El blog d'en Joan Ferran

29.9.05

POUM i Estatut


Avui fa 70 anys que es va fundar el POUM i, avui, s'ha firmat l'acord del nou Estatut de Catalunya, el tercer Estatut de Catalunya. Aquest text estatutari és el primer elaborat mitjançant una ponència parlamentària desprès d'un llarg i fatigós procés de discussió, aportacions i participació popular.
El POUM va néixer fruit de la unificació política de la gent del Bloc Obrer i Camperol d'en Joaquim Maurin i els camarades d'Andreu Nin militants de la Izquierda Comunista donant pas a una formació revolucionària d'inspiració marxista i troskitzant.
L'aprovació de l'Estatut ha generat una atmosfera de distensió oàsica en la política catalana centrifugant la controvèrsia més enllà de l'Ebre. Ara cal, doncs, serenor i un respecte vers el tràmit parlamentari espanyol tan exquisit i rigorós com el que ha gaudit durant el seu periple català. Ambdues cambres són emanació de la voluntat popular i per tant sobiranes. No oblidarem que milers de catalans voten sempre a les eleccions generals.
El POUM també va ser emanació d'una voluntat d'homes i dones que desitjaven canvis revolucionaris. És clar que eren altres temps i amb unes altres gents. La coincidència del dia d'avui em suggereix respecte a la voluntat dels parlaments i consideració pels lluitadors dels ideals que, com Salvador Clop, moriren en acte de serveis -parlant de les utopies a la gent- just setanta anys desprès de la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista.

Joan Ferran

Fins al darrer instant


Article publicat al setmanari "Actual"


Si després de tants mesos, i de tantes paraules, el que està passant aquests dies forma part del clímax o la traca final de la representació perquè l´obra acabi bé, no passa res. Cap problema. Tots plegats podem arribar a comprendre els esforços fets per uns i altres per no decebre les clienteles respectives, per no mostrar símptomes de debilitat negociadora o programàtica. En canvi, si el personal arriba a percebre que el temps esmerçat en la recerca del nou Estatut és llençat a la paperera junt amb les fotocòpies de l´esborrany... n´hi ha per llogar-hi cadires! Hom pensarà que la intransigència de CiU –filla del pecat per haver pactat amb el PP- vol ser medecina per rescabalar la rebregada credibilitat de la Federació Nacionalista. I això no seria normal. La història ens explica que han estat molts els partits i moviments polítics que després d´una etapa de fogositat inicial, de radicalitat, han anat adaptant les seves posicions a la gestió del dia a dia, a la governabilitat, sense renunciar als seus principis primigenis. Però, ai, quan succeeix a la inversa! Quan es perd la noció de la realitat, d´allò que és possible, quelcom grinyola. En l´actual situació política catalana, cap formació té dret a col·locar ultimàtums damunt la taula. Tothom sap que el text pactat fins ara i la proposta de finançament del tripartit són ja, en si, un programa màxim dins la legalitat vigent. Mai s´havia arribat tan lluny i amb tantes garanties d´èxit. La bona predisposició d´en Rodríguez Zapatero sembla ser un fet. Què és, doncs, el que alguns pretenen? Sospito que trencar el joc. Pispar-li el resultat al tripartit i, de passada, incomodar ERC col·locant-la en un compromís. Pur partidisme. Els fins ara bruixots de l´ambigüitat juguen fins al darrer instant a “tot o res”. Poc patriòtic, tot plegat... i un pèl mesquí.


