El blog d'en Joan Ferran

30.9.08

MONTILLA FA DIANA


Dies enrere més d’un analista havia expressat els seus temors de què el debat de Política General que té lloc al Parlament de Catalunya girés, només, al voltant de la discussió del sistema de finançament autonòmic. El president José Montilla ha esvaït aquests temors, ha posat les condicions perquè això no sigui així. Com? Doncs molt senzill, mitjançant un prolix discurs en el que no ha oblidat totes i cadascuna de les finestretes i àmbits de gestió que té el país. La ciutadania està preocupada per una crisi econòmica d’abast mundial i el President s’hi ha referit aportant un conjunt de mesures que la Generalitat pensa activar. Els catalans estan preocupats per les infraestructures i en Montilla ha explicat què pensa fer el Govern amb la pluja d’euros que es desprenen de la disposició addicional tercera de l’Estatut (de moment 4626 milions d’ euros).
Doncs sí, el President de la Generalitat ha desgranat durant més de dues hores un munt de propostes i balanços de gestió i, per acabar-ho d’adobar, els ha pispat als convergents aquell fil conductor del discurs pujolià consistent en renyar el personal i demanar-li sacrificis i esforços per fer avançar el país.
En Montilla acostuma a dir les coses de manera clara. Demostra rigor i mètode. I quan vol, com ahir, fa diana.

28.9.08

SEGONS EL COLOR AMB QUE ES MIRA...



Amb Woody... De fora vindran

La pel·lícula que el Woody Allen ha rodat a Barcelona genera articles i comentaris de tota mena. Ahir, en un mateix mitja d’informació, un conegut articulista parlava críticament del film, argumentant que no passava de ser una postal desenfocada; en canvi un altre s’exclamava d’aquest vici crònic que tenim els catalans de menystenir allò que ens és pròxim, allò que és nostre. Afirmava aquest darrer –i crec que té raó- que Vicky, Cristina, Barcelona, sense arribar a ser una gran obra d’art no mereix la desconsideració despietada d’alguns dels seus crítics. Com poden comprovar, a casa nostra n’hi ha per tots els gustos.
Fa pocs dies un amic m’explicava que va veure com turistes estrangers s’aturaven a fotografiar una façana de la plaça Lesseps que en Pedro Almodóvar va immortalitzar amb la seva pel·lícula Todo sobre mi madre. -Que passarà ara? Em va dir referint-se a la popularització de la pel·lícula de Woody Allen. Doncs res de dolent. Més enllà de la seva trama, l’obra esmentada està esdevenint una finestra oberta de Barcelona que despertarà la curiositat de les persones que tenen possibilitats de viatjar arreu del món. El meu amic em deia, potser exagerant, que si els Jocs Olímpics del 92 varen projectar al món la capital del Catalunya, les aventures del Bardem i companyia, també atrauran molts visitants.
Això és bo i positiu? És obvi que sí. La projecció de Barcelona es bona tant en el terreny econòmic com en el del prestigi internacional. Ara bé, perquè tot rutlli potser ens cal una mica més d’autoestima, una bona gestió de l’èxit (tant pública com privada) i menys rondinaries pessimistes.

