El blog d'en Joan Ferran

29.9.05

Fins al darrer instant


Article publicat al setmanari "Actual"


Si després de tants mesos, i de tantes paraules, el que està passant aquests dies forma part del clímax o la traca final de la representació perquè l´obra acabi bé, no passa res. Cap problema. Tots plegats podem arribar a comprendre els esforços fets per uns i altres per no decebre les clienteles respectives, per no mostrar símptomes de debilitat negociadora o programàtica. En canvi, si el personal arriba a percebre que el temps esmerçat en la recerca del nou Estatut és llençat a la paperera junt amb les fotocòpies de l´esborrany... n´hi ha per llogar-hi cadires! Hom pensarà que la intransigència de CiU –filla del pecat per haver pactat amb el PP- vol ser medecina per rescabalar la rebregada credibilitat de la Federació Nacionalista. I això no seria normal. La història ens explica que han estat molts els partits i moviments polítics que després d´una etapa de fogositat inicial, de radicalitat, han anat adaptant les seves posicions a la gestió del dia a dia, a la governabilitat, sense renunciar als seus principis primigenis. Però, ai, quan succeeix a la inversa! Quan es perd la noció de la realitat, d´allò que és possible, quelcom grinyola. En l´actual situació política catalana, cap formació té dret a col·locar ultimàtums damunt la taula. Tothom sap que el text pactat fins ara i la proposta de finançament del tripartit són ja, en si, un programa màxim dins la legalitat vigent. Mai s´havia arribat tan lluny i amb tantes garanties d´èxit. La bona predisposició d´en Rodríguez Zapatero sembla ser un fet. Què és, doncs, el que alguns pretenen? Sospito que trencar el joc. Pispar-li el resultat al tripartit i, de passada, incomodar ERC col·locant-la en un compromís. Pur partidisme. Els fins ara bruixots de l´ambigüitat juguen fins al darrer instant a “tot o res”. Poc patriòtic, tot plegat... i un pèl mesquí.


Joan Ferran Serafini