El blog d'en Joan Ferran

30.9.07

EDUCACIÓ PER LA CIUTA....



Loreto fa pudor

Fa un temps, ocupant un escó al Parlament de Catalunya, vaig tenir ocasió de conèixer un diputat del Partit Popular un xic especial. El seu nom era, segurament ho continuarà sent, Eduard Escartín. Aquest personatge era educat i erudit. Sabia una mica de tot i, sovint es vantava de conèixer la història d’Espanya millor que ningú. Deia que el paio era un xic singular per què -en un temps on no existien Ciutadans i el Vilalquadrisme anava de baixa- aquell diputat de bigoti neofranquista i discurs espanyolista ens transportava a èpoques passades. Ah, el records!
Però, roda el món i torna al Born! Ahir em vaig assabentar que el col·legi Loreto Abat-Oliba de Barcelona es nega a impartir l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania en un clar desafiament a les instruccions emanades des de la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat. I mira, ves per on, un personatge que també es diu Eduard Escartin (o Eduardo) que exerceix de vicepresident de la Fundació Abat-Oliba es declara objector tot afirmant que l’assignatura és anticostitucional, que li recorda la doctrina comunista, i que, a més, no inclou a “la unitat d’Espanya, la llengua comuna i el paper de la monarquia”.
Començo a estar preocupat, a hores d’ara ja em molesta l’olor, el fum i la cridòria dels que cremen símbols que mereixen respecte; si, però encara més, em molesta la flaire a podrit dels carques.Amb els de Loreto Abat-Oliba no podria fer alguna cosa aquest crac d’en Marlask

29.9.07

PACTES ....



El Pacte de Figueres
Carles Navales. Diari de Girona
Sembla que l´Ajuntament de Figueres ha optat per l´estabilitat. L ´acord arribat per nacionalistes, socialistes i poscomunistes té darrere seu el 60% dels vots emesos en les passades eleccions municipals. A l´oposició queda el 35%, repartit entre ERC, amb un 25%, i el PP, amb un 10%. El 5% restant son els vots nuls, en blanc i una candidatura menor. La novetat és que es tracta d´una nova generació, que entra a l´Ajuntament: nou cicle?Tant l´alcalde convergent, Santi Vila, com el primer tinent d´alcalde socialista, Pere Casellas, i el ponent de ICV, Richard Elelman, són nous en la política i pertanyen a la generació que no va conèixer el franquisme. Podria dir-se que es tracta més que d´un pacte entre partits, d´un pacte entre ciutadans, als quals els mou, fonamentalment, que la seva ciutat progressi i que a l´Ajuntament s ´obrin portes i finestres perquè entri l´aire jove. D´altra manera no pot explicar-se la generositat de CiU acceptant que els socialistes estiguin al capdavant d´àrees importantísimes ni, tampoc, la generositat del PSC optant per mullar-se en el govern de la ciutat quan li resultaria més còmode quedar-se a l´oposició recercant nous rumbs que li permetin recuperar l´electorat perdut.Això sí, un clar perdedor: ERC. El seu líder, Francesc Canet, podia ser avui l´alcalde. Un pacte entre ERC, PSC i ICV era el més natural després de les eleccions, però va fallar en el més elemental: la base de la política és fer aliats, no enemics. La seva perseverança a atacar per activa i per passiva a l´anterior alcalde l´ha dut a quedar-se arraconat. La paradoxa, l´anterior alcalde va decidir retirar-se de la política municipal per si mateix després de conèixer els resultats; però Canet ja s´havia cremat davant el PSC.No obstant, el clima electoral que es va viure durant la campanya no es correspon amb el grau de participació, inferior en un punt a les anteriors eleccions municipals de 2003. La veritat, a Figueres, si exceptuem les tres primeres eleccions municipals, les altres han observat una participació similar. Podríem concloure que, de manera natural, entre un 50% i un 60% de la població no està interessada pel tema i, en canvi, els que participen s´ho prenen molt de debò: meitat apàtics, meitat actius. Així es desprèn de les més que importants fluctuacions de vots entre els partits i des de sempre.Tot va tenir una lògica comuna a la de la resta de Catalunya fins al 1995, quan l´alcalde Marià Lorca decideix retirar-se. Fins llavors, el mateix que a tot arreu: CiU comença amb un discret 28%, però de seguida absorbeix els vots d´UCD i ERC. El PSC amb un 24%, però a les següents rep els vots del PSUC. És el 1995 quan CiU i PSC baixen als percentatges de 1979 i comença a bullir l´olla amb una lleugera pujada d´ERC i l´aparició del Fòrum Cívic, que obté el 14% dels vots. S´inicia una transició que acaba ara: els vots del Fòrum marxen al PSC i a ERC el 1999 i 2003, però en aquestes últimes eleccions se´n van a CiU en detriment del PSC, que perd els 14 punts que CiU guanya. Per la seva banda, ERC manté els que li van venir del Fòrum i augmenta el seu percentatge amb els nous votants.La primera etapa d´estabilitat va durar des de 1979 fins al 1995, 16 anys; la segona des llavors fins a avui, 12 anys: serà aquesta un altra nova etapa de semblant durada?

