El blog d'en Joan Ferran

27.2.07

Depressió, independència?


Ahir vaig participar en el debat de TV3 que dirigeix en Ramon Rovira, Àgora, junt amb Montserrat Nebrera (PP), Dolors Camats (IC), Antonio Robles (C), Quico Homs (CiU) i Xavier Vendrell (ERC). Vàrem polemitzar gairebé sobre tot allò que és diví i que és humà.

Però vistes les circumstàncies crec que ja ha arribat l’hora de dir les coses clares i sense embuts. Aquest xicot d’ERC, en Vendrell, argumenta poc, no fa debat. Sembla un veterinari que recepta a totes les malalties i problemes una sola medicina. Quina? Ja s’ho poden imaginar, molt senzill: independència. Independència per guarir el mal de cap, independència pel mal de queixal, independència per disminuir el forat de la capa d’ozó i l’emissió de CO2... Potser caldrà dir a més d’un que això de la independència és una trampa saducea, que el sistema és mundial i global, que en ple segle XXI les receptes del XVIII i XIX no funcionen, que la fragmentació dels Estats és perillosa, que... i que caram! Que no volem ser ni Kosovo ni Montenegro. Ara bé, dit això a Catalunya uns quants volem bastir un autogovern sòlid que sigui proper als ciutadans i fer-ho dins d’una Espanya federal i plural que contribueixi a la construcció d’una Europa capaç de vèncer les desigualtats. Volem fer costat a tot allò de progressista –i realista- que sigui capaç de generar la societat moderna. Acostar l’Administració al ciutadà facilita la participació política i no és sinònim de fragmentació ad infinitum.


A dia d’avui Catalunya ha de vèncer dues derives amb efectes perversos. A saber: la victimista que encarna CiU i que ens vol contagiar la seva depressió, i la que recepta xarops independentistes per guarir tots els mals que afecten al món. Governar és tocar de peus a terra i impulsar en positiu tot allò que és tangible i possible. Cal fer-ho amb ambició però també cal deixar al calaix les propostes de verbalisme estèril i el derrotisme.


Article publicat a e-noticies

25.2.07

Olé de la Vega...y olé !! !!



Maria Teresa fernandez de la Vega

Ha vingut a Catalunya Ma Teresa Fernández de la Vega i ha donat una lliçó de modals a més d’un. Ha fet quelcom que no acostumen a fer molts dels nostres polítics. Ha demanat disculpes per les avaries, enrenous i retards que ocasionen les obres d’infraestructures ferroviàries però, alhora, ha posat un bon grapadet de diners damunt la taula –més de 100 milions d’euros-. Les paraules de la vicepresidenta de la Vega no han vingut soles, han estat acompanyades per les del president de la Generalitat, José Montilla, qui ha explicat en una entrevista al diari El Punt quelcom tan obvi com el següent: “tants anys sense inversions en serveis de rodalies no s’arreglen de cop i volta en dos o tres anys”.
Molts d’aquests que ara bramen davant les dificultats de les obres ferroviàries o es mostren hipercrítics amb elles –cas d’en Felip Puig o d’en Xavier Trias- obliden que el retard en inversions a les rodalies de casa nostra es va produir quan CiU donava suport als governs del Partit Popular. Sí, sí que quedi clar: La millor època de RENFE, la més beneficiosa pels ciutadans de Catalunya va ser la que va estar presidida per la senyora Mercè Sala. Després d’ella ni cinc de calaix. Així doncs: contra l’oblit, cues de pansa.

22.2.07

Sobre la radio i la tele



L’eterna llei de la “Corpo”

