El "killer conver"

Tots sabem que Felip Puig fa de dolent en la pel·lícula dels convergents. Hom sap també que de dolents n'hi ha de llestos i de bocamolls. El pitjor que pot fer un polític és intentar acusar dels seus propis defectes altra gent. No és creïble. El súmmum del cinisme és assenyalar la palla en l'ull de l'altre sense adonar-se dels propis defectes. Quan Puig acusa Castells de mentir respecte als pressupostos generals de l'Estat ho fa des de la interpretació esbiaixada de les dades i la insolvència. Els diners arribats de Madrid han donat joc a una interpretació polifònica. Hem pogut comprovar com la gent del PP diu que estem esquilant Espanya. Altres, en canvi, continuen amb el discurs que Espanya ens roba. En aquesta picabaralla de xifres l'única veu serena, solvent i documentada ha estat la del conseller Castells. Ara bé, si el que vol Puig —el killer conver— és assenyalar mentiders, en té un parell de ben a prop. Un és en Mas prometent coses que sap que no pot complir. L'altre és David Madí, que, o bé és a la lluna, o bé nega la innegable cita amorosa de Carod i Mas. S'agafa abans un mentider que...

Els “mai contents”

Hi ha gent en aquest país que aviat necessitarà anar al psicoanalista per esbrinar quina estranya malaltia mental els impulsa a donar la nota, a fer-se veure innecessàriament. Hi hauran d’anar perquè les seves actituds van més enllà de les conductes individuals i són percebudes per la gent com a generals, de tot el país. I això no és bo. Permetin que els faci una confidència: amb el tema d’Elvira Lindo hem fet el ridícul més espantós. Se’ns ha percebut, dins i fora de Catalunya, com una penya de provincians acomplexats incapaços de discernir entre allò que és important i allò que és banal. Patètic. Però no menys lamentables han estat, i són, les reaccions davant l’anunci fet pel ministre Pedro Solbes dels diners que vindran a casa nostra provinents dels pressupostos generals de l’Estat. En aquest sentit és obvi que comencem a posar en marxa algun dels aspectes econòmics del nou Estatut. Sí, sí, tot sembla indicar que l’eslògan d’en Montilla “Fets i no paraules” es fa realitat. Ben aviat arribarà a Catalunya un cabasset de diners frescs per a infrastructures i per recuperar peatges. Però com si res. Alguns segueixen rondinant, de mal humor, enfadats. Hom té la impressió que aquesta gent, per tal de no haver de manifestar satisfacció per la pluja de milions, hagueren preferit seguir sota la sequera. Aquestes actituds no són positives. Generen malentesos i incomprensions. Són elements perniciosos per a l’entesa amb altres governs i pobles que també tenen els seus neguits i preocupacions. No estic advocant per un conformisme acrític i entregat. Res d’això. Voldria, tan sols, fer una crida a tots aquells que mai no troben res positiu, els negatius. Cal un xic d’objectivitat amb el món que ens envolta. No els sembla?

Article que m'han publicat al setmanari Actual

El promesòmetre

S’ha inventat el promesòmetre. Per qui no ho sàpiga aquest és un estri dissenyat per a mesurar i quantificar les promeses “ful” que per minut pot vomitar l’Artur Mas. Avaluen tant el seu cost econòmic com l’índex d’insolvència de l’emissor. És una eina necessària desprès d’observar l’allau de promeses de la dreta catalana.

La deriva ultra conservadora de les darreres propostes convergents contrasta amb la imatge que fa uns anys ens volien donar del seu líder. Fa un temps ens deien que el reiet Artur era una espècie de Kennedy –no jugaren a Bill Clinton per allò de la becària- però, recentment, hem descobert que aquest noi ha esdevingut una versió “botifarra amb seques” d’en George Bush.

Els xecs indiscriminats, els premis a l’anglès i les promeses agosarades i incomplibles són l’instrument que fan servir els polítics que es saben comdemnats a perdre. Per què? Molt senzill, perquè mai les hauran d’aplicar. Prometre és molt més fàcil que complir. Fem memòria. Quantes coses es van prometre en els darrers vint i tres anys i no han vist la llum?

