre el paper:

1.- Governar en solitari amb majoria absoluta i, si aquesta no s'assoleix, en solitari, pactant, únicament en l'àmbit parlamentari, preferentment amb el PSC i, en segona instància, amb els populars.
2.- Resistir les pressions d'ERC, que els demanarà formar part de la governació catalana i anunciar-ho en campanya sabedors que l'electorat, si ERC segueix en el govern, suposarà que el PSC repetirà la seva aliança tripartida.
3.- Desitjar que la sentència del Constitucional surti com més tard millor i negociar amb els populars (només CiU pot fer-ho) que no obstrueixin una sortida constitucionalista, perquè les retallades a l'Estatut que faci el Constitucional puguin superar-se.
4.- Oferir un programa orientat a augmentar la sobirania de Catalunya sense trencar amb Espanya.
5.- Jugar totes aquestes cartes a fons per tractar-se de l'última oportunitat.

Els imprevistos: els mateixos per a tots dos. L'aparició de noves candidatures, que ja s'anuncien, i l'abstenció per cansament.

Els Carretero, Díez, Ciutadans, neonazis, Laporta, CUP... i el que estigui per venir, esgarraparan vots i podrien fer més difícils les aliances. I l'abstenció, que perjudicarà, en primer terme, el PSC perquè és en el seu electorat on el desencantament és més alt.

Pel que fa a ERC, és evident que sofrirà una davallada, mentre ICV no té per què patir desgast, ja que el seu electorat és selecte i fidel.

El gran misteri, com és de suposar, és endevinar el resultat final, que, casi sempre, està subjecte a combinacions i situacions imprevisibles a gairebé un any vista.

Carles Navales.
Director de la revista "La Factoria"

PARA NO OLVIDAR...


¿DOS ESTADOS EN PALESTINA ?
Tiene sentido examinar, siquiera sólo sea de forma somera, cuál ha sido la relación de la izquierda occidental con el Estado de Israel desde el nacimiento de este en 1947-1948. Subrayemos, por lo pronto, que en inicio esa izquierda acogió con los brazos abiertos el triunfo del proyecto sionista en Palestina. Al respecto fueron decisivos, sin duda, tanto el recuerdo de lo que supuso el Holocausto como la instalación en Israel de un modelo socializante al calor, ante todo, de los kibbutzim. No se olvide, en paralelo, que en aquellos mismos años la Unión Soviética coqueteaba, también, con el Estado recién nacido.
Las cosas empezaron a cambiar en 1956 cuando, al amparo de la crisis de Suez, se hizo evidente que Israel no era un motor de cambios saludables en región tan conflictiva como Oriente Próximo, sino, antes bien, una punta de lanza, y bien afilada, de tramadas estrategias al servicio de las grandes potencias capitalistas. De resultas, llegó a su fin la luna de miel entre la izquierda occidental e Israel. A estas alturas no es preciso agregar, claro, que lo que sucedió en los decenios siguientes vino a sellar semejante ruptura. Con Israel convertido en un mamporrero regional que hacía el trabajo sucio de Estados Unidos y mantenía a raya a quienes, en el mundo árabe, se atrevían a sacar la cabeza, era difícil encontrar disculpas para la conducta de los dirigentes sionistas.
Es verdad, con todo, y demos un paso más, que con el paso del tiempo la izquierda occidental fue abandonando la que había sido durante decenios su propuesta principal en lo que hace al conflicto palestino-israelí: un Estado laico y aconfesional en el que judíos y árabes, hebreos, musulmanes y cristianos, conviviesen en paz. El violento derrotero de los acontecimientos vino a asentar de su parte, infelizmente, un franco acatamiento de la tesis de los dos Estados, uno palestino y otro israelí, como solución cabal al conflicto que nos ocupa. Importa subrayar lo que semejante opción suponía: la aceptación de facto de un Estado de carácter orgullosamente étnico, Israel, nacido de una impresentable operación de apropiación colonial acompañada de acciones de limpieza étnica.
La corriente dominante de pensamiento sostiene que, a estas alturas, el proyecto de un Estado común en Palestina carece de viabilidad en un escenario de confrontación y desencuentro. En realidad, lo que resulta inviable es la preservación del statu quo o, en su caso, una mera reforma cosmética de este que permita perfilar un Estado palestino claramente sometido a cortapisas de su soberanía. Sobran las razones, en otras palabras, para argumentar que la voluntad de porfiar en las soluciones, más aparentes que reales, que hoy se ofrecen en Palestina, no anuncia para el futuro sino nuevos sinsabores o, lo que es lo mismo, la reaparición del callejón sin salida en que nos encontramos. Claro es que la opción por un único Estado debería implicar, por fuerza, que las potencias occidentales tomen cartas en el doble asunto de poner fin a la lógica colonial que ha guiado a Israel y de resarcir al pueblo palestino por lo padecido a lo largo de seis decenios. En cualquier caso, y a tono con el título del magnífico libro de José Durán Velasco que se interesa por estas cosas, bueno será que empecemos a abrazar, también en Palestina, una visión no estatolátrica.
Carlos Taibo en Publico

