El blog d'en Joan Ferran

30.6.06

Solvència i sentit comú


Montilla ho ha dit ben clar. El país necessita un govern amb sentit comú que defensi fermament els interessos de Catalunya. Un govern que no generi problemes, que busqui la col·laboració i no la confrontació. Un govern sòlid i solvent.

S’ha d’acabar el temps de la gesticulació i el victimisme. S’han d’acabar les dissertacions metafísiques sobre l’essència de la nació, els símbols o els límits de les identitats. Ara cal gestionar i fer-ho be. Cal que a la sanitat pública, a l’escola i al lloc de treball es percebi la bonança d’una nova etapa al servei dels ciutadans i no el cant dels trobadors de les glòries passades.

Cal endolcir el present i fer atractiu el futur. Cal gent seriosa i amb rigor per desenvolupar totes les possibilitats de l’Estatut i del país, que son moltes. I, tot això s’ha de fer serenament, sense la melangia dels vells desallotjats del poder ni les dèries dels bocamolls impacients.
Article que m'han publicat a e-noticies

29.6.06

Solidaridad con Guinea Ecuatorial


Ayer estuvo en Barcelona Placido Micó.Dio una conferéncia en la sede del PSC sobre la situación politica en Guinea Ecuatorial.Introdujo la charla Javier Nart y el auditorio rapidamente tuvo argumentos para denostar el regimen dictatorial de Obiang.La riqueza petrolifera del pais esta repercutiendo espectacularmente sobre su desarrollo y sobre su sociedad.Lejos de representar un a mejora sustancial de la calidad de vida de los ciudadanos, el oro negro, ha creado grandes bolsas de pobreza y marginación facilitando el enriquicimiento de una minoria instalada en el poder.Urge una transición politica hacia la democracia real en Guinea,Es necesario exijir a las potencias occidentales una presión eficaz sobre el regimen para que se abran las puertas de una libertad plena para el pueblo guineano.

28.6.06

Montilla, un català tranquil

Montilla és un català tranquil, seriós, treballador... És un dirigent polític al que no li agrada el soroll gratuït ni la tafaneria. És un home que no caurà en la dinàmica desqualificadora que han començat a projectar sobre la seva persona els seus adversaris. A CiU i PP els hi ha faltat temps per començar a bramar contra Montilla. De que tenen por? Estan tan inquiets que fins i tot han activat les seves més qualificades llengües viperines. En David Nadí i en Felip Puig han tornat a practicar un histrionisme fora de l’habitual. Rajoy s’ha esforçat en voler fer veure que en Montilla és un mal ministre perquè ha defensat amb fermesa l’Estatut. Això no ha fet més que començar. Però aquest català tranquil -Montilla- sap el que vol i ni ell, ni el PSC, cauran en la barroeria dels provocadors. Preferim parlar de com aplicar l’Estatut, de projectes i gestió al servei dels ciutadans, al servei de les persones.
Article que m'han publicat a e-noticies

27.6.06

Flors per al President


Durant la darrera sessió de control parlamentari les llances han esdevingut flors. L’anunci d’eleccions autonòmiques el mes d’octubre i, també, el de la retirada de Pasqual Maragall han fet el miracle. La moció enverinada que tenia preparada per a després del referèndum Convergència i Unió per forçar la convocatòria electoral s’ha esvaït. L’intent de fer evident la precarietat aritmètica dels suports governamentals s’ha esfumat per art de màgia. Les crítiques han donat pas a les lloances, i les exigències, a simples insinuacions. I és que no n’hi ha per a menys. Maragall plega en plena forma havent aconseguit gran part dels seus projectes i deixant el llistó de la gestió presidencial molt alt. Ho ha fet amb una dignitat que no s’estila i, òbviament, els seus adversaris s’han vist forçats a aparcar els retrets i fer-li reverències. No han tingut més remei que admetre la seva contribució en benefici del país. Maragall ha pres una decisió transcendental i segurament gens fàcil. Els motius que ha posat damunt la taula per no tornar a ser candidat demostren la seva talla política i la coherència dels seus plantejaments. El President considera que ha assolit els objectius que el van portar a ser candidat l’any 1999: impulsar una alternança en el govern de la Generalitat, aprovar el nou Estatut, fer de les polítiques socials la prioritat de l’executiu català, i fer del PSC el partit amb més suport electoral a Catalunya. Amb aquesta feina feta, Maragall ha considerat que ha arribat el moment de cedir el testimoni a una nova generació de polítics perquè gestioni aquest llegat. És un gest que l’honora i que no tots els polítics saben fer amb prou generositat.

