Convergents i Calimeros

Victimisme no, gràcies

Avui es constitueix el nou Parlament de Catalunya. S’inicia així la vuitena legislatura després de la recuperació de la democràcia. A la vista de les declaracions dels grups que estaran a l’oposició tot sembla indicar que el nou govern no gaudirà dels tradicionals cent dies de gràcia, ni tant sols de cent hores. Avui, i especialment durant el debat d’investidura, tindrem ocasió d’esbrinar quins seran els continguts i l’estil de fer oposició que vol impulsar CiU. Els missatges, el llenguatge i les gesticulacions tenen aquests primers dies la seva importància. Si el victimisme del que fa gal·la enguany la direcció convergent és conjuntural fins les eleccions municipals la cosa pot ser comprensible i tolerable. Ara bé, si el que l’Artur Mas i el seu grup vol és instal·lar-se en el victimisme permanent i el soroll constant, el seu distanciament de la centralitat política serà un fet, la seva marginalitat a mig termini està garantida. Entenc que fins les properes eleccions municipals serà difícil aconseguir una certa normalitat política. Ara bé, després dels advertiments llençats per la ciutadania en forma d’abstenció o de vot en blanc tots, tothom, té la responsabilitat d’oferir missatges positius al país. Fer oposició no és sinònim de destrucció. El victimisme ha de tenir un límit i data de caducitat. Ho plantejo no sols pel bé del país si no, també, per la pròpia autoestima dels electors convergents.