EL PP NO CAMBIA

He asistido, en el Congreso de los Diputados, a la votación del texto del Estatut de Cataluña elaborado por la Comisión Constitucional, en la que participé como miembro integrante de la delegación del Parlament. He escuchado de nuevo las tesis de Mariano Rajoy y el jaleo de la bancada popular, he presenciado los aplausos cerrados de los conservadores y sus insultos a Fernandez De la Vega y Duran LLeida.

Los dirigentes del PP no cambian. Sí, se colocan a favor de la corriente en el tema de la paz en Euskadi, pero persisten en sus discursos rancios contra las reformas estatutarias. La prédica anticatalanista deviene combustible gratis para la catalanofobia.

El Estatut es bueno para los ciudadanos de Catalunya. Su aplicación incidirá positivamente en las prestaciones sociales, mejorará la calidad de nuestra democracia y favorecerá el crecimiento económico, las infraestructuras y el empleo.

Solo los dogmáticos maximalistas de uno y otro signo, de la derecha o de las esencias patrióticas, son incapaces de valorar positivamente el avance que representa.Insisto, el Estatut es bueno para los ciudadanos de Cataluña, y para toda España.

EL COBRADOR DEL FRAC

XAVIER,

JO NO HO HAGUÉS FET AIXÍ...

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT.

HI HA NOVES TÈCNIQUES.

MOLT MÉS SOLVENTS...

El paper de cadascú

Siguem sincers. Tothom sap que l’alto el foc d’ETA hauria estat molt més difícil amb un govern espanyol que no estigués presidit per en Rodríguez Zapatero. El dirigent socialista ha impulsat un canvi profund en les relacions entre el govern central i les formacions nacionalistes. Seguim sent sincers: amb tots els entrebancs que es vulguin, l’Estatut de Catalunya no hauria prosperat sense el govern tripartit, sense el concurs d’ERC o del PSC. I això és així i no d’una altra manera. El llarg procés de discussió estatutari ha donat per a molt. Alguns argumentaven que la dinàmica d’una ponència conjunta comportava necessàriament una intervenció discreta del Govern i del president de la Generalitat en les negociacions. Aquests només havien d’entrar en escena quan les coses es compliquessin en grau extrem. Però el cert és que els mateixos que es resistien a repetir trobades a l’estil Miravet, després han estat crítics amb Pasqual Maragall acusant-lo d’intervenir massa poc en les negociacions. Per excés o per defecte, tothom hi ha dit la seva. Jo, en canvi, crec que el paper del President ha estat extremadament correcte. Pasqual Maragall s’ha ubicat en una posició eminentment institucional, per damunt de les parts, però, alhora, marcant fites ambicioses; fins i tot amb horitzons que anaven més enllà del text acordat a la Comissió Constitucional del Congrés. Què esperàveu, si no? El President ha fet allò que li correspon de fer a un president de Catalunya: situar-se per damunt de la polèmica partidària, de la foto, de les gelosies, i demanar, demanar, demanar... Maragall ha passat amb nota el seu examen particular. Ha fet els deures. Està en condicions, si ho desitja, d’optar a revalidar el seu càrrec al servei de Catalunya i dels catalans.

Sobre brètols, provocadors i oportunistes

Seguretat i ordre no són valors de la dreta, són valors universals. Els incidents que, dia rere dia, ocorren a qualsevol carrer o plaça de la nostra ciutat, d'Espanya o d'Europa, ens han de fer reflexionar sobre les causes socials que ho faciliten, sobre el que hi ha al darrere. Però aquesta reflexió no ha d'aturar allò que cal fer i dir de forma immediata i sense dubtes. En Jordi Hereu i la consellera Tura ho explicaven ahir a les jornades que va organitzar el PSC de les Corts i a les quals vaig tenir l'honor de participar:

"Ni un pas enrere davant els violents, cap respir a les bretolades ni als disturbis gratuïts".

L'agressivitat dels grups incontrolats ha d'estavellar-se en l'acció contundent, decidida i coordinada de les administracions. No hi ha lloc per als bàrbars incívics; però, dit això, un consell a personatges com en Fernández Díaz i en Xavier Trias:

"Si us plau, senyors de l'oposició, no exerciu de voltors al voltant d'una problemàtica com la de la violència incontrolada. Mediteu. Us en podeu convertir en esclaus i víctimes de la mateixa. Els ciutadans detecten els oportunistes."

Insisteixo, seguretat i ordre no són els valors de la dreta, són exigències de la ciutadania que vol viure en pau.

Hi ha una famosa màxima àcrata que diu:

"L'anarquia és la més alta expressió de l'ordre".

Ja veieu, fins i tot els més utòpics posen en valor aconseguir l'harmonia.

Stop als falcons intransigents

Molts cops he comentat en articles de premsa i en aquest blog que fora bo tenir a Catalunya i a Espanya una dreta homologada amb els conservadors europeus. Es a dir, una dreta amb profundes conviccions democràtiques que no tingui res a veure ni amb els Berlusconi ni amb els Aznar. Dins el Partit Popular hi ha diferents estils i sensibilitats. No és igual el Zaplana que en Gallardón. No són iguals Acebes ni Piqué... I així successivament. L’alt al foc d’ETA pot ser una ocasió d’or per arribar a la pau però també, una prova de sentit comú per en Rajoy i els seus. Pot ser l’inici de la pau a Espanya, és cert, però també l’embrió d’una drecera vers el “centrament” del PP, una porta a l’homologació amb la dreta europea, a la normalitat no crispada. Fora bo que els populars aprofitessin aquest moment tan especial.

És l’hora de la prudència i la serenor, de la confiança, i també de la prevenció. Ara toca obviar les paraules tenses d’en Mayor Oreja. És l’hora també d’estendre una ma oberta a un Mariano Rajoy que reacciona, al menys aparentment, amb sentit d’Estat.
Serem capaços tots plegats de posar els interessos generals per davant de les nostres dèries personals? Espero que sí.