JOSEP BORRELL HO DIU CLAR

Més Estat, menys mercat

La passada Assemblea General de l'ONU s'havia de concentrar en la lluita contra la pobresa i els Objectius del Mil.lenni en l'equador del termini (2015) fixat per aconseguir-los. Però l'estrepitós enfonsament del sistema financer americà i la carrera contra rellotge per aprovar el pla amb què George Bush mira d'evitar una catàstrofe econòmica en les últimes setmanes del seu mandat es van imposar com a tema principal dels debats.Han estat dies decisius, plens d'angoixa, tensió i còlera, per fer front a una crisi financera que, segons el mateix Bush, pot provocar una llarga i dolorosa recessió. Les autoritats de regulació prohibien la venda al descobert d'accions bancàries per evitar l'especulació a la baixa. El Congrés esgotava les últimes hores del seu mandat i a tot el món creixien les crítiques contra un sistema financer desregulat que ha acumulat riscos especulatius fins a la seva explosió.LÍDERSreligiosos i la gairebé totalitat dels polítics, amb Sarkozy, Merkel i Lula al capdavant, competeixen en demandes de regulació, de refundació, fins i tot, del capitalisme mundial. No és la primera vegada que ho fan: en les últimes reunions del G-8, Alemanya i França van demanar regular les activitats especulatives d'un sistema financer sense control que s'havia convertit en un casino regentat per dirigents amb sous fantasiosos, assumint riscos creixents finançats per muntanyes de deutes. Però els doctrinaris neoliberals nord-americans i britànics, que encara veien en el mercat el remei de tots els mals, van rebutjar el que ells consideraven velles manies intervencionistes de l'Europa continental.I no s'hi va fer res, encara que la catàstrofe es veia venir. Ara se'n coneix la magnitud i és tard per poder- la evitar. Però s'han d'establir les bases d'un nou sistema que reconegui el final de la il.lusió d'un mercat clarivident que assigna òptimament els recursos juntament amb la necessitat d'una intervenció pública reguladora a escala global. I d'una nova concepció de l'Estat, perquè no sigui únicament el bomber dels incendis que provoca amb les seves polítiques d'abandonament de l'àmbit social per posar-se al servei dels interessos privats.En aquest setembre negre ha mort una concepció ideològica del paper relatiu de l'Estat i el mercat. Ironia de la història: precisament el que va començar el seu mandat presidencial proclamant que l'Estat era el problema i el mercat la solució, és el que ha desregulat a ultrança l'activitat financera per permetre-li ser més "eficient", el que s'acomiada proposant que l'Estat aporti 500.000 milions d'euros per poder comprar actius privats de dubtós valor i evitar una fallida general del sistema financer.A aquests s'hi han de sumar els 200.000 ja gastats en altres operacions de salvament de bancs i institucions hipotecàries des de començament d'any. I amb això ja ens trobem en el bilió de dòlars en què el Fons Monetari Internacional (FMI) va calcular el cost de la crisi financera, per la qual cosa alheshores va ser acusat d'alarmista pels mateixos que en aquests moments, sense cap mena d'autocrítica, demanen xec i carta blanca per utilitzar l'Estat com a solució als problemes creats pel mercat.Davant la gravetat de la situació, els dos candidats han escenificat juntament amb Bush un acord per fer tirar endavant el seu pla, en una unió sagrada davant la crisi, com si es tractés d'una nova guerra contra el terrorisme. Al cap i a la fi, el que es demana als contribuents americans per sanejar les pèrdues dels seus bancs és menys del que els deu haver costat la guerra de l'Iraq. Però els congressistes han limitat els poders arbitraris i la impunitat dels seus actes que es concedien al Secretari del Tresor, han exigit retallades en les retribucions dels directius dels bancs i la possibilitat de recuperar en el futur part dels recursos públics aportats. Objectius més fàcils d'enunciar que de complir.Més enllà de la preocupació per les conseqüències de la crisi, el sentiment dominant a Nova York, dins i fora de l'Assemblea General de l'ONU, era el de còlera contra els responsables del disbarat. Còlera dels contribuents americans que veuen com se salven les grans institucions financeres mentre milions de famílies perden casa seva o els llocs de feina o les dues coses a la vegada.CÒLERAdels països en des- envolupament, que veuen com les receptes econòmiques que en el passat se'ls van imposar han conduït a una crisi que també els afectarà negativament, començant per la reducció de les ajudes. A Nova York han constatat que cap país africà podrà arribar als Objectius del Mil.lenni de reducció de la pobresa i que el 2007 l'ajuda oficial al desenvolupament en lloc d'augmentar ha disminuït.La veritat és que hi ha algunes millores, com en la lluita contra la malària i el paludisme, les causes de mort més importants a l'Àfrica. Però per guanyar la batalla contra la pobresa faria falta que els països rics hi aportessin 70.000 milions de dòlars a l'any i no és segur que sigui així. El final de l'eufòria dels especuladors ha portat l'angoixa dels pobles, però també el naixement d'un nou món més multipolar en què al costat de grans riscos s'obren també noves oportunitats per posar l'economia al servei dels éssers humans.
Josep Borrell . Publicat a El Periodico

23.9.08

EL "CHE" DONA PER MOLT



Camus, el Che i la Rahola

Amb la Pilar Rahola comparteixo un munt de coses. Als dos ens agraden els boleros. Ens plau fer bullir l’olla i induir a la polèmica. Despertem filies i fòbies. Som –ella ho diu- una font d’heterodòxia incòmoda per als nostres amics i coneguts. Però, ambdós som així. Que hi farem! Tenim també en comú la capacitat de contradir-nos sense agredir-nos... I això és fantàstic. M’agrada l’article d’ahir de la Pilar, publicat a la Vanguardia, amb el que em critica de nou per defensar l’ombra, la figura i el simbolisme rebel del Che Guevara. El seu escrit desprèn afecte. Li agraeixo sincerament. Ella, jo i els lectors sabem que no es tracta d’una defensa “ideològica” del vell comunisme. Però, -sempre hi ha un però- perquè no reflexionem uns instants sobre la conveniència de "deconstruir" els mites? Perquè matar tot allò d’útil i exemplar que pot haver-hi en les llegendes? Que seria de tots nosaltres si no existissin les icones? On s’emmirallarien les noves fornades de joves idealistes?
El record del Che, la seva fotografia, la samarreta que du aquell noi a l’institut, no té res a veure amb el marxisme-leninisme, la lluita armada a la selva boliviana, ni amb els discursos abrandats que el Che Guevara adreçava a la joventut. No. La famosa silueta del guerriller es quelcom indeterminat i difús que ha esdevingut espontàniament global i transversal, de tots. És una afirmació inconcreta d’idealisme, tant pueril com es vulgui, però real. Fa anys escrivia en Manuel Ibáñez Escofet –defensant l’Abat Escarré- que quan es destrueixen els mites, encara que siguin falsos, els pobles i les seves gents entren en una espiral de decadència. Crec que tenia raó. Avui en dia esdevé fàcil deconstruir i molt difícil replantar els valors perduts.
Diu la Pilar que cal rellegir a l’Albert Camús; sens dubte. M’encanta el Camús compromès amb gènere humà que escriu a Le Libertaire. Però cal anar amb compte quan es juga a "deconstruir". Caure en una rebel·lia "deliberadament estètica” pot ser perillós. Aquest era un dels advertiments de Sartre i els seus amics a Camus.

