El blog d'en Joan Ferran

29.11.07

UNIÓ CASTIGA A MAS



Té raó la Joana

Sempre he pensat que la senyora Joana Ortega no sols és una persona educada i de tracte amable si no també, una política coherent amb l’ideari i l’acció del partit al que pertany. No és cap secret que dels dos grups que integren la coalició –Corvengència i Unió- aquest darrer és el que atresora un major bagatge històric i, conseqüentment, una memòria col·lectiva que imprimeix caràcter als seus membres. Unió ha estat, hi és, un partit de centredreta moderada, catalanista, amb una línia política que té origen i trajectòria. La gent d’Unió presumeix de la seva fidelitat a aquests orígens i a una determinada manera d’actuar. Doncs bé, des de la discrepància que em separa dels plantejaments d’UDC i de la senyora Joana Ortega, no puc deixar d’aplaudir la seva fermesa en reclamar de l’Artur Mas i dels seus una mica de rigor i contenció verbal respecte els futurs pactes electorals. En les paraules de retret de la dirigent democristiana molts veuran un nou episodi de la clàssica picabaralla entre els socis de la coalició. Segur que hi és. No ho dubto. Probablement a Duran no li fa cap gràcia que li dictin el camí a seguir a Madrid. Però, crec que més enllà d’aquests fets, la senyora Ortega es rebel·la contra el trist i incomprensible espectacle d’un dirigent com en Mas, que després d’anar i venir del notari maleint el PP ara vol obrir les portes a la dreta espanyola més radical.
Parlem molt del desafecte de la ciutadania envers la política, i aquestes coses que comentem contribueixen a ell. Hem vist com CiU ha demonitzat al PP i ara, de sobte, alguns el volen redimir per tal de pactar. Ho entén això el ciutadà? Sembla ser que la senyora Ortega de moment no. Diu que això ara no toca. I té més raó que una santa. Potser per això, i no per una altra cosa, és democristiana.

27.11.07

OPORTUNISTES SENSE ESCRUPOLS



Oportunistes amnèsics

CiU està de pega. Esvaïts els aromes mediatics que va suscitar la posada en escena de l’anomenada Casa Gran del Catalanisme ara, l’Artur Mas, per no perdre quota de pantalla, s’afanya a cridar al personal a manifestar-se el primer de desembre. Però, és clar, el “català emprenyat” no és tonto i sap distingir amb nitidesa, entre el que és el seu mal humor, i el que són els oportunistes de darrera hora. No seria d’estranyar que en la manifestació de dissabte, més d’un ciutadà li recordés a en Duran i a en Mas la seva part de responsabilitat en el desgavell de les rodalies, no fora cas que a més d’oportunistes foren amnèsics. Tots sabem qui va deixar la casa potes enlaire i qui ara pretén endreçar-la –amb tots els problemes que es vulguin-.
Doncs sí, CiU està de pega perquè la solidaritat nacionalista –suposant que dos nacionalistes diferents puguin ser solidaris entre si- respecte el PNB no ha funcionat. Malauradament per a CiU, els nacionalistes bascos no han donat suport al muntatge que li demanava en Duran. I no sols això, si no que han hagut d’escoltar per boca del portaveu basc Josu Erkoreka que la Ministra ha complert abastament els compromisos que havia contret amb ells. Més patètic encara ens ha semblat el camarada Herrera, intentant convèncer a CiU per que, mitjançant la propietat transitiva, influís sobre els amics de l’Ibarretxe.
Doncs bé, em sembla correcte criticar allò que és criticable i manifestar públicament l’enuig ciutadà per les coses mal fetes però, d’aquí a instrumentalitzar la gent hi ha un abisme.

MAS ALLA DE LOS LABORISTAS HAY VIDA


Ken Livingstone

Alcalde de Londres
17 de junio de 1945Lambeth, Londres
Partido político
Laborista
Kenneth Robert Livingstone (n. el 17 de junio de 1945) es el actual alcalde de Londres, por el Partido Laborista. Es la primera y única persona que ha ocupado ese puesto, después de su creación en el año 2000.
Livingstone es uno de los políticos más populares de Gran Bretañay se le conoce como "el rebelde e incorregible del Partido Laborista

Nació en Lambeth, un barrio pobre del centro de Londres, en 1945, donde desde muy joven se dedicó a problemas municipales en el Partido Laborista.
Cuando terminó los estudios trabajó ocho años como técnico, y ocupó el cargo de miembro por el Partido Laborista del concejo municipal de su barrio. Siguió ascendiendo en su carrera política hasta ser elegido miembro del Greater London Council, donde llegó a la presidencia en 1981. En esas funciones ganó popularidad por, entre otras cosas, sanear la red de transportes públicos de la ciudad.