Article que m'han publicat a e-noticies

Cal saber comptar

Cal saber comptar

Jordi Barbeta explicava ahir a les planes de la Varguardia que la diferència entre PSC i CiU rau en que uns gestionen les negociacions amb el govern de Madrid en silenci i, els altres, ho fan públicament. Barbeta sosté que, en el fons, ambdues forces polítiques són semblants, que només es diferencien en l’escenificació de les seves propostes. Sembla ser que, per aquest periodista, la resta de partits del país són poca cosa més que morralla complementària. Fa pocs dies ens deia també que les diferències entre dretes i esquerres són inapreciables... A on haurem escoltat aquest discurs abans? Doncs bé, jo no discutiré les tesis del periodista en qüestió però, si fem comptes, arribarem a la conclusió que mai abans com enguany les inversions de l’Estat a Catalunya havien estat tant quantioses. Jose Montilla ho deia a la Pineda de Gavà:
“Amb governs socialistes Catalunya va millor que mai i, a més, les inversions previstes en els pressupostos d’aquest any són superiors a la suma de les fetes durant els quatre darrers anys del govern Aznar”.
Per cert , recordem-ho, aquells eren els temps del pacte CiU –PP. Apa doncs. A comptar!

Article que m'han publicat a e-noticies

Mil bons dies

La nit del primer de novembre sabrem qui ha guanyat les eleccions catalanes en nombre de vots. Dies després es desvetllarà el misteri –actualment per alguns un dubte ontològic- de qui serà el president de la Generalitat durant la propera legislatura. D’aquí al novembre haurem tingut temps suficient per posar damunt la taula i explicar què volem per Catalunya i com pensem aconseguir-ho. Però, una campanya electoral d’aquestes característiques no seria complerta ni justa sense fer balanç del què ha succeït durant els mil dies del govern Maragall. S’ha explicat fins la sacietat que hem aconseguit un nou Estatut. Cert. Més potent i complert que l’anterior, amb més recursos i més autogovern. Això és veritat. Però, també cal mostrar amb orgull quelcom que sovint ha quedat difuminat pel soroll del debat estatutari: l’obra de govern.

La retòrica emprada en les controvèrsies polítiques ens ha permès escoltar afirmacions tals com: “en els últims vuit anys de govern de CiU amb el suport del PP, no es va fer ni la meitat del què ha fet el govern d’esquerres en tres”. És cert això? Doncs sí. Per què? Molt senzill. Les dues darreres legislatures del president Pujol varen estar condicionades pel seu pacte amb els populars i aquesta circumstància va paralitzar la Generalitat. Ni presons, ni línies de tren, ni projectes viaris importants varen veure la llum. Els governs convergents esdevingueren incapaços per desencallar temes com el túnel de Bracons o resoldre la construcció de la línia de les Gavarres, etc. Ah! I de l’Estatut ni parlar-ne. No fora cas que Espanya petes.

L’arribada al govern de les esquerres catalanistes va comportar el posar ordre als calaixos dels diferents departaments. Ordre en els projectes, en els recursos i en l’execució. Fet això, va ser possible impulsar tot un conjunt d’actuacions al servei dels ciutadans que ara cal valorar. O és que no ha estat notable –per exemple- la signatura del Pacte Nacional per l’Educació amb tota la comunitat educativa dotant-lo d’una inversió de 1200 milions d’euros, que ha permès contractar 5000 mestres més i construir 104 nous centres escolars? Qui és capaç de negar que s’han destinat a les polítiques socials 261.000 milions d’euros beneficiant més de 260.000 famílies? Fora bo que el ciutadà sabés que els recursos destinats a polítiques socials ha crescut un 56% en els darrers tres anys. O qui pot negar l’evidència del Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya, de la Llei de Barris o del desplegament dels mossos d’esquadra amb gairebé 5000 nous agents? Qui pot menystenir que, en el terreny cultural, més enllà de temes tan emblemàtics com la recuperació dels Papers de Salamanca, el pressupost de cultura ha augmentat en un 60%?

La llista de les coses aconseguides mitjançant l’obra de govern durant aquests mil bons dies és molt llarga. Abasta tots els àmbits i tots els temes assolint un alt grau de compliment dels compromisos adquirits a l’inici de la legislatura. L’objectiu polític del candidat socialista Montilla és donar continuïtat, complementar i desenvolupar, encara més, l’obra de l’anterior govern Maragall, i fer-ho des d’una òptica catalanista i de progrés. Val la pena.

Article que m'han publicat al diari El Punt

Calma, Mas, Calma...

Cal dir-li al candidat Artur Mas que es calmi, que no s’hi val fer-se l’enfadós ni l’ofès. Tots sabem que en Fernández Teixidó i en Farreras estan passant un mal tràngol. Esperem pel bé de la política catalana, i dels polítics en general, que tot acabi en res. D’acord? Ara bé, no són de rebut les declaracions com les que ha fet Artur Mas insinuant maquinacions inconfessables motivades per un suposat joc brut en plena campanya electoral. Si el fiscal sol·licita per en Farreras més de cinc anys de presó deu ser perquè, exercint la seva funció, creu que ho ha de fer. Si la policia, o el jutge, investiguen les relacions de Teixidó amb Malxas Tetruaixvili no és per caprici ni indicació dels adversaris polítics si no perquè actuen d’ofici.