21.9.08

EL PP NO TE REMEI



L’avi, el PP i el Che

Les paraules d’en Pablo Casado, president de las “Nuevas Generaciones” (NNGG) del PP, fan mal. Fins i tot fan por. Fan mal perquè parlar frívolament de les foses comuns, la memòria històrica i la guerra dels nostres avis fa mal a les orelles i als sentits. Fa por perquè varen recollir l’ovació més sostinguda del XIV Congrés del seu partit.
Segons aquest xicot, d’expressions ultradretanes, la majoria dels joves espanyols són del PP però, encara no ho saben. Vaja, que no s’enteren. Ah! Però, ell sí que ho sap. Ell és segurament un dirigent polític tocat pels deus amb tanta fortuna que és capaç d’endevinar els desitjos que s’amaguen al cervell del jovent del país. Però, no en va tenir prou amb aquestes pretensions. Superant-se a sí mateix va dir –coincidint amb la Rahola- que el Che era un mercenari assassí idolatrat per joves esquerrossos passats de moda. També va afirmar que les batalletes dels avis són carques i passadetes, etc. Escoltant en Casado, l’Esperanza Aguirre, en plena orgia popular, repetia en veu alta: “olé, olé, olé”. Ho feia amb un somriure d’orella a orella. Amb la seguretat de què les essències del pensament ultraconservador compten ja amb alumnes avantatjats.
On és el gir al centre del que es ventava en Rajoy?
Si el futur del PP ens ha d’arribar de xicots de llengua viperina i cabells engominats estem ben arreglats. El meu avi, quan explicava batalletes deia que tots els que parlaven així solien ser feixistes.

20.9.08

FERNÁNDEZ DÍAZ MAL EDUCADO

NO DA LA TALLA
El pepero errante se ha equivocado de pleno. Alberto Fernández Díaz se ha pasado tres pueblos al calificar al alcalde, Jordi Hereu, de “avestruz”.
No caeré en la provocación ni insinuare la imagen que evoca las declaraciones de este político-eternamente derrotado- forjado en el vocabulario de una derecha que dejo de existir. Hay quien argumenta que, en política, los años y el cargo institucional imprimen carácter, educación y respeto institucional. No es este el caso del líder de los populares barceloneses. Arremeter contra el alcalde insultándole, como a hecho el Sr. Fernández Díaz, deviene un acto de mediocridad e incapacidad intelectual, denota ausencia de criterio y falta de recursos argumentales. La critica política no puede ni debe jamás estar reñida con el respeto a las instituciones ni a sus representantes democráticamente elegidos por la ciudadanía. Alberto Fernández Díaz debería volver a la escuela…obviamente para cursar la asignatura de “Educación para la ciudadanía”.

19.9.08

MERCÈ COM MAI...


El tret de sortida de la Mercè 2008 és el pregó d'aquest divendres, que té lloc al Saló de Cent de l'Ajuntament a partir de les 19.00h. El pregoner d'enguany és Jaume Sisa, l'artista més galàctic de la ciutat.
El pregó es pot seguir en directe des de les pantalles gegants que s'instal·laran a la plaça de Sant Jaume o a través de Barcelona TV.
Toc d'inici
Mentre Sisa llegeixi el pregó, el seguici popular sortirà del Palau de la Virreina. Dracs i bèsties fantàstiques ocuparan els carrers de la ciutat i aniran cap a la plaça de Sant Jaume, on ballaran juntament amb els gegants històrics de la ciutat. Alhora, l'Àliga farà el tradicional ball amb una melodia que fa quatre segles que es va compondre.Aquesta activitat d'inici de festa major inclou el repic dels campanars de Ciutat Vella. Alhora, els membres del Seguici Popular ballen la música dels Ministrils del Camí Ral, que només es reuneixen una vegada l'any, per a aquesta activitat.A la nit, la plaça de Sant Jaume serà l'escenari on començarà la passejada de dracs i bèsties de foc, que recorrerà els carrers principals del Barri Gòtic.
Focs d'artifici i molta músicaAquest divendres, a les 22.30 hores, a la platja de la Barceloneta comença el XI Festival Pirotècnic Internacional i a l'avinguda Meridiana s'inicien les activitats de la iniciativa El País Basc a la Mercè.
I sobretot, la nit de divendres hi haurà música per tothom a diferents espais de la ciutat. Així, el Parc del Fòrum acull a partir de les 22.00h els concerts de Gertrudis, Lucas Masciano i Melendi mentre que el Barcelona Acció Musical (BAM) comença amb força amb les actuacions de grups com ara Facto Delafé i las Flores Azules, Siniestro Total, The Do, Carmen París, el Tercer Hombre o Linn Youki.
De la mateixa manera, es pot anar al Portal de la Pau a escoltar havaneres a partir de les 21.00h, al concert de Carmen Souza a la plaça de Sant Jaume (23.00h), al concert d'Amnistia Internacional a la plaça de Catalunya en el qual participaran D'Callaos, Sidonie i Los Dandies de la Costa Azul (22.00h) o a l'actuació de Giullia y Los Tellarini a l'avinguda de la Catedral (22.30h).
Finalment, si voleu cinema a la fresca us podeu acostar al parc de la Ciutadella on es projectaran films com ara En la ciudad i Fast Food Nation.
Per a més informació sobre els actes de la Mercè podeu consultar el web oficial de la festa.