La pau val la pena

Aquesta primavera ens du aroma de pau. Aprofitem l´ocasió, no malbaratem la possibilitat de parlar i treballar per una sortida pacífica del tema basc. L'acció del govern Zapatero facilita les coses. La tregua etarra és una bona noticia, una nova oportunitat a considerar. Que cap radical- d'un o altre cantó- ens paralitzi... La pau val la pena.

Reflexionem...

Reflexionem...

Si no hi ha presència policíaca es parla d’inseguretat i de despreocupació de les Administracions per l’ordre públic...

Si es produeix un gran desplegament policíac es diu que la presència uniformada es innecessària i provocativa...

Si la policia no actua, no carrega, no identifica, és vist com una negligència, com un exercici de falsa tolerància...

Si la policia actua, carrega, se la critica i es diu que ho fa sense control, innecessàriament i sense coordinació...

Si s’apliquem mesures d’identificació i control en determinats llocs de la ciutat es diu que caminem vers a un estat policíac...

Si no es produeixen es diu que la permissibilitat provoca el caos...

Si no s’actua contra les “okupacions” malament...

Si s’actua es diu que l’Administració és insensible davant les noves problemàtiques juvenils, que cal dialogar...

Si apareixen grups violents a la busca de la bronca i l’enfrontament la culpa és dels serveis d’informació per no haver-ho detectat a temps...

Si s’intervé preventivament ens estem carregant la llibertat d’associació o d’expressió...

Es demana mà dura contra les bretolades però... ai! Quan detenen a un noi de bona família per faltes greus alguns fan excepcions:

“És un bon xicot, són coses de la joventut”

Ens queixem sempre...

Faci el que faci la policia, o l’Administració, està mal fet...

Qualsevol ocasió és bona per a que un Giuliani “ful” com en Fernández Díaz ens doni lliçons per recuperar l’ordre públic...

Qualsevol petit incident és per en Xavier Trias –rei de les enquestes sense nom- motiu per dir que ell ho faria millor...

Potser caldria convenir entre tots que les coses són complexes, no? No valen simplificacions.

El cuc d’en Trias i el Giuliani “ful”

Com si tingués pressa, com si temés algun canvi de darrera hora, l’Alberto Fernández Díaz va ser el més matiner. El popular va presentar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona tot afirmant que la ciutat necessita mà dura, disciplina i ocupació. Convençut que pot arribar a ser el Giuliani de la ciutat comtal, es va llençar a la batalla. Pocs dies després, en Xavier Trias es fotografiava amb una poma a les mans. Ho va fer no sé si com una metàfora del fruit de l’arbre prohibit o com a prolegomen d’una altra cosa molt més imaginativa. El cert és que, a la poma d’en Trias, no va trigar gaire a sortir-li el cuc de les enquestes ocultes elaborades sota el seu regnat a la Conselleria de Presidència. I, mentrestant, en Clos, en Portabella i l’Imma Mayol buscaven un espai de singularització en la difusió de la seva acció de govern. Tots pensàvem que s’havia obert la veda de la precampanya municipal, de la recta final fins a les eleccions de maig del 2007; però no, vet aquí que l’Estatut ho ha embolicat tot i, a hores d’ara, la política catalana continua marcada per la seva ventolera. Sí, sí, tothom té ganes d’acabar el procés, però ningú sap què passarà amb certesa durant els propers mesos. I així, de nou, l’aprenent de Giuliani plega veles i va a port, i la poma vol tornar al frigorífic per veure si aconsegueix matar el cuc. Ningú no gosa fer pronòstics ni predir calendari. Tampoc s’albira si seran primer les municipals o les autonòmiques, l’ou o la gallina, perquè tothom sap que tots els escenaris són possibles i que la primera cita a les urnes no estarà exempta de contaminacions, premis i càstigs aliens a la contesa en qüestió. Ho comentava no fa gaire en aquesta mateixa columna: el debat de l’Estatut ha provocat un Big Bang, una sacsejada, al si dels partits catalans que els farà reconsiderar moltes estratègies. Teòricament les eleccions municipals són les primeres, però és un enigma la magnitud dels efectes col·laterals que poden patir. El munt d’esdeveniments que estan al caure durant les properes setmanes fan que, malgrat estar a tocar de dits, les eleccions municipals es vegin molt lluuuuuny...

Carretero...

Acabo de llegir l’entrevista que publica La Vanguardia efectuada al Conseller Joan Carretero i, estic francament indignat i perplex. Hom acostuma a pensar que els nostres dirigents governamentals, pel simple fet de ser-ho, han de saber adobar adequadament les seves opinions polítiques amb una certa dosi de mesura i elegància. No ha estat aquest el cas de Joan Carretero, un conseller del què molts podien pensar que no treballa prou per l’equip i potser massa pels seus. Un conseller al que podríem criticar-li la seva proverbial manca d’oportunitat a l’hora de preparar lleis o prendre decisions que afecten el mon dels municipis. Però aquest seria un altre tema.

Afirma a La Vanguardia el conseller que:

“Zapatero es el principal culpable de este inmenso desastre del Estatut”.

Quanta miopia! El mateix argument que en Piqué. Tots sabem que en unes altres circumstàncies polítiques –fins i tot amb un govern del PSOE a la Moncloa sense Zapatero- no haguéssim arribat a plantejar-nos ni tant sols una petita reforma al vell Estatut del 79.

Però no content amb això insisteix amb el tema afirmant:

“Jo creía que era un españolista inteligente y es un españolista demagogo”.

Força injustes aquestes declaracions. I és aquí on crec que Carretero no arriba al nivell mínim exigible a un conseller de la Generalitat. Les seves paraules semblen estar estretes, al meu parer, d’un manual de lèxic extraparlamentari. Són impròpies en un governant que ha de conviure en coalició. M’imagino per uns moments on aniria a parar la humanitat si les persones aboquessin sense control tot allò que tenen en el pap, tots els malhumors continguts, tots els impulsos... El món seria inhabitable; els governs ingovernables i els Parlaments esdevindrien batalles campals.

