El blog d'en Joan Ferran

26.2.09

JOAN BARRIL TOCA BIEN...



¿PENSAR? ¿QUÉ ES ESO?

Debió de haber un tiempo en el que la política, antes de gritarse, se pensaba. Debió de existir en algún lugar un grupo de gente que escribía la fórmula para llegar a un mundo mejor y convencer a sus conciudadanos. En ese tiempo de la política pensada debió de oírse rumor de imprentas y debió de experimentarse el temor a la policía o a los adversarios. La política brilla en la oscuridad de las dictaduras, pero se disuelve en el barrizal de nuestros mitos.El pensamiento político ha perdido grosor y profundidad. Los primeros en empezar a percibirlo fueron los intelectuales de izquierdas, sin duda, una redundancia. Con la caí- da del muro llegaron el silencio y la perplejidad. Tanta tinta y tanta idea, y de pronto había que pensar sin red. Fue el gran momento de Francis Fukuyama, viniendo a decir: "Dejad toda esperanza de entrar en nuevas quimeras. Hay lo que hay. Y lo que hay es el capitalismo". Llegaron luego los primeros escarceos para hallar un lugar en la cartografía ide- ológica del siglo XXI. Las grandes palabras de antaño buscaron adjetivos humildes. Se habló de "pensamiento débil". Se buscaron seguridades en el "pensamiento líquido". Aún hoy estamos instalados en un parque de atracciones sin hora de cierre. El pensamiento ya no es de izquierdas ni de derechas. Es solo un conjunto de ideas de temporada, ideas hinchables que nos permiten flotar en el desconcierto. Nunca como hoy el género denominado "ensayo" había sido tan fiel a su denominación.Pero no todo son ingenuidades de la izquierda ni reiteración de la derecha. Existe un campo que, a tenor de lo mucho que da que hablar, debería tener un fondo de pensadores importante. Me refiero al pensamiento nacionalista y, más en concreto, al pensamiento nacionalista catalán. Ahí también se ha cebado la crisis de vocaciones. Hoy el nacionalismo ha dejado de pensar y se limita al mantenimiento de agitadores anónimos que llenan de frases reactivas los digitales y las cartas al director. Hooligans del lamento que ni escriben ni saben leer. Lo que antes era la pintada clandestina sobre los muros, ahora es la frase anónima en la pantalla carente incluso del heroísmo del riesgo. No hay debate, porque ¿cómo se va a debatir con el bloguero enmascarado? Pensar, sin duda, es algo cansado. Y los líderes se limitan a alquilar a un periodista para que ponga negro sobre blanco lo que solo son juegos verbales. Desde hace años no se percibe en el magma del nacionalismo catalán escrito la más mínima tentación a la autocrítica fundamentada. Todo queda en titulares de periódico. Al disgusto de Guardans se le aplica la amenaza disciplinaria de Puig. Recoder ha de recurrir a una entrevista para pedir que la casa gran tenga puertas más grandes. El pasmo ante la aritmética parlamentaria que lle- vó al ganador a la oposición ha empañado el telescopio. No hay mensajes nuevos: Madrid nos mata y para de contar. Pero ¿hay alguna idea más que la reacción a Madrid para ilusionar al personal? ¿Realmente la independencia va a seducir a La Caixa y a Tele-Taxi?Sí hubo un tiempo en el que alguien pensó para pensar. Pujol concibió la Fundació ACTA. Y ahí estaban gente como Culla, Villatoro, los malogrados Jaume Colomer y Albert Viladot, Cardús o una buena Rahola que iba hacia inmejorable. En definitiva, gente que hoy se avergonzaría de formar parte de una brigada que se limita al insulto, a la rabieta y a la coacción anónimas. O domestican a su infantería iletrada o la casa gran no pasará de tugurio.
Publicado en "El Periodico"

25.2.09

VEURE LA TELE AMB ALTRES ULLS...



