JOAN HERRERA: ENTRE L'ESTÀTICA I L'ESTÈTICA
Les bicis també evolucionen
Diuen que l’amic Joan Herrera, el nou líder d’IC, és usuari de la bicicleta. Sap doncs per experiència pròpia, empíricament, que aquest mitjà de transports a pedals té quelcom de semblant amb els programes i idearis polítics. Les bicicletes, quan perden impuls i deixen de rodar, paren, cauen. Necessiten una força impulsora constant que els hi faciliti mantenir l’equilibri. Les bicis no es poden permetre una posició estàtica. Els programes polítics, i les ideologies que els inspiren, tenen una certa semblança amb els velocípedes. No suporten tampoc la posició estàtica, immòbil.
No penso polemitzar sobre la bondat o la perversitat de l’impost de successions. Aquesta és una qüestió que hauran de resoldre els membres del govern català. En canvi, discrepo obertament de les opinions d’en Joan Herrera quan parla d’un suposat gir a la dreta del govern Montilla. En un país on encara hi ha gent que concedeix patents de catalanitat i patriotisme només ens faltaria ara jugar a esbrinar el grau de lateralitat del personal.
La vida i la societat canvien constantment. El que avui proposa l’esquerra del món sencer a penes coincideix amb el que plantejaven els seus predecessors polítics fa trenta anys. Defensa el senyor Herrera avui les mateixes tesis que exposava el PSUC els anys setanta? IC no seria el que és avui en dia si no hagués mutat el roig pel verd... O no? Els posicionaments polítics i els partits han anat evolucionant amb la societat. Els que no ho han fet han mort o estan en fase residual. El món globalitzat ens ha dut nous problemes i nous paradigmes. Enguany ser d’esquerres i actuar sense trair el fil roig de la història exigeix tanta imaginació com valentia política i això implica un canvi permanent. A no ser que hom pretengui, en ares de la puresa, esdevenir un grupuscle dogmàtic o una penya d’amics antisistema.
El pensament i els programes dels governs progressistes no poden, en la societat actual, permetre’s posicions estàtiques ni tampoc fer un brindis gratuït a l’estètica. A tothom li agrada aparèixer davant el personal impol·lut, crític i més incorrupte que el braç de Santa Teresa. És clar que sí! Legítim tot plegat, però governar vol dir decidir, pactar, actuar i conjugar tots els actors i forces que entren en escena. Implica això que el govern d’esquerres traeix els seus principis filosòfics? No, en absolut, donades les circumstàncies significa anar socialment el més lluny possible sense morir en l’intent.
És fàcil caure en la temptació de l’estètica. Alguns es poden permetre aquet pecat. Ara be, també saben que ho podran fer mentre altres suportin, estoicament, el pes de la responsabilitat de governar amb seny.
Diuen que l’amic Joan Herrera, el nou líder d’IC, és usuari de la bicicleta. Sap doncs per experiència pròpia, empíricament, que aquest mitjà de transports a pedals té quelcom de semblant amb els programes i idearis polítics. Les bicicletes, quan perden impuls i deixen de rodar, paren, cauen. Necessiten una força impulsora constant que els hi faciliti mantenir l’equilibri. Les bicis no es poden permetre una posició estàtica. Els programes polítics, i les ideologies que els inspiren, tenen una certa semblança amb els velocípedes. No suporten tampoc la posició estàtica, immòbil.
No penso polemitzar sobre la bondat o la perversitat de l’impost de successions. Aquesta és una qüestió que hauran de resoldre els membres del govern català. En canvi, discrepo obertament de les opinions d’en Joan Herrera quan parla d’un suposat gir a la dreta del govern Montilla. En un país on encara hi ha gent que concedeix patents de catalanitat i patriotisme només ens faltaria ara jugar a esbrinar el grau de lateralitat del personal.
La vida i la societat canvien constantment. El que avui proposa l’esquerra del món sencer a penes coincideix amb el que plantejaven els seus predecessors polítics fa trenta anys. Defensa el senyor Herrera avui les mateixes tesis que exposava el PSUC els anys setanta? IC no seria el que és avui en dia si no hagués mutat el roig pel verd... O no? Els posicionaments polítics i els partits han anat evolucionant amb la societat. Els que no ho han fet han mort o estan en fase residual. El món globalitzat ens ha dut nous problemes i nous paradigmes. Enguany ser d’esquerres i actuar sense trair el fil roig de la història exigeix tanta imaginació com valentia política i això implica un canvi permanent. A no ser que hom pretengui, en ares de la puresa, esdevenir un grupuscle dogmàtic o una penya d’amics antisistema.
El pensament i els programes dels governs progressistes no poden, en la societat actual, permetre’s posicions estàtiques ni tampoc fer un brindis gratuït a l’estètica. A tothom li agrada aparèixer davant el personal impol·lut, crític i més incorrupte que el braç de Santa Teresa. És clar que sí! Legítim tot plegat, però governar vol dir decidir, pactar, actuar i conjugar tots els actors i forces que entren en escena. Implica això que el govern d’esquerres traeix els seus principis filosòfics? No, en absolut, donades les circumstàncies significa anar socialment el més lluny possible sense morir en l’intent.
És fàcil caure en la temptació de l’estètica. Alguns es poden permetre aquet pecat. Ara be, també saben que ho podran fer mentre altres suportin, estoicament, el pes de la responsabilitat de governar amb seny.
posted by Joan Ferran @ 6:24 p. m.
<< Home