El blog d'en Joan Ferran

31.12.06

FELIZ Y PROMETEDOR 2007

30.12.06

Saddam asesinado ...ETA asesina....


Mal acaba el año para los amantes de la democracia y los derechos humanos. Saddam es asesinado -teoricamente ejecutado legalmente- y la organización terrorista ETA mata gente inocente en el aeropuerto de Madrid. No justificare jamas los crimenes del dictador iraqui pero la ira vengativa de los lacayos de Bush, en lugar de pacificar el pais, solo conseguira agudizar y agravar aun màs las penas de los ciudadanos arabes de la región. El remedio ha sido peor que la enfermedad. Quizas , algun dia, podamos ver sentados en el banquillo de los acusados a los verdaderos causantes del horror que padece el pueblo iraqui. Ademàs de los pistoleros asesinos de ETA andan libres por ahí criminales de guerra norteamericanos, ingleses...y tambièn españoles con bigotillo. No lo olvidemos.

28.12.06

CiU: los inadaptados


La nueva realidad política catalana aún no ha sido digerida y aceptada por CiU. esta circunstancia afecta y altera la actividad opositora de los convergentes y su capacidad de interlocución respecto a los grandes temas de país.

Ganar o perder las elecciones no es sólo una cuestión numérica.No consiste en atesorar más votos que otros o más escaños que el adversario más cercano. No. Vencer en política implica ser capaz de generar dinámicas de agregación sobre un eje común -por ejemplo, en el caso catalán, sobre un programa de gobierno- y acordar con los socios un reparto de funciones y un liderazgo.Esto ha sucedido en Cataluña y se ha concretado aupando a la presidencia de la Generalitat, con toda legitimidad, a José Montilla.Obviamente lo acontecido implica la ubicación por una temporadita en los bancos de la oposición de los no partícipes de los acuerdos.Pero esta obviedad no está exenta de enjundia puesto que, una mala adaptación al rol de cada cual, puede repercutir negativamente en la vida política del país.

El Partido Popular de Cataluña, y su líder Josep Piqué, más allá de sus conocidas divergencias con los hombres fuertes de su partido en Madrid, ha sabido encontrar su espacio opositor con dignidad política y con un discurso propio, claro y no excesivamente escorado hacia el tremendismo zaplanista. Nada que objetar al respecto. Cada formación, ¡faltaría más!, puede administrar sus palabras a su antojo pero hay que agradecer a los populares que hayan marcado criterios sin titubear desde el principio.Sin embargo no ha sido así, ni ocurre de igual modo con el grupo convergente. Esta formación, aún no repuesta de su frustración por no conquistar el Gobierno, vive inmersa en una melancólica depresión que la convierte en fácil presa de los humores cíclicos de sus portavoces y dirigentes. A lo largo de estos días hemos podido comprobar las manifiestas contradicciones entre Artur Mas y Duran Lleida, o las diferencias de agresividad y tono entre Felip Puig de CDC o Josep Pelegrí de Unió. Confusión, estridencia, descoordinación y agresividad han cohabitado con las sentidas palabras del señor Mas pidiendo consenso. Tanta contradicción, tanta desorientación y criterios no coincidentes demuestran la incomodidad e inadaptación de Convergència a la nueva realidad política catalana.

Las causas del estado anímico del grupo parlamentario más numeroso de la Cámara no hay que buscarlas tan solo en los acuerdos que han hecho posible el nuevo Gobierno catalán. A estas alturas de la película la inquietud en las filas de la oposición más seria y centrada -hoy las del PP- no es ya la nostalgia o el mono de poder, sino la velocidad de crucero y el rigor con que José Montilla pilota el nuevo Ejecutivo catalán. Seamos claros: en mes y medio se ha constituido la Cámara catalana, se ha investido president, se ha constituido gobierno en sede parlamentaria.Y, por si esto fuera poco, el Gobierno impulsa un paquete de leyes con un marcado contenido social al tiempo que anuncia un considerable paquete de inversiones, etc. Llegados a este punto la situación deviene paradójica. A la dinámica actividad de la acción del Gobierno no se contrapone un claro ejercicio opositor de seguimiento. No, se contrapone una errática y tremendista contestación confeccionada en base a frases agresivas y exentas de propuestas alternativas. Cuando el portavoz de CiU, Felip Puig, dice que el nuevo Gobierno es una «merienda de negritos» o cuando plantea que la política del Ejecutivo está prisionera de un izquierdismo irresponsable u otras lindezas más, asistimos a un estilo de hacer oposición muy alejado del modelo que siempre había reclamado CiU a los otros cuando estaba en el poder.