Un parell d’hores després de què finalitzés la primera reunió oficial de la ponència parlamentària que discuteix la nova llei de la Corporació Catalana de Radiotelevisió, els teletips de les agències ja anunciaven que CiU hi posava entrebancs. Com? Doncs, molt senzill, volent reiniciar la vella discussió sobre les característiques i el nombre de membres que haurà de tenir el Consell d’Administració d’aquest ens públic i les seves atribucions etc... Lamentable tot plegat per què a finals de la legislatura anterior s’havia arribat a un cert consens, a un seguit d’acords, que permetien albirar l’esperança de què aquesta llei, per fi, veuria la llum. Alentir a seva tramitació a aquestes alçades de la pel·lícula és un despropòsit injustificable de difícil explicació.
La nova llei de la CCRTV ha de garantir la despartidització de la ràdio i televisió pública catalanes, ha de permetre que els criteris professionals i l’esperit de servei públic primin per damunt de qualsevol altra consideració. Usuaris, professionals i treballadors de l’Ens fa temps que esperen que la cambra catalana doni llum verda al projecte. Qualsevol entrebanc partidista serà un mal servei al país i a la qualitat informativa i d’entreteniment a la que tenen dret els ciutadans de Catalunya.

21.2.07

Trias, debilitat dins del seu partit i com a alcaldable, està disposat a pactar amb qui sigui




Joan Ferran veu en la designació de Joaquim Forn com a número dos en la llista de CiU per Barcelona “la prova evident que Trias s´ha hagut de doblegar davant el sector sobiranista i l´aparell del seu partit”



El primer secretari de la Federació de Barcelona del PSC, Joan Ferran, ha lamentat avui que “Trias, debilitat dins del seu partit i com a alcaldable, està disposat a pactar amb qui sigui” per intentar arribar a l´alcaldia de la ciutat. Ferran ha fet aquestes declaracions després que Trias hagi tornat a dir avui que tant li fa pactar amb ERC com amb el PP.




Joan Ferran ha recordat que “no en va, Xavier Trias és el polític català que més vegades ha votat a favor del PP d´Aznar al Congrés dels Diputats”, en referència a l´època en què Trias era el màxim representant de CiU a Madrid. “Trias ja està acostumat a tractar amb el PP i no li vindrà d´aquí”, ha dit Ferran.




El primer secretari del PSC barceloní considera que trias està “debilitat com a alcaldable, perquè veu que el seu discurs buit i envellit no engresca ningú”. A més, “està debilitat dins el seu propi partit a causa de les lluites internes que mantenen els membres de CDC per estar presents a les llistes, i del malestar dels membres d´UDC, que se senten menystinguts perquè estan en un pla secundari”.




El número 2 de CiU




Joan Ferran considera que la designació de Joaquim Forn com a número dos en la llista de CiU per Barcelona és “la prova evident que Trias s´ha hagut de doblegar davant el sector sobiranista i l´aparell del seu partit”. “El sector més proper a Mas i Madí ha guanyat la batalla interna en detriment d´un home més proper a Xavier Trias, com era Antoni Vives”, ha analitzat Ferran. “A més, es confirma l´expulsió de l´Ajuntament de Joan Puigdollers, que coneix la ciutat molt millor que el mateix Trias”, ha afegit.




Nota de premsa del PSC

20.2.07

Al ataque !!!!!



El Govern actua...quan toca

Tots aquells que fa dos dies s’omplien la boca criticant el Govern català titllant-lo de feble i supeditat a interessos de tercers s’ho hauran de fer mirar, i molt. Quan molts gesticulaven -dins i fora del govern- el President de la Generalitat anunciava amb serenitat que es mantindria ferm i valent en la defensa dels interessos de Catalunya, del seu Estatut i de l’autogovern. I així ha estat. Abans d’ahir, sense anar més lluny, els socialistes catalans votaven a Madrid de manera diferent del PSOE. Ho van fer defensant allò que consideraven millor pels interessos del país, del transport aeri i de la gestió dels aeroports catalans. En un altre ordre de coses, ahir, el govern de la Generalitat acordava presentar un recurs súplica contra la recusació del magistrat del Tribunal Constitucional, Pablo Pérez Tremps, amb la finalitat que l’alt tribunal reconsideri la seva mesura.
Montilla va dir en seu parlamentària que actuaria, i ho fa. El moment polític es complexa, cert, però es per aquesta raó, i no altre, que cal esperar del principal grup de l’oposició una actitud constructiva i de suport a l’Executiu. De no ser així hom pot arribar a pensar que sota les paraules d’Artur Mas solament hi ha interessos partidistes. Pel bé de Catalunya vull pensar que no.