21.1.10

SOLIDARIDAD CON HAITÍ



Un grupo de cómicos organiza una maratón solidaria por Haití

El acontecimiento se celebrará en la escuela y club de baile “Fusion Style” de Terrassa el próximo domingo 24 de enero


Un grupo de cómicos españoles se ha unido en una iniciativa solidaria innovadora con el objetivo de recaudar fondos para los damnificados del terrible terremoto que devastó Haití el pasado 12 de enero. El domingo a partir de las 18.30h y al largo de toda la tarde, el escenario de la escuela y club de baila “Fusion Style” (C.Sant Gaietà, 133 – Terrassa), acogerá a numerosos profesionales del humor, que actuarán de forma totalmente altruista. El acontecimiento lleva por nombre “Maratón Alicia, Roque y Albert. Cómicos solidarios por Haití” como muestra de reconocimiento y apoyo a estos tres cooperantes catalanes secuestrados en Mauritania el pasado 29 de noviembre.

Entre los humoristas que ya han confirmado su asistencia, destacan cómicos de la talla de David Barragán, Toni Cano, Gabriel Córdoba, Ramón LSD, Jeremy Williams, Lagi y Jordi Carné, entre otros, así como también pasarán por el escenario jóvenes promesas como Toni García, Laura Granja o David Vega.

Entre monólogo y monólogo los asistentes podrán disfrutar de la magia del gran Mago Isaac o del baile de la escuela Fusion Style, entre muchas otras sorpresas. La entrada al evento costara un billete que irá directamente a una urna de la que se hará un recuento público sobre el escenario, la decisión del valor del billete será personal de cada asistente, pudiendo ir desde 5€ a 500€, también se aceptan billetes de dos en dos, de tres en tres. Todas las ayudas, pequeñas y grandes, serán bienvenidas. Todo el dinero recaudado se depositará en una de las cuentas solidarias que hay abiertas para este fin.

Toni Cano nos comenta como nació la idea de esta maratón “El pasado uno de enero nos reunimos diez cómicos para celebrar el inicio de año y década en Vilanova i la Geltrú, fue todo un éxito. Al escuchar la noticia de la catástrofe humanitaria de Haití pensamos en volver a juntarnos y está vez con la finalidad primordial de recaudar el máximo de fondos posibles para aportar nuestro granito de arena. Además esta tragedia nos toca muy de cerca porque la hermana de David Barragán adoptó una niña haitiana que todavía está en la isla”.

Domingo 24 de enero de 2010
A partir de las 18:30
En el Fusion Style, escuela y club de baile en Terrassa. C/Sant Gaietà 133

COLOM RECTIFICA A UN DURAN PRESONER D' ANGLADA



Avui Angel Colom -en un article a "El Periodico" sobre la immigració-ha donat una bona lliçó d' humanisme cristià a Duran Lleida i a la gent de CiU. Us el recomano sense que serveixi de precedent....
Alguna de de les nostres raons a favor del padró:

*És fonamental conèixer la població que viu al nostre municipi. Ens dóna informació de les persones que hi resideixen, si no s’empadronen, resideixen però no sabem qui són
*Si no s’empadronen podem tenir bosses de marginalitat que és en perjudici de la cohesió social
*L’ajuntament no pot actuar si no coneix la realitat de la població que té .
*Els ajuntaments reben els recursos en funció de la població que viu al seu municipi i per això necessita comptabilitzar tothom
*L’empadronament facilita l’accés a drets, com la sanitat i l’escolarització. No ens podem permetre bosses de marginalitat . No és bo ni per a les persones immigrades ni per al conjunt de la població

La normativa que obliga als ajuntaments a empadronar tots els immigrants, estiguin en situació legal o no, és una Resolució de 4 de juliol de 1997 del Ministeri d’Administracions Públiques, i el ministre en aquesta data era Mariano Rajoy. En els 7 anys posteriors, el PP ni va canviar la normativa ni la llei. Per tant, Rajoy i el PP s’oposen a sí mateixos

19.1.10

LA SOBERBIA DE CiU NO TIENE LIMITE




PUIG EL INCONTINENTE
Felip Puig confunde el ambiente y la atmosfera de los actos de su partido con la realidad política catalana Lejos de mostrarse precavido y prudente se atreve a augurar que el PSC será el primero en llamar a la puerta de CiU. Puig no pondera que el país ha cambiado positivamente y que, a pesar de la crisis, la oferta de su formación esta contaminada por la frustración por no haber llegado a gobernar.
Felip Puig ha olvidado la lección del notario y los malos resultados que recolecta la soberbia en la política
. Él, y Artur Mas, hablan de casas y puertas carentes de numero y dirección. En el callejero político encontrar hoy la ubicación o domicilio ideológico de CDC deviene una proeza: La gama de discursos del Sr Mas transcurre sin interrupción desde el independentismo inconcreto hasta el más genuino regionalismo pairalista del siglo XIX.
No vamos ha llamar a puerta alguna. Nos veremos las caras en la calle defendiendo cada cual su proyecto. El del PSC es conocido y notorio: Estatut pleno, España plural y políticas sociales al servicio de las personas. El de CiU esta por definir si obviamos la tontería del ADN y la retórica vacía a la sombra de barras y estrella.

17.1.10

HEREU SAP EL QUE VOL PER BARCELONA



Sobre el 2022

A la tradicional conferència que dona en Jordi Hereu al Col·legi de Periodistes, i referint-se als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, va dir: “els Jocs no són l’agenda, l’agenda és el que dona sentit als Jocs”. L’alcalde s’avançava així a les previsibles crítiques que li cuinaven els seus adversaris tan sols instants després d’anunciar aquest nou projecte olímpic. Jordi Hereu va deixar molt clar que no es tracta de governar a cop d’esdeveniment, si no de preparar un Jocs al servei d’una estratègia de ciutat i de país i no a l’inrevés. Tant al servei al país que molta gent dels Pirineus ja s’ha afanyat a valorar positivament la iniciativa de l’alcalde barceloní veient-hi l’enorme potencial econòmic i social que conté.
Però, és clar, no podia ser d’una altra manera: adversaris, outsiders, rondinaires, ploramiques, ciclotímics i afeccionats a la crítica fàcil, ja han començat a disparar perdigonades. Els que fa quatre dies acusaven l’equip de govern municipal de no tenir idees ni projecte, ara ens diuen que això és una aventura de final incert. Els que criticaven el suposat centralisme barceloní, ara no saben què dir davant d'una proposta que relliga Catalunya de dalt a baix. Fins i tot els que tant se’ls en fotia “molestar” Espanya, en declaracions i accions de tota mena, ara diuen que això farà créixer la catalanofobia.
La proposta que llença Jordi Hereu no té res d’electoralisme immediatista i sí molt d’estratègia de ciutat. Els Jocs no són un fi en sí mateixos si no un additiu qualitatiu al desenvolupament de la gran metròpoli. I ara, després de les brometes i les valoracions inicials –òbviament legítimes i respectables- caldrà veure quin és el posicionament de cadascú. D’entrada, els principals agents econòmics i socials del país troben la iniciativa interessant. Ara cal veure què faran els rondinaries habituals.

16.1.10

SOBRE VIC I SOBRE EL MON .....

Un bon amic em fa arribar aquestes paraules escrites...


“Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge. (...) De l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat”.