Tothom és innocent fins que es demostra el contrari. Així ha de ser. Ara bé, no llancen sospites sobre aquells aparells de l’Administració i de l’Estat que intenten fer correctament la seva feina. Joc net és també no escampar brutícia damunt la necessària imparcialitat d’una investigació judicial. Això és el que fan alguna gent del PP i algun diari respecte a l’11 M... i així els hi va.

Article que m'ha publicat a e-noticies

Sobre el PP

Rajoy ha aterrat a Catalunya per donar suport a Piqué com a candidat a la presidència de la Generalitat. L’objectiu dels populars és diàfan: impedir que els socialistes governin, intentar sumar una majoria alternativa amb CiU. La història es repeteix. Ambdues forces somien tornar a l’aritmètica parlamentària de l’etapa 1996-2003. Però, compte! Els temps han canviat i el PP a Catalunya ja no és percebut tan sols com una força política conservadora, sinó com el principal enemic de tot allò que han plantejat la majoria de les forces polítiques del Parlament. És percebut per molts ciutadans com el causant dels desencontres i la mala imatge que tenim a la resta d’Espanya. Al PP se’l veu darrere dels boicots als productes del país, de la recollida de signatures i de les manifestacions multitudinàries contra l’Estatut. Tothom sap que són ells els qui han enviat l’Estatut al Constitucional. Malgrat aquesta llosa, en Josep Piqué s’ha llançat a una frenètica carrera per sortir de les turbulències a què està sotmès. El fitxatge de Montserrat Nebrera és una prova d’aquest intent de rentat d’imatge que -com explicava en un diari Toni Soler- tindrà efectes col·laterals. Els populars perden una de les poques veus externes disposada a defensar les seves polítiques. Doncs bé, al PP li urgeix resituar-se, aparèixer en una posició més centrada. La intel·ligent jugada d’en Piqué d’oferir-se amb exigències a Artur Mas és hàbil. Tant és així que compromet CiU fins a l’extrem que ha obligat Duran a dir que no es deixarà condicionar ni ara ni després de les eleccions. Però no siguem ingenus. Tothom sap que en aquests ambients de la dreta uns i altres es necessiten i que, conseqüentment, CiU posarà en marxa el seu nacionalisme instrumental anant del bracet amb el PP.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

Rus en la intimitat

No sabem si la febre anglòfila d'en Mas anirà a més. No sabem amb quins estranys enginys compta el reiet Artur per mesurar el grau de coneixement de la llengua de Shakespeare dels nostres conciutadans, per així poder posar en pràctica la seva proposta d'exempció d'impostos.No entenem per quina raó, malgrat saber que molta gent sintonitza via satèl·lit o cable la BBC, vol un canal digital que emeti en anglès. Per què no en francès, italià o àrab?El líder convergent torna a donar la nota amb propostes que fan riure recuperant el nivell de hilaritat de fa uns anys, quan volia que Puyol jugués amb la selecció nacional andorrana. Ens consta molt creure que aquest seguit de despropòsits hagi passat inadvertit a ulls de la penya dels Oriol Pujol i els David Madí. Són nois criats a l'ombra dels Tarongers de Palau i no acostumen a espifiar-la tant. Potser... deixem-ho ¡Doncs bé, ja ho veieu un Mas anglòfil, vol que la gent parli anglès en públic i ell, i altres, rus en la intimitat. Coses que passen. No?

Article que m'han publicat a e-noticies

La metamorfosis de CiU

Hace pocos días en estas mismas páginas Felip Puig, el portavoz de CiU en el Parlamento de Catalunya, hacía suyas unas palabras de Léon Blum que decían: "Existen dos clases de políticos: los que se repiten y los que se contradicen". Si me permiten el atrevimiento, un servidor añadiría una tercera clase o categoría: la de los que se engañan a sí mismos, la de los que quieren doblegar la realidad, la cotidianidad, a gusto de su universo político particular. Y ése ha sido, a lo largo de los años, uno de los principales pecados del nacionalismo catalán. Subvertir la realidad, interpretar el mundo a su medida, ha devenido un vicio crónico y una práctica habitual entre muchos dirigentes de Convergència i Unió. Algunos andan más preocupados en destruir la imagen de su principal adversario electoral -el PSC- que en explicar su propio proyecto. Desde su Cataluña virtual, que no real, disparan agazapados contra el candidato socialista Montilla con proyectiles fabricados en la mezquindad. Se atreven incluso a atribuirle una merma en su catalanidad. ¡Hasta ahí podríamos llegar! Mal les deben de ir las cosas a las gentes de Artur Mas cuando han decidido utilizar, de nuevo, la vieja vara de medir los índices de patriotismo. Muy apurados deben de estar los nacionalistas conservadores cuando su preocupación consiste en ponderar el grado de contacto e interacción entre el PSC y el PSOE. Muy angustiados deben de andar cuando pretenden obviar el debate sobre el grado de efectividad de cada cual para desarrollar con éxito el nuevo Estatuto, para llegar a acuerdos bilaterales en Madrid.