Durante la Guerra de las Malvinas
En 1982, cuando Argentina entró en guerra contra el Reino Unido por la soberanía de las Islas Malvinas, Ken Livingstone realizó unos duros ataques en los medios de comunicación británicos criticando la posición colonialista de su país.
Poco antes de culminar el conflicto, el político inglés encabezó una manifestación pacífica, donde llevaba un sombrero de papel que decía: "la Alcaldía de Londres trabaja por la paz". Después declaró a Londres "zona libre" y simbólicamente izó la bandera de las Naciones Unidas.
Ken Livingstone fue considerado dentro del Reino Unido el más importante crítico de Margaret Thatcher durante "su" -tal y como declaró- Guerra de las Malvinas. En represalia, la Primera Ministra dispuso en 1986 la abolición del Greater London Council. Meses después era elegido miembro laborista de la Cámara de los Comunes.

El anticolonialismo de Livingstone no fue el único rasgo que le diferenciaba de la mayoría de políticos británicos, pues se manifestó en muchas ocasiones a favor de la anexión del territorio norirlandés a la República de Irlanda, cuya principal banda armada, el IRA, acaba de renunciar al terrorismo en esas fechas. Esto fue un motivo que obligó a Tony Blair a negociar sobre la concesión de autonomía a la región, en el que "Ken el Rojo" jugó un papel importante.

El alcalde londinense realizó duras críticas para el Presidente de Estados Unidos, y sus aliados, entre ellos el líder de su partido, Tony Blair por las posturas adoptadas para acabar con el terrorismo.
En 2005, cuando George Bush visitó Londres, le declaró oficialmente "persona no grata", al igual que hiciera en 1982 con Ronald Reagan.
En una entrevista declaró:
¿No reaccionaríamos lo mismo nosotros si recibiéramos un trato similar? (...) Mucha gente joven ve la doble moral, ve lo que ocurre en Guantánamo y piensa que no son normas solamente de conducta (...) Si tras terminar la Primera Guerra Mundial, cuando los hicimos luchar a nuestro favor, hubiésemos hecho lo que prometimos a los árabes, dejándolos libres para elegir y mantener sus propios gobiernos (...) debimos mantenernos al margen de sus asuntos y no pretender manejarles el petróleo en lugar de comprárselo (...) de haberse procedido honradamente, Occidente no habría sufrido atentados, condenando a un miedo permanente (...) los hombres bombas son hijos de la desesperación...

En las primeras elecciones para elegir al alcalde de Londres, función creada en el año 2000, quiso ser candidato por el Partido Laborista. El Primer Ministro, y líder del partido mayoritario, se opuso para imponer a un amigo personal. "Ken el rojo", alentado por muchos ciudadanos que aportaba pequeños fondos para su campaña, decidió presentarse como independiente. Ganó holgadamente superando a los divididos laboristas, que lo habían expulsado del partido, y también derrotó a los conservadores. Fue así el primer alcalde de la historia de Londres surgido de elecciones.
En 2004, ante el debilitamiento del Primer Ministro, las divisiones dentro del conservadurismo entre europeístas y antieuropeístas, y el repunte de pequeños partidos, el popular Livingstone aparecía como invencible y ganó.
En febrero de 2006, Livingstone fue suspendido del cargo durante un mes al considerarse que desprestigió a su cargo al comparar a un periodista judío con un guardia de un campo de concentración.

26.11.07

LAS LECCIONES DEL SPD



Andrea Nahles emerge con fuerza en la dirección de los socialdemocratas alemanes. Los que no nos identificamos entusiasticamente con el laborismo ingles por su discurso excesivamente "conservador" - ni con su agresiva politica exterior supeditada a los intereses norteamericanos-vemos en esta dirigente del SPD un punto de referencia en el ambito europeo.El socialismo actual, el nuestro también, precisa recuperar algunas de sus inequivocas señas de identidad que no pasan precisamente por una difuminación de sus referentes historicos sino, contrariamente, por recuperar el tronco internacionalista del mismo, su profunda reflexión sobre las desigualdades y la preocupación por el medio ambiente y la solidaridad entre los humanos. El cortoplacismo y la gestión politica exenta de valores y referentes estrategicos confunden al ciudadano sumiendolo en el desconcierto, en la convicción de que todos los politicos son iguales.

25.11.07

OPORTUNISTES ! ! !