Fragment de Notícia de Catalunya
Capítol: El català
, home de Marca / La Marca és un passadís
Autor: Jaume Vicens Vives

15.1.10

LA PAZ CUMPLE AÑOS EN EL SALVADOR



EL FRENTE AVANZA....
El 2009 es un año de mucha relevancia histórica para nuestro país porque una nueva etapa política se ha abierto en El Salvador, inaugurando la ERA DEL CAMBIO, en la cual hemos empezado ya a lograr las transformaciones esperadas por esta nación y que responden a las aspiraciones de bienestar y progreso del pueblo salvadoreño.
En este marco, los diputados y diputadas del FMLN hemos apoyado con nuestros votos leyes que representan señales vigorosas, trascendentales e irreversibles de que el cambio ha llegado, desempeñando desde la Asamblea Legislativa un importante liderazgo en la concertación política para la construcción de un nuevo rumbo de país.
De esta manera, desde el inicio de esta legislatura, dimos claras muestras del CAMBIO DE ERA que hemos iniciado, cuando ratificamos las reformas constitucionales que garantizan la gratuidad de la educación media, la sindicalización de los empleados públicos y las intervenciones telefónicas para la persecución del delito y el crimen organizado. En ese mismo espíritu, con nuestros votos se renovó la tercera parte de la Corte Suprema de Justicia, la cual ha venido ganando la confianza de la comunidad jurídica y la sociedad en general. Igualmente, con un amplio consenso y un riguroso escrutinio, elegimos al Fiscal General de la República y a un nuevo Tribunal Supremo Electoral.
Más recientemente, con el activo liderazgo de nuestra bancada, hemos construido la concertación legislativa para aprobar con transparencia y sin demora el Presupuesto General de la Nación del 2010, así como nueva emisión de deuda pública y reorientación de créditos, para contribuir a sacar a El Salvador de la profunda crisis económica y social que heredamos de gobiernos anteriores y agravada por los desastres.
En nuestra visión y compromiso de promover la Justicia Social proclamada por nuestra Constitución, igualmente significativas han sido la aprobación de la Ley Reguladora de las Tarjetas de Crédito, con la cual se defenderá a un amplio sector de la población de los abusos de sus acreedores, y la aprobación de una amplia Reforma al Sistema Fiscal del país, como un paso inicial para la real aplicación del principio de equidad tributaria que consigna nuestra Carta Magna y la captación de una mayor tributación que permita encarar las necesidades de los sectores más pobres del país.
En el CAMBIO se deben acabar los privilegios y las prebendas para reducidos y poderosos sectores de la sociedad. Pese a que todavía en el Órgano Legislativo se manifiestan visiones y conductas que se oponen a que haya mayor justicia tributaria, mediante la concertación política racional que hemos logrado construir, se ha podido garantizar que el Estado cuente con los recursos fiscales, imprescindibles para realizar proyectos de combate a la pobreza y la exclusión, brindar más seguridad ciudadana, mitigar riesgos y proteger el ambiente.
En el campo económico social, hemos aprobado leyes en beneficio de las familias, la reactivación de la agricultura, la seguridad pública, destacándose, entre otras, la ley para legalización de la propiedad de cientos de familias de escasos recursos que habitan en calles en desuso y líneas férreas; facilidades para la cancelación de la deuda agraria y agropecuaria a miles de productores del campo; leyes para una mejor regulación y estabilidad de tarifas en la prestación del servicio de transporte público. Asimismo se destaca la acción oportuna para atender a la población afectada por la tormenta Ida, declarando el Estado de Calamidad Pública, reorientando 150 millones de dólares, autorizando a las alcaldías a utilizar el FODES para tal fin, y exonerando de impuestos a las donaciones.
Con estas acciones positivas de la actual Asamblea Legislativa, donde la bancada mayoritaria del FMLN marca el camino para una nueva forma de hacer política, concertando democráticamente con otras fuerzas para atender el interés nacional y de los sectores mas necesitados, nos aprestamos a aprobar en el 2010, entre otras leyes, las siguientes iniciativas de importancia:
Ley de Transparencia y Acceso a la Información, así como reformas a la Ley LACAP, SAFI y otras leyes reguladoras de la transparencia y la probidad, que permita una nueva forma de administración pública y sirva para prevenir la corrupción, el abuso de autoridad y el despilfarro de fondos públicos.
Ley de Ordenamiento y Desarrollo Territorial que permita regular el uso del territorio nacional priorizando el bien común y la sustentabilidad ambiental;
Ley que autoriza al Estado la intervención telefónica para combatir el delito;
Fortalecimiento democrático del sistema electoral:
Ley de Medicamentos que impacte en los precios, calidad y disponibilidad.
Soporte legislativo a las políticas que dinamicen la economía.