Sobre la Corpo

Finalment s’ha constituït el Consell Assessor de Continguts i Programes de la CCMA que contempla la nova Llei de Mitjans Audiovisuals. Ha costat. Ha costat temps i paciència. Ha exigit deixar enrere apriorismes i malfiances... Però, ja és aquí. Aquest nou i flamant Consell, que té com a funció principal “ajudar” als directius de la Ràdio i Televisió públiques catalanes, ha de vetllar per aconseguir, entre tots, uns mitjans on la vocació de servei públic ens permeti oblidar la utilització partidista de la que han estat objecte al llarg dels anys.A la presa de possessió dels seus càrrecs el President del Parlament, Ernest Benach, els ha demanat responsabilitat i il·lusió, al temps que els advertia de les dificultats objectives de la seva feina. Doncs bé, ara que s’ha tancat el cercle de la nova llei de la CCMA, ara que sembla que es pot iniciar una fase nova en la ràdio i televisió pública caldrà que més d’una formació política –penso en CiU- canviï de xip i interioritzi que ens trobem en una nova etapa. Una etapa de major transparència i rigor on els professionals tenen molt a dir i on els polítics haurem de saber exercitar la nostra capacitat de veure el món des d’òptiques diverses i plurals

22.2.09

MAS FA MITINGS AMB EL PNB...




Mas el més patètic de Getxo

Ahir, el president de la Generalitat, en un discurs davant del Consell Nacional del PSC, va reclamar “responsabilitat” a CiU per fer front a la crisi econòmica i a l’atur. La resposta del senyor Artur Mas i de CiU no s’ha fet esperar, i no ha estat precisament positiva. En el marc d’un patriòtic míting del PNB a Getxo –juntament a Ibarretxe i a Urkullu- en Mas ha arribat a dir coses com: “que en Montilla no busqui en els altres responsabilitats que són seves”, tot acusant-lo, de passada, de no liderar el país. Patètic tot plegat i els diré perquè. El que no pot pretendre el senyor Mas, i els seus amics, és que un govern catalanista i d’esquerres adopti receptes davant la crisi al més pur estil neocon. En José Montilla quan afirma que les propostes de CiU són poc solvents i difícils d’acceptar ho diu perquè, en els seus càlculs i propostes, no contempla ni l’acomiadament “exprés” i de franc ni una rebaixa automàtica d’impostos.
En aquest mateix acte electoral l’Artur Mas ha encoratjat els penebistes a guanyar les eleccions tot dient-los que els socialistes només volen vèncer per “defensar els seus interessos de partit”. De nou patètic el senyor Mas. En un sobtat i repetitiu atac d’amnèsia, el líder convergent oblida quin ha estat el paper, el vot i el suport “solidari” rebut dels nacionalistes bascs en els tràmits de negociació dels darrers Pressupostos Generals de l’Estat...Vaja! que la solidaritat entre els nacionalistes ibèrics es poc més que una fantasia renyida amb la pela. Creguin-me, el millor que li podria passar a Euskadi és que el senyor Ibarretxe es jubilés i muntés una fundació per actualitzar les tesis d’en Sabino Arana.

20.2.09

CiU TIENE CUARTO OSCURO

PUIG CASTIGA LA DISIDENCIA

Los corrillos parlamentarios dan mucho de si. Favorecen comentarios, bromas y chascarrillos de todo tipo. En ellos se percibe “otra” política, el carácter y la forma de actuar de algunos dirigentes.
Las amenazas de Felip Puig a Ignasi Guardans, con la intención de que no abra la boca ni profiera comentarios “inadecuados”, son más propias de un comisario político de la escuela estalinista que de un anfitrión de la tan anunciada “Casa Gran del Catalanisme”.
En los corrillos del Parlament se asegura que Puig vela armas a la espera de que Artur Mas, por activa o por pasiva, no alcance gobernar. Mientras tanto el comisario Puig ningunea a las gentes de Unió y a Duran Lleida intentando consolidar su posición en el seno de CDC..
Si, pero algo le puede al beligerante Felip. No soporta la gente con criterio propio, capaz de rebelarse ante lo improcedente, como hace Guardans. Es en esos momentos cuando el pronto le delata y amenaza al decapitado eurodiputado con un correctivo disciplinario.
Y es que , amigos míos, la “Casa Gran” de Mas también tiene un terrible cuarto oscuro donde van a parar los niños traviesos…o quizás sea una cámara de los horrores. Vayan ustedes a saber.