CiU: paradigma de l’oportunisme

Fa un parell de dies parlàvem del conegut llibre d’en Lenin “Un pas endavant, dos enrere”, per il·lustrar l’ambigüitat del discurs de l’Artur Mas. Avui podem seguir remenant conceptes polítics i terminologia d’altres temps, que continuen sent vigents i que descriuen les formes d’actuar de CiU.
Algú ha definit els oportunistes i l’oportunisme polític com la característica de grups, partits i moviments que, tant en el terreny de la teoria com en el de l’estratègia, es mouen sempre sense una base de principis clarament definida, adoptant alegrement el punt de vista que més els interessa malgrat que, aquest fet, estigui en contradicció amb el seu discurs o les seves creences. Aquest és el cas de l’Artur Mas pel que fa a temes tan diversos com l’anomenada Casa Gran del Catalanisme o la convocatòria de la manifestació de primers de desembre.
Pels amables comentaris a peu de columna de molts lectors, sé que els agradarà que citi novament als clàssics del pensament polític. Els diré que va ser Rosa Luxemburg qui, en el seu llibre “Reforma o Revolució” (1900) va escriure abastament sobre “l’oportunisme en la teoria i en la pràctica”. Però, és clar, eren altres temps. Llavors la dirigent socialista criticava les tesis d’un llibre d’en Bernstein, i avui parlem de coses petites i insignificants com les crides oportunistes a manifestar-se que llença un partit desorientat encapçalat per un polític que, malgrat treure majoria de diputats, va ser incapaç per prepotència, de pactar amb ningú i que ara s’apunta al club de la pancarta.

22.11.07

LA DERIVA DE CiU



Artur i els menxevics

En Lenin, el mes de maig de 1904, treballava per bastir un partit revolucionari sòlid i de nou format. Ho feia contra Martov, Trostki i Axelrod. El dirigent comunista acusava els menxevics de pretendre relaxar la disciplina del partit d'avantguarda, perjudicant així, la seva cohesió i unitat interna. Preocupat pel futur del partit va escriure tot un seguit de texts teòric-organitzatius que han esdevingut uns clàssics de la política entre ells, potser un dels més coneguts, “Un pas endavant i dos enrere”. Doncs bé, l’Artur Mas no és un Lenin del segle XXI, no escriu tractats de ciència política, ni presumeix de barbeta –o si?- i , en canvi, ha donat un irreflexiu pas endavant que el condueix, junt amb el seu partit, a l’abisme de les ambigüitats. De l’ambigüitat insuficient pels que desitgen encetar l’aventura desestabilitzadora i boja del sobiranisme. De l’ambigüitat esbojarrada pels que, com en Duran, posen l’accent en la centralitat, la mesura i el sentit comú. En Mas, obsessionat pel seu futur i acusat pels menxevics del seu partit, ha mogut fitxa. S’ha equivocat. A hores d’ara ni els seus col·laboradors més fidels són capaços de definir-nos –més enllà d’un cert radicalisme verbal- els contorns i límits de la proposta que va formular al Palau de Congressos.
Després del pas vers l’abisme de les ambigüitats l’amic Artur encara té l’opció de poder llegir i aplicar un altre dels clàssics del pensament polític titulat: Què fer? d’en Lenin. En versió catalana, és clar.

21.11.07

FERNANDO FERNAN GOMEZ


Adios a uno de los grandes de la escena española. Adios a un actor que nos ha hecho amar el cine comprensible, cercano, nuestro, intimo. Adios a una voz inconfundible, a un gesto particular,a una mirada especial. ADIOS PERO ENTRE NOSOTROS SIEMPRE.

20.11.07

LA CASA DE L´ARTUR



La casa adossada

No sé si la casa que ens vol vendre l’Artur Mas és gran o no però, estic segur que té portes estretes i finestres petites. Això sí, és sens dubte una casa adossada. Adossada a un passat polític fet d’ambigüitats calculades, i presonera d’un present desorientat i erràtic. A casa nostra la gent sol ser educada i respectuosa. Així, a l’acte inaugural del nou habitatge convergent han assistit dirigents de les patronals i dels sindicats, empresaris, entitats i personalitats polítiques de tota mena. És natural que així sigui. Però, malauradament per al món convergent, la nova casa adossada d’en Mas no ha sorprès ningú. La decoració és la de sempre però, disposada de manera diferent. El mobiliari corcat i l’ambientador segueix escanpant la flaire del victimisme. No hi ha res de nou al rebost, i a la taula un munt de plats reescalfats i guarnits amb els fruits de la tardor política: Referèndum a l’estil “tribunal constitucional” com a entremès i, de postres Govern concentrat a “l’Estatut escaldat”.
La nova casa adossada fa olor a refregit, a oli recremat i aprofitat. Això sí, les esquerdes segueixen amagades sota la senyera i, l’equip de música brama a tota pastilla no fos cas que algú pogués escoltar les paraules farcides de sentit comú del rellogat Duran Lleida.
La casa adossada de portes estretes i finestres petites pateix seriosos problemes estructurals. No està pensada per viure si no que s’ha bastit sobre la urgència per sobreviure.