Esta legislatura que ahora termina ha sido pródiga en acontecimientos. Se ha aprobado un buen estatuto y la campaña electoral, que en la práctica ya ha comenzado, permitirá dar a conocer muchas de las actuaciones gubernamentales que hasta ahora han permanecido difuminadas por los vapores de la polémica estatutaria. Será la hora de hacer balance de la acción de los gobiernos de Maragall pero, también, de las actitudes de la oposición. Y en este sentido, sinceramente, creo que hay que lamentar la actividad opositora discontinua y errática que ha practicado Convergència i Unió. La gente de Mas nos ha obsequiado durante estos tres años con un carrusel de comportamientos contradictorios. Han sido capaces de transitar por todos los márgenes, de combinar al unísono y sin rubor el más trasnochado y exagerado soberanismo con los guiños y arrumacos al PP. Tanto ha sido así que cualquier observador con un mínimo de objetividad puede detectar que el verdadero leitmotiv de CiU es regresar al poder al precio que sea. Esta obsesión por disfrutar de los aromas del Pati dels Tarongers les ha llevado incluso a echar por la borda la cultura de gobierno que atesoró Jordi Pujol. Cuando desde las filas del socialismo catalán valoramos los aspectos positivos -que los hubo- de la etapa pujoliana, destacamos siempre el sentido institucional y de gobierno del que hizo gala el anterior presidente. Ese legado se ha diluido para dar paso a un estilo más zaplanista de hacer oposición. Es decir, a una práctica tremendista hecha de frases reactivas y de declaraciones repletas de descalificaciones. En el artículo anteriormente mencionado, Felip Puig pretendía vendernos la imagen de una nueva generación de políticos tomando las riendas del nacionalismo catalán. Falsa ilusión la suya. Decía al inicio de estas líneas que hay políticos especialistas en engañarse a sí mismos sin manuales de autoayuda. Los supuestos nuevos dirigentes de CiU quizá sean ligeros en años, cierto, pero son ya viejos expertos en los vicios que segrega el poder. Todo el mundo sabe que la tan cacareada nueva hornada convergente creció y se educó a la sombra de Palau entre las intrigas de la corte. Son simplemente la continuidad de una forma superada de hacer política que ha optado por radicalizar los mecanismos de ejercer la oposición. El bueno de Felip Puig intenta hostigar a los socialistas catalanes acusándolos de sucursalistas y cuatro lindezas más. Craso error. La trayectoria catalanista y federalista del PSC impregna todas y cada una de las propuestas políticas que defiende José Montilla. Desenterrar, como antaño, el medidor de catalanidad es un flaco servicio al país y un burdo intento de confundir al ciudadano. Montilla plantea que el nuevo reto de los catalanes pasa por conseguir un óptimo uso y despliegue del Estatuto basado en el rigor y la seriedad. Lo hace pensando en la ciudadanía, dejando de lado la pequeña política de los rifirrafes declarativos. Cuando desde el PSC se propone un salto cualitativo y cuantitativo en políticas sociales al servicio de los catalanes no es de recibo replicar con acusaciones de corte grupuscular. Cataluña precisa debatir sobre cuestiones tangibles, sobre cómo, cuándo y de qué forma se pondrá en funcionamiento su potencial estatutario. No nos interesa para nada discutir acerca del pedigrí ni de las denominaciones de origen de los candidatos. A fin de cuentas la historia nos ha enseñado que, en nuestro país, los únicos que osaron pactar con Aznar fueron los líderes del nacionalismo conservador. No lo duden, aguarden y verán. Asistiremos de nuevo a la metamorfosis de CiU. Será posible porque su nacionalismo es tan sólo instrumental.

