El blog d'en Joan Ferran

29.2.08

NO ES EL DE LENIN PERO ES INTERESANTE

¿ QUÉ HACER ?

Poco antes de iniciarse la campaña, se presentó la plataforma de "artistas e intelectuales" en apoyo a ZP. Los titulares de prensa hablaron sólo d"artistas", tal vez porque no vieron allí muchos intelectuales, quizás porque se dejaron llevar por el menosprecio que suele conllevar esa palabra. No es país para intelectuales.
¿Dónde están, por cierto? Algunos posicionados en el marxismo o en el fascismo, y otros en plataformas por ZP, MR o RD. Pero los más afines al aire del tiempo están en sus casas, viviendo en una tensa discreción desde que comprendieron que el individuo está vendido ante los poderes de una maquinaria burocrática estatal implacable, que les conduce, por ejemplo, a un debate técnico, a un debate televisivo previsible, a un previsible empate técnico, a un empate televisado, a un previsible empate roto, y así hasta el infinito.
Ante semejante maquinaria, ¿qué hacer? Es inútil -tal como vio perfectamente Kafka- luchar contra esos poderes porque son muy potentes y, sobre todo, demasiado sutiles. No es un problema específico de este país, sino general. Los intelectuales más lucidos son conscientes de que la élite a la que ellos pertenecieron -la intelligentsia, ese estrato social que tiene sus orígenes más lejanos en los guardianes de la República platónica- está profundamente desalentada. Todos ellos vienen constatando, desde hace décadas, que cuanto dicen y hacen no es escuchado, se queda en una proporción muy pequeña de lectores, de estudiantes, de electores o de opinión pública. Personas de gran exigencia intelectual y potentísima inteligencia son hoy plenamente conscientes de que su destino en la vida -explicar lo que han entendido y que los otros no comprenden o no quieren ver- no sirve para nada porque a los otros ni les incumbe ni lo comprenden ni lo quieren saber.
No es país para la sabiduría y el pensamiento. En estas circunstancias, a muchos les parece que es obvio que no hay nada que hacer y que es mejor el destino discreto de apartarse, de quedarse leyendo y escribiendo, enseñando y estudiando, y en definitiva resistiendo, una actitud que a fin de cuentas puede llegar a alcanzar una verdadera dimensión política y que recuerda el espíritu inicial de la filosofía en un sentido socrático: el individuo que pasea al caer la tarde y dialoga con los otros y les muestra la posible verdad de las cosas y que espera que juntos la vayan construyendo.
La construcción de la verdad pasa por los caminos de la tarde. Y también por asomarse a cualquier mitin de estos días y acordarse de Flaubert: "Me he presentado ante el príncipe Napoleón, pero había salido. He oído cómo hablaban de política. Es algo inmenso. ¡Ah! ¡Qué vasta e infinita es la Estupidez humana!".
ENRIQUE VILA-MATAS....El PAIS

28.2.08

DRETA DURA I PURA

Extrema dreta?

Fa un parell de dies, en un debat televisiu, un representant del Partit Popular es va fer l’emprenyat quan vaig afirmar que el seu partit era d’extrema dreta. El tertulià en qüestió associava el concepte d’extrema dreta a “la dialéctica del puño y las pistolas”, les pallisses i els aldarulls. Doncs no. El cert es que es pot ser d’extrema dreta i no practicar la violència física. Fins i tot es pot ser profundament carca i ser educat, melòman o poeta. La condició de “facha” no té per que anar sempre associada a la força o a la indumentària paramilitar. Si fem un petit exercici mental podríem arribar a catalogar com d’extrema dreta un munt de propostes i actituds que observem a l’entorn del procés electoral d’enguany. És d’extrema dreta, o no, el discurs sobre la immigració del PP? És d’extrema dreta, o no, l’anàlisi que fa en Rajoy sobre el terrorisme? I el tractament dels temes de la llengua? I els de l’avortament, els nacionalismes o la moral? Aquests darrers dies escoltem en boca del PP paraules i idees més properes a en Jean Marie Le Pen que a l’Angela Merkel.
Potser per això –i sense necessitat de violència, cops i sang- hom pot arribar a afirmar que el PP està més a prop de l’extrema dreta que molts dels seus col·legues conservadors europeus. Es una pena.

27.2.08

26.2.08

CiU... "LA BIEN PAGA"



Al llit, amb qui?