18.11.07

UNA ROSA PARA LOPEZ RAIMUNDO



López Raimundo: el buen humor
Carles Navales
Dejo a otros los merecidos panegíricos que merece quien fue alma del antifranquismo catalán durante tantos y tantos años: el comunista Gregorio López Raimundo. De su parte humana siempre me impresionó su agudo sentido del humor, que, sin duda, le ayudó a soportar menos mal los negros años. Tenía la grandeza de reírse de sí mismo, como los elegantes humoristas de guante blanco.Recuerdo aquel día de 1982 en que Felipe González ganó las elecciones y el PSUC se quedó con sólo un diputado. La reunión del Comité Ejecutivo parecía un velatorio de caras largas. Gregorio rompió el hielo: “No sé por qué ponéis esas caras. ¿No hemos dicho siempre que la fase anterior al comunismo es el socialismo?”. Y hasta el Guti rió.Tras su primera grave enfermedad, que le impidió andar normalmente, fui a verle a su casa acompañando a Santiago Carrillo. A Gregorio le habían prescrito no hacer esfuerzos intelectuales ni físicos, así que nos dijo: “La única ventaja de esta enfermedad es que el médico me ha prohibido leer los materiales del partido”. Para quien no sea del palote, decir que los materiales son esos voluminosos documentos que sentencian cuál es la doctrina verdadera.Y en el ámbito civil, tampoco se quedaba calvo. Siempre sostuvo que resultaba más barato viajar en taxi que tener coche, y lo demostraba con números. Además le veía un plus de distinción: “Cuando voy al cine con Teresa siempre cogemos un taxi, nos cuesta más barato que a los que han ido con su coche y, además, cuando nos ven llegar piensan que somos ricos”.Como muy bien ha dicho el dirigente de Iniciativa per Catalunya, Jordi Guillot: “Nació en Tauste, siempre habló castellano, y ha sido uno de los catalanes más grandes que ha dado el siglo XX”. Sí, en lo político, lo moral y lo humano. Descanse en la más dulce de las paces.
Article Carles Navales publicat a La Razón

FELIP PUIG IRRESPONSABLE !!!!!



Irresponsables

El Govern català es queixava ahir, i amb raó, de la lamentable actitud de CiU en relació als temes de Rodalies. Deia l’Executiu que fer córrer falses informacions i emprar documents intranscendents de forma esbiaixada per tal de treure’n rendiments electorals, esdevé una mesquinesa poc edificant. Actuar així no és bo ni pel país ni per la seva cohesió. Intoxicar al ciutadà conduint-lo fins al carreró del pessimisme i de l’escepticisme és molt trist. De sobres és sabut que és més fàcil destruir que construir i que la irresponsabilitat d’alguns ens pot dur a punts de difícil retorn. Però, ahir varem viure un altre cop un nou episodi de irresponsabilitat política. El portaveu de CiU –ara a la sala de màquines- Felip Puig, va fustigar el conseller Joan Saura pels incidents provocats per grups antisistema a les portes del Departament d’Interior, tot afirmant sense embuts, “que mentre els mossos d’esquadra estiguin sota les ordres d’en Saura la inseguretat camparà per Catalunya”. Sembla mentida però, és veritat. En Puig, lluny de solidaritzar-se amb el Govern i criticar els grups violents i incívics, busca excuses, culpant l’Executiu per generar un clima de inquietud. Això no es fa. A hores d’ara la deriva discursiva del principal grup de l’oposició és tal, que molts dels seus fidels electors es troben sumits en el desconcert. Tant és així que ja comencen a esdevenir ineficaces les crides al seny i al sentit comú d’en Duran i Lleida. Però, amics diguem-ho clar: la irresponsabilitat té responsables i sabem qui són.

17.11.07

LOPEZ RAIMUNDO... UN BON CAMARADA



El PSC mostra el seu condol per la mort de Gregorio López Raimundo
En destaca la seva activa participació en la lluita antifranquista i en el procés de recuperació de la memòria històrica a Catalunya
La Comissió Executiva del Partit dels Socialistes de Catalunya mostra el seu condol per la mort, avui, de l´històric líder del PSUC Gregorio López Raimundo.López Raimundo militava actualment a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i era des de 1997 president honorífic del PSUC Viu. El 2004 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya en reconeixement a la seva participació en la lluita antifranquista, i el 2005 va ser condecorat amb la Medalla d´Or de la Generalitat. Va ser diputat al Congrés entre 1977 i 1985.De la seva trajectòria, també destaca l´activa participació en el procés de recuperació de la memòria històrica a Catalunya.