De seguir así las cosas, si CiU no se adapta a la nueva realidad, sus propuestas políticas caerán en saco roto y eso no sería bueno para el país. El Gobierno gobierna y gobernará bajo su propio criterio. Así ha de ser pero, el período que ahora se inicia contiene cuestiones y temas que precisan niveles altos de consenso.El desarrollo de los contenidos del nuevo Estatut se han de abordar en base a actitudes positivas y no sobre la inestabilidad que provoca una oposición inadaptada. En estas líneas no se plantea ni se pretende que CiU haga dejación de su tarea de control y crítica parlamentaria. No, esa pretensión rozaría la ingenuidad y la estupidez. Lo que aquí se reclama y se exige a CiU es una predisposición constructiva alrededor de los grandes temas de país que tenemos pendientes. Tal predisposición precisa, por ejemplo, aparcar el verbalismo descalificador y acercarse a los canales y acuerdos que facilitan la actividad parlamentaria.

Las elecciones municipales están a la vuelta de la esquina. Son vitales para un cosmos convergente que ha vivido durante más de 20 años bajo el cobijo del poder. Si en ellas se confirmara el lento pero inexorable declive de sus resultados electorales lo más seguro es que pintaran bastos. Podemos llegar a comprender que la actual beligerancia de la formación obedece a una voluntad de mantener la tensión hasta el próximo 27 de mayo pero, ni aun bajo esa circunstancia, determinadas actitudes propias de inadaptados son justificables.
Artículo que me han publicado en el diario El Mundo

22.12.06

uNA DE FREDA, UNA DE CALENTA

FREDA ¿ CALENTA


Perduts en el seu magma particular, els convergents cada dia ens sorprenen amb una de nova. Vet aquí que ara han decidit abandonar l'estridència i el tremendisme i, el mateix dia en que ataquen ferotgement el govern interpel·lant-lo al Parlament, ens diuen que es volen acollir a là ma estesa del president José Montilla. Diuen que desitgen alliberar-lo del "segrestament ideològic" al qual el té sotmès l'esquerra radical del nostre país. Fa riure tot plegat. La fingida modulació de CiU fent veure que vol fer una oposició constructiva i arribar a acords de consens sols serà possible quan hi hagi proves fefaents que la cosa va de debò. La voluntat de diàleg es demostra dialogant i no atacant el govern de forma gratuïta. Es demostra no atiant les suposades contradiccions que sospiten, o es fabriquen entre els socis. Aquesta feina esdevé del tot inútil i ineficaç perquè la decisió de l'Executiu d'actuar coordinadament i disciplinadament és avui una realitat. Fets i no paraules, deia el president Montilla en campanya electoral. Actituds serenes i no declaracions plenes de tergiversacions. Oposició sí, però rebequeries d'inadaptats al nou escenari polític no, gràcies.

20.12.06

Els voltors i el llautó


La història es repeteix. anys enrera, en plena transició democràtica, des dels rengles de la dreta més poruga se’ns deia que la gent de provada trajectòria anti franquista no era l’adient per dirigir i gestionar àmbits governamentals com les forces d’ordre públic o l’exèrcit. El pas del temps ens va demostrar que aquelles afirmacions, a més de mal intencionades, estaven desprovistes de raó. Avui novament s’aixequen veus, també procedents de la dreta conservadora catalana i espanyola, expressant la seva por a que uns ex comunistes vestits de verd malmetin la moral de les forces de seguretat. Quina barra! No prou contents en posar en dubte les capacitats dels altres s’esforcen irresponsablement en magnificar problemes que avui en dia estan presents a qualsevol societat moderna occidental. La tàctica d’aquests voltors consisteix en triar allò que es susceptible d’esdevenir una alarma social o una preocupació obsessiva de la ciutadania. Aquests elements, convenientment manipulats i amplificats, són retornats a l’opinió pública en forma d’articles o declaracions. És cert que la seguretat, per exemple, preocupa a la gent. És obvi que els governs han d’esforçar-se lluitant contra les noves formes delinqüència. Però el que no és de rebut és jugar irresponsablement a generar alarmes innecessàries. Els voltors sovint se’ls hi veu el llautó, volen treure profit a qualsevol preu.

