Barcelona la desitjada II

El PSC no tolerarà ser el sac de boxa de ningú

“La pell freda” d’en Sánchez Piñol ha estat un dels best seller de la temporada. Aquesta apassionant novel·la farcida d’intriga té un inici molt suggerent:

“Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç...”

En canvi la pell fina no és una novel·la de moda. És senzillament l’epidermis sensible i voluble que gasten alguns dels que es creuen amb el dret de dir la seva pel broc gros sense pagar cap peatge, de franc. Això s’ha acabat.
Les afirmacions, les opinions, les frases dels polítics i dels partits tenen gaire bé sempre el seu contrapunt. Forma part de la lògica democràtica, del contrast d’idees i projectes. Tots els que parlen de política, els que parlem, estem exposats a ser contradits i criticats. I així ha de ser. Molta gent de pell fina ha estat acostumada fins ara, per circumstàncies de la història, a viure allunyada de la primera línia de foc. Aquesta gent no esta massa habituada a què ningú els posi en evidència, ni per les seves formes ni pels seus continguts. Però tots plegats ens fem grans i ens veiem sovint amb la responsabilitat de dir als xicots de pell fina:

“Ep, compte! Això que dius des de la teva torre d’ivori és una inconveniència poc respectuosa; jo també tinc idees i faig plans i també em sento el millor de la nova cançó...”

I dit això. NO PASSA RES.
Amics lectors, companys, camarades i socis, ningú té vocació innata de sac de boxa. Hi ha un refrany castellà que diu: “Donde las dan las toman”... I no passa res, la vida continua i cadascú és cadascú.