16.9.08

MES SOBRE LA RAHOLA I EL CHE



La Rahola i el Che

Sempre he admirat la facilitat de la Pilar Rahola per escriure articles i trobar temes suggerents i polèmics. Més d’una vegada l’he felicitat per l’encert de les seves paraules, per la ironia que destil·la i, fins i tot, pel missatge encriptat que s’endevina entre línies. Però, aquest cop no. Aquest cop la Pilar ha estat excessivament dura i cruel amb una de les icones dels segles XX i XXI.
No és just despatxar tot el que significa el Che titllant-lo d’estalinista. No és de rebut dir que les seves mans estan tacades de sang perquè tots sabem que els combatents -d’un bàndol i de l’altre- han fet la guerra per intentar vèncer. A molts els ha tocat viure temps complexes farcits de mort i violència. Treure de context la figura del Che i les seves idees esdevé avui un exercici d’antiprogessisme gratuït. A hores d’ara la imatge, la història i la figura del Che Guevara és transversal, va més enllà de les ideologies. I hi va per romàntica, per autèntica, per revolucionaria per inconformista...
El Che ha guanyat la seva batalla final després de mort –recordem: assassinat sense judici- en el moment en que ciutadans de tot el mon el recorden i l’identifiquen com un idealista disposat a morir pel que creia.

PILAR RAHOLA NO MOLA



El Ché y Pilar


Me gusta como escribe Pilar Rahola. Lo hace bien. En más de una ocasión la he felicitado por su ironía ilustrada y por el contenido reflexivo de sus mensajes. Cierto, pero he de reconocer que no siempre me place su música de fondo ni el olor que despiden las flores que cultiva. Discrepo de Pilar en lo concerniente al conflicto judeo- palestino al tiempo que reconozco la complejidad del tema y la dificultad de permanecer frío y objetivo al respecto. No comparto su independentismo pero lo entiendo, etcétera, etcétera. Pero ahora, precisamente hoy, me duele la disección perversa que ha hecho de la figura del Ché en La Vanguardia. Ernesto Ché Guevara no se merece eso.

Pilar sabe, o debería saber, que la figura del Ché es algo más que la imagen mítica de un guerrillero. Su evocación va más allá de la Sierra o del perfil de un americano insurrecto con tintes bolivarianos. Pilar como buen independentista que es -o fue- sabe la importancia vital que tienen para los colectivos humanos los universos simbólicos. La figura de Ernesto Ché Guevara va más allá de los ideales que defendía. Es un símbolo, todo lo difuso que se quiera , de la rebelión contra lo impuesto, contra lo injusto. Es el paradigma del altruismo y la entrega a una causa todo lo útopica que se quiera, es...

Golpear el mito del Ché, como lo hace Pilar Rahola, es injusto. Su artículo de La Vanguardia huele a pensamiento único, a “ideología dominante”.

14.9.08

NI 65 ,NI 60, NI 55, NI 50, NI...



Stop a les 65 hores

L’esquerra d’aquest país ha dut al Ple del Congrés dels Diputats dues proposicions no de llei amb les que pretén aconseguir que la cambra baixa rebutgi la iniciativa acordada el proppassat mes de juny pels ministres encarregats de les polítiques socials de la Unió Europea.
Les intencions del PSOE i de IU són clares: aconseguir que el Congrés espanyol traslladi la seva postura contrària a l’ampliació de la jornada laboral a tots els àmbits del Parlament Europeu. I es que, des de la perspectiva sindical, la tardor promet ser moguda i calenta i no sols com a conseqüència de la crisi. A primers d’octubre –el dia 6 concretament- estan previstes mobilitzacions, aturades i manifestacions convocades per tots els sindicats europeus per garantir un treball digne, contra la flexibilitat laboral i en defensa de les conquestes de l’estat del benestar. Aquest serà un bon moment per comprovar quin es el posicionament de les forces polítiques a casa nostra. Vostès ja saben que, en temps de dificultats, les receptes i anàlisis de les dretes i les esquerres no acostumen a coincidir. Uns pensen en les majories i altres en els de sempre, com sempre.