L’imprudent conseller afegeix més endavant: “el paper del PSC es el de la triste figura”. Tinguem paciència, algun dia se sabrà tot. La història ubicarà a cadascú en el seu lloc. Tard o d’hora se sabrà qui va col·locar, en benefici de Catalunya i dels catalans, més dosis de seny en el procés i conseqüentment en els resultats. Governar és quelcom diferent que predicar. Negociar vol dir entendre també a l’altre i les seves circumstàncies, i això, que és una virtut, no és a l’abast de qualsevol. Amb negociadors com en Carretero no haguera estat possible ni tant sols seure a la taula. Estem orgullosos del paper del PSC, del PSOE i d’en Zapatero. Estic convençut que no tothom sap sumar, no tothom sap vèncer els seus complexes i la seva mala consciència, la seva gelosia. L’Estatut serà bo per Catalunya, malgrat el maximalisme d’alguns no habituats a negociar. Ara be, permeteu que un s’indigni davant les incontinències.

¡Viva de la Vega!

Dicen que fue en 1919 cuando apareció por primera vez la historia de Diego de la Vega, El Zorro, en la revista All Story Weekly. Durante el día, el señor De la Vega simula ser un aristócrata conservador, pero al caer la noche, oculto bajo una máscara y envuelto en una capa, se convierte en El Zorro, defensor de los humildes y enemigo de los tiranos que fustiga con su látigo y marca con la Z.

Sin máscara ni espada nuestra Fernández de la Vega ha marcado para siempre a un grosero Zaplana allí donde más duele. En escasos segundos ha demostrado cuan malediciente, insolvente y machista puede llegar a ser un diputado popular cuando deja aflorar lo que guarda en la recámara de su cerebro. Mis respetos a María Teresa Fernández de la Vega, primera mujer desde abril de 2004 que es vicepresidenta primera del gobierno de España, además de Ministra de la Presidencia. Mi consideración para el baluarte más sólido del gobierno Zapatero, capaz de plantar cara al PP al tiempo que muestra una extrema sensibilidad hacia los problemas sociales. Su visita a las Canarias da muestras sobradas de su cercanía y compromiso con las personas.

Probablemente Isabel Allende no narrará las aventuras políticas de mi ministra favorita. Es difícil que ello ocurra pero las estocadas verbales de Maria Teresa han marcado la cara de la derechona española. Sus palabras quedarán para la historia en las hemerotecas y en el diario de sesiones del Congreso. La elegancia de nuestra súper ministra no se ciñe a su atuendo, la trasmite también con el verbo y nos gusta.

¡Larga vida a la Sra. De la Vega!

Estatut: cada dia un ensurt

Això de l’Estatut és com una muntanya russa. Ara puja, ara baixa. Sovint es va a poc a poc i, de sobte, el vertigen...

Algú escriurà un dia la crònica d’aquesta negociació, les escenes de gelosia, les traïcions, les fílies i les fòbies. Però, a hores d’ara, ja es perceben dues actituds amb nitidesa. Unes, les responsables, les que cerquen sortides, acords, pactes. Les que saben mesurar els límits d’allò que és possible i són capaces de desar el personalisme. Crec que els “grans” partits –independentment del volum de la seva militància- són aquells que opten per les sortides positives i no per la complicació i els trencaclosques. Altres, els que s’autoempresonen en les seves pròpies paraules, caminen vers la paràlisi i l’atzucac.

Diguem-ho clar. Després de tants mesos i tantes paraules, el que desitgem és sortir d’una vegada d’aquest atzucac... i viure en un país normal amb melic, però sense contemplar-lo permanentment.

Desitjo que en el futur el que faci la crònica d’aquest procés estatutari sigui capaç d’explicar sense partidismes qui ha facilitat les sortides i qui les han complicat.

¡A la “rue”!

Paris necesita otro mayo

Nos miramos tanto el ombligo estatutario que no apreciamos lo que pasa a 150 kilómetros de Barcelona. La protesta contra el Contrato Primer Empleo crece en Francia. Aumenta el número de universidades en huelga, el movimiento sindical prepara grandes movilizaciones para este fin de semana mientras los compañeros del PSF presentan un recurso de inconstitucionalidad. Obreros y estudiantes otra vez juntos. Las calles adyacentes al Panteón y a la plaza de la Sorbona son testigos de enfrentamientos con la policía. El Barrio Latino hierve, el movimiento crece. La derecha francesa que se fotografía con Rajoy va a tener dificultades para controlar la situación... La crisis está servida, el gobierno de derechas francés está con el agua hasta el cuello. ¡Ánimo! ¡A por ellos!

Para los de mi generación Paris siempre será Paris y mayo nuestro profeta.

Virtuosa en Madrid y viciosa en Barcelona

Extracte de la meva intervenció a la comissió constitucional de l’Estatut

El señor PRESIDENTE: Tiene la palabra don Joan Ferran.

El señor REPRESENTANTE DEL PARLAMENTO DE CATALUÑA (Ferran i Serafini): Señoras y señores diputados, tomo la palabra en nombre de mi grupo para explicar nuestra posición respecto al título II del Estatuto de Cataluña, que versa sobre las instituciones y se compone de unos 40 artículos. En ellos se desgranan las atribuciones y obligaciones de un conjunto de instituciones catalanas, y se hace, a nuestro entender, con un común denominador, que es la pretensión de profundizar en la calidad democrática de estas instituciones y de hacerlo al servicio de la ciudadanía. Además de este denominador común, hay una filosofía de fondo que se transmite a lo largo de todo el nuevo Estatuto, en general, pero de forma particular en este título. A nuestro entender, esto está basado, en primer lugar, en un fomento de la participación ciudadana; en segundo lugar, en el establecimiento de criterios de paridad entre hombres y mujeres y, en tercer lugar, en la optimización de la administración y de los mecanismos de control e investigación sobre las actuaciones tanto de los representantes públicos como de la propia Administración.