27.9.07

ARTUR MAS .......



Pur tacticisme

El president José Montilla s’ha estrenat a la Cambra protagonitzant el seu primer Debat de Política General. Ho ha fet amb una exhaustiva intervenció de més de dues hores en les que ha desgranat, conselleria a conselleria, la feina feta i la que queda per fer. El seu to moderat i de mà estesa ha contrastat amb l’emprat pels grups de l’oposició. Si, tots esperàvem quelcom més del principal líder de l’oposició. El discurs de l’Artur Mas ha consistit en exposar un batibull de temes i qüestions puntuals farcides de crítiques adreçades a la figura del president. Sincerament, esperàvem molt més d’ell després de les tones de tinta gastades parlant de la refundació del catalanisme i de la seva casa comuna. Pensàvem que la intervenció del senyor Mas esdevindria una conferència magistral destinada a guarir-nos de tots els mals i problemes del país. Malauradament no ha estat així. Dic malauradament per què batalletes polítiques de curta volada les patim cada dia amb les rodes de premsa del inimitable Felip Puig. El tacticisme, la necessitat de sobreviure políticament, han conduit a CiU a un carreró sense sortida consistent en anunciar un nou discurs a tort i a dret mentre en la pràctica parlamentària persevera en una estratègia opositora rutinària, buida, desqualificadora i sense projecte nacional. En el debat CiU ha desaprofitat una ocasió d’or per ocupar l’espai que li correspon per la seva trajectòria i experiència governamental, el seu pes electoral i per les personalitats que integren aquesta, fins ara, respectable coalició de partits. Fora bo i desitjable per a Catalunya que CiU reflexionés al voltant de les seves actituds. El país precisa d’una oposició constructiva per que de l’altra –de la del PP- ja en tenim prou.

25.9.07

NOTA DE PREMSA DEBAT DE POLITICA GENERAL


Joan Ferran afirma que CiU no es pot presentar com a alternativa de res després de “l´òpera buffa” protagonitzada per Mas i Duran, i amb un partit que “no sap com es vol relacionar amb l´Estat, ni amb quins pactes, ni amb quins projectes per a Catalunya ni per a Espanya”

El portaveu adjunt del grup parlamentari Socialistes-CpC, Joan Ferran, ha afirmat que “ens agradaria que CiU aprofités el Debat de Política General per fer un retrat realista de Catalunya, i no la caricatura a què Mas i Puig ens tenen acostumats”. Demà el president Montilla afrontarà el seu primer Debat sobre l´Orientació Política General al Parlament de Catalunya.“Del president esperem una explicació exhaustiva i completa, prolixa si cal, de l´obra de Govern que ha fet fins ara”, ha dit Joan Ferran, que ha afegit:

“esperem veure el president rigorós, eficaç i seriós que coneixem, capaç de fer autocrítica, però que no cau en el tremendisme”.

Ferran ha advertit als dirigents de CiU que “les coses que funcionen malament no s´arreglen plorant i lamentant-se, sinó treballant de valent, i això és el que fa el president Montilla”. “Catalunya no s´enfonsa, i és gràcies al president Montilla i al seu Govern” , ha conclòs.Pressupostos per a CatalunyaJoan Ferran ha destacat la importància de les inversions per a Catalunya previstes als Pressupostos Generals de l´Estat, el detall de les quals s´ha donat a conèixer avui. “Estem a anys llum del que teníem en etapes anteriors”, ha dit, abans de detallar que l´Estat aportarà a Catalunya aquestes quantitats per a aquests temes:

Ferrocarril, 1.303 milions d´euros Aeroports, 771 milions Carreteres, 579 milions Ports, 342 milions Medi Ambient, 417 milions Habitatge: 10.625 habitatges protegits, ajuts a 7.175 famíliesFerran ha explicat que “amb aquests diners es finançaran des de les obres del TGV i Rodalies fins la Variant de Figueres, la variant de Valls, l´autovia Lleida-Osca, l´ampliació del Port de Barcelona, o el Canal Segarra-Garrigues”.