SEMPRE SUGGERENT EN NAVALES



Celebrant desfetes
Carles Navales
Hi ha figures del nostre paisatge humà que s'estàn perdent. Una d'elles és la del pansa, el pansa de barra de bar (al que en castellà diem"voceras" o "boceras", segons prefereixi escriure'l). Com és sabut, es tracta de la persona que parla més del que aconsella la discreció. Moltes vegades està carregat de raó en el seu discurs, en aquest cas la seva figura s'assembla al que a Llatinoamèrica anomenen el "vocero", o sigui el portaveu d'alguna cosa important. En altres ocasions resulta patètica la seva dissertació; llavors ningú somriu i tots miren a un altre lloc. Antany, cada barra de bar tenia el seu pansa; sempre era solament un, igual que, en el ser només un, succeïa a tots els poblets, en els quals hi havia només una meuca i només un ximple.La figura del pansa de categoria la va dignificar el periodista nord- americà Edward R. Murrow (1908-1965), reputat presentador de la cadena de ràdio CBS, que en els anys 50, des del programa Cara a Cara, es va atrevir a enfrontar-se al senador Joseph McCarthy i la seva "caça de bruixotes" contra el comunisme. Sí, va ser Ed Murrow, com el cridava la seva gent, qui va immortalitzar-li la dignitat quan va dir: "Que la teva paraula s'escolti a mig món no et fa més llest que quan només arribava al final de la barra del bar".Doncs quan tot just un creia que tal figura ja no existia, vet aquí que vaig poder gaudir de la interpretació d'un pansa de nivell aquest 11 de setembre. Succeí a mig matí en el bar de Barcelona on vaig esmorzar. "Posa'm -etzibà a viva veu des del seu tamboret de barra- un Torres 20 anys per celebrar la desfeta". "Quina desfeta?", va contestar el cambrer. "Doncs la de l'11 de Setembre: Catalunya és l'únic país del món que celebra la seva derrota". El cambrer, que era argentí, va comentar en castellà: "És que vostès, els espanyols, per tal d'estar de festa celebren el que sigui". A continuació el nostre il·lustre pansa va explicar al seu atent auditori que l'heroi Rafael de Casanova -al qual es duen flors- als pocs anys d'aquell 11 de setembre va acceptar ser funcionari del rei Felip V i d'això va viure, i molt bé, la resta de la seva vida.En el col·loqui que va obrir-se va aclarir-nos d'on ve l'estrella de l'estelada, prèvia explicació de l'origen de les quatre barres, sempre amb tot luxe de detalls. Vaig haver de marxar sense poder assistir a la conclusió de la seva interessant alocució.Ahir divendres, llegeixo que de Barcelona i el seu entorn al voltant de mig milió de cotxes van sortir a la carretera per gaudir d'aquest pont, l'últim d'un estiu que ja fa figa. Sens dubte és aquesta la notícia amb major relleu social de la passada Diada. La resta van ser actes oficials, els uns, i amb factura diferida a càrrec del règim, els altres. Tot està perfectament integrat en l'engranatge català.I com sigui que em vaig quedar la nit de dimecres a Barcelona sense tenir-ho previst, i vaig arribar al poblet on visc al capvespre de la Diada, la senyera es va quedar a l'armari i no va lluir en la meva balconada. Em vaig fixar que no era l'excepció: aquest any en el meu poble ja no hi ha hagut senyeres en les seves cases.La Diada unitària de Sant Boi ens queda molt lluny. Uns ho lamenten; uns altres veuen en això un signe de normalitat i maduresa. La veritat és que sense televisió no sabríem que l'11 de setembre hi ha qui celebra la festa nacional de Catalunya, encara que sigui oficialment. Potser el que succeeix és que no ens agrada festejar derrotes de Senyors que van cometre l'error d'escollir malament els seus aliats.
Diari de Girona

11.9.08

11 SETIEMBRE...ALLENDE



RECORDANDO SALVADOR ALLENDE

Cuánto emociona evocar la memoria de Salvador Allende. Nos recuerda a un hombre: consecuente con sus ideales, valiente, íntegro y magnánimo con sus adversarios. Cuanta razón tenía cuando en su último mensaje, afirmaba: "… tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral…".

Allende, médico de profesión, había estudiado en la Universidad de Chile, se había criado en un medio de gente burguesa adinerada, hombre de buena presencia, con fama de rompecorazones en su juventud, de muy buen vestir, que sabía degustar un buen vino tinto, entusiasta de la buena mesa, como de las charlas inteligentes después de esta. Así era "Chicho", sobrenombre que utilizaban los que lo estimaban. Otros lo llamaban el "pije" por su buen vestir y no faltaron los que lo recriminaron por su elegancia, siendo él un político de izquierda, a lo que Allende les respondía: "Después de todo, el camino hacia la revolución precisa de luchadores conscientes, no mal vestidos".

Salvador Allende, por lo tanto, tenía todo a su favor, dentro de los valores que tanto veneran los capitalistas, para darse una vida estupenda. Pero no, él tenía un ideal mucho más alto, infinitamente superior, propio de seres con profundidad trascendente. Poner todas sus virtudes, talentos y sobretodo su infatigable esfuerzo al servicio de los más indefensos, con la esperanza de que la sociedad sea más justa. Además con la convicción que esta revolución se tenía que hacer en forma pacifica y democrática. Hasta los más benevolentes analistas de su gobierno, dicen que pecó de iluso. Recordemos que los hombres más extraordinarios de la historia nunca han sido comprendidos en su tiempo. El caso de Allende no es una excepción.