17.2.09

PUJOL 23, FELIPE 14...



Chávez i els amnèsics interessats

El president Hugo Chávez ha guanyat el referèndum i ho ha fet amb totes les garanties exigides en un sistema democràtic. Els informes dels observadors internacionals donen fe d’aquesta realitat. En Chávez, i molts altres càrrecs electes, podrà tornar a presentar-se tantes vegades com desitgi a unes eleccions. Aquest fet, que homologa el sistema veneçolà a molts altres del món, ha estat criticat ferotgement per alguns polítics i analistes que fan de l’amnèsia una virtut.
A Catalunya en Jordi Pujol va romandre al poder més de vint anys llargs, i ningú va gosar mai a criticar el seu dret a presentar-se a les urnes una vegada i una altra també. El president Felipe González va governar el país durant gairebé tres lustres i ell, i no altres, va decidir escampar la boira quan ho va creure oportú i ningú mai ha gosat dir res al respecte. Els discursos dels anomenats socialistes bolivarians, i les seves formes, poden plaure o no als opinadors però són tant legítims i democràtics com les ocurrències d’en Sarkozy, l’estètica de la senyora Merkel, la corbata d’en Cuní o el pentinat de la Pilar Rahola. Convindran amb mi que aquí tot s’hi val si es respecten les regles del joc, tant en el terreny personal com en el polític.
No serà el que subscriu aquest article qui valori la situació política a Veneçuela. No. Els veneçolans faran el que més els convingui. Un servidor de vostès només vol reclamar igualtat de tracte per a totes les persones i respecte per les decisions democràtiques expressades a les urnes. Alguns amnèsics que s’apunten de franc al pim pam pum haurien de tirar d’hemeroteca. Potser allí trobaran les seves velles argumentacions que ara obliden.

¡ BRAVO SAN AGUSTIN !

HETERODOXOS


ARTURO San Agustín.
EL PERIODICO
Ha muerto un barcelonés heterodoxo, un verdadero y auténtico heterodoxo. Y cuando muere un verdadero, un auténtico heterodoxo, la vida, ese río, se resiente más, mucho más. Lo que pasa es que las noticias, como decía mi abuelo anarquista --"¿qué dicen las noticias?"--, nunca dicen o cuentan nada de los verdaderos heterodoxos.Ha muerto Luis Andrés Edo, producto experimental e intelectual --así lo definían en la solapa de su libro La CNT en la encrucijada-- del asambleísmo de la CNT, de la asamblea más importante del exilio, que ha sido, según los entendidos, la de París. Y si el abogado Mateo Seguí dice de Luis Andrés Edo que entendió la vida como compromiso y que así la vivió, significa que este heterodoxo y humanista libertario fue alguien importante y necesario.En estas cosas de la anarquía y lo libertario hay que andarse con mucho, con muchísimo ojo y por eso yo siempre consulto con mi amigo Mateo Seguí, quien, refiriéndose a Edo, autor también del libro La corriente, ha dicho que "la corriente del río es, fue la corriente de Edo, sin vuelta atrás, siempre hacia adelante, aunque, muchas veces, el adelante no exista". Sobre la corriente, sobre lo que él llamaba la corriente, el heterodoxo Edo decía: "El movimiento libertario no va a ser capaz de utilizar en su provecho toda la efervescencia actual si no recurre a un discurso más pragmático y, desde luego, no centrado en la estrategia sindical, que está agotada. Yo reivindico conceptos nuevos como las asambleas ambulantes, por llamarlas de alguna manera, de los antiglobalización".Algunos ángeles rojos o poetas anarquistas, como Melchor Rodríguez, han rimado la anarquía con la poesía y la armonía. Y con la belleza y el amor. Etcétera. Yo, insisto, en el océano que nos ocupa, nunca me embarco sin consultar antes con Mateo Seguí, tan heterodoxo como Edo y menorquín de grandes y permanentes tozudeces, que, al ser isleño, algo o mucho sabe de navegaciones. "Atención, aviso para navegantes: no hay rumbos rectos."La vida como una aventura. Y no de esas que nos sacan en las televisiones actuales.