Article que m'han publicat a el diari El País

Res és de franc

Res és de franc

En Rajoy a Viladecans va anar directe al gra. I és per què els seus no paren d’explicar-li que el comportament dels convergents entre 1996 i el 2003 –quan el PP garantia l’estabilitat dels governs Pujol- era d’allò més desagradable i desagraït. Aquell va ser un període de molta hipocresia convergent. Els nacionalistes feien veure que no volien saber res de la gent del l’Aznar però, a l’hora de la veritat... Ja sabem tots el què passava.
Ara, els xicots del PP, sembla ser que no volen seguir sent membres del club dels politics maltractats. Malgrat les darreres carantoines d’en Mas a en Piqué, aquest no està disposat a pagar el beure, i ho diu molt clar i català:” res serà de franc, l’objectiu del PP és entrar al govern” en condicions i del bracet d’en Mas. Doncs bé, ja ho saben. Tot i que algun articulista s’entesti en negar l’existència del combat ideològic entre dretes i esquerres, a Catalunya les coses estan molt clares: el nacionalisme instrumental que practica CiU s’amistançarà un cop més amb el PP... Però, vet aquí que, a pesar de les coincidències interessades, encara no els surten els números ni amb les enquestes d´en Miró i Ardevol.

Ocellets i " Pajarracos"

Un ocellet m’ha dit


Un ocellet m’ha dit que Oriol Pujol, David Madí, Quico Oms i la seva gallina estatutària estan fent números sense parar. Diuen que maten el temps creuant enquestes bones i creibles amb altres de la factoria Miró i Ardevol. Diuen que estan molt preocupats perquè no surten els comptes. Vaja , que la gent del PP no sura el suficient per poder sumar com vàrem fer anys enrera amb els resultats que tots coneixem.
El mateix ocellet m’ha explicat que ja estan posant en marxa una sessió accelerada de neteja de baixos i rehabilitació per tal que un pacte amb la gent del Piqué no indigesti al seu electorat. Diuen tantes coses....
Un no sap si creure en els ocellets o no, però un cop d’ull als darrers vuit anys de govern conegut ens donen la resposta. Ho varen fer i ho tornaren a fer. Per tal de governar serien capaços

Til·la als barroers

S’acosta el dia primer de novembre, i amb ell les eleccions. Fins ara, l’absència de continguts programàtics i de propostes polítiques serioses ha estat una constant, i en certa mesura, era normal que fos així. Ningú vol mostrar les seves cartes ni comprometre excessivament el seu joc abans d’hora. Els programes electorals estan pensats per anar desgranant-los lentament, per oferir-los en forma d’episodis didàctics de fàcil digestió, per adobar-los amb píndoles magistrals amb l’ànim i la intenció d’engrescar el personal perquè vagi a votar. Doncs bé, cal que ens felicitem tots plegats. Aquesta darrera setmana el PSC ha fet públic el contingut inicial de les seves propostes, i CiU ha mostrat la partitura i la música que pensa tocar. Cal que ens felicitem, entre altres coses, perquè el que no pot succeir és que els ciutadans hagin de suportar debats televisats com el que va tenir lloc al programa Àgora de TV3 que condueix en Ramon Rovira. Allí, un David Madí gens homologable amb la tradicional cultura política de què ha fet gala CiU durant els darrers anys, va protagonitzar una agra polèmica exempta de tot tipus d’interès ciutadà. Una polèmica d’aquelles que allunyen la gent de les coses públiques. Un debat d’aquells que generen sensacions de fàstic i el mal humor de l’audiència. Intentar destruir de forma barroera la imatge dels adversaris pot esdevenir un inconscient exercici d’autodestrucció. Els ciutadans no es mereixen això. Ara que ja tenim programes polítics damunt la taula, cal contrastar-los i estudiar-los. Trobem també coincidències. Montilla i Mas parlen de rigor, eficàcia i orgull ciutadà. Tothom –excepte el PP- diu que cal desenvolupar els continguts de l’Estatut. Doncs som-hi. Obrin joc, senyors! I... til·la als barroers.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

Pollets famèlics

Desprès de tantes i tantes discussions bizantines i fotografies amb trofeu, on tothom pretén ser el guanyador, arriba l'hora de la veritat. Els ciutadans estan cridats a les urnes el primer de novembre i caldrà que valorin quina força política i quin President són els més eficaços i eficients alhora de signar acords bilaterals amb el Govern de l'Estat o desenvolupar els continguts de l'Estatut d'Autonomia.Desprès d'unes discretes negociacions -així han de ser- el govern i el PSC han confirmat l'arribada a Catalunya d'un bon grapat de milions per a infrastructures. La inversió estatal pel 2007 serà de 3.000 milions enfront als 2.600 d'enguany. Es compleix així allò que es va acordar a l'Estatut. Per altre banda la futura gestió de l'aeroport del Prat també sembla estar ben encarrilada...Ja veuen, si el que es tracta és aconseguir coses pràctiques i beneficioses pels ciutadans de Catalunya alguns ja estan fent la feina. Altres només es dediquen a piular, o a embrutar la barra del galliner, com a pollets famèlics.