SON UN GRAPAT DE BENEITS ?...O UNS APROFITATS



L’espiral

Darrerament ja són moltes les personalitats polítiques i els mitjans de comunicació que han donat la senyal d’alarma respecte tot un seguit d’actituds i accions poc respectuoses amb símbols, les persones i les idees dels altres. Un munt d’editorials i columnes ens han advertit dels perills d’una escalada de bretolades sense sentit. Doncs bé, l’advertència a pres cos esdevenint una realitat. La crema de fotografies dels monarques espanyols ha donat lloc –més enllà de les possibles conseqüències judicials- a que Ciutadans (Partit de la Ciutadania) imbuït per la filosofia del Capitán Trueno convoquin una manifestació de suport al Rei i de rebuig a la crema de cartells.
Lamento constatar que la gent d’Alberto Ribera s’ha empassat l’ham. Han acceptat la nefasta dinàmica de l’espiral acció-reacció. Han caigut en la provocació, han picat.
Els que creiem que la societat catalana posseeix suficients instruments al seu abast per poder manifestar les diferents posicions polítiques en llibertat i educació no anirem a la convocatòria de manifestació del dia 6. Tampoc ens inculparem com a “cremaborbons” en un exercici de autoflagel·lació masoquista. Tampoc justificarem ni l’insult, ni la incineració de banderes o d’imatges. Aquestes són accions estèrils i puerils protagonitzades per aprenents de batasunetes. No, preferim opinar, escriure, polemitzar... I quan arribi l’hora anirem a votar.

23.9.07

MIRAR LLUNY



D’aquí a un parell de dies tindrà lloc al Parlament de Catalunya el Debat de Política General. No tothom hi arribarà amb el mateix estat d’ànim. És més, m’atreviria a dir que la salut discursiva i propositiva dels partits que donen suport al Govern està a anys llum de la dels opositors. Això no és cap secret. Tant Convergència i Unió com el Partit Popular s’han vist immersos en polèmiques internes on els aspectes personals han jugat de forma determinant. En Josep Piqué i en Duran Lleida, amb diferent desenllaç, han posat en qüestió l’autoritat dels poders fàctics dels seus respectius partits. En aquestes circumstàncies les crítiques i retrets que els grups opositors puguin vesar sobre l’Executiu han perdut força i credibilitat. Esdevé difícil esmenar la plana a l’adversari quan el conflicte està instal·lat a casa pròpia.
Ara bé, dit això, el Debat de Política General posarà de relleu quin és el joc de cadascú. Damunt la taula hi ha dues opcions: una, la de reflexionar i intentar avançar plegats en el desenvolupament de l’Estatut per tal de intentar dur a la pràctica totes les seves possibilitats –i més ara amb la dotació econòmica pactada amb el Govern Central- o, una altra, deixar-se portar per polítiques de curta volada amb un horitzó limitat a les eleccions generals del mes de març. S’equivocaran aquells que només pensin en la primavera i en els resultats de les Generals. L’encertaran els que per damunt del seu legítim partidisme, que no discuteixo, tinguin la gosadia de mirar lluny.

20.9.07

ORIOL,, DURAN I LA CRISIS DE CiU



Oriol el polidor

En política se’n diuen moltes de coses, se’n suggereixen d’altres i s’endevinen unes terceres. Però, a hores d’ara, pretendre fer-nos creure que en Josep Antoni Duran i Lleida és un xicot poc polit ja és passar-se de la ratlla. Si una virtut té el dirigent democristià és la de tenir cura de la seva imatge i de les seves aparences. De totes, de les verbals, de les físiques i de les tèxtils. Fixin-se’n, enlloc de dir collons diu cataplines, enlloc d’exhibir i arrossegar un mal afaitat, llueix una pell, i una closca, fina i bronzejada. Enlloc del clàssic i suat vestit gris, combina americanes clares amb corbates fashion. No, en Duran Lleida potser precisa una cura d’humilitat, no ho discuteixo, però, una acció polidora no. Això no.
Ara bé, aquest no és el tema avui sinó, més aviat ho és l’angoixa que produeix comprovar qui són els personatges que volen exercir de polidors. Que ens ho expliquin. Qui –dels seus socis de coalició- té capacitat política, discursiva o negociadora per corregir i polir a en Duran?
Quin patilles llargues li pot donar lliçons de maneres i aconseguir així millorar la seva educació cortesana? L’Oriol precisament no.
No fem bromes. En política se’n diuen moltes de coses però, les astracanades estan de més. Tothom ho sap, CiU està immersa en una greu crisi de lideratge i de projecte però, el que no se li pot demanar a un potencial cap de llista és pulcritud i definició quan, de sobte, li canvien la lletra i la música de la partitura.