El President plega perquè vol, perquè tot sol ha arribat a les conclusions que va exposar en la seva compareixença en roda de premsa davant els mitjans de comunicació. Alguns malintencionats volen disseccionar la seva decisió intentant trobar-hi pressions inconfessables i traïcions de tot tipus. Altres, fins i tot, auguren renúncies i retrocessos sobre les fites aconseguides recentment. Res de res, fum. El PSC té assumit el compromís de continuar l’obra iniciada i dur-la a bon port.

Diuen que Maragall passarà a la història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i el president de l’Estatut. Aquesta afirmació és una simplificació injusta que no és del seu grat, però que, per al ciutadà de carrer, esdevé agraïda i fàcilment recordada. Aprofundint, però, una mica més en la seva trajectòria, potser podríem apuntar que una de les principals aportacions del president Maragall a la història de la Catalunya contemporània ha estat demostrar, a la pràctica, que es pot servir el país des de la transversalitat i el catalanisme polític progressista. I que, des d’aquesta opció, es pot anar tan o més lluny que des del nacionalisme conservador o el verbalisme independentista. L’anomenat Govern Tripartit ha fet en un parell d’anys allò que no van poder fer, o no van voler, els executius d’en Jordi Pujol tant pel que fa a l’autogovern com a les polítiques socials.

En un altre ordre de coses, no seria just oblidar la contribució del discurs maragallià a la definició i popularització del concepte de l’Espanya plural que sempre ha propugnat el President, ni el seu suport a José Luís Rodríguez Zapatero en aquest àmbit. Tampoc fóra just deixar de banda la seva incansable aportació d’idees i suggeriments a la recerca d’una solució pacífica respecte al conflicte basc. Les seves relacions amb personalitats com Odón Elorza, o el Lehendakari Ibarretxe, donen fe de la seva constància.
I què més volen que els digui? Maragall, com Jordi Pujol, han estat i són polítics multidimensionals, complets. En aquest sentit ha estat un activista de la idea europeista, de la pau, de les col·laboracions transfronteres, de les polítiques al Magrib... La llista i el ventall de les seves activitats seria inabastable. Doncs bé, ara que les llances han esdevingut flors, potser seria un bon moment perquè, tots plegats, consideréssim que des del govern catalanista i d’esquerres algunes coses s’han fet bé. A aquestes alçades de la pel·lícula, tampoc és tan greu reconèixer que Maragall ha estat un president de luxe per a tots nosaltres.

25.6.06

ARA MONTILLA




Avui, amb tota probabilitat, l’Executiva del PSC proposarà un nou cap de llista per les eleccions autonòmiques. Tot indica que l’elecció recaurà en la persona del seu primer secretari José Montilla. El PSC farà la tria amb un munt de feina feta en favor del país i no sempre prou reconeguda. La valoració de la gestió del govern catalanista i d’esquerres, en comparació amb el de l’època de CiU, ens ofereix un balanç positiu pel que fa a l’aplicació de polítiques socials. S’han fet més escoles, s’ha millorat la sanitat, i s’ha concretat la reforma d’un Estatut que CiU i PP havien bloquejat durant vuit anys. Comença ara una nova etapa. En Montilla en el seu dia va demostrar ser un bon alcalde de Cornellà i avui és un bon ministre en el govern d’Espanya. Aquest bagatge i la seva forma de ser, pactista, negociador i treballador infatigable són mèrits més que suficients per encapçalar la candidatura del PSC a la tardor. Així,doncs...ara toca Montilla.

22.6.06

Gràcies, de tot cor, Maragall


Pasqual Maragall, l’alcalde dels Jocs Olímpics i el President de l’Estatut, ha decidit retirar-se de la cursa electoral a la presidència de la Generalitat. Ho ha fet en el moment i la forma oportuna. Abans d’anar a Madrid a veure a Rodríguez Zapatero i desprès d’haver aconseguit fer, en un parell d’anys el que altres no van poder o voler fer en un parell de dècades.