Genial l'acudit d'en Ferreres



Pubicat avui a El Periódico

18.2.07

DDD: De Derechas y Desesperados...



Oposició rima amb desesperació

El proppassat cap de setmana algú deia que ens manca il·lusió, que el país està immers en un fatídic pessimisme del que no serem capaços de sortir-ne sans i estalvis. Algú altre ens deia també que els del PSC ens inventem enemics externs com a antídot per sobreviure. En el mateix sentit, un articulista d’aquests que creuen dictar doctrina –això sí, sempre al servei del cosmos conservador- criticava el flamant ministre de justícia, Fernández Bermejo, per les seves crítiques al Partit Popular tot dient que això no s’ha de fer. En que quedem? Fa tres dies en Mas i en Duran Lleida ens deien que no defensem prou el país i que no hi ha nassos suficients per tirar endavant l’anunciada ofensiva ideològica, jurídica i política contra els desgavells del PP. I van i diuen això just en el precís moment en què Montilla reclama unitat d’acció al voltant del govern de la Generalitat per plantar cara i per desenvolupar l’Estatut amb fermesa. L’oposició nacionalista respon de nou al·legant que el Govern no té ni iniciativa ni projecte de país criticant de passada a ERC... Lamentable tot plegat. Doncs no, amics lectors, el quadre no és com el pinten alguns articulistes ni aquesta gent amb “mono” de poder. El Govern governa i fa just el que ha de fer. Una altra cosa és que oposició rimi amb desesperació.

15.2.07

CiU I PP ...PACTARAN !!!!



Alerta als pactes CiU/PP

Ahir el Diari de Girona treia a la llum un informe lliurat a la Fiscalia per que aquesta, si ho creu oportú, obri una investigació al voltant d’una promotora que ha construït un hotel de cinc estels a la Cala del Pi. El PSC ha denunciat la negligència i la inactivitat de l’equip de govern municipal comandat per l’alcalde de CiU, Joan Giraut, i pel regidor d’Urbanisme del PP, Antoni Cano.
La “destrossa” permesa per l’ajuntament de Platja d’Aro ha consistit en l’ocupació d’una zona marítimoterrestre per fer dos murs de contenció i talar, de passada, més d’una trentena d’arbres. Més enllà d’aquest fet puntual que ha succeït a Platja d’Aro, hem d’alertar els ciutadans de les nostres vil·les i pobles d’un fet a hores d’ara ja inqüestionable: a casa nostra, allí on PP i CiU governen junts –com és el cas de la ciutat de Tarragona- és on afloren el major nombre de casos d’irregularitats urbanístiques. El famós cas de Terres Cavades no és una flor d’estiu, es tot un símptoma.
El desig de pacte de la dreta catalana i espanyola per governar als municipis a qualsevol preu és una evidència. Aquest fet ens ha de fer estar atents i vigilants. Ja sabem com acaben aquesta mena d´ acords: com ahir a Platja d’Aro, com fa mesos a Terres Cavades, com Andratx... No podem permetre que el territori i el paisatge del país acabi trinxat per gent que només pensa en fer negoci i col·locar ciment.

14.2.07

Espanya no en té la culpa

Mentre el PP busca esquerdes legals al Tribunal Constitucional -ho diu Montserrat Nebrera- per assolir els seus objectius polítics, al Parlament debatrem avui a instàncies de CiU sobre si cal presentar un recurs al TC contra una llei que molts ciutadans esperen ansiosos, perquè representarà una millora en la seva qualitat de vida. Ho veiem molt més clar després d'escoltar les declaracions de Mariano Rajoy en les quals anuncia acords escrits i polítics amb CiU. Josep Piqué tenia raó quan deia que estaven negociant. Els convergents han decidit disparar a Catalunya contra Montilla i el seu govern. El PP, a Madrid, contra el president Zapatero. Aquesta és l'única diferència notable entre les seves estratègies, pensades per desgastar governs que consideren anormals perquè ells no hi són.

Davant l'enrenou dels darrers dies i dels neguits i nervis d'alguns, cal dir-ho clar: "Espanya no té la culpa de res". És la dreta espanyola, la responsable del soroll, i també els seus socis secrets que se'n volen aprofitar. Ens cal calma, rigor i unitat per defensar un desenvolupament correcte del nostre Estatut. Montilla i el seu govern ho faran, els ho asseguro.