En suma, esta nueva Era de Cambios que está en marcha en El Salvador demanda un firme compromiso con la democracia, la justicia social y una nueva forma de administración del Estado, con transparencia, honestidad y participación de los diversos sectores de nuestra sociedad. Este seguirá siendo el compromiso del Grupo Parlamentario del FMLN para el tiempo venidero.
¡Alegre navidad y un año nuevo de realizaciones!
Grupo Parlamentario del FMLN

14.1.10

LES ENQUESTES "FUL" DE CiU



Xavier Trias ... outsider


Observin el detall. Un dia després de que un servidor publiques, en aquest blog, la notícia de que en Xavier Trias estava neguitós -per les dades d’una enquesta pròpia que els enunciava una davallada en la intenció de vot- CiU va fer pública una contrainformació a on es deia que guanya de carrer. Error i nerviosisme de l’equip convergent que intenta, a la desesperada, mitjançant una intoxicació de tall clàssic, desviar l’atenció i reforçar la moral dels seus.

Xavier Trias i els seus assessors sabien també –malgrat ho negui- que la candidatura olímpica de Barcelona estava a punt i que calia fer quelcom per contrarestar. Ho han fet, però de forma matussera i poc intel·ligent. En Xavier sap, i tots nosaltres també. que Jordi Hereu avantatja al cap de llista convergent en regidors i vots. Tothom intueix que es preveuen noves candidatures municipals que alteraran la distribució dels escons... Res serà igual però les dades diuen el PSC continuarà sent el partit més votat i que els barcelonins valoran positivament la gestió municipal. Confondre, com fa CiU, els desitjos amb la realitat pot esdevenir frustrant per a ells mateixos.
La discreció amb que l’equip de govern d'esquerres ha dut endavant la candidatura dels Jocs d’hivern es un bon símptoma, una iniciativa que ha deixat "glaçats" adversaris i detractors de l’alcalde. Això si aprofitan l’avinentesa en Xavier pot optar per d’hivernació esperant temps millors. Avui Trias, respecte el futur de la ciutat, ha esdevingut un outsider

12.1.10

MALOS AUGURIOS PARA XAVIER TRIAS



TRIAS PINCHA EN BARCELONA
Xavier Trias y su gente están nerviosos. Hace pocos meses se las prometían muy felices creyendo que el gobierno del ayuntamiento barcelonés había entrado en crisis pero…¡ah! los últimos sondeos y encuestas -encargados por ellos mismos- les muestran la cruda realidad: No consiguen alcanzar ni en numero de concejales, ni en votos, al alcalde Jordi Hereu y, para más INRI, la irrupción de nuevas posibles candidaturas les perjudica.
Por si ello fuera poco, y para desesperación de los estrategas convergentes, Xavier Trias no consigue “colocar” ni una sola propuesta política susceptible de ser comprendida- o recordada- por la ciudadanía. El discurso del líder convergente es cansino, pesado, pasado y sin garra ni convicción. Y claro, la desazón comienza a desestabilizar la moral del equipo nacionalista y su cohesión interna. Para colmo de males, en temas específicos como el del futuro de la Diagonal, resulta prácticamente imposible conocer la posición de CiU. La acción de gobierno desgasta, sin duda, pero la cantinela vacía e inconcreta que practica Trias aun más. El tiempo corre en su contra, él lo sabe, sus encuestas lo explican y David Madi se corroe por dentro; su candidato era otro.

10.1.10

PROU FUGIDES ENDAVANT !!!