15.11.07

ESCOLES I ...



Números difuminats

Ahir es varen aprovar els pressupostos de la Generalitat per l’any 2008. La sessió de debat parlamentari va quedar relegada a un segon plànol informatiu a causa de l’afer de rodalies. És una pena que hagi estat així. La discussió sobre els comptes que presenta el Govern, normalment permet esbrinar les intencions de l’Executiu, com pensa gastar els diners i quina orientació prendran les despeses públiques. Deia que és una pena que hagi estat així, per que el xou muntat al voltant de la petició de dimissió de la ministra Magdalena Álvarez no sols no serveix per a res, si no que ha esdevingut un exercici de pirotècnia inútil i poc edificant. Malgrat tot, els comptes són aquí i m’agradaria destacar-ne un parell d’aspectes més enllà dels increments ja coneguts en despesa social i infraestructures. El país ha crescut en població i precisa més escoles i atenció sanitària. Així, els Departaments de Salut i Educació creixeran per damunt del 5,8%, intentant donar resposta equilibrada i de qualitat en dos àmbits on la cohesió social està a prova. Els nivells d’absorció de les noves demandes socials han estat bons fins ara. Amb aquests nous pressupostos s’intentarà que arribin a ser òptims. El govern ha procurat en aquestes dues grans àrees de despesa estar a l’alçada de les circumstàncies. Ho ha aconseguit. És una llàstima que les notícies positives ocupin un espai reduït i difuminat en els mitjans de comunicació. El soroll i la picabaralla, malauradament acostumen a ser més atractius.

13.11.07

FER BULLIR L` OLLA



Avui, al Parlament de Catalunya, tindrà lloc una sessió d’intens i extens debat polític. Es parlarà de tot: de mossos d’esquadra, de residus, de joc, d’infraestructures, de pressupostos... I d’un munt de coses més. Succeirà tot de forma condensada i atapeïda durant un parell de dies. I per què això? No seria més lògic parlar avui només dels pressupostos donada la importància del tema en relació al futur del país? Doncs no. Es nota que s’acosten eleccions generals, i tothom vol fer la seva “aportació” al voltant del que sembla ser la circumstància política més susceptible de donar rèdits electorals: les rodalies. Uns quants demanaran la dimissió de la senyora Alvarez, tot i saber que això no dur enlloc. Bullirà l’olla, s’escriuran quatre titulars de premsa i mes d’un dormirà tranquil i en pau amb la seva consciència opositora.
Però, afortunadament, sembla ser que es comença a intuir, a curt termini, la normalització del servei ferroviari. Finalment milers de ciutadans podran tornar a desplaçar-se amb seguretat. Però, un cop reconquerida la normalitat, haurem de fer balanç de les actituds mantingudes per cadascú. Caldrà explicar el perquè mentre uns feien mans i mànigues per aconseguir sortir del problema, altres desitjaven la seva permanència per tal de colpejar i erosionar els adversaris, tot intentat demostrar una suposada incapacitat de gestió. Caldrà reflexionar sobre els límits que mai es poden rebassar. Un grapat de vots no pot justificar una política del tot s’hi val. En relació a l’obra pública i a les rodalies, alguns han jugat a inocular pessimisme a la ciutadania sense valorar les seves conseqüències posteriors. Per tal de fer bullir l’olla no tot s’hi val.

11.11.07

CARTA OBERTA A HUGO CHAVEZ



Carta oberta a Hugo Chavez
Enviada, via e-mail, 11 nov 2007
amb copia embaixada Madrid


Respetado Presidente Hugo Chávez:

Me permito la licencia de dirigirle esta carta aprovechando la confianza de haber departido con usted una amigable charla, en Porto Alegre, con motivo del Foro Social Mundial celebrado en aquella ciudad en el año 2003.

Nuestra plática tuvo lugar tras una interesante conferencia en la que usted compartía escenario con Ignacio Ramonet, Cassen de ATTAC y las autoridades de la ciudad. Entre el público, en la fila de honor, nos encontrábamos el ministro de cultura de Cuba, representantes de organizaciones campesinas y de trabajadores y el que suscribe, como diputado del parlamento catalán.