El señor Vendrell nos preguntaba qué discutíamos aquí y por qué discutíamos estos temas. Muy sencillo, señor Vendrell, lo hacemos en cumplimiento de aquello que establece el artículo 147, apartado 2, de la Constitución española, que dice que debemos discutir y regular nuestras instituciones propias. La primera institución reseñada en este título es la del Parlament de Cataluña, como representante del pueblo de Cataluña, dejando muy claros algunos aspectos que se han puesto en tela de juicio en estos últimos tiempos y que han merecido intervenciones muy desafortunadas en el día de hoy y en otros días anteriores. Este capítulo y sus artículos nos hablan de las funciones del Parlament, de su composición y régimen electoral, de los diputados, de sus deberes y derechos, de su organización y funcionamiento, de la autonomía parlamentaria y de la amplitud de su iniciativa legislativa. Estos artículos han cobrado hoy especial relevancia cuando hemos oído decir dentro y fuera de esta Cámara a algunos diputados del Partido Popular -especialmente al señor Acebes esta mañana- que no reconocen la historia de un país, que no reconocen la antigüedad de estas instituciones y, lo que es aún más grave, que no reconocen su legitimidad para autodefinirse. Hemos podido asistir, señoras y señores diputados, a una paradoja que nos parece muy lamentable. Por un lado, el señor Piqué y el señor Rajoy nos hablaban esta mañana de fraude, de haber burlado los acuerdos del Parlament de Catalunya y, por otro lado, nos negaban la legitimidad histórica o la legitimidad de su autodefinición. (La señora Nadal i Aymerich: ¡Qué va! ¡Qué va!) Cuando oigo esas expresiones, señoras y señores diputados, ese menosprecio referido sobre todo a esta voluntad mayoritaria que expresa casi el 90 por ciento de los diputados, me viene a la mente la imagen de un personaje que ustedes conocerán, el señor Pau Casals, que en la Asamblea General de Naciones Unidas dijo unas frases que les voy a leer para su ilustración, y lamento que no esté aquí el señor Acebes. El señor Casals dijo: Además, soy catalán. Cataluña -tomen nota- tuvo el primer parlamento democrático mucho antes que Inglaterra y fue en mi país donde hubo las primeras Naciones Unidas. En aquel tiempo, en el siglo XI, se reunieron en Toulouges para hablar de paz, porque los catalanes de aquel tiempo -el señor Acebes no está, pero seguramente se lo dirán- ya estaban en contra de la guerra. Esto lo decía el señor Pau Casals en el año 1971, reivindicando la historia de un país y la antigüedad de un parlamento y su funcionamiento democrático. Creo que ustedes deberían tomar buena nota de ello.

Como deberían tomar buena también de la música porque realmente a través de ella se puede seguir una terapia para evitar la excitación, los malos pensamientos y las crispaciones. Por tanto, mucho de Pau Casals, mucho de historia, mucho de historia del parlamentarismo, mucho de lo que es la democracia y por favor tomen nota de estos elementos.

No voy a hacer una mención detallada de los distintos capítulos y artículos que se han hecho referencia aquí. Sin embargo, me gustaría comentar algunos aspectos que he oído citar a la señora Nadal o al señor Fernández Díaz que hacen referencia a otras instituciones, como por ejemplo al Consejo de Garantías Estatuarias. Ustedes saben que tenemos un artículo de 1976 que habla precisamente del cumplimiento ajustado que le damos al Consejo de Garantías Estatutarias para trabajar y otear los temas de la Constitución, del Estatut y de las disposiciones de la Generalitat, que nos habla de su composición y de su funcionamiento. El señor Fernández Díaz hoy nos ha dicho que el Consell Consultiu había hecho un excelente trabajo. De acuerdo, señor Fernández Díaz. Si ha hecho un excelente trabajo apliquen ustedes el contenido de este excelente trabajo, adóptenlo como suyo, cojan sus experiencias y sus sugerencias y aplíquenlas ustedes en la discusión del Estatuto y en las discusiones que estamos teniendo aquí. No nos digan que hay cosas que están bien y luego no apliquen en la realidad, en la cotidianeidad de lo que estamos debatiendo en este Parlamento, estas sugerencias y cuestiones que se ven a todas luces que son positivas.

En el artículo 78 recoge el tratamiento del Síndic de Greuges. Se plantea la figura del Síndic de Greuges, sus funciones, sus relaciones, su colaboración con otras instituciones análogas y se habla de su designación y sus estatutos particulares. La señora Nadal nos ha hablado del Defensor del Pueblo. Yo quería decirle a la señora Nadal que vayamos con cuidado con estas instituciones y cómo se trata estas relaciones entre unas y otras. Usted no se ha dado cuenta que hay veces que se les aplica a estas instituciones una utilización perversa. Voy a darle un ejemplo. Usted ha hablado del tema de la lengua. Usted ha hablado de propio e impropio respecto de una lengua de una forma que me parece lamentable, porque usted es conocedora como catalana del Estatuto en el cual se hablaba de cuáles eran las lenguas propias de Cataluña y cuáles no. Usted sabe que a través del Defensor del Pueblo en veintitrés años solo ha habido tres quejas sobre asuntos de lengua y ahora vemos que en tres meses hay cuatrocientas quejas sobre temas de lengua. A nadie se le escapa que estas cuatrocientas quejas, como las firmas y los boicots, han sido instigadas y provocadas. Ahí hay un elemento de utilización perversa y malvada de un organismo como puede ser el Defensor del Pueblo. Por tanto, señora Nadal, vayan ustedes con cuidado porque campañas de este tipo lo que hacen es desprestigiar unas instituciones que están al servicio de todos los ciudadanos, de España y de Cataluña.

Ustedes nos han hablado también del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. El señor Fernández Díaz nos ha hablado de coherencia. Voy a explicarle, señor Fernández Díaz, cuál ha sido la coherencia…

El señor PRESIDENTE: Explíquelo con brevedad, por favor, porque se le ha acabado el tiempo.

El señor FERRAN I SERAFINI: Acabo enseguida, señor presidente.