18.9.07

MONTILLA FOREVER



Mentre uns quants s’han afeccionat a construir cases comunes per a donar aixopluc a nous catalanismes, o muntar plataformes sobiranistes de totes les mides, el Govern català va per feina. De sobte, el conseller Castells, pacta uns acords econòmics que garanteixen la inversió pública més important de la història del país. Els Pressupostos Generals de l’Estat aportaran a Catalunya 34.000 milions d’euros els propers set anys. Quin cop pels derrotistes! Haurem, conseqüentment, de felicitar al govern d’esquerres per la seva habilitat negociadora tot recordant, de passada, als pessimistes crònics àvids de poder que precisament la xifra obtinguda és el topall d’un munt de mocions presentades fa quatre dies per CiU.
Així les coses, les circumstàncies del Debat de Política General que tindrà lloc la propera setmana són molt diferents de les que somiaven els líders opositors. El Govern acompanya el seu discurs amb fets i realitats. Va per feina. Mentre tant, el principal grup de l’oposició, s’autolesiona nerviós qüestionant-se la seva pròpia idiosincràsia i afeblint els seus lideratges. S’esvaeixen les boires del panorama polític català i, a la vista del que corre pel país, més d’un exclamarà: Montilla forever.

Echemos cuentas, ya


Us recomano aquest article d'en Lluis Foix publicat a La Vanguàrdia


Sostengo de nuevo que lo más conveniente para todos sería que no se esperara hasta el 2014 para celebrar un referéndum, presuntamente sobre el derecho de autodeterminación o sobre la independencia de Catalunya. Carod-Rovira debería ser un poco más explícito sobre este punto. En cualquier caso, no veo necesario un periodo de siete años para consultar a los catalanes sobre cómo prefieren articular su futuro institucional.


Mi insistencia en esta urgencia es para ahorrarnos tantos años de debate, tantos foros sobre la soberanía, tanta demagogia por parte de agitadores de aquí y de allí, tanta vacuidad de conceptos, tantos salvadores de patrias.


Agáchate, hijo, que viene la patria, le dice una madre a su hijo en la novela El Gatopardo de Lampedusa. Qué pesada y trascendente es la patria. No digamos cuando las patrias se convierten en trenes que circulan por la misma vía, en dirección opuesta, y no quieren detenerse. El choque es inevitable.


¿Por qué no se introduce el referéndum en los programas de los partidos para la próxima legislatura? Dudo que alguno de ellos lo ponga por escrito por la razón de que no parece que haya mayoría suficiente para ganarlo. Es más, no estoy seguro de que esta propuesta se tradujera en mayor número de votos en las urnas para los partidarios del referéndum.


El argumento que nos vino a elaborar Carod-Rovira en la versión televisiva catalana de 59 segundos es que ahora no habría una mayoría social suficiente para que la consulta resultara afirmativa. Deduje al escucharle que nos esperan años de fatiga intelectual y política hasta convencer a la mayoría del anunciado sueño soberanista.


Es evidente que este proceso secesionista no es una singularidad de los nacionalistas catalanes y vascos frente a España. En Escocia, el primer ministro Alex Salmond ganó las elecciones y no ha ocultado sus intenciones de independizarse de Gran Bretaña. Los belgas están contemplando seriamente la división entre flamencos y valones, dejando a la capital europea, Bruselas, en el medio. Los checos y eslovacos se separaron amistosamente en 1993 después de 92 años de vida en común y parece que viven felices como divorciados.


Que se haga cuanto antes. Pero que se haga más con la cabeza que con el corazón, que alguien se tome la molestia de decirnos qué pasaría el día después. No me gusta el lenguaje utilizado por Alfons López Tena que en una entrevista a Xavier Rius dice que España "nos roba 19.200 millones de euros exactamente". Qué puntería se puede llegar a conseguir siendo miembro del Consejo General del Poder Judicial.