Obviamente, los afectados -la clase social con poder económico que había manejado Chile desde su independencia en 1.810, y los Estados Unidos de América- tenían claro que Allende tenía que fracasar estrepitosamente, y en forma muy laboriosa se dedicaron a derrocar a este demócrata socialista. Las directrices que recibió la CIA de parte de Richard Nixon y de su compinche de averías, el secretario de Estado Henry Kissinger, era de aplastar a como fuera lugar al gobierno revolucionario. A Kissinger, la vía democrática hacia el socialismo de Salvador Allende le parecía más peligrosa que la revolución armada, pues podía tener un efecto domino en Latinoamérica y propagarse como una epidemia. Y si a esto le sumamos los errores del gobierno de Allende -ineptitud, corrupción, soberbia y la poca unidad que existió en el frente que lo respaldaba-, se generó una crisis económica muy grave, que dio pie al fatídico golpe de estado del 11 de septiembre de 1.973.

Los principios de Salvador Allende siguen totalmente vigentes: la búsqueda de justicia e igualdad. Crear un "hombre nuevo", cuya principal motivación no sea la ganancia personal a como de lugar, sino el bien común, que en definitiva es lo mejor para el mismo individuo.
Texto de Rel.uita

10.9.08

LA BANDERA ES AQUESTA....



ARTICLE 8. SÍMBOLS DE CATALUNYA
Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne.
La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya.
La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre.
L'himne de Catalunya és Els segadors.
El Parlament ha de regular les diverses expressions del marc simbòlic de Catalunya i n'ha de fixar l'ordre protocol·lari.
La protecció jurídica dels símbols de Catalunya és la que correspon als altres símbols de l'Estat.

SI...GUERRA ES UN FENOMENO ! !

Publicado en Tribuna Latina

La Travesía de Juan Luis Guerra pasó por el Sant Jordi
Alfredo Cohen Montoya, Barcelona.
Eran las 9 de la noche cuando llegué al Palau Sant Jordi. Me acerqué a la oficina de prensa para recibir la acreditación mientras con la mano izquierda en el bolsillo sujetaba la boleta que había comprado tres meses atrás. No había nada que dejarle a la improvisación. Se presentaba un grande, no sólo por ser el ganador de tres de los últimos premios Billboard Latinos, seis Grammy Latinos y dos anglosajones. No sólo por haber vendido más de 20 millones de copias, ser considerado un revolucionario de la música tropical y el dominicano más conocido en el mundo. Juro que no era sólo eso. El que se presentaba ayer en el Palau Sant Jordi es el profesor de baile de toda una generación, el cómplice de cientos de miles de parejas que juntas, muy juntitas, y sin el más mínimo asomo de vergüenza o pudor, se han cantado al oído: “Quisiera ser un pez, para mojar mi nariz en tu pecera, y hacer burbujas de amor por donde quiera, ¡oh!, ¡oh!, pasar la noche en vela… mojado en ti”.
A las 9:30 el Palau Sant Jordi ya estaba prácticamente lleno. Las banderas dominicanas, peruanas, mexicanas y colombianas aparecieron en escena; las parejas se abrazaron, las luces se apagaron y en un par de pantallas gigantes un avión aterrizó. El telón que cubría el escenario con el mapa de América se desplomó y de la imagen de fondo vimos a Juan Luis Guerra caminar por la pista de aterrizaje y, segundos después, como por arte de magia, aparecer en el escenario. La travesía, una de las canciones de su último CD, fue la elegida para darle título al tour que lo ha traído a Barcelona desde Drammen, en Noruega, después de 17 conciertos.Precisamente con esa canción empezó un repertorio que pareciera no tener fin. Lleno de energía y vitalidad pero con la serenidad y madurez de sus 51 años, Juan Luis le cantó a todos: a los de aquí y a los de allá; a los cristianos como él; a los que se quedaron buscando visa para un sueño; a Nora, su mujer; a quienes le han seguido los pasos desde que lanzara 'Soplando', aquel primer disco que en plenos 80 se atrevió a mezclar merengue y jazz. Pero le cantó, sobre todo, a la gente joven de la Barcelona de hoy, una ciudad mediterránea como pocas, pero cada vez más permeada por los sonidos y colores del Caribe.Las alas del avión que lo dejó en el Sant Jordi terminaron convirtiéndose en las alas de una paloma blanca que apareció sobre las caras de chicos dominicanos, mientras que todos los presentes cantábamos: “Pa’ que to los niños canten este canto, ojalá que llueva café en el campo...”De ahí en adelante fueron muchas las canciones. Si tú te vas, Me enamoro de ella, Woman del Callao, Como abeja al panal, La bilirrubina, Vale la pena, El Niágara en bicicleta y muchas más, demasiadas para nombrarlas todas, escasas para dos horas de concierto, pero suficientes para remover cualquier cantidad de recuerdos, de momentos vividos en aquellas tierras de donde muchos salimos, buscando visa para un sueño.A la media noche, la tarima bajó como un ascensor y Juan Luis se despidió por última vez desde las imágenes pregrabadas; las luces se prendieron y todos despertamos del sueño mientras 4.40, su inseparable orquesta, abordaba el mismo avión, rumbo a otra travesía.