Solamente voy a explicar al señor Fernández Díaz lo que es la coherencia. En el artículo 82 se regula el Consell de l’Audiovisual de Catalunya como autoridad reguladora en los ámbitos de comunicación audiovisual. Tenemos un organismo que tiene prestigio internacional, ¿sabe usted? Está homologado con los CAC franceses, alemanes y belgas, por ejemplo. Se ve el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el actual, como un elemento muy positivo en relación con los medios de comunicación. Este organismo ha sido vilipendiado por ustedes y por otros medios de comunicación y ha sido injustamente tratado. Yo les digo una cosa: ustedes no han sido ajenos al trabajo de este Consejo Audiovisual de Cataluña porque hasta hace pocos meses ustedes lo apoyaban, votaban sus presupuestos y recurrían de forma –valga la expresión- recurrente a él para defenderse de las supuestas manipulaciones informativas que otros gobiernos hacían sobre ustedes en los medios de comunicación. Hasta ahora para ustedes esto ha sido bueno y ahora ya no lo es. ¿Qué ocurre? Cinco años convencidos de que el Consejo Audiovisual de Cataluña les protegía y ahora de golpe y porrazo es su principal enemigo. ¿Dónde está la coherencia, señor Fernández Díaz? ¿Dónde está la coherencia cuando ustedes han estado buscando amparo desesperadamente en el Consejo Audiovisual de Cataluña?

Acabo, señor presidente, con una última expresión. He oído a la señora Nadal referirse en sus primeras palabras a los vicios de inconstitucionalidad que hay en el Estatuto. ¿Sabe lo que le pasa, señora Nadal? Usted es virtuosa en Madrid y viciosa en Barcelona, porque en Barcelona votó estos vicios; (El señor Fernández Díaz: Es virtuosa siempre.) su grupo votó este título de forma entusiasta con alguna pequeña abstención, y hoy no sé qué ha pasado con don Mariano -a lo mejor se le ha ido la mano- que les aprieta a usted, al señor Vendrell y a los miembros de su grupo. Solo me queda pedirles coherencia; voten lo que votaron allí; voten en conciencia porque saben que lo que estamos defendiendo aquí también ustedes podrían defenderlo. El señor Vendrell sabe que en el Parlamento de Cataluña cambió la posición de su grupo después de perder ustedes en Galicia. Cuando ustedes perdieron en Galicia… (La señora Nadal i Aymerich: ¡En Galicia ganamos!)

El señor PRESIDENTE: Por favor, no nos cuente la historia de Galicia porque ya se le pasó el tiempo. (Risas.)

El señor FERRAN I SERAFINI: Señor presidente, permítame despedirme y decirles simplemente al señor Vendrell y a la señora Nadal que las enmiendas que se les rechazaron en Cataluña fueron de supresión y todas las técnicas positivas obviamente fueron aceptadas. (Aplausos.- Varios señores diputados: ¡Muy bien!)

El señor PRESIDENTE: Estoy convencido además de que cuando el señor Ferran hablaba de vicios hablaba de vicios constitucionales.

El señor FERRAN I SERAFINI: Evidentemente, señor presidente; faltaría más. (Risas.- Una señora diputada: ¡O estatutarios!)

El señor PRESIDENTE: Tiene la palabra el señor Ferran.

El señor FERRAN I SERAFINI: Intervendré muy brevemente. Hay tres alusiones concretas que me ha hecho la señora Nadal que me gustaría comentar. Señora Nadal, Parlamento quiere decir hablar, quiere decir consensuar, quiere decir pactar y todo eso quiere decir cambiar. Por tanto, las medidas rígidas no se pueden aplicar rígidamente. Parlamento es parlamentar, hablar, cambiar y consensuar. Ahora bien, ustedes tienen un problema, ustedes no usan el Parlamento, ustedes no saben usar en este sentido el Parlamento. Lo usan en otro sentido, en un doble sentido, en el de enrocarse políticamente y en el de usarlo como una tribuna mediático-agitativa. Esto es lo que hacen ustedes con el Parlamento.

Segunda cuestión a la que quería replicarle. Me dice usted: ¡Oh! El Estatuto de Cataluña, la lengua propia. Señora Nadal, Estatuto del año 1979, artículo 3 del título preliminar: La lengua propia de Cataluña es el catalán. Desde el año 1979 y usted se entera ahora porque se lo digo yo. Por favor, señora Nadal, seamos un poco rigurosos.

Tercer elemento. Ahora que tengo aquí al señor Piqué porque antes no estaba le diré algo. El señor Piqué decía ayer: A mí en la intimidad –porque ustedes siempre lo hacen todo en la intimidad- hay diputados que me cuentan y me dicen cosas. ¿Saben lo que me dicen a mí los diputados populares? Me dicen: En las honduras de mi pensamiento creo que este trabajo que han hecho ustedes está muy bien y que la ponencia ha avanzado muchísimo, pero no lo podemos votar. Nos dicen esto, pero estoy convencido que en su fuero interno ustedes también creen que hemos hecho un buen trabajo en esta ponencia y sobre todo en este título que es de otras características y ustedes lo saben. (El señor Padilla Carballada: Yo no.)

Ustedes tienen un problema señores del Partido Popular. Ustedes están instalados en la doble ene. La primera ene es el negacionismo histórico respecto a Cataluña y no sé si respecto a España, que esto ya sería un tema muy complicado y el señor Guerra sabe de lo que estoy hablando. (Risas.) Están ustedes en el negacionismo sobre Cataluña y no sé si sobre España. La segunda ene es que ustedes están en el negativismo político, contra todo, respecto a todos. ¿Qué grupo de esta Cámara está con ustedes? Ninguno, están aislados; están solos. (El señor Trillo-Figueroa Martínez-Conde: Tenemos miles de votos.- Rumores.) Son ustedes la negación de los demás. Ustedes van contra corriente y se creen que van de frente. No, ustedes van para atrás. Todos los demás vamos juntos y ustedes están solos. A ustedes les van a pasar dos cosas señores del Partido Popular. Ustedes no levantarán cabeza en Cataluña, se lo vaticino ahora. Además, les ha salido la competencia con ese señor que hace teatro, el señor Boadella y después ustedes van a cansar a España y van a agotar a los españoles, que ya están empezando a dar cuenta de que es lo que hacen ustedes en el Parlamento español. (Aplausos.)