Joan Ferran Serafini

28.9.05

CiU s´ha convertit en un mur per a l´Estatut

La seva actitud “l´apropa més a un partit grupuscular que a un partit que va estar al govern”
Els socialistes anem al Ple d´aprovació de l´Estatut amb la consciència d´haver fet la feina que havíem de fer perquè l´acord fos possible.
CiU ha oblidat la seva experiència de govern, i s'ha convertit “en el mur de moment insalvable” que impedeix que l´Estatut tiri endavant. És lamentable que CiU persisteixi a fer un plantejament maximalista i no plantejar cap alternativa d´acord”. Aquesta actitud fa que CiU acabi aliniant-se amb José María Aznar. Hi ha una coincidència entre Aznar i CiU: ni Aznar ni CiU volen l´Estatut. És preocupant que un partit que es diu nacionalista estigui fent el pitjor servei que es pot fer a Catalunya, que és obstaculitzar l´Estatut.
La terminologia que fa servir CiU l´apropa més a un partit grupuscular que no pas a un partit que va estar al govern. Aquesta actitud i el “tremendisme polític” que fan els dirigents de la federació estan “fora de lloc”.
Els socialistes anem al Ple d´aprovació de l´Estatut amb la consciència d´haver fet la feina que havíem de fer perquè l´acord fos possible. Volem un bon resultat per a l´Estatut aquí i a Madrid. Veiem que en les darreres hores del debat CiU persisteix en aquesta actitud tancada de no voler l´acord.
Declaracions fetes en roda de premsa al Parlament de Catalunya al voltant del debat estatutari
Joan Ferran

22.9.05

Qui tem l'Estatut?

Article publicat al setmanari "Actual"

Si fa poc més d´any i mig algú ens hagués dit que avui podríem optar per aplicar el “.cat”, que per Nadal els “Papers de Salamanca” -arrabassats per les tropes franquistes- tornarien als seus legítims propietaris, o que el català circularia per Europa, l´hauríem titllat d´optimista radical. Per aquelles èpoques, molt pocs contemplaven en les seves anàlisis el canvi polític que ha representat Zapatero a Espanya. Ha estat aquest canvi el que ha permès refer les relacions polítiques, el diàleg, amb els nacionalismes ibèrics, i el que ha donat llum verda a tot un seguit de reformes estatutàries. El seu triomf electoral ha aconseguit aturar el discurs reaccionari del PP. És, doncs, el moment d´aprofitar l´avinentesa de manera audaç però pragmàtica.
En política, com en tantes altres coses de la vida, triomfa el que sap mesurar i estirar sense trencar. Guanya el que, conscient de les seves possibilitats reals, avança fins el límit del que poden suportar els altres. Vet aquí el que és l´essència de la negociació. Vet aquí el que confereix a un polític, o a un sindicalista, el títol acreditatiu de l´eficiència i l´eficàcia.
A hores d´ara tots sabem fins a on es pot arribar. Sabem que cal moure´s dins el marc constitucional i seguir les recomanacions del Consell Consultiu. I que, fent-ho així, l´avenç en l´autogovern esdevindrà una realitat. Doncs bé, a hores d´ara en aquest tema de l´Estatut són pocs els que han assimilat que la seva aprovació a Madrid no és cosa fàcil, que la política espanyola i els seus mitjans de comunicació també juguen i influeixen –també a Catalunya, no ho oblidem-, que tenen la seva lògica i un discurs diferent des d´aquí. Fins i tot des d´un punt de vista conceptual, les paraules poden tenir diferent significat. Tancar-se com un cargol dins una closca, fer-se l´incomprès o l´enfadòs com pretenen alguns no convé a Catalunya.
Altres consideracions són legítimes, però sospitoses d´amagar interessos poc confessables. Lèxit o el fracàs del nou text estatutari dependrà de la decisió última que adopti la direcció convergent. Artur Mas està captiu d´un entorn crispat que no té res a veure amb el vell nacionalisme ambigu i ponderat que va liderar l´expresident Jordi Pujol. Un moviment, no ho oblidemm que va fer de la transversalitat la seva principal virtut. I és que costa d´entendre que gent sotmesa durant més de vint anys al possibilisme dels ambigus desperti avui, de cop i volta, lloant un criptoindependentisme irredempt i alhora vergonyant. Endevinem en la radicalitat negociadora de CiU el temor que una solució exitosa de l´Estatut refermi l´autoritat de Maragall i el prestigi del Tripartit. La gran preocupació, el pànic, de l´entorn d´Artur Mas rau en el fet que, un cop assolit un nou Estatut, el seu discurs es dilueix. S´esfuma el programa màxim de CiU. Queden assimilats. El moviment creat al voltant de Jordi Pujol perd la seva raó de ser. I això succeeix perquè, posats a ser federalistes, els socialistes hem fet prou mèrits i hem treballat amb suficient rigor com per guanyar-nos la confiança dels ciutadans. I posats a ser sobiranistes, convindran amb mi que ERC té més credibilitat i modernitat. Els de Carod encara no s´han gitat mai amb els del PP.
De ben segur que si fracassa l´aprovació de l´Estatut els ciutadans passaran factura indistintament a totes les formacions polítiques. Segur. Però atorgaran el premi especial de càstig a aquells que, preocupats pel seu futur polític i partidista, no propiciaren un futur millor per al país.

