NI VILLATORO NI JORDI PUJOL PODEN AVUI "CENTRAR" A CDC
Villatoro com a símptoma
La direcció de CDC està preocupada i mou fitxa. La cúpula convergent ha arribat a la conclusió de què cal apaivagar les veus de tertulians i analistes que pontifiquen al voltant de la provada deriva radical del partit i dels seus dirigents.
Què fer? Què dir? S’han plantejat els cabdills nacionalistes. Com fer-ho? Doncs molt senzill, diuen uns: intentar amorosir les paraules, eliminar arestes, defugir la confrontació i passar de puntetes per damunt de temes tant estèrils i sorollosos com són les consultes sobre l’autodeterminació.
I què més? Doncs molt senzill, afegeixen: demanar-li a persones com Vicenç Villatoro –entre d’altres- que escrigui articles i parli amb l’objectiu d’intentar centrar de nou la imatge d’Artur Mas i la seva gent.
Vicenç Villatoro escriu bé, molt bé. És un plaer xerrar amb ell, llegir els seus llibres i articles. Ahir El Periódico publicava un escrit seu en el que, bàsicament, ens deia que la suposada deriva radical de CDC no era tal si no que el cobejat centre polític es desplaçava, i amb ell, CiU. Crec que en Vicenç s’equivoca en el seu esforç literari de “recentrar” CiU. No és cert que la gent d’en Mas es desplaci pel món de la política acompanyant la trajectòria “ideològica” del cos central de l’electoral. No. I no ho és no perquè la percepció ciutadana sigui estàtica, no evolucioni en un o un altre sentit, si no perquè és la pròpia CDC la que modifica, sense nord, el seu rumb constantment.
Vicenç Villatoro fa una anys glosava les virtuts dels partits ambigus. Deia que una de les qualitats de CiU era, precisament, la seva ambigüitat i que aquesta característica li permetia ocupar la centralitat del país. Darrerament la cosa ja no sembla ser així. CiU relega a un segon pla a veus solvents, moderades, liberals i de centre, com Antoni Fernández Teixidor o Lluis Recoder sense oblidar els dirigents d’Unió. Algun aprenent de Maquiavel ha decidit que la imatge pública de la formació estigui ocupada per radicals com Oriol Pujol o Felip Puig.
Villatoro ho intenta però no n’hi ha prou amb escriure uns quants articles. CDC ha deixat de ser un partit centrat, ha caigut en mans d’un grupet d’amics- als que Artur Mas riu les gràcies- amb molta rauxa i amb escàs sentit comú.
Això sí, cal llegir els articles d’en Vicenç perquè és un plaer... però també un símptoma.
La direcció de CDC està preocupada i mou fitxa. La cúpula convergent ha arribat a la conclusió de què cal apaivagar les veus de tertulians i analistes que pontifiquen al voltant de la provada deriva radical del partit i dels seus dirigents.
Què fer? Què dir? S’han plantejat els cabdills nacionalistes. Com fer-ho? Doncs molt senzill, diuen uns: intentar amorosir les paraules, eliminar arestes, defugir la confrontació i passar de puntetes per damunt de temes tant estèrils i sorollosos com són les consultes sobre l’autodeterminació.
I què més? Doncs molt senzill, afegeixen: demanar-li a persones com Vicenç Villatoro –entre d’altres- que escrigui articles i parli amb l’objectiu d’intentar centrar de nou la imatge d’Artur Mas i la seva gent.
Vicenç Villatoro escriu bé, molt bé. És un plaer xerrar amb ell, llegir els seus llibres i articles. Ahir El Periódico publicava un escrit seu en el que, bàsicament, ens deia que la suposada deriva radical de CDC no era tal si no que el cobejat centre polític es desplaçava, i amb ell, CiU. Crec que en Vicenç s’equivoca en el seu esforç literari de “recentrar” CiU. No és cert que la gent d’en Mas es desplaci pel món de la política acompanyant la trajectòria “ideològica” del cos central de l’electoral. No. I no ho és no perquè la percepció ciutadana sigui estàtica, no evolucioni en un o un altre sentit, si no perquè és la pròpia CDC la que modifica, sense nord, el seu rumb constantment.
Vicenç Villatoro fa una anys glosava les virtuts dels partits ambigus. Deia que una de les qualitats de CiU era, precisament, la seva ambigüitat i que aquesta característica li permetia ocupar la centralitat del país. Darrerament la cosa ja no sembla ser així. CiU relega a un segon pla a veus solvents, moderades, liberals i de centre, com Antoni Fernández Teixidor o Lluis Recoder sense oblidar els dirigents d’Unió. Algun aprenent de Maquiavel ha decidit que la imatge pública de la formació estigui ocupada per radicals com Oriol Pujol o Felip Puig.
Villatoro ho intenta però no n’hi ha prou amb escriure uns quants articles. CDC ha deixat de ser un partit centrat, ha caigut en mans d’un grupet d’amics- als que Artur Mas riu les gràcies- amb molta rauxa i amb escàs sentit comú.
Això sí, cal llegir els articles d’en Vicenç perquè és un plaer... però també un símptoma.
posted by Joan Ferran @ 4:59 p. m.
<< Home