Que en Zapatero va guanyar el debat ho diuen els sondeigs i tothom, excepte algun que altre diari reaccionari o comentaristes despitats. Que la campanya és cosa de dos i que haurem de triar entre progrés o regressió també és obvi. Els encaparrats en negar aquestes evidències o ho fan per interès partidista o perquè viuen en un mon virtual on els miracles són possibles. Això és cosa de dos es vulgui o no. O governa la dreta extrema d’en Rajoy o ho fa en Zapatero amb un govern de progrés.
Però, aquest no és el tema d’avui. En el debat en Zapatero se la va jugar davant de tota Espanya defensant Catalunya i el seu Estatut. Ho va fer amb més efectivitat i solvència, amb més seguretat i convicció que aquells nacionalistes de via estreta que, embolicats en la bandera, estan disposats a vendre’s al millor pagador. No ho dic per que sí. Ho manifestava el número dos convergent per Tarragona, en Raul Font, tot afirmant que CiU és: “una noia disposada a anar-se’n al llit amb qui sigui”. Doncs bé, ZP va defensar Catalunya i el seu Estatut amb fermesa i rigor. Tot un exemple tant per mercaders i fenicis com pels maximalistes que gosen parlar d’un bienni negre. No, no és el mateix en ZP que en Rajoy. Ho hem pogut comprovar.

24.2.08

RAJOY, ACEBES, ZAPLANA...



Les mentides d’en Rajoy

Ahir en Josep Antich a la Vanguardia entrevistava extensament a en Mariano Rajoy, candidat del PP a les properes eleccions del 9 de març. Res a objectar. És del tot lògic i normal que els líders polítics expliquin abastament les seves posicions i arguments davant la ciutadania. A l’entrevista hi havia una mica de tot: l’Estatut, la llengua, els recursos del PP al Tribunal Constitucional, etc. Però, hi vaig trobar un parell de respostes que en varen preocupar. Preguntat en Rajoy per la marxa d’en Josep Piqué la resposta em va semblar falsa i poc elegant. En Rajoy afirmà:
“Se fue. Hizo lo que pudo, y los políticos también somos seres humanos” per afegir “la posición de Piqué es la misma que la de las personas que dirigen ahora el partido”.
Doncs no senyor Rajoy. No és així la cosa. En Josep Piqué i en Francesc Vendrell eren la cara elegant, civilitzada y dialogant d’un sector del seu partit que aspirava a tenir un lloc de centre en l’escenari polític català. Lloc que el triumvirat –Zaplana, Acebes, Aznar- no volen ocupar perquè es senten més còmodes en la dreta extrema i en l’anticatalanisme com a font de vots fàcils a tota Espanya.
Els senyor Mariano Rajoy té tot el dret del mon a explicar-se. Faltaria més. Però, no a mentir descaradament. La mentida la monopolitzava el senyor Acebes. Ara veiem que la reparteix entre els seus col·legues.