Rehabilitar en Piqué

Després del lamentable espectacle que ens va oferir David Madí amb la seva intervenció al programa Àgora de TV3, veiem, amb satisfacció, que Artur Mas ha decidit rectificar pel bé dels seus però, també pel be del clima polític a Catalunya. Ho ha fet seguint la senda d’en Montilla. Ho ha fet copiant el missatge central del candidat socialista fent una crida al rigor i a l’orgull col·lectiu dels ciutadans. Tot això que dic en quatre línees ho explicava ahir l’inefable cronista Jordi Barbeta a les planes de la Vanguardia. Doncs bé, si Artur Mas invita els seus seguidors a actuar amb humilitat i modèstia, potser fora bo que complementés el seu aterratge al mon real dient-los, també, un parell de veritats. A tall d’exemple:
-Mireu nois. Confieu en mi, els números no surten. Aparquem l’ètica patriòtica, deu-n’hi-do a on hem arribat, i, pel bé del país i de Convergencia convindria rehabilitar a la gent d’en Piqué. No fora cas que els necessitéssim.Ai!. El que pot fer l’enyorança del poder!

Sentit comú

Sentit comú
A la fira de les promeses i oportunitats que esdevé tota campanya electoral, el PP ha apel·lat al sentit comú. Doncs bé, crec que per una vegada els nois d'en Rajoy veuran satisfetes les seves pretensions a Catalunya. El sentit comú dels catalans els aconsellarà no votar Piqué. Aquest mateix sentit comú els aconsellarà no refiar-se d'aquells -com CiU- que ja comencen a trobar les virtuts amagades dels deixebles d'Aznar tot esperant miracles aritmètics. Però, de coses "comunes" n'hi ha d'altres més enllà del sentit que porta aquest nom. El front comú de CiU i ERC per reprovar la consellera Figueras a les portes d'una campanya electoral ens deixa bocabadats. Esdevé un exercici gratuït de menysteniment dels òrgans del Parlament de Catalunya, de la seva Diputació Permanent. Allí s'hi vol fer, un cop més, electoralisme de franc perquè en Mas llueixi la corbateta i en Puig ens taladri dient que l'apocalipsi ja és aquí... Ah!, i tot això perquè la consellera ha gosat complir els Pactes del Tinell. On és el sentit comú d'aquest patètic

Entre Rajoy i Duran

Les dades sobre el creixement de l'economia espanyola en el segon semestre d'enguany són extremadament positives. La ralentització de la pujada de preus i els indicadors sobre l'atur i les altes a la Seguretat Social mostren clarament que el país rutlla i que els nostre problemes polítics i socials són semblants als dels països més desenvolupats de l'Europa occidental. Doncs bé, aquest panorama amb preocupacions certes, però esperançador, en lloc de suscitar en els rengles opositors -CiU i PP- un seguit de propostes imaginatives per avançar en les millores, es redueix a una política de despropòsits i gesticulacions inintel·ligibles. Rajoy no sap discernir entre una operació bèl·lica i una de pacificació. Duran exigeix el coneixement del santoral i el cant de Virolai a qui gosa creuar el país. Artur Mas només parla d'en Montilla...Tot sembla indicar que durant les properes setmanes aquesta serà la tònica a seguir per part dels conservadors d'aquí i d'allà. Reaccionen reaccionàriament a tot el que es mou i sense propostes positives a l'abast del ciutadà.

Article publicat a e-noticies

Hereu, un bon relleu

Sí, és evident, en Xavier Trias té un gran problema. Se’l veu desencaixat, confós i agressiu. Artur Mas té un altre gran problema: en Xavier Trias. Un candidat que ha deixat de creure en si mateix i en les seves possibilitats d’assolir l’alcaldia de Barcelona les properes eleccions municipals. La raó? Molt senzilla: el relleu d’en Joan Clos per en Jordi Hereu al front de l’equip municipal dels socialistes. El símptoma: les reaccions extemporànies que ha tingut el candidat convergent en conèixer la notícia. Unes reaccions que no s’adiuen gens al seu suposat tarannà pacífic. Xavier Trias ha perdut els estreps i ha parlat al més pur estil dels populars. Que si l’aparell, que si la monarquia hereditària, que si... Els nervis i la por a una nova derrota el neguitegen. Siguem seriosos i intentem aproximar-nos fredament a la nova situació que és, sens dubte, digna d’estudi.