Dice López Tena que "no es posible la continuidad de la dependencia de Catalunya de España" y que cuando fue nombrado vocal, a instancias de CiU, no era soberanista "porque creía que aún era posible un Estado plurinacional". Invito a López Tena a que sea consecuente y presente la dimisión por cobrar de un alto cargo de un Estado en el que no cree.


Comentaba un contertulio fuera de micrófono que no estaba seguro del entusiasmo de la gran mayoría de los catalanes por la soberanía o la independencia. Que más bien la gente estaba interesada en las hipotecas, en su trabajo, en el medio ambiente, en las infraestructuras, en la educación... Pero si esto es "montillismo", le espetó el convencido soberanista. Empieza a correr la cosa de que si no eres soberanista no eres un catalán pata negra. Me suena.


Para vivir lo que me queda de vida y de profesión pendiente de que una minoría de salvadores de la patria intenta persuadir a la mayoría, prefiero que la consulta sea ya. Echemos las cuentas, para que después podamos vivir tranquilamente en pareja o separados. Y atengámonos a lo que salga.

16.9.07

LA GUINEU DE ALCAMPELL



La motxilla buida

Ja era hora! Ho comencen a dir i a escriure uns quants articulistes que no viuen d’allò que es “nacionalment correcte”, ni de les engrunes del pessimisme, ni de l’autoflagelació patriòtica. Sí, ja era hora! Que algunes persones amb idees clares –com en Miquel Caminal a El País, o en Lluís Foix a La Vanguardia- donin la senyal d’alerta envers el victimisme ambiental i declaratiu que practiquen alguns al voltant de l’Onze de Setembre.Les aigües baixen tèrboles a la política catalana a causa dels cants de sirena neonacionalistes. La proliferació de plataformes i plataformetes, de grups de reflexió i suport, de tesis refundadores de no se sap ben bé que, mostren l’alt grau de confusió discursiva i la crisi de lideratge que pateix Convergència i Unió. En Duran i Lleida, el més llest de tots ells, veu venir la catàstrofe, i ho diu de manera clara i diàfana, segurament influït per la llum que projecta la decisió de Josu Jon Imaz. El líder d’Unió vol saber quina motxilla haurà de carregar a les properes eleccions generals dels mes de març. En Duran no està per aventures suïcides, ni per les grans declaracions de principis sobiranistes. No. El cert és que després de veure la fugida endavant de l’Artur Mas hom pensa que la vella motxilla de CiU s’ha buidat de cop. Els convergents han llençat a la paperera un munt de referents polítics que varen bastir al voltant de la moderació i la praxis de govern. Lamentablement, avui, aquesta motxilla és buida. Uns quants talibanets la volen omplir de radicalitat (verbal, com sempre) però, La Guineu del Alcampell sap que això seria pa per avui i fam i aniquilació per demà

14.9.07

La projecció internacional de Catalunya


Qui digui que la projecció internacional de Catalunya és cosa d’obrir moltes agències, fer exposicions o passejar-se per les fires està equivocat. Sovint la intervenció d’un grup de persones amb una missió concreta i específica fa molta més feina al respecte.

Un dels aspectes que contempla l’Estatut és la potestat de Catalunya d’articular la seva presència internacional i la seva participació en polítiques d’ajut al desenvolupament i en defensa dels drets humans. La presència d’un grup d’observadors catalans –de tots els partits- i de tècnics del Govern a les eleccions de Guatemala ha adquirit una especial rellevància. Aquest equip d’observadors integrat per sis diputats del Parlament i membres de la Agència Catalana de Cooperació Internacional, assessorada per professors especialistes de les universitats, han treballat -junt amb altres de l’OEA i la UE- a peu d’urna als col·legis electorals. En breu serà lliurat al Parlament de Catalunya i a les autoritats de Guatemala un informe que recull les apreciacions i suggeriments d’aquest grup de cooperants catalans.

Aquesta ha estat una bona i solidaria missió d’observació.

13.9.07

Demasiados Presidentes




Acabo d'arribar de Guatemala i, mitjançant aquest article d'en Lluis Foix publicat a La Vanguardia, entenc moltes coses que han passat aquests darrers dies. Us el recomano.



Alexander Herzen, un precursor de la revolución rusa y activista contra la esclavitud, dejó escrito en el siglo XIX que los esclavos no tenían historia, sólo tenían geografía. Esta afirmación la aprovechó Isaiah Berlin para decir que los judíos tenían demasiada historia y muy poca geografía. Si seme permite utilizar la metáfora, diré también que Catalunya es un país demasiado pequeño para tener tantos presidentes que piensan que actúan como tales. He llegado a la conclusión de que tenemos tres presidentes y medio.