23.2.08

MANTENIR EL RUMB



L’empat electoral es confirma

Més que roent comença aquesta campanya electoral, que promet ser la més renyida de la nostra història democràtica. Després de sonar el tret de sortida, la Cadena SER (gens sospitosa d'antisocialista) ens dóna el primer pronòstic mitjançant el seu popular Pulsómetro: el PSOE guanya en vots, però el PP pot guanyar en diputats. Dit al
detall: el PSOE, que el 2004 va arribar al 42,6 dels vots i 164 escons, avui es quedaria en el 41,5% i entre 155/164 escons; mentre el PP, que el 2004 es va quedar en el 37,6% i 148 escons, ara pujaria fins al 40% i entre 158/161 escons. En resum, els socialistes guanyen en vots per un punt, però els populars poden superar-los en escons.
Estem davant d'un clar empat.Així les coses, el PP camina crescut. No li ha significat cap desgast l'espectacle Gallardón-Aguirre, com ja pronosticàrem des d'aquí, i el seu electorat vol guerra. O sigui que més fusta perquè la locomotora continuï accelerant. I, com és de suposar, les primeres palades de combustible amb fusta catalana: el PP anuncia al so de bombo i
platerets que està disposat a revocar els 34.500 milions d'euros per a Catalunya que el president Zapatero s'ha compromès per compensar un dèficit històric d'inversions en infraestructures. Era d'esperar, però millor que ho hagin dit clar. De fet no és més que donar continuïtat al que fou el Pacte del Majèstic entre el PP i CiU, que va significar durant els quatre anys d'Aznar que la suma d'inversions a Catalunya fos inferior a les que hem tingut en tan sols un dels anys del govern Zapatero.Primer, la demanda perquè el tribunal Constitucional es carregui l'Estatut d'autonomia; després l'anunci d'escoles on l'ensenyament s'imparteixi en castellà; pel mig, l'obstruccionisme perquè es desenvolupin les obres de l'AVE; i, ara, la grossa: no a les inversions acordades entre els governs dels presidents Montilla i Zapatero.En l'haver socialista, el bon paper que va fer el ministre Pedro Solbes davant Pizarro, la gran esperança blanca del PP. Fins i tot la premsa de dretes ha reconegut, i amb bastanta cruesa, que el tità de les finances no va arribar a la sola de les sabates del més humil titellaire. Ara l'expectativa se centra en el cara a cara del dilluns entre els dos primers espases: Zapatero i Rajoy.A Catalunya les coses no estan tan bé com voldríem. Mentre les enquestes donen al voltant del 70% de participació en el conjunt d'Espanya, aquí ens podem quedar bastant per sota. El nostre abstencionisme perjudica principalment als socialistes, que podrien perdre diputats, també a CiU i ERC, i menys a ICV; no obstant això el vot al PP es manté fidel, el que fa que augmenti en percentatge, i, per tant, en diputats.Si bé és cert que els atacs del PP a Catalunya estan sent decisius perquè el seu vot augmenti en la resta d'Espanya; no és menys cert que una participació massiva a Catalunya seria la resposta que fulminaria la possibilitat de victòria de l'atacant. Serà així?Els pròxims quinze dies seran com els de la navegació d'un vaixell en mars tempestuosos. Caldrà baldejar molta aigua per a mantenir el rumb. Però el que és innegable és que el dia 9 de març les naus, delmades o no, arribaran a port. Quan les coses venen així i d'aquesta manera, l'únic clar és que un sol vot val més que un diamant dels grossos: pot decantar la victòria.
Carles Navales.
Diari de Girona

22.2.08

ME GUSTA ESTE ARTICULO ...

¿QUÉ VOTAR EL 9 DE MARZO?
No son los nacionalismos los que preservan la identidad de unterritorio sino las personas con sus cambios vitales, la mayoría de ellos, hoy, en concomitancia con las transformaciones sociales de alcance mundial cuya variedad ninguna mirada, a poco que sea inteligente, dejará pasar sin ser contaminada.
Somos la suma de siglos de vaivenes, de cruces de caminos y de miradas, de guerras y complicidades, de razones y del absurdo, como lo somos de la cerrazón, de costumbres ineficaces, de miradas de bobos, de imposturas de alta alcurnia. De todo un poco conservamos de nuestros ancestros como ciudadanos que somos del siglo XXI, cada persona a su manera y en límite constante con la propia personalidad.
Desde lo más profundo de tantos claroscuros como estamos hechos, personas, territorios, naciones, surgen los nacionalismos, no para decir lo que de verdad somos, sino para predicar lo que debemos ser, previo borrado de antecedentes sumergidos en las tinieblas del tiempo y cuyo rocambolesco trazado no hace falta buscar: basta con saber que ahí estuvieron, en el mismo lugar en el que ahora nos decapita el absolutismo de relumbrón, ese nacionalismo que en nombre del territorio y su falsa identidad defiende los intereses clasistas de una clase dirigente que siempre vio en el populacho o mano de obra barata o un estorbo para sus noches de gala y paripé.
De tanto artificio y desolación como fuimos capaces de construir desde el siglo pasado hasta hoy, el más peligroso, por intangible, es ese nacionalismo que nos señala a la madre (patria, biológica, fábrica, tierra) para culparnos de traición, un pretexto que aviva su deseo de erigirse como redentores, es decir, aptos para someternos.
No es la náusea posmoderna lo que en el ciudadano libre, es decir, responsable, debería despertar hoy, ni la indiferencia, ni tampoco la rebelión, sino una conciencia distinta con rechazo casi premonitorio a esos gestores del bien y del mal de conciencias ajenas que inventan artificios para maquillar el caciquismo al que viven sujetos. Un voto a cualquier patria es un voto al derecho de pernada, aunque sea mental.
ASSUMPTA ROURA en La Voz de Galicia