Una de les diferències principals entre el PSC i CiU, pel que fa a la política municipal, és el capteniment al voltant de les persones que han de protagonitzar-la. El PSC conrea la pedrera, CiU no. La majoria d’homes i dones dels rengles socialistes dedicats als municipis acostumen a adquirir un bagatge de coneixement i experiència mitjançant dilatats períodes de temps dedicats a la política local. Els actuals alcaldes i regidors del PSC s’han format a l’escola del carrer, de la ciutat i del poble, en contacte directe amb la problemàtica quotidiana del ciutadà. Aquest és el cas, sense anar més lluny, del nou alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que ha estat regidor dels districtes de Les Corts i Sant Andreu, i el de molts altres alcaldes metropolitans que s’han forjat en el dia a dia de la gestió municipal. La renovació practicada pel PSC en aquest àmbit de la política no acostuma a ser un desembarcament ni una implantació. Respon a una estratègia meditada i cuidada que cerca oferir a la ciutadania dirigents capaços, formats i provats. Ens podrà agradar o no la seva proposta programàtica o el seu tarannà, però és una gran veritat que els alcaldes socialistes emergeixen de la proximitat i la pràctica concreta.El mètode de CiU és un altre de molt diferent. Tradicionalment les prioritats polítiques dels nacionalistes conservadors s’han centrat, al llarg dels anys, en les qüestions autonòmiques, abandonant ostensiblement el conreu del flanc municipal en benefici d’estratègies per conservar el poder pujolià. Tot ho han fet girar al voltant del govern de la Generalitat. Els nous quadres polítics que han emergit dels seus rengles desitgen fer feina al Parlament de Calalunya. Els que s’han criat i educat a l’ombra del Pati dels Tarongers com Oriol Pujol o Quico Oms, entre altres, somien tornar a la plaça Sant Jaume. Amb aquest panorama dins el cosmos convergent, a qui s’assigna la política municipal i els afers de la ciutat? Doncs molt senzill: als excedents, als polítics de tornada, als fracassats d’aventures de tot tipus. Només cal donar un cop d’ull a la història de la ciutat de Barcelona. En aquest consistori han passat a pitjor vida política des d’en Josep M. Cullell fins a en Miquel Roca, des d’en Joaquim Molins fins a en Xavier Trias. Molts, després de les seves respectives batalles, han marxat decebuts a l’empresa privada. Altres –com és el cas d’en Trias- han resistit a l’espera de veure passar el cadàver dels seus enemics; però... ai las!, no ha estat així. Aquells socialistes de l’aparell, a qui tant plau de criticar a en Xavier Trias, tenien una carta a la màniga -per cert, gens amagada- i han ubicat en primera línia de combat en Jordi Hereu. Hereu és un home gens sospitós de pràctiques sectàries ni de lectures dogmàtiques. És un polític amb perfil pragmàtic, dialogant i resolutiu. Poc aficionat a exabruptes i picabaralles. Una persona fàcilment votable fins i tot per la clientela d’en Xavier Trias. El desconcert en els rengles convergents ha esdevingut notable. Més d’un estrateg de campanya s’haurà de menjar l’argumentari, els papers, eslògans i discursos que havia preparat laboriosament per fustigar en Joan Clos. El seu relleu, en Jordi Hereu, té tots els números i condicions per ser un bon alcalde i gaudir de la confiança dels barcelonins. De res valdran els anatemes sobre els seus vincles amb l’aparell. Els qui el coneixen n’opinen que és un dels polítics més transversals de la nova generació de socialistes catalans. És un home del nostre temps, i no una relíquia del passat.

Article publicat al setmanari Actual

a CiU son uns.....

Un recurs mesquí

Tots sabem que les llistes a diputats presentades per Convergència i Unió al Parlament de Catalunya són una broma. Sota el paraigües d’una suposada renovació veiem les mateixes persones de l’altra vegada però, ordenats de manera diferent. Ah! Això sí, amb la sorpresa de què al número quatre ha pujat una super woman de l’Hospitalet com la Meritxell Borràs. Està clar que la pedrera convergent no funciona. Però la cosa no passaria d’una enganyifa a l’estil “conver” si no vingués guarnida per la més vella de les mesquindats del país: la d’avaluar el grau de catalanisme dels nostres ciutadans. És una obvietat que Montilla posa nerviós a Mas. La crida d’aquest, a uns suposats votants desencantats del PSC per la marxa d’en Maragall fent servir l’argument del pedigrí catalanista, no és més que un recurs mesquí dels que tenen por de perdre, de nou, l’aixopluc dels tarongers de Palau. Sí, d’aquells que no dubten mai de pactar amb el PP per conservar el poder.