El señor Ferran i Serafini pide la palabra.)

El señor PRESIDENTE: ¿Con qué objeto, señor Ferran?

El señor FERRAN I SERAFINI: Por una alusión de la señora Nadal, que me ha hecho una réplica. (Rumores.)

El señor PRESIDENTE: No es exactamente una alusión, sino que ha dicho que usted la había aludido. En fin, tiene usted medio minuto también, pero no me enrede. (Risas.)

El señor FERRAN I SERAFINI: Señora Nadal, tendremos que quedar un día de estos a comer -ya pago yo-, porque usted no es la que conocí en Barcelona; me la han cambiado.

El señor PRESIDENTE: Claro que se la han cambiado; como que paga usted. (Risas.)

Qüestionari que m’han fet i ha sortit publicat avui a “Canvi 16”

Què en penseu de l'aparició en escena del partit Ciutadans de Catalunya?

Tothom té dret a constituir un partit polític i concórrer en unes eleccions, de manera que ho considerem positiu, en tant que es fa un ús dels instruments democràtics que tots tenim a l’abast. Una altra cosa és si hi ha espai per a un partit amb aquest ideari actualment. A nosaltres ens sembla que no, perquè les idees que han exposat fins ara –que afecten, d’altra banda, àmbits molt concrets- es poden trobar fàcilment en algun altre partit, ja constituït, i amb un projecte més definit. D’altra banda, és curiós que les persones que encapçalen el projecte ja eren crítics durant els 23 anys de govern conservador de CiU, però no ha estat fins ara, amb un govern progressista a la Generalitat, que han decidit concórrer a unes eleccions. En definitiva, li estan fent el joc a la dreta amb aquesta maniobra.

- Creieu que pot restar vots a la vostra formació en les properes eleccions?

És un enigma que no es resoldrà fins el dia de les eleccions. Ara be, l’experiència ens diu que els partits constituïts com a reacció a un fet concret i per tant monotemàtics obtenen un percentatge molt reduït de vots en les eleccions. Dit d’una altra manera: sabem que Ciutadans de Catalunya no està d’acord amb la política lingüística i que es defineix com a partit no nacionalista. Però més enllà d’això, no hi ha res. Quina política d’infrastructures proposen? Volen potenciar el transport públic o el privat? Si governessin, farien pisos de protecció oficial? Quines mesures proposen per potenciar l’economia catalana? I en atenció a la gent gran, pensions, sanitat, seguretat, justícia, solidaritat, medi ambient…? Per presentar-se a unes eleccions amb alguna possibilitat, cal tenir en compte que els electors volen conéixer un programa electoral amb propostes globals, i no amb uns pocs temes tractats de manera parcial.

- Penseu que s'està produint una fractura de l'espanyolisme a Catalunya?

No descobrim res si diem que les idees que transmet Ciutadans de Catalunya tenen molts punts de coincidència amb el Partit Popular, i en definitiva poden acabar disputant-se algun sector de l’electorat. Caldrà veure, però, si tenen prou seguidors per arribar a treure un volum suficient de vots al PP com per parlar d’una fractura entre els seus votants i les seves bases.

La doble N del PP

Escoltar un parell de declaracions d’Ángel Acebes em provoca simplement una sensació de contrarietat. Seguir totalment el discurs d’aquest personatge de la caverna política em genera una irritació profunda. I això passa no per motius de discrepància, que són legítims, sinò per les mentides i tòpics neofranquistes que fa servir en les seves intervencions. La mentida no és una bona arma política, però esdevé del tot intolerable quan posa en perill la convivència dels pobles. Ángel Acebes sosté que les forces polítiques catalanes que donen suport l’Estatut estan creant un país imaginari, que per llei volem fabricar una nació. Quanta ignorància! Fins i tot els que no som nacionalistes sabem que això que ell diu que es vol establir és fruit no d’un caprici momentani, sinò d’un procés de sedimentació històrica. És una consciència que, malgrat ser una construcció política, no s’improvisa. La gent del Partit Popular s’ha instal·lat en una perillosa doble N. Una, la del negacionisme històric, amb la pretensió que no existeixi cap poble o nacionalitat com a tal sobre la pell de brau, i posa en dubte, fins i tot, aspectes de l’Estatut del 79 que mai van ser discutits. I l’altra, la del negativisme polític. El PP viu aïllat. Cap altra formació, ni a Catalunya ni a Espanya, dóna suport a les seves posicions, construïdes sistemàticament en la negació de les propostes del Govern. Aquest negacionisme històric els duu a rebutjar qualsevol pas endavant en la configuració d’un Estat modern basat en l’entesa amb les forces de la perifèria. Els duu a justificar discursos rancis fets des d’una exaltació nacionalpatriòtica pròpia del règim anterior. La negació permanent, l’obstrucció d’una dinàmica parlamentària on hi pugui haver pactes i consensos, els empresona en la radicalitat d’una dreta que s’allunya del centre. Diuen que dins del PP hi ha centre dreta civilitzada; però, sincerament, després d’escoltar Acebes, crec que la tenen segrestada o en vies d’extinció. M’aventuro a vaticinar que si segueix per aquest camí pedregós, el PP es convertirà a Catalunya en un partit residual, i a Espanya esgotarà la paciència, lentament però inexorable, dels espanyols.

Quina barra! Aquest noi és una mica “totxo”!

No en tenen prou amb l'evidència i l’escàndol. Ara surt l’escolanet d’en Trias -en Quim Forn- i diu que l’Ajuntament de Barcelona ha fet i fa enquestes.

És clar que sí! Mai ho ha negat.

La diferència entre aquestes i les ocultes i perverses d’en Xavier Trias és que unes són públiques i publicades i les altres, no. Unes són partidistes i sectàries i les de l’Ajuntament, no... Ah! I el més important de tot és que unes mereixen l’atenció de la fiscalia i les de l’Ajuntament de Barcelona, no.