16.2.09

OPORTUNO JOAN BARRIL...



BUENOS Y BILINGÚES
Es una suerte sentirse bien en tiempos en los que todo va mal. Debe ser una ingenua inconsciencia o tal vez una mera voluntad de sobrevivir a los embates de conflictos artificiales. Les cuento. La materia prima de mi trabajo consiste en las palabras y en la mirada. Las palabras me han sido dadas por mis padres, por mis amigos y por el mundo. Gracias a ellos, pues, hablo y escribo en catalán y entiendo otras lenguas que, por lo mucho que me han dado, también son lenguas queridas. Esas lenguas me sirven para pelear por la continuidad de mi hipoteca, para protestar por la injusticia del fuerte contra el débil o para decir que amo hoy, que amaré en el futuro y que tal vez amé en el pasado con lenguas que ya he olvidado.Me irritan las injusticias de aquellos que niegan la evidencia de mi lengua, pero no me pongo piedras en el hígado porque llevo el hígado bastante sobrecargado de cosas más livianas. Tal vez algunos de esos nacionalistas anónimos de internet me consideren un puro y simple colaboracionista español. No tengo nada contra la lengua española, porque en español mis ancestros murieron gritando "No pasarán". Las lenguas son herramientas para llevarnos al paredón o para resistirnos a la muerte. Las fronteras no son una línea sobre el mapa, sino una actitud compartida del pensamiento, se exprese como se exprese. Ante la enorme complejidad del mundo de las ideas, las lenguas son pequeños accidentes. Tengo la suerte de escribir y hablar en catalán y no necesito ninguna otra lengua para expresar mis sentimientos ni para comunicarme con mis vecinos. Aspiro a la pervivencia de esa lengua y, en mi humilde condición de escritor y de hablador, considero que en mi vida profesional aporto todo lo que tengo para conseguir que el catalán dure siquiera sea 100 años más antes de la inevitable y posbabélica absorción de las lenguas. Cuando esto suceda, probablemente el catalán será un código íntimo. Tan íntimo como hoy es el latín, aquella lengua que fue lengua de poder y que ha llegado a ser una lengua muerta tal vez porque ni Marco Aurelio ni Julio César tuvieron el acierto de inventar la televisión.Pero nunca es tarde. Porque la diputada convergente Carme Vidal ha descubierto que la televisión es el lugar en el que las lenguas resisten. Y acusa a Mònica Terribas de "dimisión lingüística" por el hecho de que una entrevista televisada en TV-3 con alguien que no controla el catalán debe hacerse en catalán y con traducción simultánea.Querida Carme Vidal: te ha tocado meterte con la televisión del enemigo usando un argumento que no se sostiene. Todos los que nos dedicamos a ese sospechoso oficio de hablar y escribir nuestra lengua en público, la tuya y la mía, sabemos que hay otras batallas más serias. Por ejemplo, la batalla por hablar bien la lengua de nuestros padres y distinguir el slang de la corrección lingüística. Por ejemplo, el empecinamiento editorial en poner a disposición de nuestros conciudadanos tantas traducciones, desde Virgilio a Paul Auster, desde Dallas a Mr. Bean. Pero Catalunya no está en condiciones de enredarse en una entrevista por el ridículo abuso de la ortopedia de la traducción simultanea. Una entrevista no es una misa solemne. En una entrevista televisada, Catalunya no quiere ser falsamente monolingüe. Si somos bilingües, aprovechemos esta virtud para entender el mundo mejor más que cómo el mundo nos ignora. Lo primero es antes. Y lo primero es aprender. Después ya nos autoafirmaremos.
Publicado en El Periodico

15.2.09

TOTS SOM IGUALS ?