Article que m'han publicat a e-noticies

11.2.07

Mas i les empentes



Mas, la mà i les empentes

L’eminent catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo, explicava ahir a les planes de El Periodico que la prova del nou del caràcter democràtic d’un partit és l’acceptació de la derrota i que, en l’actualitat, el PP encara no l’havia superat. Cert. La recusació del magistrat del Tribunal Constitucional, Pablo Pérez Tremps, ha estat la darrera mostra de què el PP encara no ha superat el disgust, el trauma, de les eleccions del 14M. La ràbia acumulada pels conservadors és tanta que sospitem que aquesta no serà la darrera jugada amb males arts. Però ,dit això, hi ha també altra gent a l’oposició –més dialogant, educada i pacífica, ho reconec- que tampoc se n’adona del nou moment històric que ens toca viure. Artur Mas declarava ahir que el president Montilla no li donava la mà si no empentes per treure CiU del consens estatutari. No sabem qui aconsella el líder convergent ni qui l’incita a posar cara d’empipat. El Govern de la Generalitat ha ofert a tots els grups parlamentaris una plataforma, un Consell, a on tractar la negociació del desenvolupament estatutari abans d’anar a Madrid. Per què CiU rebutja això? Potser algun “estratega” ha fet un càlcul interessat, i veient l’enrenou orquestrat pel PP pretén aprofitar-se? Situar-se al capdavant de la manifestació cridant i gesticulant més que ningú està molt vist. Amics meus, ara això no toca. Ara convé conduir la nau sense renúncies però amb saviesa.

10.2.07

Una oposición insensata....



La añoranza de poder, las prisas por intentar regresar al gobierno, conducen al PP y a CiU a practicar un tipo de oposición con indeseables efectos secundarios. Según el autor del artículo la cohesión social, el respeto a las personas y la convivencia se resienten como consecuencia de sus prácticas políticas.