Insisto. Me permito la libertad de dirigirle estas palabras porque algunas de sus inquietudes y anhelos respecto a los pueblos oprimidos y las clases desfavorecidas son compartidas –como preocupación, no tanto como terapia- por muchos progresistas españoles que no hemos dudado en analizar sus planteamientos sin apriorismos, contextualizándolos convenientemente.
Han sido los recientes incidentes acaecidos en Santiago de Chile los que me impulsan a dirigirme nuevamente a usted.

En política no basta con tener, o creer tener, la razón. La razón ha de ser compartida, predicada y asumida. Tanto o más importante es el fondo como la forma puesto que la forma, de ser inapropiada, muchas veces inutiliza la razón de fondo.

Un político socialista de mi país afirmaba, hace ya algunos años, que política es pedagogía. Por todo ello, y con el respecto que me merece usted y los ciudadanos de Venezuela, le ruego acepte estas consideraciones de un socialista catalán tan preocupado como usted por conseguir un mundo más justo.

Cordialmente,

Joan Ferran
Diputado Portavoz Adjunto PSC del Parlamento de Catalunya

10.11.07

HO DIU HUGO CHAVEZ...



PD/Agencia EFE).- El presidente venezolano, Hugo Chávez, ha calificado este sábado de "lacayos y cachorros del imperio" a José María Aznar y a los expresidentes de Perú y México, Alejandro Toledo y Vicente Fox, por sus críticas al descabellado "socialismo del siglo XXI" promovido por él.
"Me dan asco y lástima", ha agregado Chávez al citar recientes críticas públicas contra su gobierno de los tres ex presidentes, a los que ha acusado de formar una "especie de grupo" para "hablar contra Chávez y contra Venezuela".
"Ahora, Aznar, Toledo y Fox dicen lo que no se atrevieron a decir cuando eran presidentes de sus respectivos países".
Las afirmaciones de Chavez han tenido como marco un acto con estudiantes de las misiones educativas gubernamentales en el estado de Guárico.
Chávez ha sido especialemnte feroz en su ataque a Aznar:
"El ex presidente español es un fascista que además apoyó el golpe (de abril de 2002), es de la calaña de Adolfo Hitler, un tipo que da es asco y da lástima, un verdadero lacayo de (el presidente de Estados Unidos) George W. Bush".
Todo indica que las palabras de Chávez son una reacción, de las suyas, a a unas declaraciones de Aznar en las que, según el presidente venezolano, "llamó a Estados Unidos, Europa y las democracias latinoamericanas (...) a cerrar filas para derrotar al socialismo del siglo XXI de Hugo Chávez".
Respecto a Fox, ha citado informaciones de prensa según las cuales el ex mandatario mexicano ha afirmado que "se iba a venir a Venezuela con su propio cabello, el propio charro pues, para combatir a Chávez".
"Parece un chiste más bien (...) yo no lo quiero creer, porque es de una ridiculez que se pierde de vista"."El otro, que no debería ni nombrarlo, que andan con el mismo cuentico, es Alejandro Toledo (...) cachorro del imperio".
A juicio del mandatario venezolano, los tres ex presidentes que él vio "arrastrándose, babosos, ante el imperio, se andan agrupando para buscar dinero" porque "no tienen trabajo".

8.11.07

TRIAS AIXO NO TOCA



En Xavier Trias s’equivoca

En Xavier Trias és un dels pocs convergents de la vella guàrdia que encara està en actiu a primera línia del joc polític. Em sap greu criticar-lo per què no sé si el temps, o la cordialitat amb què ens tractem, em genera un punt d’afecte personal envers ell. Dit això, cordialment, li vull dir que s’equivoca força. En què? En canviar la seva manera de fer i de ser. L’exconseller de Presidència, de Sanitat, el diputat a Corts Trias sempre havia fet gal·la d’un estil elegant correcte i educat. Un estil segurament molt més efectiu i seductor que el que practiquen altres col·legues seus com en Felip Puig o en David Madí. Amb ell la anomenada sociovergencia fins i tot podria arribar a ser agradable (es broma). Però, en Xavier està canviant i no a millor precisament. Està adoptant unes maneres de fer que no li són pròpies, que són massa agressives i contundents. Ahir va reclamar dels agents de l’ordre –al més pur estil Alberto Fernández Díaz- una actuació expeditiva i autoritària sobre els hooligans dels Glasgow Rangers. Pretenia, amb aquest fet, criticar l`acció del govern de l`Ajuntament de Barcelona. Error. Precisament va ser l’acció sensata i prudent de la Guàrdia Urbana la que va evitar que els petits focus de conflicte anessin a més. I caldrà dir li al amic Xavier que és preferible passar la mànega, recollir papers i plàstic que no escombrar vidres, reposar contenidors i portar els cotxes al planxista. És simplement una qüestió d’intel·ligència i mà esquerra. Ho han fet be la gent de Jordi Hereu. Ho sento.