Nens mimats

Hi ha una imatge, i uns personatges, que es prodiguen en aquestes dates de Nadal i festes plenes de regals. M’explicaré: la visita dels Reis de l’Orient amb els seus obsequis adreçats a la canalla dona per molt. Si més no per a una observació de les reaccions dels infants. Veiem com hi ha criatures que embogeixen d’alegria en trobar els desitjos de les seves cartes acomplerts, els seus somnis realitzats... Per fi tenen entre les seves mans les joguines que els faran feliços durant un cert temps. Però, ah! També hi trobem aquells nens mimats i consentits que tot ho tenen, que estan acostumats que, el papà o la mamà, els hi concedeixin tots el capricis que siguin capaços de reclamar. Sense esforç, sense espera, sense valorar el preu ni el sacrifici del somni, de tot allò que es compra amb els diners o el poder de la Visa. La satisfacció immediata de tots els desitjos, el consum irresponsable, l’abundància i un mon ple de comoditats al seu abast fan, o faran, d’aquests nens uns éssers incapaços de ponderar i gaudir el que tenen als seus dits.

En política, salvant les distàncies, hom trobem quelcom de semblant. Encara no hem gaudit i desenvolupat totes les possibilitats i virtuts del nou Estatut, que ja hi trobem qui actua com un nen mimat, menystenint el trofeu que encara no hem enlairat. Aliens a la perseverança, al valor de les coses aconseguides, al treball i la lluita en la seva defensa, volen -ingenus- que apuntem més enllà. Tan lluny que la vista no arriba a veure-hi els contorns. Els mimats apunten tan lluny que, presoners dels seus capricis, són incapaços de gaudir i defensar un present que es podria espatllar.

8.1.10

PER REFLEXIONAR SOBRE LES IDENTITATS



¿Identitats nacionals o identitats cíviques?

María José Fariñas Dulce*
Europa va desenvolupar durant segles un procés de secularització que ha anat donant lloc a l’existència d’estructures juridicopolítiques neutrals en matèria de credos, és a dir, estats que no es tancaven al voltant d’un sistema d’idees i principis una vegada per totes. Ara sembla que les declaracions d’alguns polítics europeus, així com l’aprovació d’algunes lleis, mostren una perillosa tendència a vincular una vegada més l’Estat no ja solament a una determinada concepció religiosa, sinó a unes concretes arrels ètniques. En aquesta deriva conflueix una regressió nacionalista amb una regressió identitària de caràcter ètnic. Una cosa que, per una altra banda, no és desconeguda a Europa. Reapareix, d’aquesta manera, una concepció romàntica del nacionalisme, basada en els lligams de sang, en el territori, en l’ètnia i en el ja conegut «esperit del poble» o en la «identitat nacional». El discurs i l’acció política de la nova dreta en la majoria dels països europeus estan posant en pràctica una estratègia per fomentar l’homogeneïtat etnicoreligiosa, cosa que representa una inquietant amenaça per a la tradició democràtica i pluralista d’Europa, per als seus ideals de llibertat i igualtat, així com per a la credibilitat de la universalitat dels drets humans.Es torna a sentir parlar de les «arrels cristianes d’Europa» amb un discurs frontista contra la cultura arabomusulmana, darrere del qual hi ha la intenció d’afirmar la superioritat del cristianisme per sobre de la suposada barbàrie i irracionalitat de l’islam. Això va unit a una manipulació dels sentiments populars barrejant-los amb ressentiments racistes i xenòfobs contra immigrants i minories en general, abocats injustament a competir per recursos tant públics com privats.Aquestes i altres afirmacions, així com l’aprovació de vergonyoses lleis que criminalitzen l’«immigrant irregular», tal com ha ocorregut a Itàlia, van creant un cert estat d’opinió hostil davant l’islam, especialment en els països que han estat i que són receptors d’immigrants musulmans. Aquesta hostilitat (islamofòbia) apareixeria, doncs, com una cosa natural, que justificaria les pràctiques de discriminació i exclusió social contra els musulmans (malgrat que es tracti de ciutadans que han nascut ja al país d’acollida, com en el cas dels mal anomenats immigrants de segona o tercera generació), així com les lleis incriminatòries contra els immigrants irregulars, que a vegades es veuen privats, fins i tot legalment, de qualsevol dret. Es torna a caure en el llenguatge maniqueu i estigmatitzador de l’«immigrant bo» (expressió que recorda aquella del «bon pare de família», pròpia dels codis civils decimonònics) enfrontat a l’«immigrant dolent», que òbviament ningú vol i al qual es converteix en sospitós de la comissió de qualsevol acte delictiu.Darrere d’això no només hi ha racisme, a vegades institucionalitzat i legalitzat, i xenofòbia, sinó també classisme i fins i tot masclisme.Aquestes no són les millors condicions per a la convivència de totes les possibles cultures. Si la laïcitat és un mètode per arribar a la convivència entre diferents, les tendències d’homogeneïtzació, així com d’hostilitat, cap a alguna cultura o cap a algunes minories no només no són un mètode adequat per a la convivència, sinó que expressen un contingut delictiu: la pulsió racista i xenòfoba que a més a més utilitza la identitat, en aquest cas, la defensa de la identitat nacional, com a mercaderia política.La identitat cultural o religiosa ni pot ni ha de separar-se de les condicions polítiques, socials i econòmiques de les persones. No sembla correcte que una autoritat del Govern francès recomani als joves musulmans, immigrants de segona o tercera generació, però ciutadans francesos, no ho oblidem, «que busquin feina», «que parlin correctament»... ¿I els joves no musulmans, es pressuposa positivament que fan això? Aquests debats tenen un objectiu clar, consistent a procurar que les persones s’oblidin de les conseqüències fatals de la falta de feina a les nostres societats desenvolupades (una cosa que segueix i seguirà incrementant-se a causa del fet irreductible de l’externalització laboral generada per la globalització econòmica), de les restriccions de drets derivades de la privatització de serveis públics essencials com l’educació o la sanitat, i d’un dels punts dèbils més grans del sistema capitalista de desenvolupament i acumulació incessant que és el canvi climàtic per les seves desastroses conseqüències en l’agricultura, en la generació de pobresa i en els desplaçaments massius de població arreu del món. Enfrontar les persones per la seva identitat cultural, ètnica o religiosa des dels discursos polítics, sovint amb finalitats electorals, demostra la incapacitat de l’acció política actual per construir un tipus d’identitat cívica, socialment i políticament oberta i, sobretot, la inoperància per generar expectatives socials i laborals davant la incertesa de la supervivència quotidiana.
* Professora de Filosofia del Dret. Universitat Carles III.Publicat al El Periodico