oe,oe,oe, Espanya campiona del món

Ciu a la desesperada

La torpeza convergente

De aquí a un par de meses escasos la ciudadanía catalana acudirá a las urnas y despejará la incógnita .Uno de los candidatos en liza deberá formar gobierno en solitario o en coalición. Mientras tanto, les puedo vaticinar, que asistiremos a un espectáculo continuo confeccionado a base de declaraciones y contra declaraciones, de promesas realizables y de otras no tanto. La escenificación de las diferencias se pondrá de manifiesto hasta el extremo de enfrentar a los socios y a los amigos. Seguramente alguien, en un exceso de puritanismo, criticará la puesta en escena de las desavenencias y las discordias. Tranquilicémonos, no pasa nada, todo ello forma parte de los rituales democráticos, es consustancial la lucha por el voto del ciudadano. Estamos acostumbrados a ello después de treinta años de democracia parlamentaria. Ahora bien, dicho esto, convendría erradicar de la política la ficción, el engaño y la utilización mezquina de las desgracias ajenas para fines electorales. En Cataluña, el pasado mes de agosto, ha sido uno de los más placidos que se recuerdan. La ausencia de grandes incendios, unas fiestas mayores sin conflictos destacables han sido la tónica predominante del verano. Solo enturbiada por los sucesos salvajes del Prat y la presencia de medusas. Obviamente nadie ha osado,- aún- culpar a los gobiernos de la plaga de estos animales urticantes. Pero-ante los hechos del aeropuerto- sí que se han atrevido a adjudicar responsabilidades políticas gratuitamente con ánimo de erosionar al gobierno. No importa donde, sea aquí o sea en Madrid. Algunos ilusos de la bancada convergente creen que así consiguen rentabilidad electoral. No les inquieta que sea a expensas del sufrimiento ajeno, de la desgracia de muchos y del sentimiento de rabia de los perjudicados. No han servido de nada las explicaciones ni el conocimiento de la complejidad e irracionalidad de esta huelga en el Prat. No se ha valorado el esfuerzo de las administraciones por conseguir recobrar la normalidad, por evitar males mayores o por intentar resarcir a los damnificados. El mes ha tenido como colofón un triste debate en el Parlament. En él la oposición se ha mostrado carroñera y nada propositiva. Esta es una de las prácticas políticas deleznables que debemos erradicar. Pero eso no es todo. Inmersos ya como estamos en una atmósfera preelectoral no deja de ser chocante que una formación, como CiU, persista en practicar un tipo de oposición o de discurso carente de estrategia y contenidos. Tradicionalmente los convergentes han alardeado siempre de poseer una cultura de gobierno sólida. Sus últimos movimientos en la escena de la política catalana parecen indicar todo lo contrario. La presentación de sus listas electorales devino un insulto a la inteligencia. Bajo una supuesta renovación de personas y de métodos pudimos detectar los mismos personajes de la anterior legislatura ordenados de forma distinta. Bajo la supuesta igualdad de géneros la paridad hace aguas en Tarragona, Lérida y Gerona… Las propuestas programáticas permanecen en el anonimato y su líder, Artur Mas, se muestra incapaz de salir del círculo vicioso, de superar la mediocridad de los que tan mal le aconsejan. El país precisa buenos gobiernos pero también una buena oposición. Un control parlamentario sin propuesta alternativa es un ejercicio inútil. Una crítica sustentada en acontecimientos fortuitos no es seria. Y, desgraciadamente, esto es lo que se nos ofrece desde las filas convergentes en esta antesala de las próximas elecciones autonómicas
Es una evidencia notoria que los gobiernos ¿?de Pasqual Maragall no han conseguido agotar la legislatura. Es cierto que han cometido errores y que, en su andadura, los problemas se han prodigado. De acuerdo, pero un somero balance de este período nos muestra que la tarea realizada ha sido ingente, que va mucho más allá del tema estatutario y que estamos en puertas de culminar positivamente un cambio de ciclo a todas luces beneficioso para Cataluña. Convergencia debería reflexionar sobre el estilo de su política opositora y sobre los mensajes que emite a la ciudadanía. El acerbo acumulado por CiU no puede, en interés de Cataluña, ser dilapidado por un grupito de radicales en las formas que empujan a la formación a la política estridente. El país, insisto, precisa que sus principales fuerzas políticas sepan ajustarse a las exigencias del momento histórico en que vivimos. Urge desarrollar el Estatut. Conviene acordar un montón de leyes y negociar múltiples acuerdos bilaterales… Para todo ello se precisa rigor y seriedad. La acción pública que desarrolla el nacionalismo catalán no conserva la cultura de gobierno de la que hizo gala el presidente Pujol en otros tiempos. Esperemos que sus torpezas no empañen ni la campaña que se avecina, ni la próxima legislatura.

articulo publicado en El Mundo