Al President Maragall cal donar-li les gràcies per la seva tasca. Les seves paraules de comiat estan farcides d’una dignitat excepcional. Maragall ha estat, i és, un polític estimat, discutit, controvertit... Aixeca grans adhesions i també té els seus detractors. D’acord, però el que ningú podrà discutir mai serà la feina feta, la gran contribució al benestar i l’orgull dels ciutadans de Barcelona i de tot Catalunya. La seva creativitat, tossuderia i transversabilitat. Gràcies, de tot cor, Pasqual Maragall!
Article que m'han publicat a e-noticies

21.6.06

GRÀCIES MARAGALL! ARA MONTILLA!


Tenim un nou estatut.

Comença una nova etapa a Catalunya.

Cal continuar fent polítiques progressistes.

Ajudem a construir la pau i la cohesió social que el PP vol malmetre.

Gràcies Pasqual! ARA MONTILLA

20.6.06

Sí al Estatuto


Us convido a llegir aquest article de l'Assumpta Roura publicat a La Voz de Galicia


Con la música de fondo de los señores del PP reafirmándose, pocos minutos después de las ocho de la tarde, en su decisión de presentar recurso ante el Tribunal Constitucional, ya sabíamos que en Cataluña ganaba el sí al Estatut (de la abstención, que cada uno haga su lectura).


A esa misma hora, Montilla hacía una declaración formal desde la sede de su partido, en la que con pocas y concisas palabras agradecía el sí y se pronunciaba a favor de retomar la normalidad y andar hacia el futuro. De su aspecto y natural aplomo se desprendía un importantísimo alivio. ¿Maragall? A lo suyo, como siempre: estaba en el Palau de la Generalitat, donde convocó a más de un millar de personas de todos los ámbitos a una inusual fiesta para celebrar el esperado (y casi confirmado) sí.


Es pronto para valorar el estropicio que dentro de cada partido ha generado esta apuesta de renovación estatutaria que, no lo olvidemos, se levantó como ofensiva contra la España como unidad de destino en lo universal ampliamente difundida y defendida por el señor Aznar cuando todavía era presidente. Es cierto que el futuro ya no va a ser lo que podría haber sido, con el Estatuto aprobado. Con independencia del lamentable circo que hemos visto nacer, crecer y reproducirse, esta minúscula reforma significa ante todo un no fundamental a la ideología y política aznarista a la que, a su manera, ha seguido agarrado Rajoy y un sí a la aceptación de la España plural cuyas significadas diferencias más que dividir nos unen en un proyecto común en una Europa cuya crisis tarde o temprano deberá afrontar y superar. De ahí la importancia de que sean todas las comunidades autónomas las que pongan al día sus normas estatuarias, redactadas en el siglo pasado, cuando España era un souvenir de la pobreza, una generación hoy en edad de votar no había nacido y a nadie se le había antojado que el mundo pudiera ser global.


Quiérase o no, vivimos en otra era, por numerosos que sean los que lleven luto televisado por la muerte de folclóricas. Quiérase que no, con el sí catalán y nuestros sudores (de todos) arranca definitivamente el cortejo fúnebre para enterrar esa España devoradora de singularidades. Ojalá lo reflexione el señor Rajoy. Algo de esperanza queda.

19.6.06

L’hora de la pràctica


Ja està. El 18 de juny del 2006 serà recordat com la data en què Catalunya va passar pàgina. Millor dit, va canviar de capítol en el seu particular llibre d’història. La major part dels ciutadans oblidarà els passats mesos de gestació de l’Estatut i les múltiples picabaralles que ha generat. Pocs recordaran els percentatges de participació, dels Sís i dels Nos. Tan sols perdurarà la certesa que gaudim d’un nou text estatutari més modern i més complet. Però, malgrat que la història dels pobles s’escriu quan toca, sempre hi ha qui pretén cremar etapes, elaborar complicades jugades i contracops com si la política fos una partida d’escacs. I així, en ple debat estatutari, hem vist com alguns explicaven sense rubor el seu programa electoral com si fos l’avanç de la moda de tardor. Altres, des dels seus altaveus mediàtics, atiaven els debats successoris publicitant suposades intrigues de palau. Tot això, amb un afany malaltís d’omplir pàgines i més pàgines, tertúlies o columnes d’opinió. Doncs bé, arriba l’hora de triar la gent que ha de gestionar els continguts del nou Estatut. És a dir, l’hora de configurar un nou govern capaç de fer-ho amb solvència i rigor, amb un programa sòlid i amb un esperit de diàleg i col·laboració que ho permeti. Diferents forces polítiques hauran de decidir el seu respectiu tiquet electoral; però la discussió sobre persones i noms no pot difuminar l’essència del tema, que no és nominalista, sinó de projecte, de capacitats per dur-los a la pràctica. Reduir la política a una cursa pel lideratge, o concebre els candidats com a productes per ser ofertats per a un consum efímer, o amb data de caducitat, no és un bon servei al país. Recapacitem, doncs: potser fóra bo que tots plegats comencéssim a parlar de programes i projectes per dur a la pràctica.