5.1.10

¡Ocasión única!....Abrimos LA PUERTA a todo......



DEMANDAS DE EMPLEO

Colectivo de ciudadanos incoloros, candidos, crédulos y simplones busca persona iluminada y bronquista; con fluidez verbal, estética aceptable y ciertas dosis de persuasión para liderar/crear partido o movimiento político de credo independentista.
Entre los candidatos se valorara curriculum profesional, grado de hiperactividad, dotes de demagogia etc. Abstenerse licenciados en Historia, Antropología, Lenguas románicas y similares.
Se primaran los licenciados en Derecho, la mediana edad y un buen nivel de contactos con el mundo empresarial y/o de la comunicación. Puntuara positivamente la experiencia en gestión de entidades con alto nivel de competición.

Garantizamos buen sueldo. Culto a la personalidad según resultados. Fondo de libre disposición no sujeto a control. Ocio nocturno a cuenta de la empresa. Mando directo sobre equipos de seguridad y escuchas, así como, servicio de secretarias alto nivel con dominio de lenguas varias, etc.Viajes en vehiculo jet/ privado no sujeto a cacheo aeroportuario.
Se ofrece incorporación inmediata a tiempo parcial y, a partir de mes de mayo con dedicación exclusiva.

OBSERVACIONES
No nos es preciso recibir curriculum. Rogamos se hagan notar en medios de comunicación del país- aceptamos también caverna- Nuestro equipo de selección ya conectara con ustedes.

ADVERTENCIA
No se excluyen en el futuro procesos de fusión con otros colectivos de iluminados o populistas tanto del llano como de la montaña, rurales o urbanos.