La mort d’un anarquista

El dirigent llibertari Luis Andrés Edo ha mort als 84 anys. Va néixer al 1925 a la ciutat de Casp, l’Aragó. No diré mai que fos un home perfecte però sí que era decididament conseqüent. La seva trajectòria per la vida ha estat l’exemple d’una lluita constant envers una determinada concepció de la justícia i la llibertat. Ahir alguns diaris varen ressenyar, breument, la seva defunció amb notes de advocats amics i professors d’universitat. Ho varen fer discretament però amb dignitat i es d’ agrair. Si Luis Andrés Edo hagués estat un militant de tot allò que es considera “políticament correcte” de ben segur que la seva necrològica hagués obtingut una major rellevància als mitjans. Però, no, corren temps de “seny i moderació” i en Luis Andrés Edo era un heterodox antiautoritati, llibertari i anarquista. Ja saben, tot un seguit de característiques que darrerament no és costum glosar. No era perfecte, ja ho he dit, però si persistents i conseqüent amb les idees que de ben jove va abraçar. Ha estat discutit i controvertit per amics i enemics... Sí, i que? Un repàs a la seva biografia és un repàs a “l’altra” història d’Espanya i de les lluites obreres... Com també ho són les memòries d’en Garcia Oliver i els llibres d’en Munis.
Vaig tenir ocasió de passejar hores i hores xerrant amb en Lluís. Varem parlar molt. Recordo com la comissura dels seus llavis suportava inexplicablement, en un equilibri gairebé impossible, les cigarretes mentre les seves mans movien l’aire donant força a les seves expressions.
Infatigable activista, tant de l’acció com de la paraula, va escriure llibres i dictà conferències. Conservo una dedicatòria trèmula a la segona plana del seu darrer llibre “La CNT en la encrucijada”, que diu així: “... con toda simpatía te dedico estas aventuras para poder combatir el ‘aburrimiento’ (libertario) reinante... Barna, mayo del 2007”.
En Luis Andrés ens ha deixat i l’avorriment, no sols llibertari, és aquí... Ha estat tot un personatge. Un gran “tipo” com hagués dit ell.

14.2.09

GALICIA O LAS CAIMAN ?



LA DERECHA

Articulo de Manuel Rivas en El Pais

El mundo es un pañuelo. Las elecciones de Galicia, en cierta medida, ya se han dilucidado en las islas Caimán, donde domiciliaron un simpático pago a un candidato principal. Parece que el dinero tenía que ir de Portugal a Galicia, pero dada la complicada orografía fronteriza, afloró por ultramar, en George Town. La derecha había presentado al personaje como el esperado taumaturgo de un milagro económico, y ahora vemos que con toda la razón. No entiendo ese estribillo perezoso de que las campañas son un muermo. Estaba yo entusiasmado con el archipiélago formado por Gran Caimán, Caimán Brac y Pequeño Caimán, con la exuberante proporción de un banco por cada 60 personas, cuando he tenido que navegar raudo para estudiar las Antillas Neerlandesas. Al parecer, se trata de uno de los paraísos de puesta de la trama acárida que investiga la justicia española y que durante años parasitó al PP e instituciones que gobierna. El seguimiento de este capitalismo golfo es una extraordinaria vía de ilustración. Que el dinero de una comisión ilegal por suministro de gambas a la gabardina en una recepción madrileña, es un decir, reviva en una tienda fashion de gabardinas color gamba en Miami demuestra que la delincuencia ha sido históricamente una de las vanguardias del I+D. "¿Habrían las cerraduras alcanzado su actual perfección si no hubiese ladrones?", se preguntaba el humorista Karl Marx, desgraciadamente ignorado en los seminarios de la FAES. En esa fábrica del pensamiento ultra está secuestrada la cabeza de la derecha española, lo que impide una creíble regeneración. Como esos personajes del pintor Magritte que tienen la cabeza escindida del cuerpo y el bombín separado de la cabeza, Aznar se ha quedado con la cabeza y ha cambiado el bombín por un tupé futurista. ¿Por qué ha tardado tanto Rajoy en reaccionar? Porque estaba buscando la cabeza. ¿Por qué lo ha hecho con tanta torpeza? Porque no la encontró.