Article que m'han publicat a e-noticies

18.12.06

Una llei especial

El nou govern de Catalunya que presideix José Montilla no vol perdre el temps. L’executiu ja ha enviat un bon paquet de lleis de caire social al Parlament, alhora que anunciava inversions importants en equipaments per a la gent gran, educació, etc. Paral·lelament a aquesta dinàmica governamental, hi ha altres aspectes que poden contribuir a augmentar la qualitat de la nostra democràcia. En aquest sentit la gestió dels mitjans de comunicació de titularitat pública ha estat, i continua sent, una de les assignatures pendents. Al llarg dels darrers anys el desig de molts ha estat sempre tenir el control governamental de la ràdio i televisió públiques. En canvi, el desig d’altres ha estat la desgovernamentalització i la gestió professional d’aquests ens públics. Així les coses, la decisió de Montilla i Tresserras de suggerir la represa dels treballs al voltant de la llei de la CCRTV esdevé una notícia excel·lent. Excel·lent no només per la decisió política en si, sinó també perquè els grups que donen suport al govern s’han autoimposat acabar els seus treballs a mitjan mes de febrer. Ningú no entendria l’ajornament i la dilatació del debat sine die. La ciutadania mereix uns mitjans de comunicació públics plurals, i independents del poder polític. La nova llei no ha de ser un repartiment d’espais de poder. Els seus continguts han d’assentar les bases del correcte finançament econòmic de l’ens, alhora que han de garantir un servei públic de qualitat. Amb la llei de la CCRTV el govern té davant seu un repte. La reforma ha de situar-nos en un estadi de despartidització de difícil retorn. Això vol dir legislar i optar clarament per la professionalització. D’acord, però també s’ha d’aconseguir la complicitat dels treballadors de la comunicació per arribar a la meta desitjada.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

17.12.06

Déjà vu...


Massa “déjà vu”

El proppassat divendres el president José Montilla va comparèixer a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya per tal d’explicar com pensava organitzar el nou govern i quines competències assignava a cadascun dels departaments. El president va anunciar la seva intenció de reformar algunes lleis al respecte i també, que assumiria personalment la responsabilitat de vetllar pel ple desenvolupament del nou Estatut. La intervenció d’en Montilla –recordem que tan sols porta en el càrrec tres setmanes- era previsible i complia totes les exigències d’una compareixença d’aquestes característiques però, les paraules dels líders de l’oposició em van semblar francament pobres, molt pobres. Les crítiques de CiU i PP varen esdevenir un “déjà vu” repetitiu i sense novetats. Els arguments emprats per tal d’erosionar el govern van ser escadussers i poc convincents. Esgrimir com a pecat que el nou govern segueix la mateixa línia que l’anterior és un recurs sense substància. Fer esment de què les tres forces integrants del pacte tenen visions diferents de la societat catalana és una obvietat, que coneix tothom, que no té per què esdevenir un defecte, ans al contrari, potser és garantia de pluralitat i multisensibilitat. Però, el més patètic de tot plegat va ser l’utilització esbiaxada dels conceptes seguretat, immigració i expropiacions com a armes polítiques. Amb aquesta oposició no es pot anar enlloc. Excessiu “déjà vu”.

14.12.06

Fets a la CCRTV


El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras s’ha reunit amb els portaveus parlamentaris dels temes audio-visuals per tal de desencallar l’aprovació de la nova llei que ha de regular la futura Corporació catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). El proppassat dimarts la Junta de Portaveus del Parlament va decidir no renovar l’actual Consell d’Administració de l’ens tot esperant una tramitació ràpida de la llei mitjançant la reanudació dels treballs d’una ponència conjunta. Amb aquesta decisió el Govern, i els Grups Parlamentaris, donen llum verda a tramitar una legislació llargament esperada pels professionals dels mitjans de titularitat pública. Potser ara no és el moment de buscar culpables del seu enrederiment ni recordar les freqüents i continuades intromissions governamentals en la feina dels professionals al llarg de molts anys. D’acord, però si que és pertinent constatar que ha estat sota governs d’esquerres que s’ha pogut avançar en el noble objectiu de desgovernamentalitzar al màxim els mitjans. La decisió de l’Executiu català d’actuar d’immediat és una prova fefaent de la importància que atorga José Montilla a aquests temes. Importància que es veu complementada també amb l’esforç del President de la Generalitat per trobar sortides positives a la situació de TV2 i Ràdio 4. Això són fets i poques paraules.