Que Dios les conceda larga vida a todos ellos y que su experiencia sea muy útil para las generaciones venideras. Empezaré por el más antiguo, el president Pujol, que día sí y día también nos ofrece visiones y estrategias que hay que seguir. Muchas gracias. Pero no había hablado nunca del "tancament de caixes" ni de plantar cara al Gobierno de Madrid con tanta claridad. Más bien se enorgullecía de que él era capaz de pactar con todos, como de verdad ocurrió en 1993, en 1996 y en el 2000.



El segundo es Pasqual Maragall, que nos suministra artículos, entrevistas, visiones nuevas sobre Catalunya y sobre Europa en los que nos habla desde cómo superar los obstáculos burocráticos hasta de las relaciones entre Gracián y el rey Fernando. Muchas gracias también. Pero no supo hacer lo más importante que le tocaba en su momento, que era liderar el debate del Estatut y evitar ser defenestrado por el camino por los suyos, empezando por Zapatero, sus compañeros de la calle Nicaragua y un empujón de Artur Mas.



El president Montilla debe luchar contra los cantos de sirena neonacionalista a los que se han entregado sus dos antecesores con más emoción que racionalidad y resistir el victimismo ambiental, declarativo, que observamos en la Diada. Estoy de acuerdo con lo que decía el profesor Miquel Caminal ayer en El País.Cuando no se ha puesto todavía en marcha el Estatut que fue acogido positivamente por la mayoría de los catalanes, ya estamos fabricando nuevas piruetas en el trapecio político sin tener la precaución de tender una red por si sobreviniera una nueva siniestralidad.



El medio presidente, y lo digo con respeto personal y político, es Carod-Rovira, que pone la fecha del 2014 para un referéndum que no sabemos si será sobre la independencia o sobre el derecho a la autodeterminación. De paso, recibe con todos los honores que merece al Dalai Lama.



Hay un tiempo para cada cosa, para ser presidente y para ser ex presidente.

4.9.07

Irresponsabilidad y cabreo



Us recomano aquest article d'en Josep Ramoneda publicat a El País.


- 1. En Cataluña, la política se ha convertido en una técnica de autoexculpación. Nadie es responsable de nada. Este verano ha sido muy ilustrativo. Infraestructuras básicas para el funcionamiento del país han estallado, incapaces de soportar el aumento exponencial de la demanda en todos los campos, ante el estupor de los ciudadanos y la sorpresa de quienes tendrían que tener perfectamente medidas las necesidades del país. Los que gobernaron durante 23 años y fueron incapaces de preparar el futuro dicen que ellos ya no están. Los que llevan ya cuatro años gobernando dicen que el problema es del pasado y que ellos hacen lo que pueden para repararlo. Y unos y otros coinciden en que toda la culpa es de Madrid. Un run-run de malestar sube desde una ciudadanía que se ha ido acostumbrando a delegar la cosa pública en los políticos como si a ella no le concerniera ni le quedara otro derecho que el pataleo.


Son las adaptaciones al lugar de las actuales hegemonías ideológicas. Efectos colaterales del triunfo del poder económico que ha conseguido imponerse al político como fuente de normatividad social. Cada vez más, el comportamiento de los ciudadanos viene determinado por las exigencias del dinero y no por la lógica de los derechos y los deberes. El ciudadano vive condenado al castigo sisífico del consumismo que garantiza la frustración permanente. La pulsión de consumir no tiene fin ni satisfacción. Cuando nos hacemos con el producto soñado, hemos dejado de soñar en éste para empezar a soñar en otro. Y así, en una espiral sin fin, ni premio. En esta situación no hay espacio para la revuelta, sólo hay lugar para el cabreo. La revuelta, como decía Albert Camus, es un no constructivo que desde el momento de pronunciarse lleva un sí incorporado. El cabreo se agota en sí mismo. Es un no que acaba en la resignación. En este marco, el político se transforma de representante a chivo expiatorio. El cabeza de turco al que gritar cuando las cosas no funcionan, sea cual sea su grado de responsabilidad. Y éste, incapaz de seguir al poder económico que salta barreras sin que el poder político consiga llegar a tiempo para marcar los límites necesarios, reacciona de una manera doblemente equivocada: desplazando la responsabilidad hacia otros y convirtiendo a la eficiencia en la gestión en promesa principal, transformando así los medios de su acción en los fines de su proyecto político.