TRIAS IRRESPONSABLE I BUSCA-RAONS




PSC considera a Xavier Trias irresponsable, rondinaire i busca-raons
Ferran: les recomanacions de Trias respecte als aficionats del Glasgow hagueren generat violència i estralls
Davant les crítiques llençades per en Xavier Trias contra l´Ajuntament de Barcelona amb motiu de la arribada masiva, i ocupació de l´espai públic, per part de milers d´aficionats escocesos el Primer Secretari dels socialistes barcelonins, Joan Ferran, ha manifestat:
“L´exigència de mesures dràstiques i expeditives reclamades per en Xavier Trias contra alguns actes incívics d´aficionats escocesos d´haver-se dut a terme hagueren provocat situacions de violència no desitjada i disturbis a la ciutat de Barcelona. La organització, prudència, paciència i professionalitat de la guàrdia urbana va saber evitar mals majors”
Joan Ferran ha afegit:
“Des del PSC lamentem l´actitud poc institucional i busca-raons d´en Xavier Trias i la seva fingida indignació. En les seves paraules comprovem que s´obvia el raonament i s´actua irreflexivament. Amb aquestes declaracions Trias esdevé un polític irresponsable i rondinaire.”
Ferran ha continuat dient:
“Des del PSC donem total suport al govern municipal barceloní en la seva decisió d´impulsar acords, tant amb el FC Barcelona com amb la FIFA, per actuar preventivament”.
NOTA PREMSA PSC

7.11.07

El PSC es decideix a promocionar el lideratge d'Hereu


L'alcalde reclama el control de totes les obres públiques que es facin a Barcelona.


Ha hagut de ser la crisi originada pels problemes en les obres de l'AVE el que ha fet decidir d'una vegada la cú- pula del PSC a promocionar la figura de Jordi Hereu, l'alcalde de Barcelona. No és cap secret que als actuals responsables del PSC mai els han acabat d'agradar els lideratges personals de l'estil de Pasqual Maragall. L'heterodòxia, ja se sap, posa nerviosos uns dirigents als quals no els agraden els ensurts provocats per notícies o declaracions que surten fora del guió marcat.Aquest entusiasme escàs o nul pels líders, no extensible, però, als del PSOE, els ha portat a tenir frenat Hereu, que segurament és el dirigent amb més capacitat de connectar amb la ciutadania. Fins ahir. Al vespre, Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC, i Joan Ferran, primer secretari de la federació de Barcelona, van fer de mestres de cerimònia en la roda de premsa que va concedir Hereu abans de pronunciar una conferència en un hotel de Barcelona, en un acte organitzat pels socialistes barcelonins.


FORÇA


Primer en la seva compareixença davant els periodistes i posteriorment davant el públic, l'alcalde de Barcelona va assumir el lideratge públic del qual la seva formació està faltada en la situació actual. La paraula clau del missatge d'Hereu va ser "força". Força a l'hora de poder reclamar que l'ajuntament tingui capacitat de decisió en totes les obres públiques que es portin a terme a la ciutat, independentment de quina administració en sigui la responsable.Hereu va reivindicar una Barcelona forta com a condició ineludible per aconseguir una Catalunya forta, però també perquè sigui possible l'Espanya plural, "un projecte en què crec amb fermesa", va afirmar. Segons la seva opinió, els qui desitgen una Barcelona feble són aquells que rebutgen la pluralitat d'Espanya o els qui creuen que una capital gaire forta és negativa per a la seva idea de la nació catalana. L'alcalde va apostar, igualment, per Barcelona com a capital de l'euroregió Pirineus-Mediterrani.


La cohesió social de la ciutat de Barcelona va ser un dels arguments més importants de la campanya d'Hereu en les últimes eleccions municipals. Després d'assegurar que ja s'han fet passos en aquest terreny (construcció de noves guarderies, reformes dels serveis assistencials, començament de la prestació dels serveis de la llei de la dependència a "milers de ciutadans"), l'alcalde va reconèixer que en realitat "no és gaire clar que el PSC tingui les antenes posades en tots els sectors de la societat barcelonina".