18.6.06

Arriba l’hora de l’Espanya federal


El poble català ha triat el Sí. Comença ara una nova etapa política per a Catalunya i per a Espanya. Ha de començar també la necessària auto crítica de tots aquells que han fet volar coloms gratuïtament o han farcit els seus discursos de somnis impossibles, evanescents. Fora bo que els que s’han situat als marges tornessin a la realitat i que els que han sobre actuat deixessin de fer teatre per fer polítiques en benefici dels ciutadans.

Per a nosaltres, els socialistes, s’acosta l’hora de l’Espanya plural i federal.


Sí 73 ' 9%

No 20 ' 7 %

16.6.06

Tuttifruti del No


La diferència més notable entre els partidaris del Sí i del No és que uns proposen quelcom que és tangible -un text articulat i una promesa de gestió- i els altres una negació abstracta susceptible d’ésser farcida de tot tipus de verbalisme però no de projectes sòlids. Des d’una perspectiva de futur moltes virtuts del Sí rauen en la possibilitat de que allò que conté l’Estatut pugui ser gestionat, governat, per gent sensata amb habilitat per desenvolupar lleis, decrets i negociacions. A la gent del Sí se la veu capaç de fer realitat la lletra i l’esperit del text estatutari. Sembla gent seria que posa en valor un pragmatisme ben entès.

En canvi, el No és el garbuix dels extrems, dels descontents, dels desorientats. Les cares del No han esdevingut un popurri fet de Carods, Boadellas i Rajoys... I, com és obvi, amb aquest tuttifruti del front del No no es pot construir res de res. No hi ha materials, arquitectura, ciment cohesionador ni solidesa argumental. Tants caps tants barrets i algun d’ells molt perillós.
Article que m'han publicat a e-noticies

14.6.06

Espanya 4 Ucraïna 0


La Selecció de l'Espanya plural funciona. Ho fa amb Xavi, Puyol i també amb Torres, Raul... Els que gaudim amb els espectacles esportius estem veient bon futbol.

La pell del poble


Diuen que el temps ho cura tot. Potser sí, si més no aconsegueix difuminar en la memòria les arestes i les passions reactives dels primers moments. Segurament, d’aquí a un temps, els catalans haurem oblidat els moments durs i les paraules gruixudes del debat estatutari. Tant de bo que així sigui! Però, dit això, cal recordar que la pell dels pobles és com la dels humans. Té memòria i reté les cremades quan es veu sotmesa imprudentment a una insolació excessiva. Els defensors del No han projectat sobre l’epidermis del país una radiació excessivament agressiva. Ho han fet per excés o per defecte. Uns no han tingut present la voluntat de singularització i auto govern dels catalans. Altres, per disputes de lideratge intern, es neguen a admetre que el possibilisme i la gradualitat són l’essència de la política. La pell dels pobles, com la de les persones, és molt sensible. El mirall de la història tard o d’hora reflectirà la marca dels No. Passarà factura, ja ho veuran.
Article que m'han publicat a e-noticies