9.9.08

LA DIFERÈNCIA...



Montilla marca la diferència

Tothom preveu una tardor rica en esdeveniments polítics. Finançament, pressupostos generals de l’Estat, canvis en l’esfera judicial i mil coses més donaran molt a parlar. Potser és per això que ahir la Comissió Executiva del PSC va aprovar un manifest, amb motiu de la Diada, fent una crida a la societat catalana a donar suport al president Montilla i al Govern. Objectiu? Aconseguir un finançament just que doni compliment als acords estatutaris.
Ahir també les declaracions efectuades pel president de la Generalitat van marcar la diferència. Les paraules i orientacions polítiques apel·lant a la discreció, el treball i la negociació contrasten amb altres provinents d’àmbits que semblen no desitjar avançar pel camí de l’acord.
Aquí o allà sembla haver-hi gent que es desviu per dir-li al president el que ha de fer. Un servidor preferiria que totes aquestes veus s’abstinguessin de fer recomanacions i consells suposadament ben intencionats. A hores d’ara les negociacions segueixen el seu curs i estem segurs de que arribaran a bon port. El president diu el que cal dir quan convé al temps que demostra, amb escreix, que sap plantar-se quan cal amb fermesa i sense estridències de cara a la galeria. Tranquils doncs, en Montilla marca la diferència.

8.9.08

MAÑANA .. EL GUERRA DE SIEMPRE !!!

Me gusta J.L.Guerra cuando dice que le sube la bilirrubina...o cuando hace burbujas de amor, o cuando llueve cafe en el campo...Me gusta su Bachata Rosa...dicen que es la respuesta latina a Bruce Springsteen y U2. Mañana estara en el Palau Sant Jordi. Si podeis no os lo perdais.

De la prensa noruega...
MEGAESTRELLA LATINOAMERICANA CONQUISTA A EUROPA.
Uno de los artistas mas grandes de América Latina, Juan Luis Guerra (50), da un concierto en el recinto Union Scene en la ciudad de Drammen, Noruega, hoy. “Ha llegado la hora de que Europa se abre para la musica dominicana” comenta en una entrevista con el periodico multicultural “Utrop”.
“Es maravilloso ver que tantas personas del norte de Europa gozan de nuestra música, - ¡y que bailen tan bién!, esto realmente me ha sorprendido! Sabia que contabamos con muchos seguidores en sitios como Tenerife, donde la cultura se parece a la nuestra de la Republica Dominicana, pero la bienvenida que hemos recibido en ciudades como Amsterdam, Estocolmo y ahora aquí en Drammen, ha superado todas expectaciones”, nos cuenta este grande estrella de merengue (mide más de 190 cm) y filantropista Juan Luis Guerra a Utrop.
Guerra comenta que “Parece que ha llegado el momento de que los norteeuropeos se puedan abrir más para la musica dominicana”. El artista, conocido por su compromiso social y político, se encuentra en una gira que se extiende por los EEUU y Europa, ha creado su propia versión de merengue y bachata, muy poetico y al mismo tiempo con sentido de humor. Su musica lleva inspiración de una amplia gama de géneros; africanos, occidentales y latinoamericanos, algo que le ha llevado a la fama tanto en los continentes americanos, también en Europa y hasta en Asia.
El músico galardonado que cuenta con 10 Grammy’s luce una gran humildad y siempre ha mantenido sus pies sobre la tierra (down to earth), algo exepcional para un artista que se conoce como la persona detras de las canciones amorosas mas memorables de toda America Latina.
El artista entra a la habitación donde se realizará la entrevista con una calma y algo de timidez, contestando las preguntas del periodista cándidamente.
“Para conseguir un desarrollo en la República Dominicana, y en el resto de America Latina, salud y educación son las claves”, nos cuenta este artista conocido por llevar una vida alejada de la prensa rosa, a Utrop. Ha vendido 14 millones de álbumenes y parte de sus ingresos se destina a su fondo de desarrollo para iniciar proyectos que luchan contra la pobreza.

7.9.08

JO JA DECIDEIXO...



Perplexos?