10.2.09

SOBRE LA CRISI...



Atacar la crisi

És evident que la crisi és aquí i que té unes dimensions espectaculars. Tan evident com que les mesures per fer-li front acaparen l’atenció de tots els parlaments del món i de milers de mitjans de comunicació. L’atur, els problemes de les empreses, les deslocalitzacions, varen ser ahir el principal tema de debat en el Congrés dels Diputats espanyol. Enmig de la lògica controvèrsia política varem poder distingir nítidament qui feia aportacions constructives, en benefici de tota la ciutadania, i qui cercava tant sols el descrèdit i l’erosió del govern. Mesures es prenen i es prendran de tot tipus; d’acord, però l’element més destacable del debat ha estat la ferma voluntat de l’executiu, que presideix en Rodriguez Zapatero, de no carregar sobre les esquenes dels febles les conseqüències de la situació. El govern central ho té clar i diu sense embuts que pensa mantenir els salaris i un munt de mesures de protecció social. Es més, vehicula mesures per fer front a la situació i, entre elles, cal mencionar especialment el Fons Estatal d’Inversió Local creat per a us dels municipis. Una partida extraordinària, la més important de la història del país, per atacar la crisis des de la proximitat. És obvi que aquesta mesura per si sola no ho resol tot; cert, però esdevé un instrument importantíssim per crear ocupació des de l’administració més propera als ciutadans: els ajuntament.

8.2.09

ARA PPOBAMAMANIA.....



De Bush a Obama

A Barack Obama, flamant president del Estats Units d’Amèrica, li sobren apologetes, pretendents i seguidors. Diuen que a la capital del Regne Unit estan a punt d’estrenar un musical inspirat en la seva arribada a la Casa Blanca, i ambientat en una rèplica de la seva oficina electoral. Diuen que tots els polítics de casa nostra volen recollir les bones vibracions que transmet el primer president negre dels EE.UU. Diuen que en Rodríguez Zapatero el truca per telèfon i que l’Artur Mas s’emmiralla en ell... Sí, es diuen tantes coses en temps de crisis. Però, l’apoteosi barroca de tanta moda política banal ha estat l’aparició, en un encartable en la premsa catalana, d’un enorme full de propaganda del Partit Popular. En ell les frases del president americà embolcallen la imatge d’una Alícia Sánchez Camacho, que oferta “100 solucions” als ciutadans que la vulguin escoltar. Patètic tot plegat. De seure al ranxo d’en Bush i justificar les més dures polítiques bel·licistes i neocons dels republicans, el PP ha passat ara a intentar la identificació del seu projecte amb el de l’Obama. Però, vostès saben amics meus, que tota aquesta despesa publicitària no serveix per res. O potser sí, per què avui la contemplació de l’anagrama del PP s’associa a coses ben diferents; per exemple: a pel·lícules d’espies, o a tèrbols negocis.