13.6.06

II crida al seny


Hem discutit sobre l’Estatut de Catalunya i la conveniència del Sí o del No fins a l’extenuació. Els uns i els altres hem exhaurit tots els arguments susceptibles de ser emprats com a arma de seducció política, de convenciment. Ben fet i lògic, tot plegat. Però, a hores d’ara, cal començar a pensar en el dia després, en la gestió dels nous temps, com articular el conjunt de mesures, lleis, negociacions o acords que permetin fer realitat la lletra del text refrendat. D’aquí a quatre dies ningú tindrà en ment ni l’índex de participació, ni els percentatges del Sí i del No. Aquests aspectes només seran rescatats del bagul de les andròmines -via hemeroteca- en moments puntuals. Doncs sí, d’aquí a poques setmanes el ciutadà del carrer oblidarà les anècdotes i sols tindrà consciència ferma que quelcom anomenat Estatut regeix part del seu món relacional, del seu destí. És per tot això que ara toca començar a pensar en qui, o quins, són els equips polítics més idonis per gestionar eficaçment l’aplicació del Sí. Una responsabilitat tan gran no pot estar en mans de qualsevol tribu política o aprenent de bruixot. El poble català està cridat a dilucidar l’enigma del seu futur immediat aquesta tardor. Ho haurà de fer obviant fílies i fòbies, tot considerant qui està més preparat per negociar i pactar amb el govern central. Urgeix, doncs, una segona crida al seny. La primera ha estat adreçada a no deixar-se submergir en un No frustrant, paralitzant. La segona crida al seny consisteix a demanar als electors que donin el seu suport a opcions fiables i responsables, amb lideratges ferms, que no es deixen portar per les dèries de quatre arrauxats, sinó per l’interès general. Serà l’hora d’optar per la gent més seriosa. Oi que m’entenen?

12.6.06

Enemics emboscats


La dreta d’aquest país sempre busca enemics emboscats. Fa anys va ser una conspiració judeo-masónica, ara són els socialistes o els nacionalistes. Mariano Rajoy ha saltat com una molla. Fa un parell de dies, quan en un mercat de l’Hospitalet va ser escridassat per venedors i clients, no va ser capaç de meditar el per què i les raons de l’enuig ciutadà. Va recórrer a la tesi de la conspiració, de l’enemic emboscat.

Cras error. Al PP de Catalunya li convé reflexionar sobre el seu paper en la política catalana i sobre la seva aportació en la política espanyola. El seu No a l’Estatut és percebut pels catalans com una agressió, com una negació de la seva especificitat i singularitat, com una aposta per l’uniformisme centralista... Això, i no una altra cosa, explica la resposta espontània de molts sectors de la ciutadania que sense ser doctors en ciències polítiques són sàviament intuïtius i detectant l’enemic natural. La nostra gent creu –acertadament- que el No és nociu per a Catalunya i increpa al PP. Pensa també que els d’ERC van passats de voltes... Vaja, que no hi toquen.
Article que m'han publicat a e-noticies

9.6.06

PP i jocs de mans


Cadascú, cada formació política, pot fer amb el seu espai de publicitat televisiva gratuïta el que li sembli oportú. Només faltaria! Però, què volen que els digui, a mi m’inquieten les mans de l’espot del PP, l’absència de cares, les fredes taules d’oficina i, també, la veu en off que em demana el No. Se’m fa estranya la insinuació que l’Estatut defensa l’economia planificada, etc. En fi, com diria la Pilar Rahola: “Hi ha molta ‘carcúndia’, a l’entorn del PP”.

Parlem, però, del joc de mans. Fa uns anys Raimon ens cantava aquella bella cançó anomenada Cançó de les mans. Ens parlava de “mans de xiquet, ben netes mans de xiquet, que es faran grans”, per després afegir “mans dels que maten, brutes, mans fines que manen matar...”. I acabava així: “De l’home mire sempre les mans”. Què n’és, de bonic, aquest poema! En canvi, a l’espot del PP tot esdevé ortopèdic. No hi ha rostres, només veu, mans fines i papers. No hi he sabut trobar res més. És un espot sense ànima. He fixat la mirada, he cercat ulls, cares, somriures, amabilitat... Només he trobat joc de mans i la fredor d’un No fabricat a la mida dels extrems.
Article que m'han publicat a e-noticies

7.6.06

Piqué i Cia


Vénen i seguiran venint. Els principals dirigents espanyols del PP han decidit visitar Catalunya per tal de donar suport al NO. Ho fan sense tenir cura de les formes, sense delicadesa ni anàlisi prèvia del que passa aquí. Fan comentaris matussers sobre els jueus, el nacionalisme o el marxisme... Diuen, com Esperança Aguirre, tenir arrels catalanes i estimar el país. Afirmen sentir-se perseguits i maltractats. Ens volen afalagar i alhora fer-se les víctimes. Apel·len a la democràcia mentre farceixen les seves paraules amb un sac de mentides.