L’Associació Catalana de Sociologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ens ha dit que la societat catalana està perplexa. Fa quatre dies algú ens va dir també que els catalans estaven emprenyats. I, per si això fora poca cosa, ahir un grup de personalitats del país varen reiniciar la seva creuada per un suposat dret a decidir... Bé, tots sabem el que acostuma a passar després, a l’hora de la veritat.
Però, un servidor sí que es va quedar perplex davant les reaccions d’algunes forces polítiques després de fer-se públic l’estudi de l’IEC. Sí, sí, varem poder comprovar com, en un tres i no res, el Govern esdevenia el responsable de totes les desgràcies anímiques del país, i fins i tot de la crisi de totxo. El cert és que l’utilització malintencionada i partidista de l’estudi per part d’alguns els posava en evidència.
Els ciutadans de Catalunya perceben, com els de la major part dels països europeus, el vertigen dels canvis socials que es succeeixen. Coses que semblaven immutables han deixat de ser-ho. Les desorientacions i les pors dels catalans son similars a las que viuen la gent de la major part d’Europa. Son filles del nostre temps i de l’època que ens ha tocat viure. La nostra inseguretat és idèntica a la seva. I si sortim airosos d’aquesta situació ho farem amb ells, no sols.
Així les coses, fora bo que els voltors politics i aprofitats de tota mena s’abstinguin de criticar sense fonament.

6.9.08

EL CONGRÉS PSC JA EN MARXA

Informació apareguda sobre la Ponència marc dels socialistes barcelonins.

El PSC de Barcelona opta per assumir l'autocrítica en la ponència marc del congrés que celebrarà del 24 al 26 d'octubre. El text admet sense pal.liatius que l'anomenat model Barcelona està "esgotat" i que malgrat que en el seu dia va tenir efectes destacables perquè la ciutat prosperés, fa temps que va arribar l'hora de canviar. Encara més: els socialistes barcelonins accepten que el consistori no va ser capaç de detectar a temps el final d'una etapa, raó per la qual s'expliquen, en part, les crítiques que va rebre el Fòrum 2004.La ponència, a què ha tingut accés aquest diari, descriu el model Barcelona com "una fórmula que expressa sobretot el posicionament de la marca de ciutat en l'escena internacional". Un fenomen que jutja comprès en el temps entre el 1986, any en què Barcelona va rebre l'encàrrec d'organitzar els Jocs Olímpics del 1992, i el 2004, quan es va celebrar el Fòrum. "Si l'anomenat model Barcelona avui està esgotat és perquè en bona mesura ha aconseguit els seus objectius", prossegueix el text.La ponència defensa com a repte de futur "el pas de ciutat a metròpolis": "Avui dia les realitats de la ciutat es conformen en clau metropolitana, en territoris continus que comparteixen problemàtiques i que requereixen respostes globals i sovint supramunicipals".L'encara primer secretari de la Federació de Barcelona del PSC, Joan Ferran, destaca que la constatació del canvi de model, de l'esgotament de l'anterior, s'ha de llegir en termes positius. Diu que va ser fructífer en relació amb l'urbanisme, amb la cultura i amb l'organització dels Jocs Olímpics. Opina que no és dolent fer autocrítica i admetre que fenòmens com la globalització obliguen a pensar en altres termes, i subratlla que no només els socialistes, sinó també l'oposició, van trigar a adonar-se que la gestió municipal no s'havia de produir a cop d'esdeveniment, una expressió utilitzada amb freqüència per criticar els últims anys de la gestió de l'exalcalde Joan Clos. "S'ha acabat un cicle", sentencia Ferran.
DIAGNÒSTIC
El diagnòstic del PSC no és estrictament nou. Marca el discurs de l'alcalde actual, Jordi Hereu, des que va assumir el càrrec fa dos anys. Precisament, el seu número dos i primer tinent d'alcalde, Carles Martí, rellevarà Ferran com a primer secretari de la federació al congrés. L'extinent d'alcalde Ferran Mascarell ja escrivia l'any 2004 que l'era posterior al Fòrum requeria un canvi, en una Barcelona amb reptes diferents després de resoldre les mancances bàsiques dels 80 i que compta amb una altra població, una altra immigració i un altre turisme, per esmentar tres característiques que diferenciaven la ciutat que es va trobar Narcís Serra de la que va heretar Jordi Hereu.
article aparegut en EL PERIODICO.Toni Sust

2.9.08

¡ ¡ ¿QUIEN DA MAS SEÑORES? ! !



Els subhastadors

Uns tenen pressa, molta pressa. Altres juguen a donar xifres a l’alça com si estigueren en una llotja subhastant el peix. Soroll, tots fan molt de soroll. Es prodiguen les declaracions, els ultimàtums i les amenaces de tot tipus, fins i tot hi ha qui vol tirar més carbó a la cosa. Però, el cert és que qui ho té més clar és el govern d’en José Montilla. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, en Joaquim Nadal, ho ha dit sense embuts: “el govern no posarà cap xifra sobre la taula, si no idees”.
Doncs sí, d’això es tracta. De posar idees amb “fermesa i discreció”. A Catalunya ens convé trobar punts en comú per mantenir la unitat negociadora de cara a Madrid. Altra cosa esdevé un destorb. Aquells que juguen a la subhasta s’equivoquen o tenen mala fe. Aquesta tardor les filtracions interessades i els documents farcits de gràfics i números proliferaran com els bolets. Les rodes de premsa dels subhastadors es faran repetitives i pesades. S’arribarà a un bon acord, ja ho veuran; però, fins i tot en aquesta feliç tessitura els subhastadors ens diran que tot és insatisfactori. Però, ja se sap, ells sempre han cregut que l’ampolla és mig buida.