Ja és aquí

Sí, d’acord, cal fer un referèndum i encara estem pendents de saber quina serà la posició d’ERC davant la consulta al poble. Però l’Estatut ja és aquí, a tocar dels dits. Tant de bo triomfi el seny i el pragmatisme. Tant de bo una reflexió comparativa entre el que tenim i el que tindrem, entre el que guanyarem i el que perdríem, decanti els indecisos envers un sí convençut. L’Estatut que s’està destil·lant aquests dies a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats pinta bé, és bo. És un pas endavant. En el mateix sentit, l’acord de finançament és un punt de trobada entre allò que va plantejar el Parlament de Catalunya i allò que el Govern central pot oferir. El pacte manté les característiques d’un model federal i no deixa de ser solidari, alhora que, segons tots els indicis, ofereix prou garanties per poder concretar un munt de polítiques i mesures socials. El nou Estatut ja és aquí, i ens n’hem de felicitar, perquè, en un país en què uns amenacen amb la balcanització i uns altres la somien, trobar una síntesi, la via del mig, no és gens fàcil. Siguem seriosos, tots som conscients que el text que va sortir del Parlament català no era inamobible ni intocable. Tots sabíem que era un text de màxims a l’espera d’una negociació no exempta de pressions i campanyes de tot tipus -per cert, algunes d’elles, protagonitzades pel PP, incomprensiblement brutes i innobles. Però ara s’ha acabat el temps de les escenificacions i les fotos exitoses. Som al tram final del tràmit parlamentari i, a hores d’ara, tancar-se en un discurs numantí esdevindria la negació de l’essència de la política. És a dir, seria quelcom tan greu com oblidar que la política de veritat, l’eficaç, és aquella que negocia i gestiona els possibles.

'GRAN HERMANO' PATRIÒTIC

Existien. No han aparegut per art de màgia. Els estudis, enquestes i recomanacions diverses per guanyar eleccions eren allà. Apilats en prestatges i comprimits entre arxius. Algú va oblidar que gairebé tot és efímer --el pujolisme també-- i els va abandonar com un mal pare, sense cognoms, confiant que la suposada mol.lície dels nous estadants de Palau en perpetuaria l'anonimat. No ha estat així.El compliment estricte de la llei per part del director del Centre d'Estudis d'Opinió ha permès a polítics, periodistes i ciutadans interessats mirar centenars de pàgines que estan carregades de perles políticament incorrectes. Tan incorrectes que algunes d'elles contenen elements profundament totalitaris i gens democràtics.Hem pogut llegir com es pretenia tabular, controlar, conèixer i fins i tot fitxar professionals dels mitjans de comunicació. Hem pogut constatar com se suggerien estratagemes de tota mena amb l'objectiu de guanyar eleccions. Hem trobat fórmules magistrals per reforçar la imatge de l'anterior govern o per erosionar el carisma dels adversaris suposadament més perillosos.Els estudis que componen aquests papers de Palau són un compendi de pervers maquiavel.lisme. Però fem memòria. Els diaris de sessions del Parlament de Catalunya de finals dels anys 90 donen fe de la pressió i de l'exigència de tots els grups parlamentaris de l'oposició perquè el llavors conseller de Presidència, Xavier Trias, creés un registre públic d'enquestes i estudis.El registre va ser creat, i els treballs innocus i inofensius van ser catalogats de manera convenient, mentre la història ens ha mostrat com els que eren comprometedors habitaven en la clandestinitat dels calaixos reservats. Així, sota el mandat de Trias, es va blanquejar tot allò que convenia blanquejar i es va distreure l'oposició. Així hi va haver patent de cors per seguir actuant amb impunitat manifesta. Així es va barrejar institució i partit, interès general i privat, estudis correctes i honestos amb treballs encarregats a amics, parents o familiars. Poc edificant tot plegat i d'obligada denúncia una vegada apuntada la veritat.¿Què se suposa que ha de fer un diputat o un periodista al trobar-se davant d'aquesta situació? Actuar, com és obvi. I quan en aquest món polític d'aparences i escenificació, un maquillador d'enquestes d'opinió, com és el cas de David Madí, s'aventura a afirmar que el més evident és fals, o que el més palpable obeeix a una conspiració de redactors i aparatxics malvats, preocupem- nos, i molt.Activem els senyals d'alerta perquè l'oasi català no és tal, perquè sota les seves sorres s'hi amaguen tones de cinisme en forma d'excuses irresponsables. No sabem quins camins prendran les investigacions de la fiscalia. Però intuïm que existeixen aspectes confusos relacionats amb el cost de les entrevistes.Que quedi clar: a tots els països democràtics del món els governs elaboren estudis i realitzen enquestes per conèixer el pols dels ciutadans o l'estat d'opinió dels electors. Fer això és legal, legítim i fins i tot m'atreviria a afirmar que saludable com a termòmetre social. Però quan aquests estudis són pagats amb diners públics amb fins partidistes, quan es pregunta pel que no toca, quan s'oculten intencionadament, quan es confeccionen a partir d'amiguets... alguna cosa greu està passant.Alguns creuen que l'honestedat dels governs i dels polítics radica únicament en un parell de mans netes allunyades dels negocis. Potser sí, però amb això no n'hi ha prou. La qualitat democràtica d'un país es mesura també per la capacitat que té de garantir el lliure exercici de les llibertats en igualtat de condicions i també amb la intimitat desitjada.Al llarg d'aquests dies hem sabut, i n'hem pres nota, que durant un vicenni --¿podem anomenar-lo ignominiós?-- un Gran Hermano investit de patriota ens ha estat observant inquisitorialment. Una càmera oculta que no ha respectat ni tan sols els seus mateixos companys de confraria. Recordem que es va arribar fins a l'extrem de ponderar un hipotètic resultat d'Unió Democràtica de Catalunya en solitari. Josep Antoni Duran Lleida, després de saber el que havia passat, lluny de buscar una sortida diplomàtica a la qüestió, ha demanat explicacions als socis. A ningú li agrada haver-se sentit espiat.Una vegada arribats a aquest punt, volem aclarir qui encarregava, pagava i acumulava tota la informació que ha aparegut. Les cíniques excuses de Madí, les reaccions extemporànies i tenses de Felip Puig o el joc de Trias fent-se l'ofès no són més que fum perfumat per difuminar les evidències i contrarestar la terrible pudor produïda per aquest assumpte.Davant aquest repte, només el vell patriarca Jordi Pujol ha estat a l'altura al reconèixer que "potser sí que vam fer massa enquestes". Lamentablement, comencem a pensar que els seus hereus i col.legues no arriben al seu nivell; han deixat enrere la lliga de les estrelles, ells juguen a la Segona Divisió.