7.2.09

GRÀCIES AMICS....I "ENEMICS"

SOBRE LA "MALEÏDA CROSTA"

El suplement de cultura del diari La Vanguardia ha situat el meu darrer llibre, “Maleïda Crosta” , en el quart lloc en el número de vendes. Això ha estat gràcies a la generositat dels amics, i a la curiositat d’alguns “enemics” i adversaris. Els que heu llegit el llibre haureu pogut comprovar com alguns detalls i anècdotes han estat, per raons diverses, exagerats. Per exemple, les referències a l’atracció fatal que exerceix la diputada Montserrat Nebrera no son tan espectaculars com s’ha volgut fer veure, ni el Parc de la Ciutadella fa sempre olor de zoològic... Però a la fi el món és així. Malgrat tot estic convençut de què, com a corrent de pensament polític i com a individus, hem d’ocupar el lloc que ens correspon en els mitjans de comunicació i també a les llibreries. Ho hem d’intentar honestament amb les nostres paraules, idees, sensacions i llibres... Endavant doncs, i gràcies.

5.2.09

ES FA I FARÀ TOT EL QUE ES POT...



Miracles

El president José Montilla ho va dir de forma clara i diàfana en la darrera sessió de control parlamentari: “Ningú pot fer miracles”. És d’agrair la sinceritat amb la que parla el President. Fa mesos també va ser contundent i rigorós quan va manifestar, sense embuts, que la situació econòmica era greu i que a la crisi se l’havia d’anomenar pel seu nom i sense eufemismes. El govern català, a l’igual que el govern espanyol, ha pres al llarg dels darrers mesos tot un seguit de mesures per tal de fer front a la dramàtica situació econòmica i a l’atur creixent. Probablement aquestes mesures encara siguin insuficients –no ho discuteixo- però, el que no és raonable és la tàctica de l’oposició de culpabilitzar als adversaris d’una situació global, mundial. Les accions dels executius es fan i s’impulsen amb rigor i serietat però cal que tothom reconegui que la conjuntura es dinàmica, canviant, i que aquesta circumstància exigeix no sols el seguiment dels temes, si no també imaginar noves mesures per fer front a la crisi. El president Montilla demanava als seus adversaris de la cambra catalana propostes concretes i no sols crítiques. Si algú, des de l’oposició, pensa que estripant i culpabilitzant el govern de la crisi en traurà un immediat rendiment electoral s’equivoca. El ciutadà sap el que es pot fer i el que no. El ciutadà agraeix que se li digui que “no es poden fer miracles” i alhora, que “es fa tot el que es pot”. El ciutadà sap llegir quina és la responsabilitat de cadascú sigui govern o sigui banca, sigui treballador o empresari. I com, és obvi, sap que els miracles no existeixen.

3.2.09

BOLAÑO...UN BON AMIC



Què té Joan Ferran que volen que calli?

L’altre dia el que va ser diputat de CiU, Vicens Villatoro –que defensa les seves opinions amb convicció i que no ha estat silenciat mai -i jo mateix vàrem coincidir en una tertúlia radiofònica amb Màrius Carol i Santi Nolla, sota la direcció de Jordi Basté. Parlaven del vendaval. Villatoro i jo van coincidir en el nostre l’anàlisi sobre la situació de crisi que va generar el temporal. Tots dos van dir que el mal temps, en si mateix, no és culpa del Govern, perquè els temporals són excepcionals i generen situacions excepcionals, i per desgràcia, es cobren vides humanes. En definitiva, seria convenient i beneficiós que els partits polítics no es tirin els plats pel cap quan n’hi ha una desfeta.

Segurament la Generalitat hauria de haver estat més previsora. D’acord. Segurament més insistent. D’acord. I segurament, en aquests casos, és preferible pecar per excés que per defecte. D’acord. Però, Artur Mas s’ha passat en les seves crítiques. No només ha criticat la gestió de la crisi –fins aquí cap comentari perquè està en el seu dret- sinó que ha anat una mica més enllà deixant entreveure que els morts són culpa del Govern i que amb ell el van demanar la dimissió per la gestió de les nevades de 2001 on no es va produir cap mort. I els diputats de CiU també. Demanen que un diputat socialista, Joan Ferran, no expressi les seves opinions. Què té Joan Ferran que volen que calli? Anem a pams.