Article que m'han publicat a e-noticies

13.12.06

A CiU l´olla bull...


L'olla s'escalfa a CiU. L'expresident Jordi Pujol va assegurar ahir que la informació publicada pel diari El Mundo, segons la qual alguns barons de CDC preparaven una operació per triar el seu fill Oriol com a candidat, no és certa. L'olla bull a CiU quan el secretari general d'UDC, Josep Maria Pelegrí, reclama el seu espai dins la política insinuant que hi ha vida més enllà dels valors de l'anomenat catalanisme. Pelegrí ho fa reivindicant el bagatge històric dels democratacristians en contraposició a les tesis defensades per Artur Mas com a estratègia central de cara a la nova legislatura.L'olla és a punt de rebentar a casa dels convergents quan, després d'haver vaticinat tot tipus de desgavells i baralles al si del nou govern català, aquest, en tan sols quinze dies, envia al Parlament cinc lleis i un bon grapadet d'inversions en centres educatius i en residències de gent gran i disminuïts psíquics.I és que, amics meus, no es poden jugar partides d'escacs, ni fer política, pensant que els adversaris no mouran peça. Doncs sí, l'acostumen a moure sempre i, fins i tot, si poden intenten trencar l'olla.

11.12.06

D’una altra manera

Fa un parell de dies Xavier Bru de Sala afirmava a les planes de La Vanguardia que el principal perill del govern català no rau en els seus possibles errors sinó en l’excés de cautela, en la paràlisi. Poques hores després, una roda de premsa del govern contradeia la tesi del columnista. L’Executiu enviava al Parlament un paquet de lleis amb fort contingut social per ser discutides i enllestides amb urgència. I no només això, sinó que també s’anunciava que els flamants consellers demanaven comparèixer a la cambra, al més aviat possible, per tal d’explicar el programa de treball dels seus departaments respectius. Crec que els fets demostren que el perill que ha descrit en Bru de Sala s’esvaeix per moments. El govern traspua dinamisme, ordre i rigor. Aspectes que no tenen res a veure amb l’immobilisme. No hi ha sorolls més enllà dels que fabriquen artificialment més d’un mitjà de comunicació. De fet, el que els ciutadans desitgen és que les coses funcionin sense estridències. Els esdeveniments polítics dels darrers anys han estat excessivament complexos; cert. Però també hem de tenir en compte la magnitud dels temes abordats i l’impacte de l’alternança. El nou Estatut no és una simple i insignificant declaració d’intencions d’aquelles a què ens tenen acostumats els parlaments. El primer pacte de les esquerres al govern tampoc va ser un part sense dolor. Després de les eleccions de l’1 de novembre, i de la campanya electoral, ha començat una nova etapa a la qual tothom s’haurà d’acostumar si no vol ser un outsider. Uns hauran d’aprendre a governar amb el cap obviant l’estètica i les soflames. Altres hauran de resignar-se a ocupar dignament l’espai de l’oposició amb esperit de servei al país. Catalunya rutllarà bé? Sí, però d’una altra manera.
Article que m'han publicat al setmanari Actual

10.12.06

Pinochet ha muerto...y en la red se encuentran reflexiones..