El Gobierno de la Generalitat presidido por José Montilla funciona. El ciudadano de a pie comprueba con alivio como van quedando atrás las trifulcas de otros tiempos y las discusiones bizantinas. Hay reparto de papeles y de protagonismos. Las funciones de cada cual están milimétricamente asignadas. Las estridencias han dado paso a la concordia e incluso las divergencias -lógicas en una coalición integrada por diferentes partidos- son dirimidas con discreción. El nuevo gobierno de la Generalitat es el paradigma de un sano sincretismo en la gestión, sin renuncias. Se sustenta sobre un discurso y una práctica política basada en una clara preocupación por lo social. La nave va. Atrás han quedado tres años de gobierno agitados por un debate estatutario largo y fatigoso. Atrás quedan también más de dos décadas de lamento victimista conducidas, eso sí, con sabia rentabilidad, por Jordi Pujol.
Hace poco, un eminente articulista, argumentaba que el desapego y rechazo de la ciudadanía a determinadas formas de hacer política se compensaban hoy por los efectos balsámicos de un enfoque racional de los problemas, por un tratamiento riguroso y por una autoridad presidencial reconocida y admitida. Temas como el llamado decreto del castellano o la polémica alrededor de la ley de la dependencia se han abordado recientemente des de una impecable perspectiva de interés no solo gubernamental si no también de país. Se han vencido, por fin, las singularizaciones partidistas. En pocas palabras, se ha gobernado con rigor. Bien. ¿Y ahora qué? ¿Este rumbo y velocidad de crucero constante que ha trazado el ejecutivo catalán implica mecánicamente que tendremos una legislatura tranquila? No, en absoluto. Más bien al contrario. Ante este pacífico escenario aquellos que pronosticaban grandes males y peleas irreconciliables en el equipo de Montilla se han visto obligados a cambiar de táctica. CiU y PP se devanan los sesos trazando caminos para propiciar a corto plazo el deterioro o derribo del gobierno de la Generalitat catalana. Sus artimañas opositoras son insensatas. Veamos: CiU se acredita a sí misma como una gran avaladora y defensora de l’Estatut. Su estrategia no deja de ser una huida hacia delante a la espera de los resultados electorales de las próximas elecciones municipales. Los de las autonómicas no fueron suficientemente buenos para sus intereses. La suya es una crisis aplazada. Los dardos envenenados de los nacionalistas apuntan a Montilla, pero las cargas de profundidad más virulentas van dirigidas a fragmentar la cohesión del gobierno intentando excitar las bases de ERC. CiU no está sola en este empeño. Algún que otro articulista y medio de comunicación juegan también, por ejemplo, a potenciar la imagen divergente y “ultra patriótica” de personajes como Joan Carretero. El método no es nuevo. Históricamente ERC ya ha sufrido en propia piel este tipo de maniobras. Y es que, amigo lector, CiU teme que cuatro años más en el dique seco de la oposición puedan sumirla en una triste agonía camino del ocaso. La esperanza de los nacionalistas conservadores para salir de su agujero se basa hoy en intentar exacerbar o crear contradicciones entre los socios del gobierno para que estalle por los aires la coalición. Prepárense porque esta gente va a agitar la bandera del patriotismo más que nadie. ¡Cuanta pobreza argumental! Convendrán conmigo que estos planteamientos no contienen ni intereses de país ni propuestas programáticas. Tras esa actitud subyace una inteligencia escasa y solo atisbamos una pizca de algo que podríamos calificar como “astucia primaria”.
¿Y el PP? Parece ser que los populares piensan hacer caso omiso a las peticiones de centramiento político que insinúa y persigue Josep Piqué. Parece ser, si nadie demuestra lo contrario, que los sectores zaplanistas consiguen imponer sus tesis en la política española y que los populares catalanes no tienen más remedio que compartir la senda de los despropósitos trazada desde la calle Génova. El PP ha optado por la vía fétida hacía la desestabilización. Al inventario de iniciativas anti estatutarias practicadas hasta el día de hoy, al catálogo de estridencias políticas orquestado por el PP -recuerden firmas anticatalanas, manifestaciones, boicoteos extemporáneos...- habrá que añadir ahora su ingerencia en los ámbitos judiciales. Los episodios vividos estos últimos días alrededor del Tribunal Constitucional no auguran nada bueno. Crean desconfianza en las instituciones, ponen en entredicho a los jueces, alejan al ciudadano de la política y lo sumen en un fatalismo descreído del que no se salva nadie. Mucho nos tememos que, en un futuro inmediato, el gobierno catalán no solo tendrá que mostrar la bondad de su gestión y lidiar con el desarrollo estatutario si no también hacer frente a la insensatez de algunos políticos. Su prueba de fuego será sobrevivir en la atmósfera que genera a su alrededor una derecha -la de aquí y la de allá- que ansía volver al poder, lamentablemente a cualquier precio.
Artículo que me han publicado en el diario El Mundo

8.2.07

¡ Vuelve el hombre !

Els símptomes d'una crisi de lideratge es poden percebre de múltiples i variades maneres. En moltes ocasions qui pretén exercir de líder s'adona que la seva imatge genera rebuig, desconfiança o prepotència. Altres vegades constata les dificultats perquè el seu missatge agafi entre la ciutadania i sigui comprensible.

D'un temps ençà, la imatge i els missatges de CiU no passen per un bon moment. Es difuminen. Un dia en Duran diu que vol entrar al govern del PSOE i hores després en Puig, o en Madí, es plantegen engendrar una moguda transversal amb personatges tan pintorescs com en Joan Carretero. Però, ai las!, enmig d'aquest desgavell comunicatiu i d'aquesta manca de nord algú pensa en tot allò que hi ha desat en el rebost de la casa. I aquest algú decideix fer sortir a la palestra de nou Jordi Pujol com si la seva flaira fos nova. "Vuelve el hombre", com deia la publicitat d'un perfum masculí. L'expresident, en declaracions a Catalunya Ràdio i en articles a La Vanguardia, li endossa un parell de cleques al govern central, al PP i a Montilla, i així la capacitat opositora de CiU torna a reviscolar. Potser ha fet diana i ha molestat els adversaris, d'acord, però la devaluació d'en Mas i de la seva gent, la seva incapacitat de dir res de nou, ha esdevingut una escandalosa evidència.
Article publicat a e-noticies