Joan Ferran Serafini

18.9.05

La última representación

Artículo publicado en el diario "El Mundo"
En la recta final del debate estatutario, la decisión de CiU adquiere especial relevancia. Su posicionamiento no debería estar condicionado por polémicas partidarias sino sujeto al interés general de alcanzar el consenso en el Nou Estatut.

Atrás ha quedado el juego de declaraciones y contradeclaraciones fatuas que se han prodigado este verano. Septiembre avanza inexorablemente hacia su final. La cuenta atrás se ha iniciado. Urge resolver, de una vez por todas, el tema estatutario para cerrarlo definitivamente. La ciudadanía nos apremia, y lo hace, no por el interés suscitado por la cuestión en sí, sino por un saludable deseo de despejar ese monotema que ha ocupado centenares de horas de televisión, miles de páginas impresas. Ha llegado el momento de optar, de definirse y dejar de jugar a tacticismos partidistas en base a hipotéticos rendimientos electorales. En política, como en tantas otras cosas de la vida, se lleva el gato al agua aquél que sabe medir y estirar sin rasgar, sin destrozar. Vence el que, sabedor de sus posibilidades reales, avanza decidido hasta el límite de lo soportable y admisible para los demás. He ahí una de las esencias de la sabiduría. He ahí el éxito del político posibilista y pragmático que consigue, paso a paso, los objetivos que se propone. Pues bien, en esto del Estatuto son pocos los que han asimilado que su aprobación en Madrid no es tarea badalí, que la política madrileña y sus medios de comunicación se mueven en una lógica y en un discurso distintos a los de aquí. Que desde el punto de vista conceptual, a menudo, las mismas palabras pueden tener distinto significado, otro contenido. En la villa y corte algunos tertulianos, y no pocos medios de comunicación, insisten en denunciar una supuesta triple amenaza a la salud de España y a la unidad de los españoles. Esas hidras son, a su entender, el nacionalismo independentista, el comunismo agazapado en EUA y el deterioro de una moral colectiva sumergida en el reino de la perversión. Aducen que la patria está en peligro, que los estatutos son fragmentación, que... Y es en ese contexto cuando deviene imprescindible dar paso a políticos serenos y perspicaces con visión panorámica y poliédrica. ¿Por qué? Sencillamente porque si el objetivo es conseguir la aprobación de un estatuto en las Cortes Generales, éste debe presentarse ahí con dosis suficientes de seducción. Jamás a la greña, jamás buscando grandilocuentes definiciones patrioticoliterarias ubicadas en una metafísica local y condenadas a colisionar con otras metafísicas –las de allí- no-menos locales. No sirve de nada. No hace falta ejercitar en exceso la inteligencia para llegar a la conclusión de que el texto estatutario que salga del consenso catalán ha de ser impecablemente constitucional. Debe incorporar necesariamente aquellos elementos correctores apuntados en el informe del Consell Consultiu de la Generalitat. Y ha de ser así, y no de otra manera, no por una pasión constitucionalista irrefrenable sino como fruto de un elemental sentido práctico. Decíamos que se aproxima el momento de tomar postura, de adoptar decisiones, de acercar planteamientos, del acuerdo. Pero éste debe llegar a buen puerto sin ultimátum, sin fraseología maniquea ni disertaciones acerca de renuncias, traiciones o abdicaciones. Catalunya quiere mejor financiación y más autogobierno. Está al alcance de su mano conseguirlo si es capaz de vencer sus propios fantasmas internos. Es en este contexto donde CiU tiene la obligación “patriótica” de vencer la esquizofrenia que le aprisiona. Es en este momento histórico en el que ha de abandonar la carrera desaforada y sin meta que libra contra ERC para ocupar un espacio electoral que ya no es el suyo. Vencer esa esquizofrenia implica abandonar el maximalismo y reconstruir las tesis de lo posible, de lo alcanzable. Implica aunar esfuerzos con el Gobierno Tripartito y viajar a Madrid con una letra de canción para versionar a coro. Eso sería lo óptimo. Pero aún no estamos ahí. La resultante final, el éxito o el fracaso del Nou Estatut, recae particularmente en la decisión última que adopte la cúpula convergente. Artur Mas está cautivo de un entorno soberanista radicalizado que nada tiene que ver con aquel nacionalismo ambiguo y ponderado creado por Jordi Pujol y que hizo, de la transversabilidad, su principal virtud. Sería injusto que los catalanes aparcáramos nuestro futuro porque el principal partido de la oposición no encuentra su ubicación en el nuevo panorama político surgido de las elecciones del 2003. Mas debe hacer oídos sordos a los consejos que emanan de los jóvenes turcos que acaudillan Oriol Pujol y David Madí. Sus posiciones políticas nada tienen que ver con el electorado tradicional convergente. Allá ellos con su conciencia. La historia no nos perdonaría jamás haber desaprovechado la excepcional coyuntura que vive hoy España en el terreno político. Si fracasa el Estatut los ciudadanos de Catalunya pasarán factura a todos los grupos políticos por igual. Seguro. Pero otorgarán una mención especial de castigo a aquellos que, temerosos de su futuro particular, no propiciaron un futuro mejor para el país. Ha llegado la hora de pensar en Catalunya y para Catalunya.