El tambor anclado en su pecho, ese que tañía el son de la muerte, ese que era diana militar de aviso de fusilamientos y torturas ha cesado de cantar la canción de la muerte.
Desde el fondo del mar se levantan cientos de seres humanos devorados por la brutalidad Desde el fondo del océano, de los ríos, de los lagos caminan por las avenidas del dolor cientos de hombres con un destino certero, largas filas caminan a paso lento al encuentro de Pinochet.
Desde el fondo del mar emergen los detenidos desaparecidos.
Tiemblan las raíces de árboles jóvenes que han sido la tumba de hombres y mujeres muertos.
Por entre las piedras, la tierra, las raíces se levantan miles de manos elevándose hacia aquellos caminos olvidados.
Uno a uno, caminan a paso lento hacia un domicilio conocido.
Miles de muertos cruzan las calles de Chile, miles de muertos van tiñendo de huesos el desierto, miles de muertos van respirando envueltos en el viento.Tiemblan los andes, tiemblan los bosques y las selvas.
Los perros lloran, los pájaros callan expectantes.
Y es que este Horroroso Hematoma de la Historia tendrá su propio horrible infierno.
Y es que las nubes rojas entintadas de riñón reventado vuelan hacia una sola dirección.
En esta hora en que las lágrimas van orillando las poblaciones pobres, en este minuto inmenso en su esencia de muertes innecesarias, todo unpueblo llora viendo tu partida.
Y es que tu muerte no representa sino otro tipo de muerte, porque hasta tu muerte nos taladra las entrañas.
¿Cuánto de nosotros mismos te llevas a la tumba? ¿Cuánto de aquello que fue nuestro llevas envuelto entre tus colmillos?¿Cuánta piel de torturado te llevas bajo las uñas?¿Cuántas veces tendrías que morir, cuántas veces tendríamos que matarte para que nos alivies la carga de dolor atada y tatuada a nuestras espaldas?
Un mitin de fantasmas, un escarzo de aparecidos en esta hora recorre todas las calles de ChileTu muerte será fiesta nacional, pero no habrá música que nos haga cantar a coro con nuestros seres queridos.
El puñal de tus dedos fue lacerando seres indefensos, desarmados, ingenuos de bestias gubernamentales.
En esta hora en que aquellos que tu bota militar hundió en el páramo de la incertidumbre, en el pantano de la duda y los miedos.
Algo de mi también se va contigo, algo de todos nosotros se va contigo.Y es que ni siquiera fuimos capaces de encerrarte y no en la cárcel, sino que en un manicomio donde hubieses sido el favorito de cientos dedoctores.
Y es que aún, esta aldea llamada Chile descansa sobre las fundaciones de huesos de desaparecidos.Y es que aún esa columna vertebral doblada, arqueada y azotada llamada Chile, vive bajo tus enseñanzas, hombres, discípulos, alumnos yseguidores.
Y es que tu muerte es y será ejemplo para el verdugo encapsulado que se anida en los alrededores.
Después de tanto daño, de tanta muerte, de tanto saqueo, de tanto salvajismo, de tantas torturas, de tantas torturas, de tantas violaciones…
Morirá ungido por la Iglesia, esmerado por un Hospital Militar subvencionado con el hambre de todo un pueblo, acompañado de la otra parte de la jauría y tiernamente recordado por los medios decomunicación.
¿A cuántos de aquellos que hiciste rico, te dirán adiós enternecidos desde sus casas para no levantar sospechas?
¿A cuántos seres humanos asesinaste?¿Cuántos seres humanos se suicidaron sin esperanzas de nada bajo tu reinado?¿Cuántas tazas de té a modo de almuerzo tuvimos que bebernos?¿Cuántos kilómetros caminamos sin ni siquiera dinero para el micro?¿Cuántas peleas, cuántas riñas, separaciones, divorcios, asesinatos y robos?¿Cuántos inviernos con los mismos zapatos, con la misma chaqueta?
¿Cuántas humillaciones pasamos? ¿Cuántas frustraciones?¿Cuántos fracasados, cuántos humillados caminan muertos de cuerpo por las calles de Chile?
Van las lágrimas arando el surco fraguado de años sobre el rostro de millones aquí en Chile.
Y es que las lágrimas son más fuertes que la trinchera petrificada del aguante.
Y es que tu cabeza tenía que haber colgado una semana por lo menos en la plaza de armas de Santiago.
Y allí los niños harían rondas, allí las mujeres te escupirían la frente.
Y allí los hombres se sentarían a llorar.Allí donde ni siquiera las moscas te hubiesen querido, donde el árbol que sostendría tu testa se secaría de oprobio y de rabia.
Allí donde las palomas te hubiesen arrancado los ojos.
Pero ya es tarde, te irás cómodamente acostado en un cortejo de sables, billeteras, sangre, billeteras y celulares.
A pesar que el martillo de juez azotó su cabeza incontables veces con la palabra, culpable.A pesar de sus muertes, a pesar de sus robos, a pesar de sus desfalcos.
Vergüenza Mundial. Pinochet ha Muerto Libre e inmaculadoVergüenza Internacional.

Ni sirenetes ni columnetes...