Intueixo que Josep Piqué està fotut. Ho està perquè ha hagut de claudicar. Ho està perquè veu com els sectors més reaccionaris del seu partit li marquen la política i la campanya. Ho està perquè els únics actes multitudinaris de la seva formació els protagonitza gent com Aleix Vidal Quadras. Ho està, també, perquè el discurs dels seus amics no és homologable amb el de la dreta civilitzada europea.

Volen saber vostès les intencions de tanta mobilització pepera? Molt senzill, arreplegar tots els NO, els seus i els dels altres, per lluir-los a Espanya.

Pobre Carod! Entre aquesta gent del PP i alguns dels seus li han pres la cartera amb el NO. Piqué i Cia no perdonen.
Article que m'han publicat a l'e-noticies

6.6.06

El Sí d’un poble


Sembla mentida, però és veritat. A hores d’ara ja tenim al nostre abast un munt de propostes polítiques, de mesures de govern, per dur a la pràctica després de les eleccions. Ens les expliquen profusament tant en Carod-Rovira com l’Artur Mas, tant en... Sembla com si haguessin oblidat que d’aquí a uns dies cal triar entre el Sí i el No. Sembla com si tothom renunciés a explicar de debò les raons del seu vot afirmatiu o negatiu, com si només importés el nombre d’escons a repartit a la tardor. No és un tòpic, cal dir-ho: Catalunya s’hi juga molt el dia 18 de juny. Ha de triar entre un sistema d’autogovern pensat els anys 70, i un altre d’ubicat al segle XXI. Aquesta és la qüestió. Els catalans hem de saber deixar de banda per uns dies les nostres predileccions de cara a un futur govern. Hem de centrar-nos a respondre la pregunta del milió. Les raons per dir Sí van molt més enllà de la simple modernització del text estatutari.
Rauen també en un conjunt de continguts, drets, deures i competències que –si són sàviament administrats- poden oferir a la ciutadania majors quotes de qualitat de vida. És obvi que avancem en autogovern i en reconeixement de la nostra singularitat com a poble. Les raons per dir Sí són, doncs, múltiples; però, en política, sovint apareixen indicadors complementaris que ajuden a veure-hi clar, a prendre partit. Són aquelles preguntes simples de resposta ràpida que alimenten amb saviesa la nostra intuïció. Per exemple: per què el PP està tan enfurismat contra l’Estatut? Per què el denuncia al Tribunal Constitucional? Si és tan aigualit com diuen els maximalistes, per què genera tanta tensió entre els populars? La resposta, amics, no rau en el vent, com diria Bob Dylan, rau en la por al Sí de tot un poble.

5.6.06

Impacients




No tenim remei. Matem tot el que és gras. Som com nens petits, impacients. Cremem etapes amb voracitat compulsiva. Tot just començar oficialment la campanya del Referèndum, Artur Mas ja ha desplegat tot un ventall de propostes polítiques de partit que, òbviament, no tenen res a veure amb el Sí o amb el No. Al mateix temps, en un altre indret, un Carod Rovira amb cara de circumstàncies demanava suprimir immediatament el recàrrec de la benzina destinat a la sanitat... Després de gairebé dos anys de “reflexió” al voltant del text estatutari, sembla que ara haurem de suportar durant uns quants mesos un munt de propostes miraculoses per guarir els mals del país. Que la presa no fabriqui impacients! Sembla ser que darrerament en la política catalana tot esdevé més volàtil i imprevist, tot puja i baixa a velocitats insospitades. D’acord. Ja ho entenc, però als famèlics de poder se’ls veu el llautó. Paciència doncs i al tema. Ara toca triar afirmació o negació. Ara cal decidir si ens quedem amb l’Estatut caduc del 79 o bé amb el nou del 2006. Temps hi haurà per fer balanç i dir quina gent ens ha de dur a la “terra promesa”. Els dic sincerament: crec que a Catalunya li convé dir Sí amb contundència.
publicat a e-noticies

2.6.06


SI CADA MENTIDA DEL PP ES COMBATUDA AMB UN VOT AFIRMATIU,
SI CADA IRRESPONSABILITAT DE ERC ES COMPENSADA AMB UN SI

LA VICTORIA SERÀ ACLAPARADORA I LA CIUTADANIA HO AGRAÏRA