21.2.08

AQUESTS NOIS DE CiU ESTAN DESORIENTATS



Retratats

Els diputats de Convergència i Unió varen quedar retratats abans d’ahir al Ple del Parlament de Catalunya. Desprès d’emprar tot un seguit de recursos enrevessats varen introduir una proposta per a modificar l’ordre del dia de la sessió plenària. No ho varen aconseguir. Ho feien per tal d’aprovar una resolució laudatòria del procés, il·legal, de proclamació de la independència kosovar. A l’hora de la veritat, a l’hora de votar, una dotzena de diputats nacionalistes estaven absents. La proposta de modificació de l’ordre del dia es va veure avortada i l’absentisme dels diputats convergents reflectit en tots els teletips i mitjans de comunicació. Se’ls va veure “retratats” i desmoralitzats per la manca d’un nord estratègic i amb una absència de tàctica eficient en l’exercici de l’oposició parlamentària. Ho he dit altres vegades i no em canso de repetir-ho: l’activitat política dels convergents és erràtica, exempta de perspectives i d’objectius clars. No és seriós intentar fer aflorar suposades contradiccions entre els socis del govern en base a resolucions caduques com la de Kosovo (datada en el passat mes de novembre) o mitjançant les declaracions contradictòries d’en Mas, o d’en Duran, intentant posar condicions o festejant amb el PSOE. Això no és seriós, s’han retratat de nou.

19.2.08



NO BADEM!

No m’agraden les simplificacions. En política el matís és molt important, perquè darrere de cada proposta o decisió hi trobem tot tipus de condicionants, ideologies,pressions o exigències del ciutadà. Als dirigents polítics els exigim capacitat de pacte i síntesi. Els demanem mà esquerra i habilitats per navegar sota les tempestes. És lògic que així sigui. Però. hi ha moments en democracia que cal definir-se amb claretat. Hi ha moments on el que succeeix pot marcar en un sentit o altre el cicle històric d’un país. Crec que estem en un d’aquests moments especials. Les eleccions del dia 9 de març són tremendament importants per a Catalunya. Algú pensarà que això és un tòpic que es diu sempre, però no. En aquesta contesa ens hi juguem diverses qüestions. Si guanyaRodríguez Zapatero l’Estatut d’Autonomia català es desplegarà com està previst i s’avançarà en l’autogovern. Si tot va bé, aconseguirem majors quotes de benestar. Però, no en tingueu cap dubte, si Zapatero perd el govern, la regressió està servida, no sols en el terreny estatutari, sinó també en el dels drets i les llibertats.
He dit anteriorment que no m’agraden les simplificacions. Cert, però la tria s’ha de fer, inevitablement, entre Mariano Rajoy i Rodríguez Zapatero. Qualsevol altra opció està comdemnada a ser, en el millor dels casos, simplement complementària, o en el pitjor, crossa del PP. A hores d’ara no hi ha res decidit. Tot s’ha de guanyar. Us encoratjo, donc lluitar com mai per l’única opció de progrés realista que es presenta aquest mesde març, la socialista. Confiem en Carme Chacón i el seu equip. Creiem que elmillor que li pot passar a aquest país és que en ZP presideixi, de nou, el governd’Espanya. No s’hi val a badar.

17.2.08

CAL GUANYAR...RAJOY ES UN GREU PERILL



Fem un triple

El míting que varen protagonitzar abans d’ahir a l’Hospitalet en Felipe González i en Rodríguez Zapatero no va ser un míting qualsevol. Feia molt de temps que l’expresident i el president no coincidien en un escenari explicant als ciutadans la seva visió de la política, tot aconsellant el que cal fer per no caure en les mans de la dreta d’aquí i d’allà. Darrera dels oradors, al fons, damunt de les grades, un munt de gent aixecava un cartró que mostrava una mà amb tres dits oberts. Aquells tres dits sintetitzaven visualment una part del que està en joc en les eleccions generals dels proper 9 de març. Aquells dits demanaven que li fem un triple a la dreta per guanyar el partit. Sí, tres són els punts d’or que cal aconseguir. El primer per garantir la continuïtat del govern que més avenços socials i més drets de les persones ha aconseguit per als ciutadans del nostre país al llarg de la història. El segon punt ha de servir per avançar decididament en el desplegament de l’Estatut i tot el que comporta en matèria de finançament i d’autogovern català. I el tercer, diguem que és com el punt final del programa d’una rentadora que ens ha de permetre centrifugar de la política als sectors més reaccionaris i involucionistes del PP. El país es mereix un altre tipus d’oposició de dretes més civilitzat, que no posi en perill la convivència ciutadana.
Doncs sí, en ZP, la Chacón, en Montilla i en Felipe ens varen invitar a treballar per aconseguir un triple. Convindran amb mi que els motius que el sustenten són assumibles per tots els catalans independentment de les seves simpaties polítiques. O fem un triple o aterra en Rajoy.