- 2. La eficiencia debería ser una obligación, no un mérito o una promesa. Y una obligación referenciada a unos objetivos: eficiencia, ¿para qué? La reducción de la política al mito de la eficiencia es la consecuencia de la traslación de la hegemonía ideológica del dinero al campo de la política. Y, sin embargo, la eficiencia es insuficiente en política porque los fundamentos de la acción humana no son estrictamente racionales y la economía del deseo de las personas y de los pueblos es muy compleja.


Durante mucho tiempo el nacionalismo ha funcionado como promesa, como pasión inútil que disimulaba la resignación de fondo. Hasta que la realidad del país ha emergido en forma de crisis de funcionamiento y se han visto las consecuencias de una política que ha mimado a los pueblos en nombre de la patria y ha olvidado, por ejemplo, las carreteras que deberían trabar el territorio. El nacionalismo dio voz a Cataluña y con ello pareció darse por satisfecho. Ante la acumulación de problemas la moda es otro mito ideológico: la eficiencia, la política centrada en los problemas cotidianos de los ciudadanos que, sin un proyecto que la articule, no quiere decir gran cosa más que dejar y confiar en que las cosas fluyan de la mejor manera. Entre el discurso del nacionalismo y el discurso de la política de lo cotidiano hay, eso sí, un elemento común: la culpa siempre es de Madrid. Y en la medida en que, en parte, es cierto, es una obviedad que mientras la culpa siga siendo de Madrid las cosas seguirán mal.


- 3. Hay pocos ejercicios más inútiles y más indecentes que el discurso de las responsabilidades colectivas, que es la mejor manera de que nadie sea responsable de nada. Cada cual es responsable de sus acciones y omisiones. No voy a entrar en las responsabilidades concretas de los problemas de este verano porque ya lo hice en otro artículo antes de vacaciones y porque me parece que están bastante claras. Pero ahora que empieza una larga campaña electoral y que, como acostumbra a ocurrir en estas circunstancias, la ciudadanía será objeto de todo tipo de halagos, permíteme que me revele contra el discurso -propio de la hegemonía ideológica actual- que presenta al espacio político como un nido de víboras corruptas y a la sociedad como panacea de todas las virtudes.


Los políticos surgen de esta sociedad. Y son los ciudadanos los que les han puesto donde están, aunque sea a través de mecanismos susceptibles de ser sensiblemente mejorados. Como decía Hannah Arendt, el individuo también es responsable de sus obediencias. Y esto vale para todos: para las élites políticas, cuya tendencia a la servidumbre está demostrada, y para la ciudadanía. Y en especial para eso que en Cataluña se llama la sociedad civil, que tanto énfasis recibe en determinados discursos políticos y que tantos piropos merece de los dirigentes que vienen de Madrid. ¿Qué ha hecho la sociedad civil para la modernización de este país? La fuerza de un país no la dan sólo sus representantes políticos, la da el conjunto de la sociedad. Y el nivel de exigencia de ésta es muy determinante del comportamiento de sus dirigentes. El peso de Cataluña en España y en el mundo no es algo que se pueda delegar en los dirigentes políticos. Concierne a todos. La política no es un juego en el que todos nos quitemos las responsabilidades de encima: los ciudadanos hacia los políticos y los políticos hacia Madrid. Lo que se echa de menos es un liderazgo. Y ésta es mi principal recriminación al presidente Maragall. Llegó en el momento idóneo para convocar al país a un proceso real de modernización, con amplia movilización como hizo siendo alcalde de Barcelona. Y prefirió enzarzarse en una batalla estatuaria con las eternas disquisiciones sobre el ser de Cataluña y de España de por medio. Con lo cual se acabaron perdiendo tres años más. ¿Le hubiera seguido el poder económico catalán? No lo sé. El precedente de los juegos no es alentador. La inversión de dinero autóctono fue mínima. Pero, ahora, ya no caben más dilaciones. Que cada cual asuma sus responsabilidades: los políticos y la sociedad civil.