Fa poc menys d’un mes, en una de les primeres rodes de premsa que oferia CiU, en Felip Puig qualificava les negociacions dels grups d’esquerres per formar govern com a un “berenar de negritos” i “un pasteleig trist”. Puig augurava escassa vida als acords, tot vaticinant problemes i polèmiques a dojo. No és així, i no ha estat així. Tots els temes fins ara susceptibles d’esdevenir conflictius han quedat en res. El seny, el rigor i les ganes de fer-ho bé presideixen les actuacions d’un Govern de Catalunya discret i decidit a dur a la pràctica les seves prioritats, a saber: les polítiques socials, el creixement i la modernització de l’economia junt amb les infraestructures que el país precisa. Tant és així i tan preocupats estan els opositors polítics i mediàtics del govern, de que aquest executiu presidit per en Montilla governarà quatre anys, que ara volen atiar i provocar rebel·lions a la sí dels partits per complicar-li la vida al govern.
Els cants de sirena d’Artur Mas adreçats al PSC amb l’excusa del quart cinturó o de la polèmica energètica són patètics. Com també ho són les columnes d’en Jordi Barbeta a la Vanguardia convidant les bases d’ERC a escapçar la direcció del seu partit. Ja ho veuen, aquí no hi ha ni “berenar de negritos” ni bases excitades per columnistes professionals. Tampoc s’escolten els cants de les sirenetes seductores. Res d’això. Aquest Govern rutlla i ho fa bé. Aquest Govern sorprendrà.

7.12.06

Amb bon peu


Al govern d'en José Montilla l'oposició no li ha concedit els tradicionals cent dies de gràcia. Ni tan sols va poder gaudir de deu minuts de tranquil·litat. La fustigació i la desqualificació han estat contínues. Això sí, cent hores després de constituir-se el nou executiu, aquest ha tingut temps suficient per dur a l'escena política les seves promeses electorals. La roda de premsa del president Montilla ha posat fil a l'agulla per iniciar la tramitació de tot un seguit de lleis amb marcat caràcter social. Aquestes iniciatives incidiran positivament sobre la qualitat de vida dels catalans. La nova Llei de Serveis Socials serà una de les propostes polítiques més modernes i avançades de tot l'Estat. El govern d'esquerres comença amb bon peu, els programes esdevenen projectes de llei i, aquests, en poques setmanes seran realitats tangibles. Aquesta dinàmica no l'aturaran ni alguns bel·ligerants mitjants de comunicació, ni les crítiques tremendistes d'en Felip Puig, guarnides amb la falsa serenor d'Artur Mas. El govern de Catalunya ha començat a governar tal com van prometre: mirant a les persones, mirant a l'esquerra. Que duri!

6.12.06

HUGO CHAVEZ,POR ALGO SERÁ....


SI GANA LAS ELECCIONES...

SI EEUU LO TEME....

SI ES UN REFERENTE PARA LA NUEVA IZQUIERDA MUNDIAL...

SI SU PUEBLO PELEA POR ÉL....


POR ALGO SERÁ...¿NO?

4.12.06

Tothom al seu lloc


L’escenari polític català torna a la normalitat. El Parlament rutlla i sembla que cadascun dels protagonistes comença a ser conscient que ha d’ocupar el lloc que li pertoca. Fa pocs dies vàrem poder observar que el convergent Felip Puig feia pública la voluntat del seu partit de reeditar allò que, en època opositora d’en Maragall, es va anomenar “Govern a l’ombra”. Hem de saludar aquesta decisió com un fet positiu. Positiu perquè comporta el reconeixement per part de la gent de CiU que, almenys durant un cert temps, no governaran. Vol dir que comencen a mentalitzar-se per fer política des dels escons de l’oposició. I, amics meus, aquest fet no és un demèrit, ans al contrari. Res millor per a un partit polític que prendre consciència dels seus problemes i realitats, i no viure sempre pensant en els impossibles somiats. Se’ns diu que aquest gabinet a l’ombra es reunirà cada dimarts, igual que el govern de veritat; que aspira a convertir-se en un referent per als ciutadans, etc. Aquestes pretensions són molt lloables, malgrat que la seva dinàmica està condemnada a fer seguidisme de l’Executiu. Però el problema de CiU no rau aquí, ni en els propòsits de “marcar” els consellers, no. La clau de la nova situació política caldrà buscar-la en la relació, la dialèctica, que es pugui establir entre govern i oposició més enllà del control parlamentari. A Catalunya s’obre una nova etapa no exempta de complexitats que exigirà pactes. Acords que, pel bé del país, no poden estar subordinats a batalletes electoralistes. El desenvolupament del contingut de l’Estatut serà una prova, la posició comuna davant dels contenciosos que estan al caure, també. Ras i curt: l’oposició ha de fer el seu paper amb la intensitat que consideri oportuna; però el país no ens perdonaria que tot allò que esdevé essencial no es tractés de forma raonable.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