3.1.10

ARTUR, EL CAMÍ ÉS LLARG I FA PUJADA



Massa d’hora per marcar el preu

Sí, és cert. Les notícies polítiques d’aquests darrers dies són escasses, i les que afecten l’àmbit català encara més. No obstant, alguns diaris de casa nostra fan servir els temes enllaunats. Son els idonis per a períodes de sequera informativa i dates vacacionals. A saber: la sentència del Tribunal Constitucional o la política de pactes futura. És lícit que ho facin. A fi de comptes cal omplir un munt de planes i entretenir el personal. Però, en aquest impàs nadalenc sempre hi ha alguna nota a peu de pàgina que val la pena comentar. És el cas, per exemple, de l’amic Artur Mas quan aixeca, a tort i a dret, el llistó de les seves exigències per pactar. Crec que s’equivoca. Sembla no haver aprés res de la història passada que l’ha confinat a una llarga travessa del desert.
Ho se. Les darreres enquestes alimenten la flameta de l’esperança en l’àmbit convergent. Aquesta petita flama encara no il·lumina prou però sí que provoca la incontinència d’alguns, donant-se-les de guanyadors. Millor que frenin. Ara, avui, ningú està en condicions de marcar fronteres per què ningú sap de cert què passarà. Els socis de govern farien bé seguint governant intentant no ensopegar; els de l’oposició haurien d’ofertar, no enganyar al ciutadà amb el paradís ni intentar precipitar situacions. Artur Mas, en el seu dia, va anar al notari i la va pifiar. Els convergents semblen no haver aprés la lliçó, però el més curiós del cas és que altres comencen a cometre el mateix error...
Ja s’ho trobaran. Massa d’ hora per marcar el preu de les aliances. Cada cosa té el seu temps i el camí és llarg.

2.1.10

ENTRE CARLA BRUNI Y GARZÓN... EL DESIERTO



Junto al Dra. Allí, donde un cartel multicolor anuncia el inicio de la ruta camellera que conduce a Tomboctú, se halla la ciudad de Zagora. Se extiende bajo un picacho con ruinas de una fortaleza almorávide del siglo XI. Si, allí, en pleno palmeral, se encuentra un pequeño albergue estilo marroquí que lleva por nombre: “Riad Lamane” . Selecto, escasos clientes – veinte a lo sumo- se reparten el espacio de unos jardines llenos de pájaros por doquier,ranas y flores . En la “jaima” se toma el te, se come cuscús... Al caer la tarde aprieta el frío y la cena se sirve en una pequeña estancia con chimenea en la que arden troncos de acacia y olivo. Los huéspedes conversan en voz baja y las luces son tenues.
Súbitamente el silencio salta en pedazos. Irrumpe, en el tranquilo comedor, una decena de personas que ocupan las escasas mesas libres del fondo. Vocean y comentan las características del reducido menú de la carta. Encuentran a faltar variedad de platos y exponen, en voz alta, sus deseos gastronómicos. Piden “omelettes” reiteradamente. Él –el inconfundible juez Garzón- reclama la tortilla española a base de patatas y de fama universal….
Me inquieto. A escasos kilómetros de la frontera argelina he coincidido con Baltasar y no precisamente el de la Epifania. Le observo. Se halla junto a la lumbre mirando hacia la puerta de entrada. Sospecho que un marroquí trajeado, que ronda por allí, vela por su seguridad. Tres músicos ataviados para la ocasión cantan canciones folkloricas con profuso acompañamiento de percusión. El sujeto mediático no duda en dar palmas al aire creyéndose irreconocible en un ambiente de usuarios mayoritariamente de nacionalidad francesa. Pues bien... ahí estaba, relajado, con un grupo de amigos que le llaman por su nombre de pila. Ajeno a la repercusión de sus pesquisas, sin cámaras ni nadie que le reproche afán de protagonismo. La presencia de Baltasar Garzón desasosiega, representa la cotidianidad hispana que me persigue hasta los lindes del desierto.
Regreso a Marrakech y allí, afortunadamente, aun esta Juan Goytisolo en el Café de France y Carla Bruni con su esposo como invitados del rey Mohamed VI.
Y es que, amigos mios, puestos a escoger aditivos “famosos” a una estancia en Marruecos la elección es clara: mil veces Carla. Lo otro es viento del desierto que viene y va llevando arena en los ojos.