1.9.07

CONTRA LOS AGOREROS



Article publicado en "El Mundo·

Dicen que este ha sido un verano atípico, que no ha hecho calor y que, para mayor congoja de los bañistas, las medusas han dejado paso a tiburones playeros y rayas con malas intenciones. Unos lo atribuyen al cambio climático y otros a las plagas bíblicas subsiguientes al debate estatutario. Se mire como se mire, lo cierto es que incidentes no han faltado para regocijo literario de articulistas y periodistas de guardia.
El monumental apagón de Barcelona –reconozcámoslo, a pesar de su magnitud resuelto felizmente en un tiempo récord- mostraba alguna de las debilidades de nuestro sistema energético enfrentando a Endesa con Red Eléctrica e “ilumino” de paso la erosiva creatividad del principal partido de la oposición catalana. CiU solicitó la convocatoria urgente de la Diputación Permanente del Parlament. ¿Con qué objeto se preguntaran ustedes? Para nada constructivo, se lo aseguro. Simplemente para vociferar malintencionadamente afirmando que el Presidente Montilla estaba de vacaciones “en el pueblo” y que el Gobierno se encontraba ausente. Pero la solución de emergencia no llegó de aquel insípido y orquestado rifirrafe parlamentario, si no de la gestión combinada entre las Administraciones y las Eléctricas. Por si fueran poco los desajustes energéticos, estos se vieron reforzados por los problemas en la red ferroviaria de cercanías y por un par de imprevisibles colapsos en la ya famosa autopista AP-7. Todo ello, mas una saturación puntual de equipajes en el aeropuerto del Prat contribuyó a sazonar la ya cargadita ensalada de los contratiempos veraniegos. Pues bien, así las cosas y reconociendo que nos encontramos ante una crisis de crecimiento que precisará de esfuerzos redoblados en servicios e infraestructuras, los agoreros de turno han hecho gala este verano de una inconmensurable capacidad para desasosegar al personal. “Cataluña no funciona, es tercermundista”, bramaba iracundo Felip Puig en sede parlamentaria con rostro descompuesto. “El Gobierno está de vacaciones”, apostillaba instantes después un bronceado Artur Mas recién llegado de una pausa en su descanso estival. Pero claro, tanta osadía tremendista también tenía sus contrapartidas, su precio, puesto que, el debate de la Diputación Permanente puso de manifiesto la negligencia de los anteriores gobiernos en relación a las previsiones y a los planteamientos estratégicos. Si hoy es bien cierto que las paredes de nuestra autonomía necesitan una buena mano de pintura, por que están desconchadas y tienen incluso problemas estructurales, la razón habrá que buscarla también en el olvido sistemático de su mantenimiento durante las últimas décadas. Los problemas vinculados a las infraestructuras que han aflorado en Cataluña existen, son una realidad y urge solucionarlos. Pero todo el mundo sabe que los problemas no emergen por generación espontánea si no que son el fruto del abandono en la inversión y la desidia en la planificación. Este agosto ha sido el del acusador acusado, el de la inconsciente autoinculpación de los agoreros. Pero el tremendismo injustificado de los convergentes ha recibido estos últimos días un severo varapalo. El anuncio realizado por el Presidente José Montilla y su Gobierno de un paquete de inversiones en Cataluña que alcanza la friolera cifra de 18.450. millones de euros o el exhaustivo mapa de proyectos en infraestructuras, tanto ferroviarios como de autovías, han obligado a los estrategas de CiU a cambiar de tercio. ¿Hacia donde? Pues muy sencillo, visto el agotamiento de los temas veraniegos nos lanzan ahora el órdago de una “Plataforma por la Soberanía”, intentando conectar con la gripe balcánica que le dio calentura suficiente a Carod Rovira para anunciar un referéndum autodeterminista con fecha para el 11 de septiembre del 2014. Seamos serios, al final va a resultar que la tan cacareada fatiga del electorado catalán en relación a España va a venir motivada no por los retrasos de RENFE –que se solucionaran- si no por el hartazgo de oír tantas tonterías.
Regresemos pues, a las cosas serias. Catalunya necesita, como dice su President, unos Presupuestos Generales del Estado que contemplen lo acordado en el texto del Estatut de Catalunya; obstruir su aprobación sería un flaco servicio a la ciudadanía. El país precisa el diálogo y el consenso entre todas las fuerzas políticas para encarar su futuro. Ello implica la mano tendida desde el Gobierno, pero también el cese de hostilidades del tremendismo destructor. El pesimismo de los agoreros no da rendimientos electorales, tan solo crea desánimo, desmovilización e individualismo entre la ciudadanía. Para recuperar el tiempo, que otros malbarataron, Cataluña precisa una buena dosis de optimismo que le permita creer con entusiasmo en sí misma.