A l'ombra fa fred


En Felip Puig va voler posar encant, poesia, a la tasca opositora que li pertocarà fer a partir d'ara. Va dir que des de CiU s'havia creat un "gabinet d'impuls i seguiment". Sota l'eufemisme s'amaga la vella i gastada idea dels governs a l'ombra -o alternatius- que va publicitar en el seu dia Pasqual Maragall i dels quals el president Pujol va dir que eren un invent més vell que les sopetes d'all. Ara, ves per on, el portaveu convergent recupera la idea matriu del govern a l'ombra, i aconsegueix que la premsa amiga li dediqui una plana amb fotografies, tot explicant el sever marcatge que pensen exercir sobre l'executiu d'en José Montilla. Felicitats! Això vol dir que, per fi, la gent de convergència -els d'Unió són una altra cosa- s'han reubicat i saben el lloc que els pertoca en el nou escenari polític català. Fins ara hom tenia la impressió que a casa nostra hi havia personatges que pretenien emular l'actitud dels mexicans seguidors de López Obrador. Però no llancem les campanes al vol. Ara caldrà comprovar si l'anunciada tasca opositora serà la d'una formació amb cultura de govern o si estarem sotmesos una temporadeta més -per exemple fins al mes de maig- als tics tremendistes del talibanets. Compte doncs amb l'estil dels opositors, perquè en aquestes èpoques de l'any, a l'ombra del poder fa fred.

Article que m'han publicat a e-noticies

1.12.06

Un Banderas de bandera

NOTA DE AGENCIA INTERESANTE
EL ZORRO CON MONTILLA

CATALUNYA.-Antonio Banderas, "encantado" de que Montilla presida la Generalitat porque lanza un mensaje de "sociedad abierta"

BARCELONA, 1 Dic. (EUROPA PRESS) -
El actor malagueño Antonio Banderas se mostró hoy "encantado" de que el nuevo presidente de la Generalitat, José Montilla, sea andaluz porque "lanza un mensaje muy interesante, desde Catalunya, de una sociedad abierta y que permite que eso ocurra, que un presidente tenga sangre también andaluza".
En declaraciones a la emisora RAC 1, Banderas dijo que el hecho de que sea andaluz "le da un poquito de regusto a esta tierra" y aseguró que ello "suma más que resta".
El actor se encuentra estos días promocionando en España su segundo largometraje como director, 'El camino de los ingleses', basada en una novela homónima de Antonio Soler.

RUTLLA !!!


> tornar a la portada
Això rutlla
Avui el Ple del Parlament de Catalunya aprovarà la creació de les Comissions Parlamentàries que han de funcionar al llarg d'aquesta legislatura. Immediatament després es constituiran i triaran les seves respectives meses per tal de decidir el calendari a seguir. Al president de la Generalitat, José Montilla, li ha faltat temps per anunciar que farà un ús immediat de la potestat que té, sol·licitant comparèixer aquest mes a la Cambra per explicar la composició i els objectius del nou executiu. Això rutlla. Rutlla perquè Montilla creu en les institucions i en el paper atorgat al Parlament de Catalunya.Durant la darrera legislatura van ser les esquerres les impulsores de la modificació del reglament de la Cambra. Ho van fer amb una vocació clarament democratitzadora del seu funcionament. A partir d'ara el control de l'acció de govern serà mes fluit i sense tants entrebancs. Feia anys i panys -vint-i-tres- que les dretes impedien les reformes ara estrenades. Enguany el nou reglament ha entrat ja en funcionament. El fet esdevé, en si, molt important, però el més rellevant és que el govern d'en Montilla sembla confiar en el Parlament com a instrument al servei de la ciutadania. Sí, sí, com poden veure, això rutlla.