El blog d'en Joan Ferran

29.7.08

EDUCACIÓ,EDUCACIÓ,EDUCACIÓ...



Sobre la Llei d’Educació

El govern que presideix en José Montilla ha donat llum verda al projecte de llei d’Educació que ha cuinat encertadament el conseller Ernest Maragall. Aquest fet succeeix en un moment clau i molt important pel que fa a l’educació al nostre país. Si no es produeixen conflictes de darrera hora, el Parlament aprovarà la propera tardor el seu text definitiu. La lletra i la música d’aquesta nova llei s’inspira plenament en els principis i valors de l’anomenat Pacte Nacional per l’Educació i, de ben segur, permetrà als nostres alumnes gaudir en el futur d’un sistema educatiu equilibrat, equitatiu i d’alta qualitat. En l’elaboració del text han participat tots els sectors implicats: pares, mestres, sindicats i partits polítics. La resultant és fruit del pacte i la negociació, i les discrepàncies puntuals d’última hora no tenen perquè impedir la seva aprovació. En el seu trànsit parlamentari, la llei pot patir modificacions. La seva discussió pot esdevenir una nova oportunitat per perfeccionar el producte final. Catalunya i la seva gent mereixia una nova llei d’educació, una llei d’aquelles que anomenem de país, i tot sembla indicar que ho serà. En aquest sentit cal reconèixer que aquest cop CiU, de la mà de la Irene Rigau, ha estat a l’alçada de les circumstàncies.

27.7.08

TOTHOM VA DE BONA FE ?



Tothom vol l’acord?

Les declaracions al voltant del futur model de finançament de Catalunya es prodiguen. Ningú s’està de dir la seva. Uns es posen la vena abans de la ferida, altres suen optimisme. Ahir, sense anar més lluny, el delegat del Govern Central a Catalunya, en Joan Rangel, afirmava convençut: “hi haurà acord i finalment serà un bon acord per Catalunya i per al conjunt del sistema”. També ahir, el diputat d’ERC, en Joan Ridao, ens deia: “És millor no aconseguir acord, que un pacte dolent perpetuï, amb maquillatge, la situació actual”. Per afegir una frase no exempta d’elements dramàtics: “Està en joc el benestar de les futures generacions de catalans”. Doncs bé, potser en fem un gra massa de tot plegat.
Com és obvi volem el finançament que es desprèn de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Perquè és de justícia, volem que les lleis es compleixin i que això passi ara. No obstant, som conscients que en els processos negociadors acostuma a haver-hi tensions, paraules gruixudes i sobreactuacions. Ho sabem. Ara bé, hi ha algunes qüestions que no estan prou clares. Per exemple: tothom desitja arribar a un acord? Vistes algunes declaracions dels darrers dies, hom podria arribar a sospitar que sigui quin sigui el nivell d’acord aconseguit, alguns pensen dir que és un pacte infumable. Temps al temps.

24.7.08

PER EN TRIAS...



Tothom ve a Barcelona

Un vint-i-cinc de juliol de 1992, avui fa setze anys, s’inauguraven els Jocs Olímpics d’estiu a la ciutat de Barcelona. Mes de 170 països, i a prop de 10.000 atletes, varen competir per obtenir les preuades medalles d’or. Serà difícil oblidar la cerimònia inaugural a l’Estadi Olímpic de Montjuïc amb les veus dels millors cantants d’òpera del mon, el Cobi i la sageta que va llençar Antonio Rebollo per encendre el pebeter. Més enllà de la profunda transformació urbanística de Barcelona, els jocs olímpics esdevingueren una excel·lent carta de presentació mundial de la capital catalana i, al mateix temps, una mostra de que Espanya havia entrat amb decisió dins la modernitat i la normalitat democràtica. El 92 va ser un any important per tots plegats. L’Exposició Universal de Sevilla va complementar la imatge positiva que projectava el país.
Avui, setze anys després, Barcelona torna a ser la seu d’uns jocs: Els Eurogames, els Jocs de la Diversitat. Enguany més de 5.000 esportistes participaran en aquesta edició. Molts d’ells son ciutadans d’altres indrets del mon i l’èxit de públic està garantit. Però, no ho dubtin, tota aquesta gent, al marxar a casa seva, s’endurà un bon record i una imatge positiva de la ciutat. Barcelona fa goig i funciona. Si no fos així ningú gosaria organitzar res a casa nostra.

22.7.08

I FELIP CONTINUA...



Puig i els Eurogames

En Felip Puig és incorregible. No en té prou amb l’enrenou que ha organitzat amb les seves “apreciacions” sobre la llengua parlada del president Montilla, que ara obre un altre front. Ara ens diu, a TV3, que això del Eurogames és una iniciativa sorprenent, que estigmatitza, segmenta i fractura. Crec que l’amic Felip s’equivoca una vegada més. No deixa viure en pau ala gent aquest noi. Ell necessita vacances i nosaltres necessitem vacances d’ell. Potser així oblidarem més ràpidament els seus despropòsits i contradiccions. No fa gaires dies el grup municipal de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, de la ma d’en Trias –per cert molt més progressista, políticament parlant, que en Puig- aprovava una declaració institucional de suport a aquests jocs. A la vista de les paraules d’en Puig tot sembla indicar que als dirigents de CDC els manca coordinació. El número dos dels nacionalistes cada cop que fica la pota intenta relativitzar els temes fent-se el sorprès i intentant explicar l’inexplicable. Doncs no, ja n’hi ha prou! Ahir la llengua del President, avui els gais, demà... Vacances !
Barcelona és a punt per rebre la dotzena edició d’aquests jocs. La primera que tindrà lloc a Espanya. Aquesta edició, com les anteriors, és oberta a tota aquella gent que vol participar o bé reivindicar la llibertat i la tolerància. Seran un èxit,els hi ben asseguro. Els comentaris dels carques no els deslluiran.

17.7.08

FELIP PUIG COM SABINO ARANA



Què destil·la en Felip Puig?

Que no ens vinguin amb excuses. No és la primera vegada que succeeix. De tant en tant en Felip Puig permet que el seu ressentiment, la seva ànima reaccionària, aflori a l’exterior i s’expressi desbocadament. En un debat de la Diputació Permanent del Parlament català, ara farà un any, en Puig ja va expressar-se sense educació en referir-se al president Montilla. Amb to despectiu va repetir una i altra vegada que el president estava de vacances “en el pueblo”. No cal que els expliqui que el significat i la intenció que el portaveu convergent volia donar a les paraules, “en el pueblo” era tan agressiu com pejoratiu. A mi, aquests mots em varen transportar a temps passats; em van recordar els vells escrits del pare del nacionalisme basc, en Sabino Arana, de continguts clarament xenòfobs i reaccionaris. En aquells temps les tesis del fundador del PNB potser eren reflex d’una societat d’un altre segle però avui, òbviament, esdevenen inacceptables. Els comentaris d’en Puig respecte el català parlat del president Montilla són de clara inspiració aranista i el desacrediten com a portaveu de CiU. L’actitud d’en Puig perjudica la llengua catalana, esdevé un despropòsit i un insult a tots aquells que s’esforcen per parlar la llengua pròpia del país. Ell és així, diuen alguns dels seus companys. Ara la qüestió rau en saber si les paraules d’en Felip són fruit dels mals fluids que destil·la el seu “mono” de poder, o be si el conjunt de CDC pensa el mateix.
Tot plegat ha estat un mal servei al país i a la seva cohesió.

BUSCO CAMISA PARDA PARA FELIP PUIG


La indignación me llevaria a escribir frases ofensivas sobre Puig...prefiero editar un educado y comedido recorte de periodico...

'Puig debe disculparse'

La desabrida referencia hecha ayer en los pasillos del Parlament por el número dos de Convergència, Felip Puig, al catalán que habla el president de la Generalitat, José Montilla, es desafortunada, va contra la esencia misma del catalanismo, que siempre ha sido integrador, y deja en muy mal lugar a Convergència, un partido cuya actitud en este terreno ha sido ejemplar. Decir que el presidente "destroza nuestra lengua", que "ni leyendo puede tener una dicción y una pronunciación correctas" y que "no pasa en ningún país del mundo que un presidente no sepa hablar la lengua propia con propiedad" es un cúmulo de insensateces que demuestran que Puig, tal vez demasiado acostumbrado a la fontanería política, no es apto para representar cabalmente a un partido que aspira a ser la casa gran del catalanismo.Montilla, nacido en Andalucía, ha hecho un notable esfuerzo personal por hablar correctamente el catalán, lo ha usado siempre con solvencia en actos institucionales y lo ha defendido en todos los ámbitos como lengua propia de Catalunya. Lo que menos necesitamos a estas alturas es que el secretario general adjunto del principal partido de la oposición se ponga a hacer evaluaciones sobre la dicción de los cargos públicos.Pero aún hay algo peor en sus declaraciones. Puig avisa de que "no piensa continuar callando", lo que es una amenaza y una muestra de intolerancia. Lo mejor que podría hacer Puig por la convivencia en Catalunya y por su partido es disculparse con el president y con los cientos de miles de personas que, sin haber nacido aquí, han hecho el esfuerzo de hablar catalán de la mejor manera que saben. Si no se excusa, Artur Mas debería decir algo.
Editorial de El Periodico

15.7.08

LOS DE CDC VAN DE DUROS PERO...



CDC carcassa buida

Al final tot se sap. Poc a poc es van coneixent detalls del congrés convergent que han estat ocultats per l’entorn de l’Artur Mas. No em refereixo a l’espectacular vot de càstig que ha patit en David Madí, ni al clatellot que uns quants li han intentat donar a en Fernández Teixidor. No, tampoc vull parlar de la centrifugació de l’Oriol Pujol, ni de les dificultats per trobar una fèmina que fes la patxoca de la “pepera” Cospedal o de la socialista Leire Pajín. No. En aquest mon de la política s’hi poden veure congressos del molts tipus. Uns serveixen perquè uns quants “marquin paquet”. Altres per intentar debatre el camí més curt a l’utopia o, fins i tot, per fer la pilota al líder... La gent d’en Mas ha intentat aprofitar el seu festival televisat per intentar apoderar-se, una vegada més, de la cosa comú –el catalanisme- per empaquetar-lo i comercialitzar-lo com si el producte fos d’elaboració pròpia. Com és obvi no ho han aconseguit. El ciutadà percep que a can CDC hi ha molt d’embolcall , carcassa buida i fum. Com es pot invitar al personal a freqüentar la casa gran si, a l’hora de les votacions, el 35% dels propietaris (els delegats) no hi són ni participen? On eren? Hi són?

13.7.08

CONVERGENCIA SENSE CIENCIA



CDC dins l’armari

Aquest cap de setmana he seguit amb molta atenció el congrés de CDC. Estava encuriosit per contemplar com la formació política catalana amb l’índex d’ambigüitat més alt del país resolia les seves contradiccions programàtiques. No ho ha fet. CDC ha ajornat una vegada més els temes centrals que giren al voltant del sobiranisme. No s’han atrevit a sortir de l’armari. Això sí, s’han llençat un munt de brindis al sol per acontentar la parròquia juvenil i fer l´ullet a ERC, no fos cas que piquessin l’ham. Però bé, ho entenc tot. Quan un vol governar un país com Catalunya no pot deixar-se portar per posicions romàntiques. Afortunadament encara queda gent amb seny a la sí de la coalició (a Unió més). Ara bé, els hi confesso que d’aquest congrés he trobat un parell de coses que m’han agradat. Una, el càstig dels delegats a en David Madí. Aquest càstig va més enllà de la seva persona. És un rebuig a una determinada forma de fer política i tractar la gent. L’altra, ha estat el vot de suport a en Josep Rull. Sens dubte, un dels millors quadres polítics que té CDC i que està desaprofitat.
L’Artur Mas ha estat elegit segurament per darrer cop cap de colla. No n’hi ha un altre però, les resolucions contradictòries d’aquest congrés demostren que CDC,avui, no és capaç de sortir de l’armari.

10.7.08

SUPER PERIODISTA




Bolaño

L’Antoni Bolaño ha presentat la seva dimissió al president José Montilla mitjançant una carta on diu que ho fa per raons estrictament de caire personal. A la mateixa missiva reitera la seva lleialtat al projecte polític del govern catalanista i d’esquerres. Des del seu famós incident amb el periodista de la Vanguardia, en Jordi Barbeta, en Bolaño ha estat a l’ull de huracà. Aquells que durant més de vint anys varen utilitzar tots els instruments que tenien al seu abast per posar-los al servei d’un us partidista de la informació, no han parat d’atacar-lo. Abans d’ahir, sense anar més lluny, el grup de CiU encara sol·licitava la compareixença del senyor Bolaño al Parlament per sotmetre’l a un torn de preguntes “ben intencionades” respecte a una suposada utilització partidista del seu càrrec. La doble moral, la hipocresia d’aquells que no dubtaven en fer informes i obrir fitxes sobre els professionals no addictes al pujolisme, ara gosen parlar-nos d’un suposat “estil Bolaño”. Bé, potser ara tindran un pinyol entre les seves dents per rossegar. Sí, en aquest país encara hi trobem sepulcres blanquejats preparats per practicar l’obstruccionisme a la ràdio televisió pública del país i perseguir al personal. Sí, aquests són els que amb una rialleta s’atreveixen a pontificar sobre la desnacionalització , la llibertat d’expressió o la professionalitat dels mitjans públics,etc...
Segur que les formes d’en Bolaño no eren elegants ni políticament correctes. Segur que moltes crítiques que se li formulen poden ser certes... però ell era, i és, una persona clara, contundent i diàfana al servei d’un país. En Bolaño és l’antítesi de l’hipòcrita que embolicat en la bandera menja hamburgueses mentre esnifa ratafia patriòtica al dictat. Es aigua clara.

8.7.08

MOLT BE FERRAN MASCARELL..

FEDERALISME PLURINACIONAL


Un: El federalisme va ser una solució cobejada per molts catalans progressistes de finals del segle dinou. També va impregnar els orígens del Partit Socialista Obrer Espanyol. Fa 30 anys va permetre que els socialistes catalans es federessin com a partit independent amb el socialisme espanyol. Va inspirar la creació de l'Estat de les autonomies. Va semblar la solució més natural a la diversitat plurinacional de l'Estat espanyol. Avui, a l'hora de la veritat, quan Espanya està en la fase de modernitat més avançada de la seva història, el federalisme ha esdevingut una doctrina sense adeptes. Paradoxes de la història: quan la doctrina federal podria fer un millor servei per encaixar en l'Estat les realitats nacionals existents es troba en un lloc absolutament secundari en la vida política espanyola. Només la vindica el PSC -amb timidesa-. El PSOE l'administra amb comptagotes, fixada en l'àlbum de les fotos antigues, sense massa voluntat de fer-la operativa. CiU sempre ha preferit administrar amb ambigüitat el seu model d'Estat; a ERC, el federalisme detestava la seva alternativa independentista.
DOS: LA DOCTRINA FEDERAL, doncs, no agrada a quasi ningú. La raó pot ser ben senzilla: exigeix a la classe política ensenyar cartes que ningú vol mostrar. En la política catalana s'ha instal·lat la rendibilitat de les mitges veritats i els marcs conceptuals desdibuixats. En qualsevol cas, l'opció a favor del federalisme plurinacional exigiria als socialistes catalans que expliquessin el seu model plurinacional d'Estat, més enllà de l'Estat de les autonomies. Obligaria CiU a sortir de la seva proverbial i contaminant ambigüitat. Exigiria al republicanisme independentista conjugar els seus lícits anhels estratègics amb opcions tàctiques més útils per a Catalunya. Una opció federal forta a Catalunya obligaria el socialisme espanyol a clarificar el sentit real del seu projecte de modernitat per a Espanya; posaria en evidència que per a molts socialistes la idea de modernitzar Espanya s'acaba amb els actuals nivells de descentralització política. En qualsevol cas, serviria per posar bastons a la roda a la tàcita aliança existent en la política espanyola destinada a evitar qualsevol desplegament plurinacional de l'Estat.
TRES: PARADOXALMENT, tot i no estar gens de moda, tinc la convicció que l'aposta política a favor d'un Estat federal plurinacional és una de les poques alternatives eficients que queden per jugar des del catalanisme, i és un dels pocs terrenys de joc on els partits catalans podrien trobar unes regles de joc compartides des d'on trencar la sequera d'idees que caracteritza la política catalana.
QUATRE: DURANT MÉS D'UN QUART de segle, la majoria dels partits catalans han considerat innecessari expressar idees pròpies sobre l'Estat. No haver-ho fet, no haver proposat res de consistent, no haver desplegat cap estratègia unitària destinada a reforçar una Espanya democràtica i plurinacional, ha estat un dels més greus errors polítics dels catalans. Ha acabat identificant la voluntat de diferència dels catalans en termes d'indiferència, ha generalitzat l'antipatia envers la causa catalana, ha afavorit l'apropiació del subjecte anomenat Espanya per aquells que l'han volgut retrògrada o -més recentment- per aquells que la volen moderna i avançada, però unificada i centralitzada; ha llançat per la borda la decisiva aportació que Catalunya ha fet a l'Espanya actual.
CINC: EN UNA RECENT ENTREVISTA l'estimat Josep Maria Ainaud de Lasarte afirmava que Catalunya és un país indefinit. Ho comparteixo. Va començar quan, ja fa molt temps, en la política catalana es va imposar l'ambigüitat, la placidesa acrítica; quan es va decidir atribuir als altres les pròpies incompetències, quan va semblar més rendible deixar de banda qualsevol projecte compartit de catalanitat, quan es va instaurar la ficció que Catalunya era un petit Estat i es van deixar de banda polítiques d'Estat. Compondre una opció clara de federalisme plurinacional, compartir-lo i impulsar-lo sense tanta indefinició, seria una bona manera de començar a sortir del punt mort en què es troba la política catalana.
Publicat al diari Avui

FILIBUSTERISME...



CiU, la Corpo i filibusterisme

La Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals fou aprovada el proppassat mes d’octubre. Aquesta llei contempla la constitució d’un Consell Assessor integrat per 21 membres de prestigi reconegut -a triar entre sindicalistes, professionals, educadors, consumidors...- en representació de la pluralitat de la societat catalana. Fins aquí cap problema. El paper ho resisteix tot però, alhora de dur a la pràctica aquest mandat parlamentari, CiU vol aconseguir la “lottizzazione” de tot el que es mou bloquejant qualsevol tipus d’acord polític consensuat. Que quedi clar, els grups parlamentaris catalans no aconseguirem complir la llei, ni en el seu esperit ni en la seva lletra, perquè la representant de la coalició nacional-conservadora vol imposar com a membres d’aquest Consell Assessor una llista de vuit noms triats a dit i fidels al senyor Artur Mas. Fatal!

Malauradament aquesta actitud no és nova. Fins el dia d’avui, tant en el tràmit legislatiu com en l’aplicació de la nova llei, Convergència ha fet gala d’un agosarat filibusterisme polític. Aquesta actitud mesquina i partidària perjudica greument la imatge i el funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. De persistir CiU en el seu sectarisme hom pot arribarà pensar que somia en destruir la radio televisió nacional de Catalunya per que ja no és “seva”.

7.7.08

ALICIA, MARIANO,JOAN Y LOS DEMAS...



Entre Alícia i Laporta

Mig en serio mig en broma, una comentarista radiofònica preguntava als oients: “a hores d’ara, que és més ingovernable, el Barça d’en Joan Laporta o el PP català”? La contesta no és gens senzilla però, la formulació de la pregunta ja conté dosis suficients de resposta. Sembla mentida però, és veritat. El president del Barça ha actuat com el polític derrotat que en plena nit d’escrutini afirma, sense rubor, que el seus electors són els milers d’abstencionistes que no han anat a votar. Quina força moral pot tenir un president tocat per més d’un 60%?
La recent elegida presidenta del PP català, l’Alícia Sánchez Camacho, també s’estrena malament criticant la senyora Nebrera –reencarnació d’una Joana d’Arc devota de Monsenyor- tot dient que els populars catalans necessita autonomia, i renyant la seva contrincant per voler parlar directament amb en Mariano Rajoy. O és que potser la senadora ha oblidat com ha arribat ella mateixa a la presidència del seu partit?
A aquestes alçades de la pel·lícula esdevé difícil contestar a la pregunta inicial. Un servidor no sap on rau la major dosis d’ingovernabilitat però, sí que m’atreviria a dir que els personatges en qüestió són campions en incoherència.

6.7.08

Bochorno Popular



Con el mes de julio han llegado los calores a Catalunya y los congresos de los principales partidos políticos del país. Sí, y también un pegajoso bochorno -como es obvio no atribuible a condiciones ambientales relacionadas con la temperatura y la humedad- se ha apoderado de algunos ambientes políticos, especialmente de los que giran alrededor de la galaxia “popular”. Este bochorno político agobia a propios y a extraños. Se nos antoja molesto porque proviene de un conjunto de decisiones tomadas piramidalmente des de la madrileña calle de Génova. A la receta salomónico-mariana de imponer la presidencia de Alicia Sánchez Camacho se le supone, eso sí, la buena intención de pacificar la sucursal catalana del principal grupo opositor español. De acuerdo, pero el método empleado no es de recibo. ¿Por qué? Se preguntaran ustedes, ¿Por qué un socialista catalán lamenta profundamente una reyerta entre populares? Pues muy sencillo. Nos hubiera gustado, por el bien del país y de su estabilidad, que en el cónclave de los populares catalanes alguien hubiera insinuado la necesidad de girar hacia el centro y que ese giro, o ese quiebro, llevara como medicina reparadora la retirada del recurso contra el Estatuto de Catalunya del Tribunal Constitucional. Pero no. En los papeles teóricos y programáticos del congreso popular cuesta tanto hallar aire puro y novedoso como entender mínimamente lo que sucede. Voy a ser más sincero aún. Nos hubiera gustado también que dada la profunda indefinición de Convergencia, en lo que concierne a los lindes de su propuesta respecto a la relación de Catalunya con España, el PP fuera capaz de atraer para si sectores conservadores catalanistas debilitando, de paso, los resultados electorales de Artur Mas... ¡Pero ni por esas!

Lamentablemente hay torpeza a raudales en las filas del PP. Ante la nueva dirección que surja del Congreso van a emerger un sinfín de problemas. Como muestra un botón: la señora Camacho ostenta un cargo de representación pública en el Senado español. Su actividad parlamentaria la obliga a permanecer en la capital del Estado por un espacio de tiempo considerable. La nueva presidenta del PP catalán tendrá dificultades para confrontarse, como mandan lo cánones, con sus principales adversarios y competidores políticos. Se podrá objetar que un reparto inteligente de tareas en el seno del equipo conservador permitirá, por ejemplo, a Daniel Sirera seguir ejerciendo de porta voz en el Parlamento Catalán y a Montserrat Nebrera practicar la “libre expresión”. Quizá sí. Pero la duda, la pregunta, surge de forma automática. ¿Puede el señor Sirera tras ser devaluado como número uno del PP catalán competir cómodamente con sus adversarios? ¿Qué credibilidad tiene un político que ha sido degradado por sus correligionarios?

Les decisiones salomónicas desgraciadamente conllevan el terrible riesgo de partir la criatura en dos. Y eso es lo que está sucediendo en el seno del PP. Algunos podrán argumentar que este fenómeno es bueno y positivo para Catalunya. Creo que se equivocan. Olvidan que los “populares” son, al menos en potencia, una fuerza electoral nada desdeñable y que recoge en algunas circunscripciones catalanas tantos votos, o más, que los que obtiene ERC. El PP representa una forma de vehiculación democrática y civilizada de determinadas sensibilidades conservadoras, una práctica política. La orfandad referencial de esta derecha no sería conveniente para nada ni para nadie. Lo he dicho con anterioridad. Me duele la deriva popular, y no porque desee su triunfo en las urnas, si no porque su debilidad y lucha fraticida impide el asentamiento de una derecha razonable. A la sangría que se desató con la marcha de Josep Piqué y Francesc Vendrell habrá que añadir ahora la autoinmolación de una nueva Juan de Arco, en forma de Montserrat Nebrera, dispuesta ha dejarse quemar diciendo: “hay demasiada gente que cree en mi”. Todo ello penoso e inútil. ¿Acaso no hay nadie sensato en las filas populares capaz de advertir que la huida hacia delante de CDC deja un profundo vacío político? Las huestes de Mariano Rajoy deberían tener en cuenta que muchos de sus acomodados electores catalanes lamentan la ausencia de referentes estables y carismáticos como los que encarnaba Jordi Pujol. Estos huérfanos políticos de hoy no creen ni en las poses de Artur Mas, ni en las veleidades de un Felip Puig. Eso sí, desearían encontrar cobijo y palabras convincentes que emanasen de un sólido equipo conservador de centro. Pero, es obvio, de momento en la casa de los “populares” nadie sabe lo que hay que hacer. Ni con ni sin Cospedal.

Article publicat al diari El Mundo

1.7.08

SIRERA - NEBRERA - ALBERTO...ALICIA ! ! !



PP: Salomó no és solució

Malgrat la decisió salomònica presa al carrer Gènova, el president del PP català, en Daniel Sirera manté la seva candidatura per seguir al front del partit. Valent el xicot. Diuen també que la manca d’acords, o de pactes estables, entre els tres aspirants ha forçat una decisió in extremis de la direcció nacional popular en proposar la senadora Alícia Sánchez Camacho, com a nova presidenta. D’acord, acceptem per uns instants que la llista “unitària i d’integració” (així la nomenen) veu la llum verda i aquest cap de setmana tot són flors i violes, aplaudiments i abraçades. Però... I el dia després? La senyora Camacho no és presenta al Parlament de Catalunya ni podrà polemitzar amb el president Montilla. Qui ho farà? Qui serà el rostre visible, l’adversari, el competidor no sols del president, si no d’en Mas i de tots els altres? Com es pot competir i fer oposició seriosa amb un dirigent parlamentari que ha estat degradat? Qui farà cas a un president de grup que no és acceptat pels seus propis companys de formació? El PP té, a casa seva, un greu problema.
Una decisió salomònica pot aconseguir pacificar el jardí popular; d´acord, però devalua el paper polític dels seus dirigents portant-los fins la difuminació. El ciutadà percep que darrera d’aquestes decisions no existeix una síntesi política ni un conjunt d’idees complementàries si no, malauradament, tant sols salvavides personals.