16.2.08

CARLES NAVALES HO TE CLAR...I TU ?



El Partit Popular a punt de guanyar

Carles Navales

‘ El dilluns dia 10, de res servirà dir que “d'haver sabut que guanyava Rajoy hagués votat Zapatero”: serà massa tard! ‘
Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) el 52,4% dels electors està convençut que aquestes eleccions les guanyarà el PSOE, mentre només un 15,3% pensa que les guanyarà el PP. Res més lluny de la realitat. Només un 1,5% dels vots a favor de Zapatero és la diferència entre aquest i Rajoy, distància que s'escurça a tan sols 0,7 punts, segons l'últim estudi lliurat abans-d'ahir pel sociòleg Pedro Arriola a l'estat major del PP, dada més que probable si tenim en compte que l'enquesta del CIS es va fer entre el 21 de gener i el 4 de febrer, per la qual cosa no recull el fort impacte (0,5 punts més per als populars) que ha tingut entre l'electorat les mesures sobre immigració i delinqüència anunciades pel PP. Així les coses, els dos debats televisats es converteixen en decisius. I el nivell de participació en el jutge que decantarà la balança cap a un o altre costat.
Anem a pams. Segons la macroenquesta del CIS, el PSOE passa del 42,59 dels vots del 2004 al 40,2 ara i de 164 a 158-163 diputats; el PP del 37,71 al 38,7 i de 148 a 153-157 escons; IU-ICV del 4,96 al 5,8 i de 5 a 5-6; CiU del 3,23 al 3 i es queda en 10; ERC del 2,52 al 2,1 i de 8 a 6. Els altres partits més o menys es mantenen, i el de Rosa Díez podria arribar a un escó. Es dobla el vot en blanc (de l'1,58 al 2,7) i la participació oscil·la dins una forquilla que va del 64,8 al 91,5 (el 75,66 el 2004). Pot dir-se que si les eleccions fossin avui, votaria com a màxim el 70%, gairebé sis punts menys que el 2004. I aquests gairebé sis punts ronden el mig milió de vots, que el 2004 van ser favorables al PSOE.
El PP puja un punt i el PSOE en baixa tres; per aquest motiu a Zapatero li interessa que el seu electorat "entri en tensió", o sigui, que surti de l'adormilament actual; mentre el PP, conscient que el seu electorat ja està en tensió i el votarà en bloc, es marca com a objectiu no fer cap gest o proposta tan radical com per despertar el vot adormit socialista.
Si les eleccions fossin avui, i a tenor de les dues enquestes a les quals fem referència, el resultat seria que el PSOE guanyaria per un escàs marge de vots i que el PP guanyaria per un escàs marge de diputats. O sigui, el pitjor dels escenaris, doncs ambdós s'atribuirien la victòria. Ja el 1996, el PP, amb només 1,13 punts més que el PSOE, va obtenir 15 diputats més que els socialistes.
És decisiva Catalunya? Indiscutiblement, sí. Un escenari principal seran les dues Castelles, on en cada circumscripció s'elegeixen tres diputats, per la qual cosa si el PP en treu dos en cadascuna i el PSOE un (el 2004, 30 PP i 23 PSOE), la balança es decantarà a favor de Rajoy, per aquest motiu Pepe Bono és el candidat socialista per a Castella.
Però Andalusia i Catalunya poden decantar la balança. El 2004, Andalusia va donar 30 escons al PSOE i 23 al PP; i a Catalunya el PSC en va assolir 21 per 6 el PP. N'hi hauria prou que qui va votar socialista a Andalusia i Catalunya el 2004 votés socialista ara, perquè el PP no aconsegueixi la victòria. Poques vegades Catalunya ha estat tan decisi
La sort es decideix el diumenge dia 9. El dilluns dia 10, de res servirà dir que "si hagués sabut que guanyava Rajoy hauria votat Zapatero": serà massa tard!, com ho fou a la França que va donar a Le Pen l'oportunitat de passar a la segona volta: les lamentacions del dia després ja no podien resoldre el que havia de resoldre's el dia abans amb el vot ciutadà.