Joan Ferran i Serafini

1.9.05

Adéu als escarfalls

Article publicat al setmanari Actual
El mes d´agost ha estat generós en escarafalls, declaracions i contradeclaracions, amenaces larvades i no tan larvades. L´estiu d´enguany passarà a la història com el més monotemàtic, el més tediós i embafant dels últims temps. Estatut per aquí i Estatut per allà. Tot, però, acostuma a tenir, tard o d´hora, un desenllaç que pot ser feliç... o no tant. Comença el nou curs polític i, com a les escoles, queda pendent per poder passar de grau una assignatura que vàrem qualificar de fonamental. S´equivoquen els qui diuen que el Govern no ha governat, no ha legislat. No és cert. Ha fet mitjanament bé allò que se suposa que ha de fer un govern: anar avançant i desenvolupant el seu programa. Però vet aquí que, al mateix temps que l´executiu exercia l´acció de governar, els vapors del debat estatutari difuminaven la percepció de la seva gestió als ulls dels ciutadans. Precisament per això, ara, més que mai, toca concretar. La qüestió principal a resoldre aquesta tardor és dilucidar què carai passa amb l´Estatut. Que potser cal fer-lo perquè sense ell el país no tira? O és que és la principal preocupació de la ciutadania? No. S´ha de fer simplement perquè, a hores d´ara, aquest tema s´ha convertit en la mare de totes les batalles d'aquesta legislatura. Ni la magnífica Llei de Barris, ni la futura Llei Audiovisual, ni cap altra iniciativa parlamentària serà capaç de brillar amb llum pròpia si no es resol aquesta polèmica. Setembre no és un mes gaire idoni per als pactes entre partits. La proximitat del debat de política general, els efluvis de la Diada, els pressupostos generals de l´Estat i les picabaralles internes dels partits no ho fan gens fàcil. Però, a aquestes alçades de la pel·lícula, la ciutadania comença a mostrar-se avorrida dels escarafalls estiuencs. Urgeix, doncs, resoldre. I, com diu la Queta: si t´equivoques, torna a començar.
Joan Ferran