6.2.07

Farts del PP




D’ençà la seva derrota a les urnes tot just farà ara tres anys, el Partit Popular se les pensa totes per tal d’erosionar i fer caure el govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Això no és nou. Al llarg de dècades la política de les dretes espanyoles –sovint també de la catalana- ha estat sustentada sobre un reguitzell de suposades situacions extremes, teòricament susceptibles d’esberlar l’Estat o perjudicar la nació. Fa uns anys els dimonis eren les esquerres i els seus afanys igualitaristes. Enguany les bèsties a maleir són els indesitjables nacionalismes perifèrics, el terrorisme i la suposada actitud pusil·lànime dels socialistes. Diàleg, per a ells, és sinònim de traïció i els acords polítics devenen una venda a baix preu de la sobirania nacional. Lamentable tot plegat. Però la cirereta del pastís rau avui sobre el mon judicial. La recusació de Pablo Pérez Tremps és una decisió insòlita fruit d’una perversa manipulació política. L’estratègia del PP contra el govern Zapatero, i l’Estatut d’Autonomia, no s’atura enlloc. Els populars volen condicionar l’acció del Poder Judicial sense tenir en compte que, aquest fet, pot tenir conseqüències catrastófiques per la credibilitat democràtica. Més d’un irresponsable està atiant el malhumor i la ràbia de la ciutadania i aquesta comença ja a estar farta.

4.2.07

Alcalde !!!



L’Alcalde ho té clar

En Jordi Hereu ho té clar i ho diu sense embuts. A on cal i com cal. En del darrer Plenari de L’Ajuntament de Barcelona va ser contundent: “no deixaré que la ciutat es quedi a la via morta del futur ni s’eternitzi el mal servei de rodalies, o s’aturin les millores dels barris”.
Hereu va fer d’alcalde, de bon alcalde, deixant en evidència a tots aquells que juguen amb les pors i fan demagògia amb els neguits del ciutadans. No cal dir noms. Vostès ja saben de qui parlem. Totes les ciutats modernes del mon estan immerses en grans obres d’infraestructures i transformacions urbanístiques. Les necessiten pel seu desenvolupament, per garantir la mobilitat i la qualitat de vida dels seus habitants. L’Àrea Metropolitana de Barcelona també. Per aquestes raons, i moltes més, és bo i saludable que alcaldes com Jordi Hereu parlin clar i amb autoritat –ell ho fa- exigint rigor i seguretat extrema en la construcció d’infraestructures. D’acord, però també, i alhora, cal denunciar als manipuladors de la por demanant-los responsabilitat i coherència. Aquests que qüestionen gratis la solvència de l’obra publica serien capaços, per interès partidista, de dur-nos a la paràlisi com a ciutat.
Ja veuran vostès com d’aquí a un temps aquests que ara bramen incoherentment voldran tenir cadira en el viatge inaugural del TVG.

2.2.07

On es la coherència?


Som a pocs mesos d'unes eleccions municipals i es nota. Aquestes darreres setmanes han estat plenes de notícies referents a les candidatures, les llistes i els programes de les diferents formacions polítiques. La política de pactes o de possibles futures coalicions també ha estat present als mitjans de comunicació. És natural i positiu que així sigui, però, enmig de tanta lletra menuda preelectoral, es detecten multitud d'incoherències. Per exemple: dues o tres hores després que Imma Mayol parlés de les seves opcions "antisistema", en Xavier Trias la va castigar implacablement amb una bateria de desqualificacions i exigències per tal que assumís les seves responsabilitats com a membre d'un equip de govern. Una setmana després d'aquests fets, el mateix Xavier Trias s'insinuava a la senyora Mayol oferint-li pactes per governar la ciutat de Barcelona amb ell com a alcalde. On és la coherència? En quin lloc de l'espectre polític s'ubica la Convergència i Unió d'en Xavier Trias? Davant de situacions com aquestes, hom pot arribar a pensar que molts -en Trias, per exemple- han oblidat les seves coordenades polítiques i ideològiques i s'han deixat seduir per les ànsies de poder. On és la coherència?