Blanc o negre

Els missatges es multipliquen, les promeses electorals desborden els programes dels partits i el ciutadà –gairebé sense adonar-se- es veu sorprès per una allau de propostes de difícil digestió. L’agressivitat verbal dels polítics es desferma, mentre als mitjans de comunicació es fan ressò de les rèpliques i contrarèpliques entre adversaris. Què succeeix? Molt senzill, estan properes unes eleccions generals i tothom desitja fer valer els seus arguments i, així, aconseguir arrossegar un munt de vots a les seves candidatures. Vèncer és tant o més important que convèncer. És el joc periòdic de la democràcia parlamentària i aquestes circumstàncies es donen a gairebé a tot el món occidental. Res a objectar si no fos perquè la immediatesa d’una comtessa electoral sovint difumina arguments i raons de fons que fora bo poder disseccionar amb deteniment. Però, dit això, i acceptant la tesi de que les propostes i els programes polítiques mereixerien l´ atenció detallada dels ciutadans, hi ha circumstàncies que ens forcen a triar entre el sí i el no, entre el blanc i el negre. I arribats a aquest punt cal prendre partit sense por, amb seguretat, sabent realment que és el que convé al país; que i qui implica avenç i, qui encapçala la regressió. No m’han agradat mai les tries maniquees i sense matisos. Una de les riqueses de la nostra democràcia és el seu ventall d’opcions però, aquest cop, la societat catalana i espanyola se la juga de debò. La nit del proper 9 de març sabrem si aquest país podrà seguir impulsant el seu procés de profundització en els drets de les persones o no. Si guanya en Zapatero els drets assolits aquests darrers anys es consoliden. Una victòria del PP esdevindria una regressió, un retorn a les tesis més arcaiques del nacionalcatolicisme. Però, no sols en el terreny dels drets correm perill, un hipotètic triomf de la dreta implicaria polítiques econòmiques beneficioses pel gran capital i perjudicials per les polítiques socials generades pel govern socialista. De tots és sabut que les teories neoliberals que vol practicar el PP redueixen la despesa social, és a dir, l’atenció a la gent gran, a l’educació, a la salut...
I que em diuen de Catalunya? Un govern del PP representaria una aturada brusca del procés de desplegament de l’Estatut. Una involució en l’autogovern, i un sotrac sense precedents per les aspiracions dels catalans.
Doncs ja ho veuen, drets de les persones, polítiques socials, autogovern i un munt de coses més estan en joc el proper 9 de març. És per aquesta raó, i moltes més, que malgrat desitjar una reflexió assossegada respecte les qüestions polítiques, que m’atreveixo a simplificar i a afirmar que ens juguem molt. El país per avançar política i socialment necessita un govern presidit per en Zapatero. Es podran fer totes les consideracions que es vulguin. S’han comés errors. D’acord. Però, a l’hora d’optar es fa més necessària que mai un visió de conjunt. Aquest cop no és qüestió de matisos. És blanc o negre. La balança oscil·la entre dos punts: avenç o regressió. I, amics meus, no comprendre això ens podria costar molt car.

10.2.08

JORDI PUJOL VOL TORNAR



Ara no toca

Deien que en Jordi Pujol s’havia jubilat i, que a partir d’ara la seva feina consistia tan sols en donar vida a una Fundació de la que ell n’és l’ànima i, a repartir consells i profecies en format de conferència. Doncs no. Tot sembla indicar que vol seguir en el pont de comandament i que no confia suficientment en els seus successors. Ja ho veuen, opina cada dos per tres i les seves paraules, a ulls dels observadors, indiquen clarament dues coses. Una, que a CDC no hi ha prou lideratge polític i moral per fer front als adversaris, i marcar amb nitidesa un rumb a seguir, una estratègia. L’altra, que davant els desitjos i promeses d’en Josep Anton Duran i Lleida, la sang li vull i no pot restar indiferent. Aquests darrers dies no ha estat gens edificant l’espectacle que CiU ha ofert sobre la conveniència, o no, d’entrar en un hipotètic i futur govern socialista encapçalat per en Rodríguez Zapatero. Històricament l’ambigüitat ha estat una de les característiques de CiU però, els temps canvien i potser avui, ara, com li agrada dir a l’expresident: això no toca. Renovar-se o seguir, poc a poc, morint.

