EL MACCARTHISME DE CiU A TV3 I CATALUNYA RÀDIO
La diputada i Manel Fuentes
El proppassat divendres, a la sessió de control parlamentari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, una diputada de CiU –un cop més- va intentar qüestionar la feina d’en Manel Fuentes al front del programa “Els matins de Catalunya Ràdio”. En aquesta ocasió “les preocupacions” de la diputada convergent, Meritxell Borràs, no anaven dirigides a l’observança del pluralisme de l’esmentat espai de la ràdio pública catalana. No. Aquesta vegada el neguit patriòtic de la il·lustre senyora anava adreçat a una suposada devaluació de la imatge i la marca de Catalunya Ràdio, pel fet que en Manel Fuentes optés per complementar el seu treball en una cadena privada. Quin cinisme! Portem més d’un parell d’anys des de que fou aprovada la nova llei de la CCMA i encara és hora de què CiU comprengui, i interioritzi, que s’ha encetat una altra època, una altra manera de concebre el servei públic de ràdio i televisió basat en la professionalitat i la desgovernamentalització. Els nacionalistes conservadors senten nostàlgia del passat. Voldrien tornar a l’etapa dels discs sol·licitats a la què era tant afeccionat el president Jordi Pujol i la seva gent. Tanta pena deuen acumular els polítics convergents per la pèrdua d’una de les seves suposades propietats, que no dubten a disparar perdigonada amb la intenció de fer mal, de destruir. Alguns deuen pensar: “si no és nostra, millor que peti”.
Un servidor de vostès no defensarà al senyor Manel Fuentes, no li cal, és més, si ho fes li crearia problemes. Alguns el titllarien del que no és. Des de fa un munt d’anys la seva professionalitat està fora de tot dubte. Dit això, permetin-me un parell de punts: primer, sobta que una diputada d’un partit de centredreta conservador es queixi de les dinàmiques i acords econòmics i laborals que permet una economia de lliure mercat. Segon, en el cas de què algú pretengui l’exclusivitat sobre el talent d’un professional, val més que prepari el talonari o calli. El senyor Fuentes té dret a, com vulgarment es diu, buscar-se la vida.
Estic segur de què l’audiència confia en la capacitat de treball d’aquest bon professional i, per altra banda, també sabem que ell mai gosaria arribar a acumular 41 càrrecs com va fer el senyor Felip Puig.
El proppassat divendres, a la sessió de control parlamentari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, una diputada de CiU –un cop més- va intentar qüestionar la feina d’en Manel Fuentes al front del programa “Els matins de Catalunya Ràdio”. En aquesta ocasió “les preocupacions” de la diputada convergent, Meritxell Borràs, no anaven dirigides a l’observança del pluralisme de l’esmentat espai de la ràdio pública catalana. No. Aquesta vegada el neguit patriòtic de la il·lustre senyora anava adreçat a una suposada devaluació de la imatge i la marca de Catalunya Ràdio, pel fet que en Manel Fuentes optés per complementar el seu treball en una cadena privada. Quin cinisme! Portem més d’un parell d’anys des de que fou aprovada la nova llei de la CCMA i encara és hora de què CiU comprengui, i interioritzi, que s’ha encetat una altra època, una altra manera de concebre el servei públic de ràdio i televisió basat en la professionalitat i la desgovernamentalització. Els nacionalistes conservadors senten nostàlgia del passat. Voldrien tornar a l’etapa dels discs sol·licitats a la què era tant afeccionat el president Jordi Pujol i la seva gent. Tanta pena deuen acumular els polítics convergents per la pèrdua d’una de les seves suposades propietats, que no dubten a disparar perdigonada amb la intenció de fer mal, de destruir. Alguns deuen pensar: “si no és nostra, millor que peti”.
Un servidor de vostès no defensarà al senyor Manel Fuentes, no li cal, és més, si ho fes li crearia problemes. Alguns el titllarien del que no és. Des de fa un munt d’anys la seva professionalitat està fora de tot dubte. Dit això, permetin-me un parell de punts: primer, sobta que una diputada d’un partit de centredreta conservador es queixi de les dinàmiques i acords econòmics i laborals que permet una economia de lliure mercat. Segon, en el cas de què algú pretengui l’exclusivitat sobre el talent d’un professional, val més que prepari el talonari o calli. El senyor Fuentes té dret a, com vulgarment es diu, buscar-se la vida.
Estic segur de què l’audiència confia en la capacitat de treball d’aquest bon professional i, per altra banda, també sabem que ell mai gosaria arribar a acumular 41 càrrecs com va fer el senyor Felip Puig.
posted by Joan Ferran @ 5:00 p. m.
<< Home