Article d'en Josep Tordera publicat a El Periódico

6.11.07

ESCOLTAR PER ACTUAR



Recorden vostès les anàlisis i valoracions d’algunes formacions polítiques el dia després de les eleccions municipals? Recorden vostès les reflexions al voltant de l’abstenció i les autocrítiques farcides amb propòsits de rectificació? Doncs bé, han passat uns quants mesos i aquells propòsits inicials han quedat en res. Rectifico. Alguns, impulsats per les seves angoixes existencials, han abandonat les qüestions fonamentals, sempre molestes, per jeure a l’ombra de dissertacions metafísiques com a teràpia per guarir-se de les ferides. Així les coses, hem pogut observar la patètica fotografia de l’Artur Mas enganxant el logo de l’anomenada “casa comú del catalanisme” a una porta que fins fa pocs dies lluïa l’anagrama de CDC. Aquesta incomprensible parafernàlia convergent, que incomoda la gent d’Unió, contrasta amb la dinàmica que ha endegat l’equip que lidera en Jordi Hereu a Barcelona. Sota el lema “Escoltar per Actuar”, sense publicitat i amb rigor cartesià, el nou alcalde i la seva gent s’han llençat a fer feina de fons, a restablir i crear canals de comunicació entre els gestors de la política, la societat, les entitats i les altres administracions. Objectiu? Deia ahir l’alcalde Hereu que és necessari escoltar la gent al marge de la cridòria interessada dels adversaris, per així, acostar la política a la ciutadania. El contrast és notable, l’anomenada casa comú del catalanisme és un eslògan publicitari buit anunciat a bombo i plateret, del que molta gent de l’entorn convergent confessa no saber ben bé que és. La modesta iniciativa d’escoltar per actuar crec que s’ajusta molt més a les necessitats i exigències de la ciutadania que no al foc d’encenalls de CDC.

5.11.07

CiU no xuta


Diuen que en David Madí és la mà dreta de l’Artur Mas i que ha reflexionat políticament fins el punt d’escriure un llibre sobre el present i el futur de Catalunya. Diuen que ha inspirat moltes campanyes electorals des del seu despatx a la seu de Convergència i que la seva obra més brillant ha estat el famós DVD que va propiciar la trista soledat de l’Artur Mas a l`hora de pactar. Diuen que odia la gent d’Unió. Diuen, també, que ha definit al President José Montilla com l’home al què “no se li coneix una idea brillant ni mitjanament interessant o original” tot afegint-hi que “era un candidat pèssim... És molt difícil que la societat catalana se senti representada per ell”. Totes les opinions són respectables però no per això brillants ni encertades, ni objectives, ni exemplars... Doncs bé, han passat tant sols uns mesos i el temps s’ha encarregat de situar cadascú on correspon. Fixin-se. CiU resta a l’oposició i sembla que allà viurà un cert temps. És més, segons un sondeig de la Vanguardia –gens sospitosa de filosocialista- l’Artur Mas perd posicions respecte les preferències dels catalans per ocupar la presidència de la Generalitat. I ho fa a favor d’en José Montilla per més de cinc punts.


Alguna cosa deu fallar i deuen fer malament els xicots de la colla d’en Mas i en Madí si CiU no xuta. O no, o potser es que la coalició d’esquerres comença a fer les coses com cal.

1.11.07

JUSTICIA PER FI



PP, i ara què?

Tothom ho diu, tothom ho comenta –excepte el PP és clar- la sentència sobre el cas de l’11-M desmunta la teoria de la conspiració, confirma com a correcta l’actuació de les forces de seguretat i consagra com a campions del disbarat a l’Aznar, l’Acebes i en Zaplana. Fins aquí res de nou. Però, i ara què? Entonarà un meu culpa el PP aparcant d’una vegada per totes els artífexs de les mentides? I a Catalunya, quina sortida li queda a la camarilla que comanda en Daniel Sirera? A casa nostra, aquests darrers anys, els populars s’han vestit de tots els colors per tal de conquerir un espai. Opció darrera opció s’ha vist desmantellada per la lògica dels resultats electorals, o per les ordres del carrer Gènova. Després de la marxa d’en Josep Piqué, els nous dirigents del PP català han procurat l’aixopluc de senglars com l’Acebes i en Zaplana, malgrat passejar per Barcelona del bracet d’en Ruis Gallardon. Dels durs depenen i a ells obeeixen. Es a dir: rendeixen pleitesia els cabdills del club de la mentida tot escoltant amb delit a Jiménez Losantos i a la seva cort clerical. La credibilitat dels populars catalans està avui sota mínims. Han triat malament. Han errat de nou situant-se en un espai polític que , a casa nostra, no agrada; i ara menys. És una llàstima, sempre he cregut que era bo per Catalunya i Espanya tenir una dreta homologada amb l’europea i això sembla impossible.