9.2.08

NAVALES ESCRIU - I BE - SOBRE IMMIGRACIÓ


Immigració: collonades i propostes
Es propi dels partits testimonials servir-se del soroll per fer-se notar, però sorprèn que el Partit Popular, cridat a governar, faci de la cagarela el seu estendart. Collonada 1: Manuel Pizarro, el gran fitxatge, ens diu alguns dels costums que els immigrants no han d'exercir a Espanya i posa com a exemple que no podran “tallar-li la mà” (Pizarro dixit) a qui robi. Collonada 2: Aclareix Juan Costa, director del programa electoral del PP, que la prohibició de dur vel “no inclou Ceuta i Melilla” (Costa dixit); queda un interrogant: afectarà els convents? Prohibirà el PP a les nostres mongetes portar el vel i el pitet midonat?. Collonada 3: Acusen la immigració d'alterar en molt la despesa de la sanitat, quan l'estadística ens diu que només absorbeix el 4% del pressupost. Collonada 4: Queda sense esclarir-se el dubte de si complir amb les nostres tradicions inclou emborratxar-se als Sanfermins, les revetlles de Sant Joan o la Romeria del Rocío…, i podríem seguir. Siguem seriosos! No juguem amb un tema tan delicat! No considerem la immigració com una llimona a la qual es rebrega i quan no serveix es tira a les escombraries! En aquest punt trobo a faltar que la Conferència Episcopal, tan pròdiga en notes dde premsa, en publiqui una més recordant que tots som fills de Déu. Passa el de sempre, en campanya electoral flamarades i després el més calent a l'aigüera. Quantes collonades més haurem d'escoltar?Avui, enfocar de debò el tema de la immigració requereix d'un gran acord entre els dos grans partits. Les bases per assolir-lo no són tan difícils de crear. N'hi hauria prou que ambdós convinguessin uns pocs punts: La immigració és una necessitat per a la nostra economia, sobre tot en el sector serveis. Hem de prestar especial atenció als fills dels immigrants, que seran els futurs protagonistes de les nostres ciutats. La Constitució i l'Estatut d'autonomia són d'obligat compliment per a tots. Estudiar el nostre idioma i dur els fills a l'escola és un deure, l'incompliment del qual pot significar l'expulsió del país. Els barris amb immigrants han de tenir més inversió perquè la seva qualitat de vida no disminueixi en augmentar els seus habitants. La reagrupació familiar ha de cenyir-se a la cèl·lula familiar bàsica (pares, fills i avis). Qui tingui permís de residència ha de tenir permís de treball. S'ha de primar la contractació i formació en origen. Els comerços ètnics s'han d'ajustar a les ordenances. Han de respectar-se tots els costums religiosos i culturals, sempre que no constitueixin un delicte. Els immigrants i els autòctons han de practicar els usos socials de caràcter comú que determini la comunitat on viuen (neteja d'escala, ús de papereres, evitar sorolls, etc.) I amb la delinqüència, fermesa, siguin immigrants o no…, també podríem seguir.Tan difícil és arribar a un acord sobre la base del sentit comú? Cal afegir que el PP manca d'autoritat moral per donar lliçons en aquest tema. Quan ells governaven l'Estret era un colador, que el govern Zapatero ha segellat arribant a acords amb el Marroc; les Canàries un altre, mentre ara es repatria a qui arriba en cayucos; les fronteres i aeroports no diguem; no hi va haver reforç a les escoles ni programes perquè els nostres barris poguessin contrapesar els efectes negatius de la immigració; van fer dues regularitzacions massives; va augmentar la delinqüència i van disminuir el nombre de policies a Catalunya. I ara vénen a donar-nos lliçons? Repeteixo: siguem seriosos!I al president Zapatero, li aconsellaria que no es deixi provocar i que reiteri la seva proposta de Pacte sobre els efectes de la Immigració basat en el sentit comú.
Carles Navales.

7.2.08

UNS PIQUEN COM CRIATURES, ALTRES...