El senyor Mas més ocupat per la independència té mala memòria. Primer, ell segurament no se’n recorda que el 2001 la Generalitat no va avisar ningú i milers d’automobilistes van quedar atrapats a les carreteres catalanes. Molts milers van tenir que pernoctar on van poder perquè les hores passaven sense que ningú els donés solucions per sortir dels interminables caravanes. No es va produir cap avís. Mentrestant, el senyor Mas, conseller en cap a les hores, estava ballant a una discoteca del Maresme. Més dades. Artur Mas acusa ara el Govern de les morts. Deixa caure que la seva gestió va provocar els accidents que van acabar amb la pèrdua de vuit ciutadans, quatre d’ells nens. No diu que l’accident de Sant Boi va ser un accident i que l’edifici estava en condicions adients, el que passa és que no estava preparat –com moltes construccions del nostre país- per suportar un vendaval d’aquestes característiques que succeeix cada cent anys. I el que és pitjor, Mas oculta que el 14 de desembre de 2001 van morir sis persones a conseqüència de la neu.

Els diputats de CiU, arran la polèmica sobre el vendaval, han fet un escrit demanant el president Montilla que faci callar el diputat Ferran. Què tindrà el diputat socialista perquè els diputats de CiU un dia sí i un altre no demanin el seu silenci? Jo els hi diré. Una cosa té Joan Ferran. Coherència. Diu el que pensa i ho diu arreu. No s’ha amagat mai. Això, penso que no és un problema. És un valor. Independentment d’estar d’acord o no amb ell, convé tenir diputats que diguin el que pensen i no que siguin lloros que repeteixen el que els diuen des de la seu del partit. La llibertat d’expressió és un dret. És pot discutir l’opinió si cal, fent ús de la llibertat d’expressió. Però demanar el silenci d’un diputat és un tic dictatorial. El president Montilla, per sort, no el té. Mas segurament sí. Per això els seus diputats demanen el que ells pateixen. Demanen silenci a les files socialistes. Els diputats convergents demanen silenciar Ferran perquè els molesta i els diu coses que no volen sentir. Mas vol diputats dòcils al servei del líder. I els té. Per això, Ferran no és de CiU. Mas té mala memòria i un tic que és una rèmora del passat. Potser abans de parlar sempre d’independència, primer caldria que es posés al dia.
Toni Bolaño

1.2.09

FELIP PUIG ATACA DE NOU....



A CiU se li veu el llautó

Fa temps que ho han decidit. Hi ha gent a casa nostra que ja ha decidit –abans de conèixer xifres i resultats- manifestar el seu desacord amb el nou sistema de finançament. No importa si l’acord es tanca amb 2.000 o amb 20.000 milions d’euros. Tant se val. Ells, CiU, han decidit per interessos de partit dir que tot és una enganyifa farcida d’il·legalitats. Ahir, en Felip Puig animava els seus adversaris polítics del tripartit a trencar les disciplines de vot dels seus respectius grups parlamentaris. Afirmava estar segur de que els acords entre els governs català i espanyol seran infumables. Amb tots els respectes, penso que a en Felip li manca una bona dosi de “tarradellisme” i un xic de mà esquerra. Sovint, al secretari general adjunt de CDC se li escapa l’autocontrol i les seves paraules mostren, sense embuts, els seus veritables interessos. Quan en Puig afirma: “Hem d’aconseguir que el tripartit no tingui majoria i que CiU torni a la Generalitat” mostra amb claredat els seus veritables desitjos i interessos. I, amics meus, aquests interessos no són de país ni d’assolir un millor finançament si no d’aconseguir tornar al poder a qualsevol preu... encara que el finançament esdevingués el millor dels possibles.