Article publicat avui al diari "El Periódico"

Cínicos, irresponsables e inquietos

Article confeccionat amb el company David Pérez aparegut al diari “El País” d’avui... i els convergents continuen negant les evidències. La informació apareguda avui a “El Periódico” amb factures estrambòtiques d’estudis i enquestes contribueixen a reblar el clau...

Sólo un cínico podría justificar, o minimizar, lo que ha acontecido en Cataluña alrededor del hallazgo de un montón de encuestas comprometedoras para el anterior Gobierno. Sólo un irresponsable es capaz de protegerse bajo la capa del negacionismo ante la obviedad manifiesta y expuesta en multitud de medios de comunicación. Que el ventenio convergente estuvo plagado de radiografías políticas deshonestas sobre la actividad de profesionales de la información o de comentarios mezquinos ha quedado documentalmente probado. Que el anterior Gobierno usaba dinero público para confeccionar el discurso político de su coalición y seleccionar a sus candidatos es una obviedad. Que los estudios sirvieron para buscar el talón de Aquiles de los adversarios y las virtudes que ensalzar de los propios es evidente. Tanto y tanto se prodigaron estas perversiones que su práctica pasó de ser frecuente a ser habitual, de ser habitual a rutinaria para llegar así a formar parte de un paisaje que nadie de los que abandonaron el poder cayó en la cuenta de borrar para no dejar rastro.

Y ahí están. Y cuando una decisión burocrática -en cumplimento de la ley- del Centro de Estudios de Opinión deposita estas joyas de la ignominia en la Mesa del Parlament estalla la cuestión. Algunos, en ejercicio de nuestra labor de diputados, reparamos en ello y exigimos explicaciones al respecto al sospechar que, en esas carpetas, se escondía un estilo de hacer política que conviene desterrar.

¿Qué se supone que debíamos hacer si no? ¿Callar? ¿Por qué un Xavier Trias especialmente inquieto afirma que un contubernio político arroja excrementos sobre su buen nombre y el de su coalición? ¿Por qué un David Madí experto en decimales y manipulación de encuestas llegó a insinuar que todo es humo para torpedear la "apoteósica" marcha sobre Barcelona que protagonizaba Trias? La endeblez de tales argumentos no tiene parangón. El miedo, el temor a lo que, día tras día, se ha ido conociendo con mayor exactitud les obstruye la capacidad de razonamiento. Sólo así se entiende la inconsistencia de sus respectivas defensas, de sus declaraciones.

Muchos creen que el descrédito de la política se sustenta en la sospecha generalizada de que existen relaciones oscuras entre el mundo de los negocios y el poder. Han corrido ríos de tinta respecto a los tantos por ciento, las comisiones millonarias o la financiación de los partidos...
Esta apreciación es reduccionista e insuficiente. La aparición de los informes que comentamos, su meticulosidad inquisitorial, hiere de muerte en el terreno de la ética a los gestores del anterior Gobierno. Los controles ideológicos difusos se concretan, las listas negras se visualizan y las recomendaciones de imagen se hacen realidad. Se pervierten las reglas del juego democrático porque se parte de posiciones desiguales, porque se atenta contra la confianza y la neutralidad que han de garantizarnos las instituciones.

Una Administración corroída por un uso partidista de sus recursos es una maquinaria enferma. En la percepción de la ciudadanía, del descrédito a la indiferencia sólo media un paso.

Pero el agrio debate suscitado alrededor del tema ha abierto una puerta, también, hacia otra dimensión. Algunos han puesto en duda lo que podríamos llamar periodismo de investigación. Un periodismo que es bueno cuando no molesta, pero que deviene insoportable cuando, una jornada tras otra, nos sorprende porque aporta datos y noticias incómodas, a veces crudas. Y esto ha sucedido en el affaire de los llamados Papers de Palau.

Hace un par de días Joan Barril, con ironía, explicaba que existe una demoscopia recreativa de la que algunos disfrutaron cotejando datos gastronómico-identitarios, al tiempo que se alarmaba ante la evidencia de una policía del pensamiento. Y así fue y se ha demostrado. La cúpula convergente, con sus arrebatos de ira, ha autentificado el documento obtuso que fichaba a los trabajadores de TV-3 y Catalunya Ràdio. Con esta actitud poco elegante han aplicado urbi et orbe la misma receta, la misma filosofía, de aquellos que, en sus informes, hablaban de adeptos o desafectos al nacionalismo conservador.

Ubiquemos cada cosa en su lugar. Situemos el debate político en el Parlament y a los responsables del desaguisado donde corresponda. El fiscal dirá. Concretemos nuestras posiciones libremente en la prensa pero, por favor, no liquidemos la dignidad ni la honestidad de la gente que ama su profesión. No sean irresponsables. Guarden las formas.

Felicitats Casaldàliga!

Ho celebro. Em fa feliç que el bisbe emèrit de Sao Fèlix do Araguaria, Pere Casaldàliga, hagi estat guardonat amb el XVIII Premi Internacional Catalunya 2006 per la seva actitud davant la vida. El seu amor a les persones i el seu compromís amb els oprimits el fan mereixedor de la nostra més sincera admiració. Que prenguin nota aquells que fan de la fe instrument de domini sobre altres. Que prenguin nota els jerarques intolerants i sexistes. El Déu de Casaldàliga és el Déu de les persones. El de la por i la submissió és el Déu d’altres que tenim identificats i que volem enviar a l’avern.