La cultura del “Depèn”

Ahir es va discutir al Parlament de Catalunya una moció sobre el traçat de l’AVE per Barcelona. El debat era una reposició extemporània d’un tema tractat ja fa un parell de mesos al Consell Plenari de l’Ajuntament de la Capital Catalana. Els posicionaments dels grups varen ser els mateixos, i la votació final va reflectir un resultat similar a l’obtingut al consistori. Però, aquesta votació –que no afecta a l’execució de l’obra per raons competencials- té múltiples lectures. CiU va tramar un parany polític per a que ERC es “singularitzés” votant diferent que la resta dels grups que donen suport al govern català, i ho va aconseguir malgrat que la seva victòria hagi estat pírrica. Però, això no va ser el més interessant de la sessió parlamentària d’ahir, si no que ho fou la intervenció del portaveu socialista, en Miquel Iceta, quan va explicar que després de que en Jordi Pujol parlés de la cultura del No, alguns grups polítics practiquen sistemàticament la cultura del “Depèn”. Doncs sí, alguns prenen postura davant els grans temes del país en funció de si estan en el govern o en l’oposició. Aquesta actitud té un nom prou conegut, i se’n diu oportunisme. Les lleis importants o els gran acords d’infraestructures requereixen posicions fermes i raonades. No poden estar sotmeses a plantejaments tacticistes. En la discussió sobre el tema de l’AVE que ha de travessar Barcelona s’ha visualitzat qui treballa amb rigor i qui, en canvi, prima l’interès partidista. La cultura del “depèn” empobreix la política del país, i, malauradament, CiU la practica.

5.2.08

BARCELONA FUNCIONA...



Trias, on ets?

Sovint hom es pregunta perquè les notícies negatives i pessimistes ocupen un major espai que altres de positives en els reculls de premsa i ens mitjans de comunicació. Quan creixen els indicadors de l’atur, o la inflació es dispara unes dècimes, hi ha qui aprofita l’ocasió per culpar mecànicament els governs de torn sense tenir en compte les circumstàncies que envolten els fets. És un obvietat, per exemple, que en finalitzar la temporada d’estiu augmenta l’atur de les persones contractades per serveis d’hostaleria, o que avui patim els efectes que genera la situació que viu el sector de la construcció; però, quan succeeix a l’inrevés els opositors callen i el ressò mediàtic és menor. Ahir, sense anar més lluny, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, en Miquel Valls, va fer públic un informe segons el qual Barcelona és considerada, per segona vegada consecutiva, la quarta millor ciutat europea per als negocis. Davant només té Londres, Paris i Frankfurt. Barcelona és avui la primera ciutat, no capital d’Estat, en captació de projectes internacionals. La capacitat de la nostra ciutat per atraure la inversió estrangera i les reunions internacionals és un fet incontestable. Però, és clar, aquests èxits –que són de tots- no mereixen l’atenció de polítics obstinats en construir la seva argumentació sobre el pessimisme i el mal humor. I jo em pregunto: Trias, on ets? Si fa quatre dies atribuïes a l’equip de govern de Barcelona tots els mals del món, perquè no reacciones en positiu davant les bondats d’aquest informe.

3.2.08

EL CENTRISTA PUIGCERCOS I EL MARXISME



Ho diem clar

Convenia dir-ho. En Miquel Iceta ho ha explicat amb una claredat meridiana. Alguns sobiranistes de via estreta creuen que a força de repetir una i mil vegades les seves tesis, aquestes esdevindran hegemòniques entre la ciutadania de Catalunya. Doncs no. Lamento contradir-los. Potser ocuparan les planes de més d’una publicació subvencionada i, potser també obtindran un espai sobredimensionat en algun mitjà de comunicació procliu. Però, la ciutadania no està per aventures que no saben a on porten. Deia l’amic Miquel que: “la teoria que a cada Estat li correspon una nació, i a cada nació un Estat no la compartim, perquè som federalistes”. I afegia també que: “no ens volem separar d’Espanya”. Doncs ja ho veuen. Més clar, l’aigua. La proposta socialista catalana és federalista i té –inicialment- una perspectiva europea. És una proposta moderna que no té res a veure amb la febre cantonalista d’aquells que creuen que els problemes ens venen dels veïns i no de les contradiccions i perversitats inherents al sistema (per cert, mundial). Malgrat que en Joan Puigcercós maleeixi gratuïtament, en el seu blog, algunes de les anàlisis encara vigents del marxisme. Fa molts anys Gustave Hervé va escriure un llibre anomenat “La pàtria dels rics”. És una lectura que recomano a